146. Tertúlies a Vila-rodona sota el 155

El PP no parava d’anunciar un xoc de trens entre el Govern Català i el Reino de España, però del cert que no fou un xoc, fou una segada del més poderós legalment, però amb menys moralitat, per sobre del més feble en lleis, però amb més arguments ètics. El Casal, el Miami i les Begues n’anaven plens de tot això mentre la política del país anava buida de lògica. Així fou que el dijous 26 d’octubre de 2017 el president Puigdemont, i fins i tot els de Podemos, semblaven abdicar davant una monarquia espanyola que imposava més el “a por ellos” en contra de “con ellos”. En fi que al final els independentistes havien fet pit i collons en contra del nacionalisme espanyol però un article de la Constitució, el 155, els va sepultar. Aquest tema sorgia entre els membres de l’Ajuntament de la Vila, entre els coordinadors del Centres d’Estudis del Gaià o en les tertúlies comuns dels bars vilatans. Mentre pel camp internacional cap recolzament. Fins i tot els irlandesos, que van assolir la seva independència a base d’armes, ara feien ulls closos davant l'independentisme pacífic català. Tot plegat es feia obvi que la unitat espanyola esdevenia un interès europeu per damunt dels clams populars catalans. En fi, el carrer ja no seria sempre seu, i menys dels demòcrates. Ara pertanyia als demagogs europeus, sobretot els alemanys, que esperaven cobrar el bilió d’euros del Reino de España contret amb els bancs germànics. I la dita ja ho diu, la pela és la pela, en fi, banyut i pagar el beure. I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. I així fou que el PP va atorgar un doctor honoris causa a una dels seus grans aliats europeus, una manera de creure’s ric de poder i atacar el procés. Jean-Claude Juncker, membre del Partit Popular Social Cristià, i primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, fou nomenat a Salamanca doctor honoris causa pel PP. I així va afirmar que els nacionalismes eren un verí, però quins, ¿els espanyolistes o els catalanistes? Molts de Vila-rodona veien com la declaració de l’Honoris de Jean-Claude Juncker responia als interessos polítics del Partit Popular. Un saberut de Vila deia que aquella declaració de Juncker, i en agraïment del seu honoris causa, era un recolzament del nacionalisme espanyol en contra del nacionalisme català per tal d’una Espanya unida. En cas contrari aquesta no podria pagar el deute extern a Alemanya. Vet aquí els interessos de tots plegats, la pela. Cal preguntar-se aleshores quin nacionalisme era un verí, el dels catalans, el dels espanyols, el dels alemanys o el de tots els estats del món. Convindrem que un verí és una toxina, no pas un sentiment que tots els governs defensen, el seu nacionalisme. Com deia Nietzsche, l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat.

Però en un poble com Vila-rodona tot es veia amb claredat davant un bon cafè amb aigua de Santes Creus. Molts de Vila formaven part de diferents CDR (Comitès en Defensa de la República) i s’informaven des de bones fonts. Resultava obvi que hi havia unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per als catalans. Algú de Vila va comentar que els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006 que Rajoy deia defensar, prohibien totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzessin com ho feien per Catalunya. En fi, moltes contradiccions des de l’1 d’octubre fins el 155. La pregunta cabdal era, què feia tota aquella policia a Catalunya. La resposta era òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’havien saltat la llei a la torera. És a dir, anaven com braus en una Espanya monàrquica, grisa i arnada. Davant aquella barbàrie alguns intel·lectuals de Vila-rodona es queixaven dels pocs intel·lectuals ibèrics, per no dir cap, que diguessin quelcom al respecte. Visca la cultura espanyola local, mori la causa democràtica mundial. Així la immensa majoria de científics, escriptors i humanistes espanyols no van dir ni piu ni quan la policia nacional va colpejar els votants desarmats de l’1 d’octubre, ni quan el 155 es va desplegar per Catalunya. En fi que la seva cultura pacifica no va servir per canviar la incultura violenta. Ras i curt, no van dir ni ase ni bèstia, sols silenci a favor de les bèsties.

