130. Vila-rodona sota l'Aznar salvador

1997 fou l’any on el PP va guanyar les eleccions generals amb un Aznar com a president d’Espanya. Mentre, a Vila–rodona, uns bons 704 litres per metre quadrat beneïren el terme. Per desgràcia el preu del vi va baixar sota un excés de producció. Tot i així, la població continuava creixent amb l’arribada de més immigrants i la conseqüent necessitat de més cases. En allò el govern del PP vindria a potenciar en breu un negoci del tot especulatiu, el del maó i de l'Aznar el salvador.

Però tot i aquell creixement demogràfic, la Festa Major d’estiu de Vila–rodona ja no mostrava les aglomeracions de cotxes i gent dels anys vuitanta. Amb festes i diversions a l’abast durant tot l’any, molts ja no veien l’antiga festa Major com una oportunitat de retrobada i contactes socials. Del cert que els palcos eren pocs i el ball restava migrat de forasters. En fi, que l’envelat de pagament havia quedat obsolet i en breu la dansa l’ assumiria l’Ajuntament fent-la gratuïta.

Però deixant l’economia vilatana per un moment, el poble tindria una nova aportació cultural. El Centre d’Estudis del Gaià publicaria el primer número de la seva revista La Resclosa. Articles d’índole històric i científic anirien omplint els seus números anuals. Del seu recull d’articles es recuperaria gran part del passat que aquest bloc ha ordenat i resumit.

Mentre el cometa Halle Bopp passava pels nostres cels.

Mentre el preu del vi es mantenia durant el 1998, el govern espanyol va endegar una nova política plagi de les neoliberals d’Estats Units i el Regne Unit entre d’altres. El neoliberalisme econòmic defensava que si l’estat no controlava en excés les especulacions, aquestes promourien el creixement econòmic. Per a tal objectiu calia que les lleis permetessin que les empreses, bancs i financeres poguessin obtenir el màxim de beneficis possibles. A la llarga aquell context hauria de, teòricament, repartir riquesa per a tota la societat. Així doncs Aznar, com a president d’Espanya, va iniciar tot un conjunt de polítiques neoliberals que canviaren radicalment l’entorn social del país. Per una banda va alliberar el preu del sòl, és a dir, va obrir la veda a l’especulació urbanística. Però per a comprar terrenys i pisos calia que algú deixés els diners als interessats. Per tant també va alliberar el control de préstecs per part dels bancs, el que s’anomenà desregularització bancària. Plagi de les polítiques de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, Aznar va assolir el favor dels grans capitals del país. Ara banca i estat esdevindrien un matrimoni molt catòlic, fins que la mort els separés, de fet avui dia encara dura.

Els bancs, i amb les mans lliures, van crear encara més diner, un diner inexistent, l’anomenat diner bancari. Si vostè ingressava 1000 euros de nòmina, el banc els podia deixar a qui volgués i vostè podia gastar-se’ls amb una tarja de crèdit. En resum, vostè va ingressar 1000 euros però al mercat n’hi havia 2000, els 1000 seus i els 1000 que li havien prestat a un altre. Amb tant diner bancari pels mercats tothom podia comprar tot i que aquell diner no existia però Aznar el salvador ho havia legalitzat. Els bancs, i per tal que el seu diner bancari corregués més ràpid, s’inventaren quelcom a tal efecte, els crèdits barats. Abans per a poder comprar un pis es contractaven lletres a interessos molt elevats i pocs s’atrevien a endeutar-se amb un banc. Ara el negoci funcionaria a l’inrevés, amb crèdits barats es potenciaria un màxim nombre de clients i més beneficis per al banc, és a dir, molts hipotecats sota molts interessos. Per animar la compra de terrenys i pisos calia també desregularitzar les propietats immobiliàries. Per aquella raó, i com ja s'ha dit, el PP va alliberar el preu dels sòls. Ara, i sota la llei de l’oferta i la demanda, el nombre de compradors augmentà i augmentà. Aquells sols havien de demanar un crèdit al banc. Així que a més compradors el preu dels immobles pujà i pujà amb un munt de constructores a l’alça, és a dir, que la febre de la construcció havia arribat. Vila–rodona, i la comarca, en breu perdrien la seva essència rural i productiva per passar a la presència urbana i especulativa. El territori i el paisatge anaven a ser violats.

