DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 18 de mayo de 2018

144. L’1 octubre a Vila-rodona, el Referèndum.


Davant del referèndum per a la independència convocat pel Parlament, el PP havia enviat milers de policies sobre Catalunya, els piolíns. Aquell intent de repressió a la democràcia catalana va fer unir la CUP, Junts pel Sí (ERC amb l’antiga CiU, ara PdCAT), En Comú Podem, la PAH, ANC, Òmnium i a d’altres entitats en favor del dret a decidir. Restaren en contra, i sent còmplices de la repressió, Cd’s, PSOE i PSC sota un PP ple de vent. Dies abans d’aquell referèndum per a l’1 d’octubre, milers de catalans sortiren al carrer a protestar. La crida fou tan àmplia que se’n feren ressò els mitjans internacionals. El que passaria aquell 1 d’octubre era tota una incògnita. El PP, Cd’s, i socialistes continuaven dient que no es faria, que no hi hauria ni urnes ni paperetes, però alguns a Vila-rodona, i sota consignes agrícoles i botigueres, s’anaven donant instruccions per tal d’anar a buscar les urnes i les paperetes. Aquestes venien de més enllà de la frontera, però venien.
La nit anterior a l’1 d’octubre, i sota l’amenaça que la policia tancaria els col·legis electorals, molts vam anar a dormir-hi a terra. Quitxalla, pares, mares, avis, àvies i demés omplien les aules i sales. Aquella nit res va passar, el monstre despertaria a l’endemà.

Una fina pluja va batejar aquell matí de l’1 d’octubre i les urnes i paperetes arribaren als col·legis. El govern espanyol no se’n sabia avenir i la seva policia esmolava la ràbia, una ràbia continguda durant dies de tancament en vaixells i dependències militars. Però abans els serveis informàtics de la Guàrdia Civil anaven tancant les webs de votació mentre la policia tancava molts col·legis electorals. Bastonades, caps esberlats i contusions corrien per les xarxes. Semblava que molts no tindrien lloc on anar a votar quan de sobte, el miracle, la consigna fou donada. El cens universal fou anunciat i tothom podia votar allà on desitgés. Els meus pares, que estaven a Vila-rodona, no els calgué anar a Barcelona, i menys amb l’enrenou que la policia nacional hi estava enlairant. Em vaig quedar més tranquil.


Els Mossos, sota les ordres del Reino de España, tancaren més col·legis que la policia nacional però sense ni una trompada. A Vila-rodona vingueren però es trobaren amb un àpat comunal on les urnes no hi eren. També tractors alternats pel carrer, i cas que vinguessin Policia Nacional o la Guàrdia Civil, estaven a punt per dificultar-los el pas. Vigilants atents hi havia a les entrades del poble per avisar a la resta. Mentre a altres col·legis hòsties es repartien sense dir missa. En dono testimoni i imatges a la Ramon Llull.




Tot aquest conjunt d’instantànies i vídeos corrien com la pólvora per tota Europa. La BBC en va fer força difusió donant-li credibilitat internacional. Cal recordar que algun membre del Gobierno d’España deia que eren muntatges, fins i tot ho afirmava de les imatges captades per la mateixa BBC. Tot plegat, i amb el referèndum en les pantalles de tot el món, va arribar alguna trucada al govern Rajoy. Uns diuen que la Merkel, altres que si França. Del cert que poc després del migdia varen parar els cops.

La tarda va prosseguir amb tranquil·litat i pel vespre s’inicià el recompte de vots. Tot i així el recel de molts planava pels col·legis i la gent es quedava per protegir les urnes i les paperetes dipositades en elles. Però a Vila-rodona la cosa fou diferent. El mossèn, conscient de quin pal anaven els de la nacional, va oferir l’església per fer el recompte. Ell deia “si venen els nacionals trauré el Sant Crist”. I així, i mentre uns cantaven el Virolai i el mossèn els dirigia, uns altres anaven fent el recompte. Això sí, i per tal de no contravenir el bisbat ni el protocol eclesiàstic, no va fer pas missa. Després, alguns mitjans malintencionats digueren que “en Vilarrodona se contaban los votos mientras se hacía misa”, tot plegat semblant al NODO.


