DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 14 de octubre de 2017

Guàrdia Incivil a Catalunya



El passat dimarts 10 d’octubre la meva muller i jo vam presenciar a Balaguer l’acció de la Guàrdia Civil. Arribàvem de casar-nos amb el cotxe guarnit a tal efecte. Quan vam aparcar l’automòbil davant la Casa Cuartel de la Guardia Civil vam presenciar un gest totalment prepotent, una postura on es feia obvi un fet, com pot aprendre res un cos militar que creu saber-ho tot. De sobte ens van tallar el trànsit dos terminators uniformats, ulleres de sol incloses. Acte seguit, i en contra direcció, varen irrompre furgones i 4x4 del cos paramilitar esmentat. Els dos terminators van aturar a qualsevol que anés en el sentit correcte tot provocant un col·lapse en el quotidià, i tranquil, trànsit de Balaguer. Jo, màquina de retratar en mà, vaig fer fotografies però la mirada inquisidora d’un dels terminators em va prohibir de tirar-ne més, la meva muller també. Ella em digué, amb la ploma pots fer més que amb una topada d’ulls amb ells. Passaren més de deu minuts i la cua de cotxes creixia d’allò més. Algú, fart d’una Guardia Civil en contra direcció tallant el seu carrer, va queixar-se tocant el clàxon. Aleshores un dels terminators va reaccionar avançant unes passes cap el reclamant. El terminator, inflant el pit, i enlairant la barbeta, va encarar-se amb el conductor com dient, i tu què vols ? I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. Resulta obvi que tenim unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per la gent que els paga el sou i a qui han de servir. A més els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006, prohibeixen totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzin per Catalunya, i sobretot tallant el trànsit per tal que ells vagin en contra direcció. La pregunta cabdal és, què fa aquesta policia espanyola aquí? La resposta és òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’han saltat la llei a la torera. Clar que ells van de braus en un Espanya monàrquica, grisa i arnada. Potser cal que aprenguin què va dir en el segle XII el conseller de Gengis Khan, Ielu Txucai: podreu conquerir un imperi a llom d’un cavall, però no el podreu governar des de la cadira de muntar.


viernes, 13 de octubre de 2017

96.La riuada de Sant Cinto (1921)



Fou durant el vespre del 17 d’agost de 1921 que sota l’anomenat aiguat de Sant Cinto tot es va ensorrar sota la força de l’aigua. Es calcula que van caure de mitjana uns 150 litres per metre quadrat. Aquella precipitació, en poc més d’un parell d’hores, va generar un cabal màxim d’uns 917 metres cúbics prop de Vilabella. Aquell tipus de fenòmens solien passar un cop cada 100 o 50 anys i de fet el 2 de novembre de 2015 va sobrevenir una nova gaianada similar (Rubió, 2016). Els vells del moment deien que no recordaven cap fet semblant, ni per la gaianada de santa Tecla ni per la de sant Bartomeu (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). I del cert que no ho podien fer si cada generació implicava uns 25 anys i molt pocs no superaven els 65 anys de vida. La memòria històrica, per tant, quedava per sota de la freqüència d’aquell fenomen. En el passat anterior de ben segur que van haver-hi més crescudes com aquella. De fet si observem els dipòsits i modelats de la vall del Gaià així ens ho indiquen. Per desgràcia la història no és una cinta contínua d’enregistrament, tot i que la gaianada de Sant Cinto sí que se’n pogué reconstruir tota la seva evolució. Ordenant tots els fets que diferents autors varen transcriure se’n pot explicar hora a hora i poble a poble, el com, el quan i el per què. Tot va començar una càlida tarda d’agost.

Després de tres mesos de sequera la vall del Gaià no lluïa massa brins  d’herba. L’aire era extremadament sec i el migdia eixut. Tot allò conferia a qualsevol brisa una capacitat extrema d’evaporació. I de fet, i durant tot aquell 17 d’agost de 1921, el vent de migjorn va estant ballant riu amunt des de la Mediterrània. Aquell gest innocent anava evaporant mar i més mar terra endins. Probablement aquells vents procedien del nord d’Àfrica esdevenint encara més càlids i secs pentinant un mar que deuria estar anormalment més calent del normal, tal com també passaria per a la gaianada de 2015. L’ascensió d’aquelles llevantades riu amunt ocasionà el problema quan, i en alçada, els esperaven una massa d’aire fred (gota freda o DANA). En fi, que el Camp de Tarragona esdevingué una trampa mortal per a aquell xoc de contrasts. Aquella regió era una extensa depressió envoltada per serres a l’est, al nord i l’oest, és a dir, tot un cul sac sense sortida. Per tant el clot de la depressió del Camp de Tarragona fou una gegantina cullera que va conduir els vents del sud carregats d’aigua, cap a les fresques muntanyes del nord encapotades per la fredor. De fet, i cap al nord, la serra del Bloc del Gaià assoleix gairebé els mil metres. El seu cim principal, el Montagut, és qui quasi els abasta. Tots ells resultaren un mur davant aquells vents càlids i ofegosos d’humitat. Mica en mica, i durant tota aquella tarda, anà creixent un gran núvol de tempesta, el que els homes del temps anomenen un cumulonimbus, una gegantina torre de blancs vaporosos i ombres enormes. Si més no així es podia deduir d’una crònica de Valls. En concret era la publicació Joventut del 20 d’agost de 1921 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010).

