DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 20 de junio de 2017

76. Vila-rodona i la II Guerra Carlina

Durant el 1845 Vila–rodona va continuar augmentant la seva població amb uns 37 habitants més. Allò estava sent acompanyat per un clar increment de les hectàrees de vinya que engrandien el poder de les cases benestants alhora que augmentava la venda de bestiar per a feines agrícoles durant les fires. Potser, i sota tot aquell context de millores, es va crear un nou impost que gravava el consum dels productes de primera necessitat, un IVA de l’època. Aquella taxa esdevingué de les més impopulars del segle. Molt probablement convenia un nou canvi dràstic. I de fet tanta pau sols era avís d’una cosa, que els qui tenien ganes de brega s’havien estat armant de nou.

Els carlistes, fora del poder, desitjaven que la reina Isabel II plegués. De fet aquella es mostrava força emocional en les seves decisions provocant algun que altre conflicte diplomàtic. És a dir, no esdevenia una reina racional, mesurada i docte, ans al contrari, s’enfrontava a alguns presidents per ximpleries, es deixava manipular pels trepes del moment o s’excedia en sexe amb molts homes. Vet aquí que Espanya anava perdent colònies per Amèrica i el país s’enfonsava per l’Atlàntic. No fou gens estrany doncs que els carlistes la volguessin fora. I així durant el 1846 va començar la Segona Guerra Carlista, o Guerra dels Matiners. El camp de batalla d’aquella es va concentrar en territori català. Per aquella raó els carlistes van canviar part del seu plantejament. Ara havien d’aconseguir el màxim nombre d’adeptes entre els catalans. Per aquella raó es mostraren progressistes i simpatitzants amb els comicis, molt diferent de l’absolutisme que defensaven antany.

De totes maneres, i davant el fet que la majoria de batalles es donarien en territori català, va provocar l’empobriment dels sectors agrícoles i el rebuig a la guerra per part d’aquells. Vila–rodona, zona de conreus, rebria l’embat dels escamots d’un i altre bàndol. Durant aquells combats moltes cases d’aquell poble s’enfonsaren. L’artilleria en va tenir la culpa mentre la vila es defensava dels atacs carlistes. Exemple d’allò el tenim el 28 d’agost de 1846 quan en Josep Vidal va sol·licitar de l’Ajuntament de Vila–rodona una indemnització per la casa que li havien ensorrat.
Tot i la guerra, la sequera de l’abril, les pregàries pertinents i els aiguats del maig, la població de Vila–rodona va continuar a l’alça. Aquell 1846 el nombre de vilatans va créixer amb uns 38 habitants de més, fet que es repetí durant el 1847 amb 33 més. Per tant sembla que el camp de batalla es mantenia lluny, o si més no, sense conseqüències greus per a Vila–rodona. Tot i així, una pèrdua important va sobrevenir durant aquell 1847. La política liberal tenia pressa i les desamortitzacions n’eren una gran eina. Amb els carlistes en peu de guerra, la desamortització va encarregar-se de l’antic hospital de Vila–rodona. Aquell edifici situat al carrer Major es nodria dels lloguers i rabassa d’unes terres que tenia, la Plana del Bitxo i l’horta. Però la desamortització els hi anul·là la propietat perdent aquells ingressos. Restant l’hospital sense sosteniment econòmic es va veure avesat a la ruïna. A partir d’aquell 1847 la seva activitat esdevingué migrada i discontínua.

Però, i a dir pels difunts, els fets d’armes arribaren a Vila–rodona durant el 1848. Aquell any caigueren unes 85 persones, nombre molt per damunt dels 60 normals. A més l’edat mitjana dels difunts estava en els 32,3 anys, també superior a la mitjana de 22. D’altra banda, i en contra del major nombre de morts per infeccions durant l’estiu, aquell 1848 hi va haver un nombre semblant de difunts, uns 18 hivernals i uns 23 estiuencs. Tot semblava indicar que alguns conflictes armats estaven fent estralls per aquell poble. De fet la població vilatana va disminuir en 20 habitants aquell any.

Si els atacs carlistes continuaven, les accions liberals s’hi tornaven i les desamortitzacions marcaven aquella torna. Durant aquell mateix 1848 els molins que antigament pertanyien a la seu episcopal, ara restaven en mans del Comú. Aquell els tenia arrendats a diferents moliners per uns 4000 a 7000 rals anuals, per tant els guanys eren per al poble i ja no per al bisbe. No obstant allò, la seu episcopal encara cobrava el censal d’un dels molins. En concret eren unes 60 lliures de les 675 que Pere Madorell, el moliner, en pagava per l’arrendament. Cal recordar que l’assumpte dels censals tenia orígens medievals. En la compra d’una propietat, la part no abonada, esdevenia una hipoteca de per vida. Si una casa costava 1000 lliures i sols se’n podien pagar 900, les 100 pendents generaven un crèdit a pagar eternament. Aquell censal  no sols el cobraven els poders eclesiàstics, sinó també els pagesos benestants. Posem el cas dels terrenys de la Quintana de l’Església que pertanyien a la família Rabadà, molt probablement al matrimoni Pere Rabadà i Eulàlia Mayné (Rabadà, 2016). Aquelles finques es varen oferir com a terreny edificable durant aquelles èpoques a un preu assequible però a canvi d’un censal. És a dir, el terreny era gairebé a cost zero a canvi de pagar una hipoteca de per vida sobre la casa que s’hi construïa. Però aquell dèbit s’heretava i passava als fills. Així en el record d’alguns encara s’ha pogut anotar el pagament d’unes 6 a 10 pessetes anuals que per Tots Sants, o per la Fira, que els hostes pagaven als amos. Així es veia com molts pagesos passaven per Cal Rabadà, o d’altres famílies benestants, per pagar el seu censal, una obligació que encara va durar fins a inicis del segle XX. De fet, i des del carrer de la Font fins a masies del terme, mig poble pagava censals a diferents amos (Rabadà 2016).

L’any 1849 va finalitzar la Segona Guerra Carlista, un fet que es notà en el repunt de naixements a Vila–rodona. Dels 70 de tendència es va saltar a uns 88 de mitjana durant la dècada. De fet el creixement vegetatiu anual fou d’uns 36 habitants, senyal que sense guerra les millores donaven fruit. Així que es podien dedicar més esforços en la gestió del poble que en la defensa. Vet aquí que durant aquell 1849 es va buscar una solució a un dels principals problemes del terme, l’aigua. Els conflictes pel regadiu entre hortes sovintejaven massa pel que el 9 de juliol d’aquell any es nomenà una comissió de dotze propietaris per tal de vigilar la bona administració del rec. Els torns començarien des d’horta Amunt per acabar al Torell. Els infractors serien castigats amb multes de 10 rals en primera falta, i de 20 en cas de reincidència (Santesmases, 1984).

Una altra millora que es va començar a plantejar pel poble era conseqüència de la guerra, els morts. Sota la preocupació de les autoritats estatals de treure els cementiris fora dels pobles, el 29 de juliol d’aquell 1849, l’Ajuntament es plantejà la construcció d’un de nou fora de Vila–rodona. La idea era instal·lar-lo prop el camí de Valls en uns terrenys de Pasqual Lleonart, però amb el temps es desestimà aquella idea.

Un altre aspecte positiu era l’escola del poble. Aquella estava situada a l’antic hospital del carrer Major. Allí, un cop l’any, i en presència de l’alcalde, del rector, de membres del consistori i de la comissió local d’instrucció primària, es feien uns exàmens als seus alumnes sobre catolicisme, lectura, escriptura, aritmètica i gramàtica. Als dotze més distingits se’ls regalava una estampa. Tot i així sembla que les nenes encara no rebien classes, o simplement no se les escolaritzava tant.
Però un dels canvis més importants i globals d’aquella meitat de segle fou l’incipient final de la Petitat Edat del Gel. A partir d’aquell moment, i mica en mica, els hiverns començarien a suavitzar-se.

Tot i tot, un fet capdal d’aquella etapa estava sent la revolució industrial i el creixement demogràfic català. En el 1850 aquella expansió industrial arribà a Vila–rodona, any durant el qual el creixement de la població va tornar a ser positiu amb 26 habitants més i amb pocs difunts. Cal indicar que a partir d’aquell 1850 es tornaria a registrar l’ofici de les persones en el registre parroquial, fet que havia prohibit el bisbe des de l’any 1803. Independentment del creixement demogràfic evident d’aquells anys, l’entrada de la indústria a Vila–rodona va venir pel tancament del molí paperer de la Serra. Aquell al deixar de funcionar com a tal passaria en breu a ser una fàbrica de filats i estampats.

Però no tot foren bones noves durant aquell 1850. Uns forts aiguats els dies 21 i 22 de setembre a la capçalera del Gaià provocaren l’anomenada gaianada de Sant Mateu, una crescuda que va malmetre els fonaments d’una de les arcades del pont de Vila–rodona. Per desgràcia l’Ajuntament anava curt de pressupost i no va poder fer arreglar els desperfectes. Finalment va haver de demanar els diners al govern de la província. La reparació del viaducte es realitzà durant l’any següent, el 1851, sota la direcció d’obres de Pere Forés. Aquella manca de diners de l’Ajuntament explicaria altres reaccions d’aquell. Durant el desembre d’aquell 1851 el Comú es va assabentar que la seu episcopal havia venut els dos forns de pa que posseïa. Molt probablement el bisbe, amb por de perdre aquells béns davant les desamortitzacions, va valorar la conveniència de vendre’ls i així obtenir-ne uns beneficis abans que ho fes l’Ajuntament. Però el Comú, amb la por que en mans privades pugés el lloguer dels forns per als vilatans, va nomenar una comissió per tal que aquells serveis fossin venuts al consistori. En aquell context l’Ajuntament va proposar als antics amos dels forns, Manuel Domingo, metge, Josep Miquel i Gavaldà i Josep Recasens, que renunciessin al contracte de venda en favor del Comú. Per desgràcia, i donat el preu que els deuria oferir l’empobrit Ajuntament, aquells propietaris s’hi van negar.