La imatge gravada del Virolai i el recompte de vots es va fer viral per la xarxa i Vila-rodona va tenir els seus minuts de glòria, que no celestial, des d’aquell temple cristià. Els mitjans, alguns amb bona però altres amb mala intenció, entrevistaren al mossèn. Finalment el capellà, veient com l’acusaven de coses que no són, va defugir més entrevistes capcioses. Tot i tot, la seva acció fou molt més cristiana que els cops de porra dels nacionals. Aquell mossèn va fer el que Jesús, es va saltar les lleis i per això fou condemnat. A molts bisbes no els va fer gràcia la seva intervenció protegint feligresos, urnes i vots. Cal recordar que l’any 2012 els bisbes espanyols varen condemnar els intents independentistes catalans. Ara, cinc anys després, els capellans catalans havien signat un manifest a favor del referèndum. Caldria preguntar-se qui tenia raó, si els superiors celestials o els d’arran terrenals. O dit d’una altra manera, ¿què hagués fet Jesús l’1 d’octubre? Si ens fixem en les dades històriques sorgeix quelcom molt revelador. Segons la Bíblia el Messies havia d’unir el seu poble per tal d’alliberar-lo del jou imperialista romà. Cal afegir que el nom de Jesús (Yeshú, Yeshu, Yeshua o Yehosuá) en arameu significava Yahveh salva, o el llibertador. I quan Jesús va entrar a Jerusalem damunt un pollí ho va fer per provocar als observadors sota un símbol messiànic del llibre de Sacaries: el rei arribarà a Jerusalem damunt d’un ase (Sacaries 9, 9-10). Tot aquell enrenou sols significava que Jesús venia en nom de Déu a combatre els enemics del poble, a lluitar contra l’imperialisme romà. Per aquesta raó la multitud el va aclamar cridant hosanna, paraula que significa salva’ns. El mossèn de Vila-rodona sols va fer això, salvar el poble d’un altre imperialisme, l’espanyol. Però els mitjans unionistes, tal com va fer Roma amb Jesús, el van titllar de revolucionari. Aquell capellà, potser sense saber-ho, va fer el que hagués fet Jesús l’1 d’octubre, ser un rebel amb causa. I del cert que Roma va detenir, acusar i assassinar a Jesús a la creu, condemna sols destinada als convictes per seditio, sedició, o per perduellio, alta traïció a l’Estat. Conclusió? Doncs que Jesús fou algú profundament nacionalista en contra dels altres nacionalistes al poder. En altres paraules, Jesús no hagués estat del PP sinó del Procés, i el mossèn de Vila-rodona va ser més de Jesús que els bisbes que anaven en contra del referèndum.




miércoles, 16 de mayo de 2018

143. Vila-rodona cau de radicals catalans? Octubre 2017

  
De manera improvisada, i a través de les xarxes, la gent va anar convocant-se davant d’una nova intervenció del Reino de España. La Guardia Civil havia entrat a registrar la conselleria d’economia de Catalunya i milers de persones s’hi aplegaren al davant. Aquell matí del 20 de setembre de 2017 molts de Vila-rodona van fer pinya amb aquella munió de gent, un aplec que va esdevení un èxit total d’assistència. El càntic Votarem! Votarem! Fou el més cridat per les multituds pacífiques mentre els Mossos protegien a la Guardia Civil tot creant un cordó de sortida entre furgones i agents ben blindats.