L’aiguat conseqüent, i segons els ajuntaments de la zona, no va afectar poblacions més amunt de Querol. De fet no se’n redactaren informes de destrosses pel que s’ha de suposar que a partir d’aquella vila va iniciar-se la tempesta. Però, quan va començar aquella? En aquell tipus de fenòmens cal un fort contrast tèrmic per tal que plogui a dojo. El passar a fer-se fosc n’és una manera. Així doncs el contrast tèrmic entre l’aire fred de muntanya al caure el sol i el calent del núvol convectiu, va engegar l’aiguat amb grans manifestacions elèctriques. Això deuria començar ben passades les set de la tarda. En aquells temps, i amb l’hora del sol, la dita ho deia, a l’agost a les set ja és fosc. Del cert, i segons les cròniques, colossals trons i llamps van escoltar-se i veure’s des de les set del vespre, uns aparells elèctrics que perduraren fins ben entrada la matinada. La crònica vallenca de la Joventut del 20 d’agost detalla que la tamborinada va començar a descarregar pel nord tot just fer-se fosc prop les 19.30 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Per tant la teoria aquí exposada encaixa amb les dades registrades. Mentre l’aiguat deixava caure els primers gotims, el vent del sud continuava bufant amb força, aire que alimentava més i més la tempesta. El ruixat, per tant, estava en marxa amb la maquinària a ple rendiment. A més, l’aigua caiguda no ho feia com en l’actualitat. Avui dia la massa forestal és molt extensa per causes que ja veurem, però en aquells temps el negoci de la fusta i la necessitat de cultivar la màxima extensió de terres possible, feia que el sòl estigués nu i sense forest que li fes aixopluc. En conseqüència la infiltració era més baixa que avui dia i les aigües en breu començaren a produir escorrentia superficial pels torrents. En resum, una gegantina  gaianada estava baixant pel riu.

Les primeres poblacions en rebre fort foren el Pont d’Armentera i Santes Creus. En aquella última un allau d’aigua, rocs i fang va envaí l’església, claustres i la part baixa del Palau Reial. Òbviament aquells materials no provenien del riu, sinó dels torrents de llevant. Però la tempesta sols acabava d’emprendre, i mica en mica la massa d’aire fred del nord, al ser més densa, començà a empènyer la tamborinada cap el sud i riu avall. De fet a Vila–rodona s’inicià la pluja sobre quarts de nou, posem les 20.30, fet que provocà que marxés la llum al poble. En el record històric es deia que quedaren a les fosques i que s’encengueren moltes espelmes per les cases (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Trons i llamps il·luminaven a batzegades els carrers de Vila–rodona amb grans riells d’aigua baixant-t’hi a dojo. Mentre, i des de les llars, es començava a sentir una gran remor pel riu, la gaianada. Molt probablement el pas de l’aigua pels tres ulls del pont medieval engrandien i amplificaven aquell brogit. En poc temps, branques, troncs i rocs obturaren les vies de pas i el pont esdevingué una presa. El nivell de l’aigua pujà al seu darrere inundant part de la Farga, la Molina i hortes de la part baixa del poble. L’antiga Farga d’orígens medievals va restar inutilitzada per sempre. Però el més greu no fou allò. De sobte, i en el record històric, s’escoltà un gran estrèpit, un sobtat terrabastall. El pont havia caigut i la columna d’aigua baixava amb més embranzida que mai, el que s’anomena efecte presa.

