DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 24 de abril de 2018

138. Vila-rodona, el 9N i el dret a decidir.


Mentre Islàndia abandonava la crisi durant el 2013, Espanya continuava enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la seva història. Aquella pèrdua de llibertats, de nivell adquisitiu i de benestar social va alimentar, a l’igual que els indignats, les files independentistes catalanes. A més el PP va acusar a les autonomies de ser les principals responsables del deute nacional, però del cert que en nombres absoluts qui més deute acumulat generava era el propi govern central. Aquell no parava de parlar de solidaritat entre autonomies criticant els intents autonomistes catalans, però callava discretament el concert econòmic de Navarra i Euskadi, regions que feia anys que passaven pocs duros a la resta del país. En fi, tot era un ball d’interessos que anaven més enllà de la justícia i la veritat. Resultava obvi que no es podia diluir l’independentisme a Catalunya si el govern espanyol continuava dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja havien pagat molts cops. El català de les pedres en treia pa, sí, però la gallineta ja en tenia prou, i no pas d’ous d’or. En fi, que una gran massa de catalans volien la independència i el PP no aconseguia fer-los enrera. Davant aquella dificultat de convèncer als catalans, el govern espanyol va passar a un segon pla, la Constitución. Una llei aprovada per comicis l’any 1978, i ja difunts la majoria dels qui la votaren, havia de prohibir qualsevol intent de secessió. I d’aquí no es mogueren fins que el dret a decidir va portar al 20 de novembre de 2014. Els catalans es mobilitzaren per organitzar uns comicis sobre la seva independència. Davant aquella afronta PP i oposició, el PSOE, s’agermanaren interpretant la Constitución de 1978 com un impediment a aquells anhels. Ells sabien que si Catalunya marxava d’Espanya el deute monstruós que aquell estat estava generant no el pagarien mai i que serien intervinguts per Europa. Quedava clar que les lleis, tot i que havien de crear justícia, existien per defensar els interessos d’una part i justificar els abusos dels més poderosos. De fet totes les constitucions espanyoles havien estat igual amb el territori català. És a dir, si la llei que busca justícia és injusta, és inmoralitat. Per tant la carta magna espanyola esdevingué un paper ridícul davant els partidaris del dret a decidir. Vist el fracàs d’aquell intent, el PP va passar a una nova estratègia, la política de la por. Quan l’emoció de la paüra entra dins d’un, aquell ja no pensa. És a dir, sota la por un esdevé voluble. I així fou que el PP va començar la guerra bruta dient que si els catalans marxaven d’Espanya no cobrarien les pensions, que si es feien independents Espanya els faria fora de la Unió Europea, que si continuaven amb la secessió no podrien utilitzar l’euro, o fins i tot algun militar va declarar que si Catalunya marxava d’Espanya ell aniria a sotmetre-la amb els tancs. Però ja se sap que millor ser cap de ratolí que cua de “rata”. Al final la festa del 9 N no tingué aturador.

Durant l’any 2014 Joan Carles I per causes d’edat, de salut, de fortunes acumulades, d’escàndols amorosos i de filla i cunyat sota judici, va abdicar. Felipe VI el va succeir sota una imatge de marit fidel, persona justa i amb equilibri de les espanyes, virtuts inventades per a contrarestar les del pare. Aquell any però ni les intervencions del nou rei per Catalunya varen deturar el moviment del dret a decidir. El 9 de novembre de 2014, i amb tota normalitat, s’obriren escoles i instituts públics com a col·legis electorals. Milers de voluntaris coordinaren tot allò i al final, i tot i les amenaces d’intervenció del PP, el 9N es va celebrar. Aquell procés participatiu per a la independència de Catalunya esdevingué una gegantina festa pacífica i amb una gran taxa de participació. El sí a la independència fou un clam a tot Catalunya inclosa Vila–rodona. Amb aquell 9N els ciutadans de Catalunya havien perdut la por a les amenaces i a la política de la por del PP. Com deia el premi Sant Jordi 2006, Joaquim Pijoan, més pit i collons. Potser d’una manera més contundent s’expressava Lluís Llach en la seva novel·la Memòria d’uns Ulls Pintats dient que els fatxes espanyolistes estaven tan avesats a corre’s darrere el nostre cul, que el que menys s’esperaven era veure’ns els collons.







