DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 25 de junio de 2018

El dissabte 30 de juny a Vila-rodona "Senegal, l'Àfrica esclava"

El dissabte 30 de juny de 2018 a Vila-rodona

"Senegal, l'Àfrica esclava"

dins del cicle de conferències: "Viatjar a la Fresca"

Xerrada a càrrec de David Rabadà, escriptor
Dissabte 30 de juny a les 22.15.






Entrada lliure.
Aforament limitat

Dissabte 30 de juny a les 22.15 h.
Casal de Vila-rodona (Vila-rodona, Alt Camp)
Sala d'actes
Organitza: Centre d'Estudis del Gaià


martes, 12 de junio de 2018

149. Vila–rodona - Catalunya des d’un Poble: Projecte Inacabat



La història de Vila-rodona continua i amb ella caldrà corregir i ampliar tot el que aquí s’ha escrit. Aquest llibre ha estat un projecte de més de nou anys revisant molt del que Vila–rodona té publicat sobre el seu passat. Conjuntament s’han consultat altres fonts històriques i en gran part els segles XX i XXI són de recerca i anotacions pròpies de l’autor. Un cop acabat tot aquest relat es va proposar revisar-lo i escriure’ls a quatre mans amb els experts en història de Vila-rodona. Malauradament el temps i les agendes van donar negatives.

Tot i així, es va proposar la publicació d’aquest llibre a l’Ajuntament de Vila–rodona l’any 2016. L’Àrea d’Hisenda, Promoció Econòmica, Tecnologies de la informació i de la comunicació i Igualtat, Transparència i Participació, va argumentar que el manuscrit s’havia de presentar en concurs públic i que ja m’anunciaria el termini en el seu moment. Passat un any, i en no rebre’s cap avís al respecte, es va tornar a insistir en l’enviament d’aquest llibre per descobrir que el termini de presentació al concurs públic havia passat. Després d’algunes insistències i vicissituds, l’Àrea d’Hisenda..., Transparència i Participació va acceptar per a valoració Catalunya des d’un Poble.

Va passar un any sense cap més comunicat i durant la tardor de 2017 l’Ajuntament de Vila-rodona anunciava la publicació d’un llibre. Al fer-se pública l’edició es van enviar diferents mails a l’Àrea d’Hisenda..., Transparència i Participació per tenir notícia si aquell era el guanyador del concurs públic i Catalunya des d’un Poble el desestimat. En no rebre’s resposta passats uns dies, es va insistir amb dos mails més i al tercer l’Àrea d’Hisenda..., ..., Transparència i Participació va respondre amb una missiva a gener de 2018. Allí s’enviava l’informe on es desestimava la publicació Catalunya des d’un Poble amb data de feia tres mesos enrera (octubre de 2017).
Les raons donades foren:

Catalunya des d’un Poble: Vila- rodona 1000 anys de fets i gent
Informe a petició de l’Ajuntament de Vila–rodona

Antecedents
A petició de l’Ajuntament de Vila–rodona, emetem aquest informe sobre el treball Catalunya des d’un poble: Vila–rodona, mil anys de fets i gent, obra de David Rabadà Vives.

Punts a favor
• El treball està ben escrit i l’autor demostra tenir «bon ofici» en l’art de l’escriptura.
• Hi ha un trajecte a través de la història de Catalunya i això es concreta en Vila–rodona. La recollida de documentació ha estat ingent, no hi ha dubte.

Punts en contra
• El principal punt feble que té el treball és que no està concebut com una «història de Vila–rodona», sinó com un assaig sobre la història de Catalunya que fa servir Vila–rodona com a pretext per anar-ne donant unes pinzellades al llarg de la seva història.
• En certa manera, el títol principal no enganya: «Catalunya des d’un poble». Això es nota al llarg de tot el llibre: Vila–rodona es converteix en un protagonista secundari.

Dictamen
Impulsar-ne l’edició des de la Vila perquè és una contribució a la historiografia divulgativa de tot el país seria un repte exagerat.
Per altra banda, perquè un autor faci una història del municipi que ho sintetitzi tot, hauria de donar-se una d’aquestes dues condicions:
a) Una recerca feixuga amb tot de referències documentals.
b) Un text més divulgatiu però que vingués recolzat per una trajectòria de treballs de recerca més sectorials.
Entenem que no es dona cap dels dos casos.
Per tot això, en desaconsellem la publicació dins la col·lecció que coeditem l’Ajuntament de Vila–rodona i Cossetània Edicions.

Valls, 13 d’octubre de 2017

Per tant, i dit tot l’anterior, Catalunya des d’un Poble esdevé un projecte parcial i pendent de difusió que el futur haurà de revisar, rescriure i millorar. Aquest sols ha estat un primer intent de narrar els fets i gent que Vila-rodona ha vist passar durant els darrers mil anys.  “Catalunya des d’un poble: Vila–rodona, mil anys de fets i gent” , esdevé, ara per ara, un projecte inacabat però obert a nous revisors.


Bibliografia consultada

AGUADÉ i SORDÉ, Jaume (2002). La guerra civil (1936-1939). Records d’un nen de 9-12 anys de Vilabella. La Resclosa, 6: 5-20.

AGUILAR i CUNILL, Carla (2013). La multiculturalitat a Vila–rodona. La Resclosa, 17: 25-46.

ARNABAT, Ramon (1998). El Trienni Liberal a Vila–rodona i l’Alt Camp. La Resclosa, 2: 61-82.

ARNABAT, Ramon (1999). Vila–rodona a finals del segle XVIII segons les respostes al qüestionari de Francisco Zamora. La Resclosa, 3: 35-62.

