DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 16 de diciembre de 2017

110. Vila-rodona i l'entrada franquista


 

El 24 de desembre de 1938 Franco iniciava l’ofensiva final sobre Catalunya. La manca de resistència republicana es feu evident. De fet, i durant els primers dies de gener de 1939 les tropes nacionals s’aproparen a Vila–rodona (Aguadé, 2002). Davant la por dels trets d’uns i altres, moltes famílies del poble van fer els farcells i amb el carro ple de matalassos, mantes i menjar, es dirigiren cap a alguna barraca dels afores. De fet, i durant els dies 12, 13 i 14 de gener, el volum de gent i soldats republicans que fugien cap el nord es va fer molt evident per Vila–rodona. Al seu pas volaven tots els ponts que podien per barrar el pas als franquistes. Tot i així, el viaducte de Vila–rodona els va fer la feina impossible i va resistir (Santesmases, 2003).

El dijous 19 de gener, vigília de la Festa Major d’Hivern, feia un sol esplèndid, de cel brunyit, d’aire tranquil, com si la guerra no existís. Per desgràcia anava a ser un dia de trets, bombes i morts. Molts republicans s’estaven parapetant a la serra de Monferri i els nacionals, de feia dies, que s’havien instal·lat per Vilabella (Aguadé, 2002). A les vuit del matí es donà l’ordre de passar el riu Gaià i va començar la gresca. Fou aleshores que els republicans varen intentar esfondrar, sense èxit, el pont de Vila–rodona. Mentre, el front per la serra de Montferri fou molt actiu escoltant-se des de les Espalamoses els retrunys dels trets i de les explosions. A dir per les bales trobades per Dani Egea Roca, gran afeccionat i col·leccionista de la Guerra Civil, es veié clar com a ponent entraren els nacionals mentre a llevant s’hi guarien els republicans. Les trinxeres, encara avui existents, ofereixen sovint les restes de la munició disparada d’una batalla que no va durar massa. De fet, i poc després de l’inici de la batalla, les detonacions s’aturaren per deixar pas a un altre so. Cap a les dues de la tarda les tropes franquistes van ocupar els pobles de Montferri, Salomó, Rodonyà, Vilardida i finalment Vila–rodona. Els campanars repicaven per arreu, senyal que els nacionals entraven i que l’església els rebia celebrant la fi de la guerra. Mentre les tropes republicanes, o el que en restava d’elles, es retiraven cap el nord (Aguadé, 2002). Deu caps de família de Vila–rodona els acompanyaren fugint cap a França. Mentre dos personatges republicans, en Josep Domingo Balanyà de cal Pistolet i Josep Vives i Marimon, Pep de les Pobles, foren segrestats i més tard assassinats.

L’entrada aquella tarda de les tropes nacionals a Vila–rodona ho va fer sense massa aldarulls, com una resignació per a uns, com un desig per a uns altres. Primer passaren pel carrer Major, després per la plaça Vella i finalment arribaren al carrer de Sant Llorenç. Així fou que el poble s’omplí de carros, cavalls i soldats mentre els carrers es buidaven de plaques. Els militars les arrencaven i trencaven pel fet d’estar escrites en català (Santesmases, 2003). No sembla que passés res més greu davant l’entrada dels nacionals tot i que normalment s’aplicava una repressió implacable i sistemàtica. De fet molts soldats es varen quedar a menjar i a dormir a casa de molts vilatans mentre altres encenien fogueres pel poble. Una fou prop del Portal del Parera tot ennegrint les parets de l’entrada. Aquells combatents pertanyien a la V División de Navarra comandada pel tinent Tomás Garicano Goñi. Aquell caporal, i anys més tard, fou ministre de governació franquista, un càrrec que ocupà des del 1969 al 1973 (Santesmases, 2003). A l’endemà Companys, i des de Barcelona, va haver de fugir cap al nord. Tot i així encoratjava a la resta a una lluita on pocs hi creien. Molts l’acusaven d’haver perdut la guerra i d’haver governat amb els comunistes i els anarquistes. En fi, que a Companys sols li quedava l’exili.

El 5 de febrer de 1939 Lluís Companys creuava la frontera de França en direcció fugint del franquisme. Amb ell, i en diferents tongades, sort i destins, quatre-cents mil republicans intentaven el mateix. Mentre a reraguarda queia la pluja de la repressió falangista. A Vila–rodona, per exemple, urgia la necessitat de formar un nou ajuntament sota la direcció dels franquistes. El tinent Tomás Garicano Goñi ordenà la formació d’aquell nou consistori amb regidors propers al règim, és a dir, els dretans maltractats pel republicans. Com en un pati d’escola que qui la fet la paga, a quatre vila–rrodonins se’ls feu passà per consell de guerra. Per sort, i finalment, no patirien ni pena de mort ni presó. Per altres poblacions la cosa fou molt pitjor. A Querol, Aiguamúrcia o Nulles les denúncies, venjances i execucions foren pa de cada dia tot i que la farina escassejava. No obstant allò, i a Vila–rodona, s’hi produïren algunes tornes per fets del passat. En revenja contra els joves de la junta republicana, els que havien passat feia tres anys a cobrar pel ball frustrat de la Festa Major del 36, els falangistes els imposaren un pagament de 50 duros per a elements de la Falange. I res de parlar a la gent de vostè ja que el mateix falangisme va eradicar el vos obligant al tu a tu. És a dir, parlar de tu feia falangista, cosa que avui dia fa d’esquerres.

De totes maneres molts d’aquells joves havien mor al front i sols quatre hagueren de pagar penyora. Un altre fet de torna fou el convent de les Carmelites, ara Filipenses. Allí, i al reobrir-se l’escola, tot es feia en castellà i sota la nova moral franquista. Qui parlava en català, fins i tot al pati, era castigat. Però la guerra lingüística no fou la pitjor. Aquell febrer de 1939 s’aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas, és a dir, tothom qui va ser membre, va simpatitzar o va relacionar-se amb les administracions esquerranes havia de passar per l’adreçador de la multa, l’expropiació o la presó franquistes (Gavaldà, 1997). En fi, i com l'actual, 155, els perdedors van haver de pagar tres coses, la guerra perduda, el Arriba España i la deshonra. En certa forma aquells impostos foren un robatori legal que afectà a més d’onze vilatans. Cal tenir en compte que després de l’entrada dels nacionals es va fer un pregó per qui no volgués perdre la casa. Era obligatori posar un cartell dient, Esta casa está habitada por su dueño. III año triunfal ¡Viva Franco! ¡Arriba España! En cas contrari s’entenia que la casa estava lliura i que podia ser ocupada (Santesmases, 2003).

Però un dels problemes més greus de la postguerra no foren ni les expropiacions, ni els processats, ni els detinguts, ho foren els més tendres i els més ignorants. Molta quitxalla i pagesia va trobar la mort en una altra xacra de la guerra, les bombes abandonades. Per ignorància del que eren, joves i grans, agafaven granades o morters pensant-se que eren llums, bateries o ves a saber què. El record hi ha del matrimoni Llorenç Vives Camps i Enriqueta Robert Sabaté que trobant uns estranys llums se’ls emportaren a casa per desmuntar-los davant la llar de foc. Arribat son fill Federico s’adonaren que els suposats llums eren granades de mà. De sobte aturaren aquella manipulació. Ells van tenir sort, d’altres hi van perdre la vida. El fet fou que el seu fill, en Federico Vives Robert, va participar en la concentració de La Falange el 29 d’octubre a Madrid. Potser no els esclatà la granada por la gracia de Dios. O potser Déu no sap riure. En tot cas pregunteu-li a en Federico quan encara avui dia fa el cafè al Casal.

Mentre les ferralles de la guerra feien mal, la postguerra començava i la dictadura de Francisco Franco iniciava la seva peculiar repressió (Gavaldà, 2013). Comunistes, anarquistes, anticlericals, socialistes i republicans, entre d’altres, estarien sota la mira de la Falange. L’Església, que havia estat molt castigada pels republicans, quedà sota l’aixopluc del franquisme. La concomitància de l’Església amb el règim franquista esdevingué pràcticament total i aquella s’apuntà al carro de la repressió en tots els sentits, la sexual inclosa. La por que inculcaven als feligresos sobre pecats mortals i venials en assumptes genitals feren que molts en patissin les conseqüències. D’altres, no tan missaires, s’ho miraren des d’un altre punt de vista. De fet molts homes de Vila–rodona, i quan podien, anaven de clica entre les professionals. Mostra d’allò fou que alguns agafaren la sífilis. En tot aquell context però, les celebracions religioses esdevingueren la propaganda del nou ordre que regnava a l’estat espanyol. Sacerdots i predicadors d’una oratòria contundent predicaven la moral d’un nou règim. Tot i així, el nombre de feligresos a Vila–rodona no era massa alt. Entre els homes, per exemple, no superaven el 10 % dels caps de família dretanes. Cal recordar l’herència anticlerical que havia deixat mossèn Morer durant l’inici del segle XIX. El que sí va augmentar clarament sota la pressió franquista i catòlica foren el nombre de bateigs i casoris. Òbviament, i durant el domini republicà, pocs se’n celebraren, pel que ara tocava recuperar la feina pendent. També el nombre de quadres del Caudillo va fer furor per les fusteries del poble. Molts foren qui encarregaren marcs per a una foto d’en Franco a la seva llar (Santesmases, 2013). Aquell creixement del Franco por la gracia de Dios, no va tenir paral·lel en la principal economia de la vila, la vinya. Aquell 1939 el preu del vi va desinflar-se després dels bons anys anteriors. La disminució en el seu consum durant la postguerra, el nou control pel franquisme i la manca d’exportacions, van aturar aquella creixent demanada externa. Tot i així la dictadura no va poder evitar l’especulació i l’estraperlo. La dreta sempre ha estat molt neoliberal. Avui el PP n'és el continuador.