jueves, 19 de abril de 2018

137. Vila-rodona i la política de 2012


Independentment de què fes el govern estatal, els vilatans s’estaven espavilant. De fet, i a nivell comarcal, durant aquell 2011 va semblar estabilitzar-se l’alt nombre d’aturats i el sector industrial patia una lleugera millora (Gavaldà, 2015). Però tot i el clot provocat per la usura neoliberal, el govern del PP continuà crèdul totalment amb aquella religió. Prova d’allò fou el que va passar durant el 22 de desembre de 2011. Aquell dia Luis de Guindos va jurar el càrrec de Ministre d’Economia, un economista que havia estat membre d’una de les financeres més neoliberals del món i causant del pànic i de la crisi econòmica mundial. De fet De Guindos havia romàs en el Consell Assessor de Lehman Brothers, la financera responsable de la hecatombe mundial de 2008. En fi que el PP estava jugant fort però indignant a un gran gruix d’espanyols. 15M i independentisme català creixerien de manera lògica davant aquells atacs a la democràcia. La dreta, que sempre havia tingut mal perdre en aquella Espannya, va iniciar la seva guerra bruta. Amb una majoria absoluta al govern va començar a dissenyar lleis contra l’avortament, contra les protestes ciutadanes i contra les competències autonòmiques. Catalunya hi tenia les de perdre, i de manera molt subtil va començar a notar polítiques en contra de la seva economia, llengua i ensenyament. De fet la realitat política catalana no tenia res a veure amb l’espanyola. Els partits majoritaris no eren pas PSOE i PP, ans al contrari, ho eren els nacionalistes i independentistes.

Aquell marc polític també es veia a Vila–rodona, un poble molt allunyat dels comicis del segle passat. Les eleccions a les Corts de finals de 2011 denotaren que aquells vilatans liberals, republicans i d’esquerres d’antany havien canviat. Ara la majoria del vot es consolidà cap a un centre dreta catalanista (Gavaldà & Badia, 2012). De fet allò s’explicava pel canvi d’ordre dels vilatans. De sempre Vila–rodona havia estat un poble agrícola i jornaler, i per tant republicà i esquerrà, però l’assumpte havia girat radicalment d’ençà feia dècades. Ara el 42,2 % dels vilatans treballaven per a la indústria, el 39,4 % en serveis, el 12,2 % eren treballadors agraris a temps parcial, mentre que menys del 6 % esdevenien pagesos i amos del seu negoci. Lluny quedava l’època d’una majoria rabassaira d’esquerres a inicis del segle passat. L’esquerra havia estat un llarg camí cap a la dreta, fins i tot molts pagesos s’estaven convertint en grans empresaris. Les Caves Castell d'Or en serien un exemple d'aquests emprenedors.

No obstant les voluntats privades, les inversions en maquinària i innovacions es feien difícils des de l’inici de la crisi econòmica. De fet molts empresaris buscaven amb desesperació bancs aborígens, valents i inversors, que prestessin diners. Per desgràcia la majoria d’ells ja cobraven el rèdit generat pel deute públic estatal que la banca comparava a l’estat. Si el fons europeu deixava euros als bancs a l’1 %, aquells compraven lletres del tresor espanyol al 5 %. És a dir, la banca havia passat d’inversora a rendista i les empreses ja no rebien crèdits dels bancs. Allò mateix ja havia succeït durant la crisi econòmica catalana del segle XIV. Es feia obvi que el greu de l’assumpte era que els catalans no havíem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com havia passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Crèdits per a emprenedors? Doncs pura ciència ficció.

