DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 20 de febrero de 2018

124. El Nassus o el Joan del Bar "Nuevo"


Un personatge curiós del poble que es va començar a fer popular pels 80's fou en Joan del Bar, el Nassus del Bar "Nuevo". Era el cafè del carrer Major que es trobava situat davant el forn i l'antic local del Molí. De nuevo no en tenia res, i tal com el portava en Joan, de brut molt.

Però abans d'explicar qui era en Joan per aquella meitat dels 80's cal explicar una mica de context vilatà. L’any 1986 va finalitzar un projecte que feia dècades que es volia materialitzar. La dificultat de poder regar els horts durant l’estiu havia estat un problema des dels inicis medievals de Vila-rodona. La construcció d’una gran bassa que recollís l’aigua nocturna sobrant ja havia estat endegat l’any 1962. A tal efecte l’Ajuntament va comprar l’Horta de Dalt de Maria Helena Valentí. Per desgràcia, i per falta de fons, la cosa s’allargà fins aquell 1986. A partir d’aleshores, i amb una basa a vessar d’aigua, els conflictes per poder regar van minvar substancialment. Gràcies a aquell dipòsit amb l’aigua nocturna que durant segles havia retornat al riu, ara es podien irrigar més terres. I aquelles nits de rgadiu tenien molt a veure amb el personatge d'aquest capítol.

Durant les nits de Vila-rodona un bar feia guàrdia pel poble. Des de les tavernes del segle XVII fins al Bar Nuevo, Vila–rodona havia ostentat una gran activitat nocturna. Aquell bar, Nuevo, no en seria excepció, tot i que sí una paradoxa. Dir-se Nuevo i ser el més vell era tota una contradicció. El local estava regentat pel Joan, el Nassus, un home que havia intentat fer vida laboral per Barcelona. De fet havia estat per voluntat d’un oncle seu que el va empènyer a estudiar. Aquell oncle estava ben situat a Barcelona dirigint una sala de festes i espectacles. Allí és on en Joan va aprendre a jugar a cartes i dominó entre d’altres coses. Al final en Nassus va obtenir el títol de mestre i va treballar-hi a Barcelona amb bona premsa, diuen alguns. Fou durant els anys setanta que organitzà un negoci de reprografia amb dos socis més. La reprografia era l’equivalent a les primeres fotocopiadores. Per desgràcia al final la cosa no va anar massa bé i en Joan se’n tornà a Vila–rodona. Al cap de pocs dies aparegueren els dos socis pel poble per inflar-li la cara. Ben bé no sabem el per què, però deutes, el joc o mals usos del diner en deurien ser la causa. Al final, tot i tenir certa formació acadèmica, la vida d’en Joan va acabar en un bar del carrer Major, un local que en el 1910 havia estat la fusteria de Pau Canals, o Pau el fuster (Santesmases, 2013). La veritat que el bar obria més de nit que de dia. Allí hi apareixien jugadors, noctàmbuls i els qui treballaven a torns en una fàbrica tèxtil. Del cert que les partides de cartes s’allargaven fins a altes hores de la matinada. Allò permetia una altra mena de visitants, els after hours. És a dir, quan les discoteques de Valls tancaven, Cal Nassus servia copes encara. Però el més peculiar del lloc no era la nocturnitat sinó la seva deixadesa. En Joan, un solter molt culte però poc avesat a la higiene personal i l’estètica, mai no netejava el local. Aquella sala allargada amb esgrogueïdes taules de marbre eren el resultat del fum, del temps i de la manca de llegiu. De fet les parets eren de color crema però resultava impossible discernir quina havia estat la pintura original. Aquella brutícia insuperable tenia testimonis del tot sorprenents. Durant una Festa Major vaig deixar una burilla sobre el llistó que separava la mitjana de la paret. Passaren tres anys i la burilla no es mogué d’allí. Un bon dia desaparegué. La raó fou que en Joan havia pintat, malpintat, el local. Però no us penseu pas que allò fos una reforma del lloc. Observant el terra vaig descobrir aquella arnada burilla ara a peu del llistó.