miércoles, 13 de diciembre de 2017

Les eleccions del 21 D de 2017

Veient els cartells d’aquestes eleccions se’m fa costa amunt anar a votar. En aquestes imatges, més inflades de publicitat que de raons empíriques, se’m fa evident que els humans som més emocionals que racionals. I això és el que busquen els cartells de tots els candidats, que votem segons els nostres desigs i prejudicis immediats. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parla d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixa el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirma que aquest candidat, aprimat i rejovenit, serà la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, diu ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamen frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, van a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos. Tot plegat, i tots ells, intenten convèncer el nostre subconscient en contra de la nostra raó i lògica cerebrals. Per tant se m’acut una forma diferent de pensar aquests comicis. I si votem pensant en els nostres fills sota un món millor a llarg termini?  I si votem per una república popular i igualitària lluny d’una monarquia no escollida i classista? I si votem per uns comicis democràtics lluny de pals policials? I si votem pels menys corruptes lluny de qui escull els tribunals espanyols? I si votem sota unes lleis morals lluny de constitucions que ens amenacen? I si votem lliures y lluny de còmplices d’un 155? Jo ara, i per un futur millor, ja sé a qui no votaré. I tu?

lunes, 11 de diciembre de 2017

109. Vila-rodona i la desfeta republicana del 38

Durant el gener de 1938 va arribar una nova facultativa a la farmàcia de Vila–rodona, Marina Sabaté Ludeña, tot i que no sabem si cobraria en moneda ordinària. La manca de pessetes de plata provocava tota mena de dificultats comercials entre pagaments, cobraments i canvis. Aquell argent havia passat de la República als soviètics a canvi d’armament. Així fou que el 10 de febrer, i a falta de monedes d’una pesseta, l’Ajuntament de Vila–rodona es a veure obligat a emetre virolles de cartró amb tal valor. Poc després, i per acabar d’evidenciar aquella ruïna governamental, es va cridar la lleva del biberó. Aquell maig de 1938 joves de 17 anys foren cridats a files deixant places buides, camps orfes i mares plorant. Era un fet, la República estava sota mínims d’homes i de divises. Allò propicià que novament s’emetés més moneda de cartró aquell mateix juny i que durant el juliol s’ordenés una ofensiva militar travessant l’Ebre. Calia donar moral i divisa a la causa. De fet la moneda cartró s’esdevingué un fet generalitzat en molts ajuntaments catalans. Al final, però, la Generalitat va ordenar la retirada de tot aquell paper moneda durant l’agost de 1938. A Vila–rodona no obstant, l’ús de tal divisa va durar fins pràcticament el final de la guerra.

Un altre metall que escassejava per culpa d’aquella Guerra Incivil era el ferro. De fet era molt buscat per a la fabricació d’armes i estructures. Allò va provocar que a Vila–rodona es desmantellés tota la maquinària de l’antiga Farga. Bombes, canons i avions s’havien de construir per a bombardejar l’enemic. I del cel vindria la principal paüra.

L’ofensiva militar d’aquell juliol travessant l’Ebre s’havia pensat com una intervenció llampec, però en breu va transfigurar-se en una guerra llarga de trinxeres. La Batalla de l’Ebre era un fet i els morts s’anaven amuntegant davant la immobilitat de les línies. Òbviament el franquisme sabia com desarmar aquell front i una manera era trillar la reraguarda i enfonsar la moral civil. I així augmentà la por des del cel. Avions procedents de Mallorca, Itàlia i d’altres indrets batien poblacions i fàbriques per tal d’afeblir el front republicà. El perill dels bombardeigs dels nacionals sobre Vila–rodona era imminent. Per aquella raó l’Ajuntament de Vila–rodona va ordenà embolicar els llums del carrer amb paper de color vermell. L’estratègia buscava passar desapercebuts entre la foscor de la nit. Tot i així molts vilatans van preferir refugiar-se a les pallisses i masies circumdants. Al final, però, i durant tota la guerra, mai no va caure cap bomba sobre aquella vila. Sols un avió de combat va ser abatut aquell novembre de 1938. El pilot va llençar-se amb paracaigudes mentre un fragment de l’ala queia per la Serra i la resta de l’aparell s’estavellava per les Planes. Aquell mateix novembre el general Franco guanyava la Batalla de l’Ebre i creuava el riu empaitant als republicans.

Però el més greu d’aquell 1938 no foren doncs els bombardeigs, ho fou la migrada collita de blat. Igual que el juny passat, els sembrats foren curts de recol·lecció. La manca d’adobs de qualitat que no arribaven, més l’escassetat de braços al camp, estaven darrere d’aquella baixa productivitat. Per tant, i sota tot aquell context, el pa va començar a fer-se molt escàs per la comarca. Es deia que una quarta part de les cases de Vila–rodona no tenien pa per menjar. Allò obligava als pocs homes que quedaven a fer un llarg camí pel coll de Cabra. L’objectiu era trobar pa a la Conca de Barberà, Sarral, Forès, l’Espluga, Vimbodí o Montblanc. Amb sort, i si cap guarnició militar els interceptava, tornaven al vespre amb quatre pans al sac. Entre tanta necessitat els robatoris agrícoles freqüentaven, fins i tot de la fruita verda. Per sort aquell any el vi va continuà sota bons preus, tot i sent la meitat de l’any anterior.

Però no seria just dir que als pobles es passava gana ja que sempre hi havia alguna cosa per menjar. Altra cosa era la qualitat ja que guixes i llenties corcades eren comuns. El problema greu de fam el passaven més les ciutats. Aquelles eren les que patien els problemes d’abastament des del món rural. Davant d’aquelles mancances alimentàries el govern va fer ús del que sovint es fa en aquestes ocasions, el discurs patriòtic i les arengues per elevar la moral. Tot i així l’estómac seguia buit, el racionament a l’alça i el divertiment un consol. De fet a Vila–rodona se’n trobaven molts rastres d’aquell últim. En el record de la quitxalla d’aleshores, els vells d’ara, ha romàs el fet de trobar unes gomes molt estranyes, un cautxú que desprenia una olor, si més no, curiosa. Aquelles gomes sovintejaven pel terra de davant l’antic aparcament de taxis. El lloc estava a la Plaça Catalunya, el carrer que surt de la Plaça dels Arbres cap a la muralla. De fet aquell edifici fou poc després taller de cotxes i finalment unes caves de Joan Rabadà Riera. Doncs bé, per allí hi vivien molts soldats en una casa col·lectivitzada que rondaven les mosses del poble. Aquelles estranyes gomes no eren res més que preservatius que donzelles i combatents havien compartit. Com abans s’ha dit, per contendir la grisor d’aquella guerra hi havia dues estratègies, els discursos patriòtics o la diversió humana. L’alimentació no tenia massa solució.

Però aquell 1938 tenia més gris a venir. Durant l’octubre va morir a Benissanet el fill de la senyora Carmen Figuerola, fill també del difunt apotecari Josep Maria Ferrer. Aquell jove havia estat cridat a files republicanes. Tot i així, en Josep Maria Ferrer i Figuerola, se’l tenia per catòlic i simpatitzant nacional. Per aquella raó la seva mort restaria darrere causes fosques. Es digué que sabent que el seu pare havia estat president d’Acció Catòlica, el van enviar cap al bàndol contrari per acusar-lo de desertor i així disparar-li. Altres versions expliquen que al presentar-se voluntari per a una missió en pro d’obtenir el perdó pel seu passat familiar, el van fer afusellar dient que era un traïdor. Fos quina fos la realitat, en Josep Maria Ferrer i Figuerola fou una víctima més d’aquella guerra incivil. La mare i viuda, Carme Figuerola, ja no va enlairà mai més el cap. No se la va veure més per celebracions ni fires per Vila–rodona. Aquell poble li havia matat home i primogènit. Per a ella, i com deia en privat, a mi se m’han acabat les festes. Finalment, i anys més tard, va deixar en herència les terres i masia de la Serra al fill de la senyora que l’havia assistit, la Montserrat. Així fou que l’hereu d’aquella, en Lluís Dilla, va passar a portar la finca d’orígens medievals de la Serra. En Lluís encara el trobareu fent un cafè pel Casal amb gran seny i pau al cor.


lunes, 4 de diciembre de 2017

108. Guerra Civil a Vila-rodona 1937 al 38


Però aquell juny de 1937 calia sumar-hi les males collites de blat i la manca de carn donada la guerra. Fou així que l’Ajuntament de Vila–rodona començà a vendre els coloms del seu colomar, un fet que li reportà un benefici de 700 pessetes. Els nens es quedaren sense coloms volant pel poble mentre les famílies obtenien unes targes de racionament. Aquell abril, i per gestionar els migrats aliments, es constituí la Secció Cooperativa de Consum (Santesmases, 1996). Aquella institució vetllaria per a la correcta administració dels queviures entre els vilatans. Tot i així, aquelles targes solien ser per als laics, i no pas per als clergues i  benestants. De fet, i durant el juny d’aquell 1937, el repartiment resultà molt gelós. Aquells productes alimentaris havien de passar sols pel sindicat sense poder sortir de Vila–rodona, o si més no, sense la signatura del delegat corresponent. Malauradament, i davant l’escassetat d’aliments, aquella normativa no s’ajustaria a la realitat. En pocs mesos molts es veurien obligats a practicar l’estraperlo. Exemple en foren els molts favors que es demanaven als responsables de la Secció Cooperativa de Consum. Un d’ells fou la petició d’una família que volia obtenir la tarja de racionament per a la germana monja Robert. La resposta que obtingueren del cap de la cooperativa, en Ramon Camps, fou una negativa amb l’afegit que, encara teniu sort que no us l’hagin fet matar. En fi, que les hostilitats entre republicans anticlericals i conservadors catòlics estaven a flor de pell. De fet la UGT, la CNT, i la Unió de Rabassaires, varen continuar expropiant terres i collites als propietaris benestants fins ben entrat el mes de març. Molts d’aquells amos havien fugit o restaven amagats dels esquerrans. A Dolors Ventosa li foren expropiades 160 hectàrees, a Francesc Valentí unes 76, i al difunt Josep Maria Ferrer unes 13. L’escassetat de recursos era un fet i la guerra la causa.

