DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 16 de diciembre de 2017

110. Vila-rodona i l'entrada franquista


 

El 24 de desembre de 1938 Franco iniciava l’ofensiva final sobre Catalunya. La manca de resistència republicana es feu evident. De fet, i durant els primers dies de gener de 1939 les tropes nacionals s’aproparen a Vila–rodona (Aguadé, 2002). Davant la por dels trets d’uns i altres, moltes famílies del poble van fer els farcells i amb el carro ple de matalassos, mantes i menjar, es dirigiren cap a alguna barraca dels afores. De fet, i durant els dies 12, 13 i 14 de gener, el volum de gent i soldats republicans que fugien cap el nord es va fer molt evident per Vila–rodona. Al seu pas volaven tots els ponts que podien per barrar el pas als franquistes. Tot i així, el viaducte de Vila–rodona els va fer la feina impossible i va resistir (Santesmases, 2003).

El dijous 19 de gener, vigília de la Festa Major d’Hivern, feia un sol esplèndid, de cel brunyit, d’aire tranquil, com si la guerra no existís. Per desgràcia anava a ser un dia de trets, bombes i morts. Molts republicans s’estaven parapetant a la serra de Monferri i els nacionals, de feia dies, que s’havien instal·lat per Vilabella (Aguadé, 2002). A les vuit del matí es donà l’ordre de passar el riu Gaià i va començar la gresca. Fou aleshores que els republicans varen intentar esfondrar, sense èxit, el pont de Vila–rodona. Mentre, el front per la serra de Montferri fou molt actiu escoltant-se des de les Espalamoses els retrunys dels trets i de les explosions. A dir per les bales trobades per Dani Egea Roca, gran afeccionat i col·leccionista de la Guerra Civil, es veié clar com a ponent entraren els nacionals mentre a llevant s’hi guarien els republicans. Les trinxeres, encara avui existents, ofereixen sovint les restes de la munició disparada d’una batalla que no va durar massa. De fet, i poc després de l’inici de la batalla, les detonacions s’aturaren per deixar pas a un altre so. Cap a les dues de la tarda les tropes franquistes van ocupar els pobles de Montferri, Salomó, Rodonyà, Vilardida i finalment Vila–rodona. Els campanars repicaven per arreu, senyal que els nacionals entraven i que l’església els rebia celebrant la fi de la guerra. Mentre les tropes republicanes, o el que en restava d’elles, es retiraven cap el nord (Aguadé, 2002). Deu caps de família de Vila–rodona els acompanyaren fugint cap a França. Mentre dos personatges republicans, en Josep Domingo Balanyà de cal Pistolet i Josep Vives i Marimon, Pep de les Pobles, foren segrestats i més tard assassinats.

L’entrada aquella tarda de les tropes nacionals a Vila–rodona ho va fer sense massa aldarulls, com una resignació per a uns, com un desig per a uns altres. Primer passaren pel carrer Major, després per la plaça Vella i finalment arribaren al carrer de Sant Llorenç. Així fou que el poble s’omplí de carros, cavalls i soldats mentre els carrers es buidaven de plaques. Els militars les arrencaven i trencaven pel fet d’estar escrites en català (Santesmases, 2003). No sembla que passés res més greu davant l’entrada dels nacionals tot i que normalment s’aplicava una repressió implacable i sistemàtica. De fet molts soldats es varen quedar a menjar i a dormir a casa de molts vilatans mentre altres encenien fogueres pel poble. Una fou prop del Portal del Parera tot ennegrint les parets de l’entrada. Aquells combatents pertanyien a la V División de Navarra comandada pel tinent Tomás Garicano Goñi. Aquell caporal, i anys més tard, fou ministre de governació franquista, un càrrec que ocupà des del 1969 al 1973 (Santesmases, 2003). A l’endemà Companys, i des de Barcelona, va haver de fugir cap al nord. Tot i així encoratjava a la resta a una lluita on pocs hi creien. Molts l’acusaven d’haver perdut la guerra i d’haver governat amb els comunistes i els anarquistes. En fi, que a Companys sols li quedava l’exili.

El 5 de febrer de 1939 Lluís Companys creuava la frontera de França en direcció fugint del franquisme. Amb ell, i en diferents tongades, sort i destins, quatre-cents mil republicans intentaven el mateix. Mentre a reraguarda queia la pluja de la repressió falangista. A Vila–rodona, per exemple, urgia la necessitat de formar un nou ajuntament sota la direcció dels franquistes. El tinent Tomás Garicano Goñi ordenà la formació d’aquell nou consistori amb regidors propers al règim, és a dir, els dretans maltractats pel republicans. Com en un pati d’escola que qui la fet la paga, a quatre vila–rrodonins se’ls feu passà per consell de guerra. Per sort, i finalment, no patirien ni pena de mort ni presó. Per altres poblacions la cosa fou molt pitjor. A Querol, Aiguamúrcia o Nulles les denúncies, venjances i execucions foren pa de cada dia tot i que la farina escassejava. No obstant allò, i a Vila–rodona, s’hi produïren algunes tornes per fets del passat. En revenja contra els joves de la junta republicana, els que havien passat feia tres anys a cobrar pel ball frustrat de la Festa Major del 36, els falangistes els imposaren un pagament de 50 duros per a elements de la Falange. I res de parlar a la gent de vostè ja que el mateix falangisme va eradicar el vos obligant al tu a tu. És a dir, parlar de tu feia falangista, cosa que avui dia fa d’esquerres.