Els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC, en Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, no van parar d’atiar el foc del pacifisme i el seny en aquella rauxa. Malauradament en breu serien acusats de rebels i tancats a la presó durant molts mesos abans no comencés el judici. La causa de tal acusació ja es veia en les declaracions d’aquell dia del president del Reino de España, en M.Rajoy. Aquest repetia un i altre cop que els nacionalistes catalans eren uns radicals, quelcom paradoxal i forçat davant els atemptats islàmics de feia escassos dies a Barcelona. Òbviament caldria revisar què creia que era un radical el president Rajoy. Resultava obvi que els nacionalismes, tan espanyols com catalans, pugnaven entre si però cap d’ells havien comès atemptats radicals. Però per saber la veritat calia fer tres coses que en Rajoy no feia. Primer dubtar de tot; segon buscar les fonts més veritables; i tercer interpretar-ho tot sota la lògica deixant fora el sentit comú ple de prejudicis. Dit això el Govern espanyol no aplicava res de tot l’anterior.





Davant les raons catalanes el Reino de España feia pressió als independentistes. Primer amenaçava amb la por als qui perseveraven en el referèndum. Segon no es volia situar en un terme mig de negociació, ans al contrari, imposava el seu extrem sense fer el que els grans savis, tocar tots dos extrems al mateix temps. I tercer repetia una incertesa en el futur, que Catalunya no faria el referèndum d’autodeterminació. En fi, el Govern espanyol tapava les taques amb molts forats i no admetia que tant els catalans d’un sí com els d’un no a la indepependència tinguessin el dret a decidir. Això provocava que Catalunya patís una gran paradoxa entre dos governs i un poble.


Davant l'embat del referèndum, i per als catalans que volien votar un no a la independència, el mateix Govern espanyol els ho prohibia. En això PSOE, Cd's i PP si van oposar de valent robant el dret d'aquells catalans que desitjaven romandre a Espanya. És a dir, aquests partits no representen a tots aquests catalans. Potser tot això va encoratjar a molts del no a per un sí. I vet aquí la paradoxa catalana, els que també desitjaven votar per un no, sí trobaven tot el suport dels demòcrates catalans però la prohibició dels altres demòcrates espanyols. Calia doncs definir què era democràcia primer i després veure qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals.

Mentre aquella paradoxa era obviada pel Gobierno de España, Vila-rodona ja tenia clares moltes coses: on estaven les urnes i paperetes esperant, qui les aniria a buscar i portar, on es votaria i com es vigilaria el poble cas que vinguessin les forces del Reino de España. Calia però assegurar-se un bon lloc pel recompte, un fet on la providència potser hi va intervenir. I parlant d'aquesta, un ja es preparava per les meves noces el 7 d'octubre a Vila-rodona. Tot plegat, quins nervis !!!!



miércoles, 9 de mayo de 2018

142.Un Albiol escalfat i un estiu 2017 explosiu





Durant l’estiu de 2017 el Parlament aprovà la llei del referèndum mentre el risc d’atac yihadista planava en alerta màxima, i de tant planar va caure i atropellar a molts badocs per la ciutat comtal. Aquell agost el terror d’una furgoneta brandant a tot drap pel bellmig de la Rambla de Barcelona va tacar de sang i cadàvers les seves rajoles. Mentre, a Vila-rodona, el cranc de riu americà, com una altra terrorista invasor, esdevenia plaga pel Gaià.