Aquella pluja local i concentrada, continuà estenent-se riu avall. De fet a Picamoixons no hi va ploure gens, senyal que estàvem davant d’una pluja convectiva, una tamborinada forta d’estiu. A Valls però arribà prop les 21.30. Els registres de precipitació que d’allí s’obtingueren assoliren els 102 litres per metre quadrat en un parell d’hores. Allò implicava una intensitat de pluja superior als 50 litres per hora, quantitat més que suficient per produir fortes inundacions avui dia. No obstant allò les destrosses foren més intenses cap el Gaià que a Valls, senyal que el nucli de la tamborinada estava a llevant. Del cert que allò ja ho havien experimentat els vila–rrodonins. És a dir, la precipitació enregistrada a Valls havia estat molt inferior a la que havien rebut els habitants de Vila–rodona. Però arribat aquell aiguat a Valls canviaren les tornes. Els intensos vents procedents del sud, i que ja havien girat des de tramuntana, ara accelerarien el seu pas. És a dir, la massa d’aire fresc de muntanya, i més densa, començava a fluir més intensament riu avall. Amb la posta els aires calents de marinada havien desaparegut i ara li tocava el torn als dels cims. Allò va empènyer la tempesta més cap el sud arribant fins a Nulles. Allí hi caigueren uns 121 litres per metre quadrat. Tenint en compte que el nucli de tempesta havia batejat primer a Vila–rodona, allò significava que a Nulles l’aiguat havia arribat més descarregat. És a dir, que altre cop les dades indicaven que el xàfec havia estat molt més superior a Vila–rodona que a la resta. Una estimació de més de 150 litres en un parell d’hores no fora descabellat. Sols cal recordar que allò representà una quarta part de tota la pluja d’un sol any.

Independentment d’aquelles quantitats, els vents havien virat de sentit nord a sud. Allò implicà que el temporal avancés fins als pobles de la Riera, Salomó, El Catllar, la Nou del Gaià entre d’altres (Blanch, 2010). En totes aquelles viles la pluja fou durant la nit i la matinada, per tant havien ben passat les deu de la nit. Però allí la gaianada havia acumulat tanta aigua que l’extensió de la inundació fou molt més gran. De fet la Riera va quedar al bell mig d’una plana fluvial com si d’una illa es tractés. A l’endemà pel matí s’observaren totes les destrosses. Horts destruïts, ponts esberlats, cases esfondrades o vinyes enterrades foren el reguitzell de plors Gaià avall. Posem el cas del matrimoni d’Enriqueta Robert Sabaté i Llorenç Vives Camps. Ells, i com altres famílies afectades, es passaren anys espedregant una vinya enterrada. Aquells ceps de Les Planes però, brotaren a l’any següent per damunt d’aquells còdols i llots secs. La bona collita davant els nous nutrients encara perdura en el record dels fills d’aquell matrimoni. Avui en dia, i d’aquella gaianada, encara en resta una rasa on hi va créixer un cirerer. En el meu record hi ha moltes primaveres emparrat a les seves branques. Els seus vermells dolços s’ho valien. Al vespre però, calia fer una bona visita a la comuna.

En resum es pot dir que Vila–rodona fou el poble més afectat per aquella gaianada. De fet, l’avaluació de danys econòmics presentada pel seu consistori fou la més alta de tota la vall. El seu alcalde, Ramon Busquets, i l’anterior batlle ara a la Mancomunitat, Pau Robert, van esmerçar-se en dos sentits. El primer que es condonés la contribució i els impostos a les finques afectades. El segon que arribessin diners al terme per a restaurar infrastructures. Tot i que el govern era un infern entre dretes i esquerres, finalment algunes accions arribaren a Vila–rodona (Santesmases, 2010). Una d’elles fou la construcció d’un pas provisional amb troncs per a creuar el riu davant la imminent verema. Aquell pont se situà més o menys en el mateix lloc que l’anterior. Però tot just acabada la collita, el 9 d’octubre, una nova gaianada se’l va endú riu avall. Aquell havia estat el segon pont de Vila–rodona. Per tant a partir d’aleshores creuar el riu en direcció a Valls estava en funció del seu cabal. Fou durant el març de 1922 que ja s’havia construït un tercer pont. Aquell, un pèl més avall de l’anterior, fou edificat sobre uns pilons de formigó amb un pas de bigues de fusta que una nova crescuda s’acabà emportant. Avui en dia sols se n’observen els pilars.

L’anterior gaianada de Sant Cinto troba una descripció gairabé idèntica, tant a nivell de vents com de precipitacions, a la que va descriure un altre autor per a la del 2 de novembre de 2015 (Rubió, 2016). Sabem per tant que aquestes llevantades de tardor concentren les seves precipitacions en la capçalera muntanyosa del Gaià provocant les seves gaianades amb independència del cabal d’altres rius veïns. La geografia, el fred a les capes altes (gota freda o DANA), els vents de mar i el volum i intensitats de les pluges intervenen directament en aquest estancament orogràfic de les precipitacions, unes pluges que a litoral esdevenen abundants però que en alçada es dupliquen o tripliquen tot superant els 100 mm/h.

miércoles, 11 de octubre de 2017

95. Republicans vs Conservadors - Molí vs Societat


Del 1919 al 1923 les trifulgues entre amos i obrers s’accentuaren amb pistolers i sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la policia, quelcom semblant a Millo i Guàrdia Civil actuals. L’objectiu d’aquell Sindicat Lliure consistia en eliminar els líders sindicals més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò, l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat, foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic . El seu celler de Vila–rodona va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom. La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).