De totes maneres molts d’aquells joves havien mor al front i sols quatre hagueren de pagar penyora. Un altre fet de torna fou el convent de les Carmelites, ara Filipenses. Allí, i al reobrir-se l’escola, tot es feia en castellà i sota la nova moral franquista. Qui parlava en català, fins i tot al pati, era castigat. Però la guerra lingüística no fou la pitjor. Aquell febrer de 1939 s’aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas, és a dir, tothom qui va ser membre, va simpatitzar o va relacionar-se amb les administracions esquerranes havia de passar per l’adreçador de la multa, l’expropiació o la presó franquistes (Gavaldà, 1997). En fi, i com l'actual, 155, els perdedors van haver de pagar tres coses, la guerra perduda, el Arriba España i la deshonra. En certa forma aquells impostos foren un robatori legal que afectà a més d’onze vilatans. Cal tenir en compte que després de l’entrada dels nacionals es va fer un pregó per qui no volgués perdre la casa. Era obligatori posar un cartell dient, Esta casa está habitada por su dueño. III año triunfal ¡Viva Franco! ¡Arriba España! En cas contrari s’entenia que la casa estava lliura i que podia ser ocupada (Santesmases, 2003).

Però un dels problemes més greus de la postguerra no foren ni les expropiacions, ni els processats, ni els detinguts, ho foren els més tendres i els més ignorants. Molta quitxalla i pagesia va trobar la mort en una altra xacra de la guerra, les bombes abandonades. Per ignorància del que eren, joves i grans, agafaven granades o morters pensant-se que eren llums, bateries o ves a saber què. El record hi ha del matrimoni Llorenç Vives Camps i Enriqueta Robert Sabaté que trobant uns estranys llums se’ls emportaren a casa per desmuntar-los davant la llar de foc. Arribat son fill Federico s’adonaren que els suposats llums eren granades de mà. De sobte aturaren aquella manipulació. Ells van tenir sort, d’altres hi van perdre la vida. El fet fou que el seu fill, en Federico Vives Robert, va participar en la concentració de La Falange el 29 d’octubre a Madrid. Potser no els esclatà la granada por la gracia de Dios. O potser Déu no sap riure. En tot cas pregunteu-li a en Federico quan encara avui dia fa el cafè al Casal.

Mentre les ferralles de la guerra feien mal, la postguerra començava i la dictadura de Francisco Franco iniciava la seva peculiar repressió (Gavaldà, 2013). Comunistes, anarquistes, anticlericals, socialistes i republicans, entre d’altres, estarien sota la mira de la Falange. L’Església, que havia estat molt castigada pels republicans, quedà sota l’aixopluc del franquisme. La concomitància de l’Església amb el règim franquista esdevingué pràcticament total i aquella s’apuntà al carro de la repressió en tots els sentits, la sexual inclosa. La por que inculcaven als feligresos sobre pecats mortals i venials en assumptes genitals feren que molts en patissin les conseqüències. D’altres, no tan missaires, s’ho miraren des d’un altre punt de vista. De fet molts homes de Vila–rodona, i quan podien, anaven de clica entre les professionals. Mostra d’allò fou que alguns agafaren la sífilis. En tot aquell context però, les celebracions religioses esdevingueren la propaganda del nou ordre que regnava a l’estat espanyol. Sacerdots i predicadors d’una oratòria contundent predicaven la moral d’un nou règim. Tot i així, el nombre de feligresos a Vila–rodona no era massa alt. Entre els homes, per exemple, no superaven el 10 % dels caps de família dretanes. Cal recordar l’herència anticlerical que havia deixat mossèn Morer durant l’inici del segle XIX. El que sí va augmentar clarament sota la pressió franquista i catòlica foren el nombre de bateigs i casoris. Òbviament, i durant el domini republicà, pocs se’n celebraren, pel que ara tocava recuperar la feina pendent. També el nombre de quadres del Caudillo va fer furor per les fusteries del poble. Molts foren qui encarregaren marcs per a una foto d’en Franco a la seva llar (Santesmases, 2013). Aquell creixement del Franco por la gracia de Dios, no va tenir paral·lel en la principal economia de la vila, la vinya. Aquell 1939 el preu del vi va desinflar-se després dels bons anys anteriors. La disminució en el seu consum durant la postguerra, el nou control pel franquisme i la manca d’exportacions, van aturar aquella creixent demanada externa. Tot i així la dictadura no va poder evitar l’especulació i l’estraperlo. La dreta sempre ha estat molt neoliberal. Avui el PP n'és el continuador.


miércoles, 13 de diciembre de 2017

Les eleccions del 21 D de 2017

Veient els cartells d’aquestes eleccions se’m fa costa amunt anar a votar. En aquestes imatges, més inflades de publicitat que de raons empíriques, se’m fa evident que els humans som més emocionals que racionals. I això és el que busquen els cartells de tots els candidats, que votem segons els nostres desigs i prejudicis immediats. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parla d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixa el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirma que aquest candidat, aprimat i rejovenit, serà la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, diu ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamen frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, van a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos. Tot plegat, i tots ells, intenten convèncer el nostre subconscient en contra de la nostra raó i lògica cerebrals. Per tant se m’acut una forma diferent de pensar aquests comicis. I si votem pensant en els nostres fills sota un món millor a llarg termini?  I si votem per una república popular i igualitària lluny d’una monarquia no escollida i classista? I si votem per uns comicis democràtics lluny de pals policials? I si votem pels menys corruptes lluny de qui escull els tribunals espanyols? I si votem sota unes lleis morals lluny de constitucions que ens amenacen? I si votem lliures y lluny de còmplices d’un 155? Jo ara, i per un futur millor, ja sé a qui no votaré. I tu?

