DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 14 de octubre de 2017

Guàrdia Incivil a Catalunya



El passat dimarts 10 d’octubre la meva muller i jo vam presenciar a Balaguer l’acció de la Guàrdia Civil. Arribàvem de casar-nos amb el cotxe guarnit a tal efecte. Quan vam aparcar l’automòbil davant la Casa Cuartel de la Guardia Civil vam presenciar un gest totalment prepotent, una postura on es feia obvi un fet, com pot aprendre res un cos militar que creu saber-ho tot. De sobte ens van tallar el trànsit dos terminators uniformats, ulleres de sol incloses. Acte seguit, i en contra direcció, varen irrompre furgones i 4x4 del cos paramilitar esmentat. Els dos terminators van aturar a qualsevol que anés en el sentit correcte tot provocant un col·lapse en el quotidià, i tranquil, trànsit de Balaguer. Jo, màquina de retratar en mà, vaig fer fotografies però la mirada inquisidora d’un dels terminators em va prohibir de tirar-ne més, la meva muller també. Ella em digué, amb la ploma pots fer més que amb una topada d’ulls amb ells. Passaren més de deu minuts i la cua de cotxes creixia d’allò més. Algú, fart d’una Guardia Civil en contra direcció tallant el seu carrer, va queixar-se tocant el clàxon. Aleshores un dels terminators va reaccionar avançant unes passes cap el reclamant. El terminator, inflant el pit, i enlairant la barbeta, va encarar-se amb el conductor com dient, i tu què vols ? I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. Resulta obvi que tenim unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per la gent que els paga el sou i a qui han de servir. A més els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006, prohibeixen totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzin per Catalunya, i sobretot tallant el trànsit per tal que ells vagin en contra direcció. La pregunta cabdal és, què fa aquesta policia espanyola aquí? La resposta és òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’han saltat la llei a la torera. Clar que ells van de braus en un Espanya monàrquica, grisa i arnada. Potser cal que aprenguin què va dir en el segle XII el conseller de Gengis Khan, Ielu Txucai: podreu conquerir un imperi a llom d’un cavall, però no el podreu governar des de la cadira de muntar.


viernes, 13 de octubre de 2017

96.La riuada de Sant Cinto (1921)



Fou durant el vespre del 17 d’agost de 1921 que sota l’anomenat aiguat de Sant Cinto tot es va ensorrar sota la força de l’aigua. Es calcula que van caure de mitjana uns 150 litres per metre quadrat. Aquella precipitació, en poc més d’un parell d’hores, va generar un cabal màxim d’uns 917 metres cúbics prop de Vilabella. Aquell tipus de fenòmens solien passar un cop cada 100 o 50 anys i de fet el 2 de novembre de 2015 va sobrevenir una nova gaianada similar (Rubió, 2016). Els vells del moment deien que no recordaven cap fet semblant, ni per la gaianada de santa Tecla ni per la de sant Bartomeu (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). I del cert que no ho podien fer si cada generació implicava uns 25 anys i molt pocs no superaven els 65 anys de vida. La memòria històrica, per tant, quedava per sota de la freqüència d’aquell fenomen. En el passat anterior de ben segur que van haver-hi més crescudes com aquella. De fet si observem els dipòsits i modelats de la vall del Gaià així ens ho indiquen. Per desgràcia la història no és una cinta contínua d’enregistrament, tot i que la gaianada de Sant Cinto sí que se’n pogué reconstruir tota la seva evolució. Ordenant tots els fets que diferents autors varen transcriure se’n pot explicar hora a hora i poble a poble, el com, el quan i el per què. Tot va començar una càlida tarda d’agost.

Després de tres mesos de sequera la vall del Gaià no lluïa massa brins  d’herba. L’aire era extremadament sec i el migdia eixut. Tot allò conferia a qualsevol brisa una capacitat extrema d’evaporació. I de fet, i durant tot aquell 17 d’agost de 1921, el vent de migjorn va estant ballant riu amunt des de la Mediterrània. Aquell gest innocent anava evaporant mar i més mar terra endins. Probablement aquells vents procedien del nord d’Àfrica esdevenint encara més càlids i secs pentinant un mar que deuria estar anormalment més calent del normal, tal com també passaria per a la gaianada de 2015. L’ascensió d’aquelles llevantades riu amunt ocasionà el problema quan, i en alçada, els esperaven una massa d’aire fred (gota freda o DANA). En fi, que el Camp de Tarragona esdevingué una trampa mortal per a aquell xoc de contrasts. Aquella regió era una extensa depressió envoltada per serres a l’est, al nord i l’oest, és a dir, tot un cul sac sense sortida. Per tant el clot de la depressió del Camp de Tarragona fou una gegantina cullera que va conduir els vents del sud carregats d’aigua, cap a les fresques muntanyes del nord encapotades per la fredor. De fet, i cap al nord, la serra del Bloc del Gaià assoleix gairebé els mil metres. El seu cim principal, el Montagut, és qui quasi els abasta. Tots ells resultaren un mur davant aquells vents càlids i ofegosos d’humitat. Mica en mica, i durant tota aquella tarda, anà creixent un gran núvol de tempesta, el que els homes del temps anomenen un cumulonimbus, una gegantina torre de blancs vaporosos i ombres enormes. Si més no així es podia deduir d’una crònica de Valls. En concret era la publicació Joventut del 20 d’agost de 1921 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010).

L’aiguat conseqüent, i segons els ajuntaments de la zona, no va afectar poblacions més amunt de Querol. De fet no se’n redactaren informes de destrosses pel que s’ha de suposar que a partir d’aquella vila va iniciar-se la tempesta. Però, quan va començar aquella? En aquell tipus de fenòmens cal un fort contrast tèrmic per tal que plogui a dojo. El passar a fer-se fosc n’és una manera. Així doncs el contrast tèrmic entre l’aire fred de muntanya al caure el sol i el calent del núvol convectiu, va engegar l’aiguat amb grans manifestacions elèctriques. Això deuria començar ben passades les set de la tarda. En aquells temps, i amb l’hora del sol, la dita ho deia, a l’agost a les set ja és fosc. Del cert, i segons les cròniques, colossals trons i llamps van escoltar-se i veure’s des de les set del vespre, uns aparells elèctrics que perduraren fins ben entrada la matinada. La crònica vallenca de la Joventut del 20 d’agost detalla que la tamborinada va començar a descarregar pel nord tot just fer-se fosc prop les 19.30 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Per tant la teoria aquí exposada encaixa amb les dades registrades. Mentre l’aiguat deixava caure els primers gotims, el vent del sud continuava bufant amb força, aire que alimentava més i més la tempesta. El ruixat, per tant, estava en marxa amb la maquinària a ple rendiment. A més, l’aigua caiguda no ho feia com en l’actualitat. Avui dia la massa forestal és molt extensa per causes que ja veurem, però en aquells temps el negoci de la fusta i la necessitat de cultivar la màxima extensió de terres possible, feia que el sòl estigués nu i sense forest que li fes aixopluc. En conseqüència la infiltració era més baixa que avui dia i les aigües en breu començaren a produir escorrentia superficial pels torrents. En resum, una gegantina  gaianada estava baixant pel riu.

Les primeres poblacions en rebre fort foren el Pont d’Armentera i Santes Creus. En aquella última un allau d’aigua, rocs i fang va envaí l’església, claustres i la part baixa del Palau Reial. Òbviament aquells materials no provenien del riu, sinó dels torrents de llevant. Però la tempesta sols acabava d’emprendre, i mica en mica la massa d’aire fred del nord, al ser més densa, començà a empènyer la tamborinada cap el sud i riu avall. De fet a Vila–rodona s’inicià la pluja sobre quarts de nou, posem les 20.30, fet que provocà que marxés la llum al poble. En el record històric es deia que quedaren a les fosques i que s’encengueren moltes espelmes per les cases (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Trons i llamps il·luminaven a batzegades els carrers de Vila–rodona amb grans riells d’aigua baixant-t’hi a dojo. Mentre, i des de les llars, es començava a sentir una gran remor pel riu, la gaianada. Molt probablement el pas de l’aigua pels tres ulls del pont medieval engrandien i amplificaven aquell brogit. En poc temps, branques, troncs i rocs obturaren les vies de pas i el pont esdevingué una presa. El nivell de l’aigua pujà al seu darrere inundant part de la Farga, la Molina i hortes de la part baixa del poble. L’antiga Farga d’orígens medievals va restar inutilitzada per sempre. Però el més greu no fou allò. De sobte, i en el record històric, s’escoltà un gran estrèpit, un sobtat terrabastall. El pont havia caigut i la columna d’aigua baixava amb més embranzida que mai, el que s’anomena efecte presa.

