DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 12 de enero de 2018

119. La mort de Franco per una democràcia balsàmica

Durant el 1975 el dictador va caure greument malalt. Passaren les setmanes i molts patien, altres s’impacientaven, i un gran gruix en feia acudits. Que què li injectaven per tal que durés tant? Doncs Coca-cola, la “chispa” de la vida. Finalment el 20 de novembre d’aquell 1975 Franco expirava i la dictadura feixista veia els seus dies reciclats. A Vila–rodona, i prop d’aquell dia, s’organitzava un àpat a l’edifici de les monges. Uns anònims varen suposar que se celebrava el mutis definitiu del dictador. En conseqüència es denunciaren els suposats fets i algú fou cridat a donar explicacions. Finalment la cosa no va tenir més transcendència. Eren èpoques d’incertesa democràtica, de mal perdre conservador i de por a les esquerres. Però molts dels allí presents a les monges eren gent pacífica, culte i un pèl psuquera. De fet organitzaren aquell any les primeres colònies de Vila–rodona. El destí fou Valldosera amb un gran èxit de quitxalla. Aquell costum, i a partir d’aleshores, formaria part de la vida cultural i educativa d’aquell poble. Val a dir que els monitors i organitzadors d’aquelles colònies eren força proclius al PSUC, a les cançons de La Trinca i a la democràcia esquerrana. És a dir eren proclius a aquell president Companys a favor dels drets obrers, socials i nacionals. En tot allò es vinculaven llibertats nacionals amb llibertats democràtiques i antifranquistes.

Però la mort del dictador tenia un preu, la incertesa política. Ja se sap que el diner és covard i aquell fou el culpable de la davallada en el preu del vi a Vila–rodona. De fet les cotitzacions vinícoles baixaren a nivells de l’any 1939. Aquella mala situació es mantingué durant el 1976. Tot plegat, aquells mals preus del raïm i la fi de la dictadura, varen impulsar la queixa del camp català. Així s’iniciaren moltes mobilitzacions sota el sindicat Unió de Pagesos (Gavaldà, 2012). El que es reclamava era ben simple, preus més justs. Molts pagesos de Vila–rodona hi participaren activament. La gent semblava haver perdut la por tot i que uns altres temien perdre el poder. Però el monopoli espanyol catòlic sabria jugar bé les seves cartes provocant el que s'anomenà la transició. 

Per tant, i donat el context anterior, el poder va moure la màquina dels fàrmacs polítics. Calia endolcir el moment i no atiar el foc de les masses. Les primeres eleccions generals arribaren l’any 1977 guanyant un partit de centre, la UDC, capitanejada per Adolfo Suárez més alguns franquistes moderats. A Vila–rodona els vots es decantaren, en record del seu passat liberal i republicà, cap a l’esquerra (Gavaldà, 2012). Mentre molts carrers restaven encara per pavimentar en record d’un passat no millorat i en metàfora per a una revolta social.

Per asserenar els ànims dels massa nacionalistes es va fer venir a Tarradelles, el president de la Generalitat a l’ exili. Amb el rescat de les institucions catalanes tot va semblar assolit i les ganes de revolta apaivagades. Mentre els grans capitals nacionals continuarien, com no, en mans dels hereus franquistes. Tot canvia per no canviar gaire. Per sort, i davant aquella incipient estabilitat política, el preu del vi a Vila–rodona va pujar lleugerament (Gavaldà, 2012). Amb tot no fou suficient i les mobilitzacions sindicals i agrícoles continuaren. Pagesos i tractors transitaren amb pancartes i queixes per moltes ciutats catalanes. En fi que els moviments reivindicatius no s’acabaven de creure la democràcia. Calia per tant una dosis més de bàlsams. Així fou que en el 1978 se signà, i deixà votar, una Constitución espanyola. En aquella el successor de Franco, el Rei, continuaria en el poder, la unitat nacional sota el seu arbitri i la bandera espanyola protegida sota pena de presó. És a dir, el rei Juan Carlos I, borbònic, fou imposat com a Capità General de totes les forces armades. Aquelles tenien l’obligació de defensar la unitat nacional i la bandera en contra de tota secessió. Atemptar contra un d’aquells símbols, era, i és, punible sota pena de presó. Sols cal veure el cas d'Oriol Junqueres, de Jordi Cuixart o de Jordi Sánchez entre d'altres. En resum, massa democràtica no era aquella constitució. Amb tot, i per a distreure al personal, es va deixar que un bipartidisme ibèric naixés. Els espanyols ara badarien entre unes dretes plenes de franquistes i unes esquerres plenes de tot. Tot esdevindria com una guerra civil però, i per sort, incruenta. Els primers s’organitzaren sota el partit Alianza Popular, posteriorment Partido Popular, i els segons sota el PSOE i derivats.

Per deixar més convençuts als espanyols d’aquella democràcia balsàmica, s’ensenyava la Constitución a les escoles. Allò era part d’un adoctrinament estatal per potenciar una creença en el nou govern encara franquista. Per acabar de posar més pomada analgèsica, algú es va inventar el cafè per a tots, és a dir, la instauració d’autonomies per tota Espanya. Fins i tot algunes que mai no havien ni existit, ara tindrien categoria de regne medieval. Allò amagava dos objectius, per una banda diluir les comunitats històriques com Euskadi, Galícia i Catalunya; i per l’altra deixar contenta a la resta d’Espanya. En fi, que aquella democràcia balsàmica era un vestit fet a mida per a contenir qualsevol nacionalisme no espanyol. En aquell sentit calia distreure al poble i en allò el cinema hi va jugar un gran paper. Amb la democràcia a ple rendiment, l’economia en marxa i la censura oblidada, el cinema de Vila–rodona s’atrevia a passar espanyolades de destape i baixa qualitat artística. Al principi els pits i culs femenins varen funcionar força bé, però en aquesta vida tot cansa. Eren temps de sereno però ja no de serenor. Mentre, i al cine Poll, el dels menuts, la sessió del diumenge a la tarda era plena de crits i xiscles entre la canalla. Molts n’hi havia que jugaven al llumí a dalt del galliner, o que llençaven un grapat de pipes als de baix. El vigilant sovint no donava coll a tanta guarderia. Tot plegat, era el gran espectacle per a la quitxalla del poble, el gran Cinema Paradiso per qui hagi vist aquesta pel·lícula.