lunes, 11 de diciembre de 2017

109. Vila-rodona i la desfeta republicana del 38

Durant el gener de 1938 va arribar una nova facultativa a la farmàcia de Vila–rodona, Marina Sabaté Ludeña, tot i que no sabem si cobraria en moneda ordinària. La manca de pessetes de plata provocava tota mena de dificultats comercials entre pagaments, cobraments i canvis. Aquell argent havia passat de la República als soviètics a canvi d’armament. Així fou que el 10 de febrer, i a falta de monedes d’una pesseta, l’Ajuntament de Vila–rodona es a veure obligat a emetre virolles de cartró amb tal valor. Poc després, i per acabar d’evidenciar aquella ruïna governamental, es va cridar la lleva del biberó. Aquell maig de 1938 joves de 17 anys foren cridats a files deixant places buides, camps orfes i mares plorant. Era un fet, la República estava sota mínims d’homes i de divises. Allò propicià que novament s’emetés més moneda de cartró aquell mateix juny i que durant el juliol s’ordenés una ofensiva militar travessant l’Ebre. Calia donar moral i divisa a la causa. De fet la moneda cartró s’esdevingué un fet generalitzat en molts ajuntaments catalans. Al final, però, la Generalitat va ordenar la retirada de tot aquell paper moneda durant l’agost de 1938. A Vila–rodona no obstant, l’ús de tal divisa va durar fins pràcticament el final de la guerra.

Un altre metall que escassejava per culpa d’aquella Guerra Incivil era el ferro. De fet era molt buscat per a la fabricació d’armes i estructures. Allò va provocar que a Vila–rodona es desmantellés tota la maquinària de l’antiga Farga. Bombes, canons i avions s’havien de construir per a bombardejar l’enemic. I del cel vindria la principal paüra.

L’ofensiva militar d’aquell juliol travessant l’Ebre s’havia pensat com una intervenció llampec, però en breu va transfigurar-se en una guerra llarga de trinxeres. La Batalla de l’Ebre era un fet i els morts s’anaven amuntegant davant la immobilitat de les línies. Òbviament el franquisme sabia com desarmar aquell front i una manera era trillar la reraguarda i enfonsar la moral civil. I així augmentà la por des del cel. Avions procedents de Mallorca, Itàlia i d’altres indrets batien poblacions i fàbriques per tal d’afeblir el front republicà. El perill dels bombardeigs dels nacionals sobre Vila–rodona era imminent. Per aquella raó l’Ajuntament de Vila–rodona va ordenà embolicar els llums del carrer amb paper de color vermell. L’estratègia buscava passar desapercebuts entre la foscor de la nit. Tot i així molts vilatans van preferir refugiar-se a les pallisses i masies circumdants. Al final, però, i durant tota la guerra, mai no va caure cap bomba sobre aquella vila. Sols un avió de combat va ser abatut aquell novembre de 1938. El pilot va llençar-se amb paracaigudes mentre un fragment de l’ala queia per la Serra i la resta de l’aparell s’estavellava per les Planes. Aquell mateix novembre el general Franco guanyava la Batalla de l’Ebre i creuava el riu empaitant als republicans.

Però el més greu d’aquell 1938 no foren doncs els bombardeigs, ho fou la migrada collita de blat. Igual que el juny passat, els sembrats foren curts de recol·lecció. La manca d’adobs de qualitat que no arribaven, més l’escassetat de braços al camp, estaven darrere d’aquella baixa productivitat. Per tant, i sota tot aquell context, el pa va començar a fer-se molt escàs per la comarca. Es deia que una quarta part de les cases de Vila–rodona no tenien pa per menjar. Allò obligava als pocs homes que quedaven a fer un llarg camí pel coll de Cabra. L’objectiu era trobar pa a la Conca de Barberà, Sarral, Forès, l’Espluga, Vimbodí o Montblanc. Amb sort, i si cap guarnició militar els interceptava, tornaven al vespre amb quatre pans al sac. Entre tanta necessitat els robatoris agrícoles freqüentaven, fins i tot de la fruita verda. Per sort aquell any el vi va continuà sota bons preus, tot i sent la meitat de l’any anterior.

Però no seria just dir que als pobles es passava gana ja que sempre hi havia alguna cosa per menjar. Altra cosa era la qualitat ja que guixes i llenties corcades eren comuns. El problema greu de fam el passaven més les ciutats. Aquelles eren les que patien els problemes d’abastament des del món rural. Davant d’aquelles mancances alimentàries el govern va fer ús del que sovint es fa en aquestes ocasions, el discurs patriòtic i les arengues per elevar la moral. Tot i així l’estómac seguia buit, el racionament a l’alça i el divertiment un consol. De fet a Vila–rodona se’n trobaven molts rastres d’aquell últim. En el record de la quitxalla d’aleshores, els vells d’ara, ha romàs el fet de trobar unes gomes molt estranyes, un cautxú que desprenia una olor, si més no, curiosa. Aquelles gomes sovintejaven pel terra de davant l’antic aparcament de taxis. El lloc estava a la Plaça Catalunya, el carrer que surt de la Plaça dels Arbres cap a la muralla. De fet aquell edifici fou poc després taller de cotxes i finalment unes caves de Joan Rabadà Riera. Doncs bé, per allí hi vivien molts soldats en una casa col·lectivitzada que rondaven les mosses del poble. Aquelles estranyes gomes no eren res més que preservatius que donzelles i combatents havien compartit. Com abans s’ha dit, per contendir la grisor d’aquella guerra hi havia dues estratègies, els discursos patriòtics o la diversió humana. L’alimentació no tenia massa solució.