Aquell context bancari esquiu en crèdits va fer que alguns pagesos s’associessin comprant maquinària grossa. I així, que des de 2010, es començaren a adquirir enginys per a la verema automàtica. Allò es notà especialment durant el 2012. Aquell any el nombre d’immigrants per al camp va disminuir força ja que amb aquelles màquines ja no calien tants jornalers. De fet la immigració semblava haver-se estabilitzat a Vila–rodona amb un 17 % de vilatans no espanyols. De tots ells el 70 % eren marroquins (Aguilar, 2013). Mentre una onada de calor batria aquell estiu de 2012.







lunes, 16 de abril de 2018

136. La democràcia segrestada 2011

A finals de 2010 la Unió Europea va fer molta pressió per tal que Islàndia pagués el seu deute. No obstant allò, i davant les protestes dels islandesos, el govern no s’atreví a obeir als europeus. Al final, i sota la insistència dels molts manifestants, va haver de convocar un altre referèndum. Aquells comicis se celebraren el 9 d’abril de 2011, i novament els islandesos van dir que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banques i govern. I fou així que durant aquell any van passar tot un seguit de conseqüències. Primer va haver de dimitir tot el govern islandès, segon es van nacionalitzar tots els bancs, tercer res de rescatar els bancs amb els impostos públics, quart s’empresonaren a alguns responsables de la crisi i cinquè, i via Internet, una nova constitució fou redactada pels ciutadans. Mentre a Vila-rodona l'onada independentista anava creixent tot escurçant terrenys als afins al PSC.

La situació islandesa donà una idea a molts europeus afectats per la crisi. Corria el maig de 2011 quan Europa bullia de noves iniciatives plagi de les islandeses, eren Els Indignats. A Espanya, per exemple, la revolta islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment del 15M. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona s’escalfaren massa els ànims. Al final però, i d’aquelles assemblees, en sorgí una política que podria desbancar al bipartidisme espanyol durant el 2015. Organismes com la PAH d’Ada Colau, Solidaritat d’Arcadi Oliveres o fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias sorgiren d’aquelles associacions d’indignats rebot dels islandesos. Tots ells proclamaven un millor repartiment de la riquesa, la negativa a salvar tots els bancs i el refús a pagar els deutes estatals. Però la Unió Europea ho tenia tot ben lligat.

El projecte de no pagar el deute, de processar polítics i de fer caure bancs a Espanya, va quedar frustrat aquell mateix 2011. De fet cap banquer, polític o financer espanyol van passar pels jutjats acusats d’haver endeutat al país. Ans al contrari, amb els impostos es rescataven els bancs, es pagaven sous vitalicis a polítics retirats o se’ls contractava com a senadors. La democràcia havia estat segrestada i els manifestos dels indignats que corrien per Internet, tot i ser els més democràtics que mai s’havien redactat, foren enterrats pels poders fàctics. En ells es demanava que els polítics no tinguessin sous vitalicis, que el poble no hagués de pagar la crisi, i finalment que banquers, polítics i financers responsables de tot allò fossin processats, és a dir, moltes mesures que no foren escoltades. Davant totes aquelles reclamacions democràtiques la classe política espanyola va restar totalment mancada de sensibilitat. Mentre Islàndia continuava donant idees, les dretes i les esquerres nacionals miraven cap a un altre cantó. Però, i del cert, que tenien a on mirar. A principis de juliol de 2011 fou penjat a Internet un primer esborrany de la nova Constitució islandesa. Cada dia molts islandesos hi anaven afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada pel poble i per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament. La xarxa estava fent una cosa òbvia, democratitzant la democràcia. A Espanya estava passant tot el contrari, sobretot quan el PP va guanyar les eleccions. A Vila-rodona el PP res de res.

El 20 novembre de 2011 fou investit Mariano Rajoy com a president d’Espanya. El partit conservador havia guanyat les eleccions i a partir d’aleshores les associacions d’indignats i el nacionalisme català van notar un gir en contra d’ells, un gir que aniria creixent. Per una banda el que ambdós van veure fou la presa de pèl més gran que un govern fes al seu poble. De fet el PP i el PSOE, que tant opositors es mostraven, van ajuntar les seves culpabilitats i els seus interessos. Sota les ordres d’Alemanya, a qui Espanya devia molts diners, PP i PSOE es van posar d’acord. Per evitar que a Espanya passés el mateix que a Islàndia, que no pagués els deutes, es va modificar la Constitución de 1978. Els islandesos, via comicis, s’havien negat a pagar el deute de bancs i estat. Doncs bé, PP i PSOE varen alterar la llei per tal que el poble espanyol no pogués fer el mateix. És a dir, PP i PSOE van modificar la Constitució en contra de la pròpia democràcia. I com se sol dir a pitjor, millor. A més tripijocs del govern, més enuig en contra d’ell i més adeptes al 15M i a l’independentisme, un fet que Rajoy mai no va preveure. Ell es pensava que un cop maquillada la crisi, tot retornaria al seu canal. De fet, i per assolir allò, va col·locar al neoliberal més convençut com a Ministre d’Economia.