Tot i l’alça de la població de Vila–rodona, i els ingressos que generaven per al Comú, aquell no assolia sanejar els seus números. Per agreujar aquell dèficit el cementiri se li quedava cada cop més petit, els forns no abasten a la vila i moltes altres deficiències més. Per aquelles raons el 20 de març de 1852 l’Ajuntament va acordar posar a la venda un molí a peu de riu, anomenat la Molina, junt amb l’hort del costat. La intenció era òbvia, poder fer bossa per arranjar tot el que calia a Vila–rodona. Entre tot allò estava construir un cementiri nou, un altre forn, una font pública, les conduccions d’aigües del rec i acabar el campanar de l’església. Aquella venda però, va tardar un bon temps a fer-se i tots aquells projectes no arrencaren alhora. Per exemple el campanar romangué inacabat uns anys més.
Una de les millores en els aspectes culturals del poble fou el sou del mestre. Anys ençà havia cobrat la misèria de 100 lliures anuals, però durant aquell 1851 es té constància que el salari era d’uns 2000 rals, unes 187 lliures catalanes o unes 500 de les futures pessetes. Allò significava que des de 1829 gairebé s’havia duplicat el sou del docent. Però aquella societat considerava a la dona inferior i les mestres cobraven un 27 % menys, 1333 rals. Això sí, a homes i dones se’ls oferia allotjament inclòs.

Durant aquells anys també el nombre de casaments indicava millora a Vila–rodona. Si la mitjana de casaments rondava els 10 anuals, durant el 1851 en foren 20 i durant el 1853, 24. Allò també tenia conseqüències sobre el cadastre que havia augmentat en nombre de cases i superfície cultivada. No obstant allò també ens donava força idea dels impostos defraudats i dels tipus de cultius predominants. Dels 32,9 quilòmetres quadrats del terme, només 26 ho estaven declarats. Tot i els canvis en l’extensió del terme respecte a cadastres anteriors, aquells no justificaven aquell 20 % de terres declarades de menys. Òbviament la intenció d’allò era l’estalvi a efectes d’impostos. D’altra banda el cadastre d’aquell 1853 mostrava un clar predomini de la vinya amb un 69 % dels camps, seguit dels sembrats amb un 13 %, de l’olivera amb un 7 % i per últim l’horta amb un 3 %. La resta corresponien a bosc, garriga, i erms. Cultius com l’ametller, el garrofer i l’avellaner no hi consten al cadastre, senyal que foren introduïts més tard o que la seva explotació era ínfima.

Tot i les normatives establertes per a la regulació del regadiu dels horts, aquell any el problema no va venir per causa humana sinó per moviment de terres. Durant l’estiu d’aquell 1853 una esllavissada d’un tros de terra propietat de Josep Canals va malmetre la mina d’aigua del Raldonà. Això implicà que només passés la meitat de l’aigua amb el conseqüent problema per als regadius. Finalment, i amb urgència, les obres de neteja foren pagades entre l’Ajuntament, Josep Canal i Pere Madorell, el moliner.



sábado, 17 de junio de 2017

75. Primeres gaianades sota la Renaixença Catalana

La fi de la guerra va comportar, com en anteriors ocasions, més tranquil·litat al poble, més blat a les llars i més mitjans per als matrimonis. Aquell 1841 es casaren a Vila–rodona un total de 24 parelles (Comas, 2014), però aquella bona xifra fou més conseqüència de l’elevat nombre de vidus i viudes que no pas de sacs plens de cereal. No obstant allò, la disponibilitat de més farina es feia evident amb el nombre de forns en actiu a Vila–rodona. Durant el 1842 la seu episcopal de Barcelona posseïa dos forns de pa a Vila–rodona, un al carrer Major i l’altre, a pocs metres, al carrer de la Pilota, actualment entre la Plaça Vella i la pujada de Sant Llorenç. Tenint en compte els 1679 vilatans d’aquell any, el lloguer d’aquells forns havia de ser molt productiu.

Però el retorn de l’assossec després de la guerra no podia oblidar un fet degut a la vinya. Amb l’expansió vinícola de les últimes dècades, el bosc s’havia reduït a la mínima expressió i amb ell la capacitat d’infiltració dels sòls. És a dir, el risc de gaianades s’havia fet molt més elevat. Durant el 23 i 24 d’agost d’aquell 1842 uns aiguats a la capçalera del Gaià comportaren unes greus inundacions per Santes Creus i Vila–rodona, l’anomenada gaianada de Sant Bartomeu (Serra, 2010). La notícia però no fou publicada fins el 28 d’agost en el diari El Constitucional. Com es pot observar, i donada la tecnologia d’aleshores, les noves corrien a un ritme diferent al d’ara. Però, i per acompanyar les desgràcies, el govern nacional era un desastre. El regent i general Espartero va voler imposar el seu tarannà militar al govern progressista del moment i a l’economia industrial catalana. La oposició no es va fer esperar i obrers, amos i descontents s’alçaren per diferents ciutats durant el 1843. Així fou que s’ordenà al general Prim bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc. Però, tot i la rendició de la ciutat comtal en breu altres ciutats estatals com Sevilla, València i Reus també s’alçaren. Espartero va quedar desbordat i va emigrar a Anglaterra. La coalició de moderats i progressistes que encapçalaven aquelles revoltes contra Espartero, varen decidir asserenar aquella Espanya convulsa. Així, i utilitzant la credulitat de la gent en la monarquia, varen deixar la seva regència en mans d’una Isabel II amb sols tretze anys d’edat.

A Vila–rodona, i entre gaianada i gaianada, el pacífic 1843 va continuar portant cert progrés. De fet el nombre de difunts va baixar respecte als anys anteriors apareixent un suau creixement demogràfic (Comas, 2014). Gràcies a l’absència de guerra aquell poble es podia plantejar millores en el temple. De fet l’església, i a dir per les reprimendes del bisbe Pedro Martínez de San Martín, es trobava en molt mal estat. Així que durant la visita d’aquell a Vila–rodona en el mes d’agost, s’ordenà arreglar els mobles, els altars i els estris del temple. De fet els esforços per a la defensa del poble es reduïren en pro dels esforços per millorar-lo. Per exemple, la fi de la guerra va fer que a Vila–rodona es recollissin les armes de la Milícia Nacional liberal, quedant aquella dissolta temporalment l’any 1844. De fet aquell mateix any, i amb una Isabel II adolescent cedint poder al parlament, es va formar govern sota el Partit Moderat, el que simpatitzava amb els propietaris. Fou aleshores que els amos se sentiren segurs respecte als jornalers. Per aquella raó ja no calia la Milícia a Vila–rodona. La prova d’allò, com es veurà, arribaria deu anys més tard durant el Bienni Liberal de 1854. Per ara la cultura semblava passar davant de les armes. Un seguit de cultes anaven a endegar una nova etapa a Catalunya.

Però no sols Vila–rodona va gaudir de certa dedicació per a l’art i la cultura, també a Barcelona sorgí un moviment que canviaria per sempre un sentiment nacional. Un de les primeres mostres fou L’Oda a la Pàtria publicada a El Vapor l’any 1833. Més tard, durant el 1844, i sense guerres que fessin perdre les energies en altres necessitats, la cultura catalana va tenir el seu moment. En la Barcelona d’aquell 1844 s’expandí la Renaixença catalana associada a un període de creixement social, polític i econòmic. Es feia més que evident que l’absència de guerres borbòniques per al poder permetien la millora de vida de tots els altres. En altres paraules, dos segles de conflictes dinàstics havien enrederit l’economia nacional. Ara, i gràcies a les noves millores tecnològiques, econòmiques i mercantils, va sorgir un nou estament cultural català que disposava de temps i diners per convocar la Renaixença. Fins aquell moment la llengua, història i cultura catalanes no gaudien de massa reconeixement. La corona borbònica, i la burgesia que l’imitava, havien deixat al catalanisme com quelcom roí i de baixa categoria. De fet molts burgesos catalans parlaven el castellà per semblar més sofisticats, elegants i cultes. El català era considerat per tant una llengua rural, barroera i d’ignorants, un patois per als francesos. D’altra banda, la majoria de documents redactats en aquella època, per no dir gairebé tots, ho eren en castellà, mostra d’aquell rebuig cap al català des de les institucions hegemòniques i des de les classes benestants. Però la Renaixença va capgirar aquella tendència provocada per la corona borbònica. Ara un seguici de cultes catalans recuperarien llengua, cultura, història i tradicions dissoltes. Els Jocs Florals de 1859 en serien una mostra. En conjunt s’estava vivint una etapa de bonança i expansió.


miércoles, 14 de junio de 2017

Conferència a Vila: LA GOMERA, LA SICÍLIA ESPANYOLA

LA GOMERA, LA SICÍLIA ESPANYOLA
Conferència el 17 de Juny de 2017 a les 22.15
David Rabadà i Vives
Lloc: Centre d'Estudis del Gaià (Casal de Vila-rodona: C/ Enric Benet, 6. 43814- Vila-rodona, Alt Camp)
Acte gratuït

Oblidada de fa segles per l'administració espanyola, La Gomera ha creat la seva pròpia estructura de poder amb els seus ets i uts. Benvinguts a un viatge que ens mostrarà l'illa de La Gomera en tot el seu conjunt, des del seu passat geològic fins l'extingida cultura guanxe, tot observant l'actual paisatge, poblacions i problemes polítics. En conjunt gaudirem d’un viatge tranquil gràcies als magnífics paisatges, història i costums locals. Observarem la geografia de l'illa, el vulcanisme, els boscos ancestrals, els cetacis a alta mar, les platges fossilitzades, els rèptils endèmics i els principals punts d'interès patrimonial (podeu assistir a l'expedició de La Gomera aquest estiu de 2017).



