DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dilluns, 25 de juny del 2018

El dissabte 30 de juny a Vila-rodona "Senegal, l'Àfrica esclava"

El dissabte 30 de juny de 2018 a Vila-rodona

"Senegal, l'Àfrica esclava"

dins del cicle de conferències: "Viatjar a la Fresca"

Xerrada a càrrec de David Rabadà, escriptor
Dissabte 30 de juny a les 22.15.






Entrada lliure.
Aforament limitat

Dissabte 30 de juny a les 22.15 h.
Casal de Vila-rodona (Vila-rodona, Alt Camp)
Sala d'actes
Organitza: Centre d'Estudis del Gaià


dimarts, 12 de juny del 2018

149. Vila–rodona - Catalunya des d’un Poble: Projecte Inacabat



La història de Vila-rodona continua i amb ella caldrà corregir i ampliar tot el que aquí s’ha escrit. Aquest llibre ha estat un projecte de més de nou anys revisant molt del que Vila–rodona té publicat sobre el seu passat. Conjuntament s’han consultat altres fonts històriques i en gran part els segles XX i XXI són de recerca i anotacions pròpies de l’autor. Un cop acabat tot aquest relat es va proposar revisar-lo i escriure’ls a quatre mans amb els experts en història de Vila-rodona. Malauradament el temps i les agendes van donar negatives.

Tot i així, es va proposar la publicació d’aquest llibre a l’Ajuntament de Vila–rodona l’any 2016. L’Àrea d’Hisenda, Promoció Econòmica, Tecnologies de la informació i de la comunicació i Igualtat, Transparència i Participació, va argumentar que el manuscrit s’havia de presentar en concurs públic i que ja m’anunciaria el termini en el seu moment. Passat un any, i en no rebre’s cap avís al respecte, es va tornar a insistir en l’enviament d’aquest llibre per descobrir que el termini de presentació al concurs públic havia passat. Després d’algunes insistències i vicissituds, l’Àrea d’Hisenda..., Transparència i Participació va acceptar per a valoració Catalunya des d’un Poble.

Va passar un any sense cap més comunicat i durant la tardor de 2017 l’Ajuntament de Vila-rodona anunciava la publicació d’un llibre. Al fer-se pública l’edició es van enviar diferents mails a l’Àrea d’Hisenda..., Transparència i Participació per tenir notícia si aquell era el guanyador del concurs públic i Catalunya des d’un Poble el desestimat. En no rebre’s resposta passats uns dies, es va insistir amb dos mails més i al tercer l’Àrea d’Hisenda..., ..., Transparència i Participació va respondre amb una missiva a gener de 2018. Allí s’enviava l’informe on es desestimava la publicació Catalunya des d’un Poble amb data de feia tres mesos enrera (octubre de 2017).
Les raons donades foren:

Catalunya des d’un Poble: Vila- rodona 1000 anys de fets i gent
Informe a petició de l’Ajuntament de Vila–rodona

Antecedents
A petició de l’Ajuntament de Vila–rodona, emetem aquest informe sobre el treball Catalunya des d’un poble: Vila–rodona, mil anys de fets i gent, obra de David Rabadà Vives.

Punts a favor
• El treball està ben escrit i l’autor demostra tenir «bon ofici» en l’art de l’escriptura.
• Hi ha un trajecte a través de la història de Catalunya i això es concreta en Vila–rodona. La recollida de documentació ha estat ingent, no hi ha dubte.

Punts en contra
• El principal punt feble que té el treball és que no està concebut com una «història de Vila–rodona», sinó com un assaig sobre la història de Catalunya que fa servir Vila–rodona com a pretext per anar-ne donant unes pinzellades al llarg de la seva història.
• En certa manera, el títol principal no enganya: «Catalunya des d’un poble». Això es nota al llarg de tot el llibre: Vila–rodona es converteix en un protagonista secundari.

