DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimarts, 29 d’agost del 2017

88. La fil·loxera a Vila-rodona:mort de vinyes, part de moviments

Durant aquell 1892 el primer problema de Vila–rodona fou la vinya. Aquella economia vilatana fonamentada en un sol monocultiu havia estat un error. De fet feia temps que es veia a venir l’hecatombe però com sempre les emocions enganyen a les raons. Tothom sabia que aquella plaga tard o d’hora afectaria la vinya del terme, però emocionalment es desitjava, i es creia, que a un no li passaria mai. Uns parlaven de sentit comú, però aquell sempre havia estat el menys comú dels sentits. El que calia era analitzar la situació amb lògica, amb raons i amb fets, i no pas amb el sentit comú heretat dels anys viscuts. La data exacta d’entrada de la fil·loxera a Vila–rodona no es coneix. Tot i així, els canvis demogràfics, socials i econòmics del poble ens mostren sens dubte el pas d’aquella plaga. Les continuades reclamacions tributàries del Govern Civil, de la Diputació i de l’administració d’hisenda, seguides de les amenaces d’embargament, foren senyal que els pagesos no podien pagar els tributs. La causa? Les pèrdues econòmiques d’aquell 1892 per la fil·loxera, una situació que enfrontà rabassaires amb propietaris. El contracte de rabassa morta era d’origen medieval. L’acord establia que l’amo podia fer fora el pagès passats cinquanta anys de l’ explotació, o bé si morien dos terços dels primers ceps plantats. Quan va arribar la fil·loxera arrasant gairebé tota la vinya, els amos volien fer fora als rabassaires. Tot i que els pagesos varen començar a empeltar amb peus americans immunes a la plaga, els propietaris consideraven que allò era vinya nova i que podien expulsar als parcers. En breu un conflicte social va aparèixer i les pugnes obreres de les grans ciutats es traslladaren al camp però sense recolzament polític ni d’esquerres ni de dretes. S’establiren uns tribunals d’arbitri que analitzaven cas per cas alentint i agreujant el problema. El que calia era un nou marc legal que reformés el contracte medieval de la rabassa morta creant una situació justa per a ambdues parts, parcers i amos. Per desgràcia allò no va arribar fins passades moltes dècades. La fil·loxera guanyava terreny i la vinya quedava erma a cada pas. Però no sols el camp hi sortí perdent, sinó que tota una xarxa econòmica va quedar tocada. Els boters, els constructors de carros, les fàbriques d’aiguardent, el port de Tarragona i demés negocis subsidiaris de la vinya varen enfonsar-se amb ella. Molts pagesos i obrers hagueren de fugir d’aquella economia agrícola per buscar-se la vida en la industrial, i Vila-rodona no oferia fàbriques on trobar feina. Cal entendre que no interessava als grans propietaris l’existència de manufactures que els robés rabassaires i temporers. Per tant, i mentre els amos s’oposaven a l’entrada de la indústria al poble, gran part de la població vilatana va haver d’emigrar. La resta es va veure abocada a buscar solucions solidàries per a afrontar aquella plaga. Per aquella raó es va consolidar la Sociedad de Trabajadores Agrícolas de Vilarrodona. La seva primera seu s’obrí a la plaça dels Arbres i al costat de la Casa de la Vila. Aquella associació acabaria substituint les antigues cofraries medievals per fer-les evolucionar cap a les germandats noucentistes. Tot plegat s’hi redactarien estatuts similars i pactes d’ajuda mútua entre els pagesos. Els documents que es signaven, tant per a aquella societat com per a altres accions administratives, ho eren en castellà. Moltes prohibicions anteriors havien fet anar així les coses. En el 1860 es va prohibir els rètols en català, durant el 1862 les escriptures notarials, en el 1867 el teatre i en el 1870 en el Registre Civil. En fi, que el català no gosava del reconeixement cultural i polític necessaris per a esdevenir llengua culte i conductora de reglaments i contractes. Tot s’havia de fer en la llengua imperial. Per aquella raó moltes famílies burgeses catalanes parlaven en castellà, por qué hacía más fino. La Renaixença catalana, iniciada feia unes dècades, encara no havia canviat del tot aquell complexament del català. De totes formes, els principals problemes per a la pagesia vilatana no eren lingüístics, sinó altres dos: el primer la fil·loxera i el segon l’aigua potable. El primer havia d’esperar solució, el segon es resolgué aquell 1892. Finalment l’Ajuntament i el constructor arribaren a un acord per a la conducció d’aigües potables de Vila–rodona. De fet aquell abril s’havia tornat a posar en evidència la nul·litat de l’antic projecte. Unes fortes pluges, amb gaianada inclosa, delataven que els tubs pel mig del riu ni en pintura. Potser, i per causa de les precipitacions, part de l’edifici de l’hospital va caure. Al mes següent s’acordà fer-ne la reparació pertinent. Però els avisos de la natura insistiren i aquell maig les aigües de regar quedaren obturades per les mateixes pluges torrencials. Cal recordar que l’extrema desforestació per a la vinya havia fet incrementar les crescudes sobtades en torrents i rius. Aquella manca de bosc també havia fet disminuir la formació de núvols i la constància en les pluges. El pas d’un temps de secada al d’un de forts aiguats era cosa normal durant aquell segle, i per tant, el deteriorament de la sèquia hi anava inclòs. En definitiva, que calia sovint fer accions de manteniment. Una de les fonamentals era assenissar, o tallar el senís o vegetació que creixia al voltant de la sèquia. Fos com fos, i davant tots aquells avisos de la natura, la captació d’aigua potable per a Vila–rodona no podia passar pel riu Gaià. L’obra va trobar un altre itinerari i en breu pous i cisternes amb filtracions passarien a un ús secundari.

