51. Vila-rodona i les Amèriques

Tot i la bonança de Vila–rodona, el conflicte pels difunts entre Servites i rectoria no acabava de diluir-se. Ambdues entitats furgaven per oficiar i cobrar pels funerals. Per tant, qui ja havia posat pau feia uns anys va haver de tornar a intercedir. Fou durant l’octubre de 1736 que el bisbe de Barcelona, ara Felipe de Aguado Requejo, va visitar Vila–rodona davant el desacord entre la rectoria i el convent. La primera hi perdia quan els difunts deixaven testat l’enterrament al convent. L’anterior bisbe havia decretat que de tots aquells funerals la rectoria n’havia de cobrar quatre lliures per difunt adult, tot i que algunes famílies benestants, com els Gavaldà, pagaven la meitat. Molt probablement, i a dir per la decisió que prengué el bisbe, allò fou una de les principals queixes del rector de Vila–rodona. Davant la rebequeria d’aquell, el bisbe va ordenà que la família Gavaldà pagués com tothom pels enterraments, és a dir, que de dues lliures passessin a quatre. Però el bisbe, i per deixar més content al rector, va estipular el següent. En cas d’un enterro en el convent, els habitants pobres pagarien a la parròquia les quatre lliures estipulades, mentre que la resta en pagaria entre sis i deu. A més, i per continuar afavorint al rector, aquell hauria de tocar a morts tant per un funeral al convent com per un a la parròquia. Òbviament el capellà cobrava uns tres sous, unes 60 lliures barceloneses, cada cop que les feia dringar. Per tant va tornar a passar el mateix que l’anterior resolució, que el bisbe va afavorir als seus, a la rectoria, en detriment dels altres, els monàstics. De totes maneres tot aquell munt d’ordenances tampoc va resoldre aquells conflictes entre parroquia i Servites. El rector es continuà queixant de no cobrar el que li pertocava mentre els monàstics es passaven de vius. De fet, i després de la mort, poc importava com millorar el comiat i qui cobrava per fer-ho. Resultava molt més important millorar com viure la vida.

Acabat aquell 1736 va quedar clar que la natalitat havia caigut altre cop a Vila–rodona. Amb un creixement vegetatiu de sols quatre habitants de guany, més un 1737 amb un altre ascens ínfim, la cosa no era massa positiva. El bo d’aquell any, i continuant amb les millores tecnològiques d’aquell segle, fou que les idees d’Adam Smith, que ja brandaven per Gran Bretanya, arribarien a Catalunya, i en breu, a Vila–rodona. Els sistemes de producció de tots els segles anteriors s’havien fonamentat en el mateix, en la tradició i en l’artesania. Allò anava a canviar en breu i la producció en sèrie, la manufactura i el consum estaven a les beceroles. Durant aquell 1737 la primera industrialització a Catalunya va marcar tímidament l’entrada d’aquella a la Revolució Industrial britànica.

Però Vila–rodona estava massa ancorada en la tradició com per passar directament a obrir colònies i vapors manufacturers. De fet durant el 1740 tenim constància d’una de les entitats més tradicionals d’aquella vila. Foren creades per a establir vincles de reciprocitat i ajuda entre els pagesos. Aquelles associacions, les cofraries, i en concret la de Sant Isidre, tenien el seu origen durant el XVI, tot i que potser abans, manifestant una clara vocació religiosa, voluntat de caritat i acció de germandat. En cas de malaltia, defunció o orfandat d’un dels seus membres, la resta oferia accions, donacions i ajudes materials o d’hores de feina. Altres cofraries importants foren la de Sant Jordi, la del Roser, la del Sant Crist i la de Sant Sebastià.

De totes maneres aquell segle de millores tecnològiques va poder conferir a Vila–rodona alguns progressos. Probablement una major sanitat i alimentació van començar a fer tímides entrades. Si més no aquell 1740 va ostentar un creixement vegetatiu rècord amb 32 habitants de més. Però el que no canviava a Vila–rodona eren dues foteses medievals, un impost i el seu destinatari. En el 1741 hi ha constància que l’arrendatari del servei del Comú cobrava i administrava els impostos del molí, botiga i premsa. Els usuaris havien de pagar a l’arrendatari, i aquell a l’Ajuntament, les taxes pertinents en concepte de parts de la collita. En concret un 15 % dels productes agrícoles. D’aquell 15, un 5 o vintè, se l’embutxacava l’arrendatari, però el 10, o delme medieval, era per al senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. Tot canvia, res canvia.

Fos com fos, aquell segle XVIII estava aportant més millores que pegues. La tímida expansió de la vinya, la millora de la xarxa comercial i alguns incipients progressos tecnològics estaven obrint un nou horitzó econòmic. Un senyal d’allò fou la regressió de l’olivera en favor de l’expansió de la vinya. Aquell fet faria pujar el preu de l’oliva durant les properes dècades. Però el senyal més clar era el creixement de la població. Durant el 1744 la població aproximada de Vila–rodona va assolir els 1000 habitants (Comas, 2014), tot i que altres autors l’estimen en 800 (Santesmases, 2016). Auquesta dispersió de dades potser fou degut a l’estalvi que molts vilatans buscaven en els impostos. En el cadastre d’aquell 1744 quedava ben palès que la superfície declarada al cadastre borbònic (2375 jornals, unes 1443 ha) era inferior als confessats en el capbreu (3447 jornals, unes 2095 ha). És a dir, es tornava a declarar un 31 % menys per estalviar pagar impostos. En definitiva, aquells anys eren anys d’espavilar-se en els negocis i millorar en la producció agrícola. Allò va venir animat per un fet cabdal. Durant el 1745 s’inicià cert comerç amb Amèrica des de Catalunya, això sí, passant pel port de Cadis. De fet els tomàquets d’origen americà ja eren populars en l’agricultura i en la cuina catalanes, fins i al punt que el pa amb tomàquet començava les seves passes pel territori. Aquell comerç amb Amèrica també reactivà la venda del vi, dels fruits secs, dels teixits estampats però sobretot de l’aiguardent. I d’aquell últim producte n’era força productor Vila–rodona. Tot plegat, i en aquell nou món fonamentat en el comerç, en Amèrica i en la incipient indústria, es feia evident un fet. Si encara existís l’antiga noblesa catalana amb comtes, vescomtes, rics homens, magnats, i finalment cavallers, difícilment s’hagués impulsat tot allò. De fet aquells estaven a les seves acaballes i el món modern en alça. A més la pagesia n’estava sortint molt ben parada gràcies a un cultiu.

50. Una vinya en expansió

Durant els anys 1728 i 1729, el nombre de naixements es mantingué alt per equilibrar els elevats índex de mortalitat. Però la competència funerària entre els pares Servites i la parroquia seguia sense resoldre’s. Tot canvia i res canvia. El que sí va començar a millorar a Vila–rodona fou la maquinària agrícola. Alguna cosa iniciava el seu nou pas cap a nous cultius i més producció. Això explicaria que el Comú de Vila–rodona comprés durant aquell 1729 una premsa de lliura, premsa amb una gran biga de fusta molt més eficaç que les premses portàtils. També aquell mateix any el Comú ordenà construir dues premses portàtils més. Tot plegat implicava, i sota les tabes proteccionistes, que tothom qui no tingués premsa pròpia havia d’utilitzar aquelles pagant al seu arrendatari. Però no era una raó econòmica la que va fer comprar aquelles premses al Comú, sinó la creixent collita. Això es va fer evident quan durant molts dies de verema o d’oliva, les premses no donaven a l’abast. La vinya i l’olivera estaven començant la seva futura expansió.

Tornant a l’assumpte dels morts, i durant el 1730, es va iniciar un nou tracte cap a aquells, cap als difunts. En els testaments es va començar a fer servir força la paraula funeral per a referir-se als actes litúrgics associats a l’enterrament. Cal indicar que abans aquella paraula no s’utilitzava. No obstant allò, el 1730 fou un any de més naixements que de funerals, iniciant-se un període d’una elevada natalitat, uns 45 nats anuals, que es mantingué força constant fins ben arribat l’any 1755. L’incipient expansió de la vinya i el comerç del vi, i sobretot de l’aiguardent, semblava escombrar les ombres de les guerres passades. De fet calia afegir-hi una bona notícia que afavoria el comerç dels destil·lats pel Mediterrani. Durant els segles anteriors la pirateria havia estat un greu perill per a les mercaderies marítimes, però a partir d’aquells anys aquella rapinya restava pràcticament aturada. El comerç pel litoral impulsaria doncs l’economia agrícola d’aquella comarca, i més ara que molts comerciants catalans estaven presents al ports de Cadis per exportar productes cap a Amèrica. Però no sols de mercaderies es podia viure, calia tenir l’estómac ple. També fou durant aquella època que la patata, tot i que encara no estava reconeguda oficialment pel govern borbònic, es cultivava i consumia entre les classes humils. Galícia en fou inicialment el màxim exponent. Hem de suposar, per tant, que tard o d’hora va arribar a Catalunya ajudant a l’ascens econòmic de la pagesia vinícola. Potser tot plegat va fer que durant el 1735 el creixement vegetatiu de Vila–rodona fos significativament positiu amb uns 22 habitants de més.