Aquella pluja local i concentrada, continuà estenent-se riu avall. De fet a Picamoixons no hi va ploure gens, senyal que estàvem davant d’una pluja convectiva, una tamborinada forta d’estiu. A Valls però arribà prop les 21.30. Els registres de precipitació que d’allí s’obtingueren assoliren els 102 litres per metre quadrat en un parell d’hores. Allò implicava una intensitat de pluja superior als 50 litres per hora, quantitat més que suficient per produir fortes inundacions avui dia. No obstant allò les destrosses foren més intenses cap el Gaià que a Valls, senyal que el nucli de la tamborinada estava a llevant. Del cert que allò ja ho havien experimentat els vila–rrodonins. És a dir, la precipitació enregistrada a Valls havia estat molt inferior a la que havien rebut els habitants de Vila–rodona. Però arribat aquell aiguat a Valls canviaren les tornes. Els intensos vents procedents del sud, i que ja havien girat des de tramuntana, ara accelerarien el seu pas. És a dir, la massa d’aire fresc de muntanya, i més densa, començava a fluir més intensament riu avall. Amb la posta els aires calents de marinada havien desaparegut i ara li tocava el torn als dels cims. Allò va empènyer la tempesta més cap el sud arribant fins a Nulles. Allí hi caigueren uns 121 litres per metre quadrat. Tenint en compte que el nucli de tempesta havia batejat primer a Vila–rodona, allò significava que a Nulles l’aiguat havia arribat més descarregat. És a dir, que altre cop les dades indicaven que el xàfec havia estat molt més superior a Vila–rodona que a la resta. Una estimació de més de 150 litres en un parell d’hores no fora descabellat. Sols cal recordar que allò representà una quarta part de tota la pluja d’un sol any.

Independentment d’aquelles quantitats, els vents havien virat de sentit nord a sud. Allò implicà que el temporal avancés fins als pobles de la Riera, Salomó, El Catllar, la Nou del Gaià entre d’altres (Blanch, 2010). En totes aquelles viles la pluja fou durant la nit i la matinada, per tant havien ben passat les deu de la nit. Però allí la gaianada havia acumulat tanta aigua que l’extensió de la inundació fou molt més gran. De fet la Riera va quedar al bell mig d’una plana fluvial com si d’una illa es tractés. A l’endemà pel matí s’observaren totes les destrosses. Horts destruïts, ponts esberlats, cases esfondrades o vinyes enterrades foren el reguitzell de plors Gaià avall. Posem el cas del matrimoni d’Enriqueta Robert Sabaté i Llorenç Vives Camps. Ells, i com altres famílies afectades, es passaren anys espedregant una vinya enterrada. Aquells ceps de Les Planes però, brotaren a l’any següent per damunt d’aquells còdols i llots secs. La bona collita davant els nous nutrients encara perdura en el record dels fills d’aquell matrimoni. Avui en dia, i d’aquella gaianada, encara en resta una rasa on hi va créixer un cirerer. En el meu record hi ha moltes primaveres emparrat a les seves branques. Els seus vermells dolços s’ho valien. Al vespre però, calia fer una bona visita a la comuna.

En resum es pot dir que Vila–rodona fou el poble més afectat per aquella gaianada. De fet, l’avaluació de danys econòmics presentada pel seu consistori fou la més alta de tota la vall. El seu alcalde, Ramon Busquets, i l’anterior batlle ara a la Mancomunitat, Pau Robert, van esmerçar-se en dos sentits. El primer que es condonés la contribució i els impostos a les finques afectades. El segon que arribessin diners al terme per a restaurar infrastructures. Tot i que el govern era un infern entre dretes i esquerres, finalment algunes accions arribaren a Vila–rodona (Santesmases, 2010). Una d’elles fou la construcció d’un pas provisional amb troncs per a creuar el riu davant la imminent verema. Aquell pont se situà més o menys en el mateix lloc que l’anterior. Però tot just acabada la collita, el 9 d’octubre, una nova gaianada se’l va endú riu avall. Aquell havia estat el segon pont de Vila–rodona. Per tant a partir d’aleshores creuar el riu en direcció a Valls estava en funció del seu cabal. Fou durant el març de 1922 que ja s’havia construït un tercer pont. Aquell, un pèl més avall de l’anterior, fou edificat sobre uns pilons de formigó amb un pas de bigues de fusta que una nova crescuda s’acabà emportant. Avui en dia sols se n’observen els pilars.

L’anterior gaianada de Sant Cinto troba una descripció gairabé idèntica, tant a nivell de vents com de precipitacions, a la que va descriure un altre autor per a la del 2 de novembre de 2015 (Rubió, 2016). Sabem per tant que aquestes llevantades de tardor concentren les seves precipitacions en la capçalera muntanyosa del Gaià provocant les seves gaianades amb independència del cabal d’altres rius veïns. La geografia, el fred a les capes altes (gota freda o DANA), els vents de mar i el volum i intensitats de les pluges intervenen directament en aquest estancament orogràfic de les precipitacions, unes pluges que a litoral esdevenen abundants però que en alçada es dupliquen o tripliquen tot superant els 100 mm/h.

miércoles, 11 de octubre de 2017

95. Republicans vs Conservadors - Molí vs Societat


Del 1919 al 1923 les trifulgues entre amos i obrers s’accentuaren amb pistolers i sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la policia, quelcom semblant a Millo i Guàrdia Civil actuals. L’objectiu d’aquell Sindicat Lliure consistia en eliminar els líders sindicals més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò, l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat, foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic . El seu celler de Vila–rodona va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom. La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).

Però aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps. Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. De totes maneres el preu del vi era el normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable, durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920 fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció. Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler. De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre. Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment, el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920. En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans, fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Mentre en Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el diputat al congrès i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada. Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid. En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge, els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva del Gaià.


martes, 3 de octubre de 2017

Felipe VI y su 3 de octubre

En una visión imperialista de las regiones, la primera víctima es la verdad. En septiembre de 2016 Felipe VI declaró en la ONU que el Reino de España poseía una democracia avanzada. En estos momentos, y tras las imágenes de este 1 de octubre en Cataluña, no parecen congruentes las declaraciones del monarca. Añadamos ahora el comunicado que este 3 de octubre pronunció para ratificar su democracia avanzada. Primero, en los escasos minutos del comunicado no se mencionó ni una palabra sobre las imágenes que han dado la vuelta al mundo, ni de la posibilidad de un uso indebido de la fuerza policial ante civiles desarmados que no cometieron delito alguno. Segundo, culpar de todo lo ocurrido al Gobierno de la Generalitat repitiendo los mismos argumentos que esgrime el PP implican una clara falta de imparcialidad, algo que por cierto le prohíbe lo que tanto defiende, la Constitución. Esta le obliga a mediar como intermediario con toda imparcialidad. Y tercero, Felipe VI, como capitán general de todo el ejército español, afirmó que protegería a todos aquellos catalanes que no compartan lo que el referéndum del 1 de octubre ratificó en las urnas catalanas, es decir, ordenará más represión sobre la mayoría de la población. En resumen, Felipe VI no ha sido bien informado de lo que ocurre en Cataluña, y lo peor, parece un títere de alguien que empieza a perder la partida en nuestra España. En tal caso, y si la partida peligra, se suelen hacer dos cosas, o elaborar mentiras, o mover el rey. El PP quizás haga ambas cosas. Si el Reino de España, y como dijo el Rey en la ONU, posee una democracia avanzada, mejor dar total transparencia a los gastos y propiedades de todos los Borbones, que la Constitución no considere delito criticar a la casa Real, que el peso de la ley caiga totalmente ya sobre su cuñado, que se reconozca que esta monarquía la restauró el Caudillo como su continuación, y que finalmente Felipe VI organice unos comicios para que el Reino de España pueda o no elegirle como su Rey. Y en caso de no ser elegido, ¿defendería Felipe VI su patria bajo una República española? En fin, que lo visto en el comunicado ha sido muy corto, el discurso también. Felipe VI ha sido muy franco, pero la ignorancia es la madre del atrevimiento.