EXPEDICIÓ: LA GOMERA, UN VIATGE GEOAMBIENTAL
Curs de Formació Permanent del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya.
Matrícula oberta, últimes places.

Dates: Del 10 al 14 de juliol de 2017.
Nombre màxim de places: 20 *. (5 places vacants a 13 de juny de 2017)
Formador: David Rabadà i Vives / david.rabada@secundaria.info

Matriculació al curs: Descomptes per als membres de: CDL, AEPECT, SIGMADOT, SEDPGYM, i GMC. La matrícula no inclou la logística ni despeses del viatge. Per a matricular-se cal fer-ho a:

Contractació del paquet turístic**:  Un cop matriculat es podrà passar a la contractació del paquet turístic al web de l’agència DAUCAT que inclou: vols,allotjament, àpats, transport i activitats a lilla. Més enllà del 9 de juny no es garanteix la disponibilitat dels elements del paquet turístic ni el preu inicial d’aquest. Per a contractar-ho cal fer-ho a: 

* Les reserves es faran per estricte ordre de matriculació. És molt important anticipar-se per a aconseguir places de vol, hostatge i transport. La Gomera cada cop és més coneguda i cal anticipar-se a la febre turística de l'estiu.
** Un cop realitzada la matriculació es podrà passar a la contractació del paquet turístic al web de l’agència DAUCAT - Serveis Turístics de Catalunya: www.daucat.cat. El paquet inclourà:
  • Els bitllets d’avió pels vols BCN-TFN i TFN-BCN amb l’aerolínia VUELING. Anada el 10/07 i tornada el 14/07. Maleta facturada fins a 23kg i equipatge de ma fins a 10kg.
  • Els bitllets d’avió pels vols TFN-GMZ i GMZ-TFN amb l’aerolínia BINTER. Anada el 10/07 i tornada el 14/07. Maleta facturada fins a 23kg i equipatge de ma fins a 10kg.
  • 4 nits d’allotjament (10-13/07) en habitació doble compartida en règim de mitja pensió.
  • Tots els desplaçaments en transport col·lectiu.
  • El tour per veure cetacis i talls geològics al mar en embarcació de 4h 30m.
  • Assegurança bàsica d’assistència en viatge
  • Totes les taxes aplicables (IVA REAV)

lunes, 12 de junio de 2017

74. I Guerra Carlina i Vila-rodona


Però tanta desamortització sols animà als carlistes a atacar novament Vila–rodona. De fet, i durant aquell 1836, onze vila–rodonins caigueren per la guerra. Però no sols difunts per armes hi hagueren ja que el creixement anual de Vila–rodona disminuí assolint una pèrdua d’11 habitants. De fet amb tants vilatans, i tants morts de feia segles, el cementiri al voltant de l’església romania saturat d’enterraments. Vet aquí que allò obligà a fa servir la necròpolis del convent dels Servites.

I si uns feien mal, els contraris s’hi tornaven. El 1837 fou un any de revoltes anticlericals. En primer lloc s’abolí el que els rectors cobraven dels pagesos, la primícia. Aquell dret de rebre una part dels fruits de tots els pagesos comportava el 40 % dels ingressos del rector a Vila–rodona. En segon lloc, i per ordre de la Junta de Enagenación, es va permetre que l’Ajuntament de Vila–rodona anés a Santes Creus per robar les campanes i quedar-se’n una per a la seva església. La resta serien cedides a l’exèrcit liberal per a la fabricació de canons. Treure les campanes del cimbori no resultà gens fàcil pel que al final sols es confiscaren algunes de menors quedant intacte aquelles. En tercer lloc no es va fer cas de les demandes del rector de Vila–rodona, Antoni Claramunt, que veia amb mals ulls que es trepitgés tant el cementiri. El fet era que s’estaven fent obres de millora de la muralla situada davant mateix de la necròpolis, avui dia carrer de la Muralla Nova. En quart lloc, i per raons també de saturació de creus, el cementiri va perdre la seva funció sent enterrats 25 cadàvers a la necròpolis del convent dels Servites (Santesmases, 2008). De fet l’Ajuntament ja havia proposat traslladar el cementiri a un altre indret però mossèn Claramunt s’hi oposava. I en cinquè lloc, i potser farts que aquell mossèn posés tantes pegues al simpatitzar probablement amb els carlistes, fou empresonat durant el novembre de 1837 fins al març de 1839. En fi, que els liberals empaitaven també als contraris fent-los-hi la guitza.


Però les muralles de Vila–rodona no s’estaven reforçant per a rebre bones noves. Durant aquell 1837 els fets d’armes aparegueren per Vila–rodona. La prova fou el major nombre d’homes difunts, uns 44, respecte al de dones, unes 26. El mateix tornaria a passar durant el 1838 amb 34 homes difunts davant sols 16 dones. Davant dels conflictes no era època de tenir fills i així es donaren molts pocs parts, uns 47. També, i donat el descens d’homes, el nombre de casaments esdevingué molt baix, per exemple durant el 1837 en foren sols quatre. Tot plegat indica que molts barons varen expirar sota la premsa absolutista dels carlistes. Aquell any, finalment, el creixement anual de població esdevingué negatiu amb una pèrdua de 12 habitants. Sota aquell context poques ganes i capacitat hi havia per a organitzar la fira de Vila–rodona que des de 1835 ja no es celebrava.

Però el pitjor estava per arribar. Durant el 1839 els carlistes tenien plans d’ocupar Vila–rodona. Per aquella raó s’enviaren tropes liberals des de Montblanc que feren foragitar l’atac imminent. Fets d’armes hi hagueren durant aquella incursió ja que dos cadàvers foren enterrats al convent dels Servites. Posteriorment l’agost fou encara més mortífer amb 28 morts. A final d’aquell 1839 hi hagueren un total de 114 difunts amb sols 50 parts. Tot plegat la població de Vila–rodona va patir una pèrdua de 64 habitants. Hem de pensar que la causa d’aquell elevat nombre de difunts fou barreja de fam, epidèmies i fets d’armes. Això sí, l’augment de vidus i vídues va fer augmentar el nombre de casaments assolint-se els 26. Cal adonar-se que durant aquell segle una quarta part dels contraents de matrimoni eren vidus, i la proporció deuria augmentar força durant etapes de guerra. La causa era que el matrimoni oferia més garanties de supervivència en la vellesa que no pas la solteria. Vet aquí que la superació de la viduïtat mitjançant noces fos una pràctica habitual i els concos empedreïts l’excepció (Santesmases, 1984).

Durant el 1840 la població de Vila–rodona va continuar caient en uns 12 habitants de menys. Tot i així val a dir que no tot eren males noves ja que la família Figuerola va aconseguir una bona collita de vi aquell any, unes 15 càrregues de vi. També l’aiguardent del poble s’havia convertit en un producte estrella. El beuratge espirituós s’exportava força cap a Europa i Amèrica. Vet aquí les nombroses destil·laries que hi treballaven pel poble. Una d’elles, la de Cal Rabadà, situada a la plaça de l’actual carrer de la Bassa.

Potser el conjunt de les anteriors bones noves eren el preludi del final d’una època grisa. De fet, i durant aquell 1840, les tropes carlistes escaparen per la frontera francesa després de diferents derrotes. Maria Cristina renunciaria a la regència d’Espanya en favor de la seva filla de deu anys, Isabel II. Mentre la jove reina assolia la majoria d’edat, es va traslladar temporalment la regència al general Baldomero Espartero, qui volia crear un govern de caire progressista. En fi, que la Primera Guerra Carlina havia acabat i gràcies a allò es tornaria a organitzar la fira de Vila–rodona.



jueves, 8 de junio de 2017

2017 juny: PP en campanya pel NO en el referèndum i les pensions dels catalans

El PP català acaba d’iniciar una campanya a favor del no en el referèndum català. En aquesta campanya interpreta que si Catalunya es fa independent un trenta per cent dels catalans no cobrarien la jubilació. Paradoxalment això contrasta molt amb els fets reals. Des del 2012 que el PP, i per tapar els forats del dèficit espanyol, va desviant molts diners del Fons Acumulat de la Seguretat Social. Amb aquests recursos s’havia d’assegurar el pagament futur de jubilacions i serveis sanitaris. L’última d’aquestes transferències fou durant el juliol de 2016. Foren un total de 8.700 milions d’euros que foren desviats a altres usos. Aquest tipus de transacció s’ha donat cada any durant els darrers tres cursos. Tot plegat implica una mitjana de 8.328 milions d’euros anuals que el PP es poleix en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. De seguir així la tendència, i amb quatre càlculs bàsics, es veu clarament que en dos anys el PP deixarà sec el pou de les pensions espanyoles. En fi, cada cop tenim menys diners per a pensions i cada cop estem més propers a la total bancarrota del Reino de España. Però el més pervers del Partit Popular és que porta molts anys amenaçant als independentistes dient-los que si abandonen Espanya no cobraran la jubilació, la qual cosa resulta tot al contrari. Davant el desfalc que el PP està fent dels fons per a la jubilació és obvi que no quedarà ni un euro per pagar cap retiro ni català ni espanyol. Potser per això molts catalans es volen fer independents, per escapar de les mentides, les manipulacions i la bancarrota del Reino de España. I ja se sap que la pela és la pela, tot i que ara és el PP qui més la desvia.

miércoles, 7 de junio de 2017

73. Guerres carlines i la desamortització de Mendizábal

Mentre Vila–rodona vivia un 1832 positiu, la cosa es capgiraria en breu per una nova trifulga llunyana. Aquell any el nombre de morts fou baix amb uns 13 homes difunts i unes 26 dones. El nombre de parts havia estat positiu fet que potser explicaria aquell major nombre de mullers mortes que d’homes. Cal recordar que encara es produïen moltes difuntes per causes del part. No obstant allò el creixement anual de Vila–rodona fou força important amb uns 36 habitants de més. Però la pau no podia durar massa en aquella Espanya convulsa. L’assumpte de sempre havia de destorbar la calma de la gent. Durant els últims tres segles les principals guerres havien estat per veure quina dinastia, noble o capsigrany es feia amb la corona i les seves colònies. Doncs durant aquell 1833 tocava un altre capítol del mateix, un conflicte que a quilòmetres de Catalunya tindria els seus partidaris i els seus detractors. Vila–rodona i les seves muralles en patirien amb sang les conseqüències (Santesmases, 1984).

