DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 29 de abril de 2017

60. Un bisbe enemic de Vila-rodona

Fou en el 1783, any durant el qual Amèrica del Nord va guanyar la independència a Gran Bretanya, quan el bisbe de Barcelona va voler imposar la seva a Vila–rodona. De fet aquell càrrec eclesiàstic podia aconsellar qui havia de ser el batlle d’aquell poble. Aquella potestat provenia de l’Edat Medieval quan el bisbe era el cap de la jurisdicció del terme. Per aquella raó, i encara durant el segle XVIII, el bisbe nomenava el batlle, cobrava el delme i obligava a passar part de la collita de tots els pagesos, la primícia, al rector de Vila–rodona. Sols una persona més compartia part dels beneficis d’aquell negoci, l’aristòcrata Magdalena de Reart i de Copons. El feudalisme encara no havia mort.

L’anterior condició del bisbe explicava doncs que aquell any nomenés com a batlle al seu delegat en aquell poble, en Bartomeu Parera. La nova no va agradar gens a molts dels vilatans i va quedar clar que les coses ja no funcionaven com en èpoques feudals. Poc després del nomenament d’en Bartomeu, uns desconeguts li feren un altre avís. Si en l’anterior ocasió li van embrutar les parets de casa i tallar un bon gruix d’oliveres ara pujarien el nivell, li varen incinerar la llar. És a dir, durant la vigília de la presa de possessió com a batlle, aquells desconeguts li cremaren la casa. Bartomeu s’ho repensà i es feu enrera del càrrec. El bisbe va adonar-se que perdia el control de Vila–rodona i va canviar d’estratègia. El 30 d’abril de 1785 es decidí a visitar Vila–rodona per ara imposar-se en persona. Però ja se sap que la primavera la sang altera i allò no va a apaivagar gens els ànims. El primer que va manar fou revisar els llibres de l’Albà, eina fonamental per a poder cobrar impostos. El segon que va ordenar fou que el rector i l’administrador de la botiga del blat, propietat de la seu episcopal, fessin totes les diligències necessàries per tal de cobrar abans d’aquell agost tots els deutes que els pagesos havien contret amb ell. De fet molts camperols s’endeutaven donades les males collites per tota Europa. Alguns geòlegs han relacionat les migrades collites del continent amb la brutal ejecció de cendres del volcà islandès, el Laki. Aquell havia explotat el 8 de juny de 1783 fent minvar la insolació i la fotosíntesi sobre els sembrats europeus durant uns anys. Independentment de la pols d’aquell volcà, el que va fer vessar el got de Vila–rodona fou la tercera ordre del bisbe, que no es repartís més blat a cap vilatà o veí de l’Albà que no oferís garanties de poder pagar-ho aquell agost amb els rèdits i puges corresponents. Òbviament la manca de caritat cristiana davant la falta de blat d’aquell any va indignar a molts vilatans. Aquell gest del bisbe, i d’altres causes, alimentaren en el futur de Vila–rodona un sentiment força anticlerical. Aquell tindria greus conseqüències durant els dos segles següents, des de les guerres carlines del XIX fins a la Guerra Civil de 1936. Amb independència d’aquell futur, el bisbe tardaria dinou anys a tornar per aquella regió. Per Vila no hi passà pas.

Amb molt o poc blat al graner, hi havia una sort que ja corria durant aquells anys. Si el pa no podia omplir els estómacs, ja ho feia un producte d’Amèrica, la patata. Aquella ja omplia els ventres de molts catalans, i més aleshores que esdevindria aliment oficial de la cort francesa, parenta de l’espanyola. Es veu que un metge francès que havia passat gana captiu dels prussians, va superar el tràngol menjant la dubtosa patata. El descobriment fou presentat aquell any al rei Lluís XVI amb gran aprovació reial. Fou a partir d’aleshores que aquell metge, Antonio Augusto Parmentier, va difondre a través de la cort aquell tubercle com a aliment. La fama nutritiva d’aquella hortalissa va estendre’s per tota Europa assolint les terres soviètiques d’on en farien el seu vodka. La llàstima de tot allò havia estat que des del segle XVI s’havia atribuït a la patata poders tòxics, demoníacs o fins i tot infecciosos, mentre que hagués pogut pal·liar la gana de molts pobres feia segles. Tot i així els ibèrics ja feia gairebé un segle que per gana la consumien. Vila–rodona no en fou excepció.

Passada la visita i les ordres del bisbe, Vila–rodona continuava amb la seva expansió vinícola. Senyal d’allò en foren el nombre de premses que el Comú ara tenia. De les dues portàtils i una de lliure que tenia de feia 50 anys ara s’havia passat al doble, a dues de lliure i quatre de portàtils. A aquelles s’hi havia d’afegir les de molts particulars i grans propietaris com ho eren els monjos Servites. En fi, que la vinya omplia els cellers, l’aiguardent les exportacions i la patata els estómacs.