BADIA i MIRÓ, Marc (2002). Vila–rodona en dades: demografia, renda i agricultura. La Resclosa, 6: 21-34.

BADIA i MIRÓ, Marc (2005). L’evolució dels usos del sòl a la conca del Gaià. La vinya. La Resclosa, 9: 15-28.

BADIA i MIRÓ, Marc (2008). La indústria a la conca del Gaià mitjà a la meitat del segle XIX. La Resclosa, 12: 83-94.

BLANCH i TORREBADELL, Joan Carles (2010). La gaianada del 21 a La Riera de Gaià. La Resclosa, 14: 63-80.

CERRO NARGÁNEZ, Rafel (2015). Una família catalana al servei d’àustries i borbons. La Resclosa, 19: 83-96.

COMAS i PIÉ, Josep Maria (2014). Vila–rodona a l’Època Moderna. Silva Editorial, Vila–rodona.

FORCANO i APARICIO, Manuel (2014): Els Jueus Catalans. Angle Editorial, Barcelona.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria (2015). Anàlisi dels efectes de la crisi econòmica a la comarca de l’Alt Camp. La Resclosa, 19: 5-34.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA I MIRÓ, Marc (2010). Les riuades al Gaià durant la segona meitat del segle XX. La Resclosa, 14: 117-132.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA i MIRÓ, Marc (2012). Les eleccions a Vila–rodona durant el període 1976-2011. La Resclosa, 16: 79-96.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (1997). Apunts de la repressió franquista a Vila–rodona. La Resclosa, 1: 97-118.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2013). La repressió franquista econòmica del tribunal de responsabilitats polítiques. La Resclosa, 17: 47-76.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2016). La mobilització del franquisme a Madrid el 1953. L’aportació dels pobles del Gaià. La Resclosa, 20: 87-98.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni & GAVALDÀ i BATALLA, Jordi (2000). L’escola a l’inici de guerra a poblacions del mig Gaià: Bràfim, Vilabella i Vila–rodona. La Resclosa, 4: 5-16.

GALOFRÉ i VILAGUT, Josep (1997). Mossèn Josep Galofré i Saperas (1902-1985. Apunts per a una biografia. La Resclosa, 1: 19-26.

GILI i GASOL, Marc (2007). La Guerra Civil a Vila–rodona a través dels ulls de dos infants. La Resclosa, 11: 11-22.

MAÑÉ i GAVALDÀ, Josep (1998). Els fets de Vila–rodona. Juliol de 1936. La Resclosa, 2: 5-12.

MARLÈS i MAGRE, Jaume (2005). Caracterització agroclimàtica de la conca del Gaià. La Resclosa, 9: 29-64.

MARTÍ i BONET, Josep Maria (2016). Les set primeres visites pastorals a Vila–rodona. La Resclosa, 20: 7-14.

MARTÍNEZ SOLARES, José Manuel (2001). Los efectos en España del terremoto de Lisboa (1 de noviembre de 1755). Ministerio de Fomento. 756 pàg.

MIQUEL i VIVES, Marina (1997). Ipsa Marcha Extrema. Les terres del Gaià als segles X-XI. La Resclosa, 1: 27-36.

MIQUEL i VIVES, Marina (2004). Pagesos de vila i pagesos de mas. L’estructura de la propietat agrària a Vila–rodona a l’inici del segle XV. La Resclosa, 8: 89-116.

OLIVERAS, Joan (2001). Vivències a Vila–rodona. La Resclosa, 5: 29-46.

PALAU i RAFECAS, Salvador (2010). Aiguats i sequeres a l’Alt Gaià. La Resclosa, 14: 37-48.

PASTOR i BATALLA, Isidre (1997). El domini del grup familiar dels Lotger a Rodonyà en els segles XII i XIII. La Resclosa, 1: 37-48.

PAZ i RICO, Armand (2008). El Secret del Vi del Priorat: el Terrer, la Història o la Seva Gent? Llavors d’Idees, 4. Publicacions de la URV, Tarragona. 60 pàgines.

PORTA, Lluís (2014). Les ordinacions de la fira de Vila–rodona. La Resclosa, 18: 99-104.

RABADÀ i VIVES, David (1997). El bosc i l’aigua al Camp de Tarragona. La Resclosa, 1: 7-18.

RABADÀ i VIVES, David (2000). El canvi climàtic entre el record històric, la hipòtesi científica i els mitjans de comunicació. La Resclosa, 4: 5-16.

RABADÀ i VIVES, David (2007). Dèficit d’aigua al Camp de Tarragona. Preludi del futur hídric català. La Resclosa, 11: 11-22.

