15. ELS SARRAÏNS CONTRAATAQUEN

Però els sarraïns no es van quedar de braços creuats davant les armadures. Durant l’any 1107 van sovintejar les incursions dels almoràvits pel futur Alt Camp sembrant el pillatge, la mort i la destrucció. El comtat de Barcelona va reaccionar de la mateixa manera d’antany, atorgant poblaments per tal que els nous senyors de la terra tinguessin el màxim interès en la defensa del patrimoni. Així l’11 de maig de 1112 el comte Ramon Berenguer III el Gran, i la seva esposa Dolça, van cedir al noble Guerau Alamany III de Cervelló els castells de Querol i Pinyana. Els Cervelló s’estaven fent forts al nord de l’Alt camp. Sis anys més tard, en el 1118, el comte va fer altre cop concessió de l’altra banda del Gaià al bisbe Oleguer. Aquelles donacions buscaven clarament la defensa del territori, la consolidació de les fronteres i la invasió de noves terres. Així fou que durant l’any 1129, i amb els nobles units sota el comte de Barcelona, Tarragona fou definitivament guanyada als musulmans. Aquell havia estat un objectiu que el comtat de Barcelona feia dècades empaitava. Però aquella expansió dels comtats catalans cap a ponent es topà amb un altre enemic molt poderós, Castella, qui també estava en fase de conquesta. Davant la seva amenaça calia pensar en el fet que la unió faria la força. Així doncs, i quatre anys més tard de la conquesta de Tarragona, es va acordar la fusió dels comtats catalans amb el regne d’Aragó. Durant l’any 1137, i amb el compromís de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, es signava el naixement de la Corona d’Aragó, un nou regne amb més capacitat militar. Però per a tal s’havia de celebrar el casament i en aquell moment Peronella no tenia ni un any. Òbviament el naixement de la Corona d’Aragó havia d’esperar uns quants anys mentre els almohades del nord d’Àfrica conquerien l’Àndalus expulsant a la població jueva d’allí. El resultat fou l’arribada de molts jueus que provocarien un esclat cultural en els regnes cristians del nord, i sobretot en l’àmbit occitanocatalà que també poblaria Vila–rodona anys més tard (Forcano, 2014).