DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 1 de febrero de 2017

30. VILA-RODONA ENTRE CASTELLA I ARAGÓ

Molts pobres i pocs rics era la tonada de Vila-rodona per aquells temps. El nombre de parcel·les de la pagesia benestant estava entre les 6 i les 8, mentre que per damunt de 9 solien ser membres de la baixa noblesa i teixidors que sovint arrendaven les seves terres a altres pagesos. Els pagesos humils, els qui tenien menys de 6 parcel·les, sovint es veien obligats a vendre per assumptes de dot, deutes de llavor, o pagament de taxes. Però sobretot les vídues eren les que més es veien obligades a vendre al perdre el cap de família que portava les terres. En aquell cas els marmessors del testament, i com manava el costum, encarregaren moltes misses per als difunts. 

Cal aclarir que els marmessors eren persones nomenades pel mort per tal que vetllessin pel compliment del signat en el seu testament.
Aquell context de vendes de petits terrenys per necessitat era un clar senyal de la misèria que existia en aquella època, sobretot els horts. Aquelles parcel·les, les de regadiu, eren les que més es compraven o es venien. Tot i així, l’any 1429 el nombre de venedors va minvar força i d’horts se’n vengueren pocs. El fet fou que parcel·les més grans i extenses que la norma es posaren a la venda, senyal que alguns benestants de la Vila els calia més moneda que no terres. Causes? Males collites, falta de braços, endeutaments, molts difunts, o simplement que l’economia medieval fonamentada en la terra estava migrant a la derivada en el comerç i la moneda.

Fos com fos, molts burgesos forans vendrien les seves propietats de Vila–rodona per aconseguir divisa mentre que la classe pagesa continuaria malvivint castigada pels impostos, els Usatges i les males collites. De fet durant el 1445 una nova guerra dels remences va iniciar-se esclafada altre cop pels nobles. Apagada aquella, el bisbe de Barcelona no tardaria ni un any a decretar noves exigències en el seu senyoriu de Vila–rodona. Durant el  1446, aquell senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, donà ordre que els camins fossin arreglats pels seus veïns, i que en cas de conflicte, fos el batlle i jurat de Vila–rodona qui designés obligacions. D’aquella manera el bisbe es descarregava de l’obligació del manteniment dels seus camins. Es feia obvi que la crisi catalana animava als senyors feudals a continuar delegant més despeses als seus súbdits. Tanmateix el gran creixement de la fira d’aquell poble feia també necessari l’ordenament de noves obligacions que havien de redactar els membres i prohoms del Consell General de Vila–rodona (Porta, 2014). Amb aquelles ordenances s’havien de tenir els camins nets, pinso per als animals firals, queviures per als visitants i espai repartit per als mercaders.

Però no tot foren imposicions amb benefici de pocs i en detriment de molts. Vila–rodona també decidia certes mesures en servei de la majoria. Durant l’any 1446 la Universitat de Vila–rodona va prohibir la connexió de les clavegueres i l’abocament de deixalles orgàniques a la sèquia. La intenció era òbvia, per tal de guardar la sanitat de l’aigua. D’altra banda, i per tal de prevenir la manca d’aigua als últims en regar, els d’Horta Avall, s’establiren torns de regadiu i sancions als infractors. Aquell problema afectava molt sovint a les hortes d’un lloc anomenat el Turell.

Però tota aquella situació d’ordre, acords i tranquil·litat anava a ser novament pertorbada a mitjans d’aquell segle. Per una banda la Petita Edat del Gel i per l’altra la crisi econòmica. La Petita Edat del Gel provocava fortes onades de fred hivernals en aquelles dècades. Allò deixava el camp glaçat durant certs mesos de l’any. Sota aquell context la productivitat agrícola havia baixat propiciant alguns anys de fam, malalties i morts. En fi, que el període de bonança climàtica de l’Alta Edat Medieval havia finat completament i ja no tornaria fins a mitjans del segle XX. Però a allò calia sumar-li la crisi econòmica que el territori arrossegava des de finals del segle passat. Fou normal doncs que davant la crisi agrària molts burgesos potenciessin el comerç en front de la terra. A més el comte de Barcelona feia uns anys que s’havia instal·lat a Nàpols deixant les seves obligacions en mans de segones persones. Amb tot aquell rerafons no fou gens enigmàtic que la societat es polaritzés encara més. De fet, i durant el 1452, varen sorgir dues faccions oposades, una pugna entre conservadors i progressistes

