13.VILA-RODONA EN VENDA PIRAMIDAL

Tot i la recuperació del poder comtal, l’amenaça sarraïna continuava per la vall del Gaià. De fet, i durant l’any 1072, la torre del Codony del castell de Montmell, que ja havia estat atacada i abandonada pels supervivents, estava sota el punt de mira sarraí. Així ho redactà el seu senyor feudal, el bisbe de Barcelona, mostrant por de nous atacs infidels. Allò era senyal que la situació de la comarca no estava del tot controlada. De totes maneres aquell tipus de queixa acabava sent molt estereotipada per part de l’església. La intenció de tot allò era una excusa per a l’aprisió de nous territoris. És a dir, encara hi havia fam de més terres i la Marca en seria diana de noves conquestes. De fet, i en aquells temps, el concepte Marca s’entenia com la regió que s’havia de defensar dels infidels, com la terra dels afores, com l’outback australià. Els sarraïns hi tenien novament les de perdre. Amb aquella intenció foren cedides moltes terres per tal que nous amos les defensessin. La realitat era que aquells dominis ja tenien amos i pagesos que les gestionaven (Miquel, 1997 & Comas, 2014). De totes maneres, i durant l’any 1078, moltes fortaleses de l’Alt Camp foren infeudades a magnats o barons. Aquells alhora les confiaven a un castlà que en rebia la diligència i la custòdia. En fi, i tot plegat, una gran venda piramidal. Si fem cas dels guanyadors fou una reconquesta però si pensem en els perdedors fou un robatori. Un exemple que afectà part del terme de Vila–rodona fou el del senyor feudal, el bisbe Humbert. Ell, fill d’Hug I de Montagut i vassall del comte de Barcelona, va atorgar el feu del Montmell al llinatge dels Banyeres com a castlans (Dalmau Pons Guerau, Guillem Ponç, Pere Mir de Banyeres i la seva muller Guila). Anys més tard, i durant l’any 1093, una nova donació reforçaria el domini comtal sobre la vall del Gaià. Així Berenguer Ramon II va fer donació de la torre de Valldosera (Montagut) a Bernat Otó per tal que defensés el territori dels sarraïns. Totes aquelles transaccions ho eren amb terres ja habitades. En tot allò el pagès sarraí, cristià, jueu o visigot no fou preguntat ni respectat. La militarització dels senyors feudals havia usurpat les terres als aloers, de fet a finals de segle XI gairebé no quedava cap camperol lliure. Molts d’ells, i davant el clima d’inseguretat, havien decidit buscar la protecció d’un senyor feudal cedint-li les seves terres o aloers. Defensar els drets d’un enfrontant-se a cavalleria, armadures i llances no era aconsellable des de la pagesia. Ara els camperols estarien obligats a pagar imposicions, donar hospitalitat als seus nobles, construir castells, o fins i tot treballar de gratis per al senyor. Els abusos dels senyorius foren freqüents i als pagerols sols els quedava un espai de protecció, l’església. D’ença l’impuls de l’abat Oliba i d’altres que s’havia proclamat la inviolabilitat dels béns de l’Església (Assemblea de Pau i Treva a Toluges, 1027). A més es prohibirien els actes violents en les esglésies en un radi de trenta passes al voltant d’aquestes. Aquest espai era anomenat sagrera. L’incompliment d’aquelles normes implicava fortes penes fins a la màxima que era la excomunicació de l’inculpat, o expulsió de la comunitat de creients. En aquell context el pagesos ho tingueren clar, i per a protegir els seus béns i collites construïen magatzems prop el temple per a guardar les seves provisions. Allò explica que molts pobles creixessin al voltant d’una església. Els militars manaven però Déu proveïa.