El PP català va passar el dol amb rapidesa i va criticar la bona acció dels Mossos en tot allò, que per què no havien demanat col·laboració amb la policia estatal? Doncs perquè no els va fer falta. Allí potser van sorgir certes ganes d’intervenir la policia autonòmica catalana. La prova en fou la reacció estranya d’un president del PP a Catalunya. Ell, n’Albiol, va iniciar una campanya a favor del no en el referèndum català, quelcom paradoxal si en Rajoy deia que no es faria aquelal consulta. Els mancava comunicació entre els dos? Tot i així n’Albiol endegà aquella campanya afirmant que si Catalunya es feia independent un trenta per cent dels catalans no cobraria la jubilació. Paradoxalment allò contrastava molt amb la realitat. A les tertúlies de Vila-rodona i per les taules del Casal, cada dia més plenes de pensionistes, la cosa estava molt clara, molt més que la ment il·luminada de n’Albiol. Des del 2012 que el PP, i per tapar els forats del dèficit espanyol, havia desviat molts diners del Fons Acumulat de la Seguretat Social. Amb aquells recursos s’havia d’assegurar el pagament futur de jubilacions i serveis sanitaris. L’última d’aquestes transferències fou durant el juliol de 2016. Foren un total de 8.700 milions d’euros que foren desviats a altres usos. Aquest tipus de transaccions es donaren cada any durant els darrers tres cursos. Tot plegat implicava una mitjana de 8.328 milions d’euros anuals que el PP es polia en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. De seguir així la tendència, i amb quatre càlculs bàsics de proporcionalitat, es veia clarament que en dos anys el PP deixaria sec el pou de les pensions espanyoles. I de fet la tertúlia a Vila-rodona on es va dir allò esdevingué profètica, les pensions espanyoles van quedar seques abans dels còmputs sobre la taula. En fi, no es tingueren diners per a pensions i cada cop s’estava més proper a la total bancarrota del Reino de España. 

En definitiva n’Albiol no s’adonà que la seva campanya alimentava l’independentisme. L’amenaça als independentistes que si abandonen Espanya no cobrarien la jubilació era una flagrant contradicció. Davant el desfalc que el PP estava fent dels fons per a la jubilació era obvi que no quedaria ni un euro per pagar cap retiro ni català ni espanyol. I vetaquí que molts catalans es volien fer independents, per escapar de les mentides, de les manipulacions i de la bancarrota del Reino de España. I ja se sap que la pela és la pela, tot i que era el PP qui més la desvia. Al final n’Albiol, i en pocs dies, va retirar aquella campanya. Qui el va trucar? Els de Vila-rodona pel Casal encara riuen.









lunes, 7 de mayo de 2018

141. 2017 Vila-rodona l’inici d’un referèndum



Durant aquell 2017 Donald Trump va guanyar les eleccions als Estats Units i esdevenia notícia cada setmana amb els seus tweets rebels i adolescents. Mentre, i en un altre estat de rebeldia, els partits independentites catalans intentaven que l’Estat espanyol obrís llum verda a un referèndum d’autodeterminació, és a dir, una gran utopia parlamentària que tots ells sabien. L’Ajuntament de Vila-rodona, de caire independentista, penjava o treia símbols per la Casa Consistorial. En cap moment allò va enlairar ni sang ni fetge. El procés, i malgrat les tergiversacions d’alguns, esdevenia un moviment pacífic ple de seny i rauxa, no pas tumults.

Amb les propostes de reforma de la Constitución espanyola rebutjades, i la proposta de referèndum denegada, el Govern de la Generalitat va tirar pel dret. El lema pels carrers era clar, “votarem!!!”, però el president del Reino de España atiava el foc sentenciant que el referèndum no es faria, que no hi hauria paperetes i que no hi hauria urnes. Mentre la societat catalana s’organitzava i les afiliacions a Òmnium Cultural i a l’Assemblea Nacional creixien com l’escuma. Aquell 2017 el president d’Òmnium, un Jordi Cuixart lliure, pacifista i pare recent, va lluir intervenint en el 49è Certamen de les Lletres Catalanes. El Palau de la Música, ple de gom a gom, s’enlairà dempeus per aplaudir les seves paraules. Mentre, i com un bàlsam per a la congestió catalana, el Real Madrid estava de baixa i el Barça d’alta. Amb la lliga a la butxaca la primavera preparava el referèndum mentre un Rajoy obsessiu continuava afirmant que no es faria. Les incògnites corrien per tertúlies i cafès, que on s’imprimirien les paperetes, que d’on vindrien les urnes, que com es pagaria tot plegat. Però alguns de Vila-rodona ja en sabien les respostes. El poble es manifestà més d’un cop en favor del referèndum tot recolzant al Govern des de totes les organitzacions vilatanes.






