DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 25 de enero de 2017

26. VILA-RODONA AIGUA I PESTES

Però no sols de sants es vivia per la vall del Gaià. Un dels recursos que durant tota aquella història esdevingué el més important fou l’aigua. Aquesta era primordial per als horts, molins i cisternes d’aquella comarca, però la pluja mediterrània resultava massa escassa i migrada amb les conseqüents disputes per aquell líquid transparent. Cal recordar que el clima mediterrani era, i és, escàs en precipitacions, pel que les trifulgues i esforços en la gestió de l’aigua sorgiren un i altre cop durant la història de Vila–rodona. L’any 1339, per exemple, el monestir de Santes Creus va apropiar-se indegudament de la sèquia que portava l’aigua a Vila–rodona i a d’altres pobles. L’objectiu era omplir la bassa que hi havia a un poble proper anomenat Aiguamúrcia per a estovar el cànem del qual se’n feien teixits. Aquella acció provocà enfrontaments violents entre els homes de Vila–rodona, Bràfim i Montmell amb els de Santes Creus i Pont d’Armentera. Els primers pertanyien a la seu episcopal de Barcelona sota el senyoriu del bisbe Abellà Ferran, i els segons al monestir de Santes Creus sota l’ordre del Císter. Ja s’ha esmentat que a inicis d’aquell segle Vila–rodona i Santes Creus rivalitzaven entre si, però durant aquell 1339 ambdós arribaren a les mans. Allò va accelerar que aquell mateix any el comtat resolgués el conflicte amb una sentència judicial. Santes Creus podria omplir la bassa de cànem d’Aiguamúrcia amb l’aigua de la sèquia però a canvi Vila–rodona podria construir una resclosa com li plagués amb la fusta de l’albareda de Santes Creus. D’aquella manera els del Císter podien estovar la fibra del cànem i els del bisbe podien millorar la seva captació d’aigua. Tot plegat una solució salomònica que posava un nou pedaç en aquella lluita centenària per l’aigua.

Però la millora de les gestions hídriques no va impedir aquell segle fred i les funestes condicions de vida. Així que durant els anys 1347 i 1348 una altra epidèmia de pesta negra va assolar la vall del Gaià passant per Vila–rodona, i en el 1358 una tongada de plagues de llagostes va engolir a tota Catalunya. Davant tot allò la població de Vila–rodona es va veure fortament reduïda, de fet l’europea va minvar en un terç. Es calcula que arribat l’any 1358 la població aproximada de Vila–rodona era d’uns 750 vilatans. L’Església, gens cristiana, continuava acusant als jueus d’aquelles hecatombes sense rebaixar els impostos als seus plebeus. Se sap que durant el 1360 del 61 al 42 % dels impostos recaptats al comtat de Barcelona, Vila–rodona inclosa, era per a pagar interessos als prestadors, la majoria d’ells jueus. L’Església li tenia ganes a aquells diners i per aquesta raó volia eliminar la competència semita de l’equació medieval. Les seves acusacions feren enfurismar la púrria i aquesta va atacar els calls jueus de moltes urbs com Montblanc, Tarragona i Barcelona (Forcano, 2014). Aquella desfeta dels calls jueus de la Corona va propiciar que aquests s’associessin l’any 1354 plantant cara i exigint protecció, drets i privilegis a la Corona catòlica, demandes massa exigents i poc realistes davant aquell món cristià imperant. En fi, que es feia obvi que l’endeutament brutal de la Corona per les seves expansions mediterrànies sols provocava conflictes interns sense resoldre els externs, i tot en detriment de la majoria de plebeus que pagaven allò. Molts habitants desconfiaven dels nobles veient els seus drets trepitjats i la pobresa que els matava. Durant els anys 1362, 1363 i 1371 les pestes tornaren a provocar una mortaldat. Potser, i sota tot aquell context negre, la unió havia de fer la força i alguns feus s’associaren en contra les adversitats. En aquell mateix 1362 Elionor de Vilardida reconeixia ser l’única hereva de Brunissendis, filla de la seva germana Arsendis. Acte seguit, i durant l’any proper, Elionor es casava amb un altre noble fusionant més terres. El 7 de març de 1363 Elionor de Vilardida, filla de Pere de Vilardida, s’esposava amb Gilabert de Tamarit. El seu primer fill, Romeu de Tamarit, seria declarat l’any 1372 hereu universal de tots els drets i béns, tot i que seria el seu germà, Ramon de Tamarit, qui ho heretés tot en el 1396. Però el més important d’aquell casori fou el fet que Gilabert jurava fidelitat al bisbe de Barcelona, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, passant així Vilardida als Tamarit. És a dir, Vila–rodona i Vilardida estaven ara sota el mateix senyoriu feudal. La unió feia la força mentre molts pagesos arruïnats emigraven cap a les ciutats. Molts masos restaren abandonats durant aquells anys. Amb menys població sota les pestes la renda pública disminuí. Tot i allò les classes dirigents no s’adonaven d’aquella realitat. Tant el comte de Barcelona com les ciutats més importants no frenaren les seves despeses. La conseqüència fou una major demanda de crèdits per a continuar amb la política imperialista de la corona. Els endeutaments municipals i comtals continuaren esdevenint insostenibles mentre els creditors jueus continuaven invertint en deute públic i no pas en empreses. És a dir, els inversors continuaven sent rendistes i l’economia productiva no trobava crèdit enlloc. Els resulta actual això?