The Spanish government is lying - Catalonia is crying










lunes, 2 de octubre de 2017

Bloody Sunday in Catalonia under spanish power.


Disarmed people voting. Military police occupying Catalonia. More than 700 people injured by this Spanish police. Conclusion? Tell me you.




jueves, 28 de septiembre de 2017

PSC còmplice del PP

La Revolució Francesa va impulsar una democràcia on es garantís el dret a decidir del poble, la seva llibertat d’expressió i la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Malauradament a Catalunya, i sota una Constitución que avui dia pocs han votat, els fets parlen per si sols. Això ho tenien molt present els antics membres del PSC. Aquests es varen oposar a les lleis injustes de la dictadura. Paradoxalment els actuals del PSC s’han arrenglerat amb el PSOE jurant obediència. Per aquesta raó no se’n veu cap del PSC al davant del dret a decidir català. D’altra banda, aquest, el PSOE, ha jurat recolzar al PP i a la monarquia en contra del dret a decidir català. Tot plegat potser els hi ve de temps. L’any 1923 el PSOE no s’oposà al cop d’estat de Primo de Rivera que va reprimir a Catalunya. És més, fins i tot va col·laborar amb algun ministeri. I en el 1930 no va signar el Pacte de San Sebastián fins que, i mesos més tard, el van signar la resta de forces polítiques. Conclusió, PSC i PSOE s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, monàrquica i constitucional, que no pas moral. I les lleis haurien de redactar-se per a impartir justícia, no pas per a imposar interessos. Llei injusta, llei a la fusta.

miércoles, 27 de septiembre de 2017

1-O: Alcaldessa de Gavà versus falangistes

Gavà, cau d’ultradretans franquistes

A Gavà hi ha alguns bars amb símbols franquistes i falangistes. Dins d’ells s’hi mostren símbols feixistes, l’efígie de Franco, i fins i tot algun dia ha onejat la bandera espanyola falangista, la de l’àliga negra. I són clients assidus d'aquest bars, delinqüents comuns, ultradretans falangistes i fins i tot es diu que algun policia nacional. Se’ls ha vist increpar, insultar i amenaçar a gavanencs que no s’atreveixen a denunciar-los. Fins i tot el dia que en Rufián d’ERC va fer acte a l’espai Maragall de Gavà, aquests ultras van anar a fer merder. A més, l'ajuntament de Gavà els coneix i sap que estan fitxats (un d'ells, el líder, va estar empresonat per tràfic de droga), i que tenen una penya futbolística del FC Gavà que usen per a fer activitats "paralegals". La prova és que el tema ja es va tractar al ple municipal.

Doncs bé, tot i les nombroses queixes de veïns pels aldarulls i les cridòries nocturnes en aquests bars, durant els darrers anys no s’han fet tancar aquests locals. L’alcaldessa, informada de tot l’anterior, encara no ha pogut resoldre aquesta xacra de Gavà. I vet aquí la contradicció, per una banda l’alcaldessa no fa clausurar establiments franquistes antidemòcrates, però sí es nega a obrir locals per al referèndum democràtic de l’1 d’octubre. Ella, sent del PSC, hauria de recordar que aquest partit va oposar-se als partidaris de la dictadura. Avui en dia, i paradoxalment, els del PSC s’arrengleren amb qui desplega tota una repressió en contra al dret a decidir mentre no fan tancar locals amb símbols franquistes. En certa manera s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, arnada i repressora. Això sí, els locals franquistes a Gavà es continuen rient davant aquesta subtil complicitat del PSC.

martes, 26 de septiembre de 2017

94. Vila–rodona durant la Primera Guerra Mundial


El 1914 fou l’any del començament de la Primera Guerra Mundial. Espanya, adolorida pels seus problemes de sempre, no hi va participar. Allò va donar un bon respir a la indústria i pagesia catalanes. Les exportacions en vi, aiguardent i tèxtil augmentaren en escreix així com els seus preus. A aquell context positiu calia afegir-hi dos fets més. El primer la llei de protecció amb aranzels de 1906 que protegia Espanya d’altres importacions més competitives. I la segona la diversificació industrial catalana que havia fugit del tèxtil. Tot plegat, guerra forana, aranzels i diversificació industrial, varen arrencar a Catalunya de la crisi de feia dècades. En breu fàbriques i especulacions visqueren un moment d’or econòmic. Vila–rodona, gens aliena a tot allò, i amb una vinya a l’alça, bullia en noves idees. Una d’elles fou la que una comissió comarcal va exposar el 19 de gener de 1914 a Madrid. Entre ells hi havia els següents habitants de Vila–rodona: Pau Robert Rabadà, Pau Poll, alcalde republicà des de 1909, Adrià Rabadà Mayné, gran propietari de vinyes, i Benito Marcet Trias, cunyat d’Adrià Rabadà i representant de la Diputació de Barcelona. Posteriorment en Benito Marcet va formar part de la Mancomunitat de Catalunya. Tot aquell gruix de polítics i amos de l’Alt Camp anava al darrere de fer importants inversions industrials als voltants de Vila–rodona i la seva fira. Probablement volien establir un conjunt de colònies o vapors fabrils. Però per a poder manufacturar els calia poder portar fàcilment els seus productes als mercats i comunicar-se amb l’exterior. És a dir, anaren a Madrid per tal d’influir a la Comisión de Ferrocarriles en el traçat del tren Cervera Valls Tarragona. El que aquella comissió desitjava era que el tren passés per Vila–rodona seguint la vall del Gaià i que hi hagués una línia de telèfon paral·lela a la carretera de Valls (Santesmases, 2014). Desgraciadament, i després d’algunes bones noves, aquells projectes foren desestimats. Potser Catalunya no tenia encara suficients eines polítiques per a assolir els projectes de la seva gent. De fet, i durant aquell 1914, es va crear la Mancomunitat de Catalunya d’on el conservador Enric Prat de la Riba en seria president, i l’anterior Benito Marcet, un important membre. Aquella institució, i amb el temps, donaria lloc a l’actual Generalitat de Catalunya. Durant aquell 1914  la Lliga Regionalista de Prat de la Riba va potenciar la millora del poder regional, la modernització de l’educació, i la normalització del català, tot plegat la culminació de la Renaixença (Tortajada & Vila, 2015). El nacionalisme català començava a lliurar fruits sota l’esforç de molts. Enric Prat de la Riba deia que quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat. Però allò romania lluny del regne borbònic espanyol i del regne del cel catòlic. Espanya restava ancorada en un estat tradicionalista, monàrquic i dominat per la por eclesiàstica. 

Prova d’allò en fou la carta que el rector de Vila–rodona, Josep Romeu, va enviar al bisbe explicant què passava a missa. Allò no era altre cosa que la manca de feligresos a ofici, inclosos els de famílies dretanes. És a dir, i des de les èpoques de mossèn Morer, que els vilatans republicans o monàrquics, rabassaires o amos, i esquerrans o dretans, havien abandonat la pràctica religiosa. De fet preferien el ball a la missa. Es té clara constància que durant el 1915 hi havia ball de tarda i de nit cada diumenge al local de la Societat. Òbviament aquella activitat era extensiva també als dies de festa. Aquells balls s’estructuraven en dues cames de vuit balls cadascuna. Les dones, que no solien poder entrar al cafè de la Societat, o si més no, era molt mal vist, el dia del ball sí ho podien fer tenint l’entrada gratuïta. Aquella societat era simplement masclista. Allò es notava en un dels jocs més popular de la Societat, la Pula. Aquell era un joc semblant al bingo on els números es cantaven sota un argot propi i molt sexista. El 88 eren les mamelles de la mestressa, el 69 amunt i avall, el 22 els dos ànecs, el 7 l’aixada, el 4 la gavella i el 13 el punt de les dones. Però tornant al ball, la música venia d’un pianista contractat a l’efecte, en Joan Francesch, qui ho deixà el 1922 per passar-ho a un altre que suposem que fou en Joan Rabadà, el barber. No obstant allò, i els dies més assenyalats, el ball es feia amb un grup de músics, fet el qual, i a inicis d’aquell segle, va propiciar la creació de moltes bandes per Vila–rodona.