Així que mentre Espanya explorava la democràcia durant aquell 1978, el creixement econòmic va sobrevenir. El diner és covard, i si un país no dona garanties d’estabilitat, els inversors fugen. Però ara Espanya oferia bones perspectives polítiques, i per tant, econòmiques. Prova d’allò en fou que el preu del vi a Vila–rodona assolí màxims equivalents als de 1958. No obstant allò, continuaren les mobilitzacions de pagesos amb altres reclamacions. El camp, i des d’èpoques medievals, havia estat sempre un oblidat pels poders. Potser tocava fer un pas més. 

miércoles, 10 de enero de 2018

Rajoy un ignorant

Rajoy ignora a Catalunya

El Premi Príncep d’Astúries, Amos Oz, deia que és difícil odiar a un poble si llegeixes els seus autors. La pregunta és si Rajoy llegeix a doctes independentistes. A les escoles catalanes es fa llegir els clàssics espanyols per evitar el que passa amb la majoria dels conflictes, que neixen de la ignorància. Tot i així Rajoy no para d’esmentar el sentit comú en contra l’independentisme. Cal recordar que el sentit comú engloba molts prejudicis i no pas la lògica científica. En fi que el sentit comú d’en Rajoy és el menys comú dels sentits. Potser per això anomena radicals als pacifistes independentistes, els envia a la presó, o amenaça d’enviar més Piolins. En Rajoy no entén que els militars no tenen un ofici sinó dos, un de sagrat, protegir, i l’altre sacríleg, esbatussar. Les porres de l’1 d’octubre foren el comportament d’algú incapaç d’imaginar una solució. És a dir, un conflicte no s’acaba amb el primer cop de porra sinó amb un canvi de llenguatge. No obstant Rajoy despatxa el tema català parlant de democràcia tot i que l’1 d’octubre la va colpejar. La por és contagiosa però l’esperança també. I si les porres espeteguen, poble desarmat, poble escaldat - si vis pacem para castrum, quelcom buscat per Rajoy amb tota la provocació contra Catalunya. En fi, l’enfado de Rajoy amb Catalunya és la moneda dels ignorants. La malaltia de l’inculte és ignorar la seva ignorància. La barbàrie és atrevida però la saviesa prudent. Tot i així Rajoy intervé subtilment alguns mitjans per fer dubtar de la veritat però mostrant la seva derrota. No entén que el conflicte català no és qüestió de forces sinó de diners. Com deia Pericles guanya el que disposa de l’última moneda. En tal cas, i si Catalunya estigués implicant la recessió econòmica a Espanya, la cosa és molt simple, que Rajoy deixi marxar a aquesta autonomia del Reino de España. Quan un vaixell s’enfonsa tot mariner sap que cal fer, desfer-se d’un llast. Deia Josep de Calassanç que al bon mariner se’l reconeix en el moment de la tempesta. Alliberis de Catalunya i España irá bien.

martes, 9 de enero de 2018

118. Vila-rodona entre la crisis del franquisme i la de l'aigua


Per aquelles èpoques s’expandia la instal·lació d’una petroquímica a la província de Tarragona. El projecte, aprovat des de Madrid, ja havia construït les seves primers fàbriques durant l’any 1965. Però aquell monstre industrial requeria d’una gran necessitat d’aigua. El balanç hídric del Camp de Tarragona era del tot deficitari per a aquell projecte (Rabadà, 2007), és a dir, amb aquella petroquímica caldria tard o d’hora aigua d’altres bandes. De fet els primers informes així ho indicaven. Però en aquells temps els mitjans no denunciarien al règim i l’informe fou canviat dient que sí hi havia prou aigua. En fi, que es varen exagerar les reserves d’aigua del subsòl. La construcció de les petroquímiques, amb alta demanda d’aigua, més la conseqüent població immigrant, provocaren la sobrexplotació dels pous litorals amb greus conseqüències. En pocs anys la comarca en sortiria molt afectada. Els negocis estatals eren així, pan para hoy pero hambre para mañana.

Mentre l’antiga rasa oberta per al tren Transversal l’any 1883 a Vila–rodona fou en breu aprofitada per a altres usos menys nobles. Aquella línia fèrria, que mai no es va arribar a construir, va deixar un esvoranc que ara trobaria farciment. Durant el 1972 aquell clot va començar a omplir-se de brossa del poble. Les olors del nou abocador, els fums de la crema de brossa, les filtracions d’aigua i la presència de rates foren un nou problema per al terme. Però aquell any, a part d’alguns carrers pavimentats, fou més important un primer avís per al franquisme. La crisi mundial del petroli, i l’encariment dels carburants, fou la primera banderilla a la pell de brau espanyola. Probablement l’encariment del gas-oil va provocar també la pujada del preu del vi. Es feia cada dia més evident que l’economia nacional no estava deslligada dels interessos internacionals, és a dir, el franquisme hauria d’adaptar-se als nous temps tard o d’hora.

Un segon avís per al franquisme va passar durant el 1973. Ajudats per la CIA, diuen uns, o si més no amb el seu beneplàcit, un dels successors de Franco, Carrero Blanco, fou assassinat per l’ETA. La tècnica fou un gran explosiu en un túnel excavat sota terra. Quan l’automòbil va passar-hi per damunt fou accionat el dispositiu. Els acudits sobre quants metres va volar el cotxe corrien per tota Espanya, directo al cielo, i és que en Carrero Blanco era molt devot.

A tot aquell context s’hi sumà un tercer avís, la pressió internacional. Era obvi que moltes nacions desitjaven que Espanya obrís fronteres passant a la democràcia. Molts inversors anhelaven entrar en aquell paradís verge del capitalisme. El país no s’hi podria resistir eternament i el franquisme ho sabia. Però un quart avís va venir de l’evident pèrdua d’influència dels religiosos. Ja s’ha dit que alguns, i sense embuts, havien criticat al règim. Les escoles religioses, privades, també perdien pistonada. A Vila–rodona, per exemple, les germanes Felipenses varen haver de deixar el convent. Potser la manca d’alumnes hi va tenir a veure. En fi, que mentre la crisi internacional del petroli continuava, i amb ell, l’encariment del vi, aquella economia franquista estava a les últimes.