Però el bisbe de Barcelona no en va tenir prou amb les consignes de feia uns anys. Durant aquell 1786, anyada migrada de blat, va tornar a les andades. Aquell any el bisbe va repetir el que ja havia fet i va proclamar, sense esperar les propostes del consistori, un nou batlle. En aquell ocasió li va tocar l’honor a un pagès acòlit del bisbe, en Gregori Guinovart. Els regidors de Vila–rodona, enutjats altre cop, van plantar guerra al bisbe però en aquella ocasió no cremaren la casa del nou alcalde. Ara preferiren la via legal i encetaren un litigi on, i com era d’esperar, el Reial Acord dictaminà en favor del bisbe. Per tant, i l’1 de gener de 1787, en Gregori Guinovart prenia possessió del càrrec com a nou batlle de Vila–rodona sota l’oposició d’alguns regidors. Fos com fos, aquella vigilància del Comú pel poder extern del bisbe semblava impedir la corrupció d’anys anteriors com el cas Marrugat. D’alta banda, i donada l’expansió de la vinya, Vila–rodona havia crescut molt. Durat aquell 1787 va assolir els 1532 habitants, i a més població més necessitat de control. De fet aquell any un nou cens va venir a ajudar als poders. L’Ajuntament va haver d’omplir i ratificar el cens de Floridablanca. No obstant allò aquella població de 1532 vilatans va minvar davant de l’epidèmia de verola que sorgí per la comarca. Però qui també va expirar fou Carles III durant el 1788. Ara el tron passaria a Carles IV, un rei curt de gambals que no podria aturar la corrupció nacional que l’envoltava. Si Vila–rodona la intervenció del bisbe havia intimidat a tots els possibles Marrufat, a nivell espanyol ni el rei ho va poder evitar. Tot i així un moviment cultural volia salvar els regnes europeus de la seva foscor, ignorància i antigor, era la Il·lustració.


miércoles, 26 de abril de 2017

59. La fi de les corrupcions a Vila

Durant el 1778 es decretà la total llibertat de comerç entre Catalunya i Amèrica sense passar pel monopoli d’alguns ports. És a dir, l’aiguardent catalana tenia la porta oberta de bat a bat a l’Atlàntic. I un any més tard les guerres afavoriren també la venda de vi i aiguardents. Fou durant el 1779 que s’iniciaren dos conflictes importants. Per una banda la Guerra de la Independència dels futurs Estats Units, i per l’altra la d’Espanya amb Gran Bretanya. Tot plegat afavoria el comerç de l’aiguardent. A Vila–rodona la producció de vi assolí les 3.000 càrregues de vi amb una productivitat d’unes 5 càrregues per jornal (0,6 ha), uns 11,4 hl per ha, una productivitat no gens menyspreable per a aquelles èpoques. De fet la vinya, tot i la seva expansió, encara no havia assolit la importància que tindria durant el segle següent. La proporció dels usos de terra ens dona una idea del que passava. En aquell sentit el bosc era un 22 % de les terres de Vila–rodona, l’erm un 23 %, mentre que la vinya ocupava un 38 %, seguit dels sembrats, un 16, i de l’olivera, un 14, amb el regadiu com últim, un 3 %. L’olivera, donat que no pagava el delme, gaudia de certa extensió. Tot i allò es reduiria a la meitat durant el proper segle. L’hort, com a producte de subsistència, no va augmentar durant el segle següent, però el gran canvi vindria de la vinya. Aquella  gairebé duplicaria la seva superfície en detriment de boscos i erms que deixarien gairebé a zero el forest del terme.

Però una altra dada sobre l’agricultura de Vila–rodona ens l’aporta el nombre de caps de bestiar. Si bé els habitatges es duplicarien l’any 1853, el nombre de mules, rucs i bous es reduí a la meitat. Durant el 1779 a Vila–rodona hi havia unes 70 mules, uns 125 rucs i uns 30 bous que passaren respectivament a 39, 91 i 0 en 1853. El menor nombre d’animals per càpita i la gradual desaparició dels bous potser fou indicatiu de l’expansió que estava vivint la vinya. Els cereals potser requerien de més força animal i la vinya de menys. Però una raó que va poder propiciar allò potser fou l’entrada del guano, un concentrat de nitrats procedent dels excrements d’aus marines americanes. A més rendiment dels cultius, menys necessitat d’animals per llaurar. Tot i així són meres divagacions.

Durant el 1779 el cadastre de Vila–rodona mostrava que els arrendataris del serveis i propietats de l’Ajuntament no eren propietaris importants del poble. És a dir, que no semblava que hi hagués tracte de favor entre el Comú i les famílies benestants en assumptes d’arrendaments. Tot era senyal que la màfia Marrugat ja no tenia tanta influència en les gestions. De fet l’arrendament dels serveis d’aigua per regar estava a sols 40 lliures mentre que normalment se’n pagaven més de 100. Hem de suposar que ara les coses es feien com s’havien de fer sense regalar els arrendaments amb lloguers irrisoris als afins del Marrugat. Ara el nou Comú no s’ho podria permetre ja que en breu restaria intervingut. I així fou que a l’any següent, el 1780, es va nomenar un nou ajuntament amb l’obligació de fer tres coses. La primera revisar els contes del Comú, la segona posar al dia els deutors de l’ajuntament i la tercera administrar correctament Vila–rodona. En aquell nou Ajuntament els acòlits i seguidors d’en Marrugat foren expulsats i cobrats els seus deutes. Un tal Joan Baptista Rabadà, abans esmentat, ja no hi formaria part.

Donat els preus regalats que Marrugat havia atorgat als seus arrendataris, el nou Ajuntament va haver de corregir aquells lloguers. Així que va ordenar pujar els preus dels arrendaments de l’aigua per regar (el triple, de 40 a 151 lliures), de l’aiguardent i del vi blanc (cinc vegades més) i d’altres. Ara tocava recuperar el perdut davant l’estafa dels anys anteriors. Però a l’any següent els ingressos de l’Ajuntament caigueren. La mala collita de blat del 1781 va implicar un baix ús del molí fariner, l’ascens del preu del blat i el descens de contractes matrimonials. Tot i així el Comú va continuar amb els arrendaments alts per si un dia podia reiniciar les obres del temple, una construcció aturada des de 1766.