Però aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps. Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. De totes maneres el preu del vi era el normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable, durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920 fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció. Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler. De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre. Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment, el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920. En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans, fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Mentre en Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el diputat al congrès i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada. Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid. En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge, els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva del Gaià.


martes, 3 de octubre de 2017

Felipe VI y su 3 de octubre

En una visión imperialista de las regiones, la primera víctima es la verdad. En septiembre de 2016 Felipe VI declaró en la ONU que el Reino de España poseía una democracia avanzada. En estos momentos, y tras las imágenes de este 1 de octubre en Cataluña, no parecen congruentes las declaraciones del monarca. Añadamos ahora el comunicado que este 3 de octubre pronunció para ratificar su democracia avanzada. Primero, en los escasos minutos del comunicado no se mencionó ni una palabra sobre las imágenes que han dado la vuelta al mundo, ni de la posibilidad de un uso indebido de la fuerza policial ante civiles desarmados que no cometieron delito alguno. Segundo, culpar de todo lo ocurrido al Gobierno de la Generalitat repitiendo los mismos argumentos que esgrime el PP implican una clara falta de imparcialidad, algo que por cierto le prohíbe lo que tanto defiende, la Constitución. Esta le obliga a mediar como intermediario con toda imparcialidad. Y tercero, Felipe VI, como capitán general de todo el ejército español, afirmó que protegería a todos aquellos catalanes que no compartan lo que el referéndum del 1 de octubre ratificó en las urnas catalanas, es decir, ordenará más represión sobre la mayoría de la población. En resumen, Felipe VI no ha sido bien informado de lo que ocurre en Cataluña, y lo peor, parece un títere de alguien que empieza a perder la partida en nuestra España. En tal caso, y si la partida peligra, se suelen hacer dos cosas, o elaborar mentiras, o mover el rey. El PP quizás haga ambas cosas. Si el Reino de España, y como dijo el Rey en la ONU, posee una democracia avanzada, mejor dar total transparencia a los gastos y propiedades de todos los Borbones, que la Constitución no considere delito criticar a la casa Real, que el peso de la ley caiga totalmente ya sobre su cuñado, que se reconozca que esta monarquía la restauró el Caudillo como su continuación, y que finalmente Felipe VI organice unos comicios para que el Reino de España pueda o no elegirle como su Rey. Y en caso de no ser elegido, ¿defendería Felipe VI su patria bajo una República española? En fin, que lo visto en el comunicado ha sido muy corto, el discurso también. Felipe VI ha sido muy franco, pero la ignorancia es la madre del atrevimiento.



The Spanish government is lying - Catalonia is crying










lunes, 2 de octubre de 2017

Bloody Sunday in Catalonia under spanish power.


Disarmed people voting. Military police occupying Catalonia. More than 700 people injured by this Spanish police. Conclusion? Tell me you.




jueves, 28 de septiembre de 2017

PSC còmplice del PP

La Revolució Francesa va impulsar una democràcia on es garantís el dret a decidir del poble, la seva llibertat d’expressió i la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Malauradament a Catalunya, i sota una Constitución que avui dia pocs han votat, els fets parlen per si sols. Això ho tenien molt present els antics membres del PSC. Aquests es varen oposar a les lleis injustes de la dictadura. Paradoxalment els actuals del PSC s’han arrenglerat amb el PSOE jurant obediència. Per aquesta raó no se’n veu cap del PSC al davant del dret a decidir català. D’altra banda, aquest, el PSOE, ha jurat recolzar al PP i a la monarquia en contra del dret a decidir català. Tot plegat potser els hi ve de temps. L’any 1923 el PSOE no s’oposà al cop d’estat de Primo de Rivera que va reprimir a Catalunya. És més, fins i tot va col·laborar amb algun ministeri. I en el 1930 no va signar el Pacte de San Sebastián fins que, i mesos més tard, el van signar la resta de forces polítiques. Conclusió, PSC i PSOE s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, monàrquica i constitucional, que no pas moral. I les lleis haurien de redactar-se per a impartir justícia, no pas per a imposar interessos. Llei injusta, llei a la fusta.