Amb aquella crisi, el boom industrial i la marxa de vilatans a Barcelona, molts foren els qui ara serien considerats forasters tot i ser fills del poble. El fet de viure i treballar a ciutat va enlairar un tel invisible entre vila–rrodonins residents i vilatans retornats. Semblava existir certa competència entre qui venia de ciutat i qui vivia al poble. De fet molts dels qui van marxar ara feien ostensió de riquesa pel Casal de Vila–rodona. En fi, que uns volien demostrar l’èxit assolit i els altres, amb certa enveja, s’estimaven la humilitat vilatana. Termes com pixapins, camallargs, quemacus o simplement barceloní, delataven aquella rivalitat entre rurals terrenals i burgesos anodins.

Però durant aquella etapa Vila–rodona va veure néixer una nova entitat. Aprofitant que les monges Filipenses havien abandonat el convent, un grup de joves cultes aconseguiren fer-se càrrec de l’edifici. Corria l’any 1974 quan s’inauguraren tota una sèrie d’exposicions en aquell immoble. Allò esdevindria l’inici del Museu de la Vila que Millan Martínez, Josep Baloja, Pilar Vives, Josep Santesmases, Conxita Rabadà, mossèn Josep Maria Mustè i d’altres, gestionarien amb enginy. Aquell últim, de fet, va pagar el cartell lluminós per anunciar el museu al carrer. Però l’edifici pertanyia a un patronat religiós, Patronat Benet, fet el qual comportà dificultats en un futur. L’OPUS hi estaria al darrere.

Però, i tornant a l'aigua, degut a la gran necessitat d’aquesta entre petroquímiques i nous barris de treballadors, molts pous litorals foren sobreexplotats. Allò va provocar la salinització dels aqüífers, és a dir, que tota Tarragona tenia aigua salada a l’aixeta. Les empreses d’aigua embotellada feren l’estiu mentre molts habitants de la costa anaven a omplir garrafes pels pobles de l’interior. Les cues a les fonts de Vila–rodona començaren a sovintejar. Aquella manca d’aigua podia ser resolta amb un embassament, però la incompetència d’aquells temps enfonsaren la idea. La companyia Empetrol, actual Repsol, junt amb el Ministeri d’Energia, feren construir un embassament al riu Gaià prop El Catllar. Aquella presa havia de formar part d’una xarxa de pantans que de més a menys alçada portarien aigua al Barcelonès i al Baix Llobregat. La intenció era enllaçar Riudecanyes amb el de Foix a través del de El Catllar. Per desgràcia el nombre de falles en el substrat de El Catllar era tan elevat que la gran majoria de l’aigua del Gaià es perdia per infiltració. En fi, que mai no es va veure ple aquell embassament i l’aigua de Riudecanyes mai no va passar al barcelonès (Rabadà, 1997). Però la construcció de la presa aportà dues coses. La primera, un gran nombre de fòssils marins per al futur Museu de Vila–rodona. I la segona, aigua per a la indústria petroquímica de Tarragona. Per desgràcia aquell migrada fontana del Gaià no va poder suplir l’aigua salada de les aixetes tarragonines. Les cues per omplir garrafes d’aigua a les fonts de Vila–rodona, i pobles del voltant, es continuaren succeint. Això sí, el franquisme cuejava els seus últims rajolins.


viernes, 5 de enero de 2018

117. Vila-rodona i la crisi dels 70

Des de l’edat medieval que els carrers del poble havien estat de terra sense cap mena de paviment. Tot i així, i durant aquells anys seixanta, es va  començar a pensar en recobrir-ne els principlas de formigó o grava asfaltada. De fet el pas de tractors amb més pes que mules i ases així ho exigia. Aquells animals estaven sent substituïts pels motors. Senyal d’allò fou que en el programa de la Fira de 1967 ja no es va esmentar la venda de bestiar a dalt del castell. En fi, que el trànsit a gas–oli havia reemplaçat al de quatre potes i ara calia pavimentar els carrers. Tot i així la fira del bestiar de llana, que es convocava el dimarts, va aguantar uns anys més. L’última mula al poble, la de Llorenç Vives Camps, fou sacrificada a finals dels setanta.

Durant el 1970 va iniciar-se la crisi del petroli. L’augment de preu dels carburants va tocar de mort a moltes economies. Aquella etapa depressiva va afectar més de la meitat d’aquella dècada. Però aquell fet no fou l’única xacra de 1970. El 12 d’octubre van caure a El Catllar uns 119 litres per metre quadrat. Allò no fou un fet aïllat. Aquells forts aiguats foren generalitzats per tot el Camp de Tarragona. Com acostumava a passar en aquelles ocasions la gaianada pertinent va fer acte de presència (Gavaldà, 2010). No seria la primera ni l’última d’aquell segle. Aigües avall tot es perdia en el desgavell de la riuada. Però el que més s’havia perdut durant aquell 1970 no fou aigua al mar. La pèrdua d’habitants a Vila–rodona s’havia agreujat durant la dècada anterior. Ara tot just eren unes 1.116 persones, 350 habitants menys que feia 10 anys, és a dir, s’havia evaporat una quarta part del poble. La manca d’una industrialització eficaç més la mecanització i la disminució de braços en l’agricultura, va produí tot plegat la migració de vilatans cap a les ciutats fabrils catalanes. Lluny ara quedaven aquells 2.200 habitants de finals del XIX. Els grans temps de la vinya havien passat i ara li tocava l’èxit al món urbà. Per sort un grup de joves del poble s’estaven organitzant com a nucli social i cultural. En foren protagonistes en Josep Santesmases, na Pilar Vives i d’altres. Aquell mateix any muntaren una exposició sobre la fira del poble a la Casa de la Vila. Era el preludi del Museu de la Vila i posteriorment del Centre d’Estudis del Gaià.

Mentre l’any 1971 es va fundar l’assemblea catalana Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, un organisme antifranquista on molts de Vila–rodona hi foren presents. Però independentment del règim feixista, un altre problema era l’abandonament dels camps. Des de la fil·loxera fins a les últimes millores agrícoles, els pagesos havien anat deixant erms darrere seu. Donada la baixa productivitat de vessants i terrasses de cultiu, l’agricultura es va centrar en explotacions intensives a les valls. Allò va desencadenar tres perills per al territori. El primer l’augment d’incendis forestal, el segon l’augment del nombre de senglars, i el tercer la reducció de les reserves d’aigua (Rabadà, 1997).