Però el pitjor mal ja no venia de les trifulgues entre els vilatans sinó del cel. En aquelles èpoques, i des de dalt el castell, en Pau Dilla tenia l’encàrrec de guaitar per si veia bombarders. A tal efecte tenia un àlbum amb ressenyes i fotos per identificar els diferents avions. Cas de veure’n algun, tenia un equip telefònic per a donar-ne novetat ràpidament. Més d’un cop va veure passar els avions que des de Mallorca anaven a bombardejar Barcelona. Vila–rodona, propera al camp d’aviació de Valls, tampoc n’era aliena a les accions aèries. De fet, i davant de l’actual Casal, on actualment hi ha la farmàcia, hi havia un taller d’avions republicans.

Donat l’avenç de la guerra i les lleves de guerrers, molts mestres van haver de marxar al front. Fou així que les escoles quedaren orfes de doctes convertits en combatents. La Generalitat, per suplir aquella mancança, va reclutar nous mestres però sense títol. Per fer àgil la contractació sols se’ls exigia una prova de cultura general i un Certificat d’Aptitud Pedagògica, el CAP (Gavaldà & Gavaldà, 2000). L’educació catalana, indubtablement, se’n ressentí. Vila–rodona també. Però no sols de mestres ranquejava aquella societat. La marxa de tants joves va deixar carestiós els diumenges per la tarda. Amb la pèrdua de tants mossos durant la guerra la part masculina començà a escassejar. I així, i a poc a poc, el ball de La Societat va anar morint mentre més joves eren cridats a files. En contrapartida, i a falta de braços baronívols, el camp va omplir-se de dones que suplien la seva manca. Per sort, i aquell 1937, va arribar una gran collita de raïm superant els 2.500.000 quilos en el sindicat republicà. El preu va acompanyar la sobreproducció i se superà el doble de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos brutals, els més alts de tot aquell inici de segle.


jueves, 30 de noviembre de 2017

107. Pau en guerra i esquerres desunides a Vila-rodona


Sota la por i els assassinats el Comitè va continuar adquirint més i més poder. Juntament amb el Sindicat d’Agricultors de Rabassaires de Vila–rodona, el Comitè expropiava terres i collites. El 26 d’agost, per exemple, ocupà 376 ha corresponents a 31 finques de 7 propietaris, un d’ells en Josep Maria Ferrer, el farmacèutic assassinat feia 6 dies. Però la fi del Comitè i de les seves accions va sobrevenir quan assoliren quotes de poder en el consistori. Durant el mes d’octubre es constituí un nou ajuntament amb la presència dels anarquistes del Comitè, és a dir, amb membres de la CNT. Fou aleshores que a Vila–rodona el Comitè es va dissoldre i la seva rauxa va minvar. A Catalunya, però, el Comitè va restar vigent fins al 27 de setembre. En Companys va crear nou govern amb en Tarradellas de conseller en cap més alguns membres de la FAI i la CNT. D’aquella manera el Comitè quedava dissolts i integrat al poder però sota el control de la Generalitat. Després d’allò finaren les accions revolucionàries d’aquella índole. Tot i així la vídua del farmacèutic va saber mesos més tard que el seu fill també havia mort a la guerra sota circumstàncies sospitoses. Al final de tot aquell estiu anticlerical uns 1.541 sacerdots, 896 religiosos i uns 8.600 creients van ser assassinats pels anarquistes.

A Vila–rodona, i entre tot l’anterior garbuix d’assassinats i abusos, sorgí quelcom ben estrany, un fet que denotà la sensibilitat de l’Ajuntament. A petició dels nens i nenes de l’escola, es va construir un colomar dalt de la Casa de Vila–rodona amb una despesa d’unes 284 pessetes. La quitxalla volia veure ocells volant pel poble, potser de la pau. Mentre va arribar una bona collita de raïm superant els 2.300.000 quilos amb un preu que gairebé duplicà el de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos excel·lents per al sindicat de Vila–rodona. La guerra afavoria molts negocis.

Davant l’avenç dels feixismes de Portugal, Alemanya, Àustria i Espanya, Catalunya resultava estratègica per a França. Aquesta estava sent envoltada per governs totalitaris i li calien socis republicans independents. Una Catalunya amb un estat propi resultava doncs una amenaça per als feixistes europeus. De fet informes del Ministeri d’Afers Estrangers d’Itàlia indicaven que Catalunya es precipitava cap a la independència. Mussolini no les tenia totes i temia per un Estat català sota la necessitat militar francesa. França veia en Catalunya dues coses. En primer lloc un trencament a l’encerclament de les potències adversàries, i en segon una costa estratègica per als seus vaixells. Així que la independència de Catalunya, i amb un cert suport internacional, va quedar en mans de Companys. Finalment aquest no es va decidir. Les seves conviccions federalistes dins una república espanyola el feren desdir-se d’aquella proposta. La desunió en el seu govern era manifesta, més si ara s’hi ordia un complot independentista en contra d’ell. Al final la conspiració fou destapada el 21 de novembre d’aquell 1936 (Tortajada & Vila, 2015). Tot i així les tensions entre independentistes, federalistes, anarquistes i demés faccions continuaren en aquella olla de cols de govern que no parava de canviar de membres. Justament aquell mateix novembre un de nou vindria de Vila–rodona. Així dimitia l’alcalde de Vila–rodona, en Josep Torredemer. No ho feia pas per desunió amb els seus regidors sinó per entrar a la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat. Així que en breu es va haver de votar un nou alcalde. En aquelles èpoques de gent donada a la política no en faltava. El que sí mancaven eren doctes que sabessin governar aquell caos. Un exemple d’allò es va fer evident aquell desembre de 1936. Davant la manca de docents que parlessin el català, la Generalitat va passar a les exigències. La primera, i per als mestres de nova incorporació, un coneixement correcte de la llengua catalana, i per l’altra, una actitud antifeixista (Gavaldà & Gavaldà, 2000). Mentre els nacionals anaven organitzant l’ofensiva davant uns republicans desunits i sense uns objectius clars. Potser la improvisació definia força bé el tarannà esquerrà. Podien atorgar càrrecs que en breu uns deixaven i altres prenien. L’any 1937 el responsable a qui el Comitè havia encarregat la farmàcia de Vila–rodona, Miquel Bonmatí, la deixà per anar a files. Acte seguit l’Ajuntament va haver de demanar al Col·legi de Farmacèutics un nou facultatiu. Allò mateix passava a nivell de responsabilitats socials, polítiques i militars. En fi, que les esquerres no acabaven de trobar un camí d’unitat. Tant a nivell de l’estat espanyol com en els ajuntaments, els canvis de càrrecs eren cosa freqüent. Maria Aurèlia Capmany acabaria dient que els catalans no ens moriríem units sinó reunits, tot i que, i molt més tard, Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus recordaria el mateix: ajunteu a tres catalans i d’immediat tindreu quatre opinions enfrontades. Vet aquí les pugnes a Vila–rodona entre regidors d’ERC, PSUC, CNT, UR, UGT i d’altres. Aquell consistori resultava ser un mirall de la desunió governamental catalana, tota una ceguesa alhora de trobar solucions als problemes reals i urgents. Un d’aquells, si bé el més important, era la manca de braços laborals. Cada lleva restava joves pagesos al camp, conseqüència la qual implicava una baixada en la productivitat agroalimentària. Sols en aquell 1937 uns 140 joves de Vila–rodona foren cridats a files. El desordre polític, per tant, era molt alt i els interessos, les revenges i les enveges llastraven les decisions. Podem citar en aquell sentit dos exemples. El primer l’incendi del Mas de la Magina on en Josep Porta i Canals, Pep del mas del Magina, va quedar molt perjudicat. El segon els Fets de Maig de Tarragona amb més de 500 difunts. Allí una guerra dintre una altra guerra va enfrontar els interessos de la Generalitat més els comunistes en contra dels anarquistes i el POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista. Tothom tirava cap a la seva i els militars nacionals ho tenien més fàcil per combatre a l’enemic. Com deia Miquel Farré de Vila–rodona, els d’esquerres sols estaran junts a la presó. No obstant, i en aquells moments, el govern esquerrà espanyol es va traslladar a Barcelona.



lunes, 27 de noviembre de 2017

106. Bales i morts a Vila-rodona


El 19 d’agost de 1936 l’Ajuntament es donava per assabentat que el Comitè havia presentat un comunicat signat pel seu president, Josep Marlés, i el seu secretari, Josep Casabona, on es declarava que en aquell 18 d’agost s’havia confiscat la farmàcia de Josep Maria Ferrer. Aquell apotecari portava molts anys al poble. De fet havia estat nomenat farmacèutic de Vila–rodona el 25 de juliol de 1917. Amb el temps va esdevenir un home respectat, molt catòlic i casat amb una donzella amb moltes propietats. Per tot allò la seva farmàcia fou passada a Miquel Bonmatí Romaguera, personatge molt afí a la República i al Comitè. Així doncs, aquella nit del 19 d’agost, no sols es comunicava la confiscació de la farmàcia, sinó que un altre intenció s’hi amagava al darrere. Aquella nit un cotxe del Comitè amb gent forastera passà per l’Ajuntament, donà el comunicat de confiscació i es dirigí a l’adreça del doctor Ferrer. En aquell transport no s’adonaren d’un polissó a la seva nau. Un nen petit d’uns 8 anys, en Francisco Ranyé, el Siscu de Cal Rata que esdevindria el marit de Madalena Ricart, s’havia assegut al graó del cotxe, al pescant. Aquell menut es deixà portar fins el número 29 del carrer 6 d’Octubre, actualment el carrer Major, de l’actual plaça Vella. Així fou testimoni de la detenció i segrest de Josep Maria Ferrer el farmacèutic. Allí, i ocult darrere el portal de ca l’Adrogueret, una botiga de comestibles i espècies al front de la farmàcia, va poder detallar els fets. Els del Comitè entraren amb violència i s’emportaren al apotecari. La muller del senyor Ferrer, Carme Figuerola de ca l’Espinac de la Serra, o Carme Espinaga, va sortir al carrer demanant auxili. Josep Maria Rabadà Castells, va obrir al balcó de casa seu, número 14 del carrer Major, tot dient amb impotència, ara prenen al senyor Ferrer. Els crits alertaren a més gent però la por al Comitè i al desconeixement del que li farien, va fer romandre a la gent al seu cau. Tot i així, Llorenç Rabadà Castells, va sortir de casa al carrer de la Bassa, i a tocar amb el carrer Major va trobar-se la cantonada vigilada. Era en Lluís Vives de Cal Pistola.