Els primers, anomenada la Biga, estaven formats per una oligarquia de nobles i alta burgesia que vivien de rendes. Ells defensaven el model antic de riquesa fonamentat en el senyoriu i la terra del qual vivien. Els segons eren mercaders reformistes, que sota el nom de la Busca, promovien el comerç com a font de diners. Els primers continuaven defensant el sistema medieval fonamentat en els feus i les propietats, mentre que els segons simbolitzaven la irrupció del nou futur comercial on les mercaderies i la moneda en serien la font principal de fortuna. En resum, aquells moments convulsos catalans representaven una nova crisi del sistema feudal preludi d’una gran tempesta que estava a punt de petar.

En 1453 la Busca va accedir al govern municipal de Barcelona imposant les seves mesures reformistes. La Biga s’hi va oposar frontalment ja que atemptava contra els seus interessos. Poc després, en el 1458, el rei Alfons expirà deixant el tron al seu germà Juan II. El nou monarca, qui era simpatitzant de la Busca, dels jueus i també dels remences, va despertar el recel dels nobles catalans i de l’oligarquia de la Biga. És a dir, el rei era més proper a la burgesia comercial, jueva inclosa, que als nobles catalans. Allò provocà que l’oligarquia catalana, la Biga, s’organitzés en contra de Castella i de Juan II. En el 1461 la Biga va recuperar el govern de Barcelona i va fer executar els dirigents de la Busca. Un any més tard, en el 1462, va esclatar una guerra civil entre els partidaris de la Busca i de la Biga. Un caos de faccions amb Castella, Aragó, França i Catalunya afegint-se al conflicte. Vila–rodona, per lleis de feia dècades, estava obligada a defensar la noblesa conservadora catalana i un dels seus baluards, Santes Creus. Sota aquella guerra, que duraria deu anys, Joanot de Martorell va escriure Tirant lo Blanc. Mentre, el rei castellà Juan II, es va haver d’enfrontar amb la Diputació General de Catalunya i amb els seus nobles de la Biga. I aquí va haver d’entrar Vila–rodona. Santes Creus es va mantenir fidel a la diputació i durant l’agost d’aquell 1462 en Juan II va ordenar l’atac i el saqueig del monestir. Però Vila–rodona, amb l’obligació de defensar Santes Creus sota el decret que Pere el Ceremoniós havia ordenat l’any 1375, va haver d’oposar resistència al rei Juan II. Així fou que durant el 1464 Alcover, Alforja i Vila–rodona es van declarar contraris al rei Juan II. Les dues primeres sucumbiren abans de la primavera pel que Vila–rodona restà com l’únic poble del Camp de Tarragona fidel als nobles catalans. Per aquella raó, i durant el març d’aquell any, aquell poble va rebre els atacs de Rodrigo de Rebolledo i després de l’arquebisbe de Saragossa, aliats ambdós de Juan II. L’arquebisbe ocupà el poble lluitant carrer per carrer però el castell se li resistí fent-lo abandonar. Al final, i un any més tard, Vila–rodona va caure sota les ordres de Rodrigo Rebolledo poc abans del setge de Barcelona. Així que durant el mes de setembre d’aquell 1465, i gràcies a la caiguda de Vila–rodona, el monestir de Santes Creus passà novament a mans de Juan II de Castella. Amb Barcelona i Santes Creus sota el seu control, anava sent hora de crear una unitat de corones més estable entre Castella i Aragó.