El primer risc derivat de l’abandonament de camps fou l’augment del nombre d’incendis forestals. Al deixar erms els vessants de muntanya el bosc els va colonitzar altre cop. És a dir, en poques dècades on abans hi havia terrasses ara hi creixien els pins. Prova d’allò era que els incendis forestals havien estat inexistents durant el segle anterior. La raó? No hi havia pràcticament bosc pel terme. Ja vam dir que tot estava cultivat per la vinya i per tant sense pólvora no hi ha explosió. Un altre factor que intervenia era que el poc bosc que quedava estava molt ben gestionat i net de restes vegetals, arbustos i brots d’arbres joves. La causa d’allò eren, i per una banda, els ramats que pasturaven i deixaven el bosc net de vegetació inferior, i per l’altra els humans que explotaven la llenya d’aquelles pinedes i alzinars. En definitiva, amb poc bosc i ben esclarit els incendis eren nuls (Rabadà, 1997).

El segon perill degut a l’abandonament de conreus fou l’actual plaga de senglars, uns animals que feien, i fan, moltes maleses entre els cultius. La relació de la seva proliferació amb l’abandonament de camps l’hem de buscar en la història. A partir del segle XVIII les millores tecnològiques de la Revolució Industrial havien permès elevar la producció d'aliments i la reducció de malalties, en conseqüència la població catalana va augmentar ràpidament. Allò va tenir tres efectes que feren proliferar els senglars pel nostre territori.

El primer l'augment de ramaderia per aportar més aliments a la població creixent, i junt amb allò, la necessitat d’extingir un depredador d’aquella, els llops. Per desgràcia aquell cànid també esdevenia l’enemic natural dels senglars. Així doncs, a menys llops més senglars. El segon fet fou el creixement de les urbs, la pèrdua de població rural i la conseqüent disminució en el nombre de caçadors, és a dir, a menys caçadors més senglars. La prova la tenim avui dia a Collserola on hi ha una de les poblacions més grans de senglars davant d’una de mínima de caçadors. El tercer factor fou l'abandonament progressiu de molts camps agrícoles que amb el temps derivaren en boscos, i a més bosc més senglars. En definitiva, amb pocs caçadors, molt bosc i cap llop, la plaga de senglars es convertí en un fet que avui dia encara dura.

L’últim risc derivat de l’abandonament de les plantacions fou la disminució dels cabals fluvials i de les crescudes catastròfiques. Ja hem explicat que el bosc evapora i consumeix grans volums d’aigua, pel que aquesta no arribaria al cabal del riu. D’altra banda el sòl del bosc, més esponjós que el d’un cultiu, permet una major infiltració que alimenta els arbres. Per tant allò també restaria cabals sobtats en cas de crescudes. En definitiva, a més bosc menys aigua al riu (Rabadà, 1997). Però a aquell problema hídric s’hi sumaria un altre des del franquisme.


martes, 2 de enero de 2018

116. El Casal de Vila-rodona i el perdó d'una guerra


Durant el 1961 es creen els Setze Jutges i s’inicia el moviment de la Nova Cançó. Òbviament Franco i els seus no hi estaven d’acord però la repressió franquista, tot i prohibir el català en els missatges del telègraf, ja deixava fer algunes coses. Per exemple, i durant el 1962, es va fundar la nova l’Editorial 62 que publicaria autors locals. Sota aquell context, i a Vila–rodona, s’anaven coent grans idees que per desgràcia costaven molt cares. Dos en foren els exemples d’allò. Un primer la bassa per a regar, i un segon molt més ambiciós, un local per a tot el poble.
El primer projecte va néixer de la dificultat de regar totes les hortes, sobretot durant l’estiu. Aquell problema feia anys que flagel·lava als pagesos. Una solució que es proposà fou la construcció d’una gran bassa. Amb aquella es recolliria l’aigua nocturna del rec que retornava al riu. Acumulada així es podria aprofitar per regar en escreix els horts de la vila. I així fou que aquell 1962 l’Ajuntament va comprar per 35.000 pessetes un terreny a l’Horta de Dalt de Maria Helena Valentí. La intenció era ubicar-hi allí la bassa. El problema era poder pagar aquella construcció.

El segon projecte el mostrava l’antic cafè de El Molí. Sols l’entrada ja cridava reformes urgents. El pes del temps, dels balls i de les tensions vilatanes l’havien fet perdre la lluïssor d’inicis de segle. Però, i per l’altra, al de La Societat li passava el mateix. Davant d’aquella necessitat es va crear una comissió per tractar aquell tema. D’aquella en sorgí una idea, la de construir un nou edifici per dissoldre les tibantors entre El Molí dels conservadors i La Societat dels republicans. La guerra ja havia fet prou mal i calia modernitzar Vila–rodona. Com va dir el constructor Josep Busquets Alegret, seria un local de la població i no de cap partit. Òbviament la proposta enlairà defensors i detractors mentre en Busquets no parà de trucar portes per convèncer als vilatans. Intents de posar pals a les rodes vingueren, fins i tot algú va influir en els continguts d’una conferència en contra un casal sense partidisme polític. I com no, alguns conservadors del poble, varen fer pressió per tal que fos el seu local, El Molí, el benefactor de les possibles reformes. Finalment, i sota la tossuderia d’en Josep Busquets, una majoria recolzà el nou edifici de El Casal de Vila - rodona. I novament el gran escull, la pela.

Mentre les veus contràries al règim s’alçaven per arreu, la Nova Cançó feia de les seves, i fins i tot alguns sectors de l’església es mostraven clarament crítics. L’any 1963 l’abat de Montserrat va fer unes declaracions al diari francès Le Monde en contra del franquisme. Anys més tard, durant el 1966, la caputxinada va ressonar a la Universitat de Barcelona, i aquell mateix any una manifestació de capellans va clamar en contra les tortures del règim. Vila–rodona, amb un sector crític creixent, ja no era tan aliena a la realitat política. Però les prioritats de sempre li reclamaven majors atencions, l’aigua. De l’11 al 15 de setembre d’aquell 1963 s’esdevingueren intenses pluges en la capçalera del Gaià que provocaren una forta crescuda. A Valls, per exemple, precipitaren 155 mm, 100 dels quals en poc més d’una hora (Gavaldà, 2010). Cada cop quedava més clar que pluja de 100 en capçalera, gaianada forta per la llera.