Però la fil·loxera continuava sent el pitjor maldecap de Vila–rodona. Sense raïm no hi havia brisa i sense aquella no se’n podia destil·lar  aiguardent. Allò, més el marc legal que gravava l’alcohol des de feia quatre anys, va provocar el tancament d’algunes destil·leries. Una d’elles fou la de Cal Rabadà. Situada a l’actual plaça del carrer de la Bassa va passar en breu a ser un corral. L’edifici així fou llogat per l’avi de Josep Paulino Llenas.

Però el més perjudicats per la fil·loxera no foren els amos, sinó els rabassaires. La migrada collita de raïm va derivar en la seva pèrdua de nivell adquisitiu d’aquells. Alhora, allò es va reflectir en una disminució significativa dels naixements durant aquella dècada. Dels 73 de mitjana anual es va passar a la cinquantena. Cal comentar que la majoria dels parts es donaven des de finals d’hivern a inicis de primavera, època durant la qual les cigonyes tornaven de l’Àfrica. Vet aquí el mite d’aquelles aus com a portadores de nadons. En fi, que a l’abril les cigonyes del nord s’enyoren, i aquí les hi tenim. D’altra banda, l’estació amb menys parts era l’estiu, gairebé un 30 % menys. Causes possibles pogueren ser la pesadesa de l’embaràs durant aquella estació o el risc de contraure infeccions. Cal recordar que durant l’estiu molts nadons i nens morien per diarrees. Fos el que fos, aquella pauta s’havia repetit en tots els darrers segles, senyal d’una pràctica evident. Si les parelles concentraven llurs parts per la primavera defugint de l’estiu, era senyal que des d’antic, i digués el digués la seu episcopal, es practicaven diferents mètodes anticonceptius. En casos extrems s’arribava a l’infanticidi. De fet, i en el record històric de Vila–rodona, es parla d’embarassos no desitjats on les afectades ocultaven la panxa sota faldes i vestits inflats i voladissos, robes amples que eren capaces d’amagar el ventre prenyat de la donzella. Després algun nadó era trobat ofegat a la vora del riu. Però molts infanticidis com aquells no eren percebuts com un homicidi, sinó com una necessitat davant la manca de recursos. Des del Paleolític que la humanitat els ha practicat per a poder gestionar millor demografia i aliments. La fil·loxera estava marcant un sostre de recursos molt baix per a la pagesia humil de la comarca mentre un altre conflicte s’estava macerant a l’altra banda de l’Atlàntic, en Martí fundava el moviment revolucionari a Cuba.