RABADÀ i VIVES, David (2016). Els Rabadà, exemple de pagesia benestant des del segle XVII. Paratges, 29: 27-48. Arxiu Nacional de Catalunya.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2007). Un pilar coronat al terme de Vila–rodona. La Resclosa, 11: 5-16.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2016). Meteorologia del temporal del 2 de novembre del 2015. La Resclosa, 20: 99-118.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1984). El Segle XIX a Vila–rodona. Institut d’estudis Vallencs: Estudis Comarcals, 2, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1995). Els Arrendaments Municipals del Segle XVII a Vila–rodona. Testaments de Vila–rodona, Segles XVII-XIX. Institut d’Estudis Vallencs, Estudis Comarcals, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1996). El Cooperativisme Agrari a Vila–rodona (1893-1939). Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1997). Projectes de ferrocarrils frustrats. El transversal del principat de Catalunya i el ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts. La Resclosa, 1: 49-96.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1998). L’església de Vila–rodona durant la guerra i els primers temps de postguerra. La pròpia versió dels fets. La Resclosa, 2: 83-108.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2001). La “demonomania” de Bràfim. Març del 1822. Uns aldarulls reialistes en el context del Trienni Liberal. La Resclosa, 5: 95-104.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2003). De les eleccions del 16 de febrer a l’entrada dels nacionals. Notícies de les actes municipals de Vila–rodona. La Resclosa, 7: 101-142.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2006). Republicans, anticlericals i revolucionaris. Articulistes vila–rodonins a la premsa de Valls. La Resclosa, 10: 103-134.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2007). El Temps del Rector Vicenç Morer. Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2008). La utilització de l’església del convent de Sant Llorenç com a cementiri de Vila–rodona durant la primera carlinada. La Resclosa, 12: 73-84.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2010). Los nats no ho havien vist. L’aiguat de sant Cinto a la conca mitja del Gaià. La Resclosa, 14: 81-116.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2012). De la sociabilitat recreativa del cooperativisme agrari a la constitució i la construcció del Casal de Vila–rodona. La Resclosa, 16: 55-78.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2013). Els clients de la fusteria de Pau Ollé Gavaldà. La Resclosa, 17: 77-130.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2014). La Fira de Vila–rodona. Del segle XVIII al primer quart del segle XX. Apunts per fer-ne història. La Resclosa, 18: 105-140.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2016). L’engrandiment de l’estructura urbana de Vila–rodona a la segona meitat del segle XVIII a partir de la construcció de la nova església parroquial. La Resclosa, 20: 57-86.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2017). Estructura i Dinàmiques Locals a la Segona Meitat del Segle XVIII: El Cas de Vila–rodona. Col·lecció La Plaça dels Arbres, num. 1. Ajuntament de Vila-rodona i Cossetània edicions. 317 pàgines.

SAUMELL i CALAF, Dolors (2014). La Fira de Vila–rodona. Notas históricas, per Francesc Valentí, 1905. La Resclosa, 18: 89-98.

SAUMELL i CALAF, Dolors & TELL i ROSICH, M. Lluïsa (2006). Les escoles noves, 1978-1981. La Resclosa, 10: 135-144.

SAUMELL i SOLER, Antoni (2001). L’enginyer Isidre Campllonch i les noves tecnologies de vinificació. El projecte tècnic del Sindicat Agrícola de Vila–rodona. La Resclosa, 5: 105-124.

SERRA i MASDEU, Anna Isabel (2016). Patrimoni del tardobarroc català: les darreres esglésies del mil set-cents. El cas de l’església de la Pobla de Montornés. La Resclosa, 20: 15-24.

SERRA i PALLARÈS, Maribel (2010). Les gaianades del XIX. La Resclosa, 14: 49-62.

SOLER i BECERRO, Raimon (2012). Les eleccions municipals de 1934 al Gaià mitjà. La Resclosa, 16: 35-54.

TORRA FERNÁNDEZ, Lídia (2014). Origen i desenvolupament de les fires a Catalunya. La Resclosa, 18: 75-88.

TORTAJADA, Antoni & VILA, Eloi (2015). El Viatge de Companys. Editorial Rosa dels Vents, Barcelona.

VILLANUEVA, Jordi Joan (2011). Indústria a la conca mitjana del Gaià. Segles X-XI. La Resclosa, 15: 91-104.



viernes, 8 de junio de 2018

148. Vila-rodona i Catalunya des d’un Poble: Conclusions Finals


Aquest llibre tanca el teló.

Si fem un resum de la història de Vila–rodona en el context català, veiem que ha estat un mil·lenni amb tres grans patiments. El primer per un recurs molt escàs al litoral Mediterrani, l’aigua. Aquesta tenia tres usos principals, regar, beure i moure els molins. Vet aquí que des d’antic es fessin rogatives i pregàries invocant la pluja quan mancava.


 El segon sofriment venia per un fenomen que no avisava, les gaianades, que com hem vist eren freqüents i segures, sobretot si plovien més de 100 litres per metre quadrat a la capçalera del Gaià. Així doncs, grans sequeres i grans riuades, que controlaven les collites, esdevingueren els dos grans dimonis de la història de Vila-rodona.



Però queda el tercer, el més llunyà de la natura però el més perillós per als vilatans, l’egoisme humà. Aquest últim provocà moltes lluites entre els qui treballaven la terra, la classe pobre, davant dels qui sense treballar-la se’n van adjudicar la propietat, la renda i gran part dels guanys, els benestants. Del segle XI al XVIII el bisbe de Barcelona i d’altres nobles feudals en foren aquests segons. Després, i des del segle XVIII al XX, passaren a ser-ho els borbònics, els grans propietaris i altre cop el bisbe. Avui en dia els mantinguts són els bancs especulatius, l’Estat que els afavoreix, els rendistes i el bisbe que encara cobra dels impostos. Tot canvia, res canvia.

Diuen que la història es repeteix però el que segur que ho fa són les emocions humanes en contextos i èpoques diferents. No cal ser marxista per reconèixer que la història es fonamenta en la lluita de classes, o millor dit, en la dominació de les classes humils. Les guerres espanyoles, per raons econòmiques, estratègiques o dinàstiques, n’han estat un clar exemple, conflictes forans al poble que aquest ha pagat amb els seus impostos, collites i difunts. En totes elles hi veiem però un denominador comú, la defensa d’una Espanya monàrquica i arnada en contra altres potències modernes i més democràtiques. Sols cal pensar els conflictes amb França, Gran Bretanya i Flandes durant el segle XVIII, i posteriorment amb USA i Gran Bretanya durant el XIX. En tots ells el model econòmic català era més afí als enemics de Castella que al propi espanyol, però ironies de la història agermanaren a Catalunya més amb la monarquia del passat que no pas amb l’Europa de la Revolució Francesa, o amb els Estats Units independents de la corona britànica.