lunes, 24 de abril de 2017

58. Corrupció a Vila-rodona


Mentre la construcció del temple restava aturada de feia anys i la vella església amenaçava ruïna davant la nova, els interessos d’uns pocs primaven sobre els de la majoria. Ni la visita del bisbe aquell 1773, que va ordenar la demolició del temple antic, ni les trenta lliures mensuals que va oferir per tal que l’obra continués, van assolir impulsar el projecte. El secretari de l’Ajuntament, Pau Marrugat, i els seus acòlits estaven posant pals a les rodes. Per una banda, i des de 1771, els deutes a particulars de l’Ajuntament no eren cobrats i sense capital les obres de l’església restaven aturades. Per l’altra banda, els arrendaments del Comú solien recaure en cognoms que s’anaren repetint durant aquell segle. Com sempre ha passat durant la història, algú hi ha que hi guanya més que els altres. El negoci d’aquells arrendaments era massa llépol com per passar per alt. De fet un d’ells s’havia encarit força. Per exemple, i durant aquell 1773, l’arrendament de la premsa de l’oli va duplicar-se passant de les 305 lliures del 1770 a les 601 d’aquell 1773. Ja hem dit que aquells arrendaments aportaven gran part del capital a l’Ajuntament i que els favoritismes sovintejaven entre aquell i els arrendataris. De fet, i durant aquell mateix 1773, el notari Marrugat, el delegat del bisbe Bartomeu Parera, i els pagesos Anton Ricart i Joan Dalmau feren la proposta al bisbe, i baró de Vila-rodona, de poder construir on avui dia aproximadament s’hi assenten els edificis del Casal de la Vila fins a l’Ajuntament, els esmentats Horts de Santa Càndia. El bisbe de Barcelona, Josep Climent, hi va accedir i les terres foren concedides als majors postors (Santesmases, 2016). Casualment aquestes foren per al mateix Pau Marrugat, Bartomeu Parera, Anton Ricart i Joan Dalmau, més Joan Baptista Rabadà, acòlit d’en Marrugat a l’Ajuntament. Tots vells cobrarien un censal de per vida sobre les cases que allí s’hi enlairessin. Aquest, d’entre 3 i 13 lliures anuals, se solia cobrar el 29 de setembre dia de sant Miquel. En resum, uns pocs s’ho cuinaren i uns pocs s’ho menjaren. A més en Pau Marrugat no hi va construir res en més de deu anys, pel que hem de suposar que volia especular amb aquells terrenys. No obstant, en Joan Baptista Rabadà, hereu del primer Rabadà a la vila, hi degué construir la casa de Cal Rabadà encara dempeus avui dia. En fi, que davant tants favors econòmics en breu van aparèixer clars rebuigs en contra dels malfactors.

Fou durant el 1774 quan el superb Lluís XVI, ara amb 20 anys, començava a regnar a França animant a la revolució il·lustrada, que a Vila–rodona una altra rebel·lió s’organitzava. El fet va ser que un personatge de plena confiança amb el senyor del poble, el bisbe, fou amenaçat clarament. Bartomeu Parera, el delegat del bisbe de Barcelona i beneficiari dels Horts de Santa Càndia, va rebre un gest clar de rebuig d’alguns vilatans. Un dia li varen embrutar les parets de casa, podem imaginar amb què, per després tallar-li dotze oliveres d’un finca seva. El poble no va denunciar mai als culpables, és a dir, que existia una complicitat en contra el bisbe i el seu acòlit. Les raons per a aquella aversió les hauríem de buscar en el bon gruix d’impostos que els pagesos pagaven i que anaven a les butxaques del bisbe i baró de Vila-rodona. Tot això mentre la pobresa se’ls menjava i un temple restava a mitges de construcció. És a dir, que aquella societat feudal, la seva producció artesana i la seva economia proteccionista continuaven aferrades al passat. Malgrat Adam Smith publiqués durant el 1776, i amb èxit, les bases del liberalisme econòmic, el món rural ibèric es resistia a les modernitats. Vila–rodona, amb els seus arrendaments, tabes i ordenances comunals, protegia d’allò més els seus productes, comerços i transaccions generant impostos per al bisbe i altres acòlits. Aquella cobdícia sobre la caixa de Vila-rodona enfrontava a molts. Un nou exemple el vam tenir durant l’any 1776. Una mala collita va provocar un fort ascens del preu del blat i les ganes d’embutxacar-se més divises. Durant aquella dècada de mals hiverns el notari i escrivent de Vila–rodona, Pau Marrugat i Puig, feia de les seves. En aquell 1776 va quedar clar el desviament de part dels cabdals obtinguts dels arrendaments municipals i també el perdó de molts deutes de particulars cap a l’Ajuntament (Santesmases, 2016). Es feia més que obvi que els favors mutus entre Marrugat, acòlits i arrendadors permetien aquell trànsit de diners en benefici propi i en pèrdues per a l’Ajuntament. Al final la cosa va petar i sorgiren enèrgics partidaris i detractors a un i altre bàndol. De fet tota aquella dècada havia estat època de trifulgues entre uns i altres fins que tots plegats van haver de secundar una decisió judicial. Un ordre de la Reial Audiència de l’any 1777 va prohibir a en Marrugat l’ofici de secretari  municipal a qualsevol indret del Principat. Així doncs Pau Marrugat fou destituït, els seus béns segrestats i ell derivat a la Junta de Comerç de Barcelona. Tot i així, i des de l’ombra, en Pau Marrugat va continuar maquinant l’Ajuntament amb persones de poc nivell a qui controlava. Els deutes de particulars amb l’Ajuntament continuaven sense ser cobrats i les obres del temple a mitges i aturades. En fi que aquell 1777 fou any de mal auguri, sobretot pensant com havia començat, amb una nova sequera per d’adobar-ho. Durant el gener de 1777 es van fer unes rogatives per tal d’estimular la pluja tot cantant Te Deum i fent una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Però allò no va resoldre la desviació de fons consistorials ni el clima extrem d’aquella dècada. De fet l’Estat espanyol va començar a exigir al Comú el pagament d’uns milers de lliures que en Marrugat havia desviat o perdonat a deutors particulars. El bisbe, responsable polític de Vila–rodona, també hi semblà fer certa pressió. Davant d’allò l’Ajuntament havia de fer virolles i probablement, i per recaptar més diners, va apujar un dels arrendaments que li donava més ingressos, el forn de dalt. Si durant el 1773 es pagava unes 200 lliures anuals, ara se’n pagarien 312. El cost de la vida estava creixent a marxes forçades i amb ella els impostos. Per sort, i afavorint les vendes d’aiguardent de Vila–rodona, una novetat nacional va irrompre.