Però el rerafons de la guerra europea i la major industrialització catalana va comportar dues coses, una de bona i una altra de dolenta. La bona fou el projecte catalanista dins Espanya que Cambó va iniciar. Francesc Cambó, empresari i membre de la Mancomunitat, veia clar que Espanya li calia una gran empenta i no pas des de la visió de Companys. El conservador de Cambó, com també ho faria el seu acòlit Josep Pla, criticaria durament a l’esquerrà de Companys en les seves memòries. La intenció de Cambó era modernitzar Espanya influint sobre els seus poders i propietaris. Vet aquí l’amistat d’en Cambó amb Alfonso XIII. Però la segona conseqüència d’aquella industrialització, i dolenta, fou de caire social. Durant el 1917, i amb el rerafons de la Revolució russa, les batusses socials, les vagues i la CNT, el pistolerisme i els sicaris contractats pels empresaris foren cosa massa comú en aquella societat catalana. Vet aquí per quina raó en Lluís Companys i altres acòlits van intentar que el Partit republicà esdevingués el braç polític pacificador de la CNT, un sindicat anarquista, majoritari a Catalunya i d’accions violentes. Companys i dos amics seus, en Layret i en Seguí volien unir autonomistes, sindicalistes i republicans a favor dels moviments obrers no violents. Però la crispació social era massa elevada com per a assolir allò fàcilment. Una versió camperola d’allò no tardà gens en arribar a Vila–rodona. Abans però la Fira continuaria impulsant l’economia local com sempre ho havia fet. A dir per les fotos que se’n conserven, es seguia amb la venda d’animals dalt del castell, sobretot de peu rodó. Allí, al bellmig de l’antic camí de Barcelona, actual carretera de Can Ferrer, s’hi agrupaven centenars de caps de bestiar com s’havia fet des d’èpoques medievals. La gran abundància de cavalls, ases i mules era conseqüència que aquells no pagaven taxes a l’ajuntament  i de les bones vendes d’aquell any (Santesmases, 2014). No obstant allò, la ramaderia no era el fort de Vila–rodona, sinó l’agricultura, i aquella copiaria els conflictes industrials. Sota un preu del vi airós per la guerra, i amb la intenció de millorar la vinya, l’Ajuntament va sol·licitar un curs per a la pagesia del terme. Així fou que del 22 de juliol al 2 d’agost d’aquell 1917 es realitzà el XXII curset de Viticultura i Enologia de l’Escola Superior d’Agricultura. En fi, que la vinya buscava modernitzar-se per millorar la seva producció i qualitat. Però mentre Vila–rodona perfeccionava la seva situació vinícola, els conflictes socials transcendirien pel poble. Corria el 1918 quan Francesc Cambó ja era ministre de foment sota el president Antoni Madaura. Desgraciadament la política no havia pogut resoldre els aldarulls entre amos i treballadors. En aquell context de reivindicacions fou quan es consolidaren els sindicats agrícoles, unes institucions que defensarien els drets dels jornalers i dels rabassaires. Feia dècades que la situació entre amos i parcers era desequilibrada. Els primers vivien de renda sota l’avarícia i el classisme, els segons malvivien amb resignació i pobresa. L’elevat preu del vi degut a la guerra europea produïa importants guanys als propietaris mentre que els rabassaires se’n quedaven les escorrialles. A més, i durant aquell 1918 la grip, anomenada Espanyola, va resultar fatídica. No fou gens estrany, i per tot plegat, que els moviments obrers industrials tinguessin els seus esqueixos. I així va passar que els rabassaires de Vila–rodona enlairaren les seves forques en contra dels amos. Aquell conflicte esdevingué tan fort que els propietaris van demanar intervencions externes. La Guàrdia Civil no tardà en actuar deixant forces ferides i cicatrius entre els amotinats. Aquella situació degué infligir una profunda impressió entre homes doctes i mandataris republicans, entre ells l’alcalde republicà Pau Robert Rabadà. A dir per la reacció de tots ells resultà obvi que volien evitar futures trifulgues. Així doncs, i davant d’aquella lluita de classes, pensaren en una solució. Un enginyer industrial i perit agrícola, Isidre Campllonch i Romeu, va presentar el disseny del que seria el nou celler i Sindicat Agrícola de Vila–rodona (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). En els plànols s’hi projectaven totes les modernitats del moment. La idea d’en Campllonch, i la d’altres, era simple, si es millorava la comercialització dels vins de Vila–rodona, tothom hi sortiria guanyant i la col·lisió social minvaria. El projecte però fou un encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya per tal de moure un total de 25.000 hl de vi anuals. Darrere de tot allò hi havia un home amb fermes conviccions de progrés, l’alcalde de Vila–rodona Pau Robert Rabadà. Ell es va encomanar en cos i ànima a aquell projecte fins al punt que molts el confongueren amb el president d’aquell celler, càrrec que mai no va ocupar (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). La política catalana, amb Companys i acòlits, també va començar a abanderar la causa rabassaire.

Finalment el projecte fou aprovat aquell mateix 1918 sent encarregat a un dels arquitectes més populars de l’època, en Cèsar Martinell. Però la construcció d’aquell gran celler tenia un greu problema, la Primera Guerra Mundial. Europa anava curta d’un material del tot necessari per a maquinària, fusells i artilleria, el ferro. Amb aquella manca d’acer la fabricació de bigues era molt migrada i les construccions elevades, com els grans cellers, veien afectades les seves obres. Cèsar Martinell, coneixedor d’aquella limitació, s’havia fet popular resolent el problema. En molts altres cellers dissenyats per ell es veia l’esquelet interior que substituïa bigues metàl·liques per arcades de maons sobreposades. Amb aquella treta enlairava grans naus industrials sense la necessitat de grans pilars de ferro o formigó armat.

Però aquella expansió de la vinya per part del sector republicà ja havia enlairat feia temps la reacció dels conservadors. Si ells continuaven produint vi casolanament, pintarien bastos davant el nou sindicat republicà. Per tant, i durant aquell 1918, llogaren un gran celler creant una entitat que el gestionaria, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Aquell antic celler de Nicolás Muñoz és on avui dia s’hi enlaira el Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). L’actual pista de ball era el moll de càrrega de molts camions i transports (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). Tanmateix, i veient que els republicans tenien el seu local d’oci, la Societat, els conservadors varen adquirir l’antic molí del carrer Major per a transformar-lo en la seva seu social. Aquella compra va implicar que aquell molí d’orígens medievals deixés de funcionar per sempre més i es reformés per passar a ser el cafè dels conservadors. Aquella mateixa Festa Major d’estiu fou inaugurat. No obstant allò, aquell nou local era hereu, a nivell de clients i material, d’un altre cafè anterior, el Cafè Universal o Casa Alzinet, on la beguda alcohòlica més consumida era, i continuaria sent, el rom. Però no sols de tertúlies i esperits de vi es distreien els de El Molí, també un cinema, mut, hi fou instal·lat. El problema era que la majoria del poble, republicans, anaven a La Societat i no pas a El Molí. Per tant la baixa activitat de joves en el sector conservador feia perillar aquella i altres seccions recreatives.