La brutícia era tanta que si alguns li demanaven uns musclos o una beguda, desestimàvem plats i gots que en Joan ens oferia: uns musclos a la llauna, si us plau. En Joan però, va acabar els seus dies sord, deixat i amb els ulls i parpelles que se li tancaven cada dos per tres. Al final la salut se’n ressentí i el finiment fou inevitable. Un cop enterrat es va descobrir que la seva casa restava plena de brossa que mai no havia tirat a les escombraries. El pobre Joan no havia pas neteja de la seva vida.

Mentre, i en el 1986 d'on hem començat aquesta història, la plaça del poble fou enrajolada i una nevada gran va omplir els camps de la comarca.

(si teniu més records de Vila-rodona d'aquests moments i del Nassus, deixeu-los aquí en forma de comentaris)









sábado, 17 de febrero de 2018

Cataluña bajo el 155








En Cataluña se vive una gran paradoja entre dos gobiernos, el español y el catalán. Ante el embate del 155 el Gobierno español procura prohibir todo lo vinculado al proceso separatista, sea o no tumultuoso o pacífico. Resulta obvio que este gobierno español no logra representar a la mayoría ciudadana en Cataluña, sobretodo a la independentista. Y he aquí una paradoja difícil de resolver. Tanto el Gobierno español como el catalán defienden la democracia. El español prohibiendo comicios separatistas, opiniones en los medios y libertad a los líderes catalanistas. El gobierno catalán, en cambio, defiende un referèndum, permite el debate de los unionistas y su libertad de expresión. Resulta imperioso definir qué es democracia entonces para saber quien lleva la razón. De nacionalistas ambos lo son, unos nacionalistas españoles y los otros catalanes, pero el asunto es quien tiene más peso moral que el otro, que no legal. Y ya sabemos que las leyes no siempre son morales. Por un lado muchos decretos del PP benefician los intereses de una elite española en detrimento de la mayoría nacional. Y por el otro, PSOE, Cd’s y PP se han puesto de acuerdo en pasar a los jueces del supremo el derecho a votar de todos los catalanes, unionistas o independentistas, sin que sepamos que querrá el pueblo catalán para su futuro. La democracia, y desde su fundamento ilustrado, defiende la separación de poderes en el Estado. España y su monarquía, si se creen realmente democráticas, deben mejorar esos fundamentos.

viernes, 16 de febrero de 2018

Immersió lingüística a Catalunya sota el 155

Molts ciutadans cultes mostren la seva preocupació davant l’ús de les llengües com a arma política. L’assumpte de la immersió lingüística a Catalunya n’està sent un exemple. Els del PP, i per tal de prendre decisions educatives adients, haurien de fer servir fets contrastats i no pas les seves ideologies. Concretament, i davant la recessió que el PP vol imposar a la immersió lingüística catalana, caldria que es tinguessin en compte els següents fets. Primer, que la immersió lingüística catalana ha treballat i permès la coexistència pacífica del castellà i el català en els nostres centres educatius. Segon, sota aquest model lingüístic el nivell de castellà dels catalans no ha esdevingut inferior al de la resta d’Espanya. Tercer, el bilingüisme, i són dades en neurobiologia, permet una major flexibilitat i rapidesa cerebral en l’adquisició de noves habilitats i competències educatives. Quart, la immersió lingüística catalana ja fa dècades que opera amb normalitat i eficàcia contrastades. Sisè, els prejudicis patriòtics defensen postures atàviques i allunyades de l'Europa de les nacions. Setè, cal no oblidar que el tresor que tenim entre les mans, el bilingüisme, permet la cohesió social i no pas la seva divisió. Vuitè, de permetre’s que els progenitors puguin escollir la llengua en l’educació dels seus fills, no es podria aplicar de manera immediata. Novè, i en cas d’aplicar-se comportaria una nova despesa en detriment de necessitats educatives molt més urgents que aquestes cortines de fum ideològiques. I desè, es fa evident que la reducció de la immersió lingüística és conseqüència de prejudicis ideològics i no pas de fets sota la lògica. Preguem per tant que l’educació deixi de ser una arma electoral per trencar la vigent cohesió social catalana. La prova és que si el bilingüisme representa tants avantatges, ¿per què alguns en provoquen tantes discussions?

