DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 20 de julio de 2017

85. Vi i sang a finals del XIX a Vila-rodona

A finals de 1882 l’enginyer Josep Campderà presentà un projecte del tot ambiciós. Es tractava de comunicar l’interior de Catalunya amb una línia de ferrocarril que anava des de l’Empordà fins al Camp de Tarragona. Aquella idea es coneixeria amb el nom del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una via fèrria que havia de passar per Vila–rodona (Santesmases, 1997).

Mentre aquella idea estava en gestació, a Vila–rodona preocupaven les moltes runes de les arnades fortificacions de la guerra. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus encara tenia les finestres del cimbori i de les muralles tapiades per causa de la guerra carlina. En el cas de Vila–rodona, i amb tanta runa a peu del riu, era necessitat peremptòria restaurar l’entorn. Per aquella causa l’Ajuntament acordà fer neteja d’aquells còdols i sorres. El 19 de juliol de 1883, i davant aquells munts de rocs, es dictaminà el transport d’aquelles runes. L’acció implicà que els materials s’acumulessin al seu redós creant un gran talús inclinat que eliminà la verticalitat a ponent del poble. Allò modificà el curs del Gaià passant per Vila–rodona. On anteriorment hi havia un front de terrassa vertical a peu de muralla, ara hi hauria un glacis de runes.

Però l’obra més important d’aquell 1883 fou el Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una línia que devia enllaçar els ports de Roses amb el de Tarragona passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, és a dir, trencant el centralisme de Barcelona. El 9 d’agost d’aquell any, i amb presència de moltes autoritats, s’inaugurà l’inici de les obres en el terme de Vila–rodona (Santesmases, 1997). I així continuaren fins arribar la tardor. Fou aleshores, i en el 22 de novembre, que el rector va demanar permís per treure les parets de fortificació a les teulades de la rectoria i de l’església. Allò no fou per raons de pau, sinó per les goteres que hi havia i que calia reparar.

De totes formes una altra preocupació de Vila–rodona era la fil·loxera que s’apropava. Exemple d’allò en fou que l’Ajuntament, i a requeriment del governador civil, prohibís l’entrada de sarments, arbres i tota classe de plantes de les províncies de Barcelona, Girona, Màlaga i de l’estranger. Tot i aquelles sàvies consignes, la ineficàcia dels governs i la ignorància de les Corts espanyoles no varen saber aplicar bé aquelles mesures preventives. La fil·loxera en pocs anys arribaria a les portes de Vila–rodona.

Mentre la plaga d’aquell hemípter avançava, també ho feren les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. La llàstima fou que durant el 1884 les del tren quedaran per sempre més aturades i en canvi les de la fil·loxera continuaren. La manca de finançament va soterrar les obres d’aquell tren Transversal que tanta il·lusió havia enlairat (Santesmases, 1997). Tot i així, una de les rases excavades per al pas de la via esdevindria l’abocador de Vila–rodona. Aquell dipòsit de brossa va durar fins ben passats els anys 90 del segle XX.

Aigua i vi eren dos causes de riquesa o pobresa a Vila–rodona. Si de la primera n’hi havia massa les inundacions malmetien l’economia vilatana, si del segon n’hi havia sobreproducció el preu baixava. S’imposava doncs una política on ambdós líquids tinguessin quantitat i qualitat per damunt d’altres bajanades. En aquell aspecte es veurà que l’aigua de Vila–rodona estava infecte i que el vi aviat ho estaria.

Durant aquell 1884 la producció de vi fou d’unes 6 càrregues per jornal, uns 15 hl per ha, cap meravella. No obstant allò s’estava augmentant la producció respecte altres anys. Per desgràcia un augment de producció feia baixar el preu del vi, la qual cosa passà aquell any. Tot i així, i en aquell context, la producció d’aiguardent estava a l’alça. Les exportacions de les cinc destil·leries de Vila–rodona ho mostraven. Una d’elles acabaria sent un important celler durant els inicis del segle XX, la d’en Nicolás Muñoz. Aquell personatge era un comerciant de vins i aiguardents que posseïa un edifici situat dins la partida dels Horts de Santa Càndia. Aquella construcció és on avui dia s’hi troba part del Casal de Vila–rodona fins a l’Ajuntament (Santesmases, 2012). Però el d’en Muñoz no era l’únic. A l’edifici del monestir dels expulsats Servites també s’hi havia instal·lat un important magatzem de vi. Per desgràcia durant aquell 1884 va cremar. Els dos treballadors que reforçaven el vi amb més etanol, se’ls incendiaren els dos dipòsits d’alcohol. Aquell fet provocà la mort d’un, probablement un nen, i greus cremades en l’altre. Tanmateix part del temple i la majoria de la maquinària de la bodega desaparegueren sota les flames.

Com veiem Vila–rodona elaborava, adulterava i destil·lava el vi amb fins mercantils. El fet de comerciar amb vins i derivats obligava a estar ben comunicat amb Valls. De fet existia una línia de carruatges que era propietat de l’empresa ferroviària. Aquella feia aquell tram en una llarga hora i mitja. També la línia servia de noticiari quan fallaven altres mitjans. Amb ells Vila–rodona s’assabentava de les noves exteriors. Una d’elles fou la mort del fill d’Isabel II l’any 1885. La borbònica encara vivia exiliada a França mentre Alfonso XII expirà. D’aquella manera va finir el seu regnat a Espanya, un Reino que passaria al futur Alfonso XIII. Mentre regnaria Maria Cristina de Borbón, tot canviava, res canviava.

Però continuant amb l’assumpte del vi, i com s’ha s’està veient en les darreres dècades, aquell era el principal impulsor del creixement demogràfic de Vila–rodona. Anys feia que no paraven de venir més pagesos a cultivar més vinya i que aquells tenien més fills que difunts. Allò implicava que la població del poble havia estat creixent força durant aquell segle XIX. Per exemple, i durant aquell 1885, Vila–rodona va guanyar 35 habitants assolint els 2.400 vilatans. De fet Vila–rodona era un dels quatre pobles més habitats de les rodalies. Aquells eren La Bisbal del Penedès amb 2.225 persones, El Vendrell amb 5.558 i l’Arboç amb unes 2.000. Tots ells sota el denominador comú de la vinya com eix que aglutinava tanta població. En fi, que aquella bonança demogràfica calia buscar-la en l’etapa d’or de la vinya catalana, un bon context que feia endegar nous projectes de futur. Si la població creixia, també ho notava l’escola amb més quitxalla. Allò, més la presència de pagesos benestants amb capacitat de pagar una escola privada va permetre l’entrada de nous protagonistes a Vila–rodona. Així es produí l’establiment de les Carmelites i la construcció d’un convent i escola en un terreny d’Isidre Valentí. L’edifici en si és l’actual casa de Les Monges que restava situat davant del celler d’en Nicolás Muñoz, avui dia l’actual Casal de Vila–rodona.

Però un altre projecte, i el més peremptori, fou el presentat el 20 de febrer d’aquell 1885 per l’arquitecte Francesc Barba Masip. El gran gruix de població de Vila–rodona exprimia d’allò més les aigües del subsòl del poble. Allò feia que des de pous i cisternes es captessin filtracions de corrals, comunes i carrers amb les conseqüents infeccions. Ja s’ha detallat que aquelles sovintejaven durant les eclosions de patògens estivals. Per tant el nou projecte de Francesc Barba era una gran idea. Consistia en construir una captació d’aigua potable fora del poble, en concret de la font dels Rajolins prop d’Aiguamúrcia. La conducció seria feta amb tubs de ferro que seguirien el riu Gaià passant després per Horta Amunt, el convent dels Servites i assolint un dipòsit elevat a Vila–rodona. Total, unes 54.586 pessetes, una fortuna de l’època. Inviable de moment però molt necessari per als estius. Aquell en seria un greu avís.

Un dels projectes que sí es va poder culminar durant aquella febre de l’or vinícola, fou poder mantenir l’edifici de l’hospital. El 14 de maig d’aquell 1885, i sota l’alcaldia de Josep Rabadà i Espolet, es va acordar arrendar en subhasta l’hospital a un veí del poble. El preu era força assequible a canvi que aquell donés aixopluc a tots els pobres i transeünts que així ho demanessin a l’Ajuntament. Allò ens dona una idea de la importància de Vila–rodona en aquelles èpoques on molts captaires i temporers hi venien en busca de salari. De fet el 53 % dels immigrants provenien de pobles de l’Alt Camp, i un 18 % del Tarragonès.



miércoles, 19 de julio de 2017

84. La fil·loxera a les portes de Vila-rodona

Durant el 1879 la fil·loxera va fer acte de presència a Catalunya i durant la fira de Vila–rodona es va vendre poc bestiar. Aquell context rural, més la pèrdua de colònies espanyoles, amenaçava l’economia catalana. Tèxtil i vinya tenien un gran mercat per l’Atlàntic, pel que si aquell minvava s’hi perdria molt. Per tant l’especulació del tèxtil i el monocultiu de la vinya havien estat apostes massa arriscades en un món divers. D’altra banda l’estat espanyol, i sense tantes colònies, necessita de nous ingressos. Potser per allò va iniciar algunes desamortitzacions i vendes d’immobles. Així fou que posà a la venda l’antic hospital de Vila–rodona, fet que no agradà als vilatans i que l’Ajuntament intentà impedir. Tot i allò, la principal preocupació de Vila–rodona continuava sent el seu endeutament i les malmeses obres de fortificació. Per aquella raó el 10 de juliol s’acordà una solució salomònica. Per una banda aterrar la muralla de ponent, i per l’altra vendre a subhasta els materials obtinguts. Amb aquells diners es sufragà l’arranjament de la muralla restant, de la Quintana de l’Església i d’una paret del castell. Més tard, i durant l’abril d’aquell 1879, s’arreglà una de les parets del cementiri per valor de 518 rals. Dins aquell context d’obres i reformes es va donar nom a la nova plaça del poble, plaça de la Llibertat. De totes maneres una cosa eren les institucions i l’altre les veus populars. Aquella plaça rebria diferents noms durant la seva futura història, tot i que la gent ja l’havia batejat. L’abundant nombre de plançons de plàtans li donà el seu nom popular, la Plaça dels Arbres.

Tot i la gaianada del setembre de 1879, la inundació de molts horts i la nova crescuda del maig de 1880, el subsòl de Vila–rodona no era aigua clara. Cada any les pluges primaverals solien recarregar l’aqüífer després de la sequera estacional de l’hivern, aquell any força aguda. Però aquelles precipitacions no milloraven la qualitat de les aigües de pous i cisternes. El problema era que aquells es nodrien de les infiltracions i els bacteris infecciosos campaven a les seves amples. A més la majoria de famílies bevien d’aquells pous i cisternes que no oferien garanties sanitàries. Cal pensar que sota el costum, encara medieval d’aleshores, no s’escombraven massa els carrers quedant plens de restes orgàniques. D’altra banda les aigües residuals, i sovint fecals, es llençaven al bellmig de la via, afavorint el brou de patògens que s’infiltraven subsòl avall. I finalment els sucs dels corrals també assolien l’aqüífer. Tard o d’hora aquell consomé arribava als esmentats pous i cisternes. Però el més infecciós no era allò, sinó la filtració de comunes i quadres amb les seves femtes i salses fecals. En fi, que l’aqüífer de Vila–rodona, i amb la població creixent d’aquell segle, cada cop estava més podrit. Per aquella raó, i gràcies al caldejat estiu, els bacteris i d’altres microorganismes, proliferaven entre glops i budells. La conseqüència més palpable era el gran nombre d’infeccions intestinals que patien els vilatans. Aquelles resultaven sovint mortals per a molts nadons, més si encara Pasteur sols estava descobrint alguns bacteris i els antibiòtics eren ciència ficció aleshores.

