DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 26 de marzo de 2020

COVID a Vila-rodona l'any 1918. Una història que es repetirà?



La grip Espanyola, un COVID ancestral

Durant l’any 1918 la grip, anomenada Espanyola, va resultar fatídica amb milions de difunts. No fou gens estrany, i per tot plegat, que els moviments obrers industrials tinguessin els seus esqueixos. La crisi, força sanitària, va endegar moltes trifulgues. I així va passar que els rabassaires de Vila–rodona enlairaren les seves forques en contra dels amos. Aquell conflicte esdevingué tan fort que els propietaris van demanar intervencions externes. La Guàrdia Civil, com avui els miliatrs, no tardà en actuar deixant forces ferides i cicatrius entre els amotinats. Aquella situació degué infligir una profunda impressió entre homes doctes i mandataris republicans, entre ells l’alcalde republicà Pau Robert Rabadà. A dir per la reacció de tots ells resultà obvi que volien evitar futures trifulgues. La crisi del COVID actual n'implicarà de noves.

Així doncs, i davant d’aquella lluita de classes, aquells mandataris pensaren en una solució, a veure que faran els actuals. Un enginyer industrial i perit agrícola, Isidre Campllonch i Romeu, va presentar el disseny del que seria el nou celler i Sindicat Agrícola de Vila–rodona (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). En els plànols s’hi projectaven totes les modernitats del moment. La idea d’en Campllonch, i la d’altres, era simple, si es millorava la comercialització dels vins de Vila–rodona, tothom hi sortiria guanyant i la col·lisió social minvaria. El projecte però fou un encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya per tal de moure un total de 25.000 hl de vi anuals. Darrere de tot allò hi havia un home amb fermes conviccions de progrés, l’alcalde de Vila–rodona Pau Robert Rabadà. Ell es va encomanar en cos i ànima a aquell projecte fins al punt que molts el confongueren amb el president d’aquell celler, càrrec que mai no va ocupar (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). La política catalana, amb Companys i acòlits, també va començar a abanderar la causa rabassaire.

Finalment el projecte fou aprovat aquell mateix 1918 sent encarregat a un dels arquitectes més populars de l’època, en Cèsar Martinell. Però la construcció d’aquell gran celler tenia un greu problema, la Primera Guerra Mundial. Europa anava curta d’un material del tot necessari per a maquinària, fusells i artilleria, el ferro. Amb aquella manca d’acer la fabricació de bigues era molt migrada i les construccions elevades, com els grans cellers, veien afectades les seves obres. Cèsar Martinell, coneixedor d’aquella limitació, s’havia fet popular resolent el problema. En molts altres cellers dissenyats per ell es veia l’esquelet interior que substituïa bigues metàl·liques per arcades de maons sobreposades. Amb aquella treta enlairava grans naus industrials sense la necessitat de grans pilars de ferro o formigó armat.

Però aquella expansió de la vinya per part del sector republicà ja havia enlairat feia temps la reacció dels conservadors. La guerra entre esquerres i dretes resulta análñoga a l'actual. Si ells continuaven produint vi casolanament, pintarien bastos davant el nou sindicat republicà. Per tant, i durant aquell 1918, llogaren un gran celler creant una entitat que el gestionaria, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Aquell antic celler de Nicolás Muñoz és on avui dia s’hi enlaira el Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). L’actual pista de ball era el moll de càrrega de molts camions i transports (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). Tanmateix, i veient que els republicans tenien el seu local d’oci, la Societat, els conservadors varen adquirir l’antic molí del carrer Major per a transformar-lo en la seva seu social. Aquella compra va implicar que aquell molí d’orígens medievals deixés de funcionar per sempre més i es reformés per passar a ser el cafè dels conservadors. Aquella mateixa Festa Major d’estiu fou inaugurat. No obstant allò, aquell nou local era hereu, a nivell de clients i material, d’un altre cafè anterior, el Cafè Universal o Casa Alzinet, on la beguda alcohòlica més consumida era, i continuaria sent, el rom. Però no sols de tertúlies i esperits de vi es distreien els de El Molí, també un cinema, mut, hi fou instal·lat. El problema era que la majoria del poble, republicans, anaven a La Societat i no pas a El Molí. Per tant la baixa activitat de joves en el sector conservador feia perillar aquella i altres seccions recreatives.