miércoles, 2 de mayo de 2018

140 - 2016 Vila-rodona a l’alça


Durant l’hivern de 2016 la corrupció del PP esdevenia tema de tertúlies, cafès i premsa. En part allò provocaria en breu la migració de vots des del PP a Cd’s. Per sort a Vila-rodona el nou ajuntament iniciava nous canvis i millores sense vescanvi de vots. Dinamisme, cultura i urbanisme en foren els grans eixos del nou consistori. Una gran fita fou l’expansió del poligon industrial amb empreses capdavanteres. Una d’elles fins i tot fou anunciada a TV3. El fet fou que Nintendo instal·lava la seva seu logística al parc industrial de Vila-rodona. Aquell juny en començaria les activitats. Mentre els senglars, sense depredadors naturals, amb menys caçadors i cada cop més bosc, esdevenien una plaga que arribava fins i tot a l’eixample de Barcelona.

La tardor de 2016 ens portà un premi Nobel de literatura sorprenent, en Bob Dylan, mentre dos coneguts de la política finaven, na Rita Barberà i Fidel Castro. Però el més important no serien ni Nobel ni difunts, sinó la celebració d’un aniversari a Vila-rodona. Causa n’era una construccció que havia dissolt el bipartidisme d’antany, la lluita de classes i la Guerra Civil entre guanyadors i vençuts. El nou ajuntament s’hi va posar de valent i la celebració dels 50 anys del Casal de Vila-rodona fou ple d’actes i festes compartides.

Mentre, i a la revista Paratge de l’Arxiu Nacional de Catalunya, es publicava un treball sobre una nissaga de Vila-rodona, els Rabadà. Aquesta va esdevenir en família benestant al segle XVIII per un fet compartit per més llinatges, el pas a la vinya previ abandonament del cereal. El mercat de l’aiguardent n’havia estat la guspira.









viernes, 27 de abril de 2018

139. 2015 eleccions brutes a Vila-rodona


Mentre l’Estat Islàmic feia estralls per Síria, els Estats Units pactaven una reconciliació amb Cuba i el vaticà tenia un Papa jesuïta, a Espanya fou un gran any d’eleccions i per cert, les de Vila–rodona les més emocionants de totes. Durant el 2015 es convocaren les eleccions europees, les autonòmiques andaluses, les municipals, les autonòmiques catalanes i les generals a les Corts. Potser per aquella raó, i per no perdre les properes eleccions, el PP insistia que la crisi econòmica s’estava superant, que tot estava en vies de millora i que gràcies a ells s’havia salvat el país. Cert que els bancs i els poders financers s’estaven recuperant de la crisi. De fet Santander, BBVA i La Caixa publicaven uns beneficis monstruosos. No obstant allò, el deute espanyol havia superat el bilió d’euros, és a dir, Espanya estava el doble d’endeutada que a principis de la crisi. Per tant, quan el PP deia que s’estava sortint de la crisi volia dir que bancs i financeres ja no els hi anava malament. La realitat era que la majoria de ciutadans continuaven ancorats en una flagrant falta de nivell adquisitiu. I aquella, i altres mentides del PP, van engreixar els dos sectors crítics d’aquella Espanya, els indignats i els independentistes catalans. Els primers s’havien organitzat en alternatives polítiques que creixien com l’escuma. Els segons s’estaven adormint per culpa de la falta d’unitat dels seus polítics.

Els indignats, inspirats en la revolta islandesa, s’havien configurat en partits polítics que anaven a desbancar al bipartidisme espanyol. Podemos de Pablo Iglesias, la PAH d’Ada Colau o el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, estaven rebent el suport popular dels qui, per una banda havien estat castigats per la crisi financera però que per l’altra no n’havien estat els responsables. En fi, que Islàndia, sense molts saber-ho, havia canviat la política espanyola i catalana. La de Vila no encara. Mentre un ministre Wert volia espanyolitzar els nens catalans, reconeixement implícit que els catalans no són espanyols.