Dictamen
Impulsar-ne l’edició des de la Vila perquè és una contribució a la historiografia divulgativa de tot el país seria un repte exagerat.
Per altra banda, perquè un autor faci una història del municipi que ho sintetitzi tot, hauria de donar-se una d’aquestes dues condicions:
a) Una recerca feixuga amb tot de referències documentals.
b) Un text més divulgatiu però que vingués recolzat per una trajectòria de treballs de recerca més sectorials.
Entenem que no es dona cap dels dos casos.
Per tot això, en desaconsellem la publicació dins la col·lecció que coeditem l’Ajuntament de Vila–rodona i Cossetània Edicions.

Valls, 13 d’octubre de 2017

Per tant, i dit tot l’anterior, Catalunya des d’un Poble esdevé un projecte parcial i pendent de difusió que el futur haurà de revisar, rescriure i millorar. Aquest sols ha estat un primer intent de narrar els fets i gent que Vila-rodona ha vist passar durant els darrers mil anys.  “Catalunya des d’un poble: Vila–rodona, mil anys de fets i gent” , esdevé, ara per ara, un projecte inacabat però obert a nous revisors.


Bibliografia consultada

AGUADÉ i SORDÉ, Jaume (2002). La guerra civil (1936-1939). Records d’un nen de 9-12 anys de Vilabella. La Resclosa, 6: 5-20.

AGUILAR i CUNILL, Carla (2013). La multiculturalitat a Vila–rodona. La Resclosa, 17: 25-46.

ARNABAT, Ramon (1998). El Trienni Liberal a Vila–rodona i l’Alt Camp. La Resclosa, 2: 61-82.

ARNABAT, Ramon (1999). Vila–rodona a finals del segle XVIII segons les respostes al qüestionari de Francisco Zamora. La Resclosa, 3: 35-62.

BADIA i MIRÓ, Marc (2002). Vila–rodona en dades: demografia, renda i agricultura. La Resclosa, 6: 21-34.

BADIA i MIRÓ, Marc (2005). L’evolució dels usos del sòl a la conca del Gaià. La vinya. La Resclosa, 9: 15-28.

BADIA i MIRÓ, Marc (2008). La indústria a la conca del Gaià mitjà a la meitat del segle XIX. La Resclosa, 12: 83-94.

BLANCH i TORREBADELL, Joan Carles (2010). La gaianada del 21 a La Riera de Gaià. La Resclosa, 14: 63-80.

CERRO NARGÁNEZ, Rafel (2015). Una família catalana al servei d’àustries i borbons. La Resclosa, 19: 83-96.

COMAS i PIÉ, Josep Maria (2014). Vila–rodona a l’Època Moderna. Silva Editorial, Vila–rodona.

FORCANO i APARICIO, Manuel (2014): Els Jueus Catalans. Angle Editorial, Barcelona.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria (2015). Anàlisi dels efectes de la crisi econòmica a la comarca de l’Alt Camp. La Resclosa, 19: 5-34.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA I MIRÓ, Marc (2010). Les riuades al Gaià durant la segona meitat del segle XX. La Resclosa, 14: 117-132.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA i MIRÓ, Marc (2012). Les eleccions a Vila–rodona durant el període 1976-2011. La Resclosa, 16: 79-96.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (1997). Apunts de la repressió franquista a Vila–rodona. La Resclosa, 1: 97-118.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2013). La repressió franquista econòmica del tribunal de responsabilitats polítiques. La Resclosa, 17: 47-76.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2016). La mobilització del franquisme a Madrid el 1953. L’aportació dels pobles del Gaià. La Resclosa, 20: 87-98.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni & GAVALDÀ i BATALLA, Jordi (2000). L’escola a l’inici de guerra a poblacions del mig Gaià: Bràfim, Vilabella i Vila–rodona. La Resclosa, 4: 5-16.

GALOFRÉ i VILAGUT, Josep (1997). Mossèn Josep Galofré i Saperas (1902-1985. Apunts per a una biografia. La Resclosa, 1: 19-26.

GILI i GASOL, Marc (2007). La Guerra Civil a Vila–rodona a través dels ulls de dos infants. La Resclosa, 11: 11-22.

MAÑÉ i GAVALDÀ, Josep (1998). Els fets de Vila–rodona. Juliol de 1936. La Resclosa, 2: 5-12.