L’Ajuntament de Vila–rodona era conscient de tot el context anterior, i més durant aquell segle amb tanta població sobre l’aqüífer. Per aquella raó va proposar al govern la construcció d’una captació d’aigües potables. Per desgràcia, i centenars de diarrees més tard, el projecte obtingué llum verda. De fet foren deu estius d’espera, las cosas de palacio van despacio. En contrast, i gràcies a les lleis, el que no fou tant lent fou l’acció de l’Ajuntament el 7 de març per tal d’evitar la venda de l’antic i arnat hospital. Al declarar-lo d’utilitat pública, les lleis de la desamortització ja no l’afectaven.

Durant el març de 1881 l’antic edifici de la Casa de Vila–rodona fou venut a Pere Tudó i Ferrer per 2.129 pessetes. La construcció estava molt envellida i deteriorada, causa per la qual s’havia bastit un ajuntament nou davant la plaça dels Arbres. L’antic ajuntament tenia porxos a sota l’entrada, un element força comú de les edificacions medievals. Per aquella raó en Pere Tudó demanà poder comprar-los i edificar-los. El consistori no posà pegues a aquella petició i els porxos avui dia resten desapareguts i edificats. De fet el Comú considerava els porxos un racó on s’hi acumulaven brossa i immundícies.

Però la venda de l’antic ajuntament implicà una nova necessitat per al poble. En aquell mateix edifici hi havia també la carnisseria d’orígens medievals. La solució fou construir-ne una de nova en un terreny desamortitzat feia temps. A llevant de la façana de l’església feia temps que s’havia desamortitzat una parcel·la. Allí es va decidir fer la nova carnisseria, actualment peixateria. Però aquella construcció necessitava de bigues i rocs, raó per la qual s’ordenà l’enderroc de la garita del Portal del Parera i la recollida de cabirons i pedra del castell. Amb aquella acció es tractava d’aprofitar aquells materials per a la construcció de la nova carnisseria. Finalment el 13 de juny de 1881, dia de Sant Antoni, començaren les obres de la carnisseria. Un cop acabada fou arrendada a qui tenia ramats i alhora feia de carnisser. És a dir, l’ofici de carnisser era el mateix que el de pastor. Era aquell qui pagaria al Comú unes 200 pessetes anuals per l’arrendament de la carnisseria.
Però no podem oblidar la plaça vella del poble. Aquella restà per sempre més apartada del centre vilatà. Ara les activitats principals passarien a unes instal·lacions més àmplies, la plaça dels Arbres. De fet el creixement demogràfic de Vila–rodona així ho havia obligat. Per exemple aquell 1881, tot i ser l’any de menys casaments del segle, sols un, Vila–rodona continuava a l’alça amb uns 26 habitants de més. La vinya hi estava en gran mesura al darrere, més si veiem com el preu del vi pujava amb força davant les malmeses vinyes franceses. En altres paraules, cada cop més pagesia vivia d’un sol producte, el raïm. Tot plegat era un món que s’estava fent gran a canvi d’oblidar els llocs petits. Però l’escarransida plaça vella encara tenia coses a dir. El 25 de març de 1882 encara hi havia un últim porxo que Ramon Llenas i Robert va decidir comprar, probablement l’actual cantonada entre els carrers Major i el de la Mare de Déu. Per tant, aquella plaça medieval amb porxos havia finat per sempre més durant aquell hivern de 1882. Casualment aquella estació havia comportat més difunts, uns 38 difunts, que durant l’estiu, uns 24. Normalment era sempre al revés on les infeccions estivals s’emportaven a més esperits a l’altra barri. Potser un hivern extremadament fred amb alguna epidèmia de grip en foren la causa. De fet l’estiu fou molt sec, i per tant amb menys caus d’infeccions, pel que es varen dictar normes per a regular l’escassa aigua del terme. Tot plegat no se sap què hi passava del cert a Vila–rodona aquell 1882. Sols podem afirmar que es vivia el preludi d’una crisi. A Barcelona la febre de l’especulació en el tèxtil va començar a provocar la seva bancarrota. Mentre la fil·loxera feia estralls pel nord i el preu del vi continuava ben alt pel sud. Vila–rodona romania en aquell migjorn de bonança vinícola però sense el tren de la modernitat. Mentre, i durant aquell 1882, s’iniciava la construcció de la Sagrada Família de Gaudí.

sábado, 15 de julio de 2017

83. Guerra i postguera carlina a Vila - rodona.

La guerra és com un forat negre a l’espai, tot ho xucla, tot ho destrueix. Durant l’any 1875, i per a més descontent de Vila–rodona, s’ordenaren noves lleves de joves. Les de l’any anterior els de vint anys ja havien estat sacrificades. Per tant l’estat espanyol necessitava ampliar el sedàs permetent el fitxatge de més soldats. Així fou que passà dels vint anys als dinou per engrandir el seu exèrcit, edat que resultà insuficient a dir per la següent lleva. Aquella s’ordenà el 19 d’agost per passar dels dinou als divuit per a ser mercenari. Resultava dramàtica la necessitat de més llonzes barates per a una guerra dinàstica entre vells contrincants que es coneixien amb carnassa jove anònima. No fou gens estrany que amb tants joves destinats a la trinxera el creixement de població se’n ressentís. Per exemple, Vila–rodona, amb molts morts a l’esquena, va minvar en uns 16 habitants. Amb aquella baixada demogràfica, la manca de diners, la ràbia contra un ajuntament endeutat i un castell flamant, no fou estrany que es repetís el mateix fet que l’any anterior. En fi, que els vila–rrodonins li van fer impossible al consistori cobrar l’impost de consums.

Però l’Ajuntament de Vila–rodona estava venut als militars, als conservadors i a la monarquia. La prova fou que l’1 de gener d’aquell 1875 el consistori va manifestar la seva satisfacció per l’adveniment d’Alfonso XII, fill Isabel II, com a rei d’Espanya. De fet no feia massa, el 28 de desembre de 1874, que aquella corona havia estat pronunciada pel general Martínez Campos sota un altre cop d’estat. En fi, que els borbònics tornaven a estar entre nosaltres. Però en aquella ocasió, i a diferència de l’anunciament de la I República, Vila–rodona no va sortir a celebrar-ho. Les ganes de la fi d’una guerra, més aquell ajuntament controlat pels militars, infonien la desídia dels vilatans. Lluny quedava per tant, l’eufòria republicana d’aquell poble davant de la Casa de la Vila.

Per sort, i a base de molts assassinats per les batalles, la Tercera Guerra Carlina va finar. A finals d’aquell 1875 arribà un nou capítol de la història espanyola, la Restauración. Amb la consolidació del regnat d’Alfonso XII es va aconseguir foragitar definitivament als carlistes. El nou règim de n’Alfonso es caracteritzarà pel seu tarannà centralista i borbònic, conceptes que venien a ser el mateix. Sols una cosa bona va implicar, que tanta fortificació en contra els carlins era innecessària davant el pas de carros i persones. Per aquella raó molts pobles, Vila–rodona inclosa, demanaria l’enderroc d’alguns murs per obrir pas als camins. Llàstima que tanta feina en castells i muralles s’hagués ara d’enrunar amb tot l’endeutament provocat.

Amb la fi de la guerra la família Sanahuja recuperà la propietat del castell de Vila–rodona. L’esforç d’un poble sota l’endeutament del consistori per millorar aquella fortificació de poc varen servir. Però el temps passava i les noves necessitats urbanes urgien a Vila–rodona. Així fou que durant el 20 gener de 1876 s’acordà obrir el portal del Castell, entrada tancada per les obres de fortificació anteriors. La necessitat del trànsit agrícola pel poble era fonamental, sobretot per a comercialitzar el vi i l’aiguardent del terme. De fet la vinya continuava tot i que sols s’assoliren unes 4 càrregues per jornal, uns misèrrims 9,5 hl de vi per ha. L’explicació a aquella migrada collita fou la glaçada que va patir la vinya les nits del 15 al 16 d’abril d’aquell 1876, una fresca que els va fer perdre tres parts de tot el raïm. Allò va enfonsar la indústria de l’aiguardent empobrint a la majoria de vilatans. Per aquella raó redactaren una instància per tal que se’ls rebaixés la contribució d’aquell any. S’hi exposaren en la mateixa la greu pèrdua de la recol·lecció, la manca de braços perduts durant la guerra i els esforços del poble en la fortificació de Vila–rodona.

Però no sols la pagesia d’aquell poble lluitava per a adaptar-se a les inclemències, també una de les seves indústries principals, la Farga, feia front a la postguerra. Diferent raons forçaren a aquella empresa a adaptar-se als nous temps. Aquelles causes foren l’exhauriment de les mines de ferro durant la guerra (Queralt i Figuerola), la falta de via fèrria a les rodalies, i finalment la impossibilitat de competir amb els alts forns moderns. Tot plegat va obligar a un canvi d’estratègia en la Farga de Vila–rodona. Aquella, i sota la família Vilaró, va haver de passar de produir ferro a treballar l’aram. Un cas semblant es produí amb l’antic molí paperer que va reciclar-se en una fàbrica de filats. En fi, que la revolució industrial afectava de ple a Vila–rodona. Tot i aquella, el poble vivia poruc després de la guerra. De fet ni piularen quan l’alferes de Valls ordenà edificar un quarter per a la Guardia Civil. La gent preferia viure tranquil·la a enfrontar-se als dominadors.

Tot i la postguerra, Catalunya vivia un època de bonança durant aquell 1876. Per una banda l’excursionisme es va transformar en un símbol de la Renaixença catalana, i per l’altra es produí una autèntica febre de l’or en la indústria tèxtil. Exemple d’allò fou que les vendes al mercat colonial no paraven de créixer. La vinya també se’n veié beneficiada amb l’exportació d’aiguardent, i més quan la fil·loxera estava fent estralls per França. A Vila–rodona hi havien unes cinc destil·leries, senyal que la cosa petava rodona. A més la població es mantenia encara ben alta amb uns 2.095 vilatans. Tot i així, la manca de diversificació econòmica estava abocant a Catalunya a una bombolla. Fonamentar les exportacions bàsicament en teixits i beuratges faria que en pocs anys tot allò explotés. Però la culpa d’allò no foren ni les esmentades glaçades de 1876 ni les inundacions del 25 d’abril de 1877, ho fou l’avarícia humana.

Mentre la tranquil·litat continuava surant pel territori, el 12 de juliol de 1877 s’acordà aprofitar cabirons i fustes del castell per a una construcció. La instal·lació de la nova escola a l’Ajuntament requeria d’habitacions per als mestres allí destinats. De fet aquell 8 de novembre ja estava acabat un pis per a la mestra Maria Antònia Roset. Abans però, i durant el mes de setembre, s’havia desplomat una paret de l’antiga escola. Aquella encara estava ubicada a l’hospital. La causa del desastre havia estat una excavació que el veí, Josep Montserrat Dalmau, havia realitzat per encabir un foc i una caldera. Finalment aquell mateix novembre ja estava arreglada la paret. És de suposar per tant, que les classes començarien ja a l’escola de la nova Casa de la Vila. Però no sols nova escola estrenaria Vila–rodona. Durant l’abril de 1878 es traslladà l’oficina del jutjat de Vila–rodona des de l’antic ajuntament de la plaça Vella al nou de la plaça dels Arbres. Tot plegat era una època de noves instal·lacions.