Però aquell any a Vila–rodona li va tocar la grossa, i no va ser la loteria nacional, sinó un gest del qui havia marxat l’any 1927 a Mèxic, Enric Benet i Arnavat. Aquell, encara a Mêxic, va visitar Vila–rodona aquell 1963 per descobrir com havia desmillorat el poble. Se li va fer ben palès que El Molí i La Societat estaven igual que com els recordava, però molt més envellits. De fet ja n’havia parlat d’allò amb amics, batlle i autoritats. La sorpresa fou quant dies més tard, concretament el 26 d’agost, i des de Barcelona, va realitzar una transferència abans de marxar a Mèxic. A l’endemà va enviar una carta a l’alcalde, Josep Barril Miquel, i al president de la Cooperativa, Josep Rabadà Marcet, comunicant la quantitat i el compte en la Caixa de Pensions. I allí estaven, 1.500.000 de pessetes de l’època per reformar els cafès, fer un cinema nou per a la quitxalla i renovar el dels adults (Santesmases, 2012). Aquella donació recordava la que Artur Mundet, també un català a Mèxic, havia fet recentment a Barcelona per a la construcció de les Llars Mundet. A diferència d’en Mundet, en Benet no va veure el seu projecte acabat. Per desgràcia, i a Mèxic, quatre setmanes més tard va morir sobtadament. Allò va deixar en mans del poble els diners i el seu objectiu. Sort o desgràcia?

Durant l’any 1964 la proposta de fer un nou local més gran i més modern per oblidar els antics, vells i rivals, Molí i Societat, estava en boca del poble. El diumenge, 29 de novembre d’aquell 1964, la comissió assignada per debatre l’assumpte va votar a favor que el veïns decidissin que preferien, si reformar els vells o fer-ne un de nou. Cal recordar aquí el paper que Josep Busquets va fer al respecte. Anant casa per casa, i argumentant en contra d’alguns conservadors, va fer bona pedagogia del que calia fer, un nou casal sense partidismes, per tal d’evitar el que no calia fer, repetir els errors polítics del passat. I el 20 de desembre s’aprovà per assemblea veïnal que un nou Casal seria enlairat sobre el pati cedit pel celler de la Cooperativa, l’antic sindicat conservador. Allò canviaria la vida del poble per sempre més.

D’aquella manera s’endegà el projecte del Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). El problema era que aquella idea era més ambiciosa que la pagada per Enric Benet, és a dir, calien més diners (Santesmases, 2012). Per beneir aquella situació, i entre el 6 i el 10 d’octubre de 1965, uns forts aiguats es feren sentir per tot el Camp de Tarragona. La gaianada pertinent no hi faltà. De fet les pluges ja ho indicaren. A Tarragona caigueren uns 220 litres per metre quadrat i a la veïna població de Bràfim foren uns 106 (Gavaldà, 2010).

Independentment d’aquells aiguats, el poble era conscient que calien altres fons de finançament per a la construcció del nou local social. Per a aconseguir més cabals es proposà la participació de totes les famílies del poble com a socis del nou Casal. La quota mínima havia de ser de 2.000 pessetes pagable a terminis o en quotes de treball. La resposta fou aclaparadora ja que la majoria de llars s’hi bolcaren, fins i tot els que havien marxat del poble. Es recolliren unes 850.000 pessetes. Tot i així algunes famílies, molt poques, es negaren a fer-se sòcies, però els seus fills s’hi acabaren fent posteriorment. Amb tot es comprà un hort per a poder fer el cinema i la sala de ball. El nou Casal buscava un gran espai modern on encabir-hi qualsevol acte social amb tot el poble dins. Molí i Societat, per dimensions i rivalitat, mai no ho hagueren permès.

Finalment les obres del nou Casal s’iniciaren el juliol d’aquell 1965 amb la participació i l’efervescència de gairebé tota Vila–rodona. Els diumenges resultaven d’especial il·lusió amb una munió de voluntaris treballant en aquella obra. Per afegir més eufòria, i també gràcies a la donació d’Enric Benet, es construí el nou cinema Parroquial per a la quitxalla, o Cine Poll. L’antic havia estat en els baixos de l’Ajuntament, però el nou seria edificat sobre l’hort del convent de les Filipenses. Prèviament el Patronat Benet va cedir els terrenys a la parròquia. Aquell cinema s’obrí aquell mateix novembre de 1965 i tot just un any més tard ho va fer el nou local social. Aquella Fira de 1966, i amb la presència del governador civil de la província, Rafel Fernández Martínez, s’inaugurava el nou Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012), una fita on se superava la rivalitat, les rancúnies i els recels de segles entre liberals i carlins, entre progressistes i conservadors, i entre republicans i franquistes. Aquella entitat cultural i lúdica del poble substituí per sempre més el bipartidisme entre El Molí de dretes i la Societat d’esquerres. Ambdós cafès tancaren les portes davant un Casal que unificava el poble. Tot i així alguns vilatans es resistiren a compartir aquell espai comú de cinema, cafè i tertúlies. Però en conjunt les bèsties del passat s’havien dissipat. Sols en restaven les que el cartell d’aquella Fira esmentava, la clàssica fira de bestiar. I com manava el costum medieval, equins i bovins es concentraven a la paret est del castell de Vila–rodona. Per desgràcia aquell mercat d’animals tenia posat el cronòmetre enrere. En un tres i no res els tractors substituirien a tot al bestiar del camp. La Fira medieval d’animals de dalt al castell s’esmorteïa a ritme d’un fòssil vivent.

Amb el Casal de Vila–rodona en marxa es va tancar l’arnat cinema de La Societat. De fet, i com s’ha dit, foren dos cinemes nous. Un, el ja esmentat Parroquial per a la quitxalla, o Cine Poll, on cada diumenge per la tarda es feia una sessió de cinema. I el segon era el del Casal on s’hi projectaven pel·lícules per a adults amb doble sessió el dissabte per la nit i el diumenge per la tarda. Normalment projectaven la dolenta primer per passar la bona després. Molts assistents venien sols a la segona pagant una mica menys per a la sessió. Això sí, un NODO de propaganda franquista hi estava sempre present. Calia que el poble admirés les gràcies i les excel·lències del règim amb un Franco pescant tonyines, caxalots o truites, quan no inaugurava un pantà o un gran pont. Caudillo de España por la Gracia de Dios.