Però aquell 1938 tenia més gris a venir. Durant l’octubre va morir a Benissanet el fill de la senyora Carmen Figuerola, fill també del difunt apotecari Josep Maria Ferrer. Aquell jove havia estat cridat a files republicanes. Tot i així, en Josep Maria Ferrer i Figuerola, se’l tenia per catòlic i simpatitzant nacional. Per aquella raó la seva mort restaria darrere causes fosques. Es digué que sabent que el seu pare havia estat president d’Acció Catòlica, el van enviar cap al bàndol contrari per acusar-lo de desertor i així disparar-li. Altres versions expliquen que al presentar-se voluntari per a una missió en pro d’obtenir el perdó pel seu passat familiar, el van fer afusellar dient que era un traïdor. Fos quina fos la realitat, en Josep Maria Ferrer i Figuerola fou una víctima més d’aquella guerra incivil. La mare i viuda, Carme Figuerola, ja no va enlairà mai més el cap. No se la va veure més per celebracions ni fires per Vila–rodona. Aquell poble li havia matat home i primogènit. Per a ella, i com deia en privat, a mi se m’han acabat les festes. Finalment, i anys més tard, va deixar en herència les terres i masia de la Serra al fill de la senyora que l’havia assistit, la Montserrat. Així fou que l’hereu d’aquella, en Lluís Dilla, va passar a portar la finca d’orígens medievals de la Serra. En Lluís encara el trobareu fent un cafè pel Casal amb gran seny i pau al cor.


lunes, 4 de diciembre de 2017

108. Guerra Civil a Vila-rodona 1937 al 38


Però aquell juny de 1937 calia sumar-hi les males collites de blat i la manca de carn donada la guerra. Fou així que l’Ajuntament de Vila–rodona començà a vendre els coloms del seu colomar, un fet que li reportà un benefici de 700 pessetes. Els nens es quedaren sense coloms volant pel poble mentre les famílies obtenien unes targes de racionament. Aquell abril, i per gestionar els migrats aliments, es constituí la Secció Cooperativa de Consum (Santesmases, 1996). Aquella institució vetllaria per a la correcta administració dels queviures entre els vilatans. Tot i així, aquelles targes solien ser per als laics, i no pas per als clergues i  benestants. De fet, i durant el juny d’aquell 1937, el repartiment resultà molt gelós. Aquells productes alimentaris havien de passar sols pel sindicat sense poder sortir de Vila–rodona, o si més no, sense la signatura del delegat corresponent. Malauradament, i davant l’escassetat d’aliments, aquella normativa no s’ajustaria a la realitat. En pocs mesos molts es veurien obligats a practicar l’estraperlo. Exemple en foren els molts favors que es demanaven als responsables de la Secció Cooperativa de Consum. Un d’ells fou la petició d’una família que volia obtenir la tarja de racionament per a la germana monja Robert. La resposta que obtingueren del cap de la cooperativa, en Ramon Camps, fou una negativa amb l’afegit que, encara teniu sort que no us l’hagin fet matar. En fi, que les hostilitats entre republicans anticlericals i conservadors catòlics estaven a flor de pell. De fet la UGT, la CNT, i la Unió de Rabassaires, varen continuar expropiant terres i collites als propietaris benestants fins ben entrat el mes de març. Molts d’aquells amos havien fugit o restaven amagats dels esquerrans. A Dolors Ventosa li foren expropiades 160 hectàrees, a Francesc Valentí unes 76, i al difunt Josep Maria Ferrer unes 13. L’escassetat de recursos era un fet i la guerra la causa.

Però el pitjor mal ja no venia de les trifulgues entre els vilatans sinó del cel. En aquelles èpoques, i des de dalt el castell, en Pau Dilla tenia l’encàrrec de guaitar per si veia bombarders. A tal efecte tenia un àlbum amb ressenyes i fotos per identificar els diferents avions. Cas de veure’n algun, tenia un equip telefònic per a donar-ne novetat ràpidament. Més d’un cop va veure passar els avions que des de Mallorca anaven a bombardejar Barcelona. Vila–rodona, propera al camp d’aviació de Valls, tampoc n’era aliena a les accions aèries. De fet, i davant de l’actual Casal, on actualment hi ha la farmàcia, hi havia un taller d’avions republicans.

Donat l’avenç de la guerra i les lleves de guerrers, molts mestres van haver de marxar al front. Fou així que les escoles quedaren orfes de doctes convertits en combatents. La Generalitat, per suplir aquella mancança, va reclutar nous mestres però sense títol. Per fer àgil la contractació sols se’ls exigia una prova de cultura general i un Certificat d’Aptitud Pedagògica, el CAP (Gavaldà & Gavaldà, 2000). L’educació catalana, indubtablement, se’n ressentí. Vila–rodona també. Però no sols de mestres ranquejava aquella societat. La marxa de tants joves va deixar carestiós els diumenges per la tarda. Amb la pèrdua de tants mossos durant la guerra la part masculina començà a escassejar. I així, i a poc a poc, el ball de La Societat va anar morint mentre més joves eren cridats a files. En contrapartida, i a falta de braços baronívols, el camp va omplir-se de dones que suplien la seva manca. Per sort, i aquell 1937, va arribar una gran collita de raïm superant els 2.500.000 quilos en el sindicat republicà. El preu va acompanyar la sobreproducció i se superà el doble de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos brutals, els més alts de tot aquell inici de segle.