viernes, 21 de abril de 2017

57. Preludi de corrupció a Vila-rodona

Però durant aquell 1768 el Comú, i per a obtenir divisa per al temple, tenia un altre servei indispensable per a arrendar. Aquella innovació creava un producte molt escàs i preuat durant la calor dels estius, el gel. El pou de glaç consistia en una cúpula excavada en un subsòl d’obaga. Les parets restaven revestides d’un mur gruixut de lloses que aïllaven encara més la cavitat. Dins d’aquella es feia el premsat de la neu guardada durant l’hivern. Cal pensar que durant el segle XVIII s’estava dins de la Petita Edat del Gel pel que els hiverns continuaven resultant força glaçats i nevats. La tècnica consistia en alternar capes de neu premsada amb capes de palla. D’aquella manera es facilitava la separació de blocs. L’efecte nevera de la cova feia la resta i el gel es venia a bon preu durant l’any. De fet els pous de glaç, i coincidint amb un màxim de la Petita Edat del Gel, s’havien expandit des del segle XVI. Exemples en foren el de El Catllar a menys de 50 metres sobre el nivell del mar, i el de Cubelles encara en bon estat. Aquella Petita Edat del Gel estava sent la causa que la venda de gel assolís la categoria de gran negoci. Del cert que el gel s'utilitzava per a conservar aliments, refredar begudes o com d’ús terapèutic.

Però el pou de glaç no fou l’únic punt fort per tal que l’Ajuntament adquirís divisa durant la construcció del nou temple. Un any més tard l’arrendament del molí fariner recuperar els preus normals, senyal que les collites retornaven a la normalitat. Durant aquell 1769, de les 382 lliures de l’any passat, es va passar a unes 500. Aquell preu es va mantenir fins ben arribat el 1777, pel que els ingressos foren més que importants per al Comú. No obstant allò, i donat que l’olivera patia certa recessió a favor de la vinya, l’arrendament de la premsa de l’oli caigué de les 403 lliures a les 210 aquell 1769. Oli i sembrats retrocedien davant l’avenç de la vinya.

Tots els anteriors ingressos consistorials més la renovació del permís reial, feren possible que el nou temple de Vila–rodona continués la seva construcció. Un dels usos del mateix, a part de misses i ritus, eren les rogatives. Amb aquelles es pretenia intercedir amb l’altíssim per tal que aquell els lliurés d’un infortuni. Per exemple, i durant el novembre de 1770, el nou rector i molts feligresos organitzaren unes rogatives per tal que plogués aquella tardor. Probablement aquell estiu havia estat molt eixarreït en aigua i calia que la terra fos remullada. De fet aquella dècada dels setanta patia freds extrems i estius molt secs. A tal efecte es deien rosaris i es feien processons amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites, on antigament havia estat l’ermita medieval de Sant Llorenç. De fet les pregàries fins a aquell indret s’havien originat durant el segle XII, rogatives que sobretot manifestaven necessitats agrícoles. Les d’aquell novembre de 1770 eren per la sembra dels cereals, al novembre llaura i sembra. La processó va fer-se amb certa fresca com tocava en aquella dècada. De fet les dites acompanyaven el clima d’aleshores, per Tots Sants capes i mocadors grans, o per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu. Però no hi va ploure ni nevar, per tant sols els restà el fred molt greu. Cal aclarir que la preocupació per l’aigua i les rogatives anteriors foren un fet normal durant tota la història de Vila–rodona. El clima litoral mediterrani resultava, i encara resulta, esquerp en precipitacions. El volum d’aquelles actualment oscil·la entre els 500 i els 700 litres per metre quadrat (Marlés, 2005), molt proper als 300 d’un desert àrid. Per tant eren força normals aquelles pregàries per pluja en cas de primaveres i tardors seques, i com ja s’ha comentat la dècada dels setanta fou d’hiverns glaçats i estius molt secs. Però la manca de pluja no era l’únic enemic de Vila–rodona. Un de més perillós rondava durant aquells anys setanta, la cobdícia.



jueves, 20 de abril de 2017

56. Nits de tavernes al XVIII

Però Vila–rodona no sols tenia problemes amb la construcció del nou temple. Temps feia que els pagans i noctàmbuls no agradaven. La raó era que les tavernes, l’aiguardent i els jocs que s’hi feien, creaven cert malestar entre els veïns. La cosa ja portava cua pel que durant el 1767 l’Ajuntament hi va intercedir. El batlle, Josep Tarragó, va ordenar el pregó i el dictamen fou donat. Des d’aquell moment en endavant els jocs restaven prohibits a partir de les nou del vespre. La nova ordenança també obligava a portar un llum pel carrer des de les vuit del capvespre. Cal recordar que en aquells temps s’anava amb l’hora del sol i que el crepuscle s’esdevenia d’una a dues hores abans que avui dia.
Tot i les noves ordenances per part de la Universitat, la cosa no va acabar de resoldre’s i noves prohibicions s’haurien de dictaminar en un futur proper. Val a dir que en aquell context de nits negres, i allò formava part dels rumors del poble, més d’un havia deixat la partida de cartes de la taverna per endinsar-se entre la foscor al jaç de la muller d’un altre. Qui sap, potser la muller hi estava d’acord.

