27.VILA-RODONA SOTA EL CÍSTER

Però l’anterior desconfiança de molts vilatans en la noblesa va tenir altres conseqüències. L’endeutament de la corona i els impostos excessius minaven les condicions de vida dels plebeus pel que millor ser cap de ratolí que cua de lleó. La pugna per l’aigua i els molins a Vila–rodona, assumpte molt sensible, sembla que en fou un exemple. Ambdues infrastructures pertanyien al bisbe i aquell en rebia pagaments pel seu ús. La Universitat de Vila–rodona, o consell de caps de família, deuria fer temps que demanava al bisbe de Barcelona poder gestionar per si mateix la sèquia que els proveïa d’aigua, és a dir, poder ser cap de ratolí. Així que durant el 1367 la seu episcopal de Barcelona va cedir finalment la gestió de la sèquia i els molins de Vila–rodona a la seva Universitat. A canvi però, el poble havia de pagar un cens monetari anual. En conseqüència de tot allò, el regadiu d’hortes passà també a gestió vilatana i l’expansió d’aquelles va florir en gran mesura. Fou durant aquell segle que es produí el progressiu creixement de dues grans àrees d’hortes per Vila–rodona. Una, l’Horta Sobirana al nord, i l’altra l’Horta Jussana al sud (Comas, 2014). La primera aniria seguint l’actual camí de Santes Creus i la segona el de Vilardida. Aquells horts reberen un altre nom durant el segle XV que avui encara mantenen, Horta Amunt per als primers i Horta Avall per als segons.

Aquella autogestió del poble, més una llarga absència de pestes, va permetre que la població es recuperés força. Així fou que durant el 1370 Vila–rodona estava poblada per uns 900 habitants, uns 250 més que feia dotze anys. Però aquella bonança a Vila–rodona duraria ben poc. La seva veïna, i rival, tenia més bons contactes que la seva Universitat. L’èxit del traspàs de la gestió de sèquia i molins per part del bisbe al consell del poble va quedar engolit per la nova fita que assoliria Santes Creus. El 20 de juliol de 1375 el rei Pere el Ceremoniós va concedir un privilegi definitiu al Monestir de Santes Creus. Ara aquell podia disposar dels homes del voltant per a la defensa del convent. El radi d’abast de tal decret era d’unes tres llegües, és a dir, d’uns 14 quilòmetres, fet que incloïa a Vila–rodona. Per tant allò equivalia a un vassallatge encobert a l’ordre del Císter, més si aquells vilatans havien de col·laborar en sous i diners en la muralla del monestir. Tot plegat fou una època de freqüents fortificacions per tot el principat que empobriren més a la pagesia i als remences locals.

L’abús anterior fou senyal que la corona no tenia altres mitjans per a fortificar els seus feus que no fos amb la suor i els recursos dels plebeus. De fet tot el sistema estava a punt de fer fallida i vet aquí el decret del rei Pere. Ell no tenia prou exèrcit per protegir Santes Creus i ho derivà al poble del costat. De fet, fou pels voltants del 1380 que, per manca de capital o de cobraments, els bancs catalans feren fallida. L’apalancament bancari fou un fet davant l’endeutament de molts nobles i eclesiàstics que no podien pagar ni el rèdit ni el capital prestat. Un dels que així es trobava era el mateix monestir de Santes Creus que ni seguretat ni obrers es podia costejar. Per això Pere el Ceremoniós va ordenar aquell paper als vilatans del voltant. És a dir, el convent ja no podia pagar-se ni la fortificació ni la defensa, pel que aquella obligació va recaure sobre els habitants de Vila–rodona.