Per tant a Catalunya es vivia una gran paradoxa entre dos governs, l'espanyol i el català. Davant l'embat del 155 el Govern espanyol procurava prohibir tot allò vinculat al procés separatista, fos o no tumultuós o pacífic. Resultava obvi que el govern espanyol no aconseguia representar la majoria ciutadana a Catalunya, sobretot a la independentista. I vet aquí la paradoxa, i és que tant el govern espanyol com el català defensaven la democràcia. L'espanyol prohibia els comicis separatistes i empresonava a més líders catalanistes. El govern demòcrata català, sota la seva llibertat d'expressió, defensava el debat entre unionistes i separaratistes. Resultava imperiós definir què era democràcia per saber qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals. La democràcia, i des del seu fonament il·lustrat, va defensar la separació de poders a l'Estat. Espanya i la seva monarquia, si es creien realment democràtiques, haurien d’haver millorat aquests fonaments. Malauradament no ho feien i els tribunals continuaven empresonant a un bon gruix de catalans que no havien robat, ni assassinat, ni malmès res de ningú. Mentre, el cunyat de Felipe VI vivia a Suïssa com un Rei. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, que la ignorància afirma mentre la paradoxa dubta.

Davant tots aquests embats el consistori de Vila-rodona mantenia la foto de Puigdemont a la sala de plens, la bandera catalana com a principal en el balcó i la lògica en la política comarcal. El sentit comú, que en Rajoy predicava, estava fora de tot aquest mètode científic. Tot i així en M. Rajoy va convocar eleccions el 21 de desembre a Catalunya sota el 155. I els cartells electorals ho deien tot. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parlava d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixava el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirmava que aquest candidat, aprimat i rejovenit, era la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, deia ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamaven frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, anaven a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos.

Mentre la democràcia de Rajoy s’imposava amb uns comicis, a Vila-rodona els llaços grocs s’expandien. Molts del poble, vinculats o no amb els CDR (Comitès en Defensa de la República), demanant permís a les propietats, penjaven llaços grocs a façanes i balcons. El pont de Vila-rodona, orfe de propietat privada, va restar vestit de llaços grocs. La majoria de balconades també. El fet era que la història no es construïa amb opinions sinó amb raons. Malauradament, i amb tant de groc per Vila, algú s’alegrava dels polítics catalans empresonats, que així la cosa anava bé, que així tots haurien de caure, que ell sí s’anomenava demòcrata malgrat enlairà la bandera de la repressió. Repetia, aquest demòcrata, les paraules del senador Montilla, que els polítics catalans empresonats havien enganyat a Catalunya. Desgraciadament ningú no recordava, i en plena crisi econòmica del 2008, que en Montilla va signar multitud de contractes que van endeutar a tots els catalans, ¿no fou pas això una gran estafa? Potser passi que la història no té més enemic que l’ignorant.

145. La vaga del 3-O, i Vila-rodona a Brussel·les

Amb un sí aclaparador el referèndum per la independència va dir ratificar la República Catalana. Tot això amb més vots dels aconseguits per aprovar l’Estatut que el PP havia retallat. Així va despertar Catalunya aquell 2 d’octubre. Però a Vila-rodona el telèfon d’algú no va parar de dringar durant tot el dia. L’atreviment del capellà del poble va trobar-se amb les preguntes del bisbat i les entrevistes dels mitjans. Malauradament moltes d’aquestes anaven ben farcides de segones intencions. Així fou que alguns mitjans unionistes volien deixar a aquell bon home com un traïdor de l’Església i un insensat. Al final el mossèn va declinar més interpel·lacions d’aquell tipus per descobrir, i dies més tard, l’arribada de centenars de cartes amb insults i amenaces. Moltes les va cremar per oblidar aquells fets funestos. Va fer un acte cristià i per això el van crucificar.

Però aquell 2 d’octubre va veure un altre fet. Els pals policials de l’1 d’octubre provocaren la convocatòria d’una vaga general per al 3. I clar, altre cop molts vila-rodonins a Barcelona. Prop mig matí la Plaça Universitat ja estava plena abans d’hora i molts estudiants cridaven consignes contra la repressió militar i estatal patida. Una d’elles era entonar el Virolai que cantaven els de Vila-rodona mentre contaven els vots a l’església, i és que el vídeo s’havia fet viral d’allò més.

Els pals dels nacionals i Guàrdia Civil van provocar també quelcom inaudit, que gent amb l’estelada i la bandera d’Espanya es manifestessin junts. Parelles agafades de la mà amb tal contrapunt vaig fotografiar durant aquell dia. Però Cd's no li va agradar aquell gest i la campanya posterior seria cada cop més agressiva per tal d'atiar el foc dels extremismes.