Però la fil·loxera va comportar una cosa bona per a Vila–rodona. Fou durant el 1893 que els casaments en aquella vila estigueren molt per damunt de la tendència de l’època. De fet s’assoliren els 19 matrimonis per la simple raó d’acumular-se els d’anys anteriors no consumats. Probablement l’entrada de la fil·loxera va impedir molts matrimonis. Potser associat a aquella crisi calia esmentar el que passava per la capital. Durant aquell 1893 es produí una onada d’atemptats anarquistes per Barcelona, inclosa la bomba al Liceu del 7 de novembre. Els responsables foren els moviments obrers que defensaven els seus drets davant la usura dels empresaris. Òbviament allò no responia a actes individuals, sinó a accions col·lectives. La necessitat d’unir forces davant el monstre de la fil·loxera i l’entorn obrer anterior varen impulsar intensament l’associacionisme a Vila–rodona aquell 1893.

Durant el 1893 es va fundar legalment la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, altrament dita, la Societat. La primera seu social d’aquella entitat ja estava situada al costat de l’Ajuntament. Una altra sembla que va ser a cal Joan Casabona a la plaça de Catalunya. Era un lloc de reunions, tertúlies i decisions. De fet el 13 d’agost d’aquell any es va signar tot un reglament intern. S’acordà així que els socis paguessin una quota mensual de 10 cèntims, que en cas de malaltia d’un dels associats, la societat i els seus membres l’ajudarien amb una subscripció voluntària, i que si calia se li treballarien a torns les terres fins a un màxim de 6 jornals, unes 3,6 hectàrees. Amb aquells primers acords s’acabava de plantar l’embrió del moviment polític esquerrà a Vila–rodona, un fet que no agradaria a l’altra part, els conservadors. Tot d’una, el preludi d’una guerra s’estava coent en aquells actes (Santesmases, 1996).



divendres, 25 d’agost del 2017

87. Espanya matant la "gallineta" dels ous d'or

Carrers mullats i calaix eixut, aquella era la dita en què es veié la Fira de Vila–rodona durant aquell 1886. Aquell novembre comportà una festa molt passada per aigua i amb poques visites pel poble. Del cert que així també ho delaten les escasses vendes de bestiar malgrat la gran oferta portada (Santesmases, 2014). Tot plegat fou una fira preludi de més desgràcies que a finals d’aquell any vindrien. Durant el desembre la companyia del tren Transversal deixava clar la seva ruïna sota la nova direcció del marqués de Montoliu. Del seu ambiciós projecte amb un tren creuant tota la Catalunya central passant per Vila–rodona, ara es virava a un modest traçat entre Valls i Tarragona (Santesmases, 1997). Aquella idea veuria les seves primeres obres i operaris durant el 1887, un any que no comportà millores substancials a Vila–rodona. La població continuava estable sobre els 2170 vilatans. En quan a difunts tornava a repetir-se el mateix fet que l’any anterior on el nombre de dones mortes, uns 24, doblava al d’homes, uns 11. Tot i aquella estabilitat, la cosa canviaria en un parell d’anys. Un dels avisos fou l’estrepitosa baixada del preu del vi sota una possible elevada producció. Per tant, i sense nivell adquisitiu, les compres de bestiar durant la fira tornaren a caure. Aquella economia vilatana fonamentada en un sol monocultiu potser estava sent un error, més si la fil·loxera ja havia arribat al Penedès. El que calia era analitzar la situació amb lògica, amb raons i amb fets, i no pas amb les creences, els desigs i les emocions. Així fou que aquell novembre de 1887 es va nomenar una junta per gestionar millor la vinya del terme. Dos objectius s’hi veieren, el primer defensar els ceps de la fil·loxera, i el segon prohibir tanta plantació de vinya. Era lògic que la sobreproducció de raïm havia estat contraproduent a nivells de preu i qualitat del vi. Ara tocava passar de les creences a la lògica dels fets. Però tot plegat fou massa tard quan ja s’arribà al 1888 i altre cop, i sense diners a la butxaca, la venda de bestiar per la fira va minvar estrepitosament. Però la ceguesa de l’estat espanyol creient que la vinya esdevenia encara un gran negoci va cometre un nou error. Davant la gran producció d’alcohols i aiguardents, el govern de Madrid va voler obtenir-ne beneficis. La decisió fou gravar amb més impostos aquells beuratges que uns predicaven com nocius. Allò, sumat a la baixada del preu del vi, va matar abans d’hora la gallina dels ous d’or. Com sempre Espanya no havia tingut massa bona vista en el futur. Donat aquell nou marc legal i els mals preus del vi, moltes destil·leries van veure’s en recessió. A Vila–rodona, per exemple, l’amo d’una destil·leria, el senyor Ballester, va optar per traslladar-se. En Ballester havia estat una antic pretendent a diputat l’any 1884 sota el Partit Fusionista. Allò li donava un perspectiva més àmplia que la d’un simple vilatà. Potser per aquella raó, i veient que pintaven bastos, va suspendre la fàbrica per a traslladar-la a l’Argel. Si l’estat espanyol apujava impostos amb una fil·loxera a les portes, significava que en breu anirien mal dades. La marxa de la destil·leria va crear tristesa a les famílies dels treballadors despatxats i indignació per sectors més radicals. Fora del poble aquell context de pressió estatal va accelerar la fundació de la Unió General de Treballadors, la UGT. Espanya esdevenia una trituradora cega d’economies familiars mentre el socialisme s’estendria per necessitat històrica. Però per acabar d’adobar l’anterior, les obres del tren Valls-Tarragona s’aturaren durant aquell estiu per manca de finançament. Així doncs més llocs laborals es perdrien i la població de Vila–rodona començaria a emigrar en pocs anys.