Però com sempre la natura no sabia acompanyar les voluntats humanes i durant aquell maig de 1878 la primavera va venir amb una forta sequera que va comportar males carns per al bestiar de la fira d’aquell any (Santesmases, 2014). Allò va fer que el 23 de maig es prenguessin uns acords per a la correcta distribució de l’aigua. A aquella manca de pluges s’hi afegí la necessitat d’enderrocar part de l’antic ajuntament de la plaça Vella. Es veu que un dels seus envans estava a punt de caure a sobre el carrer de la Mare de Déu. Així fou que el 6 de juny es derruí aquella paret per evitar mals majors. El poble, com es podia observar, estava ple d’antigues edificacions que s’havien de reformar. Una d’aquelles eren les recents obres de fortificació que la guerra havia malmès. De fet feien més nosa que servei per dues raons. La primera al impedir el pas de carruatges, i la segona a l’esdevenir un perill donat el seu mal estat. Aquelles foren les raons que el 4 de juliol de 1878 portaren a demanar al Governador militar l’enderroc de dues garites o tambors. Aquelles estaven situades al costat de l’església. També es demanà enrunar el portal del Valentí per millorar el pas dels carruatges. L’1 d’agost s’iniciaven les reformes i el 24 d’octubre es donava permís per a destapiar la paret que tancava la Quintana de l’Església per la banda del castell. En fi, que s’estava desfent tanta feina per a la fortificació feta durant la guerra.

Una dada positiva per a Vila–rodona durant aquell 1878 fou la significativa disminució en el nombre de morts. La fi de la guerra i les millores tecnològiques del segle hi estaven al darrere. Així fou que el número de difunts sols assolí els 31 respecte als 60 d’anys anteriors. Aquell any per tant, el poble va créixer en uns 37 habitants assolint els 2054 vilatans. Llàstima que una plaga que ho canviaria tot.


sábado, 8 de julio de 2017

Referèndum català - Podemos no pot

És històric que les lleis no reflecteixen la justícia social. És també un fet que sovint la pressió social va per davant de les decisions polítiques. I és encara més evident que els interessos mouen els fils dels partits que diuen representar-nos. Doncs ara Podemos ens en mostra un exemple innegable. Aquest partit sempre s’ha caracteritzat pel 15M, per les mobilitzacions socials i per la lògica moral en contra de les lleis injustes. Desgraciadament davant el referèndum català s’ha postulat a favor de la Constitución del 31 d’octubre de 1978, tot i que aquesta llei no la van votar ni la majoria de demòcrates actuals, ni els membres de Podemos. Per a Podemos no és vinculant el referèndum perquè no s’ajusta a la Constitución. Per tant cal esperar un canvi de llei abans que el poble expressi què vol a través de les urnes. En fi, què fou abans, o la Constitución o el dret a votar? Convindrem que poder votar va primer que la Constitución de 1978. En altre cas no van poder existir ni la República francesa, ni la revolució bolivariana. Queda clar doncs que Podemos es fa afí al discurs a favor de la Constitución que defensen PP, Cd’s, PSOE, PSC i ara també Podemos. Tots plegats semblen diferents gossos amb el mateix bordar. Bup !

82. Vila–rodona durant la I República

L’assassinat del general Prim sota circumstàncies obscures va deixar al rei sense el recolzament de qui l’havia proposat. Amadeo I va haver de fer front a la guerra carlista, a la guerra de Cuba i a les divisions polítiques del país. El febrer de 1873 va abdicar provocant la instauració de la I República. A l’endemà d’aquella proclama l’Ajuntament de Vila–rodona es va reunir. Aquella trobada ja fou en el nou edifici i actual casa consistorial. La intenció de l’assemblea era saber de la certesa de la República, notícia la qual fou rebuda amb gran entusiasme. Acte seguit se’n va fer un pregó pel poble convocant als vilatans a la plaça del poble, la nova també. Aquella plaça de terra batuda estava nua d’arbres. De fet fou durant aquell 1873 que es plantaren 30 plàtans entre la plaça i les Fonts Fresques, antiga font de Baix. Molts d’aquells arbres encara contornegen l’entrada del poble i la plaça.

Un cop aplegats els vila–rrodonins a la plaça, l’alcalde, i des de dalt del balcó del nou ajuntament, va llegir les novetats. Al saber de la proclama de la república la majoria van esclatar amb entusiasme. Però sempre hi havia contraris que podien esgarriar la festa. Per aquella raó el Comú va demanar que els mobilitzats com a guàrdia del poble s’adherissin a la República, cosa que així feren, no sense alguns reticents. Finalment el pas d’una monarquia a una república fou un simple tràmit d’ordres i esglais.

Però un canvi de govern no és mai senyal d’una millora. Canviar és fàcil, millorar és el complicat. Si fem infinites obres en una llar l’haurem canviat però si per allò ens hem endeutat en escreix dubto molt que haguem millorat. I allò mateix passava durant aquell 1873. L’Ajuntament, tot i la alegria davant l’arribada de la República, havia de fer front a moltes despeses. La majoria d’aquelles, i com passava a la majoria de pobles de Catalunya, corresponien a les obres de fortificació de la vila. Aquell mateix febrer, i degut al seu mal estat, es va haver d’enrunar la muralla del Valentí en vistes de fortificar millor el poble. Per si allò no fos prou, i durant el mes de març, s’hagueren de fer batudes contra els carlins agreujant els problemes financers del consistori. Per aquella raó, i a falta de braços pagats, el Comú va ordenar el 20 d’abril que tots els qui haguessin fet els 20 anys, es presentessin a l’ajuntament per a formar part de la reserva militar. Aquells joves esdevindrien les forces per anar contra els carlins. Sota aquell context el Comú no podia fer front a altres prioritats de Vila–rodona. Una d’elles era l’arnat i esquerdat hospital del carrer Major. Constància hi havia durant aquell abril de 1873 que l’hospital, encara en actiu, es trobava vergonyosament malmès. Allò contrastava amb les flamants obres de fortificació acabades aquell maig. Tot plegat deixava a l’Ajuntament en flagrants números vermells. La situació era tan crítica que ni festes es volien celebrar. Amb els carlins per allí a prop, la marxa de joves cap a la guerra i la caixa dels cabdals públics buida, es parlava de no fer ni Fira ni Festa Major aquell any. El context havia de ser molt magre com per decidir quelcom així. Ambdues festes esdevenien un motor bàsic per a l’economia dels vilatans. Gràcies a les multituds que hi venien molts hi feien negoci gran durant Fira i Festa Major. Sols cal pensar que durant la Fira les cases podien arrendar els baixos per tal que els firaires hi fessin botiga, tot i que no podien emprar la cera. Tanmateix els carrers havien de restar netejats de brossa per al pas de les multituds de visitants. D’altra banda la resta de firataires havien de situar llurs tendes a la plaça dels arbres sota el permís de l’Ajuntament i en el lloc indicat. El Comú també cobrava per aquella cessió d’espai. I finalment la compra i venda de bestiar, que ja s’ha indicat que es feia dalt al castell, implicava una altra bona font d’ingressos per al poble. En fi, que la fira implicava una gran entrada de diners molt apreciada pels vilatans i ajuntament. Però aquell any el consistori no estava per celebracions i Fira i Festa Major perillaven. Per adobar aquell pessimisme s’hi afegí una sequera al riu. A finals de juliol d’aquell any el Gaià baixava curt d’aigua amb el conseqüent problema per als regadius, sobretot els últims horts del Torell. De fet aquells estigueren sense poder regar durant molts dies. Per aquella raó es va decretar que la resta no regués durant uns jornals.

Però tot i les calamitats, i arribats al mes d’agost, l’Ajuntament va decidir tirar endavant la Festa Major, això sí, amb retens pel poble en vistes als carlins. D’aquella manera s’organitzaren alguns actes i la ballada tingué força assistents mentre masurques, polques, valsos, xotis i pasdobles feien saltironar a les parelles. La sardana, el ball pla, el contrapàs i la contradanza anaven de baixa en aquell segle XIX. Avui dia una d’aquelles, la contradanza, encara es balla a un poble de l’Aragó, a Cetina, prop de Calatayud.

En aquell context popular i republicà, moltes de les famílies benestants, més properes als carlins, varen denotar ganes de canviar de vila. Davant els preparatius de marxa d’algunes d’elles, l’Ajuntament respongué amb la prohibició. Així doncs, i al final, el poble va mantenir la seva població, i fins i tot va créixer amb 33 habitants durant aquell 1873.

Passat l’estiu, i ja entrats en la tardor, la verema d’aquell any vindria beneïda per la sort, la bona sort. En part per la guerra i sobretot per la fil·loxera per França, el preu del vi va pujar com feia deu anys que no ho feia. Per tant, tot i la guerra les coses anaven bé per a l’economia vinícola. En part allò era un reflex de tota la societat catalana amb una Revolució Industrial en marxa i una burgesia poderosa i activa. Per aquella raó durant aquell any es va consolidar el catalanisme polític amb el rerafons de la Renaixença i de dos presidents catalans en el govern espanyol. De fet la indústria tèxtil catalana havia promogut l’establiment d’aquella burgesia que estava influint en la política espanyola. Aquell context de millora però, i com abans detallàvem, no es va fer sentir massa a Vila–rodona. De fet molts burgesos de ciutat tenien instal·lacions i terres a Vila–rodona que arrendaven als seus habitants. Però un punt en comú si que existia entre aquella Catalunya industrial i la rural, i era que en ambdues s’hi havien polaritzat dos extrems. Per una banda un sector polític conservador recolzat per la burgesia i els pagesos benestants, i per l’altre un sector reformista, republicà i d’esquerres que proliferava entre jornalers, rabassaires i alguns sectors cultes. I justament el 24 de setembre d’aquell 1873 va començar a governar un ajuntament esquerrà a Vila–rodona. Però la malastruga es projectava sobre aquell consistori republicà. En breu es veuria abocat a les pressions estatals.

El 3 de gener de 1874 va morir la I República. Aquell dia un cop d’estat perpetrat pel general Pavía va instaurar la dictadura de Serrano dissolent la democràcia. Davant d’aquell canvi de govern espanyol, l’Ajuntament republicà de Vila–rodona va plantejar-se dimitir però calia solucionar el desastrós estat de comptes del Comú anterior. Tot i així, i sota les pressions polítiques i militars imminents, finalment va claudicar el 30 d’abril d’aquell 1874. D’aquella manera deixà pas a un nou ajuntament conservador i afí a les consignes del comandant general de la província. Aquell consistori entrant no s’ho pensà dues vegades i inicià la seva revenja. Així fou que exigí els comptes deficitaris a l’ajuntament sortint, endeutament que aquell no havia creat. De fet aquells balanços foren herència de l’anterior consistori i no pas de l’ajuntament republicà. Tot i així foren acusats de fraudulents i d’aquella manera començà una guerra entre republicans i conservadors, una situació que esdevindria el preludi del bipartidisme dels segles XX i XXI.