jueves, 30 de noviembre de 2017

107. Pau en guerra i esquerres desunides a Vila-rodona


Sota la por i els assassinats el Comitè va continuar adquirint més i més poder. Juntament amb el Sindicat d’Agricultors de Rabassaires de Vila–rodona, el Comitè expropiava terres i collites. El 26 d’agost, per exemple, ocupà 376 ha corresponents a 31 finques de 7 propietaris, un d’ells en Josep Maria Ferrer, el farmacèutic assassinat feia 6 dies. Però la fi del Comitè i de les seves accions va sobrevenir quan assoliren quotes de poder en el consistori. Durant el mes d’octubre es constituí un nou ajuntament amb la presència dels anarquistes del Comitè, és a dir, amb membres de la CNT. Fou aleshores que a Vila–rodona el Comitè es va dissoldre i la seva rauxa va minvar. A Catalunya, però, el Comitè va restar vigent fins al 27 de setembre. En Companys va crear nou govern amb en Tarradellas de conseller en cap més alguns membres de la FAI i la CNT. D’aquella manera el Comitè quedava dissolts i integrat al poder però sota el control de la Generalitat. Després d’allò finaren les accions revolucionàries d’aquella índole. Tot i així la vídua del farmacèutic va saber mesos més tard que el seu fill també havia mort a la guerra sota circumstàncies sospitoses. Al final de tot aquell estiu anticlerical uns 1.541 sacerdots, 896 religiosos i uns 8.600 creients van ser assassinats pels anarquistes.

A Vila–rodona, i entre tot l’anterior garbuix d’assassinats i abusos, sorgí quelcom ben estrany, un fet que denotà la sensibilitat de l’Ajuntament. A petició dels nens i nenes de l’escola, es va construir un colomar dalt de la Casa de Vila–rodona amb una despesa d’unes 284 pessetes. La quitxalla volia veure ocells volant pel poble, potser de la pau. Mentre va arribar una bona collita de raïm superant els 2.300.000 quilos amb un preu que gairebé duplicà el de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos excel·lents per al sindicat de Vila–rodona. La guerra afavoria molts negocis.

Davant l’avenç dels feixismes de Portugal, Alemanya, Àustria i Espanya, Catalunya resultava estratègica per a França. Aquesta estava sent envoltada per governs totalitaris i li calien socis republicans independents. Una Catalunya amb un estat propi resultava doncs una amenaça per als feixistes europeus. De fet informes del Ministeri d’Afers Estrangers d’Itàlia indicaven que Catalunya es precipitava cap a la independència. Mussolini no les tenia totes i temia per un Estat català sota la necessitat militar francesa. França veia en Catalunya dues coses. En primer lloc un trencament a l’encerclament de les potències adversàries, i en segon una costa estratègica per als seus vaixells. Així que la independència de Catalunya, i amb un cert suport internacional, va quedar en mans de Companys. Finalment aquest no es va decidir. Les seves conviccions federalistes dins una república espanyola el feren desdir-se d’aquella proposta. La desunió en el seu govern era manifesta, més si ara s’hi ordia un complot independentista en contra d’ell. Al final la conspiració fou destapada el 21 de novembre d’aquell 1936 (Tortajada & Vila, 2015). Tot i així les tensions entre independentistes, federalistes, anarquistes i demés faccions continuaren en aquella olla de cols de govern que no parava de canviar de membres. Justament aquell mateix novembre un de nou vindria de Vila–rodona. Així dimitia l’alcalde de Vila–rodona, en Josep Torredemer. No ho feia pas per desunió amb els seus regidors sinó per entrar a la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat. Així que en breu es va haver de votar un nou alcalde. En aquelles èpoques de gent donada a la política no en faltava. El que sí mancaven eren doctes que sabessin governar aquell caos. Un exemple d’allò es va fer evident aquell desembre de 1936. Davant la manca de docents que parlessin el català, la Generalitat va passar a les exigències. La primera, i per als mestres de nova incorporació, un coneixement correcte de la llengua catalana, i per l’altra, una actitud antifeixista (Gavaldà & Gavaldà, 2000). Mentre els nacionals anaven organitzant l’ofensiva davant uns republicans desunits i sense uns objectius clars. Potser la improvisació definia força bé el tarannà esquerrà. Podien atorgar càrrecs que en breu uns deixaven i altres prenien. L’any 1937 el responsable a qui el Comitè havia encarregat la farmàcia de Vila–rodona, Miquel Bonmatí, la deixà per anar a files. Acte seguit l’Ajuntament va haver de demanar al Col·legi de Farmacèutics un nou facultatiu. Allò mateix passava a nivell de responsabilitats socials, polítiques i militars. En fi, que les esquerres no acabaven de trobar un camí d’unitat. Tant a nivell de l’estat espanyol com en els ajuntaments, els canvis de càrrecs eren cosa freqüent. Maria Aurèlia Capmany acabaria dient que els catalans no ens moriríem units sinó reunits, tot i que, i molt més tard, Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus recordaria el mateix: ajunteu a tres catalans i d’immediat tindreu quatre opinions enfrontades. Vet aquí les pugnes a Vila–rodona entre regidors d’ERC, PSUC, CNT, UR, UGT i d’altres. Aquell consistori resultava ser un mirall de la desunió governamental catalana, tota una ceguesa alhora de trobar solucions als problemes reals i urgents. Un d’aquells, si bé el més important, era la manca de braços laborals. Cada lleva restava joves pagesos al camp, conseqüència la qual implicava una baixada en la productivitat agroalimentària. Sols en aquell 1937 uns 140 joves de Vila–rodona foren cridats a files. El desordre polític, per tant, era molt alt i els interessos, les revenges i les enveges llastraven les decisions. Podem citar en aquell sentit dos exemples. El primer l’incendi del Mas de la Magina on en Josep Porta i Canals, Pep del mas del Magina, va quedar molt perjudicat. El segon els Fets de Maig de Tarragona amb més de 500 difunts. Allí una guerra dintre una altra guerra va enfrontar els interessos de la Generalitat més els comunistes en contra dels anarquistes i el POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista. Tothom tirava cap a la seva i els militars nacionals ho tenien més fàcil per combatre a l’enemic. Com deia Miquel Farré de Vila–rodona, els d’esquerres sols estaran junts a la presó. No obstant, i en aquells moments, el govern esquerrà espanyol es va traslladar a Barcelona.



