Durant la primera meitat d’aquell segle
XI va anar finalitzant la bonança climàtica que havia caracteritzat els dos
segles anteriors. Els hiverns suaus i els estius lluminosos anirien passant a
febrers glaçats i agosts més humits. A meitat d’aquell segle es produí una
etapa més freda per passar en poques dècades a un petit moment càlid que
tornaria altre cop a una etapa freda a finals del XI. En definitiva tota una
muntanya russa de variacions tèrmiques.
Amb independència d’aquelles variacions
climàtiques, el comtat de Barcelona havia consolidat la seva hegemonia sobre la
majoria de nobles. Aquella nova unitat militar afectaria d’allò més al terme de
Vila–rodona. De fet provocaria el pas d’un poblament dispers al naixement
definitiu d’un poble. Gràcies a la unitat entre els nobles, la Marca de
Barcelona va creuar el Gaià mostrant una clara expansió dels comtats cristians
sobre els musulmans. Aquella indústria de guerra requeria armes i allò
explicaria que a Vila–rodona sorgís una empresa que es perpetuaria durant
gairebé mil anys (Villanueva, 2011). El mineral provindria inicialment de les
serres de Queralt i posteriorment de Figuerola. El substrat del Paleozoic més
les discontinuïtats estratigràfiques del Mezosoic eren propenses a
mineralitzacions explotables durant l’Edat Medieval. Fins i tot la serra de
Montferri, o Puigtinyós, topònims que indiquen ocre en el seu subsòl, foren
potser fonts de ferro per a la primera farga de Vila–rodona. Però observacions
sobre el camp han fet sospitar que potser la petita mineria del ferro era més
propera del que s’ha dit. Prop de l’actual farga de Vila–rodona, i a peu de riu, apareix localment una
filtració ferruginosa. Aquesta emanació es dona entre unes argiles impermeables
i una antic canal fluvial ple de conglomerats. Tot plegat és senyal d’una bossa
mineral en l’interior dels sediments on s’encaixa el riu, molt probablement del
Miocè continental, època de caire subtropical i amb gran acumulació de ferro en
els seus subsòls. Les aigües que allí surten venen carregades d’òxids i
d’hidròxids de ferro, molt probablement limonita. La seva coloració ocre així
ho delata. Aquest era la barreja mineral que solien emprar a les fargues per la
propietat de contenir aigua dins les xarxes dels seus minerals. Quan era
escalfat l’aigua marxava i deixava un gran nombre de cavitats que augmentaven
la superfície de reacció química. Allò accelerava el procés d’obtenció de
ferro. Independentment d’on obtinguessin aquell metall, aquella primera
instal·lació donaria lloc a La Farga que va mantenir la seva activitat
industrial fins que la modernitat, l’any 1925, la condemnaria a mort.
Durant aquella llarga pau medieval, la
vall del Gaià va originar els seus primers assentaments estables. De fet a
començaments de segle XII ja existia un ermita al nord del futur poble de
Vila–rodona. Aquella esglesiola estava dedicada a Sant Llorenç, personatge que
acabaria sent el patró d’aquella vila i de la seva Festa Major d’estiu.
L’ermita restava a la partida dels Horts del Racó prop d’on avui dia s’hi
enlaira el monestir, en runes, de l’ordre dels Servites o Servents de Maria.
Aquella ermita consolidà el territori i probablement el naixement de
Vila–rodona. Cal recordar la inviolabilitat dels béns de l’Església decretada
durant el segle anterior i de la seva sagrera, o trenta passes al voltant del
temple. En aquell context els pagesos empraven aquell espai com a protecció
dels abusos feudals.
Independenment
d’aquella ermita, no es va tardar massa a construir un petit Temple romànic on
avui dia hi ha l’església actual. Aquell modest recinte tindria també la seva sagrera
que donaria protecció als vilatans i que faria de nucli inicial del poble. Per
aquella raó les primeres assemblees del poble es donarien allí en poques
dècades. No obstant això, l’ermita de Sant Llorenç fou lloc de devoció i
processons des d’aquell segle fins ben entrat el XIX quan ja hi hauria l’actual
monestir Servita. Per tant l’ermita era lloc de congregació de la població
veïna, i molt probablement, dels primers habitants que gestionaven les
indústries medievals més importants del terme, la Farga i els molins de la
futura Vila–rodona (Villanueva, 2011). Els molins esdevenien fonamentals per a
l’elaboració de la farina i de l’oli mentre que les fargues proveïen d’eines de
camp als pagesos. Però no sols de destrals i aixades vivia aquella indústria,
també de la guerra. Amb les fargues catalanes a màxim rendiment, armadures,
piques i espases atorgaren a la cavalleria un èxit brutal sobre els
contrincants sarraïns. Cal afegir que la cavalleria assolí tanta importància
militar durant aquell segle que esdevingueren com déus d’aventures èpiques.
Sense fargues no s’haguessin fabricat les armadures d’aquell exèrcit. De fet la
cavalleria propicià l’aparició d’una consciència genealògica i dinàstica entre
els nobles. Com si fossin d’una raça superior, els seus símbols, escuts i
banderes s’erigiren altius davant els plebeus. Això mateix, i per mimetisme,
passà entre la classe pagesa. Tothom volia ser superior als altres i així es
buscaven senyals distintius. Una societat heràldica de castes medievals s’havia
consolidat. Les fargues i el ferro manaven en el territori.
molt interesant
ResponElimina