A dir pels preus dels arrendaments durant el 1768, el rendiment de cereals i vinya degueren minvar. De fet es va abaratir significativament l’arrendament de la premsa de les brises i el del blat, principals fonts d’ingressos de l’Ajuntament. En el cas de les premses es passà de les 617 lliures pagades l’any 1767, a les 494 d’aquell any, un preu que continuar caient, com a mínim, durant els propers dos anys. En els cas dels molins fariners el cost rondava les 500 lliures però aquell any la cosa baixà fins a 382 lliures. Aquell context de recessió d’ingressos va afectar la caixa de l’Ajuntament i la dinàmica econòmica del poble. Tanmateix, i de retruc, allò va trasbalsar el finançament de la nova església. Tot plegat amenaçava una de les activitats més importants del poble, la Fira. Aquella no sols beneficiava a l’Ajuntament, mercaders i firataires, sinó als mateixos vilatans fent d’hostalers i a l’església durant les seves misses. Per afavorir als comerciants del poble i gravar als forasters es va eliminar una taxa als primers. Durant la Fira d’aquell 1768 l’Ajuntament va deixar exempt de pagament els arrendaments dels venedors vila–rrodonins. Mentre, i per atraure més visitants, es permetia que els particulars poguessin hostatjar a forasters. De fet, i durant tot l’any, allò estava prohibit per tal que la fonda arrendada pel Comú no perdés clients. Però durant la Fira l’hostal quedava curt de jaços i calia oferir alternatives.



lunes, 17 de abril de 2017

55. Les coses de Déu van a peu


L’expansió de la vinya va provocar l’arribada de més famílies a Vila–rodona. Així doncs, la necessitat de més cases va obligar a desplaçar l’antiga muralla cap el sud. Aquell nou espai abastava els horts de Santa Càndia i el cementiri. Els nous habitatges s’edificaren envoltats per l’actual carrer de la Muralla Nova i davant una església en construcció. De fet consta un document de 1761 on es detalla com havia de ser aquell temple en quan a fonaments, tipus de pedra, bases, pilars i demés detalls. Però aquella etapa d’obres i enlairaments va topar amb la climatologia adversa. Fou durant el maig de 1762 que unes llargues pluges a la capçalera del Gaià varen obligar a pregàries en contra del que sempre s’havia resat, la sequera. En aquell moment, i a Santa Coloma, es resava per tal que parés de ploure. Paradoxes del clima mediterrani.

De totes formes les obres del nou temple anaven molt mica en mica mentre l’Ajuntament de Vila–rodona hi posava diners. Aquells procedien fonamentalment dels arrendaments de molins, tendes, regadiu i demés. L’any 1764, per exemple, el Comú ingressava uns 12.000 rals anuals amb aquells conceptes. Aquells diners eren dipositats en una arqueta on tres responsables hi tenien una clau diferent. Sota aquells tres panys s’asseguraven el control dels ingressos. De totes maneres d’aquelles entrades poc en quedava a final d’any, és a dir, la caixa restava a ras. Hem de suposar que l’església consumia gran part dels recursos i que per allò l’arquella quedava neta. L’Ajuntament però, tenia altres despeses com per exemple l’escola. Era el Comú, i no pas com ara l’Estat, qui es feia responsable d’un centre d’ensenyament. D’allò se’n té constància ja que durant el 1765 el mestre cobrava del consistori uns 600 rals anuals, una immensa misèria comparada amb altres pagaments. Per exemple el predicador de la Quaresma, i per un sol dia de feina, ja en cobrava 200 de rals. Resultava obvi el que es deia, passaràs més gana que un mestre d’escola. Dècades feia que l’Església estava més ben pagada que l’ensenyament per raons òbvies, el primer podia ensenyar a pensar per un mateix, el segon feia que no ho fessis.

Durant el 1765 nou ports espanyols, inclòs el de Barcelona, foren autoritzats per a comerciar directament amb les Antilles. Allò va impulsar encara més l’exportació de productes catalans a Amèrica. L’aiguardent de Vila–rodona en notaria les vendes. Però aquell mateix any una mort fou el preludi d’una revolució molt més important. Fou aquell any quan Lluís XV, rei de França, moria quan el seu fill, Lluís XVI, encara era un malcriat d’11 anys. Òbviament amb aquella edat no podia governar encara. Tot i així aquell tarannà del futur monarca va animar a la Il·lustració, i al seu projecte d’ensenyament per a tothom, a començar la seva peculiar revolta. De fet, i en breu, la Revolució Francesa trucaria a les portes d’Europa tallant el cap dels borbònics francesos. Tot i això la guillotina no va travessar els Pirineus.

Mentre allò es coïa per terres de França, el nou temple de Vila–rodona topava amb un conflicte entre els mestres d’obra. Els afectats eren en Josep Riera i Isidre Baixeres, el que ara equivaldrien als nostres arquitectes. El problema era que aquells dos no es posaven d’acord i allò retardava la construcció. Per tant, i durant l’any 1766, es va fer obligatòria una reunió del Consell de la Universitat de Vila–rodona que va resoldre l’assumpte. Entre els presents a l’assemblea s’hi trobava Joan Baptista Rabadà, un personatge que recolzaria un important malentès a Vila–rodona. Al final, i durant la Festa Major d’agost d’aquell 1766, es van beneir les poques obres realitzades. De fet sols consistí en la meitat del temple edificat sobre l’antic hort de la rectoria. En concret foren el presbiteri, el creuer, les dues capelles laterals i part de la nau tot deixant la vella església a l’entrada de la nova (Santesmases, 2016).

