DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 30 de enero de 2017

29. VILA-RODONA I LA REVOLTA DELS REMENCES

Com s’ha vist el segle XIV va trobar-se amb uns hiverns freds que feren minvar la producció agrícola amb l’eclosió d’algunes pestes. Aquell context, sumat al creixent endeutament de la corona, dels nobles i de l’església sense prestadors jueus, va derivar en un augment dels impostos sobre els plebeus i en el conseqüent empitjorament de la pagesia sota els Usatges. Els pocs jueus que quedaven, foren espremuts fiscalment per Martí l’Humà obligant-los cada cop més marxar de la corona. Al final de segle va petar tot amb una crisi econòmica molt profunda que va afectar a tots els estaments i al propi destí de la Corona d’Aragó. Vila–rodona es trobà implicada entre diferents fronts que continuaren durant el segle XV. En aquell, i com en els dos anteriors, els hiverns continuaren sent cada cop més freds. Allò comportà pitjors collites, més necessitat de recursos i molta misèria per als pagesos i ramaders. A aquell rerafons s’hi afegí que la noblesa va tornar a començar el seu joc preferit, les batalles. Sota raons dinàstiques, les diferents faccions del moment defensaven a qui pensaven els afavoriria. En fi, que el caos i la guerra civil va fer acte de presència pel territori català.

El primer capítol d’aquells conflictes ens arribà l’any 1410 quan l’últim comte de Barcelona, Martí I l’Humà, va morir sense descendència. Acte seguit, i amb un tro i corones per ocupar, aparegueren els pretendents per encetar una guerra civil que agreujaria la crisi vigent. Per una banda el Regne de Castella feia temps que tenia posat l’ull sobre el seu màxim competidor, la Corona d’Aragó, i per l’altre els nobles locals catalans recolzaren en gran mesura un candidat nascut pel territori. Els primers, i amb el suport del Papa de Roma, defensaren el fill de Joan I de Castella de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera. Els segons es posaren al costat del comte d’Urgell, de Jaume II.

Mentre aquella guerra civil començava l’economia camperola no havia millorat massa i l’economia de subsistència predominava davant la mercantil. Al terme de Vila–rodona per exemple, es feia clar el predomini de pagesos en front artesans, comerciants i nobles amb uns Tamarit controlant encara les terres veïnes de Vilardida i Rodonyà. Cereals, vinya, lli i cànem movien els grans cultius de mercat mentre que l’horta de regadiu els petits de subsistència. Tot i així existia una dualitat entre els pagesos residents al poble i els pagesos de mas (Miquel, 2004). Els primers representaven una classe camperola més modesta mentre que els segons ostentaven una major independència, riquesa i patrimoni. Les masies es distribuïen en dos eixos principals, el riu Gaià i el camí de Barcelona, actual carretera de Canferrer. Òbviament les raons de transport dels productes i el regadiu dels conreus condicionaren aquell escampall de masies. A més Barcelona influïa molt en aquella economia. Sols cal mirar la moneda més emprada en aquells temps, la lliure barcelonina, per entendre l’hegemonia de la ciutat sobre la comarca. De fet amb aquella moneda se solien pagar les dots en els casaments. Per terme general la família de la donzella aportava entre 30 i 50 lliures com a dot en una celebració de noces que solia fer-se a casa del nuvi i en privat. El costum generalitzat de fer-ho a l’església arribaria més tard sota altres pressions, les fiscals.

Havien passat dos anys de l’inici de la guerra per la Corona d’Aragó. Al final Ferran d’Antequera en va resultar guanyador. Així fou que durant el 1412 s’imposà la seva solució, el Compromís de Casp, on Ferran de Castella esdevingué el successor de la corona d’Aragó. Els decrets castellans, més antisemites que els catalans, feren acte de presència aquell mateix 1412 amb una Església en peu de guerra en contra els pocs jueus que quedaven a la península. Per exemple el decret proclamat a Valladolid el 2 de gener de 1412 prohibia a tots els jueus comerciar amb els cristians, treballar com a artesans i realitzar préstecs (Forcano, 2014). Jaume, sense recolzament jueu, no va voler acceptar la derrota i en el 1413 va iniciar una nova revolta que simplement el va portar al fracàs i a la presó. Allí hi moriria vint anys més tard, concretament en el 1433. Però les batalles entre nobles i la nova dinastia no va resoldre la crisi que s’arrossegava des del segle passat. Així que en aquell mateix 1413 la pobresa, els abusos feudals sota els Usatges i una noblesa tocada per la guerra, va fer enlairar en armes els més desfavorits d’aquella piràmide social, els remences. Òbviament aquelles eclosions d’indignació foren neutralitzades a cop militar. La por en aquell context va fer també que multitud de rabins i alts càrrecs jueus es convertissin al catolicisme durant el 1414, l’any anomenat de l’apostasia. Molts d’aquells jueus, sabent llegir i escriure, van accedir a alts càrrecs tant de l’administració com de l’Església que els havia empaitat.

Arribats al 1416 el rei d’Aragó, Ferran d’Antequera, va expirar deixant el tron al marit de Maria de Castella, Alfons el Magnànim. El nou monarca es dedicà a les seves expansions per Nàpols deixant de banda a Catalunya. Aquella estratègia agreujà la crisi arrossegada des de finals del segle passat amb uns remences enfonsats en la misèria i el patiment. A més la necessitat de divisa per a les noves campanyes d’expansió feren que un any més tard, en el 1417, es produís un canvi radical amb l’establiment d’un pagament fix, anual i en diner per les terres i propietats explotades. Aquella renovació de contractes va diversificar i ampliar els beneficiaris dels impostos però també va obligar a millorar la producció de les terres per a poder pagar les noves taxes. Aquella nova situació va propiciar l’aparició d’uns nous intermediaris formats per membres de la baixa noblesa, camperols espavilats i artesans, que feien de gestors entre el pagès i el senyor feudal. A Vila–rodona la seu episcopal cobrava els nous impostos a través d’aquells intermediaris que també s’emportaven els seus honoraris. Una nova classe de pagès benestant s’estava macerant. Però les desgràcies no anaven soles i quatre anys més tard, en el 1421, va començar una gran plaga de llagostes pel territori que no va esvair-se fins l’any posterior. La situació camperola esdevenia doncs tant castigada que l’únic que els quedava a aquells era fer trampes. Durant l’any 1429 la Universitat de Vila–rodona va haver de realitzar un cens per al cobrament d’impostos. En aquell cens s’hi detallaven 38 focs al poble i 5 en masos del terme, fet que indicava un cens incomplet. De fet de masos gairebé n’hi havia el triple pel que simplement molts declaraven menys per pagar menys taxes. És feia obvi, però, que la majoria d’habitants que vivien al terme de Vila–rodona ho feien al poble mentre que una minoria ho feia en els masos veïnals. Aquells nuclis familiars solien estar formats en la majoria per dos fills a Vila–rodona i de tres a cinc en les masies. En ambdós el primogènit n’era l’hereu per evitar la dispersió de la propietat (Miquel, 2004). Aquella figura va tenir més incidència en els masos que al poble de Vila–rodona, tot i que era el costum més generalitzat en totes les herències. Aquell conjunt de propietats agrícoles eren diferents en funció de la banda del riu Gaià observada. La banda oest, la més sarraïna i inhòspita en el passat, restava molt menys cultivada que la banda est, la primera en ser ocupada i dominada sota el comtat de Barcelona. Per tant cal imaginar el territori amb més erms i bosc a ponent que no pas a llevant.