jueves, 12 de abril de 2018

135. Vila-rodona independentisme creixent - 2011


Davant un Ajuntament de Vila-rodona afí al PSC però amb un poble cada cop més independentista s'anava coent una realitat paradoxal que petaria a les properes municipals. El bon polític se les ha de veure venir i saber quan cedir, el mediocre roman massa temps a la poltrona fins que el fan fora. I això passaria a Vila-rodona. Sols calia veure que passava fronteres enfora per predir el futur. I així, mentre Islàndia inspirava horitzons per als indignats ibèrics, les dretes catalanistes s’apuntaren als moviments independentistes. La crisi era un fet i així es destapà tot el que Espanya devia. Això justificà encara més els intents autonomistes en detriment de la visió política d’alguns partits polítics que no s’adonaven del desig de molts catalans. PP, PSOE, Iniciativa i part del PSC no veien que el moviment social que tenien fora del seu despatx esdevenia una onada que ja els havia passat pel damunt. A Vila-rodona algunes consignes es feren a la Plaça dels Arbres veient com l'onada social passava per damunt de la paret política. Malauradament molts dels seus regidors no varen veure els fets però es refugiaren en les seves creences i emocions.

Mentre altres partits com l'antiga Convergència, ERC i la CUP surfejaren a la cresta d’aquesta onada social independentista. La realitat era que amb la crisi econòmica, la retallada de l'Estatut, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat, havia fet despertar a molts contribuents, i una majoria parlamentària. Un endeutament excessiu per part de l’anterior govern Montilla, en aquells moments senador, més una especulació no diversificada en el totxo, n’havien estat les principals raons d’una crisi que ara els llastrava.

Per desgràcia els contribuents vilatans havien de pagar un deute gegantí, més espanyol que català, que en gran part bancs estrangers cobraven dels impostos dels votants. Si a això hi sumàvem que el Govern espanyol no es mostrava sensible a la situació catalana, quedava molt clar que o crisi o independència. Calia recordar però, i vet aquí el greu de l’assumpte, que els catalans no havien après de la història. Durant el segle XIX va transcórrer quelcom semblant amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com va passar amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com aquella. Davant la manca de calaix català intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió. Al final va passar que Madrid va saber imposar-se i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells. Ara al 2018 la història catalana sembla repetir-se amb una diferència, s'està implicant a fiscals i polítics europeus a situar-se. Puigdemont n'està sent un expert.

El balanç fiscal català de 2011, i sota l’eufemisme de la solidaritat autonòmica, donava prop d’un 20 % dels seus impostos a Espanya, diners que mai no retornaven.  És a dir, 100 euros catalans no eren 100, eren 80. Es podria dir que els catalans tenien una moneda deficitària mentre altres comunitats la rebien enriquida. El més greu de tot allò era que aquell balanç fiscal no tenia igual en tota la Unió Europea. De fet no hi havia cap regió del continent que pagués tant i rebés tant poc. Sols alguns landers alemanys pagaven a l’estat central una part en concepte de solidaritat, però aquella mai no resultava ni la meitat del que pagava Catalunya. Aquell fet no era el primer cop que passava en la història catalana. Durant el segle XVII, i sota l’auspici del rei Felipe IV amb el Comte-Duc d’Olivares al davant, es va decretar que Catalunya pagués el quint o la cinquena part dels seus ingressos a les arques de l’Estat espanyol, és a dir, altre cop un 20 %. Calia sumar-hi al quint els 38.000 soldats catalans que van ser obligats a defensar els interessos del rei. Amb aquells joves sapadors la corona jugava a la guerra per Europa, batalles que pocs beneficis aportaren al poble que les patia. Malgrat tot, i després de moltes trifulgues, sang i difunts, el quint seguia sent una exigència de la corona borbònica. Gairebé quatre-cents anys més tard, la situació fiscal catalana no havia canviat. No obstant, i per asserenar els ànims dels qui sols veuen una part d'aquell present, el Barça triomfava per Europa mentre altres es manifestaven per Madrid contra el govern espanyol i un PP començava a fer-se més goril·la que mai. Després de set anys ningú el va aturar i ara campa per les seves "anchas Castilla". O Europa el frena o, i en cas contrari, el farà créixer cada cop més en les seves ordenances. Vila-rodona amb el seu ajuntament, i en breu, ja va saber què fer !!!









