DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 23 de enero de 2017

25. UNA CATALUNYA ENDEUTADA AL SEGLE XIV

Vila–rodona gaudia d’una gran importància estratègica i econòmica. El seu senyor feudal, i bisbe de Barcelona, prou se’n cuidava de visitar-la una mitjana de un cop cada sis anys per fer-ne inventaris o revisar la moral dels seus habitants. El celibat dels seus clergues i el concubinatge dels fidels era un tema sovint preguntat, averiguat i sancionat. Més d’un cop el bisbe rebia testimonis acusant a algun dels seus clergues per concubinatge, alcoholisme o usura. Cal afegir que la parròquia de Vila–rodona ostentava un gran nombre d’aquests homes de Déu entre diaques, sotsdiaques, hebdomedàries, escolars, monjos, beguines, begards i beates (Martí, 2016). Tot plegat denotava la importància d’aquesta vila en aquell segle XIV.

Tot i tenir Vila–rodona una economia creixent, Santes Creus va obtenir el privilegi del mercat. El 7 de juliol de 1312 el comte Jaume II concedia al monestir de Santes Creus el permís de fer mercat tots els dissabtes. Aquell fet promouria l’afluència de molts visitants a aquella població cada dissabte, inclosos els habitants de Vila–rodona. Mentre la política expansiva de la Corona d’Aragó no s’aturava i en el 1318 els Almogàvers ja havien creat el ducat de Neopàtria a Atenes, un ducat que duraria fins al 1390. Però passats nou anys d’aquella ocupació per les armes almogàvers, l’any 1327 en Jaume II moria i era enterrat a Santes Creus. Aquell mateix any el tron passaria a Alfons III el Benigne qui va engreixar la crisi del moment amb més despeses per la guerra i en un error de maniobra amb els seus financers.

Inicialment Alfons III va protegir els seus prestadors, els seus jueus. De fet els atorgà més drets i privilegis però arribat l’any 1329 va contraure matrimoni amb Elionor de Castella, una antisemita dèspota i ambiciosa. Sota la influència d’Elionor l’any 1330 n’Alfons III decretà que tots els jueus paguessin un gruix important d’impostos per a les guerres que la corona mantenia amb Granada i Sardenya. En aquest paquet exigia que els semites fessin una declaració de tots els seus béns amb la clara intenció de fiscalitzar-los més i millor. En conseqüència molts jueus començaren una hègira de la Corona, fugida la qual provocà la marxa de molt capital i la manca de moneda i préstecs. En fi, que l’economia s’enfonsà, els preus augmentaren i les revoltes feren acte de presència. Finalment l’any 1334 Alfons III va anul·lar l’ordre que els jueus fessin aquella declaració de renda. Dos anys més tard, el 1336, el comte expirava deixant la corona a Pere el Ceremoniós.

En tota aquella etapa els Almogàvers continuaren recolzant la política expansiva dels comtes de Barcelona i de la Corona d’Aragó. Tot plegat fou un segle dedicat a la creació d’un gran exèrcit per ocupar molts territoris mediterranis i que implicà moltes obres públiques i monstruoses despeses amb uns jueus fonamentals com a financers. En resum, fou un segle de molts dispendis, molts impostos i poques condicions de vida per a la pagesia. No fou gens estrany que plagues i males collites agreugessin aquell context fent endeutar d’allò més als comtats catalans, un cercle viciós que va fer altre cop pujar els impostos i empitjorar les condicions de vida de la pagesia. De fet els Usatges, o mals usos, ja resultaven prou pesats per a la pagesia. Aquell conjunt de lleis permetien que els nobles s’apropiessin de les terres a la mínima infracció. Exemples on els béns podien ser requisats en favor del senyor feudal eren si una muller cometia adulteri o si un home sense fills no havia deixat testament per escrit. La noblesa s’havia transformat en un poder molt ben estructurat i jerarquitzat amb comtes, vescomtes, nobles, o rics homens, barons, o magnats, i finalment els cavallers, o milites. Tots ells, i també molts plebeus, transferien el seu cognom de pares a fills. Aquella estructura feudal romangué així fins ben passat el començament del segle XVIII.

Vist tot l’anterior, i amb un endeutament exagerat de l’estat, la solució fou emetre deute públic on la burgesia, banquers i comerciants jueus prestaven diners a la corona i aquella els hi havia de tornar amb importats interessos, privilegis i protecció dels seus calls (Forcano, 2014). Allò va enfonsar encara més l’economia productiva catalana ja que els qui podien invertir en noves indústries com fargues, artesanat o molins, ara preferien deixar diners al rei i viure de renda, un fet semblant que es repetiria entre banca i estat durant el segle XXI. Amb tots aquells possibles empresaris transformats en rendistes, el món rural va restar deixat a la mà de Déu. L’Església, delerosa de poder davant els competidors jueus, acusaria a aquests de la malastruga i de les epidèmies. Tot i les manipulacions eclesiàstiques, l’economia productiva i comercial que la pagesia representava va continuar molt afectada. A aquella sols li quedava encomanar-se a algun sant. De fet cada població en tenia un. En el poble de Vila–rodona era Sant Llorenç i de fet l’any 1337 en tenim cita de la capella de Sant Llorenç dins de la parròquia del castell episcopal de Vila–rodona. És a dir que l’església romànica d’aquell poble estava encomanada ja a aquell sant.