Veient tot l’anterior, quedava clar que durant aquella dècada l’expansió de la vinya era una realitat palpable. Així doncs molts camperols volien cultivar més terres i els pagesos benestants crearen nous contractes per a obtenir més beneficis. Allò implicà la implantació d’un nou contracte de lloguer de la terra per als pagesos no propietaris. Aquells havien de passar gran part de la collita a l’amo sota l’anomenat contracte de rabassa morta, un tipus d’emfiteusi medieval duració el qual depenia de la vida dels ceps. Quan morien els dos terços de la vinya el contracte es donava per acabat. En definitiva, que la vinya anava a ser el cultiu hegemònic de la comarca i l’aiguardent un producte molt exportat.

49. Negocis i corrupteles a Vila

Però tots els impostos anteriors no eren l’única pressió fiscal que patien els habitants de Vila–rodona. El mateix Ajuntament necessitava finançament que obtenia dels arrendaments que cobrava d’estructures i serveis que li eren propis per herència medieval (Santesmases, 1995). Aquells es repartien en tres grups importants: l’alimentari, l’agrícola i l’espai. En el primer hi havia la tenda de queviures, el forn de pa per coure’l, la fleca per vendre’l, la carnisseria i la venda d’aiguardent. En el segon l’aigua de regar els horts, els molins fariners per moldre els cereals, la premsa del raïm i la premsa de d’oli. I en el tercer grup hi teníem dos espais, l’hostal de Vila–rodona i els drets de parcel·la per a poder vendre durant la Fira. Els serveis que més beneficis donaven al Comú eren primer els molins i les premses (entre 400 i 500 lliures anuals), en segon lloc el forn, drets de Fira i aigua de regar (entre 100 i 250 lliures anuals), i en última situació les botigues (entre 6 i 37 lliures anuals). Potser el comerç més important era la carnisseria situada a l’edifici del Comú. Del cert que molt poca gent podia pagar freqüentment pel tall. D’aquelles carns la més barata era la de bou i la més cara, el doble, la de porc (Santesmases, 1995).

Tots els serveis anteriors s’oferien a subhasta pública. El millor postor, segons el Comú, obtenia un contracte que solia ser anual. Paradoxalment molts arrendaments anaven a parar a famílies benestants. Cal admetre que hi havia autèntics acaparadors de contractes que l’Ajuntament afavoria i protegia. El Comú, o Ajuntament, era doncs qui decidia el repartiment d’aquells negocis amb garantia de millors preus i serveis per als vilatans. S’hi afegien al contracte un munt de normes i clàusules, les tabes, que s’havien de complir per tal de continuar tenint el negoci en les mans del contractant. La majoria de clàusules anaven dirigides a una economia gremial, feudal i proteccionista que el Comú havia heretat de l’antic senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. En aquell proteccionisme medieval s’havien de complir tres imperatius que les tabes detallaven. El primer que els productes o serveis d’altres viles no fossin comprats o contractats pels habitants de Vila–rodona; el segon, que la qualitat dels mateixos fos uniforme i assegurada; i el tercer, que els preus estiguessin regulats sense competència deslleial, uns preus que anaven d’acord amb els de la plaça de la ciutat més propera, Valls. Per exemple, es prohibia la venda de vi foraster mentre hi hagués vi bo del poble. El mateix passava amb la carn ja que cap persona de Vila–rodona podia vendre tall que no fos comprat a la carnisseria del Comú, o cap persona del terme podia comprar fora carn de la mateixa espècie de la que ja es venia a la carnisseria de Vila–rodona. Tot plegat, i entre totes aquelles tabes, sempre hi havia algun dels usuaris del molí, de la premsa o del regadiu que les incomplia per no ser atabalat. En tal cas havia de pagar sancions al respecte que beneficiaven a tres, l’Ajuntament, a l’arrendatari i al bisbe, aquest encara senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona. Era obvi que els arrendaments oferien beneficis importants als seus posseïdors pel que els contractes, i com en breu veurem, varen estar rodejats de sospites, mals usos i favoritismes independentment del govern borbònic de Felipe V. Vila–rodona vivia lluny de la corona i massa prop del seu cementiri.

Durant l’any 1724 Felipe V va abdicar en favor del seu fill Luis I però durant aquell mateix any el nou rei moria. Felipe V va haver de tornar a agafar les regnes de l’estat a contracor. Però no fou aquell l’enterro més important. Durant aquella dècada, i la següent, tornaria a aparèixer un problema que ja s’havia macerat feia anys, la competència entre els Servites de Vila–rodona i la rectoria del mateix poble. Aquell segle no va restar lliure de noves epidèmies i morts, pel que els serveis funeraris sovint eren freqüents. Durant l’any 1724 a Vila–rodona aparegué una epidèmia de febres malignes, molt probablement paludisme, que va duplicar el nombre normal de difunts. De fet aquell 1724 s’assoliren els 60 respecte dels 25 a 40 dels anys circumdants (Comas, 2014). En resposta a aquella mortaldat, i mentre encara cuejava l’epidèmia, durant el 1725 s’esdevingué un salt notable de naixements. Però amb allò no n’hi va haver prou ja que el creixement vegetatiu de l’any següent, el 1726, va continuar sent negatiu amb 27 habitants de menys a Vila–rodona, fet que tornà a repetir-se durant el 1727. Durant aquell any, i tot i l’alt nombre de naixements, el creixement vegetatiu resultà altre cop negatiu amb 21 habitants de menys. Per una banda, l’elevada mortalitat infantil, i per l’altra, la crida de lleves de soldats a la força, hi van tenir a veure. En fi, que el nombre de morts i enterraments continuava sent força elevat durant aquell segle davant dos entitats encarregades de oficiar les sepultures. Ambdues, i en certa forma, competien i cobraven per a aquells ritus de traspàs. De fet, i durant aquell mateix 1727, Vila–rodona va rebre una visita per asserenar els ànims entre els dos. Fou el bisbe de Barcelona, Bernat Ximénez de Cascante, que davant els conflictes pel cobrament d’enterraments entre la rectoria i el convent dels Servites, va decretar en favor dels de casa. Així doncs, i de tots els funerals que fes el monestir, la rectoria també havia de cobrar quatre lliures per difunt adult. Allò resultava car per als vilatans, més si ho comparem amb el que pagaven alguns pagesos de classe benestant. Posem el cas de la família dels Gavaldà, avantpassat el qual havia signat la cessió del terreny per al convent dels Servites durant l’any 1599. Per a aquella família l’import de l’enterro era de la meitat, era de dues lliures. Cal tenir en compte que en aquells oficis es demanava el servei de més d’un capellà. Per a les famílies modestes amb dos n’era suficient, però per a les benestants la cosa podria començar per quatre clergues i acabar amb més de dotze. Així doncs, les dues lliures dels Gavaldà per a la rectoria de Vila–rodona estaven força amortitzades amb tants capellans i bon lloc de sepultura, fins i tot alguns d’aquells pagesos benestants deixaven en el testament ser enterrats en caixa, la qual cosa continuava sent una anècdota però tot un senyal de distinció. Per tant, i d’ara en endavant, algú més ho demanaria dins d’aquella excepció (Santesmases, 1995).

48. La repressió borbònica

Desaparegut el pes de la guerra, el blat va romandre en els graners i la natalitat va començar a recuperar-se. De fet, i passat aquell 1714, a Vila–rodona sobrevingué una tendència demogràfica a l’alça. La natalitat, creixent, va anar descrivint les serres més o menys anuals descrites en anteriors ocasions. A més àmplia escala aquella línia creixent de natalitat anà descrivint graons de creixement deguts a millores en sanitat i alimentació. Per exemple, del 1714 al 1725 s’estava sobre els 40 nats per any, nombre que va augmentar clarament passat el 1725 (Comas, 2014). Però aquella creixença era sols la reacció natural de les parelles per suplir la manca de nadons de l’etapa anterior. Per tant no cal atribuir-ho tot a millores econòmiques. Cal pensar que la població aproximada de Vila–rodona durant el 1715 havia quedat força reduïda i el que ara estava venint era la premsadora borbònica amb totes les seves conseqüències. L’any 1716 es decretà el Decret de Nova Planta abolint definitivament la Generalitat de Cataluya, el Consell de Cent, els poders feudals catalans i totes les institucions regionals per ser substituïdes per equivalents borbònics. A nivell de Vila–rodona allò implicà que els mostassafs del Consell de la Universitat van ser substituïts per regidors borbònics. Aquells regidors esdevenien els caps visibles del nou estat central. La intenció de tot aquell dalt de baix de substitucions era aplicar un nou sistema fiscal per tal que els catalans sufraguessin tres despeses: la passada guerra, l’exèrcit allí present i la maquinària política de la corona. Molts catalans van optar per la picaresca davant aquell afany de moneda. De fet allò explicaria una paradoxa d’aquell 1716. Felipe V va ordenar un nou cens amb un nou sistema fiscal sobre Catalunya. A tal efecte va aplicar el model francès del cadastre, és a dir, un registre de les propietats per les quals s’havia de pagar. Molts habitants de Vila–rodona van ocultar gran part de les propietats al cadastre i el frau va augmentar d’allò més. La pràctica normalment era declarar menys terreny que el realment es cultivava o es posseïa. Però també molts no arribaven ni a declarar. Segons aquell cens de 1716 a Vila–rodona hi havia uns 411 habitants, fet que no encaixava amb els creixements demogràfics enregistrats respecte a la població de 1708. Segons això hi hauria d’haver més gent en el cens d’aquell poble. Cal sospitar que molts es volien escapar de la nova situació fiscal i varen fer trampes davant el nou estat borbònic. Es calcula, a dir pel capbreu posterior de 1744, que fou declarat de menys un 31 % del cadastre real. Recordi’s que el capbreu era la llista de propietaris del domini útil de cases o terres, és a dir, una eina amb finalitat recaptatòria.

