DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 4 de enero de 2017

14. VILA-RODONA FÀBRICA d'ARMES

Durant la primera meitat d’aquell segle XI va anar finalitzant la bonança climàtica que havia caracteritzat els dos segles anteriors. Els hiverns suaus i els estius lluminosos anirien passant a febrers glaçats i agosts més humits. A meitat d’aquell segle es produí una etapa més freda per passar en poques dècades a un petit moment càlid que tornaria altre cop a una etapa freda a finals del XI. En definitiva tota una muntanya russa de variacions tèrmiques.

Amb independència d’aquelles variacions climàtiques, el comtat de Barcelona havia consolidat la seva hegemonia sobre la majoria de nobles. Aquella nova unitat militar afectaria d’allò més al terme de Vila–rodona. De fet provocaria el pas d’un poblament dispers al naixement definitiu d’un poble. Gràcies a la unitat entre els nobles, la Marca de Barcelona va creuar el Gaià mostrant una clara expansió dels comtats cristians sobre els musulmans. Aquella indústria de guerra requeria armes i allò explicaria que a Vila–rodona sorgís una empresa que es perpetuaria durant gairebé mil anys (Villanueva, 2011). El mineral provindria inicialment de les serres de Queralt i posteriorment de Figuerola. El substrat del Paleozoic més les discontinuïtats estratigràfiques del Mezosoic eren propenses a mineralitzacions explotables durant l’Edat Medieval. Fins i tot la serra de Montferri, o Puigtinyós, topònims que indiquen ocre en el seu subsòl, foren potser fonts de ferro per a la primera farga de Vila–rodona. Però observacions sobre el camp han fet sospitar que potser la petita mineria del ferro era més propera del que s’ha dit. Prop de l’actual farga de Vila–rodona, i  a peu de riu, apareix localment una filtració ferruginosa. Aquesta emanació es dona entre unes argiles impermeables i una antic canal fluvial ple de conglomerats. Tot plegat és senyal d’una bossa mineral en l’interior dels sediments on s’encaixa el riu, molt probablement del Miocè continental, època de caire subtropical i amb gran acumulació de ferro en els seus subsòls. Les aigües que allí surten venen carregades d’òxids i d’hidròxids de ferro, molt probablement limonita. La seva coloració ocre així ho delata. Aquest era la barreja mineral que solien emprar a les fargues per la propietat de contenir aigua dins les xarxes dels seus minerals. Quan era escalfat l’aigua marxava i deixava un gran nombre de cavitats que augmentaven la superfície de reacció química. Allò accelerava el procés d’obtenció de ferro. Independentment d’on obtinguessin aquell metall, aquella primera instal·lació donaria lloc a La Farga que va mantenir la seva activitat industrial fins que la modernitat, l’any 1925, la condemnaria a mort.

Durant aquella llarga pau medieval, la vall del Gaià va originar els seus primers assentaments estables. De fet a començaments de segle XII ja existia un ermita al nord del futur poble de Vila–rodona. Aquella esglesiola estava dedicada a Sant Llorenç, personatge que acabaria sent el patró d’aquella vila i de la seva Festa Major d’estiu. L’ermita restava a la partida dels Horts del Racó prop d’on avui dia s’hi enlaira el monestir, en runes, de l’ordre dels Servites o Servents de Maria. Aquella ermita consolidà el territori i probablement el naixement de Vila–rodona. Cal recordar la inviolabilitat dels béns de l’Església decretada durant el segle anterior i de la seva sagrera, o trenta passes al voltant del temple. En aquell context els pagesos empraven aquell espai com a protecció dels abusos feudals.

Independenment d’aquella ermita, no es va tardar massa a construir un petit Temple romànic on avui dia hi ha l’església actual. Aquell modest recinte tindria també la seva sagrera que donaria protecció als vilatans i que faria de nucli inicial del poble. Per aquella raó les primeres assemblees del poble es donarien allí en poques dècades. No obstant això, l’ermita de Sant Llorenç fou lloc de devoció i processons des d’aquell segle fins ben entrat el XIX quan ja hi hauria l’actual monestir Servita. Per tant l’ermita era lloc de congregació de la població veïna, i molt probablement, dels primers habitants que gestionaven les indústries medievals més importants del terme, la Farga i els molins de la futura Vila–rodona (Villanueva, 2011). Els molins esdevenien fonamentals per a l’elaboració de la farina i de l’oli mentre que les fargues proveïen d’eines de camp als pagesos. Però no sols de destrals i aixades vivia aquella indústria, també de la guerra. Amb les fargues catalanes a màxim rendiment, armadures, piques i espases atorgaren a la cavalleria un èxit brutal sobre els contrincants sarraïns. Cal afegir que la cavalleria assolí tanta importància militar durant aquell segle que esdevingueren com déus d’aventures èpiques. Sense fargues no s’haguessin fabricat les armadures d’aquell exèrcit. De fet la cavalleria propicià l’aparició d’una consciència genealògica i dinàstica entre els nobles. Com si fossin d’una raça superior, els seus símbols, escuts i banderes s’erigiren altius davant els plebeus. Això mateix, i per mimetisme, passà entre la classe pagesa. Tothom volia ser superior als altres i així es buscaven senyals distintius. Una societat heràldica de castes medievals s’havia consolidat. Les fargues i el ferro manaven en el territori.