Finalment, i per aquesta raó, el progrés de la societat catalana ha estat més lent que la dels seus veïns europeus. Per sort, i si es compara amb els vila-rodonins del segle XII, s’ha millorat en condicions de vida ostensiblement, tot i que el veritable progrés és invertir en educació, sanitat, cultura i recerca. Per desgràcia, i com hem transcrit en tot aquest bloc, aquest progrés no s’ha donat a bon ritme durant aquests mil anys d'història de Vila-rodona. Espanya ha estat sempre migrada de tots ells. Ja ho deia Unamuno, que inventen ellos, i així li ha anat a Espanya en recerca i patents industrials.



En resum, la història és una llarga caminada amb tres passes endavant i dos enrera. Si durant aquests mil anys d’història no hi hagués hagut benestants usurers abusant dels pobres ignorants, molt probablement ni la Guerra Civil espanyola ni d’altres per la successió borbònica s’haguessin desencadenat. La solució contra l’egoisme històric molts l’han albirat, des de Jesucrist fins al 15 M passant per Marx i arribant a les noves esquerres deslligades de la banca, tots ells han descrit l’egoisme social com l’enemic del progrés. No es tracte de comunisme ni de capitalisme. De fet ambdós tenen fonaments teòrics correctes i ben establerts per Karl Marx o Adam Smith respectivament. El problema és que al passar de la teoria a la pràctica ens trobem amb el cervell emocional humà, una ment d’orígens paleolítics adaptada a la caça i a la recol·lecció en petits grups. Avui en dia aquell cervell, genèticament equivalent al dels nostres avantpassats sapiens, no està adaptat a les grans comunitats ni a les grans síntesis d’informació que cal contrastar avui dia. Comprem per intuïció i publicitat, votem per afinitats regionals, històriques o d’atractiu, i fins i tot ens enamorem sense poder valorar amb objectivitat si aquella persona ens convé realment. En fi, ens pesa més l’emoció que la raó, i en la primera hi roman l’egoisme. La tendència dels humans és contrària a l’altruisme de qui no coneixem directament. Vet aquí que posseïm i compartim amb els propers però ens reservem dels llunyans. Sabem que cal repartir la riquesa però fa segles que ho prediquem. De fet no caldria regalar, sols caldria que la gent s’ho guanyés, que altres no cometessin usura i que l’estat ho controlés sota la justícia i la veritat.


L’educació i la formació es fa fonamental en tot l'anterior, sobretot si entenem que regalar no fa valorar el que oferim, cosa que amb esforç sí. Potser, i com deia el pare del capitalisme, Adam Smith, el govern és un mal necessari. Per desgràcia Vila–rodona n’ha estat una víctima més. Ara sols esperem que els futurs ideòlegs ho facin millor que els anteriors.

Queda no obstant uns fets, una reflexió i una porta oberta a aquesta llibre no publicat.




martes, 5 de junio de 2018

147.Vila-rodona de groc sota la repressió espanyola




Les eleccions catalanes del 21 de desembre foren guanyades per una majoria independentista tot i que el partit més votat fou Cd’s i el que menys el PP. Allò va fer enfadar als unionistes forçant encara més la repressió. I a més presos sota el 155 més llaços grocs per Vila-rodona. Rajoy i Rivera competien per veure qui dels dos premia els catalans insurrectes. En Rajoy, per exemple, anomenava radicals als pacifistes independentistes amenaçant d’enviar més antidisturbis. El president no entenia que els militars no tenen un ofici sinó dos, un de sagrat, protegir, i l’altre sacríleg, esbatussar. Les porres de l’1 d’octubre foren el comportament d’algú incapaç d’imaginar una solució. És a dir, un conflicte no s’acaba amb el primer cop de porra sinó amb un canvi de llenguatge. No obstant Rajoy despatxava el tema parlant de democràcia tot i que l’1 d’octubre la va colpejar. La por és contagiosa però l’esperança també. I si les porres espeteguen, poble desarmat, poble escaldat - si vis pacem para castrum, quelcom buscat per Rajoy amb tota la provocació contra Catalunya. En fi, l’enfado de Rajoy amb Catalunya era la moneda dels ignorants. La malaltia de l’inculte és ignorar la seva ignorància. La barbàrie és atrevida però la saviesa prudent. I vet aquí que en Rajoy va començar a atacar la immersió lingüística a Catalunya sense veure els fets. Primer, que la immersió lingüística catalana havia treballat i permès la coexistència pacífica del castellà i el català en els centres educatius. Segon, sota aquest model lingüístic el nivell de castellà dels catalans no havia esdevingut inferior al de la resta d’Espanya. Tercer, el bilingüisme, i eren dades en neurobiologia, permet una major flexibilitat i rapidesa cerebral en l’adquisició de noves habilitats i competències educatives. Quart, la immersió lingüística catalana ja fa dècades que opera amb normalitat i eficàcia contrastades. I cinquè, es fa evident que la reducció de la immersió lingüística era conseqüència de prejudicis ideològics i no pas de fets sota la lògica. I mentre tot això bullia a Vila-rodona un hacker d’anonymous fou detingut a casa seu el 27 de febrer d’aquell. Es feia obvi que la repressió provocava accions i reaccions.