En fi, que durant aquell 1918 la dualitat d’entitats sociopolítiques fou un fet consumat a Vila–rodona on calia sumar-hi una epidèmia de grip que va paralitzar la fira aquella tardor per culpa dels molts difunts entre uns i altres. De totes maneres cal detallar que no tot fou blanc o negre. Pertànyer a La Societat o a El Molí no esdevenia una classificació social amb una frontera nítida i matemàticament delimitada. Ser de la Societat no implicava ser exclusivament d’esquerres, parcer, rabassaire, anticlerical, liberal i anticarlí. Tanmateix pertànyer a El Molí no volia dir que un fos de dretes, conservador, amo, catòlic, monàrquic o carlí. Simplement, si més no en aquells inicis, totes les faccions es barrejaven amb un predomini de parcers esquerrans a La Societat i d’amos conservadors a El Molí, mentre a una i altre entitat s’hi podien barrejar amos esquerrans amb parcers dretans (Santesmases, 1996). Per exemple un personatge de Vila–rodona que en fou alcalde i membre de la mancomunitat, en Pau Robert Rabadà, fou amo, republicà i membre de la Societat. El problema va arribar quan la gent de Vila–rodona es va veure obligada a escollir entre amos o jornalers, entre dretes o esquerres, entre el blau o el roig. Una guerra hauria de despertar els pitjors instints de l’espècie humana. Mentre, i per fi, l’11 de novembre d’aquell 1918 es va signar la pau de la Primera Guerra Mundial. Alemanya, la gran derrotada, hauria de pagar un deute abusiu als guanyadors. Aquell dèbit fou el que Hitler utilitzaria com eina electoral per assolir el poder. Les causes del feixisme que polaritzarien la societat europea pels anys trenta acabaven de sembrar-se. Vila–rodona tampoc se’n podria escapar.



viernes, 22 de septiembre de 2017

Vila-rodona: JESÚS se saltó las leyes y fue asesinado


El pasado 1 de octubre, y ante la amenaza que la policía española atacara la mesa electoral del pueblo de Vila-rodona (Alt Camp, Tarragona), su iglesia abrió sus puertas para proteger a sus feligreses mientras contabilizaban las papeletas. El propio capellán estaba dispuesto a sacar el San Cristo a las puertas en caso de la llegada de los antidisturbios. Esta reacción de un cristiano no contradice un hecho, que Jesús se saltó las leyes y por ello fue asesinado. Aun así, y en 2012, los obispos españoles condenaron los atisbos de independentismo catalán. Hoy, cinco años más tarde, los curas catalanes han firmado un manifiesto a favor del referéndum catalán. Pero, ¿quién lleva la razón? O dicho de otro modo, ¿qué haría Jesús ante el independentismo catalán? Si atendemos a los datos históricos surge algo muy revelador. Según las profecías el Mesías, Jesús, debía unir a las doce tribus judías para liberarlas del yugo romano. Añadamos que el nombre de Jesús, Yeshú, Yeshu, Yeshua o Yehosuá, significaban en arameo Yahveh salva, el libertador. Es más, cuando Jesús entró en Jerusalén encima de un pollino revitalizó uno de los símbolos mesiánicos del libro de Zacarías: el rey llegará a Jerusalén montado en un asno (Zacarías 9, 9-10). Todo aquello significaba que Jesús venía en nombre de Yahveh para vencer a los enemigos de los judíos, los romanos. Por eso la multitud le aclamó gritando hosanna, palabra que significa sálvanos. Ante un revolucionario así Roma no lo dudó y lo detuvo, acusó y condenó. La pena fue en la cruz, condena destinada a los reos por seditio, sedición, o por perduellio, alta traición al estado. ¿Conclusión? Pues que Jesús fue alguien profundamente nacionalista en contra de los otros nacionalistas en el poder. En otras palabras, Jesús no era del PP.



jueves, 21 de septiembre de 2017

93. La revolta dels conservadors

Sovint sembla que les dretes es creuen els escollits a governar i les esquerres els elegits a canviar el sistema. Això explicaria el que va començar a partir de 1910. La primera mostra la tinguérem quan els joves del poble demanaren, com en altres ocasions, utilitzar la plaça del Arbres com envelat durant la Festa Major. Ja s’ha explicat que a Vila–rodona s’organitzaven tres balls, un el dels republicans d’esquerres, l’altre el dels conservadors de dretes i un tercer els dels joves del poble. El republicà i el juvenil romania força ple, en canvi el dels monàrquics anava migrat. Davant la competència que aquell tercer envelat implicava per al despoblat ball dels conservadors, la reacció fou òbvia. El regidor dretà, Josep Porta, va començar a posar pegues a l’envelat de la plaça dels Arbres. Per dissimular les raons reals, en Porta va argumentar que es faria malbé el terra de pedres i argila d’aleshores. Òbviament que tots els balls trepitjarien terra, però en Josep Porta i Canals això ho obviava. Finalment, i sota l’alcaldia republicana de Pau Robert, la causa no va prosperar. Evidentment la facilitat de donar permís o no a aquell envelat depenia de les militàncies polítiques del consistori. En igual sentit va passar durant la fira d’aquell 1910, mercat  que gràcies als bons preus del vi va adobar la compra de bestiar aquell any (Santesmases, 2014). L’ajuntament, republicà, va decretar que el repartiment i cobrament dels espais per als venedors era competència exclusiva seva. Allò deixava fora d’ingressos a les cofraries, i en concret a la de Sant Sebastià. Altre cop el conservador Josep Porta, amo del Mas de la Magina, va protestar enèrgicament (Santesmases, 2014).

Però aquell esquifit fet del 1910 no fou encara la revolta dels conservadors. Faltava més sofre per avivar la foguera. Una de les espurnes va arribar durant el 1911 quan la CNT promogué vagues agressives i revoltes contundents per Barcelona. Sota aquell context d’esquerres animoses, l’anticlericalisme s’anava expandint i Vila–rodona no en fou excepció. De fet feia segles que pel terme es coïa el paganisme en detriment de feligresos. Vet aquí que durant el 1912 els conservadors d’aquell poble varen iniciar la seva especial revolta. Foren nou persones de Vila–rodona, la majoria càrrecs municipals conservadors, les qui redactaren una carta al bisbe. En aquell escrit es queixaven de dues xacres per a ells. La primera de la manca de practicants catòlics al poble. I la segona, de la recent escola laica on hi assistien uns seixanta nens i nenes barrejats. Davant d’allò demanaven al bisbe un rector de propietat per a fer front a tal situació. Aquell context, com es veurà, es repetiria el 1914 i altre cop pels anys vuitanta. Durant el 1914 fou el mateix rector, Josep Romeu, qui explicà al bisbe la manca de feligresos, inclosos els de famílies dretanes. Durant els anys vuitanta fou el metge de Vila–rodona, més altres catòlics, que avisaren al bisbe d’un rector no massa conservador. En fi que els ortodoxes sempre delataven a qui, segons ells, no complia les ordenances divines.

Per sort, i per donar llum a aquella època, arribà l’electricitat a Vila–rodona. Durant aquell 1912, i de la mà de l’enginyer Ricard Ferrer Combeller, s’acabaren moltes de les moltes bromes que la foscor permetia. Una de les més desagradables era trucar a la porta i esperar que l’amo tragués  el cap per la finestra per saber qui el demanava. Acte seguit un li agafava el coll amb una crossa i un altre li empastifava la cara amb una escombra untada en fems. Bestieses de poble a falta de telebrossa, Internet o tàblets d’avui en dia.

Però la revolta de les dretes no s’havia acabat. Durant el 1913 l’Ajuntament republicà de Vila–rodona desitjava obrir pas pel sud del poble. El projecte era enrunar la paret sud de la plaça dels Arbres, és a dir, per on avui s’arriba al Casal de la Vila. Però aquell pla va topar amb un problema, la política catòlica i conservadora. El designi d’aquell nou accés per al poble fou titllat de contrari al cristianisme. El marit de Neus Muñoz, propietària del terreny, s’hi va posar en contra. L’argument consistia en dir que l’Ajuntament volia impedir la construcció d’una escola catòlica en aquell indret, al costat d’on avui dia hi ha Cal Ferrer. Fou tanta la pressió que la idea d’obrir el poble pel seu migjorn va haver d’esperar més de deu anys. Així doncs, una escola religiosa, la de Sant Miquel, hi fou construïda allí impedint la millora urbanística. Durant el mes de maig, i de pago, començaren les primeres classes amb alumnes. L’obertura de Vila–rodona, per on avui és la seva principal entrada, va haver d’esperar, i com si d’un càstig diví es tractés, a una catàstrofe. Mentre el tango es posava de moda per Catalunya.


miércoles, 20 de septiembre de 2017

Catalonia under Spanish government pressure

The Catalan people want to vote for their independence but the Spanish government has besieged Catalonia with police and military police. Now Catalonia is hell. The paradox is that the Spanish government (PP and PSOE) is called Democrat but prohibits voting in one of its regions, in Catalonia. The Spanish government orders its judges to attack the Catalan government and orders the police to register to anyone on the street. And the worst, this Spanish government prohibits voting for Catalan people who want a no to the independence of Catalonia. On the other hand, the Catalan government is struggling to vote for all the Catalans, both of themselves and of no. The question is, is this democracy?