Tot i la picaresca catalana, Felipe V anava a construir un estat absolutista fent súbdits del rei als nobles catalans. Dos galls en un galliner no hi poden ser, i els galls catalans ja no tenien esperons. Així fou que aquella aristocràcia regional, i davant l’absolutisme borbònic i el creixement de la burgesia, inicià la seva davallada. Comtes, vescomtes i demés s’anirien diluint sense remei. Allò va afavorir en part a la pagesia catalana. Ara els impostos serien pagats directament a la corona deixant als nobles catalans al marge. Allò va acabar de definir una nova classe social que ja s’havia estat coent durant el segle passat, el pagès benestant. Aquell era el que durant el feudalisme havia comprat terres forjant una elit en el poble. A més molts d’ells formaven part de la Universitat. Un exemple d’allò semblava ser-ne la família Rabadà. El primer Rabadà en arribar a aquest poble fou un tal Esteve Rabadà de Bràfim. Aquest, pagès, es casà a inicis de segle XVIII amb Maria Munyós tenint un fill l’any 1725, en Joan Baptista (arxiu Rabadà – Santesmases, Vila–rodona, Alt Camp). Aquest s’esposaria també a Vila–rodona formant part del Consell de la Universitat, senyal de la creixent hegemonia familiar. D’aquell matrimoni en derivaren tots els Rabadà de Vila–rodona i d’una prolífica economia fonamentada en un cultiu enriquidor a l’alça, la vinya i els seus derivats, el vi i l’aiguardent (Rabadà, 2016). Cal recordar que la demanda d’aquests productes per arreu d’Europa feia créixer les exportacions des de Catalunya. De fet és durant el segle XVIII quan es dona una forta eclosió de les destil·laries pel territori (Paz i Rico, 2008) sense ser-ne Vila–rodona cap excepció. Per aquesta raó molta pagesia benestant aprofitaria l’ocasió, sobretot davant de les polítiques de Felipe V. Aquest havia eradicat els nobles catalans del poder i ara, aquells pagesos benestants, van poder continuar creixent econòmicament tendint al paper que havien tingut els aristòcrates, el de rendista. La família Rabadà en representaria un dels exemples (Rabadà, 2016) mentre els freds climàtics s’estaven diluint des de 1715. Potser clima i pau estaven afavorint aquell creixement agrícola i econòmic d’una minoria pagesa benestant. Finalment el feudalisme hauria canviat de senyors però no de conceptes. Aquell fet es consolidà plenament, com ja es veurà, durant la revolució liberal del segle XIX on amos benestants varen acotar els interessos dels seus jornalers, els rabassaires.

Tot i així la repressió borbònica sobre Catalunya no va beneficiar a cap majoria. Primer, i com ja s’ha dit, es produí un augment generalitzat dels impostos. Però, i per ordre reial durant el 1717, el català fou substituït pel castellà en tots aquells afers d’importància. Degut a allò, la dualitat de documents en castellà o català s’anà diluint durant aquell segle per acabar imposant-se el castellà, fet que tindria conseqüències durant el segle següent, el XIX. Per tant el català va acabar sent considerat per les classes riques com una llengua pobra, baixa i inculta. En canvi el francès i el castellà, llengües dels imperis borbònics, foren enlairades com idiomes cultes, elevats i rics.

Durant aquell mateix 1717 a Vila–rodona tornava a passar el mateix que en el 1716. En el cens de Felipe V la població aproximada era d’uns 448 habitants, molt baixa respecte al 1708, fet que indicava que molt probablement declaraven menys dels qui hi eren. De fet els vilatans denotaven clares senyals de no poder pagar tots els impostos. Posem el cas d’una taxa que s’havia de pagar directament a la corona, el lluïsme. Aquell impost consistia en el pagament d’una tercera part del valor d’una venda. No obstant a Vila–rodona era del 10%, molt inferior a la resta del territori. De fet era el bisbe qui regulava aquest impost, senyal que protegia als seus vasalls de les taxes de la corona. Tot i així era un percentatge que molts pagesos no podien satisfer. El fet era que els retards en el pagament eren massa freqüents. Per tant era evident que la pagesia anava curta de virolles i que no sortir en el cens de Felipe V era més una necessitat que no pas una rebel·lia.

47. Guerra de Successió a la Vila

L’any 1700 Carles II d’Àustria expirava deixant com a successor a Felip d’Anjou, Felipe V d’Espanya. El problema era que el nou monarca pertanyia a una altra dinastia. Casualment aquell era nét del rei de França, Lluís XIV, de la dinastia dels borbònics, no pas dels Àustries. De fet Felipe V esdevindria el primer borbònic a la corona d’Espanya. Probablement allò fou un pacte entre Carles II amb el regne de França quan va haver de signar la pau de la Guerra dels Nou Anys. França, per tant, havia assolit el que s’havia proposat, que tota Espanya fos subsidiària del rei francès. Però aquella intenció va topar amb qui es creia el descendent legal de la corona espanyola, l’arxiduc Carles d’Àustria i III d’Aragó. Així que amb l’ambició del domini per la península ibèrica va petar una nova guerra per si la població en perdia el costum. En tota partida calen dos equips i aquells eren els següents. Per una banda estava Felipe V de l’equip borbònic representant a França i part d’Espanya. I per l’altra l’arxiduc Carles de l’equip dels àustries representant l’altra part d’Espanya, Àustria i recolzat inicialment pels britànics. En fi, que la Guerra de Successió ja era un conflicte europeu. Davant la nova crisi que li sobrevenia al món rural, Catalunya va haver de decidir. Amb l’esperança que li fossin respectats els seus furs, aquella es va decantar per l’arxiduc Carles. Per desgràcia Catalunya es va convertir altre cop en el camp de batalla de dos rivals llunyans. De fet el conflicte se’l podria catalogar d’internacional ja que diferents potències europees com Gran Bretanya i França hi anirien prenent part per veure que n’obtenien a canvi, ans al contrari de les poblacions locals. Del cert que Vila–rodona va anar perdent població per causa d’aquella guerra. Les males collites, la confiscació de les mateixes i les epidèmies en tingueren la culpa. Dels 873 habitants d’inicis d’aquell segle es va passar a sols 750 vilatans, uns 123 menys. Així que la guerra va condicionar la vida al poble d'allò més.

La manca de blat va sovintejar entre el 1705 i el 1708 provocant un lleuger ascens de la mortalitat local. També, i per causa de totes les crisis anteriors, l’anomenat Consell de la Universitat, o l’assemblea directiva de Vila–rodona, estava formada encara per menys membres. Del 60 % de famílies representades durant el 1568 s’havia passat ara a un 15 %. Aquells eren qui, governant els afers interns de Vila–rodona, feien d’intermediari entre els poders externs i la comunitat. De fet els noms de les famílies que formaren part de la Universitat s’anaren repetint durant tot aquell segle. També els membres del jurat de Vila–rodona requeien en cognoms coneguts d’on els més freqüents en foren Castellet, Gavaldà, Martí, Palau, Puig, Roca, Salvat, Tolra, Valentí, Vidal, Sendrós i Vives. Hem de suposar que les reunions, cobraments de taxes i actes de Vila–rodona es realitzaven a l’antiga plaça, aleshores porxada, del carrer Major. Allí hi estava l’Ajuntament, el Consell de la Universitat en aquells temps.

La disminució dràstica dels representants al Consell de la Universitat de Vila–rodona responia clarament al fet que les famílies benestants s’haurien reduït (Comas, 2014) o que la població havia patit una caiguda. Les crisis del XVII i del XVIII hi estaven al rerafons més la Guerra de Successió on Vila–rodona hi tenia força partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Membres de la família Huguet, partidària dels borbònics, feren malament de refugiar-se a Vila–rodona davant tants austracistes. Aquests els perseguiren i feren oprobis fins a la seva mort. Poc anys després els vilatans saquejaren la casa pairal dels Huguet, una hisenda de més de sis-cents ducats de renda (Cerro, 2015). En fi que la crisi i les disputes estaven polaritzant la població entre minories acomodades i majories humils. Les guerres, males collites i epidèmies havien provocat una greu crisi que es reflectia en aquella davallada de recursos, de demografia i en aquella dualitat de classes. Una mostra d’aquella crisis s’observà també en la Fira. Antany aquella durava quinze dies, ara sols es feia en tres (Santesmases, 2014). També la població de Vila–rodona s’havia vist molt reduïda durant aquella etapa de crisis. Allò també havia provocat la disminució de membres a ser representats en la Universitat. El nombre d’habitants durant l’any 1708, per exemple, s’havia reduït a uns 750 (entre 715 i 786). Però, i com sempre passava, després d’una crisi demogràfica solien venir augments en la natalitat. Així, durant l’any següent, el 1709, el creixement vegetatiu de Vila–rodona va assolí uns 20 habitants de més. Tot això mentre s’esdevenia una greu crisi agrària a Espanya amb unes collites de misèria que feien minvar la població. A Vila–rodona va haver-hi una lleu baixada de la natalitat entre el 1704 i el 1714 tot coincidint amb el gruix de la Guerra de Successió.