On aneu vos? – inquirí en Lluís Vives.
O ves, algú demana ajuda.
Tireu per munt si no voleu que os fotin un tiro.

A l’endemà dia 20 d’agost trobaren a Josep Maria Ferrer assassinat al quilòmetre 27 de la carretera de la Rubiola. Les causes que van moure el Comitè a tal acte pogueren ser tres. La primera que el doctor Ferrer era home benestant i molt religiós, sent també president d’Acció Catòlica. La segona per diners, ja que molts devien pessetes al farmacèutic en medicaments fiats. Del cert que els del Comitè varen confiscar-li les terres, moltes de la seva muller, i una caixa amb 589 pessetes de la farmàcia. A l’endemà de l’assassinat en feren un pregó del tot revelador, que els deutors del doctor Ferrer paguessin el deute al Comitè. I la tercera fou que el doctor Ferrer va fer de testimoni d’un litigi de la terra de cal Planos per fer fora d’un hort als parcers que la portaven malament, és a dir, que el doctor Ferrer va tenir un problema amb uns rabassaires i aquests ara tenien el poder. Fos com fos, per catòlic, per diners o per revenja, el Comitè va fer afusellar a Josep Maria Ferrer i Ferrer. Tot i tot, alguns de l’Ajuntament ja l’havien avisat que marxés per si els del Comitè feien de les seves en contra el farmacèutic, però l’home respongué, jo no he fet mai mal a ningú. De fet l’Ajuntament mai no va secundar directament aquella acció i sempre va negar aquella confiscació com a pròpia. Josep Maria Ferrer fou una víctima absurda d’unes emocions equivocades.
  
Els anteriors fets denotaven que no seria la primera vegada que el consistori es distanciaria del Comitè. Òbviament aquell no ostentava el convenciment de tots els republicans. En una ocasió l’Ajuntament va intercedir en favor de la lògica i la justícia. Dos joves d’uns 16 anys, amb armes facilitades pel Comitè, disparaven des del castell al carrer Pompeu Fabra. L’objectiu era esverar els pocs feligresos que sortien. En aquella situació, i fetes les denúncies pertinents, el consistori els va fer retornar les armes. Si més no la paret de final del carrer va quedar força clivellada pels trets. Aquest fet amb bales no fou l’únic al poble. També alguna quitxalla va ser metrallada mentre jugaven prop de la muralla per un jove de la FAI, acte que va fer fugir cap el riu els joves amenaçats. En aquell reguitzell de bales i víctimes la sang va arribar al riu (Gili, 2007). El 17 d’agost d’aquell 1936 sis homes foren trobats assassinats per arma de foc, tots ells d’Espluga de Francolí. Pocs dies més tard, el 25 d’agost, disset homes caigueren sota igual desgràcia, tots ells procedents del vaixell presó ancorat a Tarragona Riu Segre. Els vilatans sabien que aquell barco era el visat de mort per a molts clericals, benestants i dretans engarjolats (Gili, 2007). Sota aquella persecució molts, dretans o no, s’amagaven pel bosc, pallisses, barraques i fins i tot en cups de vi i femers. L’empaitada anarquista no tenia aturador.


miércoles, 22 de noviembre de 2017

105. Guerra Civil: l’enlairament i els comitès de la mort


Calvo Sotelo havia estat un polític conservador, monàrquic i de l’extrema dreta, de fet havia fundat l’ultradretà Bloque Nacional. Òbviament que aquell personatge significava un enèrgic opositor a la República. Així que el 13 de juliol de 1936 va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d’Assalt fidel als republicans. La burgesia dretana i els militars espanyols varen avançar els seus plans i l’alçament nacional va fer-se cinc dies més tard, el 18 de juliol de 1936. Molts conservadors, amos benestants, creients catòlics i monàrquics li tenien moltes ganes a qualsevol facció republicana, anarquista, comunista, socialista, marxista o leninista. Al cap d’un dia, si més a no a Barcelona, els Mossos d’Esquadra, milicians anarquistes i finalment la Guàrdia Civil van avortar la revolta militar. Al final del dia semblava que l’alçament havia fracassat a nivell nacional. La República, pensant controlada la situació, va continuar governant però un greu problema havia sorgit, un mal pas que ara atiaria l’agressivitat contra catòlics, amos i conservadors. Els anarquistes s’havien fet amb les armes de la caserna de Sant Andreu a Barcelona. Més de trenta mil fusells estaven en mans de la CNT i la FAI (Tortajada & Vila, 2015). És a dir, els anarquistes s’havien fet amb el poder i Companys no els podia controlar. De fet aquell 20 de juliol rebia a caps anarquistes al Palau de la Generalitat mentre les armes corrien per tot Catalunya. Tot d’obrers i parcers armats, sense seny i amb massa rauxa, se sentiren poderosos després de dècades d’injustícia social. A Vila–rodona arribaren també les armes en mans de joves, com a cal Gassol, amb el cap verd i la ràbia a flor de pell. L’eufòria dels anarquistes i dels sindicalistes era tan gran que començaren les accions emocionals oblidant les racionals. Els treballadors, molts sense formació, varen iniciar la gestió de les fàbriques mentre molts pagesos col·lectivitzaven la terra. En tot allò va sorgir una repressió brutal en contra amos, catòlics i conservadors. Patrulles de milicians anarquistes detenien, empresonaven i fins i tot executaven a tort i a dret. Catòlics, clericals, amos i conservadors tots eren feixistes als ulls dels anarquistes. La rauxa catalana havia perdut el seny.

Aquell context de guerra contra els republicans va fer augmentar l’odi contra els suposats dretans. A Vila–rodona s’esdevingueren moltes morts per venjança, enveja o interessos que poc tenien a veure amb la Guerra Civil. La ignorància, la mediocritat i la picaresca van fer créixer l’abús d’un poder malentès. L’origen d’aquells actes d’extrema violència emanà de la fòbia engendrada durant dècades en contra dels benestants, amos i Església. Però, i com sempre passava a la història, pagarien justos per pecadors. Companys, desbordat per tant desori, va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes amb l’esperança de poder controlar aquells revolucionaris armats (Tortajada & Vila, 2015). Però durant aquell juliol de 1936 les classes populars, la majoria simpatitzants anarquistes, varen sentir com la Generalitat perdia totalment el control cedint-lo al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, més conegut a Vila–rodona com el Comitè. Així fou que per tot Catalunya, i davant la pèrdua de poder del govern català, aquell Comitè anarquista guanyà força per damunt dels propis ajuntaments. A Vila–rodona es feren freqüents joves amb gorres vermelles i negres que sovint anaven armats tot cridant consignes anarquistes. En fi, es creien els amos del poble i del país. La principal demostració de força d’aquells membres del Comitè a Vila–rodona s’esdevingué pocs dies després de la derrota dels militars franquistes a Barcelona. Davant aquella bona nova multitud de milicians armats, del poble i forasters, ompliren a vessar la plaça dels Arbres. Davant aquella reacció el consistori va restar com un poder auxiliar. Així fou que el Comitè començà a prendre decisions per si mateix i sense permís de l’Ajuntament (Gili, 2007). Aquella conquesta de poder va comportar que molts n’abusessin perpetrant robatoris i assassinats sense justificació legal alguna. La crueltat no mata, ho fa la ignorància.

A Vila–rodona, i davant aquella ofensiva anarquista, molts feligresos i amos patiren per la seva vida. Així passà que molts d’ells es tancaren a casa per protegir-se dels menjacapellans abrandats. El Comitè, davant aquella fugida, va decretar que tothom tingués les portes i les persianes pujades per tal que es veiés el que s’hi tenia, feia o amagava a les llars. Alguna família catòlica ocultava a rectors i monges per por que el Comitè els o les fes afusellar. Però no sols de persones tenien por els creients. El Comitè va fer un pregó dient que tothom que tingués objectes religiosos els portés a la plaça per ser cremats. Els anarquistes passaren casa per casa amenaçant a qui fos catòlic. El missatge era clar, si trobaven alguna icona cristiana matarien a tota la família. Aquell dia les llars de foc de molts varen cremar fins l’últim bri de catolicisme que hi hagués per l’habitatge.

La valentia del Comitè creixia jornal a jornal. Així fou que un dia les dones simpatitzants del mateix varen passar amb garrots a fer tancar totes les botigues del poble. La consigna que cridaven era que tots els botiguers havien d’anar a defensar als seus homes a la guerra. Algun càrrec del poble va intercedir fent que les garrotaires, nom que se’ls quedà, tornessin a casa seu. Tot i així el Comitè tenia més força que el mateix Ajuntament ja que el 21 de juliol d’aquell 1936 va expropiar la parròquia i el convent de les Carmelites. Acte seguit va fer fora d’allí al rector Josep Maria Escoda Cedó, al recent vicari, Àngel Camp Thos, a la mare carmelita Teresa Subirà Sant Jaume, a la germana carmelita Maria Roqueta Serra, a la mare superiora i a una altra carmelita més (Mañé, 1998). Tots ells es refugiaren a cases de catòlics, les dues últimes a casa del senyor Robert, Cal Robertó, i els restants al carrer de les Hortes a casa de Josep Gavaldà i Torredemer, Cal Mas. Les dues monges que s’hostatjaren a cal Mas foren despullades en el mateix convent per dones del Comitè. Aquella acció tenia una intenció clarament vexatòria. Teresa Gondolbeu en fou una de les capitanes. Un cop avergonyides se les va obligar a vestir de normal.

L’expropiació del convent de les Carmelites no fou un simple acte en contra les propietats eclesiàstiques, sinó una adquisició per a usos del Comitè. L’església va convertir-se, com també va passar a Vilabella, en un magatzem de menjar gestionat per la Col·lectivitat. El Convent de les Carmelites va transformar-se en una escola laica. Òbviament les misses i les celebracions varen deixar de fer-se durant tota la guerra. La prova fou que els bancs de l’església servien de seient a la plaça dels Arbres (Santesmases, 1998).