A partir d’aleshores, i tot i superat el desacord entre els mestres d’obra, la construcció del nou temple va patir una nova aturada. Per manca de fons del Comú, de llicència de continuació d’obres per part del rei espanyol, però sobretot per les argúcies d’un tal Marrugat, la construcció restà novament parada durant unes dècades (Santesmases, 2016). En Pau Marrrugat, com en breu es detallarà, va generar una intensa conflictivitat per la pugna del poder a la vila. Aquest trepa va arribar al poble l’any 1756 fent de mestre d’escola. En breu, i des de la pobresa, va esdevenir notari amb uns pocs dies d’experiència, la qual cosa ja va enlairar sospites de favors. L’any 1763 ja era secretari municipal de l’Ajuntament i partir d’aleshores les corrupteles formaren part d’aquell consistori. Entre el 1771 i el 1776, per exemple, els deutes de certs particulars amb l’Ajuntament no eren salvats, senyal de tractes preferencials entre el secretari i els seus acòlits. En conseqüència, i descapitalitzat el Comú, aquest no es veia en cor de poder pagar la finalització del temple. Si la llum de l’Església havia d’il·luminar aquella vila, la foscor d’un personatge cobriria les seves obres.


jueves, 6 de abril de 2017

54. Casar-te al XVIII sota la por de Déu

Durant el 1759 Fernando VI va expirar passant el seu tron a Carles III. Però no fou aquella la mort que va omplir els oficis del temple de Vila–rodona sinó els més de 90 morts d’aquell any. De tots ells més de la meitat eren nadons. Si el fons de mortalitat circumdant estava al voltant dels 50 anuals, es feia obvi que aquell any escapava a tota estadística. No se’n sap la causa concreta d’aquella elevada mortalitat infantil però les infeccions i les diarrees estarien en el rerafons. Però mentre molts nadons patien un mal 1759, l’Ajuntament s’havia de fer càrrec de l’ordre del bisbe, el nou temple. Allò, i necessàriament, implicava la recaptació de més ingressos. De fet, i segons consta, l’arrendament de la premsa de brises va destinar-se exclusivament a la construcció de la nova església parroquial. En altres paraules, la creixent vinya estava pagant el nou temple. De fet el raïm estava permetent la millora de condicions de vida i l’augment de naixements. Des de 1760 fins a finals de segle s’assolirien els 65 nats per any amb una mitjana de cinc fills per matrimoni. De totes maneres la meitat d’ells, i com en els anteriors segles, seguien expirant abans dels cinc anys. Aquella elevada mortalitat infantil feia baixar d’allò més l’esperança de vida dels habitants de Vila–rodona. De fet sols el 50 % de la població superava els 40 anys situant-se l’esperança de vida molt avall. En el cas de les dones era de 20,6 anys, i en el cas dels homes inferior, de 22,4 anys. Allò s’explicava perquè moltes mullers morien per causes del part. En fi, que en aquelles èpoques als 40 eres molt gran, als 50 molt vell, i als 60 molt mort. Molt pocs passaven de la seixantena.

L’elevada mortalitat infantil continuaria durant bona part de les dècades posteriors. Les infeccions intestinals dels nadons, i sobretot durant l’estiu, proliferaven gràcies a gèrmens amants de les altes temperatures. En fi, que aquelles crisis de budells regulaven el creixement demogràfic de Vila–rodona. De fet es tenia una mitjana d’un fill cada dos o tres anys per parella (Comas, 2014). Allò permetia el creixement demogràfic, que a batzegades, hem anat descrivint durant aquell segle XVIII.

La majoria de joves casats eren nadius de Vila–rodona. Tot i allò Alió, Bràfim, Montmell i l’Albà aportaren força fadrins mentre que l’Albà, Pont d’Armentera i Puigtinyós donzelles. En aquell sentit cal remarcar els 87 individus, el 14,8 % de la immigració del segle, des de Fuente Penya. L’edat de totes aquelles parelles rondava els vint. La de les donzelles romania entre els 17 i els 23 anys mentre que la dels fadrins estava entre els 20 i els 26, tot plegat un pèl més tardana que la del segle passat. De fet si s’haguessin casat més tard la natalitat hagués estat catastròfica i insuficient per a fer créixer Vila–rodona. Cal recordar que la duresa i l’alimentació de les èpoques feia que la fecunditat femenina es reduís passats els 35 anys. De fet la majoria de mullers tenien el seu primer fill entre els 21 i els 25 anys mentre que l’últim es tenia entre els 35 i els 42 anys. Com en els segles anteriors, moltes mares morien passats els 30, sobretot pels parts. Per tant, segones núpcies eren un fet molt freqüent, sobretot per als vidus que tenien una mitjana de 36 anys quan es tornaven a casar. Però durant aquella meitat de segle es produí una clara davallada de vidus i vídues més un significatiu augment de noces, és a dir, el nombre de casoris continuà a l’alça i la població també.

La data de casament continuava tenint prioritats entre els nuvis. Sembla ser que les parelles procuraven casar-se en funció de les tasques de camp. De fet es tornaven a donar els pics de casoris durant els descans agrícoles de febrer i agost, uns màxims ja observats en el segle XVII. A la contra, la menor freqüència de casaments es donava durant la sega entre juny i juliol, en la Quaresma de març i en l’Advent i l’Epifania del desembre, és a dir, el calendari catòlic també condicionava les núpcies. Cal recordar que des del Concili de Trento l’Església desaconsellava els casaments en èpoques de preparació religiosa com la Quaresma i l’Epifania. De fet hi havia més celebracions a l’agost que al febrer. Casar-se durant aquell últim implicava trobar-se al poc temps amb l’abstenció de la carn de la Quaresma de març, vet aquí per quina raó molts traslladaven la boda a l’estiu. Però potser no calia explicar-ho tot per raons religioses. L’expansió de la vinya explicaria perfectament la deriva de noces del febrer a l’agost. El bon temps estival i el seu llarg descans abans no començava la verema, van poder propiciar aquell augment de casaments a l’estiu. De fet les noces a l’octubre varen davallar molt durant aquell segle, un nou senyal que la verema governava el calendari. També la davallada de casoris durant el desembre no era del tot causada per raons eclesiàstiques. Aquell baix nombre de noces podria explicar-se per raons més pràctiques que feligreses. El desembre, tot i que el dia començava a fer-se llarg, per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre, també s’esdevenia l’inici dels freds més intensos, quan el dia creix el fred neix. En conseqüència les glaçades es feien molt freqüents donada la Petita Edat del Gel en què es trobaven. Per tant, i davant aquells hiverns crus i intensos, el clima no animava massa a convidats de lluny ni a festes lluminoses. En definitiva i resumint, les noces durant aquell segle XVIII estaven regulades per tres raons: abstinències religioses, collites agrícoles i temperatures estacionals.


