DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 9 de enero de 2017

16. VILA-RODONA: ORIGEN I MURALLES

Mentre el casament amb Peronella no es podia consumar, l’expansió dels poders comtals continuà i durant l’hivern de 1148 Tortosa va caure sota Ramon Berenguer IV. Acte seguit aquest ordenà l’expulsió dels seus musulmans deixant als jueus locals romandre-hi amb excel·lents condicions i privilegis, probablement un regal a canvi de les seves aportacions financeres. La maquinària de guerra resultava molt cara i Ramon Berenguer degué rebre ajuda monetària dels jueus que temien ser perseguits pels almohades. Al final tota aquella conquesta de territoris a ponent va deixar la vall del Gaià sota una zona segura i allunyada de trifulgues militars. Tanmateix aquella primera meitat de segle el clima havia tendit a la fredor. Ambdues raons, la seguretat i els hiverns freds, van poder propiciar l’inici d’un nucli rural a Vila–rodona. Fou prop del 1150 que quedava clara la repoblació de la comarca amb la recent construcció del castell de Vila–rodona, una fortificació ordenada per la casa de Queralt posseïdora dels castells de Montblanch, d’Esplugues i Alió entre d’altres. L’amenaça sarraïna encara rondava la regió des de la serra de Prades, Siurana, Miravet i altres punts. Vet aquí la fortificació de la vila per a assegurar la demarcació. És a dir, que els nobles tenien la ferma intenció d’estabilitzar l’ocupació de tot aquell territori. De fet Pere Pons de Banyeres, membre d’un llinatge de la baixa noblesa del Bages, infeudà el Castell de Montmell i altres a Berenguer de Santa Eulàlia.

Per tant, fou a partir de meitat d’aquell segle que el poble de Vila–rodona va començar a existir sota l’aixopluc d’una torre de base ovalada, molt diferent de l’actual de base quadrada. De fet, la primera i original, fou destruïda en edat medieval, mentre que la segona, i molt posterior, fou construïda sis segles més tard. Per tant caldrà establir quan i per qui fou enderrocada la primera talaia del castell. Avui en dia aquella no existeix mentre que moltes altres sí que les hi veiem. La majoria de torres d’homenatge medievals formen part encara del nostre paisatge. La de Vila–rodona fou enrunada per causes que no han deixat registre local però sí comtal. Fos com fos, aquella fortificació primitiva fou herència d’un castlà medieval, homes que construïen castells o torres per a controlar les seves terres. A tal efecte establien tres nivells de terrasses on es construïen les cases dels seus habitants (encastellament). Així doncs Vila–rodona encaixa amb aquell esquema inicial de tres nivells on el carrer Major en seria la terrassa inferior, la Quintana la intermèdia i el castell la superior. Cal aclarir que una quintana era un terreny no edificat proper a un camp proper o a una construcció com ho era aquell castell.

Tot i la formació d’un nucli rural a Vila–rodona, també es fundaren moltes masies durant aquella etapa. Tot era senyal que la pau encetada durant aquella primera meitat de segle va possibilitar el boom constructiu i de poblament de la regió, sobretot de la futura vila de Vila–rodona. Així doncs fou a partir d’aleshores que la majoria de la població va començar a concentrar-se en aquell nucli fortificat mentre es mantenien encara un bon gruix d’explotacions agràries disperses. Això implicà que calia un estament organitzador o governador de les viles creant-se la Universitat o assemblea de tots els caps de família. Aquells organitzaven trobades que es feien davant de la porta de l’església, modest temple que suposem ja construït (Comas, 2014). Suposem que la sagrera els donava protecció i que aquella fou un nucli inicial del poble un temps ençà. Per a aquelles assemblees calia el permís del bisbe de Barcelona, senyor jurisdiccional de Vila-rodona. Aquell era qui designava la presidència d’un batlle com a baró de Vila–rodona en representació seva. Aquell organisme, la Universitat, s’anà reduint a mesura que passaren les dècades. La raó fou que mica en mica les famílies més benestants en controlarien les assemblees per passar a ser sols elles l’intermediari entre el senyor feudal, el bisbe, i la resta del poble. En fi que en pocs anys la Universitat va esdevenir el màxim orgue de govern de Vila–rodona. Amb el temps aquella Universitat es convertí en l’actual Ajuntament.

Producte de les assemblees de la Universitat, del bisbe i dels líders locals, es milloraren i construïren noves infrastructures del poble. En foren exemple el molí fariner, el trull de l’oli, la muralla, un hostal i un forn. Tots aquells serveis eren comunals on els membres del poble en pagaven lloguer al bisbe per al seu ús. Posem pel cas el forn de pa. Eren les llars les qui pastaven a casa la farina amb el llevat. Un cop fermentada la pasta, duien aquella al forn comunal. Cas que en tinguessin un de propi la cosa quedava a la llar, però la majoria de vilatans havien de fer servir el comunal. Aquell podia coure pa durant gairebé tres dies, pel que no es pastava cada dia pa fresc com avui dia. Normalment cada família pastava un cop per setmana i el pa durava els set dies. Òbviament les farines i llevats d’aleshores no eren com els actuals. Aquell costum formà part de Vila–rodona fins inicis del segle XX.

Un altre fet indicatiu de l’establiment del primer nucli rural de Vila–rodona fou el contorn d’una primera muralla. Probablement el noble Pere Pons de Banyeres, qui infeudà el veí castell de Montmell, ordenà la construcció d’un primer recinte emmurallat a Vila–rodona. Al llarg d’aquella muralla s’hi edificaren també diferents torres de base quadrada. De fet els seus fonaments deixaren petjada en l’actual contorn dels carrers de Vila–rodona. Hi són encara observables els sortints i els entrants de les façanes al davant de l’església. Els sortints eren les torres de la muralla i els entrants els murs de defensa. Entre aquella i les torres de la muralla s’hi obria un espai que segles més tard s’anomenaria la Plaça de les Torres. Una d’elles estava a ponent tocant l’actual bar Miami, i l’altre a llevant on avui fa entrada el carrer Major.

Davant la fortificació de Vila–rodona, la intenció no va poder ser més clara, els Banyeres hi volien anar a viure amb seguretat. De fet un cop assegurat aquell poble, la família Banyeres s’hi instal·laria en breu. Aquella muralla pionera deuria envoltar el poble passant pel castell, baixant per l’actual Quintana de l’Església, girant pel carrer Major i pujant per l’avinguda Pau Casals per tornar altre cop al castell. Durant el recorregut deuria tenir diferents portals: a llevant el portal de Barcelona a boca de l’actual Quintana del Castell; al nord el portal de Sant Llorenç, actual portal del Parera; a migjorn un possible portal a l’entrada de l’actual carrer Major; i a ponent molt probablement dos portals més pels actuals carrers de l’Hospital i de la Claveguera, si és que no van ser construccions posteriors sobre carrers per guanyar espai de llar. Independentment d’allò, alguns han dit que aquell contorn emmurallat va donar nom al poble. De totes maneres aquella defensa que no va poder donar nom a Vila–rodona. El fet era que aquell recinte dibuixava un contorn quadrangular i no pas arrodonit.