martes, 10 de abril de 2018

134. Catalunya versus Islàndia 2010


L’exemple islandès anava a canviar tota la situació espanyola i catalana. De fet, i aquell 2010, el que va succeir a Islàndia, va coure el canvi polític català de 2018. Durant el gener de 2010 el president islandès, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei que obligava als islandesos a fer-se responsables dels deutes bancaris. Així fou que va convocar una consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda perillosos productes financers. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 i finals de 2010, aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang, però pixant-se sobre els culpables escàpols. Això inspirà a molts ideòlegs catalans per al Procés independentista pacífic. Malauradament el PP interpretaria la cosa d'una altra manera, protegiria als seus banquers i acusaria als pacifistes de tot el contrari. El cas d'Islàndia fou molt diferent, fou simplement lògic i amb seny. Així un dirigent polític fou imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones que un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència, com un poble català crític en seny i rauxa. No obstant allò, aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país. Finalment, i a finals de 2010, la Unió Europea, a l’igual com faria a Espanya, va fer pressió per tal que Islàndia pagués el seu deute. El govern nòrdic, davant les noves protestes, va haver de convocar un nou referèndum. El govern espanyol no seria tan valent.

L’estat espanyol no volia reconèixer que la seva política social era insostenible. Vet aquí que continuava endeutant-se amb crèdits estrangers per a poder pagar-la. A Vila–rodona, per exemple, i sota les últimes agonies socialistes, les polítiques de reagrupament familiar feren arribar les mullers i els fills dels marroquins. Allò implicà, a nivell de tot l’estat, un gran volum de persones que agreujava les despeses en Seguretat Social, subvencions i escolarització. Per aquella raó el govern socialista continuava demanant crèdits, emetent deute espanyol i apujant impostos. I així fou que les arques de l’estat quedaren totalment buides i plenes de teranyines. Durant l’agost d’aquell 2010 la UE envià un comunicat al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que parés de demanar crèdits i que comencés a fer retallades i reformes laborals. En cas contrari no rebria més crèdits, és a dir, que Espanya ja no donava garanties de poder pagar els deutes. Alemanya, un dels principals prestadors, va amenaçar al president del govern, en ZP, de no atorgar més crèdits si Espanya no estalviava. Fou aleshores que l’estat va fer dues coses per augmentar el seu calaix. Per una banda retallar en serveis socials com educació, sanitat i recerca, i per l’altra apujar més els impostos en tot el que podia. I ja se sap, a més impostos més pobresa, i a més pobresa menys consum. En fi, les vendes de pisos a Vila–rodona, de parcel·les al polígon industrial i de vi del sindicat, varen patir una frenada sobtada sota una dictadura financera que els havia robat la democràcia. Els somnis de fer créixer el poble des de l’Ajuntament s’esvaïren a tots nivells i els vilatans, indignats, no entenien massa què havia passat ni sabien què havien de fer. Si més no, i a nivell de l’Alt Camp, la construcció continuà davallant, el PIB tocà fons per a romandre en aquell clot durant anys, l’atur duplicar-se respecte feia dos anys, i el consum i la inversió pública desplomar-se (Gavaldà, 2015). Però el mateix passava a tot Catalunya.

sábado, 7 de abril de 2018

133. Vila-rodona i la Renaixença independentista 2010


Davant tota la indignació social per la crisi i per les retallades de l'Estatut es va anar coent un moviment independentista català i pacífic. Des de la burgesia, món cultural i societat civil, es volia recuperar la història que el PP i adeptes intentaven esborrar o maquillar. Isabel Clara-Simó en Els Racons de la Memòria deia que la política professional ho ha esborrat, literalment, tot, i ha demostrat al món sencer que l’amnèsia és l’única forma de sobreviure en la convulsa de l’Estat espanyol. Un altre exemple estava en l’opinió  d’un doctor en ciències geològiques, i membre del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC. Aquell escrigué pel juny de 2009 que, en mi opinión, los catalanes son españoles que rechazan lo que la historia de España les ha brindado. Llàstima que la història no es construeix amb opinions sinó contrastant fets sota el mètode científic. Així doncs, i en el CSIC, millor continuar investigant que no sols opinant.