Amb NODO per a tots, els dos cinemes anteriors gaudiren des de l’inici d’un gran èxit d’assistència. Gent d’altres pobles i contrades venien a passar la tarda al Casal de Vila–rodona. Sovint era tanta la clientela al cinema que s’havien d’afegir cadires a la sala. En definitiva, aquell Casal de Vila–rodona significà un primer pas per a perdonar-se una Guerra Civil.



viernes, 29 de diciembre de 2017

115. Canvis de clima i canvis demogràfics a Vila-rodona

La dècada dels seixanta va marcar la fi d’un gran període que s’havia iniciat durant els segles XII i XIII. A partir dels seixanta, i gradualment, els hiverns deixarien de ser tant freds iniciant-se la fi definitiva de la Petita Edat del Gel. Avui en dia això es confon amb el canvi climàtic global. Aquest últim ha estat un increment generalitzat de les temperatures de la Terra abans que nosaltres, els humans, contaminéssim la seva atmosfera. Aquest fet va iniciar-se, i per causes astronòmiques i naturals, ara fa uns 14.000 anys. Des d’aleshores, i amb alts i baixos, la temperatura global terrestre ha anat fent-se més benigne abandonant definitivament l’època glacial precedent. De fet el nostra planeta porta oscil·lant entre períodes glacials i temperats molts milions d’anys. És a dir, sempre han succeït canvis climàtics a la Terra i el que avui realment es discuteix és si la pol·lució humana pot accelerar, o no, aquesta tendència a l’escalfament encetada ara fa uns 14.000 anys (Rabadà, 2000). De fet una minoria de científics veuen l’escalfament global com un cicle natural i no pas com una conseqüència de la contaminació. Del cert que el canvi climàtic global resulta de la combinació de diferents cicles astronòmics, els coneguts cicles de Milankovitch, que abasten milers d’anys. L’escalfament recent pertany a poques dècades i queda fora dels grans cicles astronòmics. Canvis en l’activitat solar, en l’eix de rotació terrestre, en les corrents termohalines dels oceans o en altres fenòmens regulen els recents períodes càlids o freds. Les dades geològiques antigues i les històriques recents ja ens diuen que s’han produït en altres ocasions petits rescalfaments del planeta com l’actual. Durant els segles X i XI va existir el període càlid que ja hem indicat, un època que va permetre als Víkings assolir Islàndia, Grenlàndia i Canadà. Un altre exemple n’ha estat la Petita Edat del Gel, una sèrie de segles de grans glaçades, icebergs baixant per l’Ebre i estius molt frescs entre el XIV i el XX (Rabadà, 2000). D’altra banda, i a finals del XIX es donà un augment de les temperatures relacionada amb un increment de les taques solars (Nombre de Wolf). Tot plegat va iniciar l'escalfament global d’avui en dia, fet que va provocar el tancament dels pous de glaç del litoral. L’arribada posterior de la nevera elèctrica va fer la resta.

La conclusió de tot l’anterior és òbvia, cal deixar que els fets i la ciència, i no les opinions, facin el seu camí per assolir la veritat sota tres preceptes essencials: ser humils, objectius i sobretot pacients. Mentrestant, i com deia Soren Kierkegaard, les paradoxes són idees grandioses en embrió. Ara mateix el canvi climàtic n’està ple.

Durant la dècada dels seixanta les millores econòmiques començaren a notar-se. De fet el preu del vi a Vila–rodona va romandre més o menys igual durant tota aquella dècada. També Catalunya en notà els efectes amb una creixent i moderna industrialització. A conseqüència d’aquella expansió fabril es produí una abrupta arribada d’immigrants espanyols per terres catalanes. Allò va crear grans barriades sense un pla urbanístic previ ni ben dissenyat. Les grans ciutats varen empescar-se-les per a fer-hi front. Des de l’Estat però, no va semblar que els importés massa l’assumpte i la solució va restar definitivament per als ajuntaments.

Mentre, i donat el creixement econòmic, molts assoliren més temps per informar-se, pensar i organitzar-se. Des de la cultura, i des de l’exili, començaren a sorgir moviments com els Fets de Palau a favor de la llibertat d’expressió i en contra del règim. Pau Casals esdevingué simple i contundent, la llibertat no és negociable; en Joan Fuster més emprenyat, estem farts d'haver de demanar perdó per existir; i el foteta de n’Ovidi Montllor, juganer i irònic amb les paraules, hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent que no li agrada que es pense, es parle i s’escriga. Res canvia, tot repeteix. Tu ja m'entens.

Vila–rodona, un pèl més apartada d’aquell bullir d’idees, es dedicava a renovar la xarxa de captació d’aigua construïda l’any 1893. Ara un dipòsit a dalt el castell repartiria per gravetat l’aigua a totes les cases. Estàvem en l’any 1960 i la fira d’animals que es feia dalt del castell estava minvant. Tractors i maquinària agrícola els estaven substituint mentre ametllers i avellaners gaudien d’una gran expansió (Badia, 2008). Però aquelles millores en serveis i cultius tampoc aturaren la pèrdua d’habitants a Vila–rodona. Durant aquell 1960 la població romania sobre els 1466 habitants, 281 menys que feia 30 anys. En fi, que un setze per cent de la població havia marxat. Eren temps de migració rural i embotiment urbà.

miércoles, 27 de diciembre de 2017

114. Postguerra dels 40's als 50's


Durant el 1946 un català, en Josep Vila Sivill (1904-1967), començava la fabricació a Espanya d’un revolucionari estri per a escriure. El nom del nou estri era Regina Continua però aquell mateix any un altre català, en Amadeu Arbolés, li va donar el nom de bolígraf. Tot i ser un invent d’un húngar resident a Argentina, el senyor Biro, aquella novetat va canviar d’allò més les aules de la península. Ara ja no caldria sucar la ploma o carregar l’estilogràfica amb la tinta que tot ho tacava.

Però les escoles d’aquell temps patien una gran xacra, la prohibició del català. Aquesta proscripció també afectava llocs públics i estaments oficials. En fi que el català va passar a la il·legalitat. A Vila–rodona, i sota gran secret, el mestre del poble, el senyor Pastells, feia classes de català clandestines als joves Llorenç Rabadà, Josep Calaf, Joan Jandet i a algú més. El risc de ser empresonat, si era descobert, era segur. Corria el 1948, i durant uns tres anys, de gener a març les sessions anaren continuant. Mentre el preu del vi a Vila–rodona va baixar per estabilitzar-se durant els dos anys següents. Amb tot, ni la forta sequera de l’estiu de 1949 ni els forts aiguats del 23 al 29 de setembre d’aquell any, alteraren l’estabilitat del preu, sols provocaren una gaianada i algunes destrosses a la sèquia.