Però si en Rajoy feia el seu paper, Cd’s i PSOE recolzaven la mateixa repressió. Es feia obvi que millor no creure’s d’esquerres o de dretes, i molt menys davant la corrupció del PP, els interessos del PSOE, o l’anticatalanisme de Cd’s. La política no estava en mans ni de bones persones, ni de bons coneixements ni de bona experiència. Esdevenir un bon ciutadà, no pas de Cd’s, fora un bon objectiu humà. Malauradament Cd’s, més amb ideologies que no pas amb fets, estava posant massa pals a les rodes. Cd’s veia el catalanisme com l’enemic d’Espanya mentre la història deia tot el contrari; Cd’s exigia unes eleccions nacionals quan criticava les catalanes per malbaratament de recursos; Cd’s proclamava que cal fer fora el PP quan el va recolzar sabent de la seva corrupció; Cd’s criticava el populisme de Podemos però ell estava fent el mateix amb els unionistes; Cd’s condemnava els nacionalistes catalans però ell volia esdevenir el més nacionalista espanyol; Cd’s, junt amb el PSOE, volia una moció de censura antiPP però ell s’hi va oposar al final; i Cd’s deia estar prop del treballador però defensava clarament els grans capitals. Conclusió? Doncs que Cd’s, i mal els pesi als currantes que els votaven, era un partit ansiós de poder propatronal, antisocialista i oportunista. En fi, que aprofitava l’anticatalanisme per fer por i predicar les seves ideologies, tot i que aquestes no fossin certes. Era obvi que Cd’s repetia la història com en Lerroux a inicis del XX. Però ara la pregunta era òbvia, qui era el corrupte, ¿el corruptor PP o el còmplice Cd’s? O potser ambdós? A veure si el Rivera de Cd’s esdevindria un altre Primo de R. Al final va petar tot i una sentència judicial va demostrar la corrupció del PP. Estàvem a juny de 2018 i el PSOE ho va aprofitar i va presentar una moció de censura. La majoria del Congrés la va recolzar i va fer fora al PP del govern per posar-s’hi els del PSOE. Tot canvia, res canvia.



jueves, 31 de mayo de 2018

146. Tertúlies a Vila-rodona sota el 155



El PP no parava d’anunciar un xoc de trens entre el Govern Català i el Reino de España, però del cert que no fou un xoc, fou una segada del més poderós legalment, però amb menys moralitat, per sobre del més feble en lleis, però amb més arguments ètics. El Casal, el Miami i les Begues n’anaven plens de tot això mentre la política del país anava buida de lògica. Així fou que el dijous 26 d’octubre de 2017 el president Puigdemont, i fins i tot els de Podemos, semblaven abdicar davant una monarquia espanyola que imposava més el “a por ellos” en contra de “con ellos”. En fi que al final els independentistes havien fet pit i collons en contra del nacionalisme espanyol però un article de la Constitució, el 155, els va sepultar. Aquest tema sorgia entre els membres de l’Ajuntament de la Vila, entre els coordinadors del Centres d’Estudis del Gaià o en les tertúlies comuns dels bars vilatans. Mentre pel camp internacional cap recolzament. Fins i tot els irlandesos, que van assolir la seva independència a base d’armes, ara feien ulls closos davant l'independentisme pacífic català. Tot plegat es feia obvi que la unitat espanyola esdevenia un interès europeu per damunt dels clams populars catalans. En fi, el carrer ja no seria sempre seu, i menys dels demòcrates. Ara pertanyia als demagogs europeus, sobretot els alemanys, que esperaven cobrar el bilió d’euros del Reino de España contret amb els bancs germànics. I la dita ja ho diu, la pela és la pela, en fi, banyut i pagar el beure. I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. I així fou que el PP va atorgar un doctor honoris causa a una dels seus grans aliats europeus, una manera de creure’s ric de poder i atacar el procés. Jean-Claude Juncker, membre del Partit Popular Social Cristià, i primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, fou nomenat a Salamanca doctor honoris causa pel PP. I així va afirmar que els nacionalismes eren un verí, però quins, ¿els espanyolistes o els catalanistes? Molts de Vila-rodona veien com la declaració de l’Honoris de Jean-Claude Juncker responia als interessos polítics del Partit Popular. Un saberut de Vila deia que aquella declaració de Juncker, i en agraïment del seu honoris causa, era un recolzament del nacionalisme espanyol en contra del nacionalisme català per tal d’una Espanya unida. En cas contrari aquesta no podria pagar el deute extern a Alemanya. Vet aquí els interessos de tots plegats, la pela. Cal preguntar-se aleshores quin nacionalisme era un verí, el dels catalans, el dels espanyols, el dels alemanys o el de tots els estats del món. Convindrem que un verí és una toxina, no pas un sentiment que tots els governs defensen, el seu nacionalisme. Com deia Nietzsche, l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat.

Però en un poble com Vila-rodona tot es veia amb claredat davant un bon cafè amb aigua de Santes Creus. Molts de Vila formaven part de diferents CDR (Comitès en Defensa de la República) i s’informaven des de bones fonts. Resultava obvi que hi havia unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per als catalans. Algú de Vila va comentar que els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006 que Rajoy deia defensar, prohibien totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzessin com ho feien per Catalunya. En fi, moltes contradiccions des de l’1 d’octubre fins el 155. La pregunta cabdal era, què feia tota aquella policia a Catalunya. La resposta era òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’havien saltat la llei a la torera. És a dir, anaven com braus en una Espanya monàrquica, grisa i arnada. Davant aquella barbàrie alguns intel·lectuals de Vila-rodona es queixaven dels pocs intel·lectuals ibèrics, per no dir cap, que diguessin quelcom al respecte. Visca la cultura espanyola local, mori la causa democràtica mundial. Així la immensa majoria de científics, escriptors i humanistes espanyols no van dir ni piu ni quan la policia nacional va colpejar els votants desarmats de l’1 d’octubre, ni quan el 155 es va desplegar per Catalunya. En fi que la seva cultura pacifica no va servir per canviar la incultura violenta. Ras i curt, no van dir ni ase ni bèstia, sols silenci a favor de les bèsties.