Al final, però, aquella vaga general no va acabar bé. Algú va escriure un discurs que no encaixava amb la realitat i un altre el va llegir sense conèixer el fets de primera mà. Així fou que aquell vespre en Felipe VI va dirigir unes paraules al seu poble. I és clar, sota una visió imperialista la primera víctima és la veritat. Calia recordar que el setembre de 2016 Felipe VI va declarar davant l'ONU que el Regne d'Espanya posseïa una democràcia avançada, quelcom paradoxal després dels pals repartits a ancians, estudiants i gent pacífica. Tot i així aquell 3 d'octubre, i com feia el seu avantpassat Alfonso XIII,  Felipe VI va pronunciar un discurs altre cop allunyat del seu poble. Primer, i en tot el comunicat, no es va esmentar ni una sola paraula sobre els pals policials. Segon, va culpar de tot el que havia passat al Govern de la Generalitat repetint els mateixos arguments que esgrimia el Partit Popular, és a dir, qui li va escriure el discurs ja sabem de quina corda anava i també a quina recolzava un Rei mancat d'imparcialitat, una cosa que per cert li prohibia el que tant defensava, la Constitució. I tercer, Felipe VI, com a capità general de tot l'exèrcit espanyol, va afirmar que protegiria a tots aquells catalans que no compartissin el que el referèndum l'1 d'octubre va ratificar a les urnes catalanes, és a dir, recolzaria la repressió sobre els independentistes i simpatitzants. El 155, les posteriors detencions i les futures prohibicions en foren la realitat de les seves paraules. En resum, Felipe VI no va ser ben informat del que passava en aquella Catalunya pacífica, i el pitjor, va semblar un titella d'algú que comença a perdre la raó davant d’Europa. En aquest cas, i si la partida d’escacs perilla, se solen fer dues coses, elaborar mentides o moure el Rei. El PP semblava fer ambdues coses sota un triangle amorós de tragèdia grega: el Rei, la Constitució i el mateix PP tancant aquest cercle de protecció mútua. Si el Reino de España, i com va dir el Rei a l'ONU, posseeix una democràcia avançada, millor donar total transparència a les despeses i propietats de tots els Borbons; que la Constitució no considerés delicte criticar la casa Reial; que el pes de la llei hagués caigut totalment ja sobre el seu cunyat; que es reconegués que aquesta monarquia la va restaurar el Caudillo com la seva continuació, i que finalment Felipe VI organitzés uns comicis per tal que el Reino de España el pogués elegir, o no, com el seu Rei aquella “democràcia avançada”. I en cas de no ser elegit, ¿defensaria Felipe VI la seva pàtria sota una República Espanyola? En fi, que el comunicat del Rei va ser molt curt... el discurs també. Felip VI va ser molt “franc”, però la ignorància és la mare de l'atreviment.

Els dies posteriors a aquell comunicat els unionistes varen veure’s forts i van cridar a l’aplec. Així fou que el 8 d’octubre, i amb molts autocars vinguts de fora, es convocà una manifestació pels carrers de Barcelona, però de vila-rodonins ni un. El PP, Cd’s i el mateix PSOE recolzaren la trobada fent-se selfies entre els seus líders. Tot i així l’aplec no va esdevenir tan multitudinari com els dels independentistes. Un cop finalitzada la convocatòria aquell vespre l’autopista de Saragossa anava plena de cotxes i autobusos que tornaven de la manifestació. Jo m’havia casat el dia anterior i em dirigia a Lleida mentre els veia passar tocant clàxons i llums d’eufòria. Tot era ciència ficció, com l'estrena de Blade Runner d'aquells dies.

Passaren dos dies i el 10 d‘octubre el president de la Generalitat va fer un Puigdemont, és a dir, la declaració de la independència de Catalunya i acte seguit la seva suspensió. El gest el va fer tot esperant, com li deien veus europees, el diàleg amb Espanya. Vana il·lusió i error del president de Catalunya, com ell mateix diria setmanes més tard. En pocs dies la repressió va fer acte de presència. Així va caure l’empresonament dels líders principals catalans, l’actuació de l’article 155 derogant la Generalitat i la propaganda anticatalanista en els mitjans sota control unionista. Després PP, Cd’s i PSOE acusarien de cop d’estat als independentistes mentre part del Govern s’exiliava a Brussel·les, un exili que va provocar la manifestació més gran de catalans fora del territori. Més de 40.000 aborígens, entre ells uns quinze vila-rodonins, anaren a Brussel·les amb l’esperança que la Unió Europea intervingués. Malauradament la resposta fou un llarg silenci.