martes, 13 de febrero de 2018

123. Vila-rodona del 1983 al 85. Ametlla sota mínims

Turquia venia avellanes i ametlles a preus inferiors que el camp català. Allò obligava als pagesos autòctons a passar-se a la vinya i a malvendre els seus fruits secs. A l’horitzó però, es besllumava una esperança, l’entrada a la Comunitat Europea. Moltes foren les xerrades que s’impartien pels pobles com Vila-rodona afirmant que si formàvem part d’aquell mercat, els preus dels fruits secs restarien protegits, elevats i adients. De fet Europa era deficitària de llavor amb closca i per tant esdevindria una potencial consumidora. Els comicis per entrar-hi, per tant, donaren el sí, i Espanya va començar el periple per a poder accedir a aquella comunitat mercantil. La closca del Mercat Comú s’ho valia però no la llavor, és a dir, allò fou una gran presa de pèl. El PSOE de Felipe González no va negociar bé l’entrada a l’Europa comunitària.

Arribats al 1984 alguns recordaven la novel·la 1984 de George Orwell. Aquesta descrivia un món on el feixisme havia guanyat la Segona Guerra Mundial. Els successors de Hitler, Franco i Mussolini esdevenien els amos de tota Europa sota la figura del Gran Germà, un gran dictador. En aquell món tothom estava sent vigilat, adoctrinat i sotmès als desigs i manipulacions del poder. Va pensar Orwell en la Catalunya del 2018? Però per sort Orwell es va equivocar, si més no en aquell 1984. Unes noves eleccions amb CIU al capdavant foren guanyades, el creixement econòmic anava en positiu i els primers marroquins arribaren a Vila–rodona en busca de feina (Aguilar, 2013). Per acabar d’alegrar al poble va sorgir una estrella durant aquell 1984. Ramon Maria Calderé, fill de Vila–rodona, començà a jugar al primer equip del Barça mentre TV3 emetia els seus primers programes. Foren quatre anys, fins al 1988, on aquell jove noble i sincer va acabar sent 18 vegades internacional amb la selecció espanyola. De xut potent, esperit proper i caràcter intens, en Ramon Maria va esdevenir tot un símbol per a un poble d’uns mil habitants. Encara avui, i al Casal de la Vila, hi ha una foto signada per ell d’aquells temps. Per desgràcia els colors han perdut la lluïssor d’antany.

Però en Calderé no fou l’únic símbol d’aquells anys vuitanta. El govern de la Generalitat, amb el president Jordi Pujol al capdavant, potenciaren un màrtir històric com estendard del catalanisme. Tot i haver estat un difunt polític d’esquerres, els conservadors pujolistes de CiU el van enlairar com un heroi nacional. El president Companys, qui va negar-se a la independència de Catalunya i qui va estar al costat dels moviments obrers contraris a la dreta catalanista, ara era dignificat com home d’Estat pels hereus d’aquells conservadors. En fi, que com a Jesús, en Companys fou un home d’esquerres que se’l feren seu els de dretes. Aquella mort enaltida esborrava el catalanisme d’esquerres en favor del conservador pujolista.

Per sort, i tornant a George Orwell, aquell món gris i llòbrec de la seva novel·la 1984, no va aparèixer per enlloc. No obstant allò, i el 29 de setembre, un cel encapotat i negre va fer acte de presència. Uns forts aiguats es feren sentir per tot el Camp de Tarragona i Conca de Barberà. A Montblanc es registraren uns 144 litres per metre quadrat, a Bràfim uns 93 i a la capçalera del Gaià, a Santa Coloma, uns 200. Les brutals crescudes pel Francolí, Gaià i d’altres rius foren altives, tèrboles i destructives. Orwell de ben segur que les hagués comparat amb el seu Gran Germà. Mentre ametlles i avellanes continuaven sota el dubte a Vila-rodona.