MARLÈS i MAGRE, Jaume (2005). Caracterització agroclimàtica de la conca del Gaià. La Resclosa, 9: 29-64.

MARTÍ i BONET, Josep Maria (2016). Les set primeres visites pastorals a Vila–rodona. La Resclosa, 20: 7-14.

MARTÍNEZ SOLARES, José Manuel (2001). Los efectos en España del terremoto de Lisboa (1 de noviembre de 1755). Ministerio de Fomento. 756 pàg.

MIQUEL i VIVES, Marina (1997). Ipsa Marcha Extrema. Les terres del Gaià als segles X-XI. La Resclosa, 1: 27-36.

MIQUEL i VIVES, Marina (2004). Pagesos de vila i pagesos de mas. L’estructura de la propietat agrària a Vila–rodona a l’inici del segle XV. La Resclosa, 8: 89-116.

OLIVERAS, Joan (2001). Vivències a Vila–rodona. La Resclosa, 5: 29-46.

PALAU i RAFECAS, Salvador (2010). Aiguats i sequeres a l’Alt Gaià. La Resclosa, 14: 37-48.

PASTOR i BATALLA, Isidre (1997). El domini del grup familiar dels Lotger a Rodonyà en els segles XII i XIII. La Resclosa, 1: 37-48.

PAZ i RICO, Armand (2008). El Secret del Vi del Priorat: el Terrer, la Història o la Seva Gent? Llavors d’Idees, 4. Publicacions de la URV, Tarragona. 60 pàgines.

PORTA, Lluís (2014). Les ordinacions de la fira de Vila–rodona. La Resclosa, 18: 99-104.

RABADÀ i VIVES, David (1997). El bosc i l’aigua al Camp de Tarragona. La Resclosa, 1: 7-18.

RABADÀ i VIVES, David (2000). El canvi climàtic entre el record històric, la hipòtesi científica i els mitjans de comunicació. La Resclosa, 4: 5-16.

RABADÀ i VIVES, David (2007). Dèficit d’aigua al Camp de Tarragona. Preludi del futur hídric català. La Resclosa, 11: 11-22.

RABADÀ i VIVES, David (2016). Els Rabadà, exemple de pagesia benestant des del segle XVII. Paratges, 29: 27-48. Arxiu Nacional de Catalunya.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2007). Un pilar coronat al terme de Vila–rodona. La Resclosa, 11: 5-16.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2016). Meteorologia del temporal del 2 de novembre del 2015. La Resclosa, 20: 99-118.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1984). El Segle XIX a Vila–rodona. Institut d’estudis Vallencs: Estudis Comarcals, 2, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1995). Els Arrendaments Municipals del Segle XVII a Vila–rodona. Testaments de Vila–rodona, Segles XVII-XIX. Institut d’Estudis Vallencs, Estudis Comarcals, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1996). El Cooperativisme Agrari a Vila–rodona (1893-1939). Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1997). Projectes de ferrocarrils frustrats. El transversal del principat de Catalunya i el ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts. La Resclosa, 1: 49-96.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1998). L’església de Vila–rodona durant la guerra i els primers temps de postguerra. La pròpia versió dels fets. La Resclosa, 2: 83-108.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2001). La “demonomania” de Bràfim. Març del 1822. Uns aldarulls reialistes en el context del Trienni Liberal. La Resclosa, 5: 95-104.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2003). De les eleccions del 16 de febrer a l’entrada dels nacionals. Notícies de les actes municipals de Vila–rodona. La Resclosa, 7: 101-142.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2006). Republicans, anticlericals i revolucionaris. Articulistes vila–rodonins a la premsa de Valls. La Resclosa, 10: 103-134.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2007). El Temps del Rector Vicenç Morer. Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2008). La utilització de l’església del convent de Sant Llorenç com a cementiri de Vila–rodona durant la primera carlinada. La Resclosa, 12: 73-84.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2010). Los nats no ho havien vist. L’aiguat de sant Cinto a la conca mitja del Gaià. La Resclosa, 14: 81-116.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2012). De la sociabilitat recreativa del cooperativisme agrari a la constitució i la construcció del Casal de Vila–rodona. La Resclosa, 16: 55-78.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2013). Els clients de la fusteria de Pau Ollé Gavaldà. La Resclosa, 17: 77-130.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2014). La Fira de Vila–rodona. Del segle XVIII al primer quart del segle XX. Apunts per fer-ne història. La Resclosa, 18: 105-140.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2016). L’engrandiment de l’estructura urbana de Vila–rodona a la segona meitat del segle XVIII a partir de la construcció de la nova església parroquial. La Resclosa, 20: 57-86.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2017). Estructura i Dinàmiques Locals a la Segona Meitat del Segle XVIII: El Cas de Vila–rodona. Col·lecció La Plaça dels Arbres, num. 1. Ajuntament de Vila-rodona i Cossetània edicions. 317 pàgines.