Arribat el 2010 la cosa no s’aturà i el Tribunal Constitucional va retallar encara més el castrat Estatut de Catalunya. Aquell juliol més d’un milió de catalans van sortir per Passeig de Gràcia de Barcelona farts de tant abús i exigint el dret a decidir. Molts de Vila-rodona hi eren presents. I l’11 de setembre d’aquell any va reunir a molts independentistes tot i que el president Montilla i el seu govern de la Generalitat no van saber reaccionar. En fi, que davant la manca de solucions a la crisi i el poc cas i respecte a les institucions catalanes en assumptes de llengua, educació i inversió, irremeiablement el moviment independentista català s’expandí i passà com una onada per damunt dels polítics. El poble de Vila–rodona, de tradició no monàrquica en el XVIII, liberal en el XIX i republicana en el XX, ara li tocava ser independentista en el XXI.

Oblidant l’endeutament de l’autonomia i els afanys independentistes, aquell 10 d'agost de 2010 el president Montilla va venir a inaugurar el nou polisportiu a Vila–rodona. Més falta feia un bon edifici escolar, que feia anys s’havia enrunat, que no pas un camp d’esports cobert. En fi, que la política s’havia tornat boja, o mediocre, o perversa, o tot junt alhora. Els únics que tocaven de peus a terra eren els qui la cultivaven. Aquella verema de 2010, tot i a la gaianada del 17 de setembre, va venir amb millores mecàniques importants. Els pagesos, i davant la crisi, s’espavilaven reduint sous i millorant la qualitat del raïm durant la recol·lecció. És a dir, fou un dels primers anys amb màquines de recol·lecció automàtica. Si més no la crisi estava provocant l’enginy i l’esforç de molts esborrant la contractació de molts veremadors com antany. Ara les màquines ho collirien millor. Mentre, aquell 2010, va acabar amb una tardor excel·lent de bolets.









miércoles, 4 de abril de 2018

132. Vila-rodona i la Crisi Econòmica del 2008


Una gran financera dels USA, Lehman Brothers, s’adonà que tenia més coses cares a cobrar que diners en el calaix. Si de cop comencessin a baixar les especulacions ella s’arruïnaria. La decisió fou presa i a l’endemà pel matí van començar a vendre tots els valors per omplir la caixa buida. Quan tot el món s’adonà que els valors que tothom tenia no valien res, el pànic va sobrevenir i la cadena de deutes es va fer eterna. Un banc devia a un altre, una empresa li devia a aquell banc, un país li devia al banc prestador, Grècia devia a Espanya, aquella devia a França, i aquella a Alemanya, i etcètera. La crisi de 2008 acabava d’iniciar-se. Vostè a qui li devia? O qui li devia a vostè?

Davant de tot allò la reacció del govern de Madrid fou d’una incompetència flagrant. Enlloc d’agafar el brau per les banyes i aturar aquell endeutament creixent, va fer tot el contrari. ZP i el seu govern varen negar la crisi i continuaren demanant més i més crèdits per canviar paviments i fer obres públiques, és a dir, augmentant el deute espanyol. Calia preguntar-se si ZP fou un ingenu o un incompetent. Tant se val, després el van fer membre del Consell Assessor del Govern espanyol. Mentre a Vila–rodona, i senyal de la crisi negada pel govern, molts pisos buits no trobaven comprador i el polígon industrial restava desert. De fet el PIB i el consum comarcal van caure en picat, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social va desplomar-se, l’atur va explotar pels núvols, la construcció i la indústria van enfonsar-se mentre la pressió fiscal augmentava per tal que el govern pogués pagar tots els seus deutes. Paradoxalment la despesa per a habitant a Vila–rodona assolia les cotes més altes de la seva història. Si durant del 2010 en endavant rondava els 1.300 euros, durant el fatídic any de la crisi de 2008 assolia els 6.758 euros (Gavaldà, 2015). Tot era senyal que s’estava estirat més el braç que la mànega.