El 12 de juny de 1985 el president espanyol, Felipe González, va signar l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, un mercat deficitari en ametlles i avellanes. Molts pagesos del Camp de Tarragona esperaven veure millorar les cotitzacions dels fruits secs amb aquella entrada. De fet era el que se’ls havia explicat en moltes conferències. Per tant aquell estiu seria el primer en veure els bons preus de la closca seca.

Mentre l’ametlla madurava aquell juliol, una sorpresa va sobrevenir al jovent comarcal. El bar Miami, que tan bona premsa tenia entre tots aquells, fou traspassat a n’Antonio Cardó d’Aiguamúrcia. En Quim, qui l’havia enlairat amb gran èxit de clients, ara li tocava un descans merescut. Un bar és molt esclau i les hores per portar-lo bé mai no són suficients. N’Antonio Cardó, bon dibuixant, bona persona i de simpatia sincera, va continuar portant el bar amb l’èxit heretat d’en Quim. De totes maneres algunes coses canviaren. Per exemple la música ja no era tan variada, les novetats en el bar ja no sovintejaven i altres membres del servei no l’acompanyaven. Aquelles nits del dissabte amb el Miami ple de gom a gom van anar passant a la melangia de molts.

Però l’agost d’aquell 1985 va arribar i amb ell la collita tan desitjada d’ametlla. La Comunitat Europea, potencial consumidora, compraria a bon preu la closca d’aquell any. I així aparegueren els nous preus, unes cotitzacions que continuaren la inèrcia dels últims anys, és a dir, continuaren a pitjor. Lluny quedaven les promeses polítiques davant l’entrada a la Comunitat Europea. Qui va enganyar a qui? En fi, que allò foren promeses electorals i res més. L’entrada d’ametlla i avellana turca més barata va tombar els negocis del pagès català. De fet les negociacions entre Espanya i la Comunitat Europea foren un desastre per als primers. Per exemple, sent la península ibèrica un gran productor de llegums de secà, aquelles van quedar fora dels contractes. A canvi Espanya compraria llet a França en detriment de les vaques autòctones. En definitiva, els polítics espanyols, o foren uns incompetents o uns negligents, però del cert que s’havia fet combregar als pagesos amb rodes de molí. Com sempre la política internacional era una cosa incomprensible.

Davant aquella presa de pèl Vila–rodona va abocar-se definitivament a plantar vinya enlloc de fruiters. Gradualment l’extensió dels ceps va continuar augmentant en detriment d’ametllers i avellaners (Badia, 2002). Per desgràcia els preus del vi no augmentaren.

I així s'arribà a un canvi de concepte en les fetes majors. A mitjans dels vuitanta alguns pobles oferien el ball de la Festa Major gratuït. La idea era fer venir el màxim de gent al poble per aconseguir el màxim de beneficis a la barra i restauració. Vilabella, Bràfim i d’altres en foren pioners d’aquella estratègia que acabaria imposant-se també a les grans nits de ball de Vila–rodona. Aquest poble sempre havia portat les orquestres més importants i més cares de Catalunya. A més, i durant la Festa Major estival, els dies de dansa solien ser entre quatre i cinc. Gernacions venien de tota la comarca i els cotxes cobrien tots els carrers, recers i voreres donada aquella invasió. Els bars, fins i tot el més rònec, no donaven a l’abast, i el Casal de la Vila s’inflava cofoi de tanta gent com hi tenia. Al seu peu, l’antic moll de camions del celler conservador, ara feia d’envelat. Ball de tarda i de nit hi havia durant tots els dies. El seguici de palcos a l’envelat d’aleshores esdevenia el triple que el de 2017. El dissabte però, l’espectacle arribava amb humoristes, ballarines i cantants de renom peninsular. I després de la funció, ball altre cop a vessar de gent. Malauradament tota aquella eclosió de visitants va anar diluint-se davant els nous temps i davant les noves maneres de divertir-se. La Festa Major havia estat per als avis i pares el nexe de connexió amb molta gent. Molt sovint era el dia en què alguns es trobaven sols un cop l’any. Però el món de les comunicacions, de l’immediat i de la mandra va anar engolint aquelles multitudinàries festes majors d’estiu.