SAUMELL i CALAF, Dolors (2014). La Fira de Vila–rodona. Notas históricas, per Francesc Valentí, 1905. La Resclosa, 18: 89-98.

SAUMELL i CALAF, Dolors & TELL i ROSICH, M. Lluïsa (2006). Les escoles noves, 1978-1981. La Resclosa, 10: 135-144.

SAUMELL i SOLER, Antoni (2001). L’enginyer Isidre Campllonch i les noves tecnologies de vinificació. El projecte tècnic del Sindicat Agrícola de Vila–rodona. La Resclosa, 5: 105-124.

SERRA i MASDEU, Anna Isabel (2016). Patrimoni del tardobarroc català: les darreres esglésies del mil set-cents. El cas de l’església de la Pobla de Montornés. La Resclosa, 20: 15-24.

SERRA i PALLARÈS, Maribel (2010). Les gaianades del XIX. La Resclosa, 14: 49-62.

SOLER i BECERRO, Raimon (2012). Les eleccions municipals de 1934 al Gaià mitjà. La Resclosa, 16: 35-54.

TORRA FERNÁNDEZ, Lídia (2014). Origen i desenvolupament de les fires a Catalunya. La Resclosa, 18: 75-88.

TORTAJADA, Antoni & VILA, Eloi (2015). El Viatge de Companys. Editorial Rosa dels Vents, Barcelona.

VILLANUEVA, Jordi Joan (2011). Indústria a la conca mitjana del Gaià. Segles X-XI. La Resclosa, 15: 91-104.



divendres, 8 de juny del 2018

148. Vila-rodona i Catalunya des d’un Poble: Conclusions Finals


Aquest llibre tanca el teló.

Si fem un resum de la història de Vila–rodona en el context català, veiem que ha estat un mil·lenni amb tres grans patiments. El primer per un recurs molt escàs al litoral Mediterrani, l’aigua. Aquesta tenia tres usos principals, regar, beure i moure els molins. Vet aquí que des d’antic es fessin rogatives i pregàries invocant la pluja quan mancava.


 El segon sofriment venia per un fenomen que no avisava, les gaianades, que com hem vist eren freqüents i segures, sobretot si plovien més de 100 litres per metre quadrat a la capçalera del Gaià. Així doncs, grans sequeres i grans riuades, que controlaven les collites, esdevingueren els dos grans dimonis de la història de Vila-rodona.



Però queda el tercer, el més llunyà de la natura però el més perillós per als vilatans, l’egoisme humà. Aquest últim provocà moltes lluites entre els qui treballaven la terra, la classe pobre, davant dels qui sense treballar-la se’n van adjudicar la propietat, la renda i gran part dels guanys, els benestants. Del segle XI al XVIII el bisbe de Barcelona i d’altres nobles feudals en foren aquests segons. Després, i des del segle XVIII al XX, passaren a ser-ho els borbònics, els grans propietaris i altre cop el bisbe. Avui en dia els mantinguts són els bancs especulatius, l’Estat que els afavoreix, els rendistes i el bisbe que encara cobra dels impostos. Tot canvia, res canvia.