La gent de Vila–rodona no va semblar formar part de les tropes en la Guerra de Successió. Dues raons semblen indicar l’anterior. La primera que no s’observà cap ascens de mortalitat significatiu durant aquella època. I la segona que de l’any 1711 al 1719 s’observà una corba de creixement en el nombre d’habitants d’aquella vila. De fet el fronts de batalla es situaren lluny de la regió amb uns austríacs com a favorits. Però aquella guerra, on semblava guanyar l’arxiduc Carles d’Àustria, va patir un gir inesperat amb unes conseqüències nefastes per a Catalunya. Fou durant l’any 1711 que Josep I, emperador d’Àustria, va expirar proclamant a l’arxiduc Carles com a successor seu. Allò decantava la balança cap a la creació d’un imperi gegantí, l’austríac més l’espanyol, un poder que faria ombra als anglesos. Els britànics per tant, s’ho repensaren mentre l’arxiduc s’aniria convencent de deixar a un segon terme la lluita per la corona espanyola. És a dir, l’arxiduc Carles deixaria a la seva sort a Catalunya i Gran Bretanya faria el mateix. Dos anys més tard, en el 1713, les tropes de Carles d’Àustria abandonaren Barcelona pactant prèviament amb el seu enemic Felipe V. L’acord permetia poder evacuar a tots els seus acòlits austríacs de manera gradual, muller inclosa. En aparença semblava que el nou emperador d’Àustria, i els seus, s’absentaven per resoldre els nous assumptes de palau, però en realitat fou un retirada en tota regla. El mateix pactaren els britànics amb els borbònics i començaren el seu èxode de terres catalanes. De fet, i com ja s’ha indicat, no els interessava que l’imperi austríac s’apoderés del regne d’Espanya i de totes les seves colònies. Això convertiria a l’emperador Carles en cap del major imperi del moment i cal recordar que Gran Bretanya i Espanya eren gelosos competidors per l’Atlàntic. Per tant, i en pocs mesos, Barcelona va quedar-se sense tropes austríaques per la capital i sense flota britànica davant del seu port. Aquella guerra de titans imperialistes va passar a un combat entre un David i un Goliat. El primer era la Catalunya burgesa i oligarca que buscava el comerç exterior. El segon era l’Espanya feudal, monàrquica i borbònica que juntament amb la França feudal, monàrquica i també borbònica continuaven en l’Edat Medieval. A més el rei de França, Lluís XIV, era l’avi del pretendent rei espanyol, Felipe V, fet que ampliava el conflicte a favors entre família.

Descrit tot l’anterior, i partir d’aquell 1713, podríem dir que la Guerra de Successió va passar a ser més una pugna entre dos formes de producció que una lluita per una dinastia concreta. De fet aquella lluita va esdevenir una guerra entre uns senyors feudals conservadors en contra uns visionaris comerciants innovadors. Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus ho descriu, encertat o no, de la següent manera: per a un castellà de pro treballar era una deshonra, per a un català la deshonra era no treballar [...]. Per als castellans Espanya era el galliner i Castella el seu gall, per als catalans Espanya sols designava el pal del galliner [...]. En realitat Espanya no existia, era un desacord.

Finalment, tot i els intents diplomàtics catalans, la cort britànica es negava a complir els acords subscrits, és a dir, que la reina en feia cas omís. Un d’ells era que Gran Bretanya havia signat protegir el territori català en contra dels seus agressors. Sols quan la reina britànica expirà durant l’any 1714, i el rei George va entrar a govern, foren escoltats els diplomàtics catalans. I sí, s’ordenà enviar la flota britànica a Barcelona però aleshores el problema fou un altre. Després d’un setge de més d’un any per part de les tropes borbòniques, franceses o espanyoles, Barcelona havia patit el seu pitjor 11 de setembre i ja no calia l’enviament de més tropes. La ciutat comtal havia caigut. Poc després ho faria també l’urbs de Cardona i tot restà dat i beneït pels borbònics com a vencedors. La Pau d’Utrecht de 1713 ja havia signat feia mesos la fi d’aquella guerra. El borbó Felip d’Anjou seria rei de Castella a canvi de renunciar a l’Imperi austríac, a Gibraltar i Menorca, és a dir, a no ser més poderós que els britànics. Això fou que Catalunya ja havia passat sota domini de Felipe V molt abans de 1714.

46. Monarquia "gilipolles" a finals del XVII

Durant tot aquell període de guerra, males collites i pestes qui va continuar guanyant terres i possessions no foren els camperols endeutats sinó les hereus del feudalisme monàstic. Un nou exemple d’allò va passar durant l’any que Felipe IV va expirar i el succeí Carles II, el 1665. Unes terres veïnes de Vila–rodona, les ja esmentades de Vilardida, es trobaven sota un litigi per la seva propietat. La família noble dels Tamarit s’hagué d’enfrontar amb l’ordre dels Agustins. Al final, i com sovint sempre passava, la querella va donar dret de béns i terres als clericals. Els Agustins en breu feren cessió d’aquells dominis a Joan Fans del Mas Fans de Bràfim. L’església, per tant, continuava concentrant cases i extensions sota el seu arbitri.

Mentre Catalunya intentava refer-se de la Guerra dels Trenta Anys, l’altra Catalunya, la Nord, se sentia molt incòmoda sota el domini francès i els hiverns glaçats. De fet el canvi d’un imperialisme, l’espanyol, per un altre, el francès, no els va fer millorar les coses, ans al contrari. Així, i durant l’any 1667, un Rosselló arruïnat va iniciar una sèrie de revoltes contra França sense èxit. Tot i allò no tenien res a envejar als seus compatriotes del sud. Aquell mateix any Vila–rodona va patir altre cop un augment brutal de la mortalitat infantil. Després de tantes epidèmies, hiverns extrems i mala nutrició, la població de Vila–rodona havia estat ben esquitllada. Segons els capbreus de 1667, el nombre aproximat d’habitants d’aquell poble era d’uns 850 habitants, un 26 % menys que feia trenta-vuit anys. De regal aquell juny sobrevingué una altra forta sequera pel Gaià amb les ja clàssiques pregàries per pluja a Santa Coloma de Queralt. El clima d’aquella dècada s’havia extremat afegint-se al mal auguri de tot plegat.

L’entrada a la dècada dels setanta d’aquell segle va canviar per bé les coses. Durant l’any 1670 la pau i la marxa de les tropes comportaren un primer inici de millores. A Vila–rodona es notà clarament amb un creixement vegetatiu positiu de 24 habitants més aquell any. Allò continuà amb una tendència a l’alça de la població vilatana amb una mitjana de creixement d’un habitant per any fins a finals de segle. Tot i així hi hauria algun any de creixement negatiu com el 1674 amb 11 habitants de menys.

Mentre Vila–rodona recuperava el nombre d’habitants, el Rosselló encara estava en peu de revolta contra França. Al final aquelles insurreccions foren sufocades l’any 1677. Òbviament França ja n’estava un pèl cansada d’aquells catalans. De fet a l’any següent, durant el 1678, França oferí el Rosselló a Carles II a canvi de Flandes. Espanya, sense declarada simpatia pel Rosselló, va preferir les futures terres belgues a les ja conegudes catalanes. Desgraciadament Espanya es va quedar sense les dues regions, ni el Rosselló ni Flandes. Vint-i-cinc anys més tard, i sota una altra derrota militar, Espanya perdia per sempre més Flandes.

Durant el 1678 el preu del blat assolí les cents lliures la quartera a Vila–rodona. Allò era senyal que l’oferta i la demanda anaven desequilibrades per causa d’una mala collita. Per aquells temps les calories del blat estaven sent substituïdes per una altra font de glúcids fàcils de cultivar. La patata, tot i les acusacions de tòxica, causa d’infeccions o afrodisíaca, començava a fer-se popular entre les classes humils sota la gana regnant. Cal pensar que des de 1645 el clima s’havia fet força fred, les collites de cereals migrades, i durant algunes etapes minvat d’allò més. Entre guerres i clima les fonts de calories per a la població local restaven sota mínims.

Passaren els anys, i França, que veia les tropes de Carles II tocades de mort, continuà atacant amb el setge de Girona de 1684. La resta de Catalunya continuà lluitant en contra un altre enemic, la natura. Fou durant aquell mateix any que un seguit de males collites per una plaga de llagostes assolaren la regió. Vila–rodona, a dir pel preu del blat, no va semblar massa afectada tot i que el seu creixement vegetatiu va caure amb uns 22 habitants de menys. Segurament les males collites hi tingueren a veure. Potser, i amb l’exèrcit de Carles II robant el gra, la pròpia i migrada recol·lecció no es deuria vendre massa restant reservada per als locals, sobretot si durant el 1687 una nova plaga de llagostes va arribar novament a Catalunya. I si no fos prou, durant l’any següent començà la Guerra dels Nou Anys. França, que continuava rondant per Catalunya, va penetrar fins Barcelona empenyent les tropes de Carles II cap a la vall del Llobregat. Òbviament aquelles sotmetien al seu pes a la pobre pagesia. Tot i tot, el front de guerra no arribà a Vila–rodona aquell 1688, si més no el creixement vegetatiu de la població a l’any següent fou de 28 habitants de més. Així, i amb la guerra tan a prop, la demanda de cereals es disparà i el preu del blat va fer un salt gegantí. Durant l’any 1690 la cotització d’aquell cereal assolí prop les 225 lliures la quartera. Cal recordar que el preu normal era d’unes 45 lliures. Aquell context d’hiverns glaçats i de gana estava promovent un dels productes arribats d’Amèrica, i que no eren l’or que Espanya malbaratava. La patata, que encara no s’havia fet popular entre les classes benestants, i el tomàquet, que començava tímidament a veure’s, no ostentaven un consum generalitzat encara.