Per tant a Catalunya es vivia una gran paradoxa entre dos governs, l'espanyol i el català. Davant l'embat del 155 el Govern espanyol procurava prohibir tot allò vinculat al procés separatista, fos o no tumultuós o pacífic. Resultava obvi que el govern espanyol no aconseguia representar la majoria ciutadana a Catalunya, sobretot a la independentista. I vet aquí la paradoxa, i és que tant el govern espanyol com el català defensaven la democràcia. L'espanyol prohibia els comicis separatistes i empresonava a més líders catalanistes. El govern demòcrata català, sota la seva llibertat d'expressió, defensava el debat entre unionistes i separaratistes. Resultava imperiós definir què era democràcia per saber qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals. La democràcia, i des del seu fonament il·lustrat, va defensar la separació de poders a l'Estat. Espanya i la seva monarquia, si es creien realment democràtiques, haurien d’haver millorat aquests fonaments. Malauradament no ho feien i els tribunals continuaven empresonant a un bon gruix de catalans que no havien robat, ni assassinat, ni malmès res de ningú. Mentre, el cunyat de Felipe VI vivia a Suïssa com un Rei. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, que la ignorància afirma mentre la paradoxa dubta.

Davant tots aquests embats el consistori de Vila-rodona mantenia la foto de Puigdemont a la sala de plens, la bandera catalana com a principal en el balcó i la lògica en la política comarcal. El sentit comú, que en Rajoy predicava, estava fora de tot aquest mètode científic. Tot i així en M. Rajoy va convocar eleccions el 21 de desembre a Catalunya sota el 155. I els cartells electorals ho deien tot. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parlava d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixava el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirmava que aquest candidat, aprimat i rejovenit, era la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, deia ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamaven frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, anaven a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos.



Mentre la democràcia de Rajoy s’imposava amb uns comicis, a Vila-rodona els llaços grocs s’expandien. Molts del poble, vinculats o no amb els CDR (Comitès en Defensa de la República), demanant permís a les propietats, penjaven llaços grocs a façanes i balcons. El pont de Vila-rodona, orfe de propietat privada, va restar vestit de llaços grocs. La majoria de balconades també. El fet era que la història no es construïa amb opinions sinó amb raons. Malauradament, i amb tant de groc per Vila, algú s’alegrava dels polítics catalans empresonats, que així la cosa anava bé, que així tots haurien de caure, que ell sí s’anomenava demòcrata malgrat enlairà la bandera de la repressió. Repetia, aquest demòcrata, les paraules del senador Montilla, que els polítics catalans empresonats havien enganyat a Catalunya. Desgraciadament ningú no recordava, i en plena crisi econòmica del 2008, que en Montilla va signar multitud de contractes que van endeutar a tots els catalans, ¿no fou pas això una gran estafa? Potser passi que la història no té més enemic que l’ignorant.

jueves, 24 de mayo de 2018

145. La vaga del 3-O, i Vila-rodona a Brussel·les


Amb un sí aclaparador el referèndum per la independència va dir ratificar la República Catalana. Tot això amb més vots dels aconseguits per aprovar l’Estatut que el PP havia retallat. Així va despertar Catalunya aquell 2 d’octubre. Però a Vila-rodona el telèfon d’algú no va parar de dringar durant tot el dia. L’atreviment del capellà del poble va trobar-se amb les preguntes del bisbat i les entrevistes dels mitjans. Malauradament moltes d’aquestes anaven ben farcides de segones intencions. Així fou que alguns mitjans unionistes volien deixar a aquell bon home com un traïdor de l’Església i un insensat. Al final el mossèn va declinar més interpel·lacions d’aquell tipus per descobrir, i dies més tard, l’arribada de centenars de cartes amb insults i amenaces. Moltes les va cremar per oblidar aquells fets funestos. Va fer un acte cristià i per això el van crucificar.

Però aquell 2 d’octubre va veure un altre fet. Els pals policials de l’1 d’octubre provocaren la convocatòria d’una vaga general per al 3. I clar, altre cop molts vila-rodonins a Barcelona. Prop mig matí la Plaça Universitat ja estava plena abans d’hora i molts estudiants cridaven consignes contra la repressió militar i estatal patida. Una d’elles era entonar el Virolai que cantaven els de Vila-rodona mentre contaven els vots a l’església, i és que el vídeo s’havia fet viral d’allò més.

Els pals dels nacionals i Guàrdia Civil van provocar també quelcom inaudit, que gent amb l’estelada i la bandera d’Espanya es manifestessin junts. Parelles agafades de la mà amb tal contrapunt vaig fotografiar durant aquell dia. Però Cd's no li va agradar aquell gest i la campanya posterior seria cada cop més agressiva per tal d'atiar el foc dels extremismes.