El 29 de setembre de 1833 el rei Fernando VII va expirar passant el tron a Isabel II. El problema era que la reina sols tenia tres anys d’edat, i tot i que, a Rey muerto, rey puesto, allí s’hi volia posar tothom. Maria Cristina de Borbón, mare d’Isabel, va ocupar el regnat en substitució temporal de la seva filla. Però un altre de la família no estava d’acord que tanta progesterona governés Espanya. Així passà que Carlos María Isidro de Borbón, germà del rei difunt i oncle d’Isabel II, provoqués la Primera Guerra Carlina. Maria Cristina, buscant recolzament, es va fer afí als liberals. En certa forma es repetien els antics ideals del Trienni Liberal però ara sota aspirants diferents. Els carlistes eren partidaris d’una monarquia absolutista recolzant a l’església mentre que els isabelins, amb Maria Cristina de Borbó, es mostraven afins a la burgesia liberal no tan eclesiàstica. Vila–rodona ja sabem de quin peu calçava i rebria els atacs dels carlistes en més d’una ocasió. En fi que molt sovint veuríem als seus vilatans refugiats a dalt del castell per una guerra de causes llunyanes. Aquell 1833 però, no començaren les trifulgues ni els morts. De fet el creixement demogràfic de l’any anterior va continuar a l’alça amb uns 35 habitants més, fet el qual es repetí també pel 1834 amb uns altres 35 que farien assolir a Vila–rodona una població de 1382 vilatans (Comas, 2014). Val a dir que aquell 1834 pintaven bastos i que la crisi de preus agrícoles per Europa continuava. De fet les males collites amenaçaven al poble i sabent que a l’abril cada gota val per mil, a Vila–rodona es feren diferents rogatives per manca de pluja aquell mes. S’hi afegiren càntics de lletanies a l’església que no sabem si van tenir èxit. Pel creixement demogràfic que s’ha enregistrat hauríem de pensar que al final va ploure el que calia amb una altra bona nova aquell any, que els mètodes brutals de la Inquisició havien estat finalment abolits.

Però la guerra havia d’arribar tard o d’hora a Vila–rodona, més si la Milícia Nacional Liberal continuava al poble. Així fou que de maig a juny de 1835 dos morts per arma vingueren. La cosa s’anà escalfant durant aquell estiu i començaren més revoltes cremant convents i monestirs per Barcelona. Els liberals, per tant, no s’estaven de contemplacions i actuaven amb violència contra els béns clericals. De fet el govern liberal vigent a Espanya n’estava preparant una de forta en contra les propietats de l’Església. A Vila–rodona allò afectà en gran manera al convent dels Servents de Maria, els Servites. Aquells monjos havien recuperat el convent del qual havien estat expulsats feia uns anys. De fet, feien missa cada dia al seu temple. Però la imminent acció liberal sobre els béns del monestir feia témer el pitjor. Allò explicaria que el 29 d’agost d’aquell any el rector de Vila–rodona fes acte de possessió de tots els ornaments i objectes litúrgics del convent. L’Església havia acaparat massa poder i molts li tenien ganes. A més la crisi de preus agrícoles per tot Europa des de 1816 havia despertat a la gent en contra el feudalisme eclesiàstic. Fins i tot la burgesia i la pagesia benestant es mirava malament aquell Regne de Déu. En fi, que una fosca plaga de voltors planava sobre els béns eclesiàstics.
  
L’efecte fonamental de la futura desamortització a Vila–rodona seria la fi d’un context heretat feia vuit segles. Aquell poble havia de pagar impostos medievals com el delme i la primícia, havia d’arranjar les seves pròpies infrastructures com camins i marges, i finalment havia d’obeir les consignes del senyoriu de la seu episcopal de Barcelona, el bisbe. Però, i a més, edificis com el castell, el convent o l’església construïts per ells, restaven sota l’arbitri del bisbe. Ara la desamortització canviaria les coses abolint aquells impostos i poders medievals tot nacionalitzant les propietats eclesiàstiques. De fet, i sota la imminent desamortització, l’Ajuntament de Vila–rodona ja havia fet acte de possessió del convent dels Servites i del castell. Conseqüència d’aquella primera expropiació uns 12 frares foren expulsats del monestir. Molts d’ells es varen quedar a Vila–rodona en cases de familiars. Tanmateix el castell i les terres del convent es posaren a la venda en favor del consistori. Abans però, i desamortitzat també el convent en favor del Comú, es desmantellà l’edifici per a fortificar millor Vila–rodona en contra dels seus enemics carlistes. Sent Vila–rodona un reducte liberal rodejat de simpatitzants carlistes, urgia reforçar les muralles. Així fou que el convent acabà en runes aquell mateix any perdent-se retaules i altres obres d’art cremades. Però les obres de millora del fort no en tingueren prou amb els cabirons i rocs del convent. Així passar que alguns vilatans es dirigiren a Santes Creus per assaltar i cremar el monestir junt amb altres miquelets i francesos. En fi que aquell 1835 resultà un any de grans reformes immobiliàries, de conflictes armats i de la fi de la fira a Vila–rodona.

Com s’ha pogut observar els liberals no eren massa missaires i menys encara els de Vila–rodona. De fet un tal R. Pistol d’aquella vila va capitanejar la profanació d’unes tombes reials a Santes Creus. En foren la de Jaume II i de la seva muller Blanca enterrats allí durant el segle XIV. Pistol i els seus acòlits varen esquarterar les mòmies de Jaume II, Blanca i altres per llençar-les al pou del Palau Reial. Intentaren el mateix amb la tomba de Pere el Gran però la robustesa del sarcòfag va suportar l’embat. Avui dia ha estat estudiat per un equip on una vilarrodonina, la doctora Marina Miquel, n’ha estat un dels màxims exponents. Per aquells estudis sabem, entre d’altres coses, que el nivell de preservació de la mòmia és excel·lent fins al punt que s’ha pogut saber que el rei es tenyia la barba amb camamilla.

Vist tot l’anterior, i durant aquell 1836, la Desamortització de Mendizábal era un fet generalitzat que va ajudar a dissoldre l’economia proteccionista de les tabes, la producció gremial dels artesans i el règim senyorial de la seu episcopal. Traspassades moltes propietats dels Ajuntaments i l’Església a l’estat, les vendes de molts dels serveis i propietats començaran a sovintejar. Una de les vendes fou el castell de Vila–rodona que passà a Josep Sanahuja, qui al morí el deixà al seu germà Anton. D’altra banda les tabes dels contractes d’arrendament deixaran d’atabalar a molts vilatans i el lliure comerç va fer les primeres passes. Allò feia dirigir el sistema cap a la fi de l’Antic Règim per entrar definitivament en la Revolució Industrial. Un senyal era també que la fira de Vila–rodona de tradicions medievals ja no es celebrava.


domingo, 4 de junio de 2017

72. Vila-rodona anticlerical i la mor del mossèn

Mentre, i allunyada la guerra, el creixement vegetatiu de 1827 fou positiu. Amb un augment de la població d’uns 35 habitants, Vila–rodona recuperava forces. No obstant allò, hi havia un conflicte armat no massa lluny, la Guerra dels Malcontents. Aquella fou una revolta, que entre l’abril i l’octubre d’aquell any, va reivindicar-se a favor del germà de Fernando VII, Carles. Tot i que no va semblar tenir conseqüències per Vila–rodona, allò fou el preludi d’una nova cadena d’hostilitats. La successió, i en pocs anys, portaria altre cop cua per Espanya. Però encara no eren èpoques de guerra per a Vila–rodona, ans al contrari, durant el 1828 el creixement vegetatiu, tot i les escasses 6 noces, va tornar a ser positiu amb un augment de 44 habitants més (Santesmases, 1984). Calia afegir una altra bona nova per aquell poble. Maria Calaf, difunta, havia deixat en herència a l’hospital de Vila–rodona una terra d’uns 12 jornals, la Plana del Bitxo. L’hospital va concedir en rabassa morta aquelles terres obtenint a canvi uns rendiments que li permetrien un acceptable sosteniment per a acollir malalts, pobres i transeünts. Tot d’una, i d’una difunta, l’hospital podia operar amb normalitat.