Una altra crisi de mitjans dels vuitanta es produí en el Museu de Vila–rodona. Aquella entitat, ubicada a l’edifici de les antigues monges Filipenses, va veure amb mals ulls el que el Patronat Benet volia imposar. Un membre de la família Benet, i també de l’OPUS, en volia part de la gestió per a llurs reunions amb dita congregació. A tal efecte s’havien d’alliberar sales d’exposicions i arxius sota una instal·lació de llum a pagar pels locals. Allò portaria força cua fins prop el 1989.

Però no sols el Casal de Vila–rodona o el Museu de la Vila representaven espais lúdics. Un altre que havia costat molts esforços per part del poble i alcaldia estava a punt de ser reformat de cap a peus. Corria l’any 1985 quan es va començar a renovar la Plaça dels Arbres. De fet, i amb aquelles obres, s’anava a deixar pràcticament sense arbres la plaça. En el seu lloc, i eliminant les tres fileres de plàtans esponerosos, s’enrajolà tota la superfície. Allò obligava també a traslladar el parc infantil de migjorn al sector nord tocant a la font. Aquell espai s’adaptà als nous i moderns espais lúdics.

Però mentre es feien les obres varen aparèixer part dels fonaments de l’antiga església romànica juntament amb nombroses restes humanes. Aquelles s’estenien fins davant de l’Ajuntament, senyal que l’antic cementiri ocupava tota l’actual plaça.

Un altre espai d’oci molt important d’aquell poble era el cinema de El Casal de la Vila. Per desgràcia l’afluència de cinèfils estava baixant durant aquella dècada. Causes en varen poder ser moltes. Per una banda l’abús de cintes de baixa qualitat i de temes redundants com el destape i les espanyolades. Per l’altre l’expansió del vídeo VHS que permetia veure pel·lícules a casa. I finalment la competència d’altres cinemes per Valls i Tarragona. En fi, que el cinema començava a estar com algunes misses de diumenge, amb pocs parroquians.

Aquella meitat del 80 havia estat temps de nevades i riuada al 84, i de gran afecció pel motocross per la comarca. 













jueves, 8 de febrero de 2018

122. D'heroïna per la vena a vinya millorada


La dècada dels vuitanta venia forta. Tot just començar-la, la democràcia va tremolar. El 23 de febrer de 1981 el general Tejero va fer un intent de cop d’estat. Els amotinats esperaven que el rei Juan Carlos es pronunciés a favor però aquell finalment es tirà enrere. Aquella lliçó va ensenyar a la política espanyola que la seva democràcia no estava prou sòlida sota uns militars massa franquistes. Calia fer alguna cosa per consolidar aquella Espanya, però sobretot per tal que els militars no s’enlairessin més. Així fou que el Congreso de los Diputados va apujar els sous a tots els militars, i especialment als de rang elevat. Ben farcits de divisa aquells restaren tranquils. La prova fou que no es tornaria a reproduir aquella situació durant molts anys.

Però aquells vuitanta no sols de cops d’estat s’espantà la gent. Les drogues, com l’heroïna, començaren a fer estralls entre els joves. Alguns de Vila–rodona s’hi feren addictes realitzant viatges al sud-est asiàtic per a traficar i consumir. Enganys, robatoris i baralles sovintejaren per la comarca sota aquella xacra. Les discoteques i bars de Valls en foren els seus centres de venda i distribució mentre l’entorn social comarcal va començar a degradar-se. De fet la manca de bones feines va fer créixer l’escalada en delictes, amenaces i extorsions. El nivell d’inseguretat va augmentar d’allò més i la figura del quinqui és va fer molt estesa. Davant de tot allò el camp, que feia anys que no oferia noves feines, s’havia mecanitzat completament sense poder ajudar a reduir aquella situació. A Vila–rodona, per exemple, sols el 33 % dels vilatans eren pagesos. Lluny quedava per tant el 90 % de segles anteriors. Tot plegat, inseguretat social i necessitat de feines galdoses, obligaren a molts vilatans a marxar novament. D’aquella manera s’inicià un segon període de pèrdua de població a Vila–rodona que s’allargarà fins al 1996 (Badia, 2005).