Fou durant el 1889 que el nombre de morts resultà superior a la mitjana dels darrers anys. De fet aquell 1889 va invertir-se la tendència de creixement de la població passant a la recessió. Tot i que sols foren un 23 habitants de menys amb una població estabilitzada sobre els 2200 habitants i amb força noces, unes 27, Vila–rodona va patir una plaga que afectà als més joves. Del total de 96 difunts d’aquell 1889, la majoria correspongué a nens i nenes. La prova estava en la mitjana d’edat dels morts. Aquella resultà la més baixa de tot el segle amb uns 14,7 anys. La crisi en recursos, sanitat i aliments romania darrere aquells funerals produïts per una epidèmia de xarampió. Aquella s’endugué a 14 infants entre molts altres difunts. Però aquelles morts no sols foren fruit del virus, sinó també de la pobresa, una misèria ben reflectida sota la manca de vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1889 (Santesmases, 2014). De fet, i durant aquell segle i l’anterior, morien molts més infants de menys de 5 anys que adults d’entre 60 i 70 anys. Normalment aquelles defuncions es donaven sobretot durant els mesos d’estiu per diarrees i complicacions intestinals fruit de la manca d’higiene, de la mala qualitat de les aigües i de la calor que feia proliferar els factors infecciosos. Un Govern espanyol modern restava encara molt lluny. I així era que durant els mesos de juliol, agost i setembre gairebé es duplicaven el nombre de difunts. En resum, prop de la meitat de joves de menys de 5 anys continuaven expirant en un poble on el 44 % de la població tenia menys de 20 anys i on la classe social importava. En totes aquelles defuncions s’hi observava també la diferència entre rabassaires pobres i amos benestants. De fet, i gràcies al padró que es va realitzar aquell any, s’hi observava el següent. Se sap que el 84 % dels vilatans vivien al poble mentre que el 16 % restant ho feien en masies. De la gent de mas hi havia un percentatge d’alfabetització inferior al dels habitants de vila. Exactament un 23 % per als primers i un 42 % per als segons. Però el més evident era que al poble hi existia una clara diferència entre carrers de jornalers amb baixa alfabetització i carrers de gent més benestant alfabetitzats. Aquells últims ho estaven perquè enviaven les filles a les sis monges Carmelites que impartien classes en el convent. Els xicots suposem que anaven a l’escola pública de l’Ajuntament. Els jornalers es concentraven pels carrers de la Bassa, de la Quintana del Castell i del Raval de Sant Llorenç, mentre que les famílies benestants residien al voltant de la plaça, al carrer dels Horts i sobretot al carrer Major.