lunes, 3 de abril de 2017

53. L'església de Vila-rodona destruïda

El creixement de població de Vila–rodona estava deixant petita l’antiga església romànica. Però aquell problema no era el principal. Aquell petit temple ja portava més de cinc-cents anys d’oficis i celebracions. Per aquella raó, i durant el 1754, es va donar l’ordre d’arreglar l’antiga església que amenaçava ruïna. De totes maneres aquelles reformes, de fer-se, no foren definitives. En pocs anys es tornaria a parlar del mal estat del temple. Els temps corrien, la vinya s’expandia i el temple perillava. Potser calia una gota per fer vessar el got.

L’1 de novembre de 1755 a les 09:20 hores va tenir lloc un dels terratrèmols més destructius de la història de la humanitat. Amb el seu epicentre situat al fons marí del sudoest de Portugal va provocar esborancs, enlairament de terrenys i diferents tsunamis. Al final entre 60.000 i 100.000 persones varen finar. Lisboa, ciutat que va deixar bon registre dels fets, va patir tsunamis, incendis i la destrucció gairebé total de la ciutat. El terratrèmol va durar entre tres i sis minuts obrint esquerdes de metres en el centre de ciutat. Acte seguit el mar retrocedia al ser xuclat per una ona gegant que s’estava enlairant. Quaranta minuts més tard tres tsunamis d'entre 6 i 20 m d’alçada van engolir el port i la zona central urbana. Els incendis van assolar la ciutat durant cinc dies. Finalment el vuitanta-cinc per cent dels edificis de Lisboa van restar destruïts i la seva capital imperial enfonsada. Tot plegat va aturar de cop les aspiracions colonials de Portugal durant tot el XVIII.

Avui dia es coneixen aquests tipus de terratrèmols amb el nom de megasismes. Tots ells superen la magnitud 9, és a dir, unes 10.000 vegades més potents que el que va patir la ciutat de Lorca a Múrcia l’any 2011. Un sisme així es va fer notar provocant víctimes i danys de consideració en més punts del sud d'Espanya i per tota la península Ibèrica (Martínez Solares, 2001). Moltes esglésies del territori varen patir esquerdes i desprendiments i fins i tot morts per Andalusia, Madrid i altres províncies. De fet el sisme es va fer notar, sense efectes destructius, per França i Itàlia. A Catalunya va afectar a alguns edificis monumentals de la ciutat de Lleida (Martínez Solares, 2001). Potser l’església de Vila-rodona, prou inestable aleshores, va rebre alguns sotracs que la van malmetre encara més. De fet per aquelles dates el temple presentava parets desplomades, arcs consentits i pilars apuntalats (Santesmases, 2016).

Fou durant el 1755 que la natalitat va fer un bot. Dels 45 nats anuals de mitjana la cosa va enlairar-se assolint els 65 (Comas, 2014). Tot plegat era senyal que les millores d’aquell segle, més l’absència de guerres i pestes, donaven els seus fruits. Tot i així el que no canviava massa eren els tributs a l’església i filials. Era doncs obligació dels pagesos passar part de la collita per a mantenir al rector, als vicaris i als demés eclesiàstics. Era l’anomenada primícia que consistia en una part important dels fruits del camp de tots els camperols de Vila–rodona. Aquell volum d’ingressos equivalia al 43 % de tot el que rebia el rector. Cal afegir que d’eclesiàstic no se’n veia cap de prim i esquelètic. Més aviat panxes rodones i sotanes amples contrastaven amb jornalers prims i fibrosos.

En aquell reguitzell d’elements clericals ancorats en el temps també hi estava l’església de Vila–rodona. Tot i les reformes ordenades feia quatre anys, l’esglesiola seguia pitjor. Si més no així ho va indicar la visita que va fer el bisbe Sales el juny de 1758. Aquell senyor i baró de Vila-rodona, observant l’encara estat ruïnós de la parròquia, va decretar una nova ordre. Com passava a molts temples medievals de la península, i donat el creixement de la població, s’havien quedat petits i amb risc d’enrunament (Serra, 2016). Vet aquí que aquell cop ja no s’ordenà la restauració de l’antic temple de la Vila, sinó la construcció d’un de nou amb la negociació prèvia de quina part pagaria cada casa per ajudar. La bonança econòmica amb la vinya, el creixement demogràfic regional i l’arnat edifici de l’església, impulsarien l’enlairament d’un nou temple (Santesmases, 2016). El finançament provindria de l’administració i del mateix poble. De fet el bisbe prometia quaranta dies de perdó a qui fes donacions o treballés de gratis. Fos com fos, la cosa urgia donat l’enrunament del temple. Així que en pocs mesos s’iniciaren les obres del nou edifici. Finalment aquell mateix desembre de 1758 es va posar la primera pedra de la nova i encara actual església de Vila–rodona, un inici que en breu rebria molts difunts.