 

144. L’1 octubre a Vila-rodona, el Referèndum.

Davant del referèndum per a la independència convocat pel Parlament, el PP havia enviat milers de policies sobre Catalunya, els piolíns. Aquell intent de repressió a la democràcia catalana va fer unir la CUP, Junts pel Sí (ERC amb l’antiga CiU, ara PdCAT), En Comú Podem, la PAH, ANC, Òmnium i a d’altres entitats en favor del dret a decidir. Restaren en contra, i sent còmplices de la repressió, Cd’s, PSOE i PSC sota un PP ple de vent. Dies abans d’aquell referèndum per a l’1 d’octubre, milers de catalans sortiren al carrer a protestar. La crida fou tan àmplia que se’n feren ressò els mitjans internacionals. El que passaria aquell 1 d’octubre era tota una incògnita. El PP, Cd’s, i socialistes continuaven dient que no es faria, que no hi hauria ni urnes ni paperetes, però alguns a Vila-rodona, i sota consignes agrícoles i botigueres, s’anaven donant instruccions per tal d’anar a buscar les urnes i les paperetes. Aquestes venien de més enllà de la frontera, però venien.

La nit anterior a l’1 d’octubre, i sota l’amenaça que la policia tancaria els col·legis electorals, molts vam anar a dormir-hi a terra. Quitxalla, pares, mares, avis, àvies i demés omplien les aules i sales. Aquella nit res va passar, el monstre despertaria a l’endemà.

Una fina pluja va batejar aquell matí de l’1 d’octubre i les urnes i paperetes arribaren als col·legis. El govern espanyol no se’n sabia avenir i la seva policia esmolava la ràbia, una ràbia continguda durant dies de tancament en vaixells i dependències militars. Però abans els serveis informàtics de la Guàrdia Civil anaven tancant les webs de votació mentre la policia tancava molts col·legis electorals. Bastonades, caps esberlats i contusions corrien per les xarxes. Semblava que molts no tindrien lloc on anar a votar quan de sobte, el miracle, la consigna fou donada. El cens universal fou anunciat i tothom podia votar allà on desitgés. Els meus pares, que estaven a Vila-rodona, no els calgué anar a Barcelona, i menys amb l’enrenou que la policia nacional hi estava enlairant. Em vaig quedar més tranquil.

Els Mossos, sota les ordres del Reino de España, tancaren més col·legis que la policia nacional però sense ni una trompada. A Vila-rodona vingueren però es trobaren amb un àpat comunal on les urnes no hi eren. També tractors alternats pel carrer, i cas que vinguessin Policia Nacional o la Guàrdia Civil, estaven a punt per dificultar-los el pas. Vigilants atents hi havia a les entrades del poble per avisar a la resta. Mentre a altres col·legis hòsties es repartien sense dir missa. En dono testimoni i imatges a la Ramon Llull.

Tot aquest conjunt d’instantànies i vídeos corrien com la pólvora per tota Europa. La BBC en va fer força difusió donant-li credibilitat internacional. Cal recordar que algun membre del Gobierno d’España deia que eren muntatges, fins i tot ho afirmava de les imatges captades per la mateixa BBC. Tot plegat, i amb el referèndum en les pantalles de tot el món, va arribar alguna trucada al govern Rajoy. Uns diuen que la Merkel, altres que si França. Del cert que poc després del migdia varen parar els cops.

La tarda va prosseguir amb tranquil·litat i pel vespre s’inicià el recompte de vots. Tot i així el recel de molts planava pels col·legis i la gent es quedava per protegir les urnes i les paperetes dipositades en elles. Però a Vila-rodona la cosa fou diferent. El mossèn, conscient de quin pal anaven els de la nacional, va oferir l’església per fer el recompte. Ell deia “si venen els nacionals trauré el Sant Crist”. I així, i mentre uns cantaven el Virolai i el mossèn els dirigia, uns altres anaven fent el recompte. Això sí, i per tal de no contravenir el bisbat ni el protocol eclesiàstic, no va fer pas missa. Després, alguns mitjans malintencionats digueren que “en Vilarrodona se contaban los votos mientras se hacía misa”, tot plegat semblant al NODO.