Durant el 1889 es parlava del traçat d’una carretera entre el Pont, Aiguamúrcia i Vila–rodona. A tal efecte es volia tenir una entrevista amb la Diputació. Però el projecte més important continuava sent la captació d’aigua potable. Fou durant el 1890 que l’Ajuntament de Vila–rodona, sota l’encara alcalde Josep Rabadà i Espolet, aconseguia del govern espanyol, ara sí, el permís i el pressupost per a la construcció d’aquella captació. Allò fou gràcies a la intervenció d’un diputat a les Corts i no pas de la voluntat del govern de Madrid. Però per deturar el projecte, i durant el setembre d’aquell any, una setmana de forts aiguats, amb gaianada inclosa, posaren de manifest la necessitat de poder gestionar bé l’aigua del terme. Poc després, i per fer més agre el tràngol, la companyia que construïa el ferrocarril Valls Tarragona dimitia en bloc. Allò significava que aquell novembre molts vilatans perdrien la feina. De fet el consell d’administració d’aquella empresa s’havia dissolt creant-se una comissió liquidadora dels béns. Formaven aquella entitat, entre d’altres responsables, els dos anteriors presidents, el marquès de Montoliu i l’enginyer Campderà. Enrera quedaven 8 anys de feina, il·lusió i esforços. Mentre Vila–rodona tancaria aquell any amb una encara demografia estable sobre els 2.184 vilatans i un preu del vi a l’alça donada la fil·loxera dels veïns. Això sí, a mesura que es recuperés la producció francesa, el preu aniria minvant durant els cinc anys següents.

Finalment, i durant el 1891, es començaren les obres per a la captació d’aigua potable. El projecte fou adjudicat a Gaietà Llagostera de Valls per 47.250 pessetes. Tot just iniciades, una riuada de tardor va malmetre el pont deixant fetes miques les primeres obres de la captació. Allò, i de fet, fou una sort, ja que es va fer evident que el projecte tenia massa riscos. Voler fer passar els tubs pel curs del Gaià no era una bona idea. Les freqüents crescudes del riu implicarien continues i cares reparacions de la xarxa de captació. Per tant el projecte havia de ser modificat i millorat. Allò va aturar de nou les obres ja que el constructor i l’Ajuntament no es posaven d’acord. De fet l’obra no va continuar aquell any. Per sort la reparació del pont sí que es va fer amb un cost de 368 pessetes que encara no foren pagades. Allò era senyal que l’Ajuntament continuava escurat de pessetes. Però, i per acabar de buidar la caixa, el 7 d’agost les Carmelites van demanar desfer-se dels deutes contrets per la construcció del convent i l’escola. Ambdós edificis encara romanien inacabats. El prec de les monges no era secundari ja que la seva escola atenia a un centenar de nenes del poble, la majoria de famílies benestants. Per tant la pressió d’allò era important tot i que a l’escola municipal hi assistien 150 nens i 115 nenes. Però en els primers les famílies pagaven per a una educació catòlica, selecta i privada. En canvi en els segons era l’Ajuntament qui hi posava els sous. L'Espanya de la Il·lustració portava gran retard en l'escolarització total del territori.