Però un dels problemes fonamentals d’aquells anys no era ni la clandestinitat del català ni el vi, era el context econòmic general. L’autarquia que patia el país havia estancat la seva economia. Per molt que els preus dels productes romanguessin més o menys estables, la feina era cada cop més escassa als pobles. Aquella crisi del món agrari provocà que molts pagesos busquessin millor fortuna lluny dels seus orígens. Com deia Josep Santesmases a Quarts i Hores I, qui decideix la migració no són els economistes, ni els empresaris ni els polítics, sinó la misèria. Vet aquí la forta immigració a les grans ciutats de Catalunya, i fins i tot d’Europa. La majoria procedien d’Andalusia, Múrcia, Extremadura i Aragó. A aquells immigrants se’ls anomenava castellans, tot i que no eren de Castella. Però també els pobles catalans patien de manca laboral i molts d’ells iniciaren el seu camí a la solitud, a l’abandonament i finalment a l’enderroc. Salmella, l’Albà Vell i d’altres viles esdevindrien esquelets d’un passat agrícola que mai més no tornaria. A Vila–rodona tampoc hi havia massa feina, i la que hi havia era força dura. Per exemple, els ramats d’ovins s’anaven a comprar a Santa Coloma de Queralt, fet que obligava a fer a peu un llarg viatge d’anada i tornada. Aquell camí el feien els pastors o carnissers. De fet, i en aquells temps, l’ofici era gairebé el mateix. Sovint per abaratir el preu s’ajuntaven diversos pastors, Rabadà de Vila–rodona i Salvat de Vilabella per exemple, per a fer una compra conjunta per després repartir-se-la, o escandellar. En fi, que davant tot aquell context de duresa i manca laboral, postguerra i misèria, no fou gens estrany que molts vilatans pensessin de marxar a Barcelona. Allí la indústria, els serveis i les oportunitats oferien un ventall laboral infinitament més ampli. De fet alguns habitants de Vila–rodona ocuparien porteries pel barri de la Sagrada Família, sobretot del carrer Enamorats. En foren exemples els Gallardé, cal Garric i els Fàbregas. Un degué ser el primer i la resta hi seguiren. Però durant aquell 1950 el gran èxode encara no havia començat de debò. No obstant allò, aquella incipient arribada de nouvinguts a Barcelona implicà la necessitat de comprar habitatges i la necessitat de crèdits. En aquells temps les hipoteques eren molt cares. Amb rèdits que oscil·laven entre el 8 i el 20% superaven en escreix el que anys més tard s’oferiria. Tot i així el preu dels pisos era moderat i assequible. Aquella situació fou totalment la inversa als anys noranta i dos mil amb cases pels núvols i crèdits regalats. Més endavant s’entendrà el canvi.

Durant el 14 d’agost d’aquell 1950 unes fortes pluges provocaren destrosses diverses. Per aquella raó l’Ajuntament va acordar que tots els membres de la Comunitat de Regants aportessin un jornal sense sou per a reconstruir les estructures malmeses. Mica en mica, i durant tota aquella dècada, els jornals ja no es farien a Vila–rodona. Molts anirien desfilant en un degoteig continu cap a les grans ciutats.

Durant la dècada dels cinquanta Vila–rodona tenia uns 1.500 habitants. Aquest poble es movia entre els temps industrials i una Espanya que respirava gràcies a l’enlairament de les sancions de l’ONU (Badia, 2008). Ja en el 1951 el preu del vi a Vila–rodona va enlairar-se un xic mentre el gènere de punt es trobava en ple rendiment a la fàbrica de Ramon Saumell, Cal Moniqueta. Tot i així, allò no fou suficient per a retenir tota la massa de joves que marxarien cap a les grans urbs. Feia segles que els grans propietaris de la Vila no volien que cap fàbrica els prengués els seus jornalers i vet aquí que el poble restés sense indústria. L’única solució per a molts joves de l’època fou marxar a les grans ciutats industrials a buscar feina.

Però no tot era abandonament rural. Les millores científiques d’aquell segle feren que l’Ajuntament prengués bones decisions. Sabent que els microorganismes de la brossa putrefacte eren brou per a les infeccions, el consistori va acordar cobrir la sèquia al seu pas per Vila–rodona. La sèquia era tot un món de mosquits, fermentacions i ferums, sobretot durant la calor estival. Per tant, l’objectiu era evitar que els vilatans hi llencessin la vilorda. Tot i així les plagues víriques continuaren per la comarca, tot i que una no afectava als humans. Durant el 1952 la mixomatosis, malaltia vírica que infectava als conills, va començar a estendre’s pels camps d’Europa. Ràpidament va fer estralls entre els lagomorfs deixant les cassoles buides d’aquella vianda.

Però la principal clau econòmica de Vila–rodona no era el conill. Ja s’ha vist que la vinya esdevenia la peça fonamental d’aquell poble (Badia, 2008). Per desgràcia, i durant aquell 1952, el preu del vi va iniciar una nova davallada que duraria quatre anys. Allò empobrí una mica més les llars i la necessitat de cercar feina fora del poble esdevingué peremptòria. De fet el país patia una crisis profunda donat l’aïllament econòmic on es trobava. Òbviament Espanya ja no podia suportar més aquella autarquia i el franquisme havia de fer un nou cop de timó. Una manera fou infondre orgull i patrotisme als seus. Aprofitant el vintè aniversari de la fundació de La Falange, el franquisme va organitzar una concentració nacional a Madrid. El 29 d’octubre de 1953 vingueren de totes les províncies d’Espanya més de 150.000 persones per a manifestar-se en favor del règim i de La Falange, tot i que els supervivents que hem entrevistat al 2016 no es consideraven falangistes: era el que es feia en aquelles èpoques. Seria el que algunes esqueres del moment ho qualifiquen com a franquisme social. Molts es feien de La Falange per sentiment, per costum de la resta o per tal que els deixessin en pau. Aquell 29 d’octubre de 1953, i des de Tarragona, uns dotze vila-rodonins sortiren a dos quarts d’onze amb centenars d’altres falangistes (Gavaldà, 2016). Aquell tren, configurat per onze vagons, arribaria de matinada a Madrid al cap de catorze hores i mitja. Pels voltants de 2016, i amb l’AVE, s’havia quintuplicat la rapidesa d’aquell trajecte.