sábado, 1 de abril de 2017

52. Vila-rodona i una vinya a l'alça

L’any 1746 Felipe V, boig i lligat al llit, va expirar finalment. El seu tron va passar a Fernando VI qui va continuar amb la política imperialista anterior. Aquell mateix any va començar un seguit de males collites de cereals per Vila–rodona. Allò, i per desgràcia, s’allargà fins al 1748 provocant l’ascens del preu del blat, una subseqüent mala nutrició i un augment de la mortalitat infantil. Per sort allò sols fou un parèntesi davant l’acceleració dels esdeveniments. Per una banda una millora fiscal i per l’altra més beneficis agrícoles. Durant aquella meitat de segle XVIII va sobrevenir una millora fiscal per ordre reial. El percentatge a pagar per la quantitat no satisfeta d’una compra, el censal, va baixar del 5 % al 3 %. Allò va afavorir a molts camperols que, tot i ser amos de les seves llars, encara havien de pagar el censal als descendents del primer venedor de la finca. Però el fet més important d’aquella meitat de segle fou que l’expansió de la vinya i la producció d’aiguardent resultaven uns fets consumats. Aquelles innovacions, amb un mercat americà assedegat, feien progressar el Camp de Tarragona. En foren senyals d’allò dos fets a Vila–rodona, la reducció dels sembrats en favor de la vinya, i el creixement immobiliari registrat. En els capbreus del 1744 al 1779 es va passar de 264 cases a 305, senyal de l’augment de la pagesia dedicada a cultivar raïm. De fet la població de la vila s’havia triplicat des del segle XVII. Vetaquí que Vila-rodona necessitava una expansió urbanística fora de les seves antigues muralles. Ara  molts horts serien coberts per cases al llarg del sud, est i nord de la vila (Santesmases, 2016). El carrer de les Hortes a migjorn, el carrer de la Font a ponent i el Raval de Sant Llorenç al nord foren vies que s’obriren per a la construcció de noves cases amb els censals pertinents als amos dels terrenys. Dos en foren molt importants, en Josep Huguet, doctor en drets i resident a Barcelona, i en Francesc Guasch, metge del poble (Santesmases, 2016). Tot plegat, senyal que els grans amos eren gent o d’ofici alliberat o de pagesia benestant.

Aquella expansió de la vinya va provocar canvis ecològics i hidrològics importants en la vall del Gaià. El fet que molts boscos es talessin per plantar-hi vinya va implicar l’inici d’una forta desforestació. De fet, i a finals dels setanta, sols quedava un 22 % de forest. Aquell procés culminà durant el segle següent amb una pèrdua gairebé total del bosc i una reducció de la biodiversitat. De fet va davallar la població de llops i senglars. El segon ha subsistit fins avui dia però el primer fou finalment extingit. Aquella pèrdua dels boscos provocaria que el cabal del Gaià fos més abundant però més inconstant. La falta de sòl forestal feia que les pluges de tardor fossin poc infiltrades pel terreny. En conseqüència gran part de la pluja anava a parar directament al riu provocant una crescuda o gaianada. Allò implicava que el nombre i cabal d’aquelles riuades va anar augmentant durant aquell segle i el següent. A més, i sense tant boscany evapotranspirant, va disminuir la formació de núvols, la freqüència de pluges suaus i van augmentar les tamborinades intenses i típiques de regions desertificades. La gaianada que es detallarà de Sant Cinto va poder tenir el seu context causal en tot allò.

Però aquella desforestació progressiva mostrava el pas d’una agricultura de subsistència sota tradicions medievals a una agricultura de mercat sota innovacions industrials. La Revolució Industrial i la Il·lustració d’aquell segle XVIII estaven canviant el món. Aquell context faria que la producció agrícola millorés amb la rompuda de més terres, més terrasses de cultiu i amb més personal treballant-les. No obstant allò, les millores agrícoles impulsades per la Il·lustració europea no aconseguiren penetrar en el camp. La raó fou la resistència dels humans als canvis i Vila–rodona  portava segles de tradicions medievals. Allí es continuaren emprant les mateixes eines del segle X com aixades, càvecs, forques, garbelles o destrals. D’altra banda l’abonament de la terra va continuar amb mètodes feudals com la rotació de cultius, el guaret en els cereals, l’ús de fems, de cendres, de restes vegetals i de formiguers (munts d’herbes cremant somort). Per aquella raó la productivitat de les terres vilatanes continuà sent baixa i els canvis en l’agricultura foren sols cosa de matisos. Un d’ells a Vila–rodona fou la substitució del bou per la mula. Ambdós eren bons per a llaurar i transportar però el segon resultà més resistent. Tot i així el nombre d’ases en aquell poble continuà sent pràcticament el mateix.

Un aspecte que denotava la manca de canvis a Vila–rodona era la mida de les finques. Les petites, les inferiors als 20 jornals, unes 12 ha, continuaven sent les més freqüents en favor d’una minoria de grans. És a dir, seguia existint la dualitat entre una majoria de pagesos humils i una minoria de benestants herència del segle passat. El mateix passava amb les cases de Vila–rodona. De fet el 74 % de les cases de Vila–rodona eren humils. De totes elles el 41 % pertanyien per herència i el 33 % per compra. Així doncs les grans finques i cases estaven en poques mans, però sobretot en mans forasteres com mercaders de Barcelona que les arrendaven. El preu dels lloguers es regia segons la categoria de les cases, sobre els 30 rals per a les de segona i entre 60 a 80 per a les de primera. Aquelles últimes tenien més cups de vi i grans corrals. En fi, que la diferència de classes seguia estant polaritzada tot i l’expansió de la vinya, el creixement demogràfic i l’avenç de la desforestació. No obstant allò sols faltava una cosa per ampliar a Vila– rodona.