DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 17 de enero de 2017

21. VILA I COMENÇA LA GUERRA DE L'AIGUA

A inicis del segle XIII s’inicia a nivell europeu la introducció de la moneda per als tràmits mercantils. Allò indicava que una nova classe social, la burgesia, estava creixent en activitats comercials. En el sistema feudal la terra significava la base de la riquesa i el poder, però amb la futura expansió de la burgesia ho seria la divisa i els béns mercantils. Si en els segles anteriors entre els plebeus havia predominat el bescanvi de productes o barata, ara la moneda aniria prenent cada cop més importància. De fet la majoria de nobles empraven força la moneda per a les seves compres i pagaments. Així doncs, i mentre la moneda començava la seva tímida dilatació per Europa, a Vila–rodona es feia necessària una altre tipus d’expansió. El creixement de poblament durant el segle anterior va provocar tres coses. La primera la rompuda de més terres agrícoles, la segona nous carrers com el de la Mare de Déu, el de Sant Llorenç i el de Sant Antoni, i la tercera la intervenció dels nobles en aquella vila creixent. Així en el 1202 el bisbe Guillem establia a set moliners en un mateix protocol notarial per tal de construir un molí draper i sis casals fariners amb dues moles cadascun. En aquell mateix any el bisbe va establir novament el dret de regar dels pagesos amb l’aigua sobrant de la sèquia. A canvi els pagesos havien de fer el de sempre, escurar i mantenir la instal·lació en bones condicions. La resta de l’aigua de la sèquia era la utilitzada pels molins que el bisbe en cobrava pel seu ús, tot d’una un negoci massa llépol davant d’altres nobles. De fet el 22 de juny d’aquell mateix 1202, en Bernat d’Albà va iniciar un plet en contra el bisbe de Barcelona reclamant la seva part d’aquell regadiu. Al final, i com era d’esperar, el bisbe va guanyar el litigi.

Tot i els litigis entre nobles, el creixement del poble de Vila–rodona no es va aturar i en el 1210 aquella població ja restava clarament diferenciada i deslligada del castell de Montmell (Comas, 2014). Evidència d’allò en fou que el comte de Barcelona, Pere I, volia potenciar el comerç a la vila del Castro Creixent, a la Vila–rodona actual. Així fou que durant aquell mateix 1210 el rei atorgà protecció i custòdia a tots els assistents al mercat d’aquell poble (Porta, 2014). La causa d’aquella intenció era afavorir el creixement agrícola vigent gràcies a la sèquia, els horts i els molins existents. Les inversions en serveis anaven encaminades a augmentar i assegurar el poblament per a obtenir-ne millor rendiment d’aquelles terres. Però per a aquella vila creixent el nom encara no quedava clar.