Però els problemes d’aigua salada pel litoral tarragoní continuaren durant aquells vuitanta. Tot i així, l’any 1981 s’aprovà la llei del minitransvasament de l’Ebre, una idea que vingué del tortosí Antoni Faura. En aquell projecte Tarragona pagaria la pavimentació dels canals de les terres de l’Ebre. Amb tal gest d’un 20 a un 30 % d’aigua que es perdia per infiltració passaria a la xarxa per abastar Tarragona ciutat (Rabadà, 2007). Allò acabaria en breu amb els forasters que venien a omplir garrafes a les fonts de Vila–rodona. No obstant, les coses de palau volen pau, i les obres no començarien fins sis anys més tard.

Durant aquells vuitanta la discoteca Chrysalis estava triomfant a Valls i rodalies. De fet va marcar la joventut de molts amb un gran gruix de records i experiències. Era l’època de les macrodiscoteques amb la Big Beng a Mollerusa, l’Arcus a Roda de Barà i d’altres per Salou. La modernització de la nit havia arribat i Salou, Calafell, Torredembarra i Roda de Barà foren indrets de peregrinació nocturna per als amants de les discoteques i les albades. Però hi havia un altre sector que també va decidir innovar-se, la vinya. Durant l’any 1982 el preu del vi havia tocat fons i es feia peremptori que s’havia de millorar la qualitat del mateix. De fet no feia massa que el Sindicat Agrícola de Vila–rodona havia començat una sèrie de reformes en el seu celler. Noves tècniques importades com la fermentació amb control de temperatura, els cups metàl·lics, la màquina de filtre per al most, el llevat seleccionat o la intervenció de nous enòlegs foren el gir que li feia falta a aquell sector. Però no sols el celler va modernitzar-se en pro de la qualitat i la productivitat, també les finques s’unificaren en favor del mateix. De fet el nombre de parcel·les va minvar juntament amb un augment en les hectàrees de vinya, és a dir, hi hagué un procés de concentració de les finques en explotacions més grans. Allò afavoria el control, la cura i la pròpia verema de la vinya (Badia, 2002). No obstant allò, totes aquelles millores no van veure el seu fruit en qualitat i preu fins passats cinc anys ben bons. De totes maneres es feia obvi que amb aquelles inversions aquell sector tornava a expandir-se. Durant l’any 1982, per exemple, la superfície dedicada als ceps era d’un 50 % dels terrenys cultivats. Aquell augment dels sarments anava en detriment de l’ametlla. La raó? Els mals preus d’aquella.

Mentre el columbari romà de Vila-rodona, que havia amenaçat ruïna, se l'apuntalava i consolidava. 











martes, 6 de febrero de 2018

121. Vila-rodona a finals dels 80


Durant el 1979 es va fer més que evident que Tarragona era deficitària d’aigua per suportar el complex petroquímic i les poblacions arribades. La prova fou que per a solucionar la manca d’aigua arribaren vaixells cisterna des de Marsella a Tarragona. Es feia més que obvi que el primer informe de balanç hídric del tarragonès havia estat intencionadament exagerat per imposar aquella petroquímica (Rabadà, 2007). Cal preguntar-se encara qui en foren els responsables i a qui afavoriren amb allò. Sense previsió d’aigua disponible ni per a la indústria, ni per a l’agricultura, ni per als immigrants que venien a treballar, allò fou una estafa per a tots els seus habitants. La corrupció espanyola ja venia del franquisme. Per desgràcia allò no tapava la boca als qui encara deien que con Franco se vivía mejor.