Al final, però, aquella vaga general no va acabar bé. Algú va escriure un discurs que no encaixava amb la realitat i un altre el va llegir sense conèixer el fets de primera mà. Així fou que aquell vespre en Felipe VI va dirigir unes paraules al seu poble. I és clar, sota una visió imperialista la primera víctima és la veritat. Calia recordar que el setembre de 2016 Felipe VI va declarar davant l'ONU que el Regne d'Espanya posseïa una democràcia avançada, quelcom paradoxal després dels pals repartits a ancians, estudiants i gent pacífica. Tot i així aquell 3 d'octubre, i com feia el seu avantpassat Alfonso XIII,  Felipe VI va pronunciar un discurs altre cop allunyat del seu poble. Primer, i en tot el comunicat, no es va esmentar ni una sola paraula sobre els pals policials. Segon, va culpar de tot el que havia passat al Govern de la Generalitat repetint els mateixos arguments que esgrimia el Partit Popular, és a dir, qui li va escriure el discurs ja sabem de quina corda anava i també a quina recolzava un Rei mancat d'imparcialitat, una cosa que per cert li prohibia el que tant defensava, la Constitució. I tercer, Felipe VI, com a capità general de tot l'exèrcit espanyol, va afirmar que protegiria a tots aquells catalans que no compartissin el que el referèndum l'1 d'octubre va ratificar a les urnes catalanes, és a dir, recolzaria la repressió sobre els independentistes i simpatitzants. El 155, les posteriors detencions i les futures prohibicions en foren la realitat de les seves paraules. En resum, Felipe VI no va ser ben informat del que passava en aquella Catalunya pacífica, i el pitjor, va semblar un titella d'algú que comença a perdre la raó davant d’Europa. En aquest cas, i si la partida d’escacs perilla, se solen fer dues coses, elaborar mentides o moure el Rei. El PP semblava fer ambdues coses sota un triangle amorós de tragèdia grega: el Rei, la Constitució i el mateix PP tancant aquest cercle de protecció mútua. Si el Reino de España, i com va dir el Rei a l'ONU, posseeix una democràcia avançada, millor donar total transparència a les despeses i propietats de tots els Borbons; que la Constitució no considerés delicte criticar la casa Reial; que el pes de la llei hagués caigut totalment ja sobre el seu cunyat; que es reconegués que aquesta monarquia la va restaurar el Caudillo com la seva continuació, i que finalment Felipe VI organitzés uns comicis per tal que el Reino de España el pogués elegir, o no, com el seu Rei aquella “democràcia avançada”. I en cas de no ser elegit, ¿defensaria Felipe VI la seva pàtria sota una República Espanyola? En fi, que el comunicat del Rei va ser molt curt... el discurs també. Felip VI va ser molt “franc”, però la ignorància és la mare de l'atreviment.

Els dies posteriors a aquell comunicat els unionistes varen veure’s forts i van cridar a l’aplec. Així fou que el 8 d’octubre, i amb molts autocars vinguts de fora, es convocà una manifestació pels carrers de Barcelona, però de vila-rodonins ni un. El PP, Cd’s i el mateix PSOE recolzaren la trobada fent-se selfies entre els seus líders. Tot i així l’aplec no va esdevenir tan multitudinari com els dels independentistes. Un cop finalitzada la convocatòria aquell vespre l’autopista de Saragossa anava plena de cotxes i autobusos que tornaven de la manifestació. Jo m’havia casat el dia anterior i em dirigia a Lleida mentre els veia passar tocant clàxons i llums d’eufòria. Tot era ciència ficció, com l'estrena de Blade Runner d'aquells dies.

Passaren dos dies i el 10 d‘octubre el president de la Generalitat va fer un Puigdemont, és a dir, la declaració de la independència de Catalunya i acte seguit la seva suspensió. El gest el va fer tot esperant, com li deien veus europees, el diàleg amb Espanya. Vana il·lusió i error del president de Catalunya, com ell mateix diria setmanes més tard. En pocs dies la repressió va fer acte de presència. Així va caure l’empresonament dels líders principals catalans, l’actuació de l’article 155 derogant la Generalitat i la propaganda anticatalanista en els mitjans sota control unionista. Després PP, Cd’s i PSOE acusarien de cop d’estat als independentistes mentre part del Govern s’exiliava a Brussel·les, un exili que va provocar la manifestació més gran de catalans fora del territori. Més de 40.000 aborígens, entre ells uns quinze vila-rodonins, anaren a Brussel·les amb l’esperança que la Unió Europea intervingués. Malauradament la resposta fou un llarg silenci.

 



viernes, 18 de mayo de 2018

144. L’1 octubre a Vila-rodona, el Referèndum.


Davant del referèndum per a la independència convocat pel Parlament, el PP havia enviat milers de policies sobre Catalunya, els piolíns. Aquell intent de repressió a la democràcia catalana va fer unir la CUP, Junts pel Sí (ERC amb l’antiga CiU, ara PdCAT), En Comú Podem, la PAH, ANC, Òmnium i a d’altres entitats en favor del dret a decidir. Restaren en contra, i sent còmplices de la repressió, Cd’s, PSOE i PSC sota un PP ple de vent. Dies abans d’aquell referèndum per a l’1 d’octubre, milers de catalans sortiren al carrer a protestar. La crida fou tan àmplia que se’n feren ressò els mitjans internacionals. El que passaria aquell 1 d’octubre era tota una incògnita. El PP, Cd’s, i socialistes continuaven dient que no es faria, que no hi hauria ni urnes ni paperetes, però alguns a Vila-rodona, i sota consignes agrícoles i botigueres, s’anaven donant instruccions per tal d’anar a buscar les urnes i les paperetes. Aquestes venien de més enllà de la frontera, però venien.
La nit anterior a l’1 d’octubre, i sota l’amenaça que la policia tancaria els col·legis electorals, molts vam anar a dormir-hi a terra. Quitxalla, pares, mares, avis, àvies i demés omplien les aules i sales. Aquella nit res va passar, el monstre despertaria a l’endemà.