Aquell 1829 el docent, el aleshores Narcís Viñas, encara cobrava 100 lliures anuals. El sou provenia tot del Comú pel que els pares no li pagaven res. Ja en aquell any es deia que les cent lliures eren insuficients si a més tenim en compte que el mestre impartia classes a 60 nens dividits en cinc seccions. Però l’efemèride important d’aquell 1829 no fou el salari del mestre. Durant aquell any, vell i força malalt, el rector es decidí a abandonar la parròquia per anar-se’n a viure a casa d’una viuda, probablement la majordoma Maria Gabaldà. A tal efecte va demanar el permís de la seu episcopal qui, donada la seva edat, li va concedir sense problemes. I així, i a l’any següent, va arribar el desenllaç del nostre protagonista. Fou durant el 1830, mentre per Europa s’escampava el moviment revolucionari liberal, que mossèn Vicenç Morer va patir una apoplexia i va expirar a l’edat de 68 anys. En el seu testament va quedar clar a qui més estimava, a l’última majordoma que el va assistir. A ella, a Maria Gabaldà, li va deixar tots els seus béns, o millor, dit tots els seus mals. Es veu que tots aquells estaven embargats per la seu episcopal davant els deutes que el mossèn va causar a la parròquia. L’herència real que deixà finalment en Morer fou una baixa religiositat a Vila–rodona i un anticlericalisme que durà fins l’entrada de la dictadura franquista (Santesmases, 1995). De fet durant la primera meitat d’aquell segle havia minvat de cop l’encomanada de misses en els testaments dels difunts. D’un 72 % de testaments que encarregaven misses durant el segle XVII es va passar a un escàs 17 % a mitjans del segle XIX. La majoria d’aquelles poques misses eren a la verge del Roser, a Sant Llorenç i a la Nostra Senyora del Peu de la Creu. Però no sols les misses dels testaments caigueren, també les dels aniversaris de mort ho feren. No obstant allò, el pitjor registre no foren aquells oficis sinó les donacions a l’església. Aquelles passaren a ser zero durant aquell segle XIX. Mossèn Morer, i fets anteriors a ell, havien configurat una Vila–rodona força aspre en assumptes eclesiàstics. En breu una nova guerra voldria equilibrar la manca de fe.

miércoles, 31 de mayo de 2017

71. Fi del Trienni Liberal a Vila-rodona

Arribat el 1823, la fam per males collites i les morts violentes per la guerra, s’endugueren un total de 106 difunts a Vila–rodona, 5 dels quals per fets d’armes. Així que el fort augment de vidus va alimentar el nombre de nous matrimonis assolint-se els 18 aquell any. No obstant allò, fou l’any amb menys parts del segle, uns 45, amb un creixement vegetatiu que implicà una pèrdua de 61 habitants durant aquell any. Cal suposar que en un context així molts vilatans estarien desitjant la fi d’aquell conflicte. Però aquells no eren els únics, el rei Fernando VII també volia recuperar el comandament del país. Per aquella raó els borbònics espanyols demanaren la col·laboració del seu antic aliat, França, i aquell envià un bon gruix de tropes, els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Amb tal incursió d’homes, cavalleria i artilleria, el dia 4 de novembre entraren a Barcelona, i el 7 a Tarragona, guanyant finalment la guerra als liberals. Era la fi del Trienni Liberal i la instauració altre cop de l’estat absolutista. Conseqüentment el decret de les Corts que abolia els senyorius feudals no fou ratificat i el bisbe de Barcelona continuà sent senyor de Vila–rodona, és a dir, va seguir cobrant els seus delmes. Paral·lelament el rector rebria també les seves primícies. L’alegria de mossèn Morer fou evident i els vilatans continuaren mirant-se’l amb mals ulls.

Mort el Trienni Liberal, i encara en el 1823, la situació entre mossèn Morer i Vila–rodona va esdevenir tan tensa que provocà la visita del degà del Penedès, Cristòfol Vallès. Aquell vingué per analitzar la situació entre els vilatans i el rector. La valoració que Vallès va fer del context fou molt negativa. Revisant els contes i els registres es feia evident que hi havia un desigualtat abismal entre misses cobrades i misses fetes amb un desfalc d’unes 234 lliures, unes 624 de les futures pessetes. Davant aquell escàndol, i els altres, el degà va decretar que la majordoma abandonés la rectoria, fet al qual ella s’hi va oposar de males maneres (Santesmases, 2007). Ja expulsada, es cridà al mossèn a judici però no sembla que hi hagués grans conseqüències. De fet els diners desfalcats, i que aquell Ajuntament, encara liberal, volia destinar a restaurar l’església, mai no foren trobats. En fi, que les reparacions del temple les va haver d’assumir el Comú davant uns anys de fam i misèria causats per la guerra i les sequeres.

La sequera i les males collites del 1824 varen venir a Vila–rodona com els anteriors, amb molts difunts. Aquell any expiraren un total de 83 vilatans, un nombre altre cop molt per sobre de la mitjana anual, uns 60. Per sort, i com passava sovint després d’un període de caiguda demogràfica, aquell 1824 fou un dels anys amb més parts, uns 100.

Però tot i que passava el temps, l’Ajuntament de Vila–rodona continuà traspuant rebuig contra Vicenç Morer i contra el seu benefactor, l’absolutisme de Fernando VII. De fet, i durant l’any 1825, tres regidors nomenats a dit per a formar part del consistori demanaren l’exoneració del seu càrrec adduint incompatibilitats entre negoci i càrrec, o entre salut i edat, tot el que fes falta per escapolir-se d’una política absolutista que no els agradava.

Però la guerra contra mossèn Morer va tenir un nou capítol l’any 1826. Joan Codinas, regent de la parròquia, va haver de posar ordre entre el rector i el bisbe. De fet feia temps que la seu episcopal feia pressió per tal que Morer abandonés la rectoria. Però ni el bisbe de Barcelona ni el regent de la parròquia feren que Mossèn Morer, vell i malalt, abandonés el seu càrrec (Santesmases, 2007).



lunes, 29 de mayo de 2017

70. Els Fets de Juliol de 1822

El decret que les Corts espanyoles havia aprovat per abolir els senyorius en els pobles va restar pendent de signatura per part de Fernando VII durant tot el 1822, i per tant sense aplicació. Aquella actitud va animar als partidaris del rei a proclamar-se per diferents indrets de la geografia. I així començaren les revoltes realistes contràries als liberals. A Vila–rodona, sumant-se a unes males collites, hi entraren molt sovint els reials. Les accions, com hom es pot imaginar, no foren pacífiques, i els reials varen acarnissar-se contra els liberals de Vila–rodona (Santesmases, 1984).

El fet que els reials escollissin atacar aquella població tenia gran lògica. Vila–rodona i Valls eren participants actius de la Milícia Nacional Voluntària dels liberals. La milícia de Vila–rodona estava formada per uns 50 homes, un sisè de la població masculina entre els 16 i 50 anys. L’existència d’aquella milícia liberal a Vila–rodona era coneguda pels escamots reials i antiliberals capitanejats per Joan Romagosa, un ex-combatent de la guerra del francès que coneixia perfectament el territori (Santesmases, 1984). Per tant envair i vèncer a Vila–rodona significava un cop psicològic molt important contra els liberals. D’altra banda en Romagosa tenia el recolzament d’altres combatents d’un altre poble veí força fidel a Fernando VII, Vilabella. Allí, un escamot d’homes dirigits per en Joan Rafí Vidal, s’afegí a les tropes d’en Romagosa. Tot plegat, i entre Romagosa i Rafí, varen ajuntar centenars de pagesos i jornalers pobres, desil·lusionats i descontents de les promeses liberals. De fet la revolució liberal no va aportar ni terres ni millores a molts pagesos que les esperaven. Per aquella raó les files de Romagosa estaven tan plenes de camperols amb males puces. Aquells guerrillers eren els qui realitzaven els atacs sobre les poblacions liberals. Òbviament Vila–rodona i Valls estaven sempre en el punt de mira d’aquells trabucaires. De fet la història n’ha deixat registre d’algunes. Una de les primeres fou la del 7 de maig a Vila–rodona, però l’escomesa més sentida d’aquell any fou la del 28 de juliol al mateix poble, els anomenats Fets de Juliol de 1822. En aquella ocasió Romagosa, més uns centenars d’homes, van envair Vila–rodona. Mentre els reials entraven, el rector de Vila–rodona, mossèn Vicenç Morer, se li va sentir a dir, ya llegan los míos. Òbviament, i tot i que els reials varen cometre una barbàrie, el rector simpatitzava amb els botxins (Santesmases, 2007). D’altra banda a la plaça de Vila–rodona hi havia un placa dedicada a la Constitució liberal. Els reials, contraris a aquella, solien arrencar-la durant les seves incursions. Però allò no fou pas el més greu. Els 50 homes de la milícia liberal de Vila–rodona, al veure’s en crítica inferioritat numèrica, van sortir per cames. Part d’aquella milícia, i per salvar la pell, va fugir mentre la resta que no ho va poder fer, uns 28, van buscar recer dins de l’església. Les tropes d’en Romagosa calaren foc en el temple per tal de fer-los sortir. Un cop fora del cau i rendits, els afusellaren junt amb tres vilatans que estaven escoltant missa. Altres morts hi hagueren, pel que aquell mes esdevingué el juliol amb més difunts de tot el segle XIX. Foren un total de 42 difunts que a final d’any sumaren una nombre brutal de cadàvers, uns 139, sent-ne 81 homes i 58 dones. Aquella asimetria de més barons morts que dames indicava clarament que molts ho feren sota les armes. Del cert sabem que 32 homes sucumbiren sota el foc reial. Per tant, i durant aquell 1822, Vila–rodona va veure minvar la seva població en 62 habitants per causa sobretot de morts violentes.

Els Fets de Juliol passaren, però feia falta un cap de turc sobre qui picar fort. La frase del rector de Vila–rodona, mossèn Morer, durant l’entrada dels reials dient, ya llegan los míos, va servir a l’efecte. Òbviament que els reials havien assassinat a molts vilatans, inclosos parroquians. Les ganes de revenja s’afegiren com una excusa més per intentar fer fora a aquell rector tan singular. Així fou que l’Ajuntament va denunciar aquell escàndol a l’administració pertinent. La intenció era portar al rector davant els Jutjats de Vilafranca i finalment expulsar a aquell mossèn de la parròquia de Vila–rodona. L’ajuntament, liberal, i el mossèn, reial, protagonitzaven un conflicte mirall del d’aquella Espanya que no sabia posar-se d’acord. Mentre, molts vilatans, morien en mans dels atacs i de la mala collita d’aquell 1822. Una sequera hi estava al darrere.