dimarts, 22 d’agost del 2017

86. Infeccions a la vista. Finals del XIX

Aquella efervescència de nous projectes va quedar truncada per culpa de no començar-ne un d’ells. La captació d’aigua potable fora de Vila–rodona era un assumpte que feia anys que portava cua. Sense aigua de qualitat sanitària no sols diarrees apareixien pel vilatge, també febres ferotges ho feien. Una d’elles podia arrabassar el poble aquell estiu de 1885, el còlera. Per tant, mentre aquell amenaçava d’entrar a aquella vila, l’Ajuntament prengué mesures. Sabent de la baixa higiene de carrers i de moltes de les cases dels vilatans, el consistori va decidir comprar desinfectants com clorur de calci i sulfat de coure en escreix. La por fou tan extrema que es va fer tancar l’escola, fumigar a tots els transeünts de fora, i fins i tot es va ordenar suspendre la Festa Major per Sant Llorenç. Allò últim enlairà les protestes populars en contra l’alcalde de casa benestant. Els jornalers i rabassaires veien castrades unes festes on el còlera no hi tenia res a veure. L’Ajuntament en canvi veia molt complicada la fumigació dels molts forasters que vindrien. Fos com fos, i en protesta contra l’alcalde, alguns van organitzar un ball amb piano per Sant Llorenç. Si amb això no en tingueren prou sortiren pel carrer a protestar, en fi que li muntaren uns esquellots al batlle. Aquell, en Josep Rabadà i Espolet, va acusar a la oposició del consistori d’estar darrera de les protestes. En concret va denunciar a Josep Vives, Josep Magre i Francesc Gavaldà d’aquell scratching en contra d’ell. La denúncia va progressar i aquells tres homes foren cessats de l’Ajuntament. Així ho emmenà el govern civil el 17 de setembre d’aquell 1885. Cal recordar que des de la Restauración borbònica l’Ajuntament estava format per sectors conservadors de famílies benestants. Però, i paradoxalment, tot aquell enrenou no va servir per a res. Al final l’epidèmia de còlera no va arribar al poble.

Per sort la fira del novembre no es va suspendre i l’activitat econòmica vilatana, aquell any més que altres, es va disparar. De fet fou una de les fires on més afluència de bestiar hi hagué (Santesmases, 2014). Potser, i havent mancat la Festa Major d’estiu, molts veïns de Vila–rodona varen tenir més ganes d’assistir a la fira d’aquell any i més ramaders hi portaren més ramats. Allò va crear un excés d’oferta i una baixada dels preus per xai i cabra. De fet es varen registrar l’arribada de més 12.000 caps d’oví, un rècord d’oferta durant aquelles èpoques. Però no sols de venedors i compradors s’omplia la fira. La concurrència de pispes, estafadors i jugadors professionals era també cosa normal. Cartes i daus feien creure en la sort d’uns i en la desgràcia dels altres. Les juguesques pujaven assolint molts diners, terres i cases. Pagesos ignorants hi apostaven el que els professionals els hi robaven. Tanmateix els robatoris de diners, animals i carros sovintejaven durant la fira (Santesmases,2014). En fi, que davant tanta picaresca, pispes i estafadors professionals la guàrdia civil i el jutge no donaven abast a foragitar tants astuts. Però els del poble no eren caps sants i molts n’hi havia que l’alcohol, els plaers i el joc els allargaven les nits. De fet alguna casa benestant de Vila–rodona va guanyar força terres amb travesses i cartes. Òbviament en tot allò la moral catòlica hi havia romàs lluny, un fet que s’havia anat rostint des dels temps de mossèn Morer amb pocs feligresos i mals missaires. Prova d’allò era la recaptació d’almoines de Vila–rodona, una de les més baixes de la província. Durant el 1885 caigueren sols uns 0,16 rals per persona, mentre que altres pobles més modestos se’n donava proporcionalment quatre vegades més. Exemples d’aquells vilatges més caritatius en foren l’Albà, Masarbonès, el Montmell, la Bisbal del Penedès, i Albinyana la que més (Santesmases, 2007). En fi, que a Vila–rodona, poca almoina i molt vi.