Però mica en mica el Comitè va anar abusant del seu poder i va passar als actes bandàlics. Els dies 22 i 23 de juliol arrencaren altars, imatges i retaules de l’església per a transportar-los a una pira sota el nou pont (Mañé, 1998; Santesmases, 1998 & Gili, 2007). Aquella crema no fou l’única. De fet, i davant de la porta de l’església, també s’hi cremaren altres articles menors. La mirada ingènua d’alguna quitxalla que no entenia res, n’ha donat testimoni, la d’en Llorenç Rabadà i Sanromà. Potser allí s’hi van cremar les banderes brodades en seda dels antics gremis del segle XVII. Però l’incendi més cafre fou el del 23 de juliol quan l’església de Vilardida va il·luminar el cel rememorant el seu topònim romà.

La matança de clericals i catòlics no semblava tenir aturador. El govern de la Generalitat no ostentava ni prou autoritat ni prou poder per a controlar aquella rauxa anticlerical del Comitè que havia legalitzat. Companys tenia certa por de combatre la violència amb més violència. De fet, i davant les pressions d’alguns membres del seu govern, en Companys va confessar que no volia anar en contra del poble. Al final sols se’ls acudí una idea. El 23 de juliol de 1936, Lluís Companys i Ventura Gassol varen signar un decret acordant que la Generalitat es feia càrrec de tots els centres confessionals de Catalunya. Allò propicià el tancament de molts centres religiosos que passaven a control autonòmic i no anarquista. D’aquella manera Companys va salvar força catòlics i càrrecs eclesiàstics. Es calcula que així més 9.000 persones no foren executades pel Comitè (Tortajada & Vila, 2015).

Sota aquella llei de Companys i Gassol, a Vila–rodona l’escola catòlica, i el seu convent de les Carmelites, foren clausurats, fet el qual implicà que tots els nens i nenes de Vila–rodona hagueren de passar junts a l’escola municipal. Allí un total de 122 xicots i de 121 noies d’entre 6 i 14 anys començaren les classes sense romandre separats per sexes. D’aquelles 121 alumnes, 56 procedien de les monges.

Tot i així el Comitè va passar a accions més fortes per Vila–rodona. Un dia més tard, el 24 de juliol, detingueren a les monges i clergues que dies abans havien expulsat dels seus edificis. Així fou que arribà una comitiva davant d’on s’hostatjaven. Foren un total de tres cotxes plens de forasters armats pel Comitè. Els sis detinguts, les quatre monges i els dos capellans, se’ls introduí en el cotxe del mig entre crits i insults d’alguns badocs allí presents. Acte seguit els portaren a Vilafranca per ser traslladats després a Barcelona. Les germanes assistides per Cal Robertó sobrevisqueren però els clergues foren afusellats al poble de Múnia el 26 de juliol. Les altres dues Carmelites foren mortes amb brutalitat el 31 de juliol a la carretera de l’Arrabassada direcció al Cementiri Nou de Barcelona (Mañé, 1998). Es diu que un cop allí un va preguntar.

- I què en fem d’aquestes?
- Feu-ne el que en vulgueu.

L’abús d’aquelles esquerres en contra del que elles consideraven dretes, fou un fet que durà tota la guerra. El propi govern, per exemple, va voler afavorir el sindicalisme republicà d’esquerres. El 27 d’agost el govern dictaminà el Decret de sindicació obligatòria on els sindicats de cada poble s’havien d’unificar mentre tots els pagesos, i sense excepció, s’havien de sindicar. El 16 de setembre s’unificaren els dos sindicats de Vila–rodona sota l’arbitri de l’alcalde Josep Torredemer Parés. Tot i així els membres de cada sindicat continuaren anant al seu cafè, El Molí o La Societat.

Però un nou fet on es denotava aquell odi de les esquerres cap a les dretes succeí el 29 d’agost. Malgrat la supressió de Festa Major davant la Guerra Civil, l’orquestra va voler cobrar les 800 pessetes del contracte. Així fou que la Junta de Joventut Republicana, sense recursos per pagar, va enviar una ordre de pagament a totes les famílies que ells consideraven de dretes, és a dir, les que freqüentaven El Molí. Així fou que aquell 29 d’agost els joves de la Junta, i més dos homes armats, van passar per les aproximades 100 cases a cobrar el ball. Tots pagaren la seva part. L’assassinat del president d’Acció Catòlica uns dies abans així ho aconsellava.


lunes, 20 de noviembre de 2017

104. Escalfant la Guerra Civil


Un grup de música dels anys vuitanta deia que mucha policía poca diversión. Potser les cançons d’Eskorbuto eren massa radicals però encaixarien amb aquell 1936 i posteriors. Com s’ha vist l’Ajuntament dretà de Vila–rodona volia tenir una caserna de la Guàrdia Civil al poble, la qual cosa implicaria poca diversió. Però l’entrada de les esquerres aquell 1936 va capgirar aquell projecte. De fet, i amb data del 4 de març, el nou consistori va deixar sense efectes aquell requeriment (Santesmases, 2003). En fi, que la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil a Vila–rodona fou substituïda per una nova proposta molt més necessària, la construcció d’una nova escola i parvulari més grans. L’assumpte educatiu fou un dels eixos polítics fonamentals d’aquella Segona República. Primer es va voler substituir les escoles privades i clericals per un ensenyament públic elàstic i més adaptat a cada alumne. En segon lloc, i com va passar a Vila–rodona, es va potenciar la construcció de més centres educatius amb un augment espectacular de noves contractacions de docents i millores en els seus sous. En tercer lloc es van reformar els plans de magisteri per tal que els nous docents dominessin més els aspectes pedagògics que els de la seva especialitat a l’aula. I en quart lloc es va normalitzar el bilingüisme a les escoles, tot i que la majoria de docents tenien un domini molt baix del català. En definitiva, es promulgaren una sèrie de canvis, que no millores, que poc després el franquisme aboliria. Després, i durant la democràcia, el socialisme recuperaria aquells canvis durant els anys noranta mentre que el PP els tiraria enrere cada cop que podia. La història? Una espiral de similituds.

La república, per atiar el foc dels conservadors i dels militars espanyols, va tirar sofre a la foguera durant aquell març de 1936. Si un dia s’havia detingut a un esquerrà com Companys per nacionalista ara tocava tancar a un dretà per fatxenda. Així fou que la República, tement per la seva seguretat, va ordenar detenir un dels fundadors de la Falange espanyola enemiga de les esquerres. Per a tal acció se’l va acusar d’una poca-soltada, de tinença il·lícita d’armes, fet que no era veritat. N’Antonio Primo de Rivera, amb llicència d’armes, va ser empresonat i traslladat aquell juny a Alacant. En plena por dels nacionals, el Govern va decidir condemnar-lo a mort. Franco l’intentaria rescatar durant la Guerra Civil però la pròpia lluita li ho va impedir. El 20 de novembre de 1936 Primo de Rivera fou afusellat sota les ordres de la República. Molts insinuaren que Stalin hi estava al darrere. Cal recordar que Stalin enviava armes a la República a canvi de dues coses, l’or de les reserves i la sang dels seus enemics. Primo de Rivera, com anticomunista declarat, estava en la llista d’Stalin.

Tot l’anterior ens indica que l’esquerra podia ser molt agressiva alhora d’aplicar mètodes dràstics en contra dels seus enemics. De fet Vila–rodona no en fou excepció i el seu ajuntament va imposar les seves tesis esquerranes en contra els propietaris i benestants. Posem per exemple l’antiga destil·laria d’aiguardent del carrer de la Bassa. Havia estat tancada a finals de segle per la fil·loxera i per la pujada d’impostos de l’alcohol. En aquell 1936 però, l’edifici, tot i estar en ús com a corral per a cabres, amenaçava runes. L’ajuntament va demanar al propietari que restaurés l’estructura però aquell no en fou capaç. Cal tenir en compte que els rabassaires havien expropiat les terres als amos i que aquells s’havien quedat sense pràcticament ingressos. Al final el jove hereu, Josep Rabadà, no es va poder fer càrrec de les obres i l’Ajuntament va expropiar i enrunar les parets. Avui dia aquell reducte és l’actual plaça a inici del carrer de la Bassa. La xerrameca explica, i donat aquell context on els pobres es podien fer rics i els benestants es tornaven pobres, que el pastor que hi tenia les cabres en aquell corral va trobar-hi sort. Alguns del poble expliquen que va localitzar un tupí ple de monedes que l’antic propietari havia amagat en aquella destil·leria. Els rumors deien que aquell home i muller, poc després d’enrunar-se aquells murs, van començar a gaudir d’un bon nivell adquisitiu. De fet van comprar nou bestiar, una casa nova i van instal·lar una nova carnisseria a Vila–rodona. Qui sap. L’únic cert però, era la pressió de les esquerres contra les dretes. Per desgràcia el caos d’aquell govern, tant a nivell d’estat com a nivell de consistoris, atiava el foc d’un aixecament militar. El clima de revenja contra catòlics, monàrquics i propietaris esfereïa als defensors de la pàtria cristiana, borbònica i conservadora. Tot i allò, les dretes tenien mal desaparèixer i la cosa no quedaria així. El desig d’un cop d’estat s’anava coent sota els peus de la República, és a dir, Espanya estava sota un caos governamental i molts militars s’ho miraven amb mals ulls amb el talonari de la patronal al darrera. Sols calia una última espurna per encendre la foguera.