Una vila veïna que també va encaixar els conflictes entre reials i liberals fou Bràfim. Durant el mes de març d’aquell 1822 un grup d’homes d’entre uns vint i trenta anys, la majoria d’ells fanàtics catòlics, es dedicaren a fer brega en contra els liberals del poble (Santesmases, 2001). Aquell conjunt d’actes, encapçalats per en Josep Gasset, es repetiren durant un bon grapat de nits fins que la milícia de Valls, liberal, va posar mans a les armes. L’ajuntament de Bràfim, reial, va voler asserenar els ànims i amb aquell objectiu va inventar-se un història de pa sucat amb oli. De fet aquella va aturar l’entrada de la milícia a Bràfim i els seus efectes col·laterals. En un escrit del 20 de març l’Ajuntament de Bràfim es dirigia al Jefe Superior Político de la província per aclarir-li les causes d’aquells aldarulls. En el document s’especificava que els vint-i-cinc joves implicats patien d’una malaltia que els feia proferir insults i amenaces als liberals d’aquella vila. Afegien que per aquella causa s’estaven produint tants aldarulls i que l’afecció en si s’anomenava demonomania. Òbviament el consistori i el clergat donaven el seu consentiment a les accions antiliberals de Bràfim, vet aquí la invenció d’aquella falsa indisposició per guanyar temps a la milícia de Valls i Vila–rodona (Santesmases, 1984; Arnabat, 1998 & Santesmases, 2001). Cap a finals de març les autoritats locals varen assolir desmantellar aquells avalots durant aquell Trienni Liberal, un trienni que tenia els dies contats.

miércoles, 24 de mayo de 2017

69. Llops a Vila-rodona sota el Trienni.

Tota la malastruga anterior va canviar durant el 1818. Si durant els quatre anys anteriors els casaments havien estat esquifits, ara assolirien els 18. Un bon any agrícola més totes les parelles que encara no s’havien casat, deurien provocar aquella puja. Per tant, i durant aquella anyada, moltes nits foren de mel sota l’udol d’alguns llops despistats. Molts d’aquells baixaven després de la posta per menjar les deixalles de cabrits o xais escorxats. La foscor de Vila–rodona els ocultava dels caçadors. Però val a dir que aquelles bèsties tenien els dies contats. Durant el 1818 es va inventar l’estricnina, un potent verí que es faria servir, entre d’altres, per a l’extermini del llop. En fi que aquell tòxic va esdevenir el llop dels llops.

Però si el 1818 havia estat any de Déu, el 1819 ho fou del diable. Sols veure el nombre de difunts, 91, es veia que s’estava molt per sobre dels 66 de mitjana. A més la gran majoria d’ells foren nens petits, si més no així ho indica la mitjana d’edat de tots aquells morts, 11 anys. Probablement fou un any de males collites, d’epidèmies o de tot plegat. Allò es va fer especialment evident durant les infeccions d’aquell estiu. De fet l’agost d’aquell any fou el de més morts de tot el segle, uns 29. En fi, que aquell 1819 fou anyada de moltes vídues que impulsaren molts casaments, unes 24 celebracions. Cal aclarir que quan algú enviudava, el compromís i les noces no tardaven pas massa. L’obligació d’agombolar fills, terres i casa empenyia doncs al casament. D’altra manera els llops de la vida l’engolien a un en la foscor perpètua. Aquell món no era un espai d’emocions romàntiques sinó de raons pràctiques.

El rei Fernando VII, tot i els seus intents absolutistes, no va poder imposar-se del tot. La raó fou que va trobar molts opositors defensant la constitució liberal que ell havia abolit. Al final, i a contracor, va haver de baixar del burro. Així fou que durant el 1820 acceptà aquella constitució i va començar l’anomenat Trienni Liberal. Aquell nou marc polític empaitava en certa manera les fites assolides per la Revolució Francesa. Entre aquelles hi havia l’abolició dels senyorius d’origen feudal i la Inquisició, la regulació de les propietats eclesiàstiques i la difusió del coneixement de la Il·lustració. En certa manera Fernando VII estava fent un pacte a l’anglesa on, sense deixar passar la guillotina pels Pirineus, pactava amb els poders del moment, els liberals. Tot i així la guerra pel poder va aparèixer quan els partidaris del rei començaren a atacar als liberals. Aquí l’església va tenir un paper important ja que es declarà a favor dels monàrquics i va decretar l’epidèmia de febre groga del 1821 i la sequera del 1822 com càstigs de Déu per recolzar als liberals. Vila–rodona en va patir aquelles profecies amb un rector que anomenava “els seus”, els reials, quan aquells feien incursions pel poble. De fet els vilatans es mostraven força anticlericals i defensors dels liberals (Santesmases, 1984 & Arnabat, 1998). Un raó, entre d’altres, era que estaven farts d’haver de pagar els impostos eclesiàstics com el delme o la primícia.

Però no sols Vila–rodona defensava la causa liberal, també altres poblacions ho feien. De fet la comarca semblava dividida entre dues zones ben diferenciades, la part meridional i oriental més a favor dels reials, i la part occidental de tarannà més liberal. La primera fou la regió més castigada per la crisi agrària d’inicis de segle amb pobles com Vallmoll, Vilabella, Bràfim, Montferri o Masllorenç. Cal recordar que del 1816 al 1835 es va patir una gran crisi de preus agrícoles a nivell de tota Europa (Paz i Rico, 2008). La segona fou la regió més connectada a l’expansió inicial de la vinya, de la comercialització del vi i sobretot de la venda d’aiguardent. En foren sobretot les poblacions de Valls i Vila–rodona que s’alimentaven del comerç. De fet distribuïen llurs begudes espirituoses a través dels mercats de Tarragona, Reus i el Penedès. Òbviament aquell món comercial desitjava deslligar-se de nobles, església o d’altres estaments de poder. Per aquella raó, la mercantil, tots aquells cinc municipis foren els més antisenyorials, antifeudals i antireials. És a dir, que Tarragona, Reus, Penedès, Valls i Vila–rodona es mostraren clarament liberals en contra la resta que encara creia en Fernando VII i el seu senyoriu. En certa manera els liberals defensaven la nova societat comercial i els reials les escorrialles del feudalisme.

Però aquell Trienni Liberal no regalà bonances a Vila–rodona. Els anys 1820 i 21 foren anyades de molts morts. Durant el 1820 en foren 91, la qual cosa fou contrarestada amb molts parts, uns 101. A l’any següent, el 1821, expiraren 74 persones i els parts tornaren a sovintejar. A Barcelona per exemple es va passar de 140.000 habitants a 116.000. La raó de tants traspassos fou la febre groga ja esmentada pels camps catalans. Allò va fer augmentar el nombre de vidus i vídues que alhora feren créixer els casoris amb uns 19 durant el 1821, el doble que els 10 de mitjana.

Mentre durava la tragèdia d’aquella febre groga, les Corts espanyoles van decretar la Llei de Reforma Eclesiàstica que obligava a la reducció dels convents a Catalunya, és a dir, es començaven a expropiar algunes propietats eclesiàstiques. Conseqüència d’allò en fou la marxa d’alguns frares Servites del convent de Vila–rodona. Alguns d’ells es dirigiren al de Sant Boi i d’altres restaren a cases del poble. Tot i allò, el convent no va quedar tancat i barrat. De fet els Servites romasos a Vila–rodona feien missa al convent amb un alt índex de feligresos, si més no més alt que el del rector vigent, en Vicenç Morer. La raó semblava ser tot el seu tarannà ja descrit, més la seva clara orientació reial davant un poble liberal. Un exemple d’allò en fou la constitució liberal. En aquella època el mossèn havia d’incloure en els seus oficis l’explicació d’aquella. El problema era que Vicenç Morer es mostrava contrari a aquella. Allò prou que es notava durant les seves homilies. La mostra era que en Morer en feia sorna i menyspreu durant aquelles. De fet va llençar alguns exabruptes al respecte durant alguna de les seves misses. El llop no era mort. L’Ajuntament, de tarannà liberal, va denunciar aquelles accions al govern pertinent (Santesmases, 2007).

Sota el context d’aquella Llei de Reforma Eclesiàstica moltes poblacions hi veieren la fi del jou eclesiàstic. Per aquella raó, i durant l’abril d’aquell 1821, el consistori de Vila–rodona, i molts altres, van enviar a través de la Diputació catalana un escrit a les Corts espanyoles. En aquella petició es reclamava l’abolició dels últims llops, els senyorius als quals els pobles havien de rendir impostos sense rebre gaire a canvi. En el cas de Vila–rodona era el rector, el bisbe i la seva seu episcopal a Barcelona. Finalment les Corts aprovaren un decret favorable als pobles i els senyorius foren abolits. Suposem que allò es va celebrar per Vila–rodona, tot i que no va agradar a mossèn Vicenç Morer que va continuar fent exabruptes davant els feligresos. De totes maneres poca gent anava a les seves misses. Consta que abans de la seva arribada hi assistien unes dues-centes persones, però a partir de l’arribada d’aquell rector el nombre va minvà fins a uns vint-i-cinc parroquians. Això sí, quan la missa la feia un pare servita, la cosa augmentava dràsticament. Era clara doncs l’antipatia dels vilatans envers a mossèn Morer. El poble menyspreava clarament al rector per la seva corrupció en els comptes, cobdícia en els cobraments religiosos, ineptitud per la seva manca de gambals, vagància en les seves funcions, tarannà antiliberal i el seu afer amb la majordoma. Tot plegat va implicar la baixa religiositat dels vilatans d’aquella època i de posteriors.