Passaren set anys de francesos i espanyols batallant per terres catalanes. Finalment, i durant el 1697, les tropes franceses assetjaren Barcelona i la Guerra dels Nou Anys va acabar. En resum, a finals d’aquell XVII l’estancament i la crisi a Espanya per guerres i pèrdua de territoris fou devastadora. L’ambició d’una monarquia allunyada de la realitat va provocar el mal de tota una població. Des del duc d’Olivares fins a Carles II s’havia comès el mateix error, conquerir per les armes més territoris sense tenir en compte als adversaris. Al final Carles II va haver de cedir als desigs del rei francès i aquell fet condicionà un nou conflicte en breu. Vells coneguts de sempre lluitarien amb joves que mai no havien estat presentats.

45. Vila-rodona francesa per poc temps

Si els hiverns d’aquella dècada foren dels més glaçats, els estius responien a la contra. Durant el juny de 1655 esdevingué una nova  sequera per l’alt Gaià i les pregàries per pluja s’escoltaren altre cop per Santa Coloma de Queralt. Val a dir, que tot i ser francesos, les pregàries foren en català.

Aquella situació de postguerra, de sequera i de manca de recursos generalitzats, es notà inicialment. La manca d’homes morts durant la guerra havien deixat les noces i els naixements sota mínims. Per exemple durant el 1656 a Vila–rodona no es va registrar cap bateig. Sols fou a partir de 1657 que el nombre de baptismes començà a recuperar-se fins als 40 anuals. S’hi afegí una clara disminució de la mortalitat que baixà als 30 per any. Allò implicà una corba de natalitat clarament creixent amb uns 2,8 habitants de més cada any. Cal afegir que durant aquell segle els llibres sacramentals registraven el nom del batejat, del difunt o del casat, més el nom dels seus pares, ofici i llocs de naixement (Comas, 2014).

Independentment a les variacions en el registre d’aquell segle XVII, s’observà un fet força curiós. A sobre de l’anterior tendència a l’alça de la població de Vila–rodona s’hi dibuixava una periodicitat en la taxa de mortalitat dels albats de menys d’un any. Aquella descrivia cicles d’uns 20 anys, és a dir la mitjana de temps que passava entre una generació i una altra. Probablement es donava un procés de regulació interna on a més difunts menys matrimonis durant aquella generació però més recursos alimentaris per a la següent. Allò impulsava novament l’ascens de la població canviant novament el sentit el cicle.

Però el que no oscil·lava durant aquella crisi sense fi era el destí d’una monarquia espanyola cega a les seves ànsies d’expansió. Aquella prepotència per un regne on no s’hi posava el sol comportà també una  guerra per l’Atlàntic amb un monstruós competidor, Gran Bretanya. Per desgràcia durant el 1658, tot i que Felipe IV volia tornar a atacar a França, no va poder ja que el monarca havia estat derrotat pels britànics. D’aquella manera, i ara sí, tot el seu exèrcit va restar tocat de mort per sempre més. Conseqüentment va haver d’acceptar la pau definitiva amb França. I així, i a l’any següent, el 1659, es signava la Pau dels Pirineus on Catalunya tornava a Espanya menys el Rosselló, Coflent i d’altres comarques de la Catalunya Nord que romangueren per sempre més en mans franceses. No fou gens estrany que arribessin a Vila–rodona alguns occitans fugint de la pobresa creada per la guerra. De fet entre els anys 1656 i 1660 tretze homes, la majoria pagesos, s’instal·laren al poble de Vila–rodona. Però no era pas que aquella vila pogués oferir gran cosa. Tot i haver famílies benestants que continuaven acumulant grans patrimonis, registre n’hi ha de Francesc Vives, la majoria dels vilatans romanien sota una economia de misèria, pobresa i subsistència. Sols veure la nova corba de natalitat on estava navegant Vila–rodona, saltava a la vista la situació. Del 1661 al 1673 la natalitat descrivia un descens clar de naixements d’un menys cada any. La causa era tot el context climàtic i de postguerra que provocava males collites. De fet aquell 1661 l’arrendament en sous del molí de Vila–rodona fou un dels més baixos d’aquell segle, senyal que poc blat hi havia per moldre. Cal recordar que un sou eren unes 20 lliures barceloneses (Santesmases, 1995).

44. Genocidi a Vila-rodona

El cementiri de Vila–rodona hauria de rebre en breu un abundant contingent de cadàvers. Durant l’any 1641, i davant la Guerra dels segadors, Olivares va organitzar una línia defensiva des de El Catllar fins a Vila–rodona. Per tant l’exèrcit del duc d’Olivares més les tropes franceses amb els escamots de segadors, tingueren per camp de batalla l’actual comarca de l’Alt Camp. Per desgràcia ambdós bàndols practicaren extorsions, violència i robatoris. A final uns 70 homes de Vila–rodona hi perderen la vida batallant contra les tropes de Felipe IV. D’aquells 70 difunts alguns ho feren prop de Vila–rodona i d’altres durant el setge de Cambrils d’aquell 1641. Però a les morts per armes hi calia afegir el pitjor gruix de desgràcies. Si la guerra robava o provocava males collites, els cereals pujaven de preu amb la conseqüent disminució del benestar familiar, la mala nutrició i l’aparició de malalties i finats. Així fou que a Vila–rodona s’assoliren aquell any uns 212 difunts, cinc vegades més que la normalitat. Allò va exterminar gairebé un quart de la població de Vila–rodona. De fet la mitjana de defuncions anuals a Vila–rodona entre els anys 1609 i 1639 estava sobre els 50 òbits. La majoria d’aquelles expiracions eren albats que moriren per manca de nutrició, infeccions i diarrees (Comas, 2014). Davant aquella catàstrofe de morts no fou gens estrany que el nombre de casaments durant aquell 1641 caigués a la meitat. Finalment, i durant aquell 1641, França va derrotar a Castella. La batalla de Montjuïc, on va morir Pau Claris, fou clau en aquell assumpte. Els segadors potser van cantar victòria, que no el seu himne, però Catalunya ara restaria sota el flagel d’un altre imperialista, el Regne de França. Aquell deixà les seves tropes sobre Catalunya per defensar la seva conquesta amb flagrants conseqüències sobre la població autòctona. La guerra va continuar i l’any 1643 succeïren noves derrotes sobre les tropes de Felipe IV. La  conseqüent pobresa va fer augmentar la delinqüència. A Vila–rodona, per exemple, en Francesc Serra deixà testament escrit des de la presó on restava condemnat a mort pels seus delictes (Santesmases, 1995). Suposem que poc després fou ajusticiat al Puig de les Forques, el turó al nord-est del camí de l’Albà.

La guerra continuava i durant el 1644 Felipe IV va adonar-se que la seva hegemonia sobre Catalunya perillava totalment. Fou aleshores que va oferir quelcom inaudit. Amb la intenció de pacificar als catalans va jurar la constitució catalana, un gest que va arribar massa tard ja que les corts catalanes no se’l van creure. Així doncs van fer cas omís al jurament d’un rei que els havia portat la seva guerra a territoris on no hi calia. Tres anys més tard, en el 1647, França continuava defensant Catalunya de Felipe IV. Exemple d’allò en fou la presència de tropes franceses a Vila–rodona per tal de millorar la fortificació de les seves muralles i castell. Aquella política de reforçar el territori anava debilitant a Castella i en el 1648 Felipe IV va empassar-se més derrotes davant l’exèrcit de França. En les anomenades Guerres de la Fronda d’aquell any, França va guanyar àmpliament a Espanya altre cop. Però la presència de tantes tropes franceses sobre el territori malbaratava, espoliava i robava els recursos dels pagesos locals i ara aquells començaren a veure amb mal ull també l’imperialisme francès. Conseqüència d’allò fou que durant el 1649 els pagesos de l’Ebre es revoltaren en contra les tropes franceses. Aquelles aplicaren el jou corresponent i quedà clar que Catalunya restava sota l’imperialisme francès. A allò s’hi sumaren uns anys de pesta entre el 1650 i el 1654 en un dels anys més freds de tota la Petita Edat del Gel. La situació acabaria sent tant desesperada que en el 1651 Catalunya es va retre a Felipe IV. Per sort el rei va proclamar una amnistia general per acabar amb les hostilitats del passat. Però aquell gest de poc li va servir ja que França continua guanyant territori mentre la pesta seguia fent estralls per Catalunya.

Entre els anys 1651 i 1652, Vila–rodona va patir una de les pitjors pestes per causa del fred extrem, les males collites, la guerra i el pas de soldats infectats. Amb una misèria de blat als graners, aquell va triplicar el seu preu superant les 120 lliures per quartera. En fi, que gana, pesta i molts morts inundaren la rutina de Vila–rodona. De fet, i durant l’epidèmia, l’església de Vila–rodona va haver de tancar la seva activitat de funerals i misses. Davant tants enterraments com s’havien d’oficiar es va optar per tancar les portes del temple i que cadascú se les empesqués com pogués. Eren massa els cadàvers que s’havien de transportar al cementiri parroquial i el temple no donava a l’abast. Per tant molts vilatans sols tingueren una única opció, enterrar els seus difunts a casa. Exemple d’allò en fou el cas de la família Vives. En fi, que la pobresa del poble era desesperant i l’Ajuntament poca cosa podia fer. Aquell, i davant la manca de gra generalitzat, s’havia endeutat molt al comprar-ne per als vilatans. Per desgràcia aquella gestió l’obligà al que no desitjava, a pujar els impostos amb conseqüències funestes durant anys. El clot que aquella guerra havia provocat semblava no contenir fons. Finalment l’any 1652 s’acabaren les Guerres de la Fronda. Fou aleshores que França s’annexionà Catalunya definitivament. Tocava ara reconstruir el país sent francesos i sota uns hiverns de fred extrem.