lunes, 27 de noviembre de 2017

106. Bales i morts a Vila-rodona


El 19 d’agost de 1936 l’Ajuntament es donava per assabentat que el Comitè havia presentat un comunicat signat pel seu president, Josep Marlés, i el seu secretari, Josep Casabona, on es declarava que en aquell 18 d’agost s’havia confiscat la farmàcia de Josep Maria Ferrer. Aquell apotecari portava molts anys al poble. De fet havia estat nomenat farmacèutic de Vila–rodona el 25 de juliol de 1917. Amb el temps va esdevenir un home respectat, molt catòlic i casat amb una donzella amb moltes propietats. Per tot allò la seva farmàcia fou passada a Miquel Bonmatí Romaguera, personatge molt afí a la República i al Comitè. Així doncs, aquella nit del 19 d’agost, no sols es comunicava la confiscació de la farmàcia, sinó que un altre intenció s’hi amagava al darrere. Aquella nit un cotxe del Comitè amb gent forastera passà per l’Ajuntament, donà el comunicat de confiscació i es dirigí a l’adreça del doctor Ferrer. En aquell transport no s’adonaren d’un polissó a la seva nau. Un nen petit d’uns 8 anys, en Francisco Ranyé, el Siscu de Cal Rata que esdevindria el marit de Madalena Ricart, s’havia assegut al graó del cotxe, al pescant. Aquell menut es deixà portar fins el número 29 del carrer 6 d’Octubre, actualment el carrer Major, de l’actual plaça Vella. Així fou testimoni de la detenció i segrest de Josep Maria Ferrer el farmacèutic. Allí, i ocult darrere el portal de ca l’Adrogueret, una botiga de comestibles i espècies al front de la farmàcia, va poder detallar els fets. Els del Comitè entraren amb violència i s’emportaren al apotecari. La muller del senyor Ferrer, Carme Figuerola de ca l’Espinac de la Serra, o Carme Espinaga, va sortir al carrer demanant auxili. Josep Maria Rabadà Castells, va obrir al balcó de casa seu, número 14 del carrer Major, tot dient amb impotència, ara prenen al senyor Ferrer. Els crits alertaren a més gent però la por al Comitè i al desconeixement del que li farien, va fer romandre a la gent al seu cau. Tot i així, Llorenç Rabadà Castells, va sortir de casa al carrer de la Bassa, i a tocar amb el carrer Major va trobar-se la cantonada vigilada. Era en Lluís Vives de Cal Pistola.

On aneu vos? – inquirí en Lluís Vives.
O ves, algú demana ajuda.
Tireu per munt si no voleu que os fotin un tiro.

A l’endemà dia 20 d’agost trobaren a Josep Maria Ferrer assassinat al quilòmetre 27 de la carretera de la Rubiola. Les causes que van moure el Comitè a tal acte pogueren ser tres. La primera que el doctor Ferrer era home benestant i molt religiós, sent també president d’Acció Catòlica. La segona per diners, ja que molts devien pessetes al farmacèutic en medicaments fiats. Del cert que els del Comitè varen confiscar-li les terres, moltes de la seva muller, i una caixa amb 589 pessetes de la farmàcia. A l’endemà de l’assassinat en feren un pregó del tot revelador, que els deutors del doctor Ferrer paguessin el deute al Comitè. I la tercera fou que el doctor Ferrer va fer de testimoni d’un litigi de la terra de cal Planos per fer fora d’un hort als parcers que la portaven malament, és a dir, que el doctor Ferrer va tenir un problema amb uns rabassaires i aquests ara tenien el poder. Fos com fos, per catòlic, per diners o per revenja, el Comitè va fer afusellar a Josep Maria Ferrer i Ferrer. Tot i tot, alguns de l’Ajuntament ja l’havien avisat que marxés per si els del Comitè feien de les seves en contra el farmacèutic, però l’home respongué, jo no he fet mai mal a ningú. De fet l’Ajuntament mai no va secundar directament aquella acció i sempre va negar aquella confiscació com a pròpia. Josep Maria Ferrer fou una víctima absurda d’unes emocions equivocades.
  
Els anteriors fets denotaven que no seria la primera vegada que el consistori es distanciaria del Comitè. Òbviament aquell no ostentava el convenciment de tots els republicans. En una ocasió l’Ajuntament va intercedir en favor de la lògica i la justícia. Dos joves d’uns 16 anys, amb armes facilitades pel Comitè, disparaven des del castell al carrer Pompeu Fabra. L’objectiu era esverar els pocs feligresos que sortien. En aquella situació, i fetes les denúncies pertinents, el consistori els va fer retornar les armes. Si més no la paret de final del carrer va quedar força clivellada pels trets. Aquest fet amb bales no fou l’únic al poble. També alguna quitxalla va ser metrallada mentre jugaven prop de la muralla per un jove de la FAI, acte que va fer fugir cap el riu els joves amenaçats. En aquell reguitzell de bales i víctimes la sang va arribar al riu (Gili, 2007). El 17 d’agost d’aquell 1936 sis homes foren trobats assassinats per arma de foc, tots ells d’Espluga de Francolí. Pocs dies més tard, el 25 d’agost, disset homes caigueren sota igual desgràcia, tots ells procedents del vaixell presó ancorat a Tarragona Riu Segre. Els vilatans sabien que aquell barco era el visat de mort per a molts clericals, benestants i dretans engarjolats (Gili, 2007). Sota aquella persecució molts, dretans o no, s’amagaven pel bosc, pallisses, barraques i fins i tot en cups de vi i femers. L’empaitada anarquista no tenia aturador.