The laws are to defend democracy and not to go against it. Today in Catalonia, Spanish laws are canceling Catalan democracy. Where is Europe ?


jueves, 14 de septiembre de 2017

92. Raïm a l’alça i conservadors a la baixa

El 1908 va marcar la fi d’una etapa agrícola grisa i depressiva. A partir d’aquell any la fil·loxera es trobaria eradicada a tota Catalunya. De fet a Vila–rodona es registraria la primera bona collita de raïm d’ençà aquella plaga tot i que la fira continuà amb la seva empobrida activitat. Sols calia veure com la subhasta per als venedors restar altre cop deserta (Santesmases, 2014). Per sort els nous peus americans resistents a la fil·loxera ja havien madurat i crescut el suficient. Amb tot, el preu del vi continuava força baix. També fou a partir de 1908 que l’Ajuntament, i a través de la creació del Sindicat de Regants, es va desfer d’una atribució que havia tingut des de l’edat Medieval, la gestió de la sèquia. No obstant allò, aquella institució no fou aprovada definitivament fins al 1916 quan així es constituí el Sindicat de Regants. Aquella organització va iniciar una correcta distribució de l’aigua entre les diferents hortes sancionat als infractors. Una cosa que no va endegar encara fou la higiene de la mateixa. La sèquia era focus de mosquits, infeccions i olors, sobretot durant els mesos estivals. La causa era que molts hi llençaven brossa dins la mateixa.

Però tot aquell renaixement de la vinya va venir beneficiat per un personatge que va impulsar la indústria vinícola des de Vila–rodona. Tot va fer-se evident durant l’any 1909 quan el republicà, Pau Robert Rabadà, va guanyar l’alcaldia de Vila–rodona. Fins ara els conservadors, propietaris amb més temps i recursos, havien presentat fàcilment candidatura. Els vilatans esquerrans, més curts de temps i de divises, els costava més presentar un equip al consistori. Però la intel·ligent entrada als republicans de Pau Robert, sent ell propietari, va capgirar les coses a Vila–rodona. Òbviament que els conservadors no els va fer cap gràcia que un propietari es fes republicà. Així doncs no li van posar fàcil i l’impugnaren la candidatura. Però finalment, i després de molta burocràcia, Pau Robert assolí l’alcaldia de Vila–rodona. Aquell gir polític va propiciar millores importants en l’agricultura comarcal i en la fira que agonitzava. Ja feia uns anys que la subhasta de llocs per als venedors restava deserta. Potser les més de 300, o fins i tot 500 pessetes de l’ajuntament conservador, esdevenien abusives. Ara el preu es rebaixarà, fet que va fer venir més venedors i va augmentar la recaptació de l’ajuntament  (Santesmases, 2014). La fira ho va notar amb un augment de l’activitat i les transaccions. Finalment la pràctica medieval de les subhastes va desaparèixer de la fira per sempre més.

Per desgràcia aquelles millores sota l’alcaldia de Pau Robert no esborraren una gran xacra, la Guerra del Marroc que feia estralls pel territori i retardava l’arribada de permisos i recursos a Vila–rodona. L’obligació d’anar a files de molts joves catalans, entre ells homes casats i fills, provocava un gran descontent social. Solidaritat Catalana se’n queixà a l’administració estatal sense que aquella oferís solucions al respecte. Tot allò derivà en la Setmana Tràgica de Barcelona on el descontent de la gent va protagonitzar actes anticlericals, assassinats i desordres socials. La repressió sobre la Setmana tràgica esdevingué brutal i al final Solidaritat Catalana fou dissolta. En aquell sentit, i per deixar un cap de turc visible, el pedagog català Ferrer i Guàrdia, fou acusat d’estar al darrere dels aldarulls i posteriorment executat. En fi, que la política espanyola, cega a la realitat del seu poble, s’havia emmerdat en una guerra al Marroc provocant el descontent dels qui havia de protegir per ara passar a reprimir-los. Finalment tot aquell esforç en defensa de la pàtria Espanya, i en contra dels qui no volien anar a les lleves, no va servir per a res. Durant el juliol d’aquell 1909 les tropes espanyoles al Marroc varen patir una brutal derrota. Com sempre Espanya manava i Catalunya plorava. Per tant, i sota aquell context, qualsevol intent d’obtenir permisos i subvencions de l’Estat central era un llarg laberint per al nou ajuntament republicà de Vila–rodona.

Però aquell poble també va patir els seus propis conflictes bèl·lics. De fet el que va passar aquell març era un reflex de les pugnes entre amos i rabassaires, és a dir, entre conservadors i jornalers. L’1 de març de 1909 l’Anton Oliva Salvany, l’Anton Genilles, un corredor de vi a Vila–rodona, va aparèixer assassinat. La causa fou un tret d’escopeta premeditat que el va deixar ben estabornit. Trobaren el seu cadàver en el terme d’Aiguamúrcia de camí a mas d’en Palau. De fet havia visitat aquella masia per explicar al seu propietari una discussió de feia minuts. Realment fou una baralla que acabava de tenir amb un tal Met, un pagès amb qui estava a males. Veient que les coses anaven mal dades, l’amo de can Palau li recomanà un altre camí de tornada, però n’Anton va considerar segur la tornada pel mateix rodal. Durant tota aquella estona en Met havia anat a Vila–rodona i havia tornat. La seva intenció era esperar-lo al de camí de mas d’en Palau. A Vila–rodona hi havia anat simplement a buscar l’escopeta per fer-li una feina a l’Anton. En el lloc on van passar aquells fets avui dia hi ha una creu metàl·lica mig esborrada. Aquell acte, independentment de les causes concretes de la discussió, potser exemplificava la pugna entre amos i pagesos, una realitat que s’estava escalfant i que acabaria petant en pocs anys. Ja em comentat que calia reformar el contracte medieval de la rabassa morta però que la política no s’hi posava. Calia que algú recolzés a la pagesia des del congrés dels diputats, calia canviar la Llei de contractes de conreu. En pocs anys arribaria aquest algú.

sábado, 9 de septiembre de 2017

Referèndum 1-O: España prohíbe el NO

La Paradoja Catalana

En Cataluña se vive una gran paradoja entre dos gobiernos y un pueblo, el catalán. Ante el embate del referéndum, y para quienes quieren votar un no a la independencia, el propio Gobierno español se lo prohíbe. Resulta obvio que este gobierno, que no España, no acaba de representar a toda su ciudadanía. Y he aquí la paradoja catalana, quienes quieran votar por un no o por un sí, hallan todo el respaldo de los demócratas catalanes, pero quienes deseen votar por un no, hallan toda la oposición de los supuestos demócratas españoles. Habrá pues que definir qué es democracia primero y luego ver quien lleva la razón. De nacionalistas ambos lo son, unos nacionalistas españoles y los otros catalanes, pero el asunto es quien tiene más peso moral que el otro, que no legal. Y ya sabemos que las leyes no siempre son morales. Muchos decretos del PP benefician a intereses de una elite española y poco a la mayoría nacional. En fin, que al final, quienes quieran votar por un no a la independencia catalana se les va a prohibir este derecho democrático. En ello PSOE, Cd’s y PP sí se han puesto de acuerdo robando el derecho de aquellos catalanes que desean permanecer en España. Es decir, estos partidos no representan a todos estos catalanes. A lo mejor todo ello alienta a los del no a por un sí, toda una paradoja catalana.