La imatge gravada del Virolai i el recompte de vots es va fer viral per la xarxa i Vila-rodona va tenir els seus minuts de glòria, que no celestial, des d’aquell temple cristià. Els mitjans, alguns amb bona però altres amb mala intenció, entrevistaren al mossèn. Finalment el capellà, veient com l’acusaven de coses que no són, va defugir més entrevistes capcioses. Tot i tot, la seva acció fou molt més cristiana que els cops de porra dels nacionals. Aquell mossèn va fer el que Jesús, es va saltar les lleis i per això fou condemnat. A molts bisbes no els va fer gràcia la seva intervenció protegint feligresos, urnes i vots. Cal recordar que l’any 2012 els bisbes espanyols varen condemnar els intents independentistes catalans. Ara, cinc anys després, els capellans catalans havien signat un manifest a favor del referèndum. Caldria preguntar-se qui tenia raó, si els superiors celestials o els d’arran terrenals. O dit d’una altra manera, ¿què hagués fet Jesús l’1 d’octubre? Si ens fixem en les dades històriques sorgeix quelcom molt revelador. Segons la Bíblia el Messies havia d’unir el seu poble per tal d’alliberar-lo del jou imperialista romà. Cal afegir que el nom de Jesús (Yeshú, Yeshu, Yeshua o Yehosuá) en arameu significava Yahveh salva, o el llibertador. I quan Jesús va entrar a Jerusalem damunt un pollí ho va fer per provocar als observadors sota un símbol messiànic del llibre de Sacaries: el rei arribarà a Jerusalem damunt d’un ase (Sacaries 9, 9-10). Tot aquell enrenou sols significava que Jesús venia en nom de Déu a combatre els enemics del poble, a lluitar contra l’imperialisme romà. Per aquesta raó la multitud el va aclamar cridant hosanna, paraula que significa salva’ns. El mossèn de Vila-rodona sols va fer això, salvar el poble d’un altre imperialisme, l’espanyol. Però els mitjans unionistes, tal com va fer Roma amb Jesús, el van titllar de revolucionari. Aquell capellà, potser sense saber-ho, va fer el que hagués fet Jesús l’1 d’octubre, ser un rebel amb causa. I del cert que Roma va detenir, acusar i assassinar a Jesús a la creu, condemna sols destinada als convictes per seditio, sedició, o per perduellio, alta traïció a l’Estat. Conclusió? Doncs que Jesús fou algú profundament nacionalista en contra dels altres nacionalistes al poder. En altres paraules, Jesús no hagués estat del PP sinó del Procés, i el mossèn de Vila-rodona va ser més de Jesús que els bisbes que anaven en contra del referèndum.

143. Vila-rodona cau de radicals catalans? Octubre 2017

  

De manera improvisada, i a través de les xarxes, la gent va anar convocant-se davant d’una nova intervenció del Reino de España. La Guardia Civil havia entrat a registrar la conselleria d’economia de Catalunya i milers de persones s’hi aplegaren al davant. Aquell matí del 20 de setembre de 2017 molts de Vila-rodona van fer pinya amb aquella munió de gent, un aplec que va esdevení un èxit total d’assistència. El càntic Votarem! Votarem! Fou el més cridat per les multituds pacífiques mentre els Mossos protegien a la Guardia Civil tot creant un cordó de sortida entre furgones i agents ben blindats.

Els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC, en Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, no van parar d’atiar el foc del pacifisme i el seny en aquella rauxa. Malauradament en breu serien acusats de rebels i tancats a la presó durant molts mesos abans no comencés el judici. La causa de tal acusació ja es veia en les declaracions d’aquell dia del president del Reino de España, en M.Rajoy. Aquest repetia un i altre cop que els nacionalistes catalans eren uns radicals, quelcom paradoxal i forçat davant els atemptats islàmics de feia escassos dies a Barcelona. Òbviament caldria revisar què creia que era un radical el president Rajoy. Resultava obvi que els nacionalismes, tan espanyols com catalans, pugnaven entre si però cap d’ells havien comès atemptats radicals. Però per saber la veritat calia fer tres coses que en Rajoy no feia. Primer dubtar de tot; segon buscar les fonts més veritables; i tercer interpretar-ho tot sota la lògica deixant fora el sentit comú ple de prejudicis. Dit això el Govern espanyol no aplicava res de tot l’anterior.