En fi, que durant aquell 1918 la dualitat d’entitats sociopolítiques fou un fet consumat a Vila–rodona on calia sumar-hi una epidèmia de grip que va paralitzar la fira aquella tardor per culpa dels molts difunts entre uns i altres. Avui està passant amb el COVID que està tensant la societat i arruinant el món laboral. Però en el 1918 ho era la grip anomenada Espanyola, tot i que s’originà a França portada, segons diuen, per soldats dels Estats Units, no pas de Xina com ara. A tot el món es calcula que varen finar uns 50 milions d’afectats més uns 500 milions d’infectats. La població de la Terra era d’uns 1.600 milions aproximadament. Fent càlculs rodons podem dir que un 30 per cent la gent la va patir. De tots aquests, de gener de 1918 a desembre de 1920, un 10 per cent va expirar colpint la societat del moment dividida entre esquerres i dretes.

A Vila cal detallar que no tot fou blanc o negre. Pertànyer a La Societat o a El Molí no esdevenia una classificació social amb una frontera nítida i matemàticament delimitada. Ser de la Societat no implicava ser exclusivament d’esquerres, parcer, rabassaire, anticlerical, liberal i anticarlí. Tanmateix pertànyer a El Molí no volia dir que un fos de dretes, conservador, amo, catòlic, monàrquic o carlí. Simplement, si més no en aquells inicis, totes les faccions es barrejaven amb un predomini de parcers esquerrans a La Societat i d’amos conservadors a El Molí, mentre a una i altre entitat s’hi podien barrejar amos esquerrans amb parcers dretans (Santesmases, 1996). Per exemple un personatge de Vila–rodona que en fou alcalde i membre de la mancomunitat, en Pau Robert Rabadà, fou amo, republicà i membre de la Societat. El problema va arribar quan la gent de Vila–rodona es va veure obligada a escollir entre amos o jornalers, entre dretes o esquerres, entre el blau o el roig. Una guerra hauria de despertar els pitjors instints de l’espècie humana. Mentre, i per fi, l’11 de novembre d’aquell 1918 es va signar la pau de la Primera Guerra Mundial. Alemanya, la gran derrotada, hauria de pagar un deute abusiu als guanyadors. Aquell dèbit fou el que Hitler utilitzaria com eina electoral per assolir el poder. Les causes del feixisme que polaritzarien la societat europea pels anys trenta acabaven de sembrar-se. Vila–rodona tampoc se’n podria escapar.


Molí contra Societat, un altre COVID

Durant el 1919 la grip Espanyola continuava colpejant Catalunya tot agreujant la crispació social i les tensions entre patronal i obrers, fet que podria passar amb el COVID de 2020. L'exemple en fou que entre 1919 i 1923 les trifulgues entre amos i treballadors s’accentuaren amb pistolers i sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la seva policia. L’objectiu d’aquell “Sindicat Lliure” consistia en eliminar els líders obrers més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò, l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat, foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic. El seu celler de Vila–rodona va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom. La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).

Però aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps. Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. Això mateix passarà al país amb el COVID vigent. De totes maneres el preu del vi era el normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable, durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920 fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció. Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler. De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre. Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment, el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920. En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans, fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Ara hi tenim els nostres presos polítics.

Mentre en Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el diputat al congrés i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada. Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid. En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge, els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva del Gaià.
 (continuar llegint en aquest bloc La Gaianada de Sant Cinto)

jueves, 19 de marzo de 2020

Coronavirus monárquico y un Felipe VI lento


Con el atasco del gobierno actual, el coronavirus y la falta de visión científica de nuestros políticos, nuestra monarquía ha mucho en aparecer en los medios. Esta parece más preocupada por la herencia de un dinero del Rey emérito que ante la crisis que millones de españoles estamos sufriendo. España parece una república bananera, perdón, monarquía, y eso que no producimos bananas sino plátanos. La pregunta, y al respecto es, ¿para qué le pagamos un sueldo a la monarquía? Pues para mantener las cosas más o menos como siempre han estado y en donde esta monarquía nos cuesta unos ocho millones de euros al año, más su ingente fortuna descubierta, que bien nos vendrían para paliar todo este desastre del COVID 19. Pero ante todos estos hechos Felipe VI se dedica a maquillar el contexto con una renuncia a la herencia monetaria de su padre sin aportar soluciones al país que dirige. Él nos habló de unidad pero nadie se une para resolver este disparate de país. Los peninsulares no somos borregos, a lo más deseamos una monarquía docta, moral y experta pero esta deviene lenta, interesada y ausente.