Sota aquell rerafons, el PP i el PSOE se les veien a venir, i com van fer amb l’independentisme català, intentaren desacreditar els grups emergents i al final pactaren la investidura de Rajoy després d’unes segones eleccions nacionals. El resultat fou que atiaven el foc de l’antibipartidisme. Prova de la por que tenien PP i PSOE fou que els seus líders nacionals no pararen de visitar les principals ciutats espanyoles durant les municipals d’aquell maig. Fou del tot estrany un espaordit Rajoy i un indecís Sánchez anant a Barcelona per a les consistorials del 24 de maig. Però igual passaria amb les autonòmiques per por a l’independentisme i en les dues generals per al Congreso. En totes elles el mateix denominador comú, la pèrdua de PP i PSOE i l’ascens dels nous partits. De fet PP i PSOE havien estat els culpables de la crisi econòmica i ara els tocava expiar la seva culpa. El PP per haver desregularitzat els bancs i alliberat el preu dels terrenys, tot plegat per provocar el boom immobiliari. Però el PSOE per no haver parat aquella bombolla del totxo que li estava omplint les butxaques. L’un i l’altre foren simplement diferents rates de distinta claveguera. Vetaquí la raó final del seu pacte per investir Rajoy. Ambdós no estaven tan lluny políticament, tot i que el PP practicava la guerra bruta amb els independentistes. Vetaquí la xiulada de l'himne d'Espanya durant la final de Copa del Rei.

Però els comicis municipals a Vila–rodona foren més emocionants que la política nacional. De fet revestiren tot l’ordit d’un complot. Mentre l’alcalde socialista pactava cedir la seva candidatura al de CiU de Valls, els de CiU del poble no en saberen res. Així fou que un dels regidors de l’antic Ajuntament es va inscriure com alcaldable per CiU despertant la sorpresa i l’ofensa dels de CiU vilatans. Fou aleshores que Ramon Bricollé, afiliat a CiU, decidí presentar-se com independent amb un equip de cultes del poble. L’anterior alcalde, Josep Maria Comas i Pié, després de vint-i-quatre anys a l’Ajuntament, deixaria definitivament el càrrec i la política. Al final, i com passava per tota Espanya, no va guanyar tampoc el bipartidisme. El 24 de maig de 2015 el partit independent de Ramon Bricollé va obtenir cinc dels nous regidors. Vila–rodona també partia peres amb el bipartidisme, tot i que per altres raons que les nacionals.

Mentre passaria l'estiu de 2015 amb cal Santes fent bateig i algunes lectures pel Montagut abans que el Gaià la fes forta aquella tardor, una gaianada d'aquelles de cada cent anys.

En resum, aquell 2015 fou força mogut. Sobretot unes eleccions municipals, autonòmiques i generals que mostraren que el bipartidisme de feia segles s'havia enfonsat. El PP va perdre les majories i el PSOE no va recuperar l’esquerra. L’antiga idea d’esquerres i dretes creada a París durant la Revolució Francesa de 1789, es dissolgué temporalment en aquell 2015. Per desgràcia indignats i independentistes no estaven prou units per fer front als poders de sempre ni a la seva guerra bruta. Fins i tot la tonada  que cridaven durant algunes manifestcaions, ni un pas enrera, no s’avenia amb els seus idearis. Aquella oració havia estat colpida per un dictador l’any 1942 quan Estalingrat estava sent atacat per Alemània. Aquest fou Iósif Stalin. Per tant entre frases comunistes i manca d’entesa entre tots, la feblesa fou el punt en comú davant els poders clàssics de PP i PSOE. Com deia Maria Aurèlia Capmany pels anys setanta, els catalans no ens moriríem units sinó reunits.