Amb una Festa Major suspesa i una Fira esplendorosa, el record del còlera va fer reaccionà a l’administració. Durant el juny de 1886 el diputat a les Corts, Gabriel Ballester, va començar a fer gestions per a les obres de captació d’aigua potable a Vila–rodona. El problema fora el context polític espanyol canviant. Aquell mateix any s’inicià el regnat d’Alfonso XIII que s’enfrontava a dos enemics del seu absolutisme borbònic, el creixent catalanisme polític i els enfortits moviments obrers. Enric Prat de la Riba i la seva Lliga Regionalista en foren protagonistes del primer context. Els anarquistes i la CNT ho foren del segon. Si a allò si sumaven dues xacres més, la crisi del tèxtil i l’endeutament bancari, les gestions per iniciar la captació d’aigua a Vila–rodona foren un prec en el desert. L’estat estava desconcertat, els empresaris acollonits, els obrers en peu de guerra i la banca, amb tants crèdits concedits, sense capital. En resum, endeutament i crisi. No obstant allò, i mica en mica, la burgesia catalana va entrar en una millora important obrint-se al món europeu. S’expandí així, i des de l’Art Decour francès, el modernisme català amb cases, art i mobles fins ben entrat el segle XX. Però d’aquell context refistolat va romadre força lluny de Vila–rodona. Allí les cases benestants ostentaven una clara hegemonia feudal sobre els jornalers, una preeminència que no resolia la captació d’aigua potable. Aquella, i donada la situació nacional abans detallada, no parava de trobar traves burocràtiques, legals i econòmiques, és a dir, el problema de l’aigua continuava creixent. De fet la població de Vila–rodona havia passat dels 2.200 vilatans amb el conseqüent augment de demanda en pous i cisternes. Prova que la població continuava creixent en foren el nombre d’alumnes a l’escola municipal, uns 130 nens i unes 80 nenes. Aquella major proporció de xicots probablement denotava la major escolarització d’aquells sota un context masclista. Una altra dada que ens indicava una elevada població a Vila–rodona foren els 500 nens i nenes que s’hi confirmaren aquell 1886. Del cert que aquell any fou ple parts, un fet que potser va propiciar un major nombre de dones mortes, unes 40, que d’homes, uns 26. Mentre, i durant aquell 1886, una paradoxa històrica creixia, naixia el borbònic Alfons XIII i a Nova York s’enlairava l’estàtua de la llibertat.

Un fet social que mostrava aquella expansió demogràfica aparegué durant la Festa Major d’aquell 1886. De fet, i des de la Restauración, s’organitzaven dos envelats a Vila–rodona, un de caire conservador amb famílies benestants afins a l’Ajuntament, i un altre de caire progressista més popular. Les orquestres que hi venien eren reconegudes i vingudes des d’Olesa, Sant Sadurní, Martorell, Sabadell o Barcelona. Tot plegat una festa molt lluïda que molts pobles del voltant envejaven. Però, i per millorar la festa, aquell any un grapat de joves van aconseguir permís de l’Ajuntament per instal·lar un tercer envelat. El lloc concedit fou la nova plaça dels Arbres. Tot allò era senyal que molts joves estaven creixent en la vila buscant la seva pròpia identitat. De fet ells mateixos, i durant aquella mateixa Festa Major, van estrenar un nou cor anomenat Lo Renaixement. Aquell nom ja era mirall de les nova sang que pujava, un nom probablement inspirat en el de la Renaixença, un moviment que feia revifar la cultura, història i llengua catalanes.

Òbviament l’envelat jove i el popular es deurien omplir força mentre que el conservador veié més reduïda la seva audiència. De totes maneres aquell últim estava format per qui s’havia constituït com una nova noblesa a Vila–rodona. Sols cal entendre que els amos de grans terres eren pocs i molts ja vivien de renda. El costum d’aquells últims era passejar pel matí controlant terres, vinya i rabassaires per passar la tarda fent tertúlia, cafè, i jocs de cartes i daus. Però el problema no eren els passeigs o el control, el problema era la diferència extrema entre l’economia dels benestants i la dels rabassaires. De fet el nombre d’aquells últims no parava de créixer davant l’expansió de la vinya. Però ja se sap que no es pot matar tot el que és gras i que qui tot ho vol, tot ho perd. Els amos concedien en rabassa més terres veient incrementar les càrregues de vi, tot i que allò tenia un defecte, la sobreproducció. De fet el preu del vi havia baixat durant els últims sis anys. Amb un descontent així, amos i rabassaires en patien les conseqüències, una infecció que aniria creixent durant la resta d’aquell segle per petar a inicis del següent. Abans però una altra malaltia afectaria la vinya de Vila–rodona. Tot plegat un conjunt d’infortunis que s’abalançaven sobre terres, ceps i raïms amb una captació d’aigua potable a les quimbambes.