La fi de la República sota la nova visió militar del poder espanyol no tardà gens a arribar a Vila–rodona. El nou ajuntament, i sota les ordres del Comandant General de Tarragona, ordenà aquell juliol noves obres en el castell de Vila–rodona, reformes que s’iniciaren el 10 de setembre d’aquell 1874. Si la millora de les muralles del poble havien endeutat l’ajuntament feia uns anys, ara la cosa es tornaria a repetir. Tot plegat semblava un joc de doble moral amb un ajuntament conservador que acusava al republicà d’endeutar-se quan era ell el qui realment ho estava fent. De fet les obres del castell foren molt extenses modificant totalment el seu aspecte medieval i conferint-li el perfil que presenta avui dia. Així s’hi construí l’actual torre central de base quadrada, la instal·lació d’un telègraf òptic en aquella talaia, un aixopluc per a 40 soldats, una habitació per a un oficial i d’altres millores en la fortificació. S’hi afegiren a aquelles obres les tàpies a finestres i obertures de l’església. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus també va fer el mateix amb les finestres del cimbori i de les muralles. En tot aquell procés de manobres i paletes hi hagueren molts jornals obligats per als vilatans. Als anteriors s’hi afegiren més impostos per a les obres, més una pèrdua flagrant de les llibertats. Tot plegat va fer que els habitants s’ho miressin amb molta recança, sobretot pel nou endeutament que estava adquirint el consistori per un edifici que no pertanyia ni al vilatge, el castell. Davant d’allò, i durant l’abril, l’Ajuntament pensà com minimitzar aquella mala imatge d’haver fet treballar a un poble per una fortalesa que no era seva. Al final l’expropià sota l’excusa que aquella fortificació era d’ús comunal. Però, i al final, totes aquelles millores sols beneficiaren al propietari del castell, Anton Sanahuja, a qui passada la guerra carlina, li retornà la propietat del mateix. Val a dir que Anton Sanahuja havia estat alcalde de Vila–rodona entre els anys 1844 i 1845, influències les quals li serviren per a la recuperació. En definitiva, que finalment Vila–rodona i l’Ajuntament s’endeutaren per unes reformes que sols beneficiaren a la família Sanahuja. De fet, i a mitjans de segle XX, aquell castell es convertí en casa particular d’aquells fins avui dia, un edifici que provocà uns dels endeutaments més greus de la història de Vila–rodona. Durant l’any 1874 la Casa de Vila–rodona va fer un arqueig de les últimes quatre dècades per descobrir un dèficit de 2.353 pessetes. Però, i per adobar l’anterior, calia afegir les noves lleves de joves cridats a la guerra carlina aquell febrer. Davant aquella situació d’impotència i de falta de recursos, no fou gens estrany que aquell setembre, vilatans i un escamot militar, es dirigissin a Santes Creus per proveir-se de fustes i teules. La situació benestant de l’Església i el tarannà anticlerical de molts vila–rrodonins, va animar també aquella acció. En aquell atac s’enrunà part del monestir, sobretot el claustre vell, i algunes cases benestants. Calia més material per a la fortificació de Vila–rodona i el poble poc tenia per aconseguir-les. La destrossa hagués estat major de no arribar un caporal militar que va aturar l’enderroc. Dies més tard el Gobernador Civil va alertar a l’alcalde de Vila–rodona que de repetir-se actes com aquell el mateix batlle se’n faria responsable. Potser per tot allò Vila–rodona rebria un nou càstig aquell desembre. La fi de la República havia enlairat un gran pes sobre les llibertats.

Però aquell setembre havia de venir remullat i amb més greuges encara. Grans sequeres i grans riuades havien estat els dos dimonis en la història de Vila–rodona. Però aquell 1874 tocava xopar-se. Entre els dies 22 i 23 de setembre caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. En conseqüència les inundacions i les grans destrosses afectaren pobles com Pontils, el Pont d’Armentera, Santes Creus, Bràfim i el Catllar, pel que hem de suposar que va passar el mateix a Vila–rodona. De fet la crescuda fou tan important que va deixar nom en el record històric, l’anomenada gaianada de Santa Tecla. Ja s’ha detallat que aquelles crescudes eren intenses i freqüents durant aquell segle XIX, però la manca d’interès periodístic sobre la zona va deixar molt poca informació d’aquelles. Fou a partir de 1872 que un important desplegament de premsa va atendre la regió. La causa era informar de la carlinada. Per allò, i partir d’aleshores, el registre de riuades esdevingué precís i abundant. És per tant assumible que durant tota la història de la vall del Gaià varen existir desenes i desenes de crescudes fortes, sobretot concentrades a partir de la desforestació del segle XIX. La prova més contundent en aquell sentit era que existís una paraula local i pròpia per a esmentar-les, gaianades. Sabem també que a partir de pluges superiors als 100 litres per metre quadrat en el curs alt i mig de la vall del Gaià es produïen aquelles fortes crescudes. Aquella intensitat de pluges es repetia una mitjana d’una cada vint anys, la qual cosa ens donaria un mínim de cinc gaianades catastròfiques per segle. Veient que tenim registre des de finals dels XIX fins avui dia de més de tretze, vol dir que ens quedem curts amb aquelles cinc.
Independentment de la gaianada anterior, el Gobernador Civil en tenia una altra de preparada per a Vila–rodona. Ell encara tenia viu el record de les destrosses perpetrades en el Monestir de Santes Creus. Cal afegir que el règim militar era molt simpatitzant amb l’Església i ja tenim la sentència en contra dels actes de Vila–rodona. El 14 de desembre d’aquell any, s’exigí a aquell poble el pagament de 3.441 pessetes en concepte de protecció per part del Batalló de Caçadors d’Arapiles. De fet calia foragitar les tropes carlines que estaven conquerint municipis propers, però aquell pagament sonava a reprimenda. De fet algunes trifulgues hi ha haver ja que per aquelles èpoques la Farga de Vila–rodona va servir de refugi de liberals davant l’atac dels carlins. La prova restà impresa a la Porta Gran, la del cantó oest, on hi quedaren incrustades, i segons comunicació oral del senyor Puntí, un dels últims propietaris, diferents bales de plom.

Independentment dels atacs carlins, el pagament exigit de 3.441 pessetes no fou pagat en la seva totalitat. D’aquella quantitat sols se’n pogueren pagar unes 2.000 pessetes. En conseqüència els vilatans varen quedar escurats i enutjats amb el seu ajuntament conservador. No fou gens estrany que aquells li fessin impossible al Comú poder cobrar l’impost de consums. Aquella taxa afectava el preu de venda de gairebé tots els productes comerciats en el poble. Entre aquells hi havia el vi, els alcohols, l’oli, el sabó i tots els productes de primera necessitat. Definitivament el final de la república havia ensorrat la vida vilatana. A partir de la dictadura de Serrano tot havien estat obres militars i endeutaments per causa d’aquelles. Potser sols la fi de la guerra carlina podia regalar un nou alè d’aire. El 9 de gener de 1875 arribaria un monarca al port de Barcelona per arreglar-ho tot, si més no allò van pensar els milers de barcelonins que van sortir a rebre a Alfons XII. La Restauración borbònica estava a les portes.


jueves, 6 de julio de 2017

81. Política mediocre, guerra segura

Sembla ser que la revolta liberal anterior no va perjudicar pas massa a l’agricultura. La vinya, hegemònica encara, encetava la Febre de l’Or de la viticultura catalana. Segons el cadastre d’aquell 1868 la vinya ocupava un 72 % dels cultius a Vila–rodona, un percentatge de ceps molt elevat gràcies a plagues que malmetien la vinya francesa (Badia, 2005). De fet durant aquells anys el mildeu i la fil·loxera començaven a afectar els ceps de França. Mentre la vinya catalana s’expandia influint en el tipus de bestiar. De fet les mules havien pujat i els rucs minvat. Potser la necessitat d’animals de major tiratge en llaurat i transport de la vinya feien necessaris més èquids híbrids. Però no sols de vi es vivia, també els cereals tenien encara la seva importància. De fet l’extensió dels sembrats havia crescut suaument fins a un 20 % a canvi d’una baixada de l’olivera fins a un 4 %. Aquella disminució en la producció d’olives des de 1860 va poder estar relacionat amb l’ascens del preu de l’oli. Per últim l’hort es mantenia prop el 4 % al ser un conreu de consum propi allunyat de les necessitats de mercat del moment. Les terres no cultivades entre bosc i garriga havien baixat dràsticament per causes de més rompudes davant les noves vinyes i sembrats. Ara sí que el paisatge de la comarca estava plenament desforestat afectant d’allò més als cabals fluvials. Les gaianades esdevindrien més ràpides durant les precipitacions, i els cabals del riu més inconstants entre sequeres i estacions plujoses. De fet les crescudes serien tan freqüents i fortes que el llit fluvial, a diferència d’avui en dia, restaria nua de plantes i vegetació de ribera. La ramaderia extensiva hi tindria el seu paper al menjar-se els brots tendres de moltes llavors germinades. En fi, que durant aquell segle es deuria veure un Gaià net i pedregós en les seves rambles. La gegantina gaianada del 2 de novembre de 2015 així va deixar novament el riu.

La revolta liberal de 1868 encara no s’havia estabilitzat del tot i li calien alguns retocs polítics, sobretot en quan a una nova llei. Així passà que durant el 1869 el govern espanyol redactà un nova Constitució molt democràtica però molt monàrquica i centralista. De fet aquella estava a favor del proper regent, Amadeo I de Savoia. Sota aquella monarquia parlamentària, Joan Prim i Prats en seria president del consell de ministres. Però la presència d’un català no apaivagà les ganes de brega dels jornalers catalans. De fet, i sota la pressió de més impostos, les quintes reclutant homes per a la guerra de Cuba i amb una constitució poc revolucionària, molts van enlairar-se. Exemples en foren la revolta republicana a Barcelona que les tropes reprimiren amb duresa, i l’amotinament a la capital de l’Alt Camp, Valls. Aquella última va cremar l’oficina de registre de la propietat de Valls. La intenció no podia ser més clara, no restar controlat per l’Estat central. De fet aquella incineració fou producte de la indignació dels impostos que es cobraven i de les quintes per a Cuba. Per desgràcia aquell fet va crear confusió sobre l’origen de les obres del nou Ajuntament a Vila–rodona, una construcció que deuria començar-se aquell mateix 1869. La raó per la qual s’ha pensat això fou el canvi de corona a pessetes durant el 1868. En els pressuposts, que sí es conserven, queda palès aquell traspàs de moneda durant uns anys. De fet el pressupost per a aquell any era de 2.894 corones, mentre que per a 1870 estava indicat en corones (1.970) però també en pessetes (3.164). Molt probablement durant aquell 1870 es va acabar la construcció del nou ajuntament tancant el teulat. Restaria encara tota l’obra interior i demés per fer (Santesmases, 1984).

Però aquell govern espanyol parlamentari no acabava de funcionar. Per exemple el mateix president del consell de ministres, el general Prim, va decidir plegar aquell 1870. Probablement la raó fou, entre d’altres, les trifulgues a Catalunya i les fortes represàlies aplicades. La causa de tot allò havia estat el reclutament de soldats per a la guerra de Cuba, les famoses quintes. El problema era que els rics podien pagar i se’n salvaven, mentre que els pobres havien d’anar a morir al Carib.

Davant de tanta incertesa política, i des de l’exili francès, la destronada reina Isabel II abdicava en favor del seu fill Alfonso XII el 25 de juny de 1870. El problema era que el govern d’Espanya, i sota la proposta del general Prim, ja tenia un altre candidat, un rei hereu dels Àustries i ara de casa italiana. Durant l’any 1871 fou investit Amadeo I de Savoia com a regent espanyol sota una monarquia parlamentària. Però tant el liberalisme des de la Revolució del Setembre fins a la coronació d’Amadeo I, no va fer altre cosa que despertar el monstre dels carlistes i el misteriós assassinat del general Prim ja en el 1870.