miércoles, 22 de noviembre de 2017

105. Guerra Civil: l’enlairament i els comitès de la mort


Calvo Sotelo havia estat un polític conservador, monàrquic i de l’extrema dreta, de fet havia fundat l’ultradretà Bloque Nacional. Òbviament que aquell personatge significava un enèrgic opositor a la República. Així que el 13 de juliol de 1936 va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d’Assalt fidel als republicans. La burgesia dretana i els militars espanyols varen avançar els seus plans i l’alçament nacional va fer-se cinc dies més tard, el 18 de juliol de 1936. Molts conservadors, amos benestants, creients catòlics i monàrquics li tenien moltes ganes a qualsevol facció republicana, anarquista, comunista, socialista, marxista o leninista. Al cap d’un dia, si més a no a Barcelona, els Mossos d’Esquadra, milicians anarquistes i finalment la Guàrdia Civil van avortar la revolta militar. Al final del dia semblava que l’alçament havia fracassat a nivell nacional. La República, pensant controlada la situació, va continuar governant però un greu problema havia sorgit, un mal pas que ara atiaria l’agressivitat contra catòlics, amos i conservadors. Els anarquistes s’havien fet amb les armes de la caserna de Sant Andreu a Barcelona. Més de trenta mil fusells estaven en mans de la CNT i la FAI (Tortajada & Vila, 2015). És a dir, els anarquistes s’havien fet amb el poder i Companys no els podia controlar. De fet aquell 20 de juliol rebia a caps anarquistes al Palau de la Generalitat mentre les armes corrien per tot Catalunya. Tot d’obrers i parcers armats, sense seny i amb massa rauxa, se sentiren poderosos després de dècades d’injustícia social. A Vila–rodona arribaren també les armes en mans de joves, com a cal Gassol, amb el cap verd i la ràbia a flor de pell. L’eufòria dels anarquistes i dels sindicalistes era tan gran que començaren les accions emocionals oblidant les racionals. Els treballadors, molts sense formació, varen iniciar la gestió de les fàbriques mentre molts pagesos col·lectivitzaven la terra. En tot allò va sorgir una repressió brutal en contra amos, catòlics i conservadors. Patrulles de milicians anarquistes detenien, empresonaven i fins i tot executaven a tort i a dret. Catòlics, clericals, amos i conservadors tots eren feixistes als ulls dels anarquistes. La rauxa catalana havia perdut el seny.

Aquell context de guerra contra els republicans va fer augmentar l’odi contra els suposats dretans. A Vila–rodona s’esdevingueren moltes morts per venjança, enveja o interessos que poc tenien a veure amb la Guerra Civil. La ignorància, la mediocritat i la picaresca van fer créixer l’abús d’un poder malentès. L’origen d’aquells actes d’extrema violència emanà de la fòbia engendrada durant dècades en contra dels benestants, amos i Església. Però, i com sempre passava a la història, pagarien justos per pecadors. Companys, desbordat per tant desori, va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes amb l’esperança de poder controlar aquells revolucionaris armats (Tortajada & Vila, 2015). Però durant aquell juliol de 1936 les classes populars, la majoria simpatitzants anarquistes, varen sentir com la Generalitat perdia totalment el control cedint-lo al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, més conegut a Vila–rodona com el Comitè. Així fou que per tot Catalunya, i davant la pèrdua de poder del govern català, aquell Comitè anarquista guanyà força per damunt dels propis ajuntaments. A Vila–rodona es feren freqüents joves amb gorres vermelles i negres que sovint anaven armats tot cridant consignes anarquistes. En fi, es creien els amos del poble i del país. La principal demostració de força d’aquells membres del Comitè a Vila–rodona s’esdevingué pocs dies després de la derrota dels militars franquistes a Barcelona. Davant aquella bona nova multitud de milicians armats, del poble i forasters, ompliren a vessar la plaça dels Arbres. Davant aquella reacció el consistori va restar com un poder auxiliar. Així fou que el Comitè començà a prendre decisions per si mateix i sense permís de l’Ajuntament (Gili, 2007). Aquella conquesta de poder va comportar que molts n’abusessin perpetrant robatoris i assassinats sense justificació legal alguna. La crueltat no mata, ho fa la ignorància.

A Vila–rodona, i davant aquella ofensiva anarquista, molts feligresos i amos patiren per la seva vida. Així passà que molts d’ells es tancaren a casa per protegir-se dels menjacapellans abrandats. El Comitè, davant aquella fugida, va decretar que tothom tingués les portes i les persianes pujades per tal que es veiés el que s’hi tenia, feia o amagava a les llars. Alguna família catòlica ocultava a rectors i monges per por que el Comitè els o les fes afusellar. Però no sols de persones tenien por els creients. El Comitè va fer un pregó dient que tothom que tingués objectes religiosos els portés a la plaça per ser cremats. Els anarquistes passaren casa per casa amenaçant a qui fos catòlic. El missatge era clar, si trobaven alguna icona cristiana matarien a tota la família. Aquell dia les llars de foc de molts varen cremar fins l’últim bri de catolicisme que hi hagués per l’habitatge.