43. La Guerra dels Segadors

Davant la gran mortalitat per les pestes, el poble de Vila–rodona reaccionà intentant suplir amb més natalitat la desgràcia. Per exemple, i en aquell 1635, es donà el màxim de baptismes de tot el segle, uns 115, mentre que la tendència estava sobre els 59. Però aquell intent de renaixença demogràfica seria truncat des de Madrid. Davant el fracàs del Quint d’Olivares aquell duc no va restà de braços creuats i va passar a una nova estratègia. Si els catalans no volien col·laborar amb la guerra contra França, ara s’hi haurien d’involucrar d’una altra manera, amb la terra. Cap nació desitja que el seu territori esdevingui el camp de batalla d’una guerra. Les pèrdues materials i humanes que s’hi esdevenen són xacres que perduren molts anys. I aquell fou el pla del comte duc d’Olivares, que fos Catalunya aquell terreny de difunts. Així fou que durant el 1637 arribaren els Terços de Felipe IV a Catalunya per defensar la península d’una França atacada prèviament. No cal afegir que el manteniment d’aquelles tropes anava a càrrec dels camperols locals obligats a allotjar les tropes. Abusos, saqueigs i conflictes de tota mena s’esdevingueren per masos i pobles. Conseqüentment la manca de recursos va fer baixar la corba de la natalitat degut a les morts, al robatori de collites i al reclutament de soldats per a la guerra. A Vila–rodona, per exemple, s’observa una dramàtica davallada del nombre de baptismes a partir del 1639. De fet la corba de natalitat descrivia un pendent negatiu amb una disminució de 2,2 nats menys per any. Tot plegat Catalunya, amb una natalitat a la baixa, un exèrcit fent abusos i molta població passant gana, sols podia fer una cosa.

Davant l’imperialisme espanyol imposat per Felipe IV i el comte duc d’Olivares, Catalunya se sentia com una colònia més de Castella. Aquell poder cec, mediocre i ignorant sobre les gents que havia de protegir, afavorir i fer progressar va derivar en l’enuig. Però la corona espanyola no va entendre el que li venia al damunt i va obstinar-se en el mal per a tots i per a un mateix, és a dir el peti qui peti encara que ho petem tot. I així va continuar augmentant la pressió fiscal per pagar la guerra, imposant altre cop el Quint i reclutant quants més soldats podia. D’aquella manera molts catalans deixaven de ser productius al camp per a formar part de l’exèrcit castellà a contracor. La insurrecció estava a un pas i aquell 1639 l’Armada Invencible fou paradoxa del seu nom, s’enfonsà tota davant les costes britàniques.

Així doncs tot un cúmul d’adversitats s’havia anat concentrant durant els últims darrers anys. Sota l’ombra grisa d’una guerra s’havien produït males collites, augment d’impostos, lleves de soldats obligats i epidèmies de pesta per tota Catalunya. La manca de blat robat per l’exèrcit durant aquell 1639 en va fer pujar el preu deixant sense menjar a moltes famílies. Molts infants varen morir sota aquella mala nutrició. A Vila–rodona va augmentar conseqüentment la mortalitat infantil assolint els 70 difunts durant aquell any. I tot això sota una Castella que era gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a Castella sense aquelles rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va espoliar les seves colònies sota l’imperialisme vigent esborrant la seva llengua a canvi del castellà, les seves religions a canvi del catolicisme i la seva genètica a canvi del mestissatge i les violacions. El problema d’Espanya era l’obstinació d’aquella guerra contra França que li faria perdre l’hegemonia anterior. Per una banda Catalunya es va negar a pagar el Quint i per l’altra es va oposar a les lleves de soldats obligats. Tot plegat s’estava coent un gran desastre i a Vila–rodona la fira va veure la seva activitat flagrantment reduïda, i quasi paralitzada, fins ben acabat el conflicte que venia (Porta, 2014).

Durant el Corpus de 1640 els pagesos catalans ja no podien més i es van alçar en armes contra els funcionaris reials de Felipe IV. Allò fou l’inici de la Guerra dels Segadors sota el crit i la consigna, visca la terra, mori lo mal govern. Molts dirigents catalans aprofitaren aquell moviment social per anar també en contra de la monarquia castellana. Pau Claris, president de la Generalitat digué, heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?

La reacció d’Olivares no va tardar massa i atacà a Catalunya amb les seves tropes. Els catalans buscaren ajuda en l’enemic d’Espanya, França. A tal efecte reconegueren al rei de França, Lluís XIII, com a comte de Barcelona. Lluís XIII, amb Richelieu al davant, recolzaren la revolta catalana com excusa per ocupar els territoris del nord, evitant així que el camp de batalla fos francès. Les tropes, franceses o espanyoles, cometeren abusos, robatoris i violacions sobre la població catalana. Tot plegat, i sota l’escassetat del blat furtat pels exèrcits, el seu preu pujà altre cop com l’escuma. A Vila–rodona la quartera de blat, unitat medieval de pes vigent ja en el segle XII equivalent a uns 55 quilograms, assolí les 200 lliures, és a dir unes cinc vegades més del seu preu normal. Amb aquell preu quintuplicat el pa no va fer ni polls per les cases vilatanes. No fou gens estrany que molts pagesos alçats en armes saquegessin la casa d’un servidor de Felipe IV. En Francesc Huguet, jurista resident a Barcelona però d’orígens vilatans, havia subministrat queviures a les tropes de Felipe IV durant el setge de Tarragona davant l’exèrcit francès. Per aquesta afinitat i servitud envers el rei en Francesc Huguet va veure la seva casa pairal saquejada i els seus camps de blat robats (Cerro, 2015). Servir al rei espanyol li va sortí car a aquell Huguet tot i que als pagesos també. La repressió i la misèria deixaren molts morts a Vila–rodona. Tot i així, aparegué una novetat al poble.

En aquelles èpoques els cadàvers es sepultaven sota el costum medieval, és a dir, els difunts eren enterrats sebollits en una mortalla. Però durant aquell 1640, i així constava en el seu testament, en Pere Domingo de la Serra, va deixar escrit de ser enterrat en caixa (Santesmases, 1995). Aquell costum, senyal de família benestant, era una excepció a la norma ja que va tardar més d’un segle a fer-se moda per a tothom. Primer es va estendre entre parenteles acomodades, i un segle més tard, per entre la resta. En definitiva, que Pere Domingo fou l’únic en demanar caixa durant aquell segle XVII. En cas contrari el cementiri, l’església i el convent dels Servites no hagués donat abast amb tant volum de caixes enterrades. De fet les sepultures, al ser sense caixa, permetien el que des d’edat medieval es feia a Vila–rodona, clots i tombes comunitàries. De fet, i en molts testaments, l’interessat indicava on volia ser enterrat, si en el fossar fora del temple, si en el convent dels Servites o si en algun altar de dins de l’església. La majoria escollia, per economia, el fossar de fora, però molts, i en segona posició, hi indicaven la tomba del Roser mentre el convent dels Servites continuava acollint tombes de famílies benestants com els Llort, els Vidal o els Guasch (Santesmases, 1995). Indistintament de la categoria dels difunts, el nombre de morts de tants anys mai no hagués cabut en caixes, i de fet el que es feia era enterrar-los un damunt de l’altre en el mateix clot que un demanava. També hi havia tombes familiars fora de l’església com la situada davant la porta que pertanyia a la família del Mas d’en Guerra, però aquells mausoleus eren també una excepció benestant davant una petita església envoltada per tombes comunes. Hem de suposar en tot allò que l’església romànica d’aquells temps ocupava una quarta part, o menys, de l’actual temple de Vila–rodona. Deuria situar-se a pocs metres de la font actual de plaça i restant gran part sota l’actual església. El cementiri, per tant, envoltava aquella esglesiola estenent-se sobretot per tota l’actual plaça dels Arbres i per sota de l’actual Ajuntament. Una creu de pedra, que encara es conserva al Museu de la Vila, restaria prop del temple i a peu del cementiri.

