DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 19 de enero de 2017

23. GUERRA I POBRESA A VILA-RODONA

L’ordre dels Templers va esperar que el jove comte assolís la plena adolescència. En aquelles èpoques l’esperança de vida era tan curta que la majoria d’edat es donava poc abans dels setze en tots els estaments socials. Cal pensar que als 40 ja eres força gran, als 50 molt vell, i als 60, si hi arribaves, eres un revell. Així doncs no fou gens estrany que Jaume I fos coronat als quinze anys. Aquell 1218, Jaume I, un rei molt jove, s’hagué d’enfrontar a un rerafons d’intrigues i corrupcions per palau. Com havia passat en el segle XI, els nobles volien altre cop més poder i menys dependència del comtat de Barcelona. Tot i la feina dels Templers, el jove Jaume I no va poder contenir les ànsies i les ambicions dels nobles. Vet aquí que entre el 1226 i el 1227 aparegueren multitud de conflictes entre Aragó i Catalunya. La sortida a aquella situació era l’acció militar amb la promesa de més terres per als nobles. Allò tornaria a unir-los sota el comtat de Barcelona. De fet molts sarraïns esdevenien encara una amenaça per a la costa catalana. La pirateria musulmana, i des de les Balears, assetjava molt sovint el litoral. Així fou que en el 1228 Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca sota el recolzament de la burgesia, de molts financers jueus i de la noblesa catalanes. La burgesia i els jueus desitjaven un mar segur per a les mercaderies i la noblesa noves terres. Òbviament Jaume I va concedir privilegis a tots els anteriors en contra dels esbufecs de l’Església, sobretot quan es tractava dels jueus (Forcano, 2014). Aquests, per exemple, no havien de pagar el delme al clergat, la qual cosa sí que havien de fer els cristians. Al final però, la pressió eclesiàstica fou prou poderosa per tal que Jaume I dictés prescripcions antijueves. Fou durant aquell 1228 que va prohibir als jueus exercir càrrecs d’autoritat sobre cristians. Tot i així, Jaume I va continuar tenint cura dels seus jueus que li generaven importants ingressos. Aquell proteccionisme del comte envers als seus financers semites, va atiar molts atacs contra els calls jueus, fet que era contestat amb fortes represàlies comtals contra els agressors.

Mentre Jaume I assolia una nova estabilitat per a la corona, la vall del Gaià donava suport a les seves conquestes i a l’església. El 25 de març de 1229 Ramon Alamany de Cervelló, i la seva esposa Gueraua de Cervera, donaven les terres de Romaní al monestir de Santes Creus. També durant el mes de juny el mateix noble va fer redactar testament on cedia a la seva mort els termes i gent de Pont d’Armentera i el dels Gaians al citat monestir. Es feia obvi que aquella potent dinastia dels Cervelló ajudava al poder eclesiàstic del moment. Però també les relacions amb el comte de Barcelona eren de favor mutu ja que aquell setembre Ramon Alamany de Cervelló va participar en la batalla de Portopí i en la presa de la ciutat de Mallorca. Per tant la vall del Gaià participava d’aquella etapa d’expansió i conquestes amb el cognom Alamany entre ells. Cal indicar que durant aquest segle els cognoms, tradició iniciada en el XII, comencen a ser cosa més comuna.

Però no tot foren flors i violes ja que les guerres portaven pobresa i la pobresa manca d’aliments. Sols un any més tard de les gestes de Ramon Alamany de Cervelló, aquell moria després de la Pasqua. La causa? Una epidèmia de pesta per la vall del Gaià durant aquell 1230. Tot i així, i dos anys més tard, la maquinària de guerra no es va aturar. Corria el 1232, any en què va néixer Ramon Llull, quan les tropes de Jaume I assoliren la conquesta de València. Ambdues conquestes, Mallorca i València, denotaven clarament que la corona catalana volia expandir-se comercialment pel Mediterrani. La burgesia hi albirava béns mercantils mentre que els nobles sols ensumaven riquesa de l’antiga, més finques. Aquella dualitat d’interessos implicà en part la futura crisi del sistema medieval on uns augmentaren els seus guanys i els altres s’estancaren. Però l’ocupació de territoris sarraïns no sols implicà riqueses per als alliberats de la terra, sinó que comportà que molts musulmans i jueus es barregessin amb els cristians invasors. Potser per aquesta raó Jaume I, i reunides les Corts a Tarragona l’any 1234, va prohibir totalment, i sota pena greu, que jueus, musulmans o cristians es convertissin a qualsevol fe de la competència. En cas que un cristià es passés al judaisme, seria cremat viu. En fi, que el proselitisme semita, musulmà o jueu, s’havia acabat per sempre, i els calls de Santa Coloma de Queralt, Reus, Valls, Montblanc, Alcover, Sarral, Esplugues i la resta de pobles de la comarca continuarien aïllats dins els seus carrers, negocis i religió. No obstant això, les activitats comercials romandrien ben vives. Evidència d’allò en fou que el comte de Barcelona, Jaume I, potenciava el comerç de molts pobles atorgant protecció i custòdia a tots els assistents al seu mercat. Això mateix va passar a la vila del Castro Creixent, a la Vila–rodona actual, quan en el 1256 el rei va donar aquell privilegi a aquell poble (Porta, 2014).

Passaren els anys i ara la gran amenaça per al territori català serien els regnes septentrionals de l’actual França. De fet durant el 1244 aquells havien sotmès Occitània, regió que tindria en el futur un fort nexe amb el poble de Vila–rodona. Mentre Jaume I ordenava la redacció de El Llibre dels Fets, la pau amb els regnes de França no semblava produir-se. No va ser fins catorze anys més tard que un Jaume I amb cinquanta-cinc anys signava el tractat de Corbeil renunciant a Occitània mentre el rei francès feia el mateix amb els comtats catalans. Aquell 1258 va significar una nova estabilitat per a tota la Corona d’Aragó. Però divuit anys més tard aquell equilibri es va trencar amb conseqüències nefastes sobre aquella vall del Gaià.