Però ara els vilatans veien guanyada una batalla contra els impostos eclesiàstics i una oportunitat per alliberar-se del senyoriu feudal, del bisbe de Barcelona. Deslligats d’aquell llast podrien gestionar les terres i comerciar amb més llibertat. No obstant allò, el rei d’Espanya tenia l’última paraula i aquesta no seria agradable.



martes, 23 de mayo de 2017

68. Vila-rodona i l’afer del seu mossèn

Durant l’any 1815 es va tramitar un segon expedient al mossèn Vicenç Morer de Vila–rodona. Les raons? Dons foren tres. La primera per tractar amb males maneres als seus parroquians. La segona per no realitzar molts dels serveis eclesiàstics. I la tercera pel menyspreu al vicari. De fet el rector i la majordoma, que gaudien de bones viandes, feien passar gana al vicari. Semblava com si els fes nosa per la rectoria, com si dos són companyia però tres multitud. Si més no, així ho indicava la fam que l’imposaven, una fam que ja havia fet fora a algun que altre vicari abans. Cal afegir que la filla del corrupte Marrugat, na Lluïsa Marrugat, n’era majordoma i que feia i desfeia per la rectoria com si fos la seva llar. Es deia que ella dominava al mossèn obtenint-ne beneficis econòmics, practicant petits furts i maltractant els vicaris en tracte i alimentació (Santesmases, 2007). Era obvi que na Lluïsa no volia tenir vicaris per casa i així poder campar a les seves amples amb el rector. Per aquella raó feia passar gana a tots els vicaris que anaven passant per Vila–rodona. Semblava doncs molt plausible que entre mossèn i majordoma hi havia més que un relació professional, o si més no, així anaven creixent els rumors al respecte. Per aquella raó, i al final, la seu episcopal va ordenar al mossèn Morer que separés a la majordoma de la seva habitació i de la rectoria per al bon govern, pau i tranquil·litat dels vilatans. Tot i així, la nova majordoma, Maria Gavaldà, va acabar fent el mateix que la primera adquirint el mateix tarannà que la Marrugat.

Independentment dels afers de la rectoria, una de les accions que va realitzar el mossèn va tenir benefici per al poble. Durant el març d’aquell 1815 la sequera estava malmetent la collita. Per aquella raó s’organitzaren diferents dies de rogatives per tal de fer ploure. Els sortilegis foren pregàries, dir rosaris i fer una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Així s’invocaven moltes rogatives per tal que Déu intercedís en contra de les inclemències climàtiques. Una rogativa era una oració pública per demanar a la divinitat pertinent el remei a una necessitat greu. Quan es produien sequeres extremes se solicitava el servei de la comunitat eclesiàstica per a una rogativa pro pluvia, o ad petendam pluviam, i quan es volien aturar les plujes torrencials es feia la pro serenitate. Tot plegat un costum que tenia arrels medievals i que a Vila s’invocava en l’ermita de Sant Llorenç, prop d’on avui hi ha el convent dels Servites. Fos com fos, aquell març de 1815 va començar a ploure durant la primera rogativa i aquell any, a dir pels escassos difunts, uns 35, s’hi deuria donar bona collita. Suposem per tant que la invocació va trobar bon destí. De fet el creixement anual de la població fou positiu amb 51 habitants de més, tot i el migrat nombre de casaments, uns 7. No obstant allò, les noces farien en breu com un pèndol, és a dir, amunt i avall.

Durant el 1816 va continuar el baix nombre de noces amb sols unes 8 celebracions. El normal era que després d’un any de pocs casoris, i com havia estat l’anterior, el següent se’n celebressin forces. Però aquell 1816 fou migrat de matrimonis. Probablement aquell fet denotava una crisi en la dinàmica vilatana. La preparació d’una boda, la dot i demés implicava fortes despeses que aquell any l’agricultura no va poder sufragar. De fet aquell 1816 va patir de males collites per tot el món i una baixada de preus agrícoles a tota Europa (Paz i Rico, 2008). Alguns analistes en donaren la culpa a la gran quantitat de cendres que dispersaven la llum solar del planeta. Fins i tot feren minvar la temperatura provocant un estiu fred i amb algunes nevades per Europa. La causa d’aquella pèrdua de llum solar n’havia estat una brutal explosió l’any passat al volcà Tambora d’Indonèsia. Però no sols el 1816 fou migrat de llum solar ja que durant el 1817 les males collites continuaren. A Vila–rodona, a més, la primavera va patir sequera. Així fou que s’organitzaren rogatives i diferents processons per pluja al mes de març (Santesmases, 1984). Però la cosa, i a dir pels molts difunts joves, no va resoldre’s. La mitjana d’edat dels 52 morts enregistrats fou de 12 anys, molt per sota la mitjana de 20. Allò indicaria que molts infants varen morir per mal nutrició i infeccions. Les dots tampoc semblaren fruïdes aquell 1817 ja que el nombre de noces fou molt escàs, unes 6. Per tant tot semblava indicar un mal any amb un creixement anual de sols 28 habitants.


sábado, 20 de mayo de 2017

67. Vila-rodona caserna militar

Mentre l’amenaça francesa continuava planant sobre el terme, les tropes espanyoles varen iniciar accions per foragitar a les napoleòniques. Així, i durant el juny de 1811, es va establir un quarter general de tropes nacionals al castell de Vila–rodona. Per fora s’hi veurien els moviments d’uns 5000 soldats i de 700 cavalls. Davant aquella protecció, molts habitants de Vilabella, la Riera, els Pallaresos i Bràfim vingueren a viure a Vila–rodona, un fet que va fer elevar el nombre de casaments, uns 20, per sobre de la tendència d’uns 10 anuals.

Però tot i la protecció militar a Vila–rodona, els recursos no vingueren amb ells i la guerra va continuar fent estralls. Durant l’estiu de 1812, i si al juny la falç al puny, aquell mes va segar unes 31 vides. De fet el creixement vegetatiu d’aquell 1812 fou un dels més negatius. Al final Vila–rodona va quedar amb uns 104 habitants de menys, més del 10 % de la seva població. Així doncs la guerra, la misèria i la fam provocaren molts morts durant aquell any. Foren un total de 166 difunts, cent més del normal, amb una mitjana d’edat de 28 anys, molt per sobre dels 20 normals. En fi, que molts adults patiren la guerra, la fam i les epidèmies.

Però aquella guerra estava a les acaballes i el rei borbònic espanyol no tardaria a tornar. Tot i allò, i en absència de Fernando VII, els polítics espanyols crearen unes corts a Cadis per redactar una constitució moderna, il·lustrada i avançada a l’Espanya d’aleshores, la Pepa. Vet aquí per què va passar el que va passar. Durant el 1813 va tornar el rei borbònic Fernando VII, assassí en sèrie per cert. Sols arribà, i aclamat pel poble, va abolir la Constitució dels il·lustrats de Cadis, la Pepa, instaurant un govern absolutista. Si abans de l’arribada del monarca molts havien cridat, Viva la Pepa, ara haurien de cridar, Viva el Rey.

Però el context absolutista de Fernando VII es trobà amb moltes colònies espanyoles perdudes, molts opositors a la seva política i un país depauperat per la guerra. Per exemple a Vila–rodona el creixement vegetatiu continuava negatiu i catastròfic. Aquell any la pèrdua neta d’habitants assolí els 105 habitants de menys (Santesmases, 1984).

Però un altre problema eren les tropes franceses que encara romanien a Catalunya. De fet fins que Napoleó no fou derrotat pels russos l’any 1814, les seves tropes no es retiraren. A partir d’aquell moment s’esdevingué la desaparició de la guerra i amb ella de nou la pau i la prosperitat. Aquell 1814, i després d’anys de creixement negatiu, Vila–rodona va augmentar la seva població en 34 habitants. Posteriorment, del 1814 al 1816, la població de Vila–rodona va continuar creixent amb uns 100 habitants de més. Tot i així el nombre de casaments per falta d’homes fou dels més baixos del segle, sols unes 3 noces en el 1814. Potser hi havia força amistançaments per Vila–rodona sense enregistrament. Un d’ells era el bàsic, qui casava als nuvis.

miércoles, 17 de mayo de 2017

66. Un capellà corrupte a Vila-rodona i la Guerra del Francès

França havia fet la seva revolució tallant molts caps amb la guillotina, però no va tenir en compte als militars en la mateixa. Així fou que Napoleó va pujar al poder amb ganes d’expansió per Europa. En un tres i no res les seves tropes s’instal·laren per arreu. Arribats a Espanya la corona espanyola va cedir el tron. Fou durant el 1808 que el borbònic Carles IV va cedir el seu càrrec al germà de Napoleó, Josep I Bonaparte. Mentre Fernando VII, hereu legítim de la corona espanyola, es traslladà a París per gaudir d’unes vacances. Tot i allò, la versió oficial fou que l’estat napoleònic l’havia raptat. A partir d’aquell moment, i fins a les acaballes de 1812, s’esdevingué l’anomenada Guerra del Francès, un conflicte on els màxims perdedors foren els pagesos (Santesmases, 1984). Amb les tropes napoleòniques per terres catalanes les violacions, saqueigs i assassinats corregueren com la pólvora. Però calia afegir a tot allò dues xacres més. La primera la manca de cereal que els robatoris de les tropes provocaven. I la segona, les epidèmies que els soldats escampaven per entre una població mal alimentada. Senyal de tot allò la tinguérem a Vila–rodona on la natalitat va caure sota mínims i la mortalitat, adulta o infantil, assolí fosses mai no vistes. Durant aquella Guerra del Francès a Vila–rodona hi hagué un total de 440 difunts entre morts per arma, desnutrició i epidèmies (Santesmases, 1984). Exemple del primer en fou l’any 1808 quan les tropes franceses van entrar a Vila–rodona robant tot el que pogueren i matant a dos vilatans, Joan Folch i Josep Virgili, tots dos casats i enterrats al cementiri vilatà. Del segon exemple, la desnutrició, en tenim constància durant el 1809 amb molts morts a Vila–rodona per fam i misèria. Foren un total de 157 difunts amb una mitjana d’edat anòmalament alta de 34 anys. Allò era senyal que la mortalitat infantil havia passat a un segon terme davant l’elevada d’adults. De fet aquell abril de 1809 fou el mes amb més morts del segle, uns 41, acompanyat d’una anyada de molts pocs parts. Al final el creixement vegetatiu de Vila–rodona fou negatiu amb la pèrdua de 103 habitants. Però allò no s’havia acabat ja que els francesos, potser coneixent la dita, el febrer el cap o la cua l’ha de fer, varen entrar a Vila–rodona el 21 d’aquell mes per saquejar altre cop el poble. Val a dir que la parròquia també hi rebia en aquells robatoris. Potser per aquell raó el bisbe de Barcelona, Pau de Sitjar, va decidir visitar Vila–rodona (Santesmases, 1984).