Una fina pluja va batejar aquell matí de l’1 d’octubre i les urnes i paperetes arribaren als col·legis. El govern espanyol no se’n sabia avenir i la seva policia esmolava la ràbia, una ràbia continguda durant dies de tancament en vaixells i dependències militars. Però abans els serveis informàtics de la Guàrdia Civil anaven tancant les webs de votació mentre la policia tancava molts col·legis electorals. Bastonades, caps esberlats i contusions corrien per les xarxes. Semblava que molts no tindrien lloc on anar a votar quan de sobte, el miracle, la consigna fou donada. El cens universal fou anunciat i tothom podia votar allà on desitgés. Els meus pares, que estaven a Vila-rodona, no els calgué anar a Barcelona, i menys amb l’enrenou que la policia nacional hi estava enlairant. Em vaig quedar més tranquil.


Els Mossos, sota les ordres del Reino de España, tancaren més col·legis que la policia nacional però sense ni una trompada. A Vila-rodona vingueren però es trobaren amb un àpat comunal on les urnes no hi eren. També tractors alternats pel carrer, i cas que vinguessin Policia Nacional o la Guàrdia Civil, estaven a punt per dificultar-los el pas. Vigilants atents hi havia a les entrades del poble per avisar a la resta. Mentre a altres col·legis hòsties es repartien sense dir missa. En dono testimoni i imatges a la Ramon Llull.




Tot aquest conjunt d’instantànies i vídeos corrien com la pólvora per tota Europa. La BBC en va fer força difusió donant-li credibilitat internacional. Cal recordar que algun membre del Gobierno d’España deia que eren muntatges, fins i tot ho afirmava de les imatges captades per la mateixa BBC. Tot plegat, i amb el referèndum en les pantalles de tot el món, va arribar alguna trucada al govern Rajoy. Uns diuen que la Merkel, altres que si França. Del cert que poc després del migdia varen parar els cops.

La tarda va prosseguir amb tranquil·litat i pel vespre s’inicià el recompte de vots. Tot i així el recel de molts planava pels col·legis i la gent es quedava per protegir les urnes i les paperetes dipositades en elles. Però a Vila-rodona la cosa fou diferent. El mossèn, conscient de quin pal anaven els de la nacional, va oferir l’església per fer el recompte. Ell deia “si venen els nacionals trauré el Sant Crist”. I així, i mentre uns cantaven el Virolai i el mossèn els dirigia, uns altres anaven fent el recompte. Això sí, i per tal de no contravenir el bisbat ni el protocol eclesiàstic, no va fer pas missa. Després, alguns mitjans malintencionats digueren que “en Vilarrodona se contaban los votos mientras se hacía misa”, tot plegat semblant al NODO.


La imatge gravada del Virolai i el recompte de vots es va fer viral per la xarxa i Vila-rodona va tenir els seus minuts de glòria, que no celestial, des d’aquell temple cristià. Els mitjans, alguns amb bona però altres amb mala intenció, entrevistaren al mossèn. Finalment el capellà, veient com l’acusaven de coses que no són, va defugir més entrevistes capcioses. Tot i tot, la seva acció fou molt més cristiana que els cops de porra dels nacionals. Aquell mossèn va fer el que Jesús, es va saltar les lleis i per això fou condemnat. A molts bisbes no els va fer gràcia la seva intervenció protegint feligresos, urnes i vots. Cal recordar que l’any 2012 els bisbes espanyols varen condemnar els intents independentistes catalans. Ara, cinc anys després, els capellans catalans havien signat un manifest a favor del referèndum. Caldria preguntar-se qui tenia raó, si els superiors celestials o els d’arran terrenals. O dit d’una altra manera, ¿què hagués fet Jesús l’1 d’octubre? Si ens fixem en les dades històriques sorgeix quelcom molt revelador. Segons la Bíblia el Messies havia d’unir el seu poble per tal d’alliberar-lo del jou imperialista romà. Cal afegir que el nom de Jesús (Yeshú, Yeshu, Yeshua o Yehosuá) en arameu significava Yahveh salva, o el llibertador. I quan Jesús va entrar a Jerusalem damunt un pollí ho va fer per provocar als observadors sota un símbol messiànic del llibre de Sacaries: el rei arribarà a Jerusalem damunt d’un ase (Sacaries 9, 9-10). Tot aquell enrenou sols significava que Jesús venia en nom de Déu a combatre els enemics del poble, a lluitar contra l’imperialisme romà. Per aquesta raó la multitud el va aclamar cridant hosanna, paraula que significa salva’ns. El mossèn de Vila-rodona sols va fer això, salvar el poble d’un altre imperialisme, l’espanyol. Però els mitjans unionistes, tal com va fer Roma amb Jesús, el van titllar de revolucionari. Aquell capellà, potser sense saber-ho, va fer el que hagués fet Jesús l’1 d’octubre, ser un rebel amb causa. I del cert que Roma va detenir, acusar i assassinar a Jesús a la creu, condemna sols destinada als convictes per seditio, sedició, o per perduellio, alta traïció a l’Estat. Conclusió? Doncs que Jesús fou algú profundament nacionalista en contra dels altres nacionalistes al poder. En altres paraules, Jesús no hagués estat del PP sinó del Procés, i el mossèn de Vila-rodona va ser més de Jesús que els bisbes que anaven en contra del referèndum.