Però la gran pregunta era, ¿per què havia passat aquell desastre a tots nivells? Plató deia que els savis i experts haurien d’estar obligats a governar mentre que els ambiciosos i sense formació els hauria d’estar prohibit. Doncs la política d’inicis del XXI estava plena d’individus que no tenien ni massa coneixements, ni massa formació, i ni massa experiència. El mateix president Montilla, que ni català sabia ni títol universitari tenia, havia de consultar el doble d’assessors que el següent president de la Generalitat. Per no dir tampoc d’altres consellers i ministres, que lluny de la seva experiència, decidien en assumptes que no coneixien. Sols cal recordar la ministre de defensa sense coneixements militars, el president Montilla sense coneixences de cultura general, i el conseller d’ensenyament que no ostentava ni la llicenciatura en econòmiques que deia posseir. En fi, que durant aquella crisi, es va fer evident que la formació universitària i l’experiència professional mancaven força entre els governants del moment. La crisi econòmica arrelà clarament en la seva mediocritat i en les seves males decisions. Així s’explicava l’endeutament extrem que aquells adquiriren amb l’aval dels ciutadans, és a dir, els seus errors els pagaria el poble. Finalment la classe política va sortir indemne de les seves arriscades empreses. En una companyia privada si un alt càrrec provocava una fallida fraudulenta se’l portava a tribunals. En canvi a aquells polítics se’ls regalaren sous vitalicis i càrrecs de senador entre d’altres privilegis. De res va servir el moviment del 15M ni la jurisprudència d’Islàndia, país on sí es processaren alts càrrec del govern. Al final res va castigar als polítics responsables de la fallida de tot l’estat. En fi, que injust que va resultar aquell món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi pagava el sou, els errors i els regals quan deixaven el seu càrrec. Durant aquell 2009 es devien més de 500.000 milions d’euros i el govern continuava demanant més préstecs. Allò ho feia per dues raons, per a dissimular que la caixa s’estava buidant i per a poder continuar pagant aturats, subvencions i obres públiques. Mentre, i per amagar la veritat, continuava negant la crisi equiparant-la a una suau pèrdua d’acceleració en el creixement econòmic. Però aquella crisi era simplement certa. El brutal endeutament, que l’estat no volia reconèixer, n’era el fet més flagrant. Per sort, i de lluny, ens arribaren bones idees.

Islàndia, com Espanya, també va retallar en serveis i va apujar molt els impostos. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Resultava obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. Però el que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada de taxes sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer dels bancs. A finals de 2009, i davant també d’un dèficit nacional descomunal, el govern islandès va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. I així fou que s’organitzaren tota una sèrie d’assemblees que impulsaren un moviment social en contra dels mals polítics. Davant la crisi econòmica, i la manca d’eficàcia dels seus polítics, aquelles associacions varen prendre la iniciativa per reformar les lleis i reduir els privilegis de la classe governant, i el més curiós, ho van aconseguir. Banquers i polítics que l’havien espifiat passaren per tribunals. Però, i a més a més, els islandesos, varen poder votar si havien de pagar o no el deute contret pels seus polítics. La resposta, tot i quedar fora de la Unió Europea, fou aclaparadora, i en dos comicis va sortir que no. No fou gens estrany que ideòlegs espanyols pensessin igual que els islandesos. El problema, i com ja s’ha dit, fou que varen reaccionar massa tard. Per desgràcia, i a més a més, els nostres dirigents van continuar endeutant-se com si la crisi no anés amb ells. A Vila–rodona, per exemple, tot i la crisi i l’endeutament del país, va continuar construint un CAP de dues plantes, un camp de futbol tenint-ne un altre i un poliesportiu nou deixant unes escoles en barracons. Això sí, el M.H. president Montilla en breu vindria a inaugurar el pavelló d’esports.