Diuen que la història es repeteix però el que segur que ho fa són les emocions humanes en contextos i èpoques diferents. No cal ser marxista per reconèixer que la història es fonamenta en la lluita de classes, o millor dit, en la dominació de les classes humils. Les guerres espanyoles, per raons econòmiques, estratègiques o dinàstiques, n’han estat un clar exemple, conflictes forans al poble que aquest ha pagat amb els seus impostos, collites i difunts. En totes elles hi veiem però un denominador comú, la defensa d’una Espanya monàrquica i arnada en contra altres potències modernes i més democràtiques. Sols cal pensar els conflictes amb França, Gran Bretanya i Flandes durant el segle XVIII, i posteriorment amb USA i Gran Bretanya durant el XIX. En tots ells el model econòmic català era més afí als enemics de Castella que al propi espanyol, però ironies de la història agermanaren a Catalunya més amb la monarquia del passat que no pas amb l’Europa de la Revolució Francesa, o amb els Estats Units independents de la corona britànica.



Finalment, i per aquesta raó, el progrés de la societat catalana ha estat més lent que la dels seus veïns europeus. Per sort, i si es compara amb els vila-rodonins del segle XII, s’ha millorat en condicions de vida ostensiblement, tot i que el veritable progrés és invertir en educació, sanitat, cultura i recerca. Per desgràcia, i com hem transcrit en tot aquest bloc, aquest progrés no s’ha donat a bon ritme durant aquests mil anys d'història de Vila-rodona. Espanya ha estat sempre migrada de tots ells. Ja ho deia Unamuno, que inventen ellos, i així li ha anat a Espanya en recerca i patents industrials.



En resum, la història és una llarga caminada amb tres passes endavant i dos enrera. Si durant aquests mil anys d’història no hi hagués hagut benestants usurers abusant dels pobres ignorants, molt probablement ni la Guerra Civil espanyola ni d’altres per la successió borbònica s’haguessin desencadenat. La solució contra l’egoisme històric molts l’han albirat, des de Jesucrist fins al 15 M passant per Marx i arribant a les noves esquerres deslligades de la banca, tots ells han descrit l’egoisme social com l’enemic del progrés. No es tracte de comunisme ni de capitalisme. De fet ambdós tenen fonaments teòrics correctes i ben establerts per Karl Marx o Adam Smith respectivament. El problema és que al passar de la teoria a la pràctica ens trobem amb el cervell emocional humà, una ment d’orígens paleolítics adaptada a la caça i a la recol·lecció en petits grups. Avui en dia aquell cervell, genèticament equivalent al dels nostres avantpassats sapiens, no està adaptat a les grans comunitats ni a les grans síntesis d’informació que cal contrastar avui dia. Comprem per intuïció i publicitat, votem per afinitats regionals, històriques o d’atractiu, i fins i tot ens enamorem sense poder valorar amb objectivitat si aquella persona ens convé realment. En fi, ens pesa més l’emoció que la raó, i en la primera hi roman l’egoisme. La tendència dels humans és contrària a l’altruisme de qui no coneixem directament. Vet aquí que posseïm i compartim amb els propers però ens reservem dels llunyans. Sabem que cal repartir la riquesa però fa segles que ho prediquem. De fet no caldria regalar, sols caldria que la gent s’ho guanyés, que altres no cometessin usura i que l’estat ho controlés sota la justícia i la veritat.


L’educació i la formació es fa fonamental en tot l'anterior, sobretot si entenem que regalar no fa valorar el que oferim, cosa que amb esforç sí. Potser, i com deia el pare del capitalisme, Adam Smith, el govern és un mal necessari. Per desgràcia Vila–rodona n’ha estat una víctima més. Ara sols esperem que els futurs ideòlegs ho facin millor que els anteriors.