jueves, 16 de noviembre de 2017

103. L’Oasi Català - El Preàmbul d'una Guerra


Companys ara era estimat pel poble, valorat pel govern espanyol i respectat per les dretes catalanes. Amb aquesta bona entesa la Generalitat va endegar tota una sèrie de reformes inaugurant noves escoles, reformant la Llei de Contractes de Conreus, afavorint als rabassaires, signant readmissions de rebels acomiadats, inhabilitant a qui havia acceptat càrrecs públics durant el Bienni Negre i permetent que les vagues aconseguissin millores laborals per als obrers. Mentre a Espanya bullia l’olla dels conflictes socials, a Catalunya tot semblava una bassa d’oli que alguns van anomenar l’oasi català (Tortajada & Vila, 2015). Però realment tot allò l’únic que feia era tibar la corda amb els amos, la patronal i els conservadors. Sota aquell context s’entenia el que passava per Vila–rodona a nivell del consistori i dels rabassaires. L’ajuntament d’esquerres volia recuperar el terreny perdut durant el Bienni Negre de les dretes. En foren ara exemples l’immediat retorn dels noms dels carrers canviats pels conservadors, la crida de les esquerres amb el lema la Terra per qui la Treballi, o la redundant oposició dels jornalers de rabassa a passar part de la collita als amos. Aquests últims, i animats pel context polític de Companys, no sols es negaren a pagaments sinó que passaren a l’acció. Aquella unió de progressistes conduí a la creació de la Col·lectivitat a Vila–rodona, una associació de vint-i-una famílies que amb uns cent membres compartien jornals i producció. Aquests foren qui expropiaren algunes terres, propietats i collites. Sota aquella unió i rebel·lia els pagesos rabassers es tornaren a sentir forts. Allò explicaria que rabassaires, parcers i jornalers es neguessin a pagar una taxa d’orígens medievals, el censal. Aquell pagament anual es feia en concepte d’una part del deute de la casa o terra comprades feia segles. Era com una hipoteca que mai s’acabava de pagar però que passava perpètuament de pares a fills. És a dir, si el rebesavi d’algú havia comprat la casa on vivien quedant a deure 100 lliures, els descendents continuaven pagant el 5 % d’aquelles a l’hereu de qui ho havia venut. Molts dels censals que es pagaven per aquell 1936 s’havien originat entre els segles XVII i XIX. Normalment aquell pagament ascendia entre unes 6 a 10 pessetes anuals. L’abonament d’aquella modesta quantitat es realitzava o per Tots Sants o per la Fira. Així es veia com molts pagesos passaven per casa de l’amo per pagar el seu censal. Però amb la revolta rabassaire allò va canviar i els censals van finar (Santesmases, 2003). El punt més àlgid d’aquella revolta rabassaira va trobar-se a la plaça del poble amb el càntic la terra per qui la treballi. En el record està una dona que va enlairà al seu fill al mig de la plaça dient, mireu, mireu, aquí hi teniu l’hereu de cal Rabadà. Òbviament aquella casa era una de les benestants del moment. La ràbia continguda dels parcers i l’avarícia dels amos mai no havia trobat una bona terra d’entesa (Rabadà, 2016).

Davant d’aquelles accions físiques era evident que el republicanisme burgès i teòric de Pi i Maragall s’havia transmutat en un republicanisme revolucionari i jornaler. La prova la teníem en el fet que molts propietaris benestants havien estat capdavanters del republicanisme i de l’associacionisme agrari esquerrà. Malauradament la polarització social d’aquell 1936 no deixava espai per als termes mitjos. Els amos, abans republicans, ara es distanciarien d’una pataleia que consideraven emocional i revulsiva. En definitiva, que la societat de Vila–rodona s’havia extremat fent desaparèixer tots els grisos. Ara tot era com el futur NODO, o blanc o negre. Anys abans un havia pogut ser clerical i d’esquerres, de dretes però no practicant, creient però republicà, propietari però progressista o parcer i conservador, però ara la centrifugació històrica no deixava termes intermedis i tothom havia de passar a ser esquerrà o dretà, roig o blau, i republicà o fatxenda. Aquelles conclusions de millor estar units que reunits, ningú les escoltà. A nivell nacional tot el context anterior sols feia que alimentar el mal perdre dels dretans i les seves ganes de tornar al poder. La guitza entre esquerres i dretes havia estat un costum durant un bon grapat de lustres. De fet, i com deia aleshores en Josep Pla, el més semblant a un polític espanyol d’esquerres, era un polític espanyol de dretes. Però allò no va tenir en compte una altra conclusió que ja s’ha dit, millor oficials ben pagats que generals enutjats. Mentre les esquerres i dretes no paraven de fer-se la punyeta i el país estava per governar, als militars recolzats pels conservadors se li anaven inflant les ganes de poder altre vegada. Un nou cop d’estat s’estava coent. La guerra estava a un pas i les torxes d’un i l’altre bàndol flamejaven enceses.



lunes, 13 de noviembre de 2017

102. Atac a Catalunya - Bienni Negre

El 14 de gener de 1934 es celebraren eleccions municipals a Catalunya on quedava clar el bipartidisme entre els conservadors de la Lliga i els progressistes d’Esquerra Republicana. A més l’interès que havien despertat aquells comicis es feia patent per tres raons. La primera que per primer cop les dones podien votar. La segona que dretes i esquerres restaven molt extremes entre si. I la tercera que aquelles eleccions es visqueren com un plebiscit entre República catalana o monarquia espanyola. De fet, i com ara, la dreta governava Espanya amb gran enyor del passat borbònic. Tot i així l’esquerra catalana lluitava amb els rabassaires per guanyar aquell plebiscit. I així resultà que ERC va guanyar en tots els municipis de més de deu mil habitants. En foren excepció sols Girona, Vic i Olot. Tot plegat amb uns índex de participació molt alts. A Vila–rodona l’assistència a les urnes fou esplèndida amb el 71,4 % dels qui ho podien fer (Soler, 2012). Òbviament, i amb un any màxim de desnonaments comarcals, sortiren victorioses les esquerres. Davant aquells resultats els parcers de Vila–rodona se sentien molt valents i la cosa s’embalava. Molts d’ells tornaren a negar-se a donar la part de la collita a l’amo però, i a més a més, aquell setembre alguns d’ells assaltaren la finca del propietari Josep Maria de Veciana. De fet tota Catalunya era un bullim d’exaltacions esquerranes i de petites revoltes. El conservador govern espanyol sols feia que animà allò. Amb els seus intents centralitzadors empenyia a les esquerres catalanes a prendre decisions desesperades. Companys, al capdavant, no acontentava a tothom. La dreta catalana el considerava impulsiu, inexpert i revolucionari mentre que l’esquerra el veia poc nacionalista, poc independentista i un pèl covard (Tortajada & Vila, 2015). Calia afegir que aquell any Mussolini havia fet guanyar a Itàlia els mundials de futbol com a propaganda feixista; que Hitler havia guanyat les eleccions assumint el poder absolut com a Führer; que la CEDA, un partit ultracatòlic anticatalanista, se sentia cada dia més fort al romandre vinculat a un llampat Hitler; que aquest partit va assolir entrar al govern espanyol el 4 d’octubre d’aquell 1934 amb el deliri de colgar totes les reformes progressistes aprovades els anys anteriors; i tal com va fer la recentralització del PP entre els anys 2011 i 2015, la CEDA volia també fer el mateix amb l’autonomia catalana. Finalment calia afegir que la Llei de Contractes de Conreu a favor de la Unió de Rabassaires fundada per Companys fou tombada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, i que la vaga general a Astúries en contra el nou govern ultradetà estava sent reprimida per l’exèrcit de Franco. Tot plegat, uns conservadors catalans i espanyols impugnant una llei a favor dels rabassaires, aquella pressió de la dreta espanyola a punt de retallar competències al govern català, el feixisme en alça per Europa, una CEDA amenaçant l’autonomia, Franco matant miners per Astúries i una esquerra independentista nerviosa, va fer que Companys proclamés el 6 d’octubre de 1934 l’Estat Català. La manca de raó i l’excés d’emoció en tot allò va fer que aquells fets portessin a l’arribada de l’exèrcit a Barcelona, l’ordre de Franco de bombardejar el Palau de la Generalitat des de l’aire, i finalment a la rendició del govern català més el seu empresonament. La història sembla repetir-se en termes equivalents l'any 2017. Òbviament les dretes espanyoles prengueren les regnes de Catalunya detenint també a molts rabassaires. Així fou que molts parcers de Vila–rodona restaren captius al vaixell Manuel Arnús al port de Tarragona mentre Companys i el seu govern ho estava a l’Uruguai al port de Barcelona. Sota les ordres espanyoles el consistori de Vila–rodona va passar a mans conservadores amb la consigna de reprimir tota aquella acció contra els amos (Soler, 2012). I així, i després de tots aquells empresonaments, s’inicià el Bienni Negre on els conservadors van dedicar-se a fer la guitza als progressistes. Tot canvia, res canvia.

Mentre a Vila–rodona, i sota aquella guerra entre esquerres i dretes, va sorgir una idea que buscava la concòrdia. El sindicat conservador de Vila–rodona va crear la Sociedad Mútua de Animales de Labranza. L’objectiu era l’ajuda mútua dels pagesos associats en cas de malaltia, inutilitat o mort. En una de les reunions, Eduard Domingo, soci de l’altre sindicat, el republicà, va proposar d’unificar totes les germandats existents per crear una societat mútua general per a tots els vilatans. Allò seria el preludi de la futura mutualitat amb assegurances i pòlisses que un any més tard es contractaria (Soler, 2012). És a dir, que la idea tindria els seus fruits, eradicaria les germandats hereves de les cofraries medievals, però, i per desgràcia, no acabaria amb la guerra entre conservadors i progressistes.

Entre tot aquell enrenou durant el 1934, aparegué una nota d’humor per Vila–rodona. Mentre en Companys havia estat empresonat, un vailet que corria els estius per Vila–rodona, va cridar l’atenció de molts vilatans. Per aquelles èpoques la població del poble era d’uns 1.142 habitants, força més baixa que la d’abans de la fil·loxera. Mentre La Societat i El Molí continuaven la seva peculiar cursa. De fet aquell últim estrenava un piano seminou comprat a l’Argilaga, tot senyal que la gramola no agradava massa entre els conservadors. I fou durant aquell estiu que es va estendre una xafarderia sobre en Companys que tot Sabadell coneixia. La història arribà al poble pocs temps abans de mà d’un jovenet fill d’aquella urbs, en Joan Oliveras, en Joan de Sabadell. La seva història d’infant va córrer com la pólvora un cop explicada a El Molí. L’anècdota la va viure aquell vailet quan acompanyà al seu pare a casa d’en Companys a Barcelona. El progenitor era fuster i així havia de fer feines a casa del president. Mentre el pare treballava, aquell xic va patir una trobada amb en Companys del tot esfereïdora. La ment d’aquell menut va veure en Lluís Companys com un vampir aferrat al coll d’una dona en plena passió. La noia, propietària d’una peixateria, va fugir de l’ensurt però en Joanet explicava que li havia salvat la vida, que ell havia fet foragitar al vampir que l’atacava. La seva crònica des de la innocència el feu força popular per Vila–rodona i molts li demanaven que tornés a explicar l’aventura sota les rialles còmplices dels assistents (Oliveras, 2001). En Companys simplement tenia una amant a qui estimar mentre la CEDA tenia un poble a qui odiar.