Però el que va facilitar al franquisme surar per damunt de l’ofec internacional no fou aquella manifestació falangista per Madrid sinó un nou conflicte. El marc que li va permetre allò fou la Guerra Freda entre el bloc soviètic i l’americà. La por mútua entre ambdós va deixar un espai per al franquisme. Durant el 1953 Franco va demostrar el seu tarannà anticomunista en busca d’aliats capitalistes. En aquest sentit, i buscant el favor de grans poders econòmics semites, el franquisme va desplegar tota una propaganda filosefardita dient que Franco va salvar jueus durant l’època nazi quan la història demostrava tot el contrari (Forcano, 2014). De tot plegat, l’anticomunisme i el prosefardita, en resultà que el Vaticà va assolir un concordat amb l’estat espanyol per tal que els Estats Units facilitessin l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955. Aquell nou marc de relacions internacionals va començar a diluir l’aïllament econòmic imposat per l’anterior autarquia. L’entrada de productes, inversions i turistes de fora es faria imminent. Fou durant aquell 1953 que es fabricarien els primers Biscuter i SEAT 1400. Conseqüentment la indústria a Catalunya va créixer d’allò més, i amb ella l’onada d’immigració espanyola. Es diu que amb tal estratagema el que es pretenia era diluir la nacionalitat catalana. Independentment d’allò, aquell creixement urbà i industrial va canviar de sobte el camp agrícola. La demanda de mà d’obra, ara sí, va arrossegar a un munt de vilatans cap a les grans ciutats com Barcelona, Hospitalet i Sabadell. Davant aquell nou context sobrava gent als pobles i en faltava a les ciutats. Si a allò hi afegim que durant el 1954 el preu del vi va tocar fons a Vila–rodona, la situació no podia empènyer més a la gent cap a les ciutats (Badia, 2008). De fet els preus d’aquell any retrocediren fins a cotitzacions de 1936. Aquella davallada de la vinya explicava l’expansió d’un cultiu substitutiu, l’ametller. 

Durant aquell 1954 la fruita seca ja era majoritària pel terme de Vila–rodona. La vinya no remuntaria fins dècades més tard. Els temps caducaven i el raïm havia deixat de ser la base agrícola de Vila–rodona. Fins i tot un dels portals més emblemàtics de la muralla sud del castell, el portal de Barcelona, estava en estat ruïnós. Aquella entrada medieval amb una arcada de mitja volta no va suportar l’embat dels anys i va haver de ser enderrocada. Avui dia el carrer de la Quintana del Castell en desdibuixa el contorn.

La dècada dels cinquanta va continuar, i tot i un tímida pujada del preu del vi a l’any 1955, més una punta forta en el 1958, allò no va aturar la marxa de joves de Vila–rodona. Tot i la tímida entrada dels primers tractors el món agrícola no assolia incrementar la demanda d’obra que les ciutats absorbien. Aquell poble havia perdut l’hegemonia d’antany, fins i tot va deixar de pertànyer al bisbat de Barcelona durant el 1957, situació que havia romàs així des de l’Edat Medieval. Cal sumar-hi un hivern amb unes glaçades terribles. Un bon nombre d’oliveres, junt amb altres cultius, varen morir empobrint encara més l’economia local. En conjunt aquella vila no podia mantenir a tots els seus habitants i aquests emigraven a grapats. Així moltes parelles al casar-se ja tenien emparaulada una feina i una casa a una gran urbs. Els que havien marxat abans ajudaven als qui hi arribaven més tard. Però també passava a l’inrevés amb alguns benestants de Barcelona. Aquells, llargs de divises, es feien construir segones residències a Vila–rodona. Posem pel cas el membre de la junta directiva del Barça, Antoni Tamborini. Aquell home es va fer construir un xalet per a la seva amistançada d’Aiguamúrcia, la Dolors.

L’any 1959 va marcar un altre cop de timó per part del franquisme. La revolució cubana havia guanyat i el dictador anticomunista Batista va haver de marxar per potes. Potser Franco es va veure les orelles i va témer una revolta similar en el seu país. Castro i Guevara havien fet saltar un govern començant amb sols uns pocs guerrillers. És a dir, la pobresa és un brou perfecte per a les revolucions. Potser per allò entregava premis per la natalitat. En el mateix 1959 va donar 50.000 pessetes del moment a un matrimoni per haver engendrat vint-i-sis fills, i 25.000 a un altre per vint-i-un.

Fos per la raó que fos, el règim va actuar per activar l’economia espanyola. El preu a pagar davant la necessitat d’inversions estrangeres i l’obertura comercial espanyola fou la devaluació de la pesseta. Amb aquella mesura es facilitava la inversió estrangera, es creaven llocs de treball i s’afavorien les exportacions nacionals. I allò es va notar a Vila–rodona. Amb una pesseta més baixa el vi es pagaria més barat. La davallada del preu del vi durant els propers tres anys fou evident.

Però el franquisme tenia un altre problema, el deute. Per tal que el govern s’endeutés el mínim, el règim limità el dèficit d’empreses públiques i afavorí les inversions estrangeres a fi de superar la crisi de postguerra. Finalment el turisme, l’increment de mà d’obra i les inversions foranes feren millorar la situació nacional. La costa es va omplir d’hotels, apartaments i caravanes per les carreteres.

Per acabar amb la dècada dels cinquanta no es pot obviar un fet cabdal per a Vila–rodona. Durant el 1959 es creà el preàmbul del que acabaria significant la dissolució entre esquerrans i dretans, entre Societat i Molí. Aquell any el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, en aquells moments Cooperativa Agrícola, va aconseguir recuperar la propietat i l’administració del cinema de l’antiga Societat. Finalment el governador civil atorgà el permís, no sense enlairar polseguera per part dels falangistes vilatans. Aquells havien gestionat La Societat fins aleshores i ara en demanaven una compensació. Al final, i gràcies a l’esperit cooperativista, i a alguns diners per a agrair la feina d’algun falangista, la Cooperativa Agrícola va recuperar l’antiga Societat. Durant la dècada dels seixanta allò significaria un benefici per a tota Vila–rodona, sobretot gràcies al mecenatge d’Enric Benet (Santesmases, 2012).