Mentre, i durant la tardor de 1979, el preu del vi va iniciar una nova davallada per tocar fons passats cinc anys. Novament les mobilitzacions del sindicat Unió de Pagesos no es van fer esperar. Es feia obvi que la vinya no havia remuntat encara, i més si es veia el baix nombre d’habitants a Vila–rodona, uns 1.095. La majoria dels qui havien emigrat no eren amos benestants, ans al contrari, eren petits propietaris o jornalers. Per tant, i amb aquella marxa, la petita població de Vila–rodona s’havia aburgesat. De fet ara la majoria eren propietaris, artesans o treballadors que no s’havien trobat forçats a marxar. La prova d’allò arribà durant les eleccions parlamentàries de 1980. En aquelles la dreta catalana, CIU, va guanyar aclaparadorament a Catalunya i a Vila–rodona (Gavaldà, 2012). La tradició esquerrana de feia segles havia fet un cop de timó cap els conservadors catalanistes. ¿Era l’esquerra és un llarg camí cap a la dreta?

Per sort, i en aquelles èpoques es va començar a urbanitzar el camí de Vilardida, una zona considerada per alguns com els afores de la vila. Sols alguns il·luminats veien l'esplendor d'aquell nou rodal. Del cert que aquells pioners encertaren el futur ja que aquella part seria la que en un futur creixeria més urbanísticament a Vila-rodona. I així aquell augment de cases va implicar un major consum d’aigua per aquella part del poble. Per aquella raó l’Ajuntament va acordar endegar la captació de les aigües de la Font del Plano aquell mateix 1980. Però com sempre calien diners i així es va decidir cobrar per llar 1.000 pessetes de base, més 35 pessetes per cada metre cúbic consumit aquell any. El document que es repartí entre tots els vilatans a tal efecte, estava escrit a dues cares, una en català i l’altra en castellà.

Però un dels fets més importants d’aquell 1980 no foren ni captacions d’aigua ni eleccions burgeses sinó la Fira. Durant aquella celebració del mes de novembre es varen inaugurar les noves escoles. Hi assistiren  les autoritats locals pertinents més Joan Guitart, conseller d’ensenyament i Josep Gomis Martí, president de la Diputació (Saumell & Tell, 2006). Per desgràcia, i per ignorància geològica, aquelles escoles eren runa segura. El terreny on fou edificat aquell centre contenia un elevat percentatge d’unes argiles especials. Tècnicament els geòlegs les anomenaven expandibles. La raó d’aquell nom era degut al seu comportament davant la presència o l’absència d’aigua. Si s’humitejaven augmentaven dràsticament de volum, si es dessecaven patien una exagerada contracció. En definitiva, aquell substrat va minar el futur de la nova escola amb esquerdes i goteres. A finals dels noranta es va haver d’enrunar. En fi, una escola nova sota una terra tova. Calen molts fets per deixar les fes.
Mentre alguns de Vila feien cims per Montserrat o fins i tot es casaven.






lunes, 5 de febrero de 2018

The facts for an independent Catalonia, not the opinions

There are five facts, not opinions, so that Catalonia justifies becoming a new state within the European Union. The first is the extreme corruption of the Spanish Government for many years and that Europe does not manage to solve it. In Catalonia there are cases of corruption but, according to international reports, they are infinitely remote from those of the Kingdom of Spain. In fact, Catalonia, and according to these studies, has a high level of transparency in its administrations, on the contrary the Spanish under the plots of favors and money between large companies and the party of the Government of Spain. This is an important reason for many new supporters of an independent Catalonia. The second cause for an independent Catalonia within the European Union is the economic downfall that the Spanish Government has imposed in Catalonia for a long time. Spain has invested millions and millions in trains, airports and other large public works outside of Catalonia. These investments have given little or no benefit at the state level while Catalonia continues to benefit the Kingdom of Spain. In fact, the fiscal balance of Catalonia has always been negative. In other words, Catalonia provides more money to Spain than this one gives them back. The third reason for independence is the past history where Spain has never helped too much in Catalonia. Moreover, the different Spanish governments have always tried, to a lesser degree, to make disappear Catalan language, institutions and culture. And finally, the last reason for an independent Catalonia lies in the different language and culture that the Catalans have with respect to the Spanish. There are links, but many have been imposed as the Castilian language, the Borbon Crown and the sentences of the Constitutional Court. While all this happens, and with the gaze on the other side of the European Union, the Spanish Government is growing more and more, leaving more democracy to impose what he believes, opinions, and not what is in front of it, the facts.