91. Anticatalanisme espanyol

Passat aquell estiu, la gaianada d’aquell setembre i la mala collita de raïm, la tardor va portar uns comicis ben peculiars i polèmiques. El 10 de novembre de 1901 foren convocades eleccions a l’Ajuntament de Vila–rodona. Els monàrquics i conservadors, la majoria propietaris amb més temps i diners, els era més fàcil presentar candidatura. Els esquerrans i republicans, més curts de disponibilitat, de divises i poder, els costava molt més presentar un equip al consistori. Al final sols s’hi presentaren els candidats conservadors carlins sense representació dels republicans. Per tant, i inevitablement, varen sortir escollits els monàrquics. El curiós del cas fou que sols per un terç dels votants de Vila–rodona els elegiren. És a dir, la majoria del poble, i en protesta, es va negar a votar. Quedava clar que la generalitat dels vilatans eren pobres i d’orientació esquerrana, o si més no, contraris als conservadors. De fet la majoria eren membres de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat, amb un gruix molt important de rabassaires (Santesmases, 1996).

Tot i l’abstenció, la polèmica i el rebuig del poble, l’1 de gener de 1902 el nou Ajuntament va fer presa de possessió amb cinc regidors carlistes (Santesmases, 2006). Potser, i per refredar els ànims, el 30 de gener va caure una gran nevada a Vila–rodona. Allò provocà que els vilatans no poguessin anar al tros durant 11 dies. Un hivern així matà molts paràsits al camp i aportà, durant el desglaç, molta humitat al sòl. I ja se sap, any de neu, any de Déu. Aquell juny la collita de blat fou força bona. Per desgràcia la de raïm continuà sent poc ufanosa però amb un preu del vi més airós que potser va permetre un augment en les vendes de la fira aquell any (Santesmases, 2014). Mentre, i durant aquell 1902, s’obligava l’ensenyament del catecisme en castellà. El tema català era mal vist per molts conservadors, monàrquics i dretans.

Com una metàfora del que passava en els ajuntaments catalans, la nit del 13 al 14 d’abril de 1903 s’enfonsava el Titànic mentre el caciquisme feia el mateix amb la democràcia dels consistoris. Ambdues coses significaven enfondir, o vides a l’Atlàntic o la democràcia a les viles. Els partits dinàstics i monàrquics eren els mateixos que adoptaven el sistema caciquil on el vot comprava rabasses o temporers. Els amos benestants feien de cacic i els jornalers s’hi venien el vot. Sovint els senyors caciquils venien la idea que la modernització industrial i agrària impulsada per la Mancomunitat de Catalunya sols era una conseqüència del centralisme barceloní contrari als interessos de Vila–rodona. És a dir, els cacics conservadors esdevenien anticatalanistes i antiindustrials. Així doncs els grans propietaris no volien que cap fàbrica els prengués els seus rabassaires i temporers. Com es pot deduir la democràcia d’aquell començament de segle consistia en una oligarquia dels rics sota l’aixopluc del rei Alfonso XIII. Els conservadors ostentaven el poder i els rabassaires la rauxa. Calia un nou marc legal que reformés el contracte medieval de la rabassa morta però el poder, ves per on, s’hi negava. Caldrien algunes revoltes, la intervenció de la política i  algunes dècades per assolir aquella fita. Ni referèndum ni democràcia defensava el poder borbònic davant aquell gran problema social.

Anys de sequera arribaren a partir de 1904. Aquelles primavera, estiu i tardor passaren sense pluges per Vila–rodona. La conseqüència foren males collites de cereals i vinya. Un consol per als amos fou que Espanya, i sota n’Alfonso XIII, continuava guanyant adeptes entre els conservadors. Tot i allò, aquell any el rei perdria algú molt proper, i que no seria cap de les seves moltes amants. El 10 d’abril d’aquell 1904 va expirar a París la seva mare Isabel II.

Però aquella època no sols de sequeres i morts monàrquiques es parlava, també es manifestà un sentiment de feia temps. Durant el 1905 un grup de militars espanyols assaltaren les redaccions de dues publicacions catalanes. En concret foren el Cu-Cut i la Veu de Catalunya. Sorprenentment el govern de Madrid no va sancionar als responsables i aquella desídia va provocar la unió de la majoria de forces catalanes. Així fou que republicans, carlins, Lliga Regionalista i altres s’ajuntaren sota el nom de Solidaritat Catalana. La situació, per tant, s’anava fent cada cop més convulsa respecte a l’estat central. Aquest era incapaç d'ajudar al poble català, ans al contrari, cada cop el reprimia més i més amb lleis i taxes.

Però a Vila–rodona el que importava era la sequera. Fou així que l’església hi prengué part. En aquell any, i per les fotos que es conserven, el temple tenia força bon aspecte. Retaules, escultures i diferents icones lluïen per les parets de l’edifici. A primera fila, i per a les autoritats, hi havia unes poques files de bancs. Darrere d’aquells hi havia sols unes 5 cadires d’espart. Això ens fa pressuposar que la majoria de feligresos restaven dempeus durant els oficis. Alcalde, regidors, guàrdia civil, docents i metge tindrien plaça en els bancs del davant.

Un dels actes més freqüents i multitudinaris d’aquell 1905 foren les pregàries per pluja que tingueren resposta fora d’hora i torrencial durant la fira (Santesmases, 2014). Ja s’ha comentat que durant nou mesos ni una gota d’aigua. Per desgràcia aquelles rogatives no van fer ploure quan calia i la sequera s’allargà més del compte. Allò afectà al creixement dels peus de ceps americans plantats a les hortes, els havien de ser resistents a la fil·loxera. Sota la sequera els plançons no assoliren ser prou grans per a ser replantats a les vinyes, un fet que retardaria la recuperació de la indústria vinícola. Tanmateix la sequera va tenir altres conseqüències. De fet l’Ajuntament conservador va espavilar davant les demandes dels pagesos. Així fou que aprovà el Reglament de la Societat de Regants de Vila–rodona, marc de normes del tot necessari per a una justa distribució de l’aigua de regadiu (Santesmases, 1996). Però tot i els esforços dels camperols, del consistori i de les pregàries, el 1906 continuà sent el tercer any de sequera. Es repetiren, per tant, les escasses collites de sembrats, les migrades de vinya i una misèria profunda amb una fira de Vila–rodona on la subhasta de llocs públics per als venedors no va trobar postors, és a dir, no hi havia diners. A més la venda de bestiar fou també migrada (Santesmases, 2014). L'estat espanyol ni ajudes ni consols. No fou estrany que aquell any La Vanguardia publiqués un article denunciant que la producció agrícola nacional estava molt per sota de l’europea, fet que era veritat. Però la causa principal no era la manca de precipitacions, sinó quelcom que Espanya arrossegava des del que inventen ellos de Unamuno. La manca d’inversió per part del govern espanyol en la millora agrícola de tot el país n’era la principal culpable, o si més no així ho argumentaven els laboristes. El problema era que aquella esquerra, que potser podia endegar aquelles millores, no es posava d’acord ni amb ella mateixa. Semblava com una CUP contra Esquerra Republicana. En fi que les divisions partidistes i els aprofitats minaven les possibles bones accions. Si la dreta espanyola anticatalanista tenia un mal perdre i un manar fort, l’esquerra catalana tenia una mala formació i una manca d’unió.