42. Santes Creus, guerra per l'aigua

Tot i existir clarament famílies benestants per la vila, aquelles no ostentaven prou força com per obligar al poderós veí a cedir gran part de l’aigua. L’origen d’aquelles famílies l’hem de trobar en pagesos que van anar adquirint nivell adquisitiu durant èpoques anteriors i que alhora anaven comprant més terres. Val a dir que els màxim compradors estaven sent el bisbe de Barcelona, el Convent de Sant Llorenç i la rectoria de Vila–rodona. Tanta venda de parcel·les va venir propiciada per molts petits productors que s’endeutaven per les males collites i es veien obligats a demanar préstecs per comprar llavors de sembrat i gra per a l’alimentació. Es calcula que el 41 % dels camperols patia aquella contingència optant per vendre llurs petites propietats per engreixar principalment les del domini eclesiàstic. Tot i així, pagesos més ben situats compraven també aquella oferta de terres sorgint dos classes camperoles diferenciades. La dualitat de camperols propietaris es veia amb l’extensió de les terres durant tot aquell segle. Per una banda hi havia un predomini de petites propietats amb un màxim de 5 jornals, unes 3 ha, i per l’altra terres amb més de 50 jornals. Aquell fet indicava que hi havia grans terratinents que mantingueren les seves propietats per herència durant gairebé tot el segle. Per exemple, i durant el 1625, clans importants a Vila–rodona com els de Joan Huguet i Pau Vives apareixen com a famílies benestants. Els Huguet acabarien servint com a juristes a la causa borbònica durant la Guerra de Successió del XVIII conservant la casa pairal i la seva gran hisenda a Vila–rodona (Cerro, 2015). Tot i així aquelles famílies no foren suficient poderoses com per a resoldre la necessitat principal de la població durant aquell segle XVII. Així fou que el 29 de novembre d’aquell any sorgí un nou plet amb Santes Creus sobre la captació i ús d’aigües del riu Gaià. El litigi va saldar-se amb un acord on Vila–rodona podia captar l’aigua del Gaià per sota de l’anomenat molí de Baix. A canvi però, havia de mantenir aquella instal·lació mentre que el monestir de Santes Creus havia de conservar en bon estat la resclosa on era captada l’aigua. Aquell conflicte recordava problemes anteriors durant l’edat medieval. L’aigua era un dels valors més preuats per aquelles terres.

Superada la crisi de l’aigua entre Vila–rodona i Santes Creus en sobrevingué una altra a nivell català. En el 1626 Felipe IV va abandonar les Corts catalanes restant aquelles interrompudes. Les relacions entre Catalunya i Castella ja eren clarament tenses. Per adobar l’assumpte sols feia falta una nova sequera, fet el qual va arribar l’any següent durant el juny de 1627. Així doncs més pregàries per pluja a Santa Coloma de Queralt però finalment mala collita a Vila–rodona. La manca d’oferta de blat aquell juny va fer disparar el seu preu agreujant la pobresa local, fet que es repetí durant el maig de l’any següent. Aquells dos anys de males collites provocaren l’indesitjable. Amb una collita migrada de cereals la gana i la mala nutrició provocaren la manca de salut. Així doncs durant el 1629 aparegué la pesta i la població aproximada de Vila–rodona d’uns 1150 habitants va quedar greument afectada. Més pestes sota la pobresa i les guerres entre els Àustries i França tallaren durant el 1630 la immigració d’occitans a Vila–rodona. De fet els occitans del Llenguadoc ja feia un lustre que estaven arribant a Vila–rodona buscant terres de llengua, religió i costums semblants. I potser feren bé de deixar de venir ja que a l’any següent, el 1631, la mala collita de cereals va ser decebedora i els preus es tornaren a disparar repetint-se una nova pesta. Però aquell context no tenia aturador i altre cop durant el juny de 1632 i juliol del 1633 una nova sequera per l’alt Gaià restà al peu de més pregàries a Santa Coloma de Queralt, i altre cop més del mateix, mala collita, cereals cars i pesta deixant molt reduïda la població de Vila–rodona. Sota aquelles condicions de pobresa i penúria patides també per altres regions catalanes no resultà gens estrany que molts habitants es neguessin a pagar el Quint d’Olivares. Durant el 1634 va quedar clar que l’intent de cobrar el Quint havia fracassat totalment. No obstant, la guerra era un cultiu d’oportunitats i la pagesia benestant catalana estava engrandint un cultiu davant la demanda europea. Les guerres anglofranceses (1627-1629) provocaren que els mercaders busquessin aquella matèria prima pel sud d’Europa, Catalunya inclosa. Els vins i l’aiguardent que molts europeus pagaven bé, dilataren les pupil·les d’una pagesia benestant a la recerca d’oportunitats. La vinya continuava la seva expansió en detriment dels cereals. Tot i així la guerra no tenia aturador.

41. La muralla nova de la Vila

Analitzat tot l’anterior es feia evident que durant aquell incipient segle XVII el nombre de vilatans estava creixent clarament. Bones collites, força casaments amb fadrins i donzelles d’altres pobles i fins i tot gent del Llenguadoc emigraven cap a una vila que era nexe comercial entre la Catalunya Vella i la Nova. Aquell augment de població va provocar la necessitat de noves rompudes de terres i de noves cases a la vila. Per aquella raó es va ampliar l’antiga muralla de Vila–rodona per obrir nous carrers cap a ponent i migjorn. A l’oest la muralla va avançar fins quedar frenada per la pròpia geografia del riu Gaià però al sud s’hi construí la Muralla Nova que incloïa l’antiga església romànica. Un carrer d’avui dia, el carrer de la Muralla, conserva la posició d’aquell antic mur en aquell poble. Mentre, i amb el temple i cementiri protegits per la nova Muralla, es va construí la Casa Gran, la Casa Mansiona. Aquell habitatge edificat davant de l’antiga església restava destinat per al bisbe de Barcelona, o per als seus delegats, quan aquells fessin acte de presència a Vila–rodona. Davant d’aquella Casa Gran s’hi obria una plaça que s’anomenà Plaça de les Torres, les de la muralla antiga. Cal recordar que una restava a ponent tocant a l’actual bar anomenat Miami, i l’altre s’encarava a migjorn encapçalant l’entrada de l’actual carrer Major. Altres entrades degudes a la nova muralla foren: el portal d’en Boada sobre l’encreuament del vigent carrer de la Muralla Nova amb el de les Hortes; el portal de El Portalet al final de l’actual carrer del Pou; i el portal de les Torres, posteriorment anomenat de l’Adrogués, a inici del vigent carrer de la Font. Aquell últim portava a l’antiga font de Baix, les actuals Fonts Fresques, tot passant pels regadius dels Horts de Santa Càndia.

Però aquella etapa d’expansió topava sovint amb anys del que també sovintejava pel clima mediterrani litoral, la sequera. L’any 1606 en sobrevingué una amb abundants pregàries per pluja per Santa Coloma de Queralt. Allò deixava sovint el territori empobrit i endeutat per a nova llavor. Moltes universitats, comuns i pagesos compraven sement a crèdit restant endeutats amb els burgesos i artesans prestadors. Els nobles també adquirien forts deutes amb els creditors urbans. Potser per aquella raó, i durant el 1609 i 1610, Felipe III va ordenar l’expulsió de 300.000 moriscs d’Espanya. Els nobles catalans, molt endeutats amb la burgesia local, feren pressió al rei per tal d’apropiar-se de les propietats abandonades. Un cop assolit allò, la burgesia creditora de les ciutats va perdre gran part del seu negoci. Ara els nobles tornaven a tenir riqueses i no els calia viure tant de préstecs.

De totes formes l’expulsió dels moriscs va fer marxar a molts bons professionals especialitzats que deixaren empobrida la vida artesana del país sense resoldre les temudes sequeres per als cereals (Palau, 2010). Però si la por estava en la manca d’aigua, també ho estava en l’excés. El 30 de setembre de 1617 sobrevingueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià que comportaren intenses inundacions riu avall, és a dir una gaianada.

Però entre sequeres i gaianades calia afegir-hi novetats polítiques que en breu farien acte de presència. Durant el 1621 Felipe III va expirar passant a succeir-lo Felipe IV, un rei que no s’hi va veure amb cor i que va delegar el seu poder al comte duc d’Olivares. Aquell pas de poder va comportar la fi d’aquell florit inici de segle XVII. El fet era que Olivares volia projectar Castella cap el nord, fet el qual obligava a una guerra amb França que va rebre el nom de la Guerra dels Trenta Anys. Així, i potser fugint novament dels camps de batalla, s’inicià de nou una forta immigració d’occitans a Vila–rodona (Comas, 2014).

Òbviament els conflictes bèl·lics no resultaven gratuïts i la lluita va deixar en breu sense divisa a la corona castellana. Olivares va decidir aleshores augmentà la pressió fiscal i allò fou l’inici d’una nova crisi per al poble, sobretot el català proper al camp de batalla francès. S’hi afegí però una nova sequera pel maig de l’any següent que afectà sobretot la vall del riu Gaià.

Sota aquell context Catalunya va oposar resistència al duc d’Olivares, fet el qual va irritar al governant. Allò significà l’inici de la fi dels furs catalans acordats entre Castella i Catalunya durant l’època dels Reis Catòlics. Feia més d’un segle que ambdós regnes s’havien respectat mútuament però allò no encaixava amb les ambicions d’Olivares. Durant el 1624 el duc va enviar una carta al rei Felipe IV recomanant un centralisme fort sobre Catalunya. Conseqüentment els furs i el federalisme catalans havien de ser abolits. Així s’imposà un nou impost, el Quint, que implicava que un cinquè de totes les rendes municipals s’havien de donar al rei per als seus jocs de guerra. Però no sols de diners es feia una guerra, també calien cossos joves obligats, uniformats i armats amb un fusell a les mans.

Mentre es coïa tot aquell volcà entre Castella i Catalunya, vingué una nova sequera durant el juny de 1624 per l’alt Gaià. Pregàries per pluja es feren per Santa Coloma de Queralt però les eixutes feia anys que rondaven aquelles terres i no mostraven cap senyal de marxar-ne. Al desembre es congelaren els rius de la província de Tarragona, Ebre i tot. Així que la manca d’aigua líquida per la vall del Gaià sovintejava. Allò continuava alimentant un vell conflicte entre Vila–rodona i un poble veí.