La valentia del Comitè creixia jornal a jornal. Així fou que un dia les dones simpatitzants del mateix varen passar amb garrots a fer tancar totes les botigues del poble. La consigna que cridaven era que tots els botiguers havien d’anar a defensar als seus homes a la guerra. Algun càrrec del poble va intercedir fent que les garrotaires, nom que se’ls quedà, tornessin a casa seu. Tot i així el Comitè tenia més força que el mateix Ajuntament ja que el 21 de juliol d’aquell 1936 va expropiar la parròquia i el convent de les Carmelites. Acte seguit va fer fora d’allí al rector Josep Maria Escoda Cedó, al recent vicari, Àngel Camp Thos, a la mare carmelita Teresa Subirà Sant Jaume, a la germana carmelita Maria Roqueta Serra, a la mare superiora i a una altra carmelita més (Mañé, 1998). Tots ells es refugiaren a cases de catòlics, les dues últimes a casa del senyor Robert, Cal Robertó, i els restants al carrer de les Hortes a casa de Josep Gavaldà i Torredemer, Cal Mas. Les dues monges que s’hostatjaren a cal Mas foren despullades en el mateix convent per dones del Comitè. Aquella acció tenia una intenció clarament vexatòria. Teresa Gondolbeu en fou una de les capitanes. Un cop avergonyides se les va obligar a vestir de normal.

L’expropiació del convent de les Carmelites no fou un simple acte en contra les propietats eclesiàstiques, sinó una adquisició per a usos del Comitè. L’església va convertir-se, com també va passar a Vilabella, en un magatzem de menjar gestionat per la Col·lectivitat. El Convent de les Carmelites va transformar-se en una escola laica. Òbviament les misses i les celebracions varen deixar de fer-se durant tota la guerra. La prova fou que els bancs de l’església servien de seient a la plaça dels Arbres (Santesmases, 1998).

Però mica en mica el Comitè va anar abusant del seu poder i va passar als actes bandàlics. Els dies 22 i 23 de juliol arrencaren altars, imatges i retaules de l’església per a transportar-los a una pira sota el nou pont (Mañé, 1998; Santesmases, 1998 & Gili, 2007). Aquella crema no fou l’única. De fet, i davant de la porta de l’església, també s’hi cremaren altres articles menors. La mirada ingènua d’alguna quitxalla que no entenia res, n’ha donat testimoni, la d’en Llorenç Rabadà i Sanromà. Potser allí s’hi van cremar les banderes brodades en seda dels antics gremis del segle XVII. Però l’incendi més cafre fou el del 23 de juliol quan l’església de Vilardida va il·luminar el cel rememorant el seu topònim romà.

La matança de clericals i catòlics no semblava tenir aturador. El govern de la Generalitat no ostentava ni prou autoritat ni prou poder per a controlar aquella rauxa anticlerical del Comitè que havia legalitzat. Companys tenia certa por de combatre la violència amb més violència. De fet, i davant les pressions d’alguns membres del seu govern, en Companys va confessar que no volia anar en contra del poble. Al final sols se’ls acudí una idea. El 23 de juliol de 1936, Lluís Companys i Ventura Gassol varen signar un decret acordant que la Generalitat es feia càrrec de tots els centres confessionals de Catalunya. Allò propicià el tancament de molts centres religiosos que passaven a control autonòmic i no anarquista. D’aquella manera Companys va salvar força catòlics i càrrecs eclesiàstics. Es calcula que així més 9.000 persones no foren executades pel Comitè (Tortajada & Vila, 2015).

Sota aquella llei de Companys i Gassol, a Vila–rodona l’escola catòlica, i el seu convent de les Carmelites, foren clausurats, fet el qual implicà que tots els nens i nenes de Vila–rodona hagueren de passar junts a l’escola municipal. Allí un total de 122 xicots i de 121 noies d’entre 6 i 14 anys començaren les classes sense romandre separats per sexes. D’aquelles 121 alumnes, 56 procedien de les monges.

Tot i així el Comitè va passar a accions més fortes per Vila–rodona. Un dia més tard, el 24 de juliol, detingueren a les monges i clergues que dies abans havien expulsat dels seus edificis. Així fou que arribà una comitiva davant d’on s’hostatjaven. Foren un total de tres cotxes plens de forasters armats pel Comitè. Els sis detinguts, les quatre monges i els dos capellans, se’ls introduí en el cotxe del mig entre crits i insults d’alguns badocs allí presents. Acte seguit els portaren a Vilafranca per ser traslladats després a Barcelona. Les germanes assistides per Cal Robertó sobrevisqueren però els clergues foren afusellats al poble de Múnia el 26 de juliol. Les altres dues Carmelites foren mortes amb brutalitat el 31 de juliol a la carretera de l’Arrabassada direcció al Cementiri Nou de Barcelona (Mañé, 1998). Es diu que un cop allí un va preguntar.

- I què en fem d’aquestes?
- Feu-ne el que en vulgueu.

L’abús d’aquelles esquerres en contra del que elles consideraven dretes, fou un fet que durà tota la guerra. El propi govern, per exemple, va voler afavorir el sindicalisme republicà d’esquerres. El 27 d’agost el govern dictaminà el Decret de sindicació obligatòria on els sindicats de cada poble s’havien d’unificar mentre tots els pagesos, i sense excepció, s’havien de sindicar. El 16 de setembre s’unificaren els dos sindicats de Vila–rodona sota l’arbitri de l’alcalde Josep Torredemer Parés. Tot i així els membres de cada sindicat continuaren anant al seu cafè, El Molí o La Societat.

Però un nou fet on es denotava aquell odi de les esquerres cap a les dretes succeí el 29 d’agost. Malgrat la supressió de Festa Major davant la Guerra Civil, l’orquestra va voler cobrar les 800 pessetes del contracte. Així fou que la Junta de Joventut Republicana, sense recursos per pagar, va enviar una ordre de pagament a totes les famílies que ells consideraven de dretes, és a dir, les que freqüentaven El Molí. Així fou que aquell 29 d’agost els joves de la Junta, i més dos homes armats, van passar per les aproximades 100 cases a cobrar el ball. Tots pagaren la seva part. L’assassinat del president d’Acció Catòlica uns dies abans així ho aconsellava.