17. VILA-RODONA CONTRA SANTES CREUS

Però durant aquella primera meitat del segle XII passaren més coses pel territori català amb conseqüències importants per a Vila–rodona. La comunitat cistercenca que construiria anys més tard el futur monestir de Santes Creus, es va instal·lar a Valldaura del Vallès, a l’actual Cerdanyola. Allò fou gràcies a una donació de Guillem Ramon de Montcada a aquella comunitat. En breu aquella col·lectivitat es traslladaria a Santes Creus per iniciar la fundació del monestir medieval que avui dia coneixem. Mentre, i durant l’any 1151, Pere Pons de Banyeres concedia en feu a Ramon Llorenç Vila–rodona de Vilardida amb totes les seves pertinences, terres i aigües. En aquell acord hi estava implícit la construcció d’un molí en el torrent de les Pinatelles. Poc més tard s’edificà el castell de Vilardida esdevenint aquell llogaret un important nucli medieval. Entre l’hegemonia creixent de Vilardida i les concessions dels Banyeres, aquells anaren perdent mica en mica la seva influència sobre el territori i n’acabaren marxant més tard. Però el fet més notable d’aquell any 1151 fou el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó amb 14 anys d’edat. A partir d’aquell moment es consolidà la unió entre el regne d’Aragó i els comtats catalans, fet que delimità aquell mateix any les fronteres entre els regnes de Castella i els d’Aragó sota el tractat de Tudellén. L’estabilitat del territori deixà més tranquils a molts nobles amb els seus afers de terres, govern o pactes. El 18 de febrer de 1152, per exemple, se signà una convinença entre Ponç Pere de Banyeres i Ramon Llorens per tal que aquell últim, i els seus descendents, tinguessin la potestat de Vilardida.

Però no tot estava assegurat en aquella vall del Gaià. De fet encara hi quedava un últim reducte de sarraïns que amenaçava la regió. Durant el 1153, i des de Prades i Siurana, alguns musulmans feien incursions pel Camp de Tarragona. Amb la Corona d’Aragó establerta i les fronteres amb Castella pactades, el comte Ramon Berenguer IV ho va tenir clar i va impulsar una acció militar conquerint definitivament aquelles terres. Durant els anys 1152 i 1153 Ramon Berenguer IV va liquidar els últims reductes sarraïns a Prades, Siurana, Miravet i d’altres. Finalment la vall del Gaià i del Francolí esdevingueren segures, i durant el 1157 Arnau de Guardià i la seva esposa Guília, senyora de Banyeres, s’instal·laren al ben fortificat castell de Vila–rodona. L’estabilitat creixent del territori no sols es va veure amb els nous habitants d’aquella fortalesa sinó amb l’inici de la construcció del monestir de Santes Creus. Fou durant l’any 1160, i coincidint amb una nova bonança climàtica, que l’ordre del Císter va migrar cap altres indrets començant la seva expansió per Catalunya i fundant el futur monestir de Santes Creus. Aquell fet va comportar també l’inici del gòtic per la vall del Gaià i el que fou més important, el control de tota una sèrie d’instal·lacions hidràuliques i molins que s’anaren millorant i construint pel Gaià. El Císter treballava per acaparar totes aquelles infrastructures sota el seu domini per així esdevenir hegemònic pel territori. Però aquelles instal·lacions feia temps que estaven organitzades en terres, conreus i poblacions, és a dir, eren tot un caramel en boca dels amos feudals, i sobretot per a l’església en alça. Vet aquí que aquell 2 de juny del 1160 el Císter assolís una altra donació corresponent a un ampli terreny prop del torrent de Rubió. Aquell era l’antiga Vilarredon, probablement la vila romana de Vila Rotundum al nord de Vila–rodona. Aquella donació fou atorgada per diferents nobles, senyal que el Císter gaudia d’un bon reconeixement. Aquells nobles foren en Gerard Alemany, en Guillem de Montagut i en Gerard de Jorba. Ells havien donat les terres al monestir de Valldaura, base principal del Císter d’aleshores. De fet les donacions a l’església eren molt freqüents per una raó molt profunda. La por a l’infern predicada per la pròpia Església va infondre que molts nobles deixessin en testament les seves propietats a aquella. Amb aquell gest s’esperava la salvació eterna. La por de Déu enriquia dia a dia a l’Església medieval. Però també allò anava en sentit contrari ja que els nobles volien que les terres es repoblessin i una manera de fer-ho era que hi hagués monjos per a atreure nous colons. La gent se sentia més segura sabent que hi havia clergues resant per als vius i difunts sota la protecció de Déu. Vet aquí per quina raó s’establí el monestir de Santes Creus, per a fer venir nous pagerols i artesans a aquelles terres.

Mentre el Císter construïa el seu monestir, la veïna Vila–rodona encara pertanyia al bisbe de Barcelona, en Guillem de Via, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona. Aquell, i un any més tard, el 1161, va donar permís a Guillem de Terraçola i Guillem Lavit els drets per a construir un molí a Vila–rodona, molt probablement la Molina que ens arribà encara al segle XX. Durant aquell 1161 els nobles responsables de Vila–rodona no volien quedar-se enrere davant un Císter amb recursos, terres i molt bons tècnics. Per això imposaren també, i durant aquell mateix any, noves pressions fiscals sobre els pagesos de Vila–rodona. Així aquells vasalls passaren a pagar l’ús del molí, l’emfiteusi i el delme. L’emfiteusi consistia en un contracte d’explotació concedit al pagès amb la condició que aquell fes millores en les infrastructures dels béns atorgats. En cas contrari el pagès i vasall podia perdre un terç de la collita, o fins i tot l’ús de la terra concedida. El delme equivalia a la desena part de tota la producció agrícola i ramadera de Vila–rodona, una taxa que s’havia de pagar al senyor feudal del poble, el bisbe. Tot i així un cultiu n’estava exempt, les oliveres, fet el qual va promoure l’expansió d’aquelles durant aquell segle. Mentre la pugna entre Vila-rodona i Santes Creus creixeria fins assolir un curiós desenllaç.