40. Casar-se a Vila al XVII

En assumptes de matrimoni durant aquella època s’observava un oscil·lació curiosa dins l’abundància de noces. Cada dos anys la cosa fluctuava, és a dir, hi havia una periodicitat bianual de més a menys casaments. Probablement molts casoris buscaven un any adient, o de bona collita, deixant amb poques noces la següent anyada, un fet que es repetiria també durant el proper segle XVIII. La dot més freqüent dels casoris que acompanyava a les donzelles era d’unes 88 lliures barcelonines. De fet, el 74 % de les dots era inferior a 150 lliures. D’altra banda, i sota aquella economia de subsistència, les dates de casaments es concentraven en els moments de major descans agrícola. Així es descrivien cicles de tres mesos amb màxims de casaments durant les èpoques amb menys feina agrícola, el febrer, el maig, l’agost i els inicis de novembre, sent-ne els més importants els d’hivern i estiu, es a dir, febrer i agost. Cal remarcar que el febrer era una etapa de poca feina de camp i de pas ràpid de temps: el febrer corre com un gos llebrer; al febrer els alls al femer; o amb 28 dies al febrer es quan menys xerra la muller. Així doncs els mesos de major nombre de casaments eren durant el febrer, entre l’oliva de novembre a desembre i la Quaresma del març. Un segon període de moltes noces era durant el descans del maig, és a dir, entre la Quaresma i la sega del juny a juliol. Un tercer era a l’agost entre la sega i el batre del juny a juliol respecte a la verema de setembre a octubre. I un quart era durant el novembre entre la verema i els fesols de l’octubre respecte a la poda de ceps de finals de novembre cap al desembre. Poc després venia la collita de les olives madures caigudes al terra: qui no cull olives al gener deixa l’oli a l’oliver. Cal aclarir que avui dia l’oliva es cull verda a l’arbre poc després de la verema. Normalment unes dues setmanes després de la Fira de Vila–rodona, és a dir, a partir de la tercera setmana de novembre. Collir-la tant madura antigament regalava una forta olor per tot el poble durant aquells dies, un fet que encara passava en el record de molts vila–rodonins de principis de segle XX.

Descrita l’elevada freqüència de casaments anterior, i si febrer, maig i agost esdevenien els mesos de més casoris, els de menys casoris es repartien en dos grups. Un primer eren les setmanes dedicades a les feines més intenses de camp com eren la sega de juny i el batre al juliol. De fet algunes dites així ho han recollit, qui no bat pel juliol no bat quan vol, i al juliol ni dona ni cargol. I un segon moment es concentrava durant les obligacions feligreses, la Quaresma de març i l’Advent i Epifania del desembre. De fet, i des del Concili de Trento, s’aconsellava que els casaments no coincidissin amb les èpoques de preparació religiosa com ho eren Quaresma, Advent i Epifania. Per tant, i per Nadal, cada ovella al seu corral. A tal efecte es convocava a les famílies a recollir-se a casa sota obligacions feligreses i casolanes, i així es deia que per Nadal posarem el porc en sal. Cal recordar que el concili de Trento va endegar una major religiositat entre les classes populars obligant a evitar el contacte carnal durant Quaresma, Epifania i Advent. Ara la cosa, per sort i per Déu, segueix una altra corda.

39. Collites, naixements i matrimonis

Sota aquells hiverns tan gèlids els cereals resultaren el conreu a imposar-se, tot i que la vinya i les seves portadores, cubells de fusta emprats en la verema fins prop passat el 1960, tingueren també la seva importància. El fet fou que des del segle XVII la colonització i els seus viatges marítims provocaren la necessitat i demanda de vins que duressin en les travessies (Paz i Rico, 2008). Maneres que un vi no és fes malbé durant les llargues navegacions eren diverses. El vi ranci n’era una i l’encapçament una altra. Aquesta última consistia en enfortir el vi amb aiguardent que li feia de conservant. Fos com fos calia augmentar la producció de les vinyes per elaborar més vi i aiguardents. L’exportació incipient d’aquests productes marcava un bon auguri. Seria doncs en aquest segle on certa pagesia començaria a passar dels cereals a la vinya

No obstant tot l’anterior, el blat romania com el principal cultiu, i la farina, en cas d’excedents, el producte més important a exportar. Vet aquí la importància del pont de Vila–rodona. La seva existència i manteniment eren fonamentals per a l’economia d’aquella vila. Sabem que les freqüents crescudes del riu Gaià, o gaianades, malmetien sovint el pont. Per aquella raó durant el 1603, any de fortes nevades, s’encarregà la millora d’aquella construcció per resoldre el trànsit cap a Valls. De fet la millora de les collites d’aquella època havia fet pujar la població i el trànsit de cereals. De fet del 1603 al 1639 la corba de natalitat esdevingué ascendent amb uns 0,6 nats d’augment anual, senyal tot plegat de bones collites per a la base nutritiva de l’època, els cereals. Si uns segles més tard dirien que el pa fa polls, en aquells moments alimentava tant a les persones com als polls. Potser l’aparició d’hiverns nevats va tenir relació amb aquelles dècades de bones collites. Any de neu any de Déu, i es que els hiverns enfarinats mataven molts dels paràsits del camp amb la conseqüent bona collita de cereals a l’estiu.

Un fet curiós en el nombre de naixements a Vila–rodona, i segons la llista del precepte Pasqual, era que patia pujades i baixades més o menys anuals (Comas, 2014). Molt probablement això fou degut a un fenomen de regulació interna entre anys de més naixements seguits per altres de menys per manca d’embarassos ja parits l’any anterior. L’època dels parts durant l’any no presentava una estació clara, tot i que s’insinuaven algunes puntes al febrer (descans hivernal), al maig (període abans de la sega), al setembre (potser poc abans de la verema) i al desembre (de nou amb el descans hivernal), amb una disminució clara de parts durant el centre de l’estiu. Aquella última podria respondre al fet de ser tant pesat l’embaràs amb les altes temperatures i a l’elevat risc d’infeccions i diarrees de l’estiu per als nou nats. En tal cas, i si realment programaven en alguns casos els embarassos, implicava la coneixença d’algunes tècniques anticonceptives.

Molt sovint es parla que les famílies nombroses eren molt freqüents en el passat però a dir per les dades publicades resulta tot el contrari. Els casos de famílies amb més de 13 fills a Vila–rodona fou senzillament testimonial. El normal, i com ja passava durant el segle anterior, era que la família estava composada per quatre o cinc membres entre pares i fills. Per tant, i al respecte de la natalitat val a dir que durant aquell segle es parien de mitjana de quatre a cinc fills per matrimoni dels quals molts no sobrevivien (Comas, 2014). De fet la meitat morien abans dels cinc anys i sobretot durant els mesos d’estiu. Aquella estació, i com deia la dita, a l’estiu tota cuca viu, les infeccions intestinals eren molt freqüents degut a la proliferació de gèrmens amb les altes temperatures. Per aquella causa, i com avui dia passa al Tercer Món, molts nadons i nens morien per quadres de diarrea. En l’actualitat la primera causa de mort al Tercer Món en infants i nadons és la diarrea. A l’època medieval europea deuria passar el mateix. Aquella alta mortalitat infantil, i com també fan al Tercer Món, se suplia amb una elevada natalitat. De fet es tenia una mitjana d’un fill cada trenta mesos. Donat el cas que els matrimonis començaven passats prop els 20 anys i la fecunditat femenina es reduïa passats els 35, la mitjana de fills per dona rondava un màxim de sis. Del cert que la majoria de mullers tenien el seu primer fill entre els 21 i els 25 anys, mentre que a partir dels 35 baixava la seva fecunditat. L’últim fill es tenia en la majoria de casos entre els 35 i els 42 anys, quan moltes entraven en l’amenorrea. Però el principal problema per a la fecunditat femenina no era ni l’edat ni la menopausa, sinó el part. Moltes mares eren les que morien poc després del part i molt abans dels 35 anys. Allò implicava que moltes no assolissin els sis fills de mitjana quedant en quatre o menys. De fet l’important nombre de difuntes per causes de part feia que segones núpcies fossin freqüents, sobretot per als vidus que solien tenir una mitjana de 35 anys quan es tornaven a casar. Val a dir que l’edat de la majoria de donzelles al casar-se estava entre els 18 i els 21 anys, esdevenint un pèl superior entre els homes, entre els 22 i els 24. Sabem que la majoria de nuvis i núvies de Vila–rodona eren nadius del mateix poble. En el cas dels nuvis forasters la majoria vingueren d’Alió, Bràfim, Montagut, Montmell, Pontons, Puigtinyós, Rodonyà, Valls (16) i Occitània del Llenguadoc. Aquells últims dos, amb 16 i 32 fadrins respectivament, vingueren durant el 1603. En el cas de les núvies foranes moltes vingueren de Bràfim, l’Albà, Valls i Ruidoms. Com podem observar el degoteig d’homes procedents del Llenguadoc continuà a inicis d’aquell segle XVII per causes de cultura afí, llengua similar i famílies occitanes ja instal·lades a Vila–rodona. Òbviament hi arribaven molts d’ells sota projectes de casori gràcies a les seves famílies ja establertes al poble.