Davant les raons catalanes el Reino de España feia pressió als independentistes. Primer amenaçava amb la por als qui perseveraven en el referèndum. Segon no es volia situar en un terme mig de negociació, ans al contrari, imposava el seu extrem sense fer el que els grans savis, tocar tots dos extrems al mateix temps. I tercer repetia una incertesa en el futur, que Catalunya no faria el referèndum d’autodeterminació. En fi, el Govern espanyol tapava les taques amb molts forats i no admetia que tant els catalans d’un sí com els d’un no a la indepependència tinguessin el dret a decidir. Això provocava que Catalunya patís una gran paradoxa entre dos governs i un poble.

Davant l'embat del referèndum, i per als catalans que volien votar un no a la independència, el mateix Govern espanyol els ho prohibia. En això PSOE, Cd's i PP si van oposar de valent robant el dret d'aquells catalans que desitjaven romandre a Espanya. És a dir, aquests partits no representen a tots aquests catalans. Potser tot això va encoratjar a molts del no a per un sí. I vet aquí la paradoxa catalana, els que també desitjaven votar per un no, sí trobaven tot el suport dels demòcrates catalans però la prohibició dels altres demòcrates espanyols. Calia doncs definir què era democràcia primer i després veure qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals.

Mentre aquella paradoxa era obviada pel Gobierno de España, Vila-rodona ja tenia clares moltes coses: on estaven les urnes i paperetes esperant, qui les aniria a buscar i portar, on es votaria i com es vigilaria el poble cas que vinguessin les forces del Reino de España. Calia però assegurar-se un bon lloc pel recompte, un fet on la providència potser hi va intervenir. I parlant d'aquesta, un ja es preparava per les meves noces el 7 d'octubre a Vila-rodona. Tot plegat, quins nervis !!!!

142.Un Albiol escalfat i un estiu 2017 explosiu

Durant l’estiu de 2017 el Parlament aprovà la llei del referèndum mentre el risc d’atac yihadista planava en alerta màxima, i de tant planar va caure i atropellar a molts badocs per la ciutat comtal. Aquell agost el terror d’una furgoneta brandant a tot drap pel bellmig de la Rambla de Barcelona va tacar de sang i cadàvers les seves rajoles. Mentre, a Vila-rodona, el cranc de riu americà, com una altra terrorista invasor, esdevenia plaga pel Gaià.

El PP català va passar el dol amb rapidesa i va criticar la bona acció dels Mossos en tot allò, que per què no havien demanat col·laboració amb la policia estatal? Doncs perquè no els va fer falta. Allí potser van sorgir certes ganes d’intervenir la policia autonòmica catalana. La prova en fou la reacció estranya d’un president del PP a Catalunya. Ell, n’Albiol, va iniciar una campanya a favor del no en el referèndum català, quelcom paradoxal si en Rajoy deia que no es faria aquelal consulta. Els mancava comunicació entre els dos? Tot i així n’Albiol endegà aquella campanya afirmant que si Catalunya es feia independent un trenta per cent dels catalans no cobraria la jubilació. Paradoxalment allò contrastava molt amb la realitat. A les tertúlies de Vila-rodona i per les taules del Casal, cada dia més plenes de pensionistes, la cosa estava molt clara, molt més que la ment il·luminada de n’Albiol. Des del 2012 que el PP, i per tapar els forats del dèficit espanyol, havia desviat molts diners del Fons Acumulat de la Seguretat Social. Amb aquells recursos s’havia d’assegurar el pagament futur de jubilacions i serveis sanitaris. L’última d’aquestes transferències fou durant el juliol de 2016. Foren un total de 8.700 milions d’euros que foren desviats a altres usos. Aquest tipus de transaccions es donaren cada any durant els darrers tres cursos. Tot plegat implicava una mitjana de 8.328 milions d’euros anuals que el PP es polia en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. De seguir així la tendència, i amb quatre càlculs bàsics de proporcionalitat, es veia clarament que en dos anys el PP deixaria sec el pou de les pensions espanyoles. I de fet la tertúlia a Vila-rodona on es va dir allò esdevingué profètica, les pensions espanyoles van quedar seques abans dels còmputs sobre la taula. En fi, no es tingueren diners per a pensions i cada cop s’estava més proper a la total bancarrota del Reino de España. 