Feia dècades que un bisbe no passava per Vila–rodona. La visita de Pau de Sitjar va revestir tota una novetat. Però la raó fonamental d’aquella recepció no foren els estralls de la Guerra del Francès, sinó el rector de la vila, en mossèn Vicenç Morer. D’ell el bisbe n’havia rebut queixes i per aquella causa es va presentar a Vila–rodona. Uns mesos ençà havia enviat un qüestionari, com no en castellà, que el rector havia d’omplir. La intenció era saber de les finances de l’església. De fet, i de Vicenç Morer, se’n sospitava mala gestió i desviament de diners (Santesmases, 2007). No era gens estrany doncs, que els habitants de Vila–rodona fossin cada cop més pagans. Cal aclarir que pagans no en el sentit de pagar els impostos clericals com el delme al bisbe, o la primícia al rector, sinó en l’aspecte anticlerical. Al final la cosa quedaria en amonestació i targeta groga.

Les entrades de les tropes napoleòniques a Vila–rodona no s’aturaren i durant el 1810 una altra incursió va fer-se sonar. En aquella ocasió atacaren una institució formada per deu sacerdots i cinc legos. Allí profanaren tombes i robaren el que desitjaren. Però el convent dels Servites no els aturà i el poble de Vila–rodona en fou altre cop espai d’abusos, furts, trencadisses i suposem assassinats (Santesmases, 1984). La manca de gra i altres recursos robats per l’exèrcit va deixar altre cop a Vila–rodona al llindar de la fam. Conseqüència de tot allò en fou un dels creixements vegetatius més catastròfics d’aquell segle amb la pèrdua neta de 105 habitants durant aquell 1810. Però l’augment de vidus i vídues d’aquells anys va alimentar un ascens significatiu de nous matrimonis. Dels 10 de mitjana durant els anys circumdants es va passar a més del triple, uns 37 durant aquell 1810. Conseqüentment allò va propiciar un salt molt gran en nats del 1810 al 1815.

Però aquell 1810 va venir també amb una petita dosis de justícia. El rector de Vila–rodona, en mossèn Vicenç Morer, va incomodar-se al rebre el dictamen del bisbe. Després de tantes queixes, informes i cartes, li va arribar el primer expedient per mala gestió dels cabdals eclesiàstics.


lunes, 15 de mayo de 2017

65. Vila-rodona i un capellà garrepa: La Trona tronada

Davant de la riquesa que l’església rebia del poble, i davant les seves obligacions d’aquella cap als seus vilatans, no fou estrany que el Comú de Vila–rodona demanés diners per a una reforma del tot necessària. Des d’època medieval que la primera construcció havia fet arribar un dels béns més apreciats per a Vila–rodona, l’aigua. La sèquia que així hi duia l’aigua des de Santes Creus passava per un punt que geològicament no parava de donar problemes. El punt negre s’anomenava la Trona. De sempre que les esllavissades i avingudes havien omplert el canal amb terra i còdols que periòdicament tallaven el pas de l’aigua. Buidar i reparar la sèquia havia estat una tasca repetida molts cops. Ja des d’inicis d’aquella construcció medieval que aquell problema sentencià el futur de l’obra. Però, per quina raó hi havia esllavissades tant sovint a La Trona?

La Trona avui dia és un meandre del Gaià que passa a peu d’un curiós i delator penya-segat. Davant del mateix hi queda ensenyorida un gran columna de terra coronada per un tap de roca. En geologia d’això se’n diu una dona amb barret o un pilar coronat, una estructura on la presència superior d’una roca més dura protegeix a la inferior de ser erosionada. Així, i passats milers d’anys, els voltants van sent rebaixats mentre el barret de roca va quedant cada cop més elevat respecte al contorn erosionat (Rubió, 2007). Però, com explica això la malastruga de la sèquia per la Trona? Si observem avui dia aquell pilar en detall ens adonarem del problema. A peu de la dama amb barret s’hi veuen materials esllavissats i remoguts procedents del penya-segat. És a dir, l’embat de les crescudes del Gaià en contra de la base d’aquell meandre van desfalcant la paret vertical provocant les esllavissades. Tot el mur ha esdevingut per tant una zona molt inestable que massa sovint ha farcit de sediments la sèquia i ha tallant el curs de l’aigua cap a Vila–rodona. El pilar coronat sols n’ha estat una peça més que va lliscar pendent avall des de dalt del penya-segat (Rubió, 2007). La sort de restar tapat amb un bloc de còdols de riu a sostre ha fet que resistís l’acció erosiva de milers d’anys. De fet si observem la part superior del cingle descobrirem el nivell dur de rocs que també corona el pilar de la Trona. En el futur tot aquell procés d’esllavissades continuarà amb les gaianades futures i la zona esdevindrà per mil·lennis inestable. En fi, mal lloc per fer-hi passar una sèquia.

Tot això ens porta a veure molt assenyada aquella demanda de l’Ajuntament de Vila–rodona. Calia reparar la Trona i assegurar-se el pas de l’aigua. Per allò el Comú va demanar diners al bisbe i al rector del poble. La construcció d’una mina per sota el cingle de la Trona era una excel·lent idea per acabar amb les baixades de terra al canal, tot i que seguirien sent terrenys inestables geològicament. Per tant es feia obvi que calia substituir la malmesa sèquia per un túnel que passés roca endins. El cost de l’obra, de més de 6000 lliures, no podia ser sufragat pel poble i vet aquí la demanda del Comú al rector i al bisbe. Per sorpresa dels vilatans el rector Vicenç Morer va decidir quelcom sorprenent i en contra les seves obligacions legals i cristianes, s’hi va negar. Allò no s’entenia, i tot i la insistència de l’Ajuntament, el nou rector va continuar negant-s’hi. Finalment el Comú en va redactar queixa per endegar accions legals. Però aquella no seria la primera queixa dirigida a mossèn Vicenç Morer (Santesmases, 2007). Una guerra entre un mossèn monàrquic i un Ajuntament progressista s’hi rostia a foc lent. Però no sols d’idees polítiques s’encendria aquella pira. Aquell mossèn va posar-hi molt de la seva part per tal d’enemistar-se amb els seus parroquians. De fet Vicenç Morer va desatendre les atencions cristianes del seus vilatans. Per exemple, en un ocasió va donar prioritat als seus càntics en detriment de les confessions dels seus feligresos. En altres passava d’ajudar a morir a alguns malalts. I per terme general massa sovint arribava tard a les seves obligacions eclesiàstiques, sense esmentar la falta més flagrant, un pecat mortal per a aquella fe catòlica. En fi, tot un escàndol que va provocar el rebuig dels ja pocs parroquians de Vila–rodona (Santesmases, 2007).

Amb La Trona pendent de reparació, sobrevingueren al poble unes febres misterioses. Corria l’any 1805 quan unes malalties gàstriques a Vila–rodona foren descrites pel Dr. Francesc Guasch. Ell les definiria com calenturas putridas, una malaltia que tenia un període d’11 a 14 dies on els afectats patien febre aguda, convulsions, inflors de ventre i fins i tot deliris. Com deia Josep Pla, les malalties són els viatges dels pobres. D’altra banda, i entre els afectats els sortien sovint unes taques morades a la pell. Les causes d’aquell quadre infecciós en foren la necessitat de consumir aigües corrompudes al mancar les de la sèquia de la Trona. S’hi afegia a allò la pobresa amb una alimentació desequilibrada. Eren moltes les famílies que passaven setmanes sense pa ni tall. Per aquella raó havien de menjar aliments vegetals crus amb alt risc de podriment. Tot plegat, aigües corruptes o aliments podrits, eren la causa dels cucs paràsits que provocaven aquelles febres. El fet més significatiu d’allò fou que entre les famílies benestants l’epidèmia fou molt minsa. De totes formes aquella infecció no va afectar a tot el poble. Dels 1574 habitants de Vila–rodona, un mínim de 200 la patiren. Tot i així la mortalitat de l’epidèmia sols deixà dues víctimes. En resum, tot allò fou una mostra del grau de misèria que patien la majoria de vilatans amb cases sense llits, jaç de palla al terra, molts paràsits, pitjors olors i condicions higièniques mínimes. El costum de dormir en llits elevats i amb matalàs de llana no estava estès durant aquella època i sols formava part de les famílies benestants. Com a molt els llits elevats tenien una màrfega farcida de fulles de panotxes de moresc sobre un somier de taulons. Aquell estil de mobiliari es mantingué fins poc després de la Guerra Civil de 1936. En fi que poc confort, pobresa i guerres formaven part del pa de cada dia. De fet una nova hostilitat estava a punt de començar.