Però, i gràcies al PP, els catalans farien pinya en breu.








martes, 24 de abril de 2018

138. Vila-rodona, el 9N i el dret a decidir.


Mentre Islàndia abandonava la crisi durant el 2013, Espanya continuava enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la seva història. Aquella pèrdua de llibertats, de nivell adquisitiu i de benestar social va alimentar, a l’igual que els indignats, les files independentistes catalanes. A més el PP va acusar a les autonomies de ser les principals responsables del deute nacional, però del cert que en nombres absoluts qui més deute acumulat generava era el propi govern central. Aquell no parava de parlar de solidaritat entre autonomies criticant els intents autonomistes catalans, però callava discretament el concert econòmic de Navarra i Euskadi, regions que feia anys que passaven pocs duros a la resta del país. En fi, tot era un ball d’interessos que anaven més enllà de la justícia i la veritat. Resultava obvi que no es podia diluir l’independentisme a Catalunya si el govern espanyol continuava dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja havien pagat molts cops. El català de les pedres en treia pa, sí, però la gallineta ja en tenia prou, i no pas d’ous d’or. En fi, que una gran massa de catalans volien la independència i el PP no aconseguia fer-los enrera. Davant aquella dificultat de convèncer als catalans, el govern espanyol va passar a un segon pla, la Constitución. Una llei aprovada per comicis l’any 1978, i ja difunts la majoria dels qui la votaren, havia de prohibir qualsevol intent de secessió. I d’aquí no es mogueren fins que el dret a decidir va portar al 20 de novembre de 2014. Els catalans es mobilitzaren per organitzar uns comicis sobre la seva independència. Davant aquella afronta PP i oposició, el PSOE, s’agermanaren interpretant la Constitución de 1978 com un impediment a aquells anhels. Ells sabien que si Catalunya marxava d’Espanya el deute monstruós que aquell estat estava generant no el pagarien mai i que serien intervinguts per Europa. Quedava clar que les lleis, tot i que havien de crear justícia, existien per defensar els interessos d’una part i justificar els abusos dels més poderosos. De fet totes les constitucions espanyoles havien estat igual amb el territori català. És a dir, si la llei que busca justícia és injusta, és inmoralitat. Per tant la carta magna espanyola esdevingué un paper ridícul davant els partidaris del dret a decidir. Vist el fracàs d’aquell intent, el PP va passar a una nova estratègia, la política de la por. Quan l’emoció de la paüra entra dins d’un, aquell ja no pensa. És a dir, sota la por un esdevé voluble. I així fou que el PP va començar la guerra bruta dient que si els catalans marxaven d’Espanya no cobrarien les pensions, que si es feien independents Espanya els faria fora de la Unió Europea, que si continuaven amb la secessió no podrien utilitzar l’euro, o fins i tot algun militar va declarar que si Catalunya marxava d’Espanya ell aniria a sotmetre-la amb els tancs. Però ja se sap que millor ser cap de ratolí que cua de “rata”. Al final la festa del 9 N no tingué aturador.

Durant l’any 2014 Joan Carles I per causes d’edat, de salut, de fortunes acumulades, d’escàndols amorosos i de filla i cunyat sota judici, va abdicar. Felipe VI el va succeir sota una imatge de marit fidel, persona justa i amb equilibri de les espanyes, virtuts inventades per a contrarestar les del pare. Aquell any però ni les intervencions del nou rei per Catalunya varen deturar el moviment del dret a decidir. El 9 de novembre de 2014, i amb tota normalitat, s’obriren escoles i instituts públics com a col·legis electorals. Milers de voluntaris coordinaren tot allò i al final, i tot i les amenaces d’intervenció del PP, el 9N es va celebrar. Aquell procés participatiu per a la independència de Catalunya esdevingué una gegantina festa pacífica i amb una gran taxa de participació. El sí a la independència fou un clam a tot Catalunya inclosa Vila–rodona. Amb aquell 9N els ciutadans de Catalunya havien perdut la por a les amenaces i a la política de la por del PP. Com deia el premi Sant Jordi 2006, Joaquim Pijoan, més pit i collons. Potser d’una manera més contundent s’expressava Lluís Llach en la seva novel·la Memòria d’uns Ulls Pintats dient que els fatxes espanyolistes estaven tan avesats a corre’s darrere el nostre cul, que el que menys s’esperaven era veure’ns els collons.