miércoles, 16 de octubre de 2019

Revuelta en Cataluña


 

Los altercados violentos de Cataluña mancillan a las gentes pacíficas de la misma. Aunque el movimiento independentista en su gran mayoría deviene pacífico y cívico siempre hay quienes pierden la paciencia y los modales. Vivo en Barcelona y veo con desasosiego los actos vandálicos de cada noche en esta ciudad, aunque aplaudo las marchas pacíficas de la gran mayoría de independentistas, imágenes que salen menos en los medios ante el morbo de los fuegos y los palos por las calles. Cabe reflexionar sobre el origen de todo ello cuando en Cataluña los independentistas devenían una minoría. Cuando se aprobó en el Congreso de los Diputados el Estatut de Catalunya, el PP lo recortó bajo sus denuncias a los tribunales. Cabe indicar que el estatut catalán era muy similar al de Andalucía y Valencia. En fin que aquellos recortes en la ley indignaron a muchos catalanes creciendo entre sus filas más y más independentistas. Luego Ciudadanos no paró de hinchar el tema con exageraciones muy discutibles. Y al final una sentencia ha sido la gota que ha colmado el vaso. Todo ello no justifica en absoluto la violencia en las calles pero cabe preguntarse si algunos sectores políticos buscaban que explotara un sector de los catalanes. Ello les dará la razón para sus deseos intervencionistas. Ahora que le saquen su rédito electoral.

sábado, 22 de junio de 2019

CATALUNYA, UNA COLÒNIA ESPANYOLA?

CATALUNYA, UNA COLÒNIA ESPANYOLA?
Espanya fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies conquerides militarment donaven beneficis a l'Estat a canvi de cristianisme, castellanització i monarquia. Això sí, hi van perdre la seves religions autòctones, les llengües pròpies i la seva sobirania. Tot i així, totes aquelles regions es varen independitzar durant la història. Ara alguns consideren a Catalunya com l’última colònia espanyola ja que ha continuat pertanyent a la Unidad de España sota un balanç fiscal negatiu. Els nacionalistes espanyols acusen de nacionalisme als independentistes catalans mentre molts dels descendents de les colònies americanes arriben a Catalunya fent-se més nacionalistes espanyols que no pas catalans. I vet aquí la paradoxa, qui primer va patir l’embat de l’imperialisme espanyol ara vanagloria aquella Madre Patria. En democràcia tot és respectable menys l’adoctrinament i la imposició sota l’engany i la mentida. Resulta paradoxal que aquests nouvinguts, que treballen i viuen a Catalunya, no sàpiguen com Espanya els va enredar amb la història i que ara es creguin més a l’imperialisme castellà que els va adoctrinar. La veritat fou que els seus avantpassats indígenes foren víctimes de genocidis, les seves mares de violacions i els seus recursos de saqueig per part de la Unidad Española. També catalans feren de les seves entre aquelles cultures. Aquí ningú se n’escapa del pecat, però avui dia fou la corona castellana qui els va arrabassar l’or, la llengua i la religió imposant el colonialisme, el castellà i el catolicisme sota Pizarros i d’altres mercenaris. La prova és que els nouvinguts llatinoamericans provenen de nacions empobrides pel colonialisme, xerren espanyol que no pas parles indígenes i la gran majoria son devots cristians que no pas animistes. Resulta difícil comprendre que alguns d’ells, no tots, esdevinguin aquí anticatalanistes si aquesta terra els acull sense xovinismes. No fou Catalunya qui els furtà la seva identitat aborigen, fou la vigent Espanya imperial. Potser a ella haurien de mostrar una actitud més crítica.

jueves, 6 de junio de 2019

Conferència "Las Vegas de Pel·lícula" Centre d'Estudis del Gaià

Conferència "CSI Las Vegas, de pel·lícula o en pel·lícula".
David Rabadà

Las Vegas no és sols una ciutat inspiradora de centenars de pel·lícules i sèries televisives sinó que amaga un gran enrenou entre un desert infinit, la màfia, els aborígens, la manca d'aigua i un futur turístic incert. El viatge, que aquesta conferència descriurà, ens descobrirà una perspectiva diferent per qui vulgui visitar l'Estat de Nevada amb uns ulls diferents als del simple turista. Paratges marcians faran de rerefons entre les relacions humanes i el seu patrimoni paisatgístic.