Queda no obstant uns fets, una reflexió i una porta oberta a aquesta llibre no publicat.




dimarts, 5 de juny del 2018

147.Vila-rodona de groc sota la repressió espanyola




Les eleccions catalanes del 21 de desembre foren guanyades per una majoria independentista tot i que el partit més votat fou Cd’s i el que menys el PP. Allò va fer enfadar als unionistes forçant encara més la repressió. I a més presos sota el 155 més llaços grocs per Vila-rodona. Rajoy i Rivera competien per veure qui dels dos premia els catalans insurrectes. En Rajoy, per exemple, anomenava radicals als pacifistes independentistes amenaçant d’enviar més antidisturbis. El president no entenia que els militars no tenen un ofici sinó dos, un de sagrat, protegir, i l’altre sacríleg, esbatussar. Les porres de l’1 d’octubre foren el comportament d’algú incapaç d’imaginar una solució. És a dir, un conflicte no s’acaba amb el primer cop de porra sinó amb un canvi de llenguatge. No obstant Rajoy despatxava el tema parlant de democràcia tot i que l’1 d’octubre la va colpejar. La por és contagiosa però l’esperança també. I si les porres espeteguen, poble desarmat, poble escaldat - si vis pacem para castrum, quelcom buscat per Rajoy amb tota la provocació contra Catalunya. En fi, l’enfado de Rajoy amb Catalunya era la moneda dels ignorants. La malaltia de l’inculte és ignorar la seva ignorància. La barbàrie és atrevida però la saviesa prudent. I vet aquí que en Rajoy va començar a atacar la immersió lingüística a Catalunya sense veure els fets. Primer, que la immersió lingüística catalana havia treballat i permès la coexistència pacífica del castellà i el català en els centres educatius. Segon, sota aquest model lingüístic el nivell de castellà dels catalans no havia esdevingut inferior al de la resta d’Espanya. Tercer, el bilingüisme, i eren dades en neurobiologia, permet una major flexibilitat i rapidesa cerebral en l’adquisició de noves habilitats i competències educatives. Quart, la immersió lingüística catalana ja fa dècades que opera amb normalitat i eficàcia contrastades. I cinquè, es fa evident que la reducció de la immersió lingüística era conseqüència de prejudicis ideològics i no pas de fets sota la lògica. I mentre tot això bullia a Vila-rodona un hacker d’anonymous fou detingut a casa seu el 27 de febrer d’aquell. Es feia obvi que la repressió provocava accions i reaccions.

Però si en Rajoy feia el seu paper, Cd’s i PSOE recolzaven la mateixa repressió. Es feia obvi que millor no creure’s d’esquerres o de dretes, i molt menys davant la corrupció del PP, els interessos del PSOE, o l’anticatalanisme de Cd’s. La política no estava en mans ni de bones persones, ni de bons coneixements ni de bona experiència. Esdevenir un bon ciutadà, no pas de Cd’s, fora un bon objectiu humà. Malauradament Cd’s, més amb ideologies que no pas amb fets, estava posant massa pals a les rodes. Cd’s veia el catalanisme com l’enemic d’Espanya mentre la història deia tot el contrari; Cd’s exigia unes eleccions nacionals quan criticava les catalanes per malbaratament de recursos; Cd’s proclamava que cal fer fora el PP quan el va recolzar sabent de la seva corrupció; Cd’s criticava el populisme de Podemos però ell estava fent el mateix amb els unionistes; Cd’s condemnava els nacionalistes catalans però ell volia esdevenir el més nacionalista espanyol; Cd’s, junt amb el PSOE, volia una moció de censura antiPP però ell s’hi va oposar al final; i Cd’s deia estar prop del treballador però defensava clarament els grans capitals. Conclusió? Doncs que Cd’s, i mal els pesi als currantes que els votaven, era un partit ansiós de poder propatronal, antisocialista i oportunista. En fi, que aprofitava l’anticatalanisme per fer por i predicar les seves ideologies, tot i que aquestes no fossin certes. Era obvi que Cd’s repetia la història com en Lerroux a inicis del XX. Però ara la pregunta era òbvia, qui era el corrupte, ¿el corruptor PP o el còmplice Cd’s? O potser ambdós? A veure si el Rivera de Cd’s esdevindria un altre Primo de R. Al final va petar tot i una sentència judicial va demostrar la corrupció del PP. Estàvem a juny de 2018 i el PSOE ho va aprofitar i va presentar una moció de censura. La majoria del Congrés la va recolzar i va fer fora al PP del govern per posar-s’hi els del PSOE. Tot canvia, res canvia.