24. BURGESIA I CONQUESTES

Corria el 1276 quan Jaume I va expirar als 73 anys d’edat i 63 de regnat. Dissortadament el territori quedaria dividit entre els seus fills dels quals Pere el Gran tindria forta influència sobre Santes Creus i voltants. De fet en el 1279 quedaren ben documentades les bones relacions entre el noble Berenguer de Montoliu amb el fill de Jaume I, el comte de Barcelona Pere el Gran. De fet Berenguer era vicealmirall de Pere el Gran. Vet aquí per quina raó aquella família, la Montoliu, tindria tantes terres i dominis pel Camp de Tarragona. Cal afegir que Berenguer de Montoliu gaudiria també de bones relacions amb el fill de Pere el Gran, Alfons el Liberal o Alfons III d’Aragó.

El nou comte de Barcelona va continuar amb la política militar expansiva del seu pare Jaume I i en el 1282 Pere el Gran conqueria Sicília. La idea seguia sent la mateixa: amb la burgesia recolzant les campanyes militars pel Mediterrani se seguia amb l’expansió comercial per aquell mar. Però aquella política de guerres contra altres feus va fer que el Papa Martí IV excomuniqués a Pere el Gran aquell mateix any. Aquest, i per a acontentar a l’Església i als seus nobles, l’any 1283 va derogar de forma generalitzada els privilegis dels seus financers, els jueus. Era obvi que aquests esdevenien un gran competidor dels poders eclesiàstics i aristocràtics de la Corona. Tot i així, i amb una burgesia encara poderosa, Pere el Gran va continuar governant usurpant més poder als nobles. Però l’èxit no li va durar massa ja que tres anys més tard expirava. Durant aquell 1285, Pere el Gran, tot i estar excomunicat pel Papa Martí IV, seria enterrat al monestir de Santes Creus. El seu càrrec fou heretat pel seu fill Alfons III d’Aragó també anomenat Alfons el Liberal, o Alfons el Franc, regnat el qual sols va durar sis anys sota molts atacs al calls jueus, sobretot durant la Setmana Santa quan els sacerdots atiaven el foc antisemita. En el 1291 Alfons va morir deixant el tron a Jaume II. Aquell, i continuant amb la inèrcia heretada sota els interessos burgesos, va continuar amb l’expansió comercial pel Mediterrani. Els jueus, tot i la pugna eclesiàstica, continuarien ajudant al rei sota la seva protecció. De fet als semites se’ls prohibia portar armes ja que estaven a sopluig del comte. Aquest fet tindria greus conseqüències en el futur jueu: poble desarmat, poble escaldat. A partir de finals d’aquell segle XIII els semites serien molt fàcils d’atacar. 

Mentre tot això passava, pels voltants de Vila–rodona es notava la forta influència de la família Tamarit que sent originaris de la part baixa del Gaià, ara dominaven el castell de Rodonyà succeint a un altre llinatge, el dels Lotger (Pastor, 1997). No obstant això, la burgesia estava guanyant la partida a tota aquella noblesa. L’expansió de l’ús de la moneda, la política d’expansió militar del comte i els conseqüents beneficis mercantils pel Mediterrani estaven engreixant el poder burgès en detriment del nobiliari. El món agrari fonamentat en la terra com a font de riquesa, i que havia viscut un segle de glòria, ara no li vindrien les coses tan fàcils. Vila–rodona estava en aquell punt de mira.

El segle XIV va marcar clarament l’establiment de l’anomenada Petita Edat del Gel, uns segles amb hiverns molt glaçats que no desapareixerien fins ben passat el segle XIX. Potser per aquella raó s’estengueren per Vila–rodona els cultius de lli i de cànem per a teles, sacs i espardenyes. També, i molt probablement, aquells hiverns més freds provocaren una productivitat agrícola més baixa deixant el sistema feudal més vulnerable davant altres eventualitats.

Amb independència d’aquelles raons climàtiques una nova peça s’afegí al trencaclosques medieval. Donat que la burgesia anava posseint més diners i que el comte afavoria la formació d’exèrcits, la conseqüència fou previsible. Qualsevol poder actual fonamentat en la guerra els contracta i utilitza en pro dels seus interessos. Així fou que la política expansiva pel Mediterrani va contractar els seus propis mercenaris. Una de les seves primeres mostres d’efectivitat va demostrar-se durant el 1303 quan els almogàvers, mercenaris de la Corona d’Aragó, estaven conquerint territoris pel Mediterrani oriental. Però aquella política expansiva de feia anys estava resultant molt cara a nivell d’impostos amb un poble que se’n ressentia. Per exemple el rector Vila–rodona no donava sepultura als infants si la família no li pagava 12 diners, un fet que acabaren denunciant al bisbe (Martí, 2016).

Si afegim a la crisi anterior que els hiverns s’estaven tornant més freds la conseqüència global fou desastrosa i al final les condicions de vida de la pagesia minvaren en gran mesura. Vet aquí que a Vila–rodona hi feu acte de presència una epidèmia de pesta negra durant aquell 1303 que ni la multitud d’hospitals de Valls ni molts dels seus metges jueus hi feren front (Forcano, 2014). En aquella etapa Vila–rodona estava ben emmurallada sent l’actual carrer Major la muralla occidental, la plaça dels Arbres i Quintana de l’Església la muralla de migjorn i la resta donant la volta al castell. L’església romànica i el cementiri, com ja es va dir, romanien fora del perímetre cobrint l’actual plaça dels Arbres i església. Aquell poble tenia l’aspecte d’un grapat de cases baixes envoltades per una muralla i arraulides a peu d’un castell. Però, i com hem vist, la mida d’aquell poble no s’avenia amb la importància que durant el segle passat havia adquirit com a nucli de poblament. Allò el feia competir amb un veí molt més poderós que restava a sols una hora de camí, Santes Creus.