No sabem si pel imminent conflicte carlista, o pel reclutament de soldats, Vila–rodona va patir un nombre important de morts. Durant aquell 1871 el número d’homes difunts fou gairebé el doble, 27, que el de dones, 16. Tot i allò, potser fou producte de la casualitat ja que la població va augmentar en 35 habitants, cosa inversa en cas de conflictes bèl·lics. De fet l’entrada a la Tercera Guerra Carlina no fou fins el 1872, un conflagració on Carles VII buscava als catalans en la seva causa. Amb aquella intenció va prometre restaurar els furs catalans si ell guanyava la guerra, fet el qual no va despertar massa entusiastes, sobretot a Vila–rodona. Aquella població, de tradició liberal, va fer el que ja havia fet en anteriors guerres carlines, fortificar-se millor. Els atacs carlistes no tardarien a arribar i millor estar preparats. Per tant, i durant els anys 1872 i 1873, es realitzaren diferents obres de defensa. Tot i així, la guerra no aturava les ganes de progrés de Vila–rodona i diferents projectes ja estaven en marxa en aquell 1872. El primer era el traçat d’una carretera per anar a Tarragona del qual se’n guarda expedient de les expropiacions forçoses a practicar. El segon era la nova escola que s’estava construint en una planta del nou ajuntament en substitució de l’atrotinada en l’antic hospital. I la tercera la demografia a l’alça de Vila–rodona amb un creixement d’uns 42 habitants (Santesmases, 1984). Un punt negre d’aquell any però, fou l’atropellament i mort d’un nen pel descuit d’un carreter. Es veu que el conductor va deixar el carro i l’animal brandant sols pel poble amb les funestes conseqüències. Per aquella raó l’Ajuntament va prohibir des d’aleshores que cap carro o vehicle anés sol pels carrers sense la conducció del seu carreter.

Però el conflicte carlista sembla que no arribava a aquella vila. De fet aquella continuava com si res i millorant els camins i carrers. Durant el gener de 1873 la cruïlla anomenada de les quatre carreteres es trobava molt malmesa per les roderes de tants carros. Per aquella raó l’Ajuntament va demanar a la Diputació un peó per tal de conservar el camí. Els carrers del poble tampoc estaven lliures de desperfectes i durant aquell mateix gener s’encarregaren unes tapes de pedra per al carrer de les Hortes. Molt probablement un gener ben plujós hi estava darrera d’aquells camins i carrers enclotats.

martes, 4 de julio de 2017

80. Còlera a Vila: infecció i domini

Durant l’any 1865, i a l’altra banda de l’Atlàntic, va acabar-se la guerra de secessió als Estats Units. La creació de les seves pròpies manufactures i la disminució en la demanda de teixits a Europa, va provocar en part la recessió del tèxtil a Catalunya. Allò va implicar quelcom semblant en la venda d’aiguardents i vet aquí que Vila–rodona n’era fabricant. Per tant la gran expansió de la vinya dels últims anys va posar fre i s’estabilitzà definitivament. Però el fre real no va venir pel sector mercantil sinó de l’infecciós. Durant aquell 1865 es va estendre una greu epidèmia de còlera i verola per tot Catalunya. Les conseqüències sobre la població foren greus. Per exemple, i a finals d’aquell estiu, aquelles infeccions feren grans estralls per Vila–rodona. Era tal el nombre de morts que es tocava a morts gairebé cada dia. De fet l’Ajuntament va prohibir aquella crida amb campanes de tantes que se’n feien. Però la solució a aquella epidèmia no va venir del consistori. Fou el farmacèutic de Vila–rodona, Bernat Soler, qui es va convertir en l’heroi del poble. Ell fou qui va dictar mesures higièniques a aplicar, qui va repartir medicaments per a tots els vilatans i qui va atendre’ls dins de les seves cases. El risc de contagi al qual es va exposar fou màxim però per sort la infecció no li va entrar. Així fou que gràcies a les seves ordres de netejar els carrers, de no abocar-hi aigües residuals i de buidar comunes i quadres per evitar infiltracions, l’epidèmia va restar sota control el 27 de novembre d’aquell 1865. Però, i com sovint passava en l’administració, aquella arribava tard i malament. Fou durant l’any següent que el govern provincial va intercedir. Aquell 1 d’agost de 1866 va decretar que no es fessin funerals de cos present per tal de no patir contagis. Cal tenir en compte que el còlera es transmet fonamentalment al beure aigua en mal estat.

Per agreujar tota la situació anterior, i en conseqüència del fre del tèxtil i del conflicte entre Espanya i Xile, s’esdevingué una forta crisi en les borses del país. L’economia especulativa havia fet créixer massa uns valors d’empreses que ara no exportaven tant com abans i que per tant, valien menys. En altres paraules, el que valia deu es pensava vendre per mil però ningú en pagava ni cinc.

El fre industrial, el còlera i la crisi en la borsa semblaven acompanyar les obres de Vila–rodona. Així el seu projecte d’un nou consistori i d’una nova plaça no acceleraven. Un dels problemes principals era la falta d’entesa entre rector i regidors. El primer no veia clar cedir el seu hort per a la nova plaça i el segon n’estava segur de les desamortitzacions. Al final, i durant el 1867, el rector i l’Ajuntament es posaren d’acord en la cessió d’aquell hort per a la construcció de la nova plaça.

Els llops, molt pocs, encara udolaven durant les nits de Vila–rodona, fins i tot baixaven a escurar el terra després de matar el porc a la plaça de l’Hospital. Però aquelles bèsties no esdevenien el perill real d’aquell poble. Durant tots els segles anteriors la foscor i la tranquil·litat nocturnes havien regnat pels carrers de Vila–rodona. Ara però, i amb l’expansió de la vinya, els beneficis econòmics i les tavernes amb aiguardent, els problemes creixien de nit. De fet allò propiciava tota mena d’activitats malvistes com joc, alcoholisme i trifulgues. Per aquella raó l’Ajuntament acordà dues coses. La primera el 15 de febrer de 1867 fent públics una sèrie d’articles de compliment obligat. En foren que no es vengués alcohol de nit, que les tavernes tanquessin a les nou, que els cafès a les deu i que els jocs il·legals restessin prohibits. De fet una cosa similar ja havia ordenat l’Ajuntament exactament feia cent anys enrere. En fi que sense record històric canviem el present per acabar repetint els errors dels nostres besavis.

Però una segona decisió consistorial fou donar llum a les nits de Vila–rodona. A tal efecte s’instal·laren 30 faroles de petroli. L’enllumenat elèctric tardaria encara unes quantes dècades a arribar. De fet, i en aquells temps, la immensa majoria de vilatans anaven a l’hora de les gallines aprofitant totes les hores de sol. Així doncs un es llevava a l’alba i xafava l’orella a la posta. Cal recordar la dita, a l’agost a les set ja és fosc, per adonar-se del canvi d’horari actual.

El dia 1 de juliol de 1868 caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. Com sovint passava les inundacions s’estengueren riu avall. Però la pitjor tempesta no seria meteorològica aquell any, sinó política. La causa fou la mort del general Narvàez, el regent sota la corona d’Isabel II. A falta d’aquell pilar polític, la corona borbònica esdevingué inestable i tothom es posà en contra del seu absolutisme. Per una banda els cubans aprofitaren l’ocasió per iniciar una revolució. Per l’altra la premsa s’hi posà de cul i el poble aparegué amb ganes de brega. Aquella situació l’aprofitaren els qui podien enlairar-se en armes per asserenar els ànims, els militars. Així fou que el 17 de setembre de 1868 esclatà un pronunciament militar anomenat la Revolució del Setembre, o la Gloriosa. La tendència, de caire liberal, començà per Cadis i s’escampà fins a Catalunya derrotant a les tropes del govern. Isabel II, tement per la seva vida, va fugir a França finalitzant per sempre més el seu regnat. Mentre Cuba, i com hem dit,  se n’aprofità i iniciar la seva guerra per la seva independència. Les quintes per anar al Carib, que semblava que la futura constitució liberal aboliria, continuaren obligatòries amb greus conseqüències.

Tot el context anterior tingué les seves conseqüències sobre l’Alt Camp. De fet, i durant aquell mateix octubre, es constituí la Junta Revolucionària de Vila–rodona en recolzament dels liberals contraris a Isabel II. En fou president en Josep Soler i Carbó, i vocal qui feia uns anys havia estat capità de la Milícia Liberal, en Pere Rabadà i Llorens. Aquella junta liberal va actuar durant un mes organitzant patrulles per a mantenir l’ordre pels carrers de Vila–rodona. La intenció aquí tornava a ser evitar els enlairaments dels jornalers en contra els amos, uns cacics que havien simpatitzat amb la monarquia. De fet la majoria dels vilatans vivien sota la pobresa davant una minoria de famílies benestants. Mostra d’allò era que el 61 % dels propietaris posseïen menys de 5 jornals de terra, unes 3 ha, mentre que els grans amos superaven en escreix els 50 jornals, o les 30 ha. El problema era que tanta terra sols pertanyia a uns pocs, al 5 % de la població. No era pas gens estranya la por dels amos i l’organització d’una junta que evités amb efectivitat enlairaments jornalers. De fet aquella Junta Revolucionària liberal va substituir a l’anterior Ajuntament fent-lo plegar de cop. La por es palpava per la vila. L’alcalde sortint, en Bernat Soler, no es va presentar a lliurar els documents i pertinences seves a la nova junta. Sí ho faria un temps més tard amb la garantia que no li farien res. No obstant allò, i potser per protegir l’Ajuntament expulsat, falten els documents anteriors al 1868. No se sap si l’antic alcalde no els va donar o si foren destruïts.

Però aquella nova junta tenia pressa i va començar d’immediat a prendre decisions per a controlar la situació. Una de les més importants fou la rebaixa dels preus de carn i queviures per tal que no faltés de res als vilatans. Poc després es constituí un nou ajuntament amb Francesc d’Assís Figuerola i Guàrdia com alcalde, més Pere Rabadà i Llorens com a tinent alcalde. La resta de vocals pertanyien a la Junta Revolucionària liberal. Les primeres accions d’aquell nou ajuntament foren destituir al jutge de pau vigent i canviar el nom de la plaça vella de Vila–rodona, abans plaça d’Isabel II, pel de plaça Nacional. En fi, que les famílies benestants havien perpetrat tot un cop d’estat a Vila–rodona. Quan ja finalment l’estat espanyol s’estabilitzà sota aquells liberals, els ajuntaments alçats reberen noves ordres. Així fou que a finals d’octubre, i sota disposició del Govern espanyol, va cessar la Junta Revolucionària de Vila–rodona. Aquell mateix 1868 el govern espanyol adoptà la pesseta com a moneda nacional.



sábado, 1 de julio de 2017

79. Vila-rodona: Boom immobiliari al XIX

Entre tot aquell creixement demogràfic, agrícola i mercantil hi havia dos elements que s’havien quedat curts, les carreteres i els carrers. El 4 de juny de 1861 l’Ajuntament de Vila–rodona va començar a discutir el projecte d’una carretera entre Valls i el Vendrell. Allò implicava algunes expropiacions forçoses que calia acordar. Tanmateix, i davant el creixement demogràfic, calien noves cases i nous carrers on ubicar-les. Per aquella raó el Comú va decidir obrir el raval de les hortes, el futur carrer de les Hortes, o actual de Jacint Verdaguer. De fet aquella ampliació urbanística correria paral·lela a una altra de molt important i necessària. El 31 de juliol d’aquell 1861 es va concedir a l’Ajuntament quelcom fonamental per tal que el poble adquirís l’estructura d’avui dia. S’ha comentat que l’antic edifici del Comú no estava per tirar coets i que el mateix Ajuntament ja havia demanat els permisos pertinents per tal de fer-ne un de nou. I així va passar, la casa de premses esdevindria l’espai per a construir-hi la nova casa de vila, i l’antic cementiri per a la plaça principal del poble. Per aquella raó, i en breu, es posaren a subhasta les premses, i és que les obres requerien de salaris a pagar.