Amb la dreta espanyola al poder no es feren esperar les seves accions per protegir els propietaris amenaçats. Aquell 1935 Espanya estava sota els hereus conservadors. No fou gens estrany que els ajuntaments fossin gradualment substituïts per regents afins al govern espanyol. Així fou que l’Ajuntament de Vila–rodona es va fer de dretes. Una de les primeres coses que va demanar per a protegir els amos fou una caserna de la Guàrdia Civil. I més ben dit, va instar a traslladar la del Pont d’Armentera a Vila–rodona per raons de major importància econòmica d’aquella última població. La veritat era que una caserna de la Guàrdia Civil assegurava que les revoltes de rabassaires contra els amos serien reduïdes ràpidament. Més falta feia construir una àmplia i nova escola, però per a aquell ajuntament un centre públic no era un tema de primera prioritat. Altres exemples en detriment d’una escola foren comprar una ràdio per al Molí. Així fou que el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, entitat conservadora, va comprar aquell aparell per a escoltar mítings dretans, partits de futbol i concerts a la seva seu social. Amb allò es pretenia que la gent anés menys a la Societat republicana i més a El Molí. Com es podia entendre el Bienni Negre era doncs una taca que s’escampava recolzant les dretes procatòliques, conservadores i de tendències feixistes com la CEDA governant. Hitler estava a l’alça per Alemanya i molts dretans hi sentien grans simpaties. Aquell Adolf austríac fou captat per la burgesia alemanya per a defensar políticament els seus interessos. Hitler deia al poble el que aquell volia escoltar, que no havien de pagar els deutes de la Primera Guerra Mundial. Amb aquella treta més una oratòria contundent va arribar al poder per les urnes i a la Segona Guerra Mundial.

Tot i la hegemonia de les dretes proclius als catòlics, els clericals tenien por davant les extremes esquerres. Així fou que el capellà de Vila–rodona va demanar a les famílies més feligreses que guardessin les casulles i altres estris de l’església. Cases com cal Llobí, Recasens i Miquel en guardaren un bon grapat restant la resta emparedades. Les relíquies restaren amagades darrera aquelles falses parets i les casulles qui sap a on.

Però aquell 1935 no sols de tempestes polítiques va patir, també, i metàfora d’aquella societat, vents huracanats varen fer brandar aquella Vila–rodona confusa entre extrems socials polaritzats. L’1 i 2 de març de 1935 unes fortes ventades arrencaren els arbres de la sèquia del Turell. En el record del poble quedà la Ventada de Sant Simplici. Per desgràcia no es va endur l’odi que s’estava acumulant entre dos bàndols. Però, i per sort, no tot foren males noves aquell any. La crisi econòmica del 1929 donava senyals de finar i una brutal collita de raïm va superar els 2.500.000 quilos al celler republicà. Allò, i al no donar abast aquell sindicat, va fer buscar altres cups. Tot plegat va implicar uns bons ingressos per a Vila–rodona i l’inici d’una sèrie de bones anyades en quilos i preu. A més, i si tenim en compte que a partir d’aquell any la venda de vi embotellat al sindicat republicà implicà més del doble dels ingressos que el de l’engròs, el negoci dels gotims anava a tota màquina. Potser, i per acompanyar aquella bona verema, durant aquell octubre va arrencar el cinema sonor a La Societat amb la pel·lícula La Nave del Terror. El poble creixia i de fet Vila–rodona va passar a rebre més gent davant el nou ascens de la vinya. Durant el 1936 s’arribaria als 1.905 habitants. L’economia anava bé, la política aviat s’hi avindria.

Durant el 1936 es convocaren eleccions espanyoles per al 16 de febrer, uns comicis on succeir un fet excepcional. Aquella hegemonia de les dretes i del seu Bienni Negre, va fer reaccionar finalment a les esquerres. I aquell cop si que varen escoltar la sàvia conclusió que millor units que reunits. Així doncs, i durant aquell febrer de 1936 les esquerres innovadores miraculosament s’uniren en contra les dretes conservadores. A Espanya el Front Popular, una coalició de partits progressistes, va guanyar les eleccions. La victòria d’aquelles esquerres unides clamava l’alliberament dels "presos polítics". La tensió social s’estava accentuant tant que el nou govern de Madrid va decidir amnistiar a tots els polítics detinguts per asserenar els ànims. Companys i el seu govern, condemnats a trenta anys al Penal del Puerto de Santa María a Cadis, foren alliberats. De fet Companys va sortir de la presó perquè havia estat votat per una majoria aclaparadora. De sobte es va convertir en un dels polítics més populars de tota Espanya (Tortajada & Vila, 2015). En resum, aquells comicis de 1936 tancaren definitivament el Bienni Negre. En la majoria de pobles catalans, i donada la unió de les esquerres, la victòria d’aquelles fou aclaparadora. Vilabella, poble molt proper a Vila–rodona, en fou excepció. Allí hi guanyaren els conservadors amb la CEDA de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas. Ja hem indicat en anteriors apartats que aquella vila fou sempre propera a catòlics, reials i benestants, la qual cosa l’apropà primer als conservadors i posteriorment als franquistes. Per exemple, durant la rauxa esquerrana inicial en contra l’Església, molts del poble ajudaren a escapar d’una mort possible al rector de Vilabella. Aquella persecució, i que en breu veurem del catolicisme, va produir força simpatitzants pel franquisme a Vilabella. Amb això no es vol dir que la majoria ho fos sinó que la proporció de simpatitzants fou superior a la mitjana.

Vila–rodona, i donada tota la seva tradició de liberal, anticarlina i finalment republicana, va pertànyer a la norma catalana i les esquerres guanyaren amb un 61 % dels vots (Santesmases, 2003). D’un total de 938 votants, 365 ho foren a favor del dretà Sindicat de El Molí i 573 de l’esquerrana Unió de Rabassaires i Sindicat Agrícola. Però els conservadors, i com sempre havia passat, tingueren mal perdre. A la primera sessió d’aquell consistori, i sent alcalde Josep Torredemer Parés, els dos regidors dretans no s’hi presentaren. El seu senyal de rebuig fou indiscutible i preludi del que arribaria aquell 1936.



jueves, 9 de noviembre de 2017

JUNCKER HONORIS CAUSA

(English at the end)
Qui busca la veritat ha de, mentre pugui, dubtar de tot. Doncs bé, Jean-Claude Juncker, membre del Partit Popular Social Cristià, i primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, ha afirmat que els nacionalismes són un verí. La seva declaració ha estat al voltant del seu Honoris Causa atorgat pel govern del Partit Popular espanyol a la Universitat de Salamanca. Tot sembla indicar que la declaració de Juncker, i en agraïment del seu honoris causa, esdevé un recolzament del nacionalisme espanyol en contra del nacionalisme català. Cal preguntar-se aleshores quin nacionalisme és un verí, el dels catalans, el dels espanyols, el dels alemanys o el de tots els estats del món. Convindrem que un verí és una toxina, no pas un sentiment que tots els governs defensen, el seu nacionalisme. Sembla versemblant que amb aquest honoris causa un del PP europeu, en Juncker, cobra per afirmar el que els del PP espanyol paguen. Clar que si Juncker dubtés ofendria als del PP espanyol, però qui dubta respecta l’autenticitat. Per tant cal recordar al senyor Juncker que un polític ben informat és aquell que no pot explicar gairebé res de les moltes coses que sap. Com deia Nietzsche, l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat. En fi, si podem escriure l’evidència, ¿per què hem pregonar mentides? Per tant aquest causa d’honor, honoris causa, resta molt lluny del diploma llatí. Potser tot resulta com aquella noia, que prenyada pel descuit deia el següent: però si sols em va posar la punteta. I és clar, a la punteta hi havia el verí, el verí de l’engany. Nens i gent bona, la veritat en la boca; demagogs que van de savis, la mentida en els llavis.

JUNCKER HONORIS CAUSE


Whoever seeks the truth must, as long as he can, doubt everything. Well, Jean-Claude Juncker, member of the Popular Christian Party, and Luxembourg's prime minister for 18 years, said that nationalisms are a poison. His declaration has been around his Honoris Causa granted by the government of the Spanish Popular Party at the University of Salamanca. Everything seems to indicate that the declaration of Juncker, and in gratitude for his honoris causa, becomes a support of Spanish nationalism against Catalan nationalism. One wonders, then, what nationalism is a poison, that of the Catalans, of the Spaniards, of the Germans or of all the states of the world. We will agree that a poison is a toxin, not a feeling that all governments defend, their nationalism. It seems plausible that Juncker  affirms what the Spanish PP pay. Of course, if Juncker hesitates he would offend the Spanish PP, but whoever doubts respects the authenticity. Therefore we must remind Mr. Juncker that a well-informed politician is one who can not explain almost anything about the many things he knows. As Nietzsche said, the only one that has always been banned, on principle, has been the truth. Anyway, if we can write the evidence, why do we preach lies? Therefore this cause of honor, honoris causa, is very far from the Latin diploma. Maybe everything is like that girl, who impregnated by carelessness said the following: but if only I put the lace. And of course, on the little point was the poison, the poison of deception. Children and good people, the truth in the world; demagogues and politics, the lie on their lips.

lunes, 6 de noviembre de 2017

101. Estatut tururut vs revolució i repressió

Avui dia l'estatut ha estat retallat i vet aquí que els catalans s'han revoltat i poc després han estat reprimits per un poder ben conegut. Quelcom semblant va succeir pels anys trenta del segle passat. Tot canvia, res canvia.