No obstant tot l’anterior, i per acabar d’inflar els preus, va arribar l’euro. Fou durant l’1 de gener de 1999 que aparegué la nova divisa. Tothom patia per entendre aquella moneda. Els avis se n’en reien ja que ells havien passat de rals a pessetes. Total, un s’havia d’acostumar a fer servir una cosa molt bàsica, les matemàtiques. Del cert que amb l’euro tothom arrodonia els preus a l’alça i allò va engreixar l’especulació neoliberal. Però el que més va accelerar aquell món d’especulacions fou Internet i els programadors. Ara tothom passaria a tenir un compte de correu en un servidor hotmail, gmail o xtec. Allò fou el preludi d’una nova manera de comunicar-se, de promoure negocis o de comprar i vendre. Abans les vendes de productes financers es feien a paper i llapis. Allò implicava certa lentitud però també un control sobre els usurers. Ara però, mil transaccions podien fer-se en una mil·lèsima de segon. A més molts enginyers trobaven feina elaborant complicats productes financers que ni el que els venia ni que el qui els comparava entenia què eren. Li sonen les preferents, els derivats o els futurs? Tot un engany per tal que el diner bancari, fals però legal, anés a tota velocitat pels mercats de tot el món. L’economia s’havia convertit en una gegantesca venda piramidal on els grans capitals feien especular a tota la resta. En fi, que el president Aznar, el salvador, havia endegat una monstruosa bola de neu que esdevindria un magnànim allau. Vila–rodona hi quedaria colgada.

129. Museu de la Vila en crisi, demografia a l'alça

Durant el 1994 el preu del vi va tocar fons a Vila–rodona per pujar al següent. A més les fortes pluges durant la verema varen fer malbé part de la collita reduint-ne la qualitat. El 10 d’octubre, per exemple, una forta llevantada es va fer sentir per tot el Camp de Tarragona provocant la gaianada pertinent. Aquell dia la llum va quedar tallada a Vila–rodona i els pilons de l’antic pont restaren coberts per l’aigua (Gavaldà, 2010). Aquells aiguats però, s’enduien gran part de la brossa i pol·lució del riu. Molts venien de filtracions de granges i abocadors. Per aquella raó feia temps que es parlava de dues mesures. La primera obligar a depurar les aigües abocades al riu, i la segona clausurar l’abocador de l’antiga rasa oberta per al tren Transversal. I així, a mitjans de 1995 fou tancat aquell cúmul de brosses, runes i trastos eradicant les males olors, les filtracions i la presència de rates pels camps propers. Tot plegat era senyal que l’ecologisme, la cultura i la lògica anaven plegades de la mà. Però aquell àmbit cultural de Vila–rodona anava a patir un revés important. La seva seu, el Museu de Vila–rodona, estava en l’antic edifici de les monges propietat del Patronat Benet. El problema era que aquella finca no pertanyia per tant a l’Ajuntament. El consistori, i potser per evitar-se problemes futurs amb aquell patronat, va voler traslladar tot el Museu a un edifici propietat del poble. El projecte era fer-ho al vell edifici de la Societat republicana del carrer de les Hortes. Però la nova gestió de la col·lecció no va agradar a qui havia fundat, treballat i consolidat el primer Museu de la Vila. Al final aquells i Ajuntament no es van entendre i s’escindiren els seus interessos. L’Ajuntament, tot creant el nou museu, traslladà tota la col·lecció a la Societat, i els seus pioners construïren en poc temps una nova entitat cultural, el Centre d’Estudis del Gaià.

L’any 1996, any generós en pluges (721 mm), va néixer el Centre d’Estudis del Gaià amb seu al Casal de la Vila, però el naixement més sonat no fou aquell sinó l’origen dels nous nats de Vila–rodona. La majoria d’ells procedien de l’estranger en detriment dels locals. És a dir, que les primeres ordes de marroquins es començaven a notar clarament per la comarca ajudant al creixement del sector vinícola (Aguilar, 2013). Aquell 1996, per exemple, el vi va veure recuperat el seu preu. La causa d’aquell viratge de jornalers responia a les últimes millores econòmiques. Abans molts joves locals es feien pagesos, o peons durant la verema. Però durant els noranta aquell costum va començar a canviar davant les noves expectatives de formació i treball. Molts dels aborígens, i amb més formació educativa o universitària, van començar a desdenyar