En definitiva n’Albiol no s’adonà que la seva campanya alimentava l’independentisme. L’amenaça als independentistes que si abandonen Espanya no cobrarien la jubilació era una flagrant contradicció. Davant el desfalc que el PP estava fent dels fons per a la jubilació era obvi que no quedaria ni un euro per pagar cap retiro ni català ni espanyol. I vetaquí que molts catalans es volien fer independents, per escapar de les mentides, de les manipulacions i de la bancarrota del Reino de España. I ja se sap que la pela és la pela, tot i que era el PP qui més la desvia. Al final n’Albiol, i en pocs dies, va retirar aquella campanya. Qui el va trucar? Els de Vila-rodona pel Casal encara riuen.

141. 2017 Vila-rodona l’inici d’un referèndum

Durant aquell 2017 Donald Trump va guanyar les eleccions als Estats Units i esdevenia notícia cada setmana amb els seus tweets rebels i adolescents. Mentre, i en un altre estat de rebeldia, els partits independentites catalans intentaven que l’Estat espanyol obrís llum verda a un referèndum d’autodeterminació, és a dir, una gran utopia parlamentària que tots ells sabien. L’Ajuntament de Vila-rodona, de caire independentista, penjava o treia símbols per la Casa Consistorial. En cap moment allò va enlairar ni sang ni fetge. El procés, i malgrat les tergiversacions d’alguns, esdevenia un moviment pacífic ple de seny i rauxa, no pas tumults.

Amb les propostes de reforma de la Constitución espanyola rebutjades, i la proposta de referèndum denegada, el Govern de la Generalitat va tirar pel dret. El lema pels carrers era clar, “votarem!!!”, però el president del Reino de España atiava el foc sentenciant que el referèndum no es faria, que no hi hauria paperetes i que no hi hauria urnes. Mentre la societat catalana s’organitzava i les afiliacions a Òmnium Cultural i a l’Assemblea Nacional creixien com l’escuma. Aquell 2017 el president d’Òmnium, un Jordi Cuixart lliure, pacifista i pare recent, va lluir intervenint en el 49è Certamen de les Lletres Catalanes. El Palau de la Música, ple de gom a gom, s’enlairà dempeus per aplaudir les seves paraules. Mentre, i com un bàlsam per a la congestió catalana, el Real Madrid estava de baixa i el Barça d’alta. Amb la lliga a la butxaca la primavera preparava el referèndum mentre un Rajoy obsessiu continuava afirmant que no es faria. Les incògnites corrien per tertúlies i cafès, que on s’imprimirien les paperetes, que d’on vindrien les urnes, que com es pagaria tot plegat. Però alguns de Vila-rodona ja en sabien les respostes. El poble es manifestà més d’un cop en favor del referèndum tot recolzant al Govern des de totes les organitzacions vilatanes.

140 - 2016 Vila-rodona a l’alça

Durant l’hivern de 2016 la corrupció del PP esdevenia tema de tertúlies, cafès i premsa. En part allò provocaria en breu la migració de vots des del PP a Cd’s. Per sort a Vila-rodona el nou ajuntament iniciava nous canvis i millores sense vescanvi de vots. Dinamisme, cultura i urbanisme en foren els grans eixos del nou consistori. Una gran fita fou l’expansió del poligon industrial amb empreses capdavanteres. Una d’elles fins i tot fou anunciada a TV3. El fet fou que Nintendo instal·lava la seva seu logística al parc industrial de Vila-rodona. Aquell juny en començaria les activitats. Mentre els senglars, sense depredadors naturals, amb menys caçadors i cada cop més bosc, esdevenien una plaga que arribava fins i tot a l’eixample de Barcelona.

La tardor de 2016 ens portà un premi Nobel de literatura sorprenent, en Bob Dylan, mentre dos coneguts de la política finaven, na Rita Barberà i Fidel Castro. Però el més important no serien ni Nobel ni difunts, sinó la celebració d’un aniversari a Vila-rodona. Causa n’era una construccció que havia dissolt el bipartidisme d’antany, la lluita de classes i la Guerra Civil entre guanyadors i vençuts. El nou ajuntament s’hi va posar de valent i la celebració dels 50 anys del Casal de Vila-rodona fou ple d’actes i festes compartides.

Mentre, i a la revista Paratge de l’Arxiu Nacional de Catalunya, es publicava un treball sobre una nissaga de Vila-rodona, els Rabadà. Aquesta va esdevenir en família benestant al segle XVIII per un fet compartit per més llinatges, el pas a la vinya previ abandonament del cereal. El mercat de l’aiguardent n’havia estat la guspira.