Aquell context de males collites, de manca d’inversions i de monàrquics esbatussats amb republicans feia que el camp nacional restés en la misèria. Tot i així els demagogs varen fer acte de presència per Vila–rodona amb mítings i arengues molt plens de vent però amb poca flauta. En concret, i durant l’abril de 1907, Manuel Raventós, candidat pel districte electoral de Valls i Montblanc, junt amb el conservador Francesc Cambó, aparegueren per Vila–rodona (Santesmases, 2006). No obstant els monàrquics, i durant la fira d’aquell 1907, la subhasta de llocs per als venedors continuà sense postors i la venda de bestiar sota mínims, és a dir, sota la ruïna (Santesmases, 2014). Potser la demagògia de Cambó volia millorar el destí de tot plegat, però fou l’esforç dels locals qui ho faria possible. L'estat espanyol, anticalanista, com sempre va romandre lluny de les necessitats d'un poble.



jueves, 7 de septiembre de 2017

90. Entrada al s. XX; entrada a la revolta

Mentre Espanya perdria Cuba i molts indians tornaven, a Vila–rodona va començar un gener de pluges torrencials i crescudes pel Gaià. La gaianada conseqüent d’aquell 1898 va malmetre el camí entre Vila–rodona i Aiguamúrcia (Serra, 2010). Davant l’infortuni els dos pobles van veure’s obligats a l’entesa. Un cop arreglat el camí, aquell hivern no va donar treva. Amb el doble de morts que a l’estiu, 23 respecte a 10, i pocs parts, uns 49, sembla ser que alguna infecció va assolar el poble, potser una epidèmia de verola. Ja se sap que març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot. I justament aquell març la natura va enrabiar altre cop els seus instints. Els aiguats i la gaianada van tornar al poble. Aquell 1898 estava esdevenint un any plujós i de riuades per tot el litoral català. Per sort, aquell any propicià unes bones collites de blat, tot i que les de raïm continuaren a la baixa. Cal entendre que fins que els nous peus resistents a la fil·loxera no fossin prou grans, els gotims del ceps foren escassos. Tot i així la millora dels cereals potser va animar a substituir la mula per un cavall. Així sembla que ho feren algunes famílies d’aquell poble. De fet el nombre de poltres augmentà considerablement. Entre el 1898 i posteriors es va passar d’1 a 11 cavalls mentre que les mules baixaven de 89 a 74.

Però aquell any havia d’acabar com havia començat. Pel novembre, i poc després de la verema, les precipitacions torrencials abocaren el riu Gaià a una nova gran crescuda. 1898 seria recordat com un any de pluges, riuades i la pèrdua definitiva de Cuba. El mercat de l’aiguardent quedaria tocat i a ell Vila - rodona també.

A l’any següent, el 1899, i mentre Vila–rodona sortia d’un any humit, amb més morts a l’hivern, uns 24, que a l’estiu, uns 14, i pocs parts, uns 55, Catalunya s’enfrontava al govern de Madrid. El problema del finançament autonòmic, ves quina novetat. en fou la causa. Així que durant el 1899 es va decidir no passar ni un ral a l’estat central si la cosa no millorava, fou l’anomenat conflicte del tancament de caixes. Per tant aquell final de segle anava fluctuant entre hiverns mortals, gaianades i revoltes. Per sort, si més per a molts culés, Joan Gamper fundava durant aquell 1899 el F.C.B. Però tot això restava lluny dels interessos de Vila–rodona. L’Ajuntament, encara en mans de Pere Màrtir Rabadà i Mayné, patia per la regular collita de blat i la migrada de raïm. De fet Pere Màrtir, qui era propietari de bones vinyes com les Espalamoses, tampoc assolia encara grans recol·leccions. Davant aquelles inclemències molts rabassaires es consolaven fent llargues tertúlies al Cafè del Centro o Cal Baster. Aquell local, de caire esquerrà, fou el preludi del de la Societat que aglutinaria els membres del futur sindicat republicà. Els amos jugaven a cartes al Cafè Universal o Casa Alzinet, fins i tot apostant-se algunes propietats.

Però a falta de gaianades, aquell final de segle fou substituït per aldarulls. Durant l’any 1900, i davant la visita del ministre de governació a Barcelona, molts foren qui sortiren al carrer a xiular-lo. Resultava obvi que la simpatia per l’estat central romania baixa. Però aquell acte no fou res comparat amb una altra revolta, el fracassat intent carlista. Durant l’octubre d’aquell 1900 s’esdevingué l’Alçament de Badalona junt a la d’altres viles catalanes i valencianes. Tot plegat per fer molt soroll i poques nous.

Però un cop amortits tots aquells descontents, la natura l’havia de fer per Vila–rodona. El 7 de juliol d’aquell 1900 les pluges torrencials feren maleses per les terres de Pere Màrtir Rabadà, les Espalamoses, tot plegat amb una gran secada. Per tant la collita de blat havia estat mediocre i la de raïm continuaria molt baixa. A falta de capital aquella fira va ser migrada en vendes de bestiar (Santesmases, 2014). Però aquella crisi de la vinya va fer buscar millors alternatives als pagesos. Una d’elles estava sent els arbres fruiters que estaven substituint moltes de les vinyes malmeses per la fil·loxera. A partir d’aquell final de segle, l’ametller formaria part de gran part del paisatge rural del terme, un final de centúria on Vila–rodona tancaria amb uns 450 habitants més. Dels 1.450 inicials s’assoliren els 1.950, però sense mai més arribar als 2.200 del moment d’or de la vinya.

L’entrada al segle XX continuava mostrant els mals del país de feia segles. Per una banda, i com en els anteriors segles, els hiverns continuaren sent força freds dins d’una Petita Edat del Gel que encara cuejava. Per l’altra Espanya continuava sent un país de capellans, monges i monarquies, que sota un tradicionalisme feudal, no paraven de xocar amb el progressisme català i el seu nacionalisme. Vet aquí que la Lliga Regionalista iniciés aquell 1901 la celebració de l’11 de setembre, un acte que reivindicava la pèrdua de drets catalans impugnats per l’encara estat borbònic. També aquell any, i dins aquella efervescència catalanista, faria un important discurs als dinou anys el futur president de la Generalitat, en Lluís Companys. Aquest personatge s’alineava més amb les idees federalistes de Francesc Pi i Margall que no pas amb les independentistes d’altres. Tot plegat era una època agitada entre patrons i treballadors, entre monàrquics i republicans, o entre un catalanisme en expansió i un espanyolisme atàvic, tot massa dividit com per fer caure la vigent Restauració, el rei i el caciquisme que darrera hi penjava. En això Companys va veure que el republicanisme i el moviment obrer i rabassaire havien de ser una mateixa cosa (Tortajada & Vila, 2015).

Vila–rodona, i sota aquell context reivindicatiu, va començar la construcció de la nova seu de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat. Aquell edifici d’oci i reunions, mancomunà la majoria de vilatans d’esquerres, jornalers i rabassaires, és a dir, uní el moviment obrer amb el republicanisme. Situat al bellmig del carrer de les Hortes, on avui dia s’hi troba el Museu de Vila–rodona, esdevingué el contrapunt a una minoria de conservadors hegemònics. Aquells no tardaren a reaccionar i a establir la seva nova seu social (Santesmases, 1996).

Però el més important a destacar dels republicans fou que, donada la pobresa agrària i econòmica d’aquell poble, van ajuntar un gran esforç popular per enlairar l’edifici de la Societat. La població de Vila–rodona s’havia reduït fins als 1.944 habitants aquell 1901. La fil·loxera havia obligat a una forta emigració, pobresa i fam. Aquell any s’hi afegiria una epidèmia de verola mentre a moltes cases es vivia sense pa. En conjunt la penúria resultà l’amo del poble, una manca de diners que es veia en les finances parroquials, consistorials, empresarials i en les escasses vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1901 (Santesmases, 2014). En base a aquella manca de diners, aparegué una forta competència entre les companyies de tartanes entre Vila–rodona i Valls (el Banac i el Muchuelo), i entre Vila–rodona i Tarragona (el Genilles i el Muchuelo de Pere Recasens, el Musoles). Però la pobresa no sols afectava el transport i l’agricultura, sinó també els projectes de la rectoria. El mossèn de Vila–rodona, Antoni Forns, amb la intenció de resoldre l’etern problema de l’antic hospital del carrer Major, va fer una proposta per construir-ne un altre. Així que presentà un projecte per al nou hospital. Aquell seria construït al costat de l’hort de les Carmelites, monges les quals hi treballarien d’infermeres. Els diners s’obtindrien de la venda de l’antic hospital i d’una ruïnosa casa al final de l’actual carrer Major, aleshores carrer de la Pilota. La resta es demanaria a la seu episcopal. Per desgràcia no hi hagué ni compradors ni almoines i el projecte d’un nou hospital va restar en la teoria. En fi que la ruïna al poble era més que evident a tots els nivells. Però, i per asserenar les penes, es complí allò que es deia que, qui diu mal de l’estiu no sap el que diu. Aquell juny arribà una excel·lent collita de blat tot i que la verema continuà sota mínims en preu i collita. Potser els vents van eixugar massa els ceps, i després del vent ve el torrent. Aquell 22 de setembre baixà una forta riuada pel Gaià.