L'any 1931 la gran majoria de rabassaires es negà a donar les parts de verema als propietaris i el conflicte va encendre molts focs difícils d’apagar. D’una banda molts amos tramitaren denúncia judicial en contra de molts parcers rebels. Per l’altra allò va fer explotar la revolta propiciant els fets del 6 d’octubre de 1931. La Guàrdia Civil, sempre acostumada a aquelles dissidències, practicaren repressió, detencions i empresonaments, els cops de porra hi anaven inclosos. Així fou que diferents rabassaires rebels de Vila–rodona com Josep Casabona, Eduard Domingo i Valentí Pie fossin tancats al vaixell presó Manuel Arnús de Tarragona. Per apaivagar els ànims i evitar mals majors, aquell novembre, i durant la Fira, va venir a fer un míting Lluís Companys i Llibert Estartús, membres de les esquerres catalanistes. Òbviament molts rabassaires hi assistiren i Vila–rodona bullia de gent republicana. En Companys, un personatge apassionat, encantador i que solia connectar amb al gent, va defraudar. El fet que critiqués que els rabassaires s’haguessin agafat la llei pel seu compte negant-se a pagar la part a l’amo, no va agradar a molts assistents. En fi, que si la intenció era frenar les accions violentes, el míting va acabar d’atiar el foc. Poc després, i durant aquell desembre, l’assumpte va tornar a petar amb uns rabassaires enlairats i una Guàrdia Civil a favor dels amos. La repressió no fou amable ni de bon tros, ans al contrari, aquella molt contundent intervenció va fer que l’Ajuntament, simpatitzant dels rabassaires, presentés la dimissió. Davant de la sol·licitud, el governador provincial no la va acceptar i aquell ajuntament va continuar fent el que bonament podia. En ajuda dels consistoris però, apareixeria en breu la Mancomunitat catalana.

Davant les trifulgues entre catalanistes i centralistes, i sota la por d’un alçament militar contra la república, el congrés dels diputats va aprovar un Estatut català, com avui dia, ben retallat. El 9 de setembre de 1932 així fou votat a Madrid sota la decepció catalana, la benedicció dels conservadors espanyols i l’absentisme de més de cent diputats espanyols d’esquerres. Tot i així Macià i Companys la van saber exposar com un gran èxit per a Catalunya ja que l’Estat espanyol acceptava per primer cop una autonomia catalana. I del cert que aquella començà a donar els seus fruits en assumptes culturals i educatius aquell mateix 1932. En el passat l’escola dels pobles, i com no de Vila–rodona, havia estat assumpte de l’Ajuntament, d’associacions com La Societat o de congregacions religioses de caire privat. Totes aquelles entitats havien portat a batzegades la continuïtat de l’escola vilatana. Fou a partir d’aquell 1932 que la Mancomunitat i la seva República es feren càrrec d’una escola pública nacional, fet que beneficià molt als ajuntaments. Però a més a més la Mancomunitat va projectar una nova i més pràctica divisió territorial, van iniciar una política d’ajudes socials, van organitzar els serveis de sanitat i d’assistència social, van crear una xarxa de biblioteques populars, van promoure la publicació de premsa en català i es va publicar el Diccionari General de Pompeu Fabra per a la normalització lingüística. Tot i així, i sota la desunió de les esquerres, Macià va haver de constituir tres governs en poc temps. Si més no eren petits avenços legals en aquell incipient i nou govern català sota, i com ara, una crisi econòmica mundial. De fet la crisi del 1929 continuava fent augmentar l’atur i el cost de la vida. Vet aquí per quina raó els moviments socials s’estaven radicalitzant i les esquerres prenent protagonista polític. Un exemple n’era un problema molt complicat de resoldre, el dels rabassaires, un sector que a Vila–rodona havia tornat a explotar. Aquell juliol de 1932 molts parcers tornaren a negar-se a donar la part de cereals a l’amo, una bona, tot i que tardana, collita de blat. La història es repetiria amb uns propietaris tramitant denúncies i una Guàrdia Civil repartint brou calent. Aquella brigada a cavall va tornar a estomacar de valent per després passar a practicar algunes detencions entre els insurrectes. La Mancomunitat, sensible ara al problema, va endegar una reforma agrària per tal que els rabassaires paguessin menys. Fins i tot va redactar una llei per tal que aquells poguessin passar a ser propietaris sota la ràbia dels conservadors. Tot allò però, aniria tibant una corda que en breu petaria.

Alliberada La Societat de Vila–rodona de mantenir l’escola, ara es va poder dedicar a noves activitats culturals. Una de les principals fou el cinema que ja havia tingut antecedents a cal Federico Pequeño. En aquelles èpoques el cinema mut es feia vigent a la sala de ball de La Societat. Cal esmentar que el cinema sonor ja existia des dels anys vint, però ja se sap que la tecnologia no resulta una cosa immediata i universal un cop innovada. En el cas de Vila–rodona les sessions mudes es passaven cada diumenge dos cops. Una de senzilla a les quatre de la tarda i una de millor al vespre per als abonats. Acabada la pel·lícula, es recollien les cadires per donar pas al ball, un acte molt ple de gent. Però aquell creixement de l’entitat republicana tenia una altra lectura per la part conservadora, sobretot quan aquella tenia problemes de finançament. Durant el 1933 el Sindicat Agrícola dels conservadors estava patint a causa de deutes no satisfets. Per sort la seva secció vinícola funcionava i fou aquella la que va endegar la fusió de totes les entitats conservadores de Vila–rodona. Així fou que per fer més força quedaren totes sota el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Allò, i en part, fou per poder fer front al bàndol oposat de La Societat. De fet aquell mateix any el sindicat conservador va llogar una màquina de batre a Cabra del Camp per a poder competir amb la que havia comprat l’altre sindicat feia quatre anys. En igual sentit calia situar aquell novembre la compra d’una premsa hidràulica a Mont-roig del Camp pel sindicat conservador. La dualitat de faccions sociopolítiques a Vila–rodona era un simple reflex d’una nació catalana tendint als extrems. Una de les raons era la fatídica crisi del 1929 que ara picava ben fort. Amb un atur a l’alça i un cost de la vida pels núvols, la societat s’estava radicalitzant cada any més. De fet el Parlament de Catalunya continuava sent una olla de grills i el congrés espanyol una de cols. Tot plegat costava Déu i ajuda posar-se d’acord per demanar més traspassos de competències a Madrid. El diputat Antoni Rovira i Virgili deia que no es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos, però del cert que calia més unió que reunió per part dels catalans. Darrera aquella situació, com passa avui dia, s’hi amagava una forta crisi. En aquell moment era el tèxtil qui perillava, una situació que comportava molts conflictes obrers. Per acabar de posar pals a les rodes al govern català, el president esquerrà d’Espanya dimitia convocant noves eleccions. Aquelles les guanyaria el 19 de novembre de 1933 les dretes. Allò va donar ales als feixistes i en Primo de Rivera va fundar La Falange. En conseqüència, i per al descontent de molts catalans, el traspàs de competències a la Generalitat s’allargà i allargà mentre conservadors i progressistes recelaven mútuament cada dia més. Aquell clima de tensió entre esquerres i dretes també es notà en els ambients rurals. Vila–rodona no era excepció al context polític del país. Amb la dreta al poder aquell 1933, els rabassaires de Vila–rodona temien pel seu futur mentre els amos desitjaven mostrar la seva hegemonia. Això explicaria el que va passar durant aquell novembre. El primer fet fou que una majoria de parcers decidiren altre cop no donar la part de raïm als amos i aquells no tardaren a presentar denúncia. El segon fou que molts pagesos estaven de mal humor davant una mala collita d’olives. Allò obligà, com en altres anys, a comprar oli al Sindicat de les Borges Blanques. Per tant la pagesia d’aquell any restava molt migrada de divises com per suportar la presència d’actes a favor de polítiques conservadores. Vet aquí que el míting d’Unió Ciutadana a Vila–rodona, els Cd’s d’aleshores, va provocar una festa amb massa focs. Aquella conferència se celebrà a El Molí dels conservadors davant les males puces dels parcers. Això explicaria que un grup de rabassaires intentés entrar per sabotejar l’acte tot talant el carrer Major. Rebutjats pels assistents, i ja des del carrer, apedregaren els vidres de El Molí. Els acompanyaven infants amb xiulets, dones amb llaunes i alguns homes amb armes. Al final, i davant d’aquella gatzara, El Molí va decidir suspendre l’acte. La marxa dels oradors, autoritats i assistents fou batejada amb crits, pedres i algun que altre tret a l’aire. Vila–rodona anava polaritzant la seva població en dos extrems. Fins i tot els propietaris republicans de La Societat s’estaven pensant la seva filiació política de nou. Una cosa era la república i l’altre els interessos econòmics. En breu aquella pugna entre rabassaires i posseïdors va empènyer a alguns amos d’esquerres a abandonar el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, és a dir es passaren del sindicat progressista al Sindicat Agrícola i Caixa Rural conservador. Vet aquí que aquell els va rebre amb els braços ben oberts. Gràcies als trànsfugues el sindicat en crisi i l’endeutat Molí sortirien dels números vermells. Tot d’una Vila–rodona era el preludi d’una guerra que aviat arribaria. Però per asserenar els ànims, i durant el desembre de 1933, tot va quedar cobert de neu. Era el preludi d’una mort capdal. Durant aquella nevada el president Macià patiria una peritonitis que, tot i l’operació, li obstruiria l’intestí. El 25 de desembre d’aquell 1933, el seu líder, en Francesc Macià, moria. L’enterrament fou un dels actes més multitudinaris que mai havia vist Barcelona. Es diu que més d’un milió de persones assistiren al comiat (Tortajada & Vila, 2015). Ara Lluís Companys, hereu polític d’en Macià, l’havia de succeir. Aquell canvi no seria sols de nom ja que en Companys, més impulsiu que consirós, més federalista que independentista, més pajaritu que duc, va contrastar d’allò més amb el seu antecessor. En Companys era una home pengim–penjam, un pèl faldiller, de bons orígens però que anava d’obrer, trets molt allunyats de l’estricte militar Macià. En definitiva, en Companys era més un home d’emoció que de raó mentre que en Macià havia estat un dirigent més de raó que d’emoció. Aquella disparitat esdevindria cabdal davant les pugnes socials i sobiranes que vindrien.