Però aquell any no començaren les obres encara. De fet Vila–rodona havia de patir el que solia.

L’estiu de 1861 el Gaià baixava curt d’aigua. Davant aquell eixarreït cabal, el regadiu esdevingué migrat i els horts més afectats foren els últims del Torell, i de fet quinze dies d’agost estigueren sense poder regar. Fou per aquella raó que es va decretar que la resta d’hortes no reguessin durant uns dies i així fer arribar l’aigua al Torell.

Un cop superada aquella sequera i passada la verema, el projecte de la nova casa consistorial, més una escola en ell, ja estava en mans d’arquitectes. El 9 de febrer de 1862 l’Ajuntament ja disposava dels plànols i dels pressupostos. Serien uns 1800 rals que l’Ajuntament esperava obtenir de la Llei Madoz. Cal recordar que aquella havia obligat als ajuntaments a vendre les seves propietats amb el compromís d’utilitzar el 80 % dels ingressos en obres de millora dels municipis. L’Ajuntament de Vila–rodona ja havia reclamat aquell 80 % per al nou consistori, però aquell febrer res se’n sabia encara. Fou el 20 de novembre d’aquell any que l’estat concediria el 80 % de les vendes del Comú. Però el consistori ja s’havia avançat a la jugada ordenant els primers moviments. Així fou que ja s’havien marcat els límits de la plaça, del nou ajuntament i dels carrers circumdants. Les obres importants vingueren més tard. Cal entendre que a diferència d’altres pobles, Vila–rodona no havia entrat de manera agressiva en una economia fabril. Per aquell motiu la quantitat d’inversions eren poques i modestes. Vet aquí que qualsevol obra pública depengués de permisos, subvencions i temps. En canvi altres poblacions gràcies al ram del paper o del tèxtil com La Riba, Alcover, el Pont d’Armentera o el Catllar, estaven rebent força diners durant aquella Revolució Industrial. Vila–rodona, però, sols tenia destil·leries locals i alguna petita indústria donat que els amos de la vinya no volien que els seus temporers i rabassaires marxessin cap a possibles fàbriques. Per tant la vila sols va poder ostentar petites i modestes indústries sota el caciquisme regnant. Un d’aquelles fou La Farga que durant el 1863 va ser novament inaugurada amb una gran festa fins a les quatre de la matinada. Aquella nova inversió fou per tal que un nou enginyer francès, Gabriel Karr, la dirigís amb l’objectiu de produir ferro, metall molt necessari durant aquella Revolució Industrial. Casualment aquell mateix any a França, i degut a la importació de peus de vinya infectats, va començar una plaga deguda a un insecte. Aquella epidèmia escabetxaria en breu els ceps i els raïms francesos però també, i més tard, els catalans. En fi, que mentre Vila–rodona inaugurava una nova Farga, creixia en vinya i assolia els 2056 habitants, la fil·loxera trucava a les portes.

Però les obres del nou ajuntament i el nou pla urbanístic topaven amb una impediment d’inicis del segle XVII. Les necessitats defensives de Vila–rodona contra reials i carlins havien enquistat el poble darrere una última muralla. Era aquella la que envoltava l’església fins al carrer de la Font. Allí s’hi obria el portal de l’Adrogueret. Tot plegat comprimia l’espai necessari per a la nova plaça, l’ajuntament i el pas de mercaderies. Així fou que el 15 de febrer d’aquell 1863 es va ordenar l’aterrament del portal Ca l’Adrogués per deixar pas ample a carros i bestiar. Allò donava millor pas a tot transport entre Barcelona i Valls al passar per Vila–rodona. Però també calia enderrocar aquell portal de la muralla de ponent per a edificar el nou consistori i la plaça nova. Tanmateix hi havia un element que donava molt mala imatge a la futura nova plaça. Del cert que la façana del campanar no s’havia arrebossat mai amb el seu conseqüent deteriorament. Fou també durant aquell febrer que es demanà un repartiment veïnal per a poder sufragar aquella obra, repartiment que el 31 de març fou desautoritzat pel governador. Poc abans, el 22 de març, s’havien posat a subhasta les premses de la casa d’aquelles, senyal que l’Ajuntament necessitava els diners amb urgència. Una d’aquelles despeses foren els 30 plançons de xiprer que aquell març foren plantats al cementiri.

Les necessitats de transport a Vila–rodona no sols implicaren l’eixamplament de portals, l’enderroc de muralles i la construcció de noves carreteres, també calia apostar per un sistema de carreteig més modern, el ferrocarril. Durant el 1865 es construí la línia de tren entre Barcelona i Tarragona, la qual cosa donaria en pocs anys la idea de fer passar les vies per Vila–rodona. Tot d’una, grans idees i grans millores per tot el territori.



viernes, 30 de junio de 2017

78. Vila-rodona entra a la Revolució Industrial

La Revolució Industrial avançava en ferm, els abusos dels amos esdevenien flagrants i els moviments obrers s’alçaven recalcitrants. Per exemple a Barcelona la vaga general d’aquell 1855 fou sonada. De fet el context polític nacional hi ajudava. Ja s’ha indicat que el Bienni Progressista estava fent de les seves. De fet aquell any es redactà una llei per expropiar béns a l’església, la qual cosa agradà a molts moviments obrers. La llei de Pascual Madoz obligava a posar a la venda les propietats del Comú i del clergat, moltes d’elles obtingudes des de la desamortització de Mendizábal. L’estat, i a canvi, mantenia el compromís d’utilitzar el 80 % d’aquelles vendes per a obres de millora dels municipis. Per tant molts ajuntaments, com el de Vila–rodona, es posaren mans a l’obra debilitant les administracions parroquials que acabarien mica en mica sense béns i desapareixent. Però la raó real per la qual el govern espanyol feia allò era la necessitat d’omplir les arques. Les fonts principals per omplir-les eren dues, les vendes ja esmentades i els crèdits des de l’estranger. De fet, i amb la garantia de totes aquelles desamortitzacions, l’estat progressista va generar suficient confiança en els mercats estrangers. Així fou que aquells li concediren grans crèdits mentre Espanya s’endeutava més i més, quelcom semblant al que passaria durant la crisi de 2008.

Però per quina raó Espanya necessitava tants diners? Doncs per mantenir el seu exèrcit escampat des d’Àfrica fins a l’Amèrica llatina. De fet, i durant el juliol d’aquell 1855, l’Ajuntament de Vila–rodona va rebre l’ordre de col·laborar amb 1.258 rals per al manteniment de la Milícia Nacional. Aquella costava 302.638 rals a nivell provincial. Així que el Comú es va haver de reunir per acordar com repartia la càrrega sobre els vilatans. El criteri fou segons la renda de cadascú, és a dir, pagarien més els qui més tinguessin. Fer-ho d’una altra manera, i amb els jornalers amb ganes de revolta, hagués encès la metxa de la dinamita. Cal recordar que el Bienni Liberal va animar a molts camperols a alçar-se en contra dels amos. Per tant la intenció de les famílies benestants, moltes d’elles en l’Ajuntament, fou salvaguardar les propietats davant les rebel·lions obreres. Potser tota aquella pressió va fer dimitir al capità de la Milícia Liberal de Vila–rodona. Durant l’octubre d’aquell 1855, Pere Rabadà va plegar d’aquell càrrec adduint motius de salut, però del cert que viuria molts més anys formant part d’altres entitats vilatanes i tenint un total de 17 fills.

Sota aquell context de la llei Madoz, el Comú es decidí i durant el 1856 va posar a subhasta l’edifici de les premses i el molí fariner. Aquell últim es convertiria amb el temps en un lloc molt popular a Vila–rodona, el cafè de El Molí, un centre social situat al carrer Major. D’igual manera la bassa que acumulava aigua per al funcionament d’aquell molí va donar nom al carrer que restaria darrere d’aquell cafè, l’actual carrer de la Bassa. La casa de les premses, però, va tenir una altra sort, i desapareixeria totalment. Allí s’hi havien arrendat durant dècades les premses per al raïm i l’oli, màquines les quals també foren venudes sota subhasta. En definitiva, la llei Madoz, les desamortitzacions i les vendes de béns comunals havien de sufragar els exèrcits espanyols.

Amb una població a l’alça tot es quedava petit a Vila–rodona. Aquell mateix 1856 el nombre d’habitants havia augmentat en cinquanta. Per tant moltes instal·lacions estaven al límit. Primer, i com ja es va veure, fou el cementiri, però ara li tocava a l’espai social de fires i festes, la plaça de la vila. Aquella quedava situada dins del primer recinte medieval en el carrer Major, l’actual plaça Vella. Ja durant els dies 7 i 8 d’abril es va parlar a l’Ajuntament d’aquell assumpte. El problema era que si es mantenia aquella petita plaça com a nucli social, la Fira del poble perillaria. Allò encetà les alarmes ja que aquella celebració del primer diumenge de novembre implicava una gegantina arribada de visitants, i amb ells, una grassa entrada de divises. Era durant aquella fira quan venien grans multituds a comprar i vendre productes, entre els més preuats, els animals. Aquells, i per raons d’espai, se situaven a dalt del castell en l’actual carretera de Can Ferrer, l’antic camí de Barcelona. Aquell indret havia gaudit de fires des de l’Edat Medieval però ara esdevenia insuficient. Altres pobles competien amb Vila–rodona, com el Pla de Santa Maria, i la fira n’era un pa ben gros.

Però no sols la manca d’espai a la plaça del poble era el problema. La casa del Comú, d’orígens medievals també, estava a les últimes. Aquella restava situada a llevant de la plaça Vella amb unes porxos a l’entrada. Aquells son la part actual construïda i guanyada a la plaça. En fi, que el mal estat d’aquell vell ajuntament demanava una solució (Santesmases, 2014).

Sota aquell context de plaça petita i ajuntament en les últimes, fou que el Comú proposà demanar a l’estat els terrenys de l’antic cementiri i de l’hort parroquial per tal d’establir-hi la nova plaça i l’Ajuntament de Vila–rodona. De fet aquells terrenys havien estat desamortitzats pel govern tot just l’any anterior. Així doncs l’antiga plaça porxada de Vila–rodona, plaça de la Constitució, amb el seu arnat Ajuntament, volien migrar cap un lloc més gran a canvi de soterrar tots els seus morts.