Dissabte 22 de juny de 2019
22.00 hores

Centre d'Estudis del Gaià
Sala d'actes
Casal de Vila-rodona (Alt Camp)
Vila-rodona

miércoles, 5 de junio de 2019

Felip VI equitat salarial

Felip VI equitat salarial

Deia Charles Darwin que si la misèria dels nostres pobres no es causada per les lleis de la natura, sinó per les nostres institucions, que gran és el nostre pecat. Sabem que el sou del Rei i la reina són força dispars. Ell passa de llarg els 200.000 euros anuals mentre que na Letícia va passats els 100.000, tot això sense tenir en compte dietes i altres partides. Fent números rodons podem dir que l’home guanya més del doble que sa muller, i si en aquest país volem igualar els sous entre mascles i femelles aquí tenim un problema. Tenint en compte que el Rei pregona per arreu la democràcia consolidada espanyola, caldrà doncs que la seva muller guanyi el mateix que el seu marit, en altre cas no es donarà exemple al poble monàrquic. On està doncs la solució per tal que la Casa Reial esdevingui més “campetxana” i apropada al poble? Potser ara el Rei vulgui baixar-se el sou a nivell de sa Letícia. Altres poc monàrquics potser proposaran que ambdós cobrin el sou mínim professional. Vet aquí que ara tenim una gran discussió. Deia Montesquieu que una injustícia feta a una sola persona, és una amenaça per a tots. O tots monges o tots canonges.

viernes, 17 de mayo de 2019

VOX o VOX POPULI

Una societat que vota amb emocions, prejudicis i por s’estavella, però una societat que vota amb coneixements, criteri i valentia millora. VOX, que no vox populi, sembla buscar el vot dels primers mentre que una minoria opta per la segona opció. Davant la manca de respostes de l’Estat espanyol, el procés independentista està esdevenint la causa fonamental de VOX. Així aquest pot culpar amb facilitat als catalans dels problemes d’Espanya. A molts això els recorda quan els nazis van culpar dels problemes alemanys sols als jueus. La simplicitat penetra en la nostra societat sense deixar que pensi i raoni la realitat dels fets. La solució a tot l’anterior és un bon ensenyament sota coneixements reals i contrastats, però paradoxalment el sistema educatiu d’aquest país fa dècades que aposta per reduir els coneixements, la qual cosa afavoreix la manipulació dels populismes. La prova és que Podemos es vol acostar al PSOE, el PSOE a Ciutadans, Ciutadans al PP, i el PP a VOX. I tots en contra del que el Tribunal Suprem va deixar per escrit fa un temps, que utilitzar la desobediència civil per defensar els drets fonamentals és un senyal del bon estat de salut d’una democràcia consolidada. I vet aquí que això va fer el referèndum de l’1 d’octubre català votant per un sí o per un no, un exemple de pacifisme, lògica i fermesa, tot pensant globalment i actuant localment. Deia Popper que qui no tolera la desigualtat i la diversitat en l'adversari no és demòcrata.

VOX o vox populi

Una sociedad que vota con emociones, prejuicios y miedo se estrella, pero una sociedad que vota con conocimientos, criterio y valentía mejora. VOX, que no vox populi, parece buscar el voto de los primeros mientras que una minoría opta por la segunda opción. Ante la falta de respuestas del Estado español, el proceso independentista da argumentos a la causa fundamental de VOX. Así este puede culpar con facilidad a los catalanes de los problemas de España. A muchos esto les recuerda cuando los nazis culparon de los problemas alemanes sólo a los judíos. La simplicidad penetra en nuestra sociedad sin dejar que piense y razone la realidad de los hechos. La solución a todo lo anterior es una buena enseñanza bajo conocimientos reales y contrastados, pero paradójicamente el sistema educativo de este país hace décadas que apuesta por reducir los conocimientos, lo que favorece la manipulación de los populismos. La prueba es que Podemos quiere acercarse al PSOE, el PSOE a Ciudadanos, Ciudadanos al PP, y el PP a VOX. Y todos en contra de lo que el Tribunal Supremo dejó por escrito hace un tiempo, que utilizar la desobediencia civil para defender los derechos fundamentales es una señal del buen estado de salud de una democracia consolidada. Esto mismo hizo el referéndum del 1 de octubre catalán votando sí o no, un ejemplo de pacifismo, lógica y firmeza, pensando globalmente y actuando localmente. Decía Popper que quien no tolera la desigualdad y la diversidad en el adversario no es demócrata.