Mentre les coses de palau anaven rau-rau, aquell tenia altres trifulgues més grosses que resoldre. L’estat espanyol vivia convuls en el Bienni Liberal i difícilment va atendre amb rapidesa la nova demanda de Vila–rodona. De fet aquell juliol de 1856 una nova constitució fou redactada pels progressistes, potser la més avançada i democràtica del moment, però aquella Espanya monàrquica, medieval i absolutista no estava preparada per a millores. Un nou cop d’estat va destituir el govern moderat espanyol i al final no es va promulgar aquella constitució amb el conseqüent disgust polític, social i cultural. Revoltes i vagues hi hagueren a les ciutats industrials del Vallès i del Barcelonès, la qual cosa alertà als absolutistes. Així fou que els industrials espantats exigiren al Govern que actués amb més repressió. Després d’algunes accions rotundes, el govern espanyol, i com ja s’ha indicat, estava en bancarrota sota un dèficit brutal. Per tant no va poder continuar i davant aquella impotència alguns dels seus membres varen plegar traient novament l’estendard de la monarquia salvadora. Ells foren els qui demanaren que la reina Isabel II retornés el poder, la dictadura, al general Narváez. Amb aquell acte es posà fi a les esperances dels jornalers i al seu Bienni Liberal.

Durant el 1857 la població de Vila–rodona continuava a l’alça amb un creixement d’uns 41 habitants. Així s’assoliren els 1992 vilatans, la qual cosa significava una gran fita. Darrera tot aquell creixement s’hi amagaven la fi dels conflictes armats i les millores tecnològiques de la Revolució Industrial. De fet durant l’any següent, el 1858, Vila–rodona va iniciar el seu camí industrial. En Francesc Gallofré va comprar un bon gruix de maquinària per al molí paperer de La Serra, però no pas per fer moldre pasta de paper sinó per a una idea radicalment diferent. En breu la Serra es transformaria en una fàbrica de filats i estampats. Però pensar que aquell va ser el primer intent fabril d’aquell poble seria injust. Ja s’han esmentat les nombroses destil·leries que feien aiguardent gràcies a la vinya. De fet el cadastre d’aquell 1858 mostrava clarament el predomini dels ceps, un 74 %, davant altres cultius com els sembrats, un 13 %, l’olivera, un 6 % i l’horta, amb un 3 %. Cal també remarcar la minsa extensió de terres no cultivades d’aquell moment. El bosc i la garriga havien baixat fins a un 14 %, és a dir, que pràcticament es cultivava tot el que es podia fossin planes, vessants o cims. De fet la dita ja ho deia, al setembre als plans i als cims ja s’hi cullen raïms.

Sota aquell context industrial i mercantil Vila–rodona no parava de créixer. L’any 1859 assolí el màxim nombre de naixements de tot el segle, uns 103, fet que explicava per quina raó se li va apujar el sou al mestre. Dels 2.000 rals l’any 1852 es passà als 3.600 rals durant aquell 1859. El mateix se li aplicà al salari de la mestra però aquella cobrava un 33 % menys. Ambdós impartien classes a l’escola situada en els baixos de l’hospital del carrer Major.

Amb aquella Vila–rodona en plena expansió, les seves obres públiques també s’hi avenien. Durant aquell 1859 es debatia a l’Ajuntament si l’hort del rector, antic cementiri, pertanyia o no a la desamortització. La intenció d’aquell parlament era incloure aquell terreny en la construcció de la nova plaça de Vila–rodona. Finalment s’acordà sol·licitar al govern la cessió d’aquell hort per tal d’ubicar-hi la nova plaça. Aquell mateix any s’ordenà el trasllat de les restes humanes de l’antic cementiri al nou. En resum, es feien òbvies les presses i la urgència del consistori en la construcció de la nova plaça pública.

Una de les millores agrícoles més importants d’aquelles èpoques havien estat els adobs. Antigament s’empraven femtes, cendres i restes vegetals, però aquells nutrients vegetals pecaven d’un greu problema, poc nitrogen. L’entrada d’adobs rics en aquell element feren augmentar la producció i la qualitat de les collites. Prova del mateix es veié durant el 1860 amb l’expansió d’aquells nous adobs i en l’elevat preu del vi (Badia, 2005). Per tant, i amb aquelles bonances, la població d’aquell 1860 va tornar a créixer amb un repunt en el nombre de naixements. Aquell any s’assoliren els 2056 habitants a Vila–rodona amb una mitjana de 89 parts anuals. De fet, i durant aquell segle, la mitjana de fills per família era de 3,8. El més normal, i així es veia en el 72 % de les famílies, era tenir-ne més de 5 fills, però sols un 10% n’engendraven més de 10. Com a fet excepcional cal remarcar el matrimoni entre Pere Rabadà i Llorens, capità de la Milícia Nacional entre el 1854 i el 1856, amb Eulàlia Mayné. Ells dos, entre els anys 1846 i 1865, tingueren 16 fills, els 4 últims de bessonada.

Però les millores tecnològiques d’aquella Revolució Industrial no sols feren créixer la demografia, les collites i la plaça de la vila, també les cases de Vila–rodona iniciaren canvis. A partir d’aquell mig segle, i per alleugerir de pes i despeses la construcció de les llars, es passà a l’ús de la canya en lleixes i replans combinat amb els cairons en les piques. A més, i en breu, el ciment i formigó entrarien a formar part de l’esquelet dels edificis.



miércoles, 28 de junio de 2017

77. Bienni liberal a Vila-rodona

Vila–rodona continuava tenint sort durant aquella meitat de segle. El juny de 1854 una epidèmia de còlera es va estendre per Catalunya. Els vila–rrodonins temien l’arribada de la malaltia però aquella no els va entrar. En agraïment, i a finals d’any, ho festejaren amb una gran celebració. Però Vila–rodona no sols s’alegrà de l’absència del còlera, també de l’absència amb fets d’armes. Durant el juliol d’aquell 1854 s’esdevingué l’inici del Bienni Liberal amb moltes revoltes de rabassaires pel món rural, i vagues obreres per Barcelona. El Partit Progressista intentava reformar tot l’estat en contra del Partit Moderat que governava des de 1844. Hem d’entendre que el primer anava a favor dels jornalers i el segon era més simpatitzant dels amos. Així doncs, i davant d’aquells tumults, l’Ajuntament de Vila–rodona va reconstruir novament la Milícia Nacional (Santesmases, 1984). Cal recordar que aquella havia estat dissolta durant el 1844 quan els moderats governaven i els propietaris se sentiren segurs. Però aquell 1854 la truita s’havia girat i ara calien uns 55 milicians a Vila–rodona sota la capitania de Pere Rabadà i Llorens. La intenció del Comú, sent aquell liberal, no era animar a les rebel·lions, ans al contrari, el que es pretenia era neutralitzar-les. Els amos de les grans vinyes no desitjaven que les revoltes de les classes treballadores els esquitxessin les terres. Sols calia veure qui capitanejava la milícia de Vila–rodona, Pere Rabadà i Llorens, un membre d’una de les llars més benestants del poble. Finalment però, la sang no va arribar al riu.

Durant aquell 1854 una nova necessitat es va fer palesa a Vila–rodona. L’antic cementiri medieval situat on avui dia hi ha la plaça del poble, estava a vessar de morts. Els gairebé set-cents anys de la seva activitat l’havien saturat de cadàvers. No obstant allò, la política nacional també feia pressió per tal que els ajuntaments traslladessin les seves necròpolis fora del nucli vilatà. Però tal acció requeria del que sempre ranca als avars, de molts diners. Per aquella raó, i per a obtenir-los, l’Ajuntament de Vila–rodona va aconseguir finalment vendre el molí de La Molina. El comprador fou un tal Mateu Vives que per 22500 rals, unes 2100 lliures, es va fer seva la propietat. Així doncs, i en vistes de construir el nou cementiri, l’Ajuntament va valorar uns terrenys de Melcior Aluja a la partida de la Cabanya de Cabot. La cosa semblava urgir aquell juny donat l’informe que el metge va presentar a l’Ajuntament. En el document s’indicava que la necròpolis tufejava força, i sobretot durant els estius. Òbviament la mida discreta del lloc, la concentració conseqüent dels cadàvers, el darrer creixement de la població i la manca de segellaments de les tombes estava al darrere d’aquelles aromes. Sols cal veure que durant aquella primera meitat de segle s’hi havien enterrat allí un total de 3000 morts, una mitjana de 65 expiracions per any on la gran majoria eren o molt joves o força grans. Cal aclarir aquí el concepte de vell ja que als 40 un era gran, als 50 s’era vell, als 60 s’esperava la mort, i als 70, si hi arribaves, s’estranyaven que fossis revell i viu.

Donades totes les anteriors necessitats, alarmes i urgències, fou normal que el 8 d’octubre d’aquell 1854 s’iniciessin les obres del nou cementiri gràcies als ingressos de La Molina. No obstant allò, molts hi havia que encara recordaven altres gestions econòmiques de l’Ajuntament sense èxit. Una d’elles quan Manuel Domigo es va negar a vendre el forn de pa al Comú. Curiosament els dies 8 i 9 de desembre s’havia de celebrar una gran festa per agrair que el còlera català no havia arribat a Vila–rodona. Just el dia abans, i per la vigília d’aquell festejament, la commemoració va començar amb uns focs. La nit del 7 de desembre s’incendiava el forn de Manuel Domingo. A l’endemà ja es parlava de la necessitat de construir-ne un de nou per al poble. No obstant allò, el que en breu va romandre edificat fou el nou cementiri. El 18 de març de 1855 les obres ja estaven acabades i el 28 de novembre d’aquell any foren convenientment beneïdes. Però no sols el cementiri va estrenar nova obra, també el campanar de Vila–rodona fou finalment acabat tot i que sense arrebossar-ne les seves parets. En resum, aquella fou una època de millores gràcies a l’absència de guerres i a la màxima expansió de la vinya, un cultiu que ara semblava estabilitzar-se. Potser també aquell context d’avançaments, més el nou clima, tingués relació amb la fi de la construcció de barraques de pedra seca. Els avis consultats no tenen record que els seus besavis n’enlairessin cap, pel que potser aquella nova bonança en fos la responsable. De fet eren noves èpoques on les necessitats de mercat manaven sobre la terra i el clima començava a suavitzar-se.



martes, 20 de junio de 2017

76. Vila-rodona i la II Guerra Carlina

Durant el 1845 Vila–rodona va continuar augmentant la seva població amb uns 37 habitants més. Allò estava sent acompanyat per un clar increment de les hectàrees de vinya que engrandien el poder de les cases benestants alhora que augmentava la venda de bestiar per a feines agrícoles durant les fires. Potser, i sota tot aquell context de millores, es va crear un nou impost que gravava el consum dels productes de primera necessitat, un IVA de l’època. Aquella taxa esdevingué de les més impopulars del segle. Molt probablement convenia un nou canvi dràstic. I de fet tanta pau sols era avís d’una cosa, que els qui tenien ganes de brega s’havien estat armant de nou.

Els carlistes, fora del poder, desitjaven que la reina Isabel II plegués. De fet aquella es mostrava força emocional en les seves decisions provocant algun que altre conflicte diplomàtic. És a dir, no esdevenia una reina racional, mesurada i docte, ans al contrari, s’enfrontava a alguns presidents per ximpleries, es deixava manipular pels trepes del moment o s’excedia en sexe amb molts homes. Vet aquí que Espanya anava perdent colònies per Amèrica i el país s’enfonsava per l’Atlàntic. No fou gens estrany doncs que els carlistes la volguessin fora. I així durant el 1846 va començar la Segona Guerra Carlista, o Guerra dels Matiners. El camp de batalla d’aquella es va concentrar en territori català. Per aquella raó els carlistes van canviar part del seu plantejament. Ara havien d’aconseguir el màxim nombre d’adeptes entre els catalans. Per aquella raó es mostraren progressistes i simpatitzants amb els comicis, molt diferent de l’absolutisme que defensaven antany.

De totes maneres, i davant el fet que la majoria de batalles es donarien en territori català, va provocar l’empobriment dels sectors agrícoles i el rebuig a la guerra per part d’aquells. Vila–rodona, zona de conreus, rebria l’embat dels escamots d’un i altre bàndol. Durant aquells combats moltes cases d’aquell poble s’enfonsaren. L’artilleria en va tenir la culpa mentre la vila es defensava dels atacs carlistes. Exemple d’allò el tenim el 28 d’agost de 1846 quan en Josep Vidal va sol·licitar de l’Ajuntament de Vila–rodona una indemnització per la casa que li havien ensorrat.
Tot i la guerra, la sequera de l’abril, les pregàries pertinents i els aiguats del maig, la població de Vila–rodona va continuar a l’alça. Aquell 1846 el nombre de vilatans va créixer amb uns 38 habitants de més, fet que es repetí durant el 1847 amb 33 més. Per tant sembla que el camp de batalla es mantenia lluny, o si més no, sense conseqüències greus per a Vila–rodona. Tot i així, una pèrdua important va sobrevenir durant aquell 1847. La política liberal tenia pressa i les desamortitzacions n’eren una gran eina. Amb els carlistes en peu de guerra, la desamortització va encarregar-se de l’antic hospital de Vila–rodona. Aquell edifici situat al carrer Major es nodria dels lloguers i rabassa d’unes terres que tenia, la Plana del Bitxo i l’horta. Però la desamortització els hi anul·là la propietat perdent aquells ingressos. Restant l’hospital sense sosteniment econòmic es va veure avesat a la ruïna. A partir d’aquell 1847 la seva activitat esdevingué migrada i discontínua.

Però, i a dir pels difunts, els fets d’armes arribaren a Vila–rodona durant el 1848. Aquell any caigueren unes 85 persones, nombre molt per damunt dels 60 normals. A més l’edat mitjana dels difunts estava en els 32,3 anys, també superior a la mitjana de 22. D’altra banda, i en contra del major nombre de morts per infeccions durant l’estiu, aquell 1848 hi va haver un nombre semblant de difunts, uns 18 hivernals i uns 23 estiuencs. Tot semblava indicar que alguns conflictes armats estaven fent estralls per aquell poble. De fet la població vilatana va disminuir en 20 habitants aquell any.

Si els atacs carlistes continuaven, les accions liberals s’hi tornaven i les desamortitzacions marcaven aquella torna. Durant aquell mateix 1848 els molins que antigament pertanyien a la seu episcopal, ara restaven en mans del Comú. Aquell els tenia arrendats a diferents moliners per uns 4000 a 7000 rals anuals, per tant els guanys eren per al poble i ja no per al bisbe. No obstant allò, la seu episcopal encara cobrava el censal d’un dels molins. En concret eren unes 60 lliures de les 675 que Pere Madorell, el moliner, en pagava per l’arrendament. Cal recordar que l’assumpte dels censals tenia orígens medievals. En la compra d’una propietat, la part no abonada, esdevenia una hipoteca de per vida. Si una casa costava 1000 lliures i sols se’n podien pagar 900, les 100 pendents generaven un crèdit a pagar eternament. Aquell censal  no sols el cobraven els poders eclesiàstics, sinó també els pagesos benestants. Posem el cas dels terrenys de la Quintana de l’Església que pertanyien a la família Rabadà, molt probablement al matrimoni Pere Rabadà i Eulàlia Mayné (Rabadà, 2016). Aquelles finques es varen oferir com a terreny edificable durant aquelles èpoques a un preu assequible però a canvi d’un censal. És a dir, el terreny era gairebé a cost zero a canvi de pagar una hipoteca de per vida sobre la casa que s’hi construïa. Però aquell dèbit s’heretava i passava als fills. Així en el record d’alguns encara s’ha pogut anotar el pagament d’unes 6 a 10 pessetes anuals que per Tots Sants, o per la Fira, que els hostes pagaven als amos. Així es veia com molts pagesos passaven per Cal Rabadà, o d’altres famílies benestants, per pagar el seu censal, una obligació que encara va durar fins a inicis del segle XX. De fet, i des del carrer de la Font fins a masies del terme, mig poble pagava censals a diferents amos (Rabadà 2016).

L’any 1849 va finalitzar la Segona Guerra Carlista, un fet que es notà en el repunt de naixements a Vila–rodona. Dels 70 de tendència es va saltar a uns 88 de mitjana durant la dècada. De fet el creixement vegetatiu anual fou d’uns 36 habitants, senyal que sense guerra les millores donaven fruit. Així que es podien dedicar més esforços en la gestió del poble que en la defensa. Vet aquí que durant aquell 1849 es va buscar una solució a un dels principals problemes del terme, l’aigua. Els conflictes pel regadiu entre hortes sovintejaven massa pel que el 9 de juliol d’aquell any es nomenà una comissió de dotze propietaris per tal de vigilar la bona administració del rec. Els torns començarien des d’horta Amunt per acabar al Torell. Els infractors serien castigats amb multes de 10 rals en primera falta, i de 20 en cas de reincidència (Santesmases, 1984).

Una altra millora que es va començar a plantejar pel poble era conseqüència de la guerra, els morts. Sota la preocupació de les autoritats estatals de treure els cementiris fora dels pobles, el 29 de juliol d’aquell 1849, l’Ajuntament es plantejà la construcció d’un de nou fora de Vila–rodona. La idea era instal·lar-lo prop el camí de Valls en uns terrenys de Pasqual Lleonart, però amb el temps es desestimà aquella idea.

Un altre aspecte positiu era l’escola del poble. Aquella estava situada a l’antic hospital del carrer Major. Allí, un cop l’any, i en presència de l’alcalde, del rector, de membres del consistori i de la comissió local d’instrucció primària, es feien uns exàmens als seus alumnes sobre catolicisme, lectura, escriptura, aritmètica i gramàtica. Als dotze més distingits se’ls regalava una estampa. Tot i així sembla que les nenes encara no rebien classes, o simplement no se les escolaritzava tant.
Però un dels canvis més importants i globals d’aquella meitat de segle fou l’incipient final de la Petitat Edat del Gel. A partir d’aquell moment, i mica en mica, els hiverns començarien a suavitzar-se.

Tot i tot, un fet capdal d’aquella etapa estava sent la revolució industrial i el creixement demogràfic català. En el 1850 aquella expansió industrial arribà a Vila–rodona, any durant el qual el creixement de la població va tornar a ser positiu amb 26 habitants més i amb pocs difunts. Cal indicar que a partir d’aquell 1850 es tornaria a registrar l’ofici de les persones en el registre parroquial, fet que havia prohibit el bisbe des de l’any 1803. Independentment del creixement demogràfic evident d’aquells anys, l’entrada de la indústria a Vila–rodona va venir pel tancament del molí paperer de la Serra. Aquell al deixar de funcionar com a tal passaria en breu a ser una fàbrica de filats i estampats.

Però no tot foren bones noves durant aquell 1850. Uns forts aiguats els dies 21 i 22 de setembre a la capçalera del Gaià provocaren l’anomenada gaianada de Sant Mateu, una crescuda que va malmetre els fonaments d’una de les arcades del pont de Vila–rodona. Per desgràcia l’Ajuntament anava curt de pressupost i no va poder fer arreglar els desperfectes. Finalment va haver de demanar els diners al govern de la província. La reparació del viaducte es realitzà durant l’any següent, el 1851, sota la direcció d’obres de Pere Forés. Aquella manca de diners de l’Ajuntament explicaria altres reaccions d’aquell. Durant el desembre d’aquell 1851 el Comú es va assabentar que la seu episcopal havia venut els dos forns de pa que posseïa. Molt probablement el bisbe, amb por de perdre aquells béns davant les desamortitzacions, va valorar la conveniència de vendre’ls i així obtenir-ne uns beneficis abans que ho fes l’Ajuntament. Però el Comú, amb la por que en mans privades pugés el lloguer dels forns per als vilatans, va nomenar una comissió per tal que aquells serveis fossin venuts al consistori. En aquell context l’Ajuntament va proposar als antics amos dels forns, Manuel Domingo, metge, Josep Miquel i Gavaldà i Josep Recasens, que renunciessin al contracte de venda en favor del Comú. Per desgràcia, i donat el preu que els deuria oferir l’empobrit Ajuntament, aquells propietaris s’hi van negar.

Tot i l’alça de la població de Vila–rodona, i els ingressos que generaven per al Comú, aquell no assolia sanejar els seus números. Per agreujar aquell dèficit el cementiri se li quedava cada cop més petit, els forns no abasten a la vila i moltes altres deficiències més. Per aquelles raons el 20 de març de 1852 l’Ajuntament va acordar posar a la venda un molí a peu de riu, anomenat la Molina, junt amb l’hort del costat. La intenció era òbvia, poder fer bossa per arranjar tot el que calia a Vila–rodona. Entre tot allò estava construir un cementiri nou, un altre forn, una font pública, les conduccions d’aigües del rec i acabar el campanar de l’església. Aquella venda però, va tardar un bon temps a fer-se i tots aquells projectes no arrencaren alhora. Per exemple el campanar romangué inacabat uns anys més.
Una de les millores en els aspectes culturals del poble fou el sou del mestre. Anys ençà havia cobrat la misèria de 100 lliures anuals, però durant aquell 1851 es té constància que el salari era d’uns 2000 rals, unes 187 lliures catalanes o unes 500 de les futures pessetes. Allò significava que des de 1829 gairebé s’havia duplicat el sou del docent. Però aquella societat considerava a la dona inferior i les mestres cobraven un 27 % menys, 1333 rals. Això sí, a homes i dones se’ls oferia allotjament inclòs.

Durant aquells anys també el nombre de casaments indicava millora a Vila–rodona. Si la mitjana de casaments rondava els 10 anuals, durant el 1851 en foren 20 i durant el 1853, 24. Allò també tenia conseqüències sobre el cadastre que havia augmentat en nombre de cases i superfície cultivada. No obstant allò també ens donava força idea dels impostos defraudats i dels tipus de cultius predominants. Dels 32,9 quilòmetres quadrats del terme, només 26 ho estaven declarats. Tot i els canvis en l’extensió del terme respecte a cadastres anteriors, aquells no justificaven aquell 20 % de terres declarades de menys. Òbviament la intenció d’allò era l’estalvi a efectes d’impostos. D’altra banda el cadastre d’aquell 1853 mostrava un clar predomini de la vinya amb un 69 % dels camps, seguit dels sembrats amb un 13 %, de l’olivera amb un 7 % i per últim l’horta amb un 3 %. La resta corresponien a bosc, garriga, i erms. Cultius com l’ametller, el garrofer i l’avellaner no hi consten al cadastre, senyal que foren introduïts més tard o que la seva explotació era ínfima.

Tot i les normatives establertes per a la regulació del regadiu dels horts, aquell any el problema no va venir per causa humana sinó per moviment de terres. Durant l’estiu d’aquell 1853 una esllavissada d’un tros de terra propietat de Josep Canals va malmetre la mina d’aigua del Raldonà. Això implicà que només passés la meitat de l’aigua amb el conseqüent problema per als regadius. Finalment, i amb urgència, les obres de neteja foren pagades entre l’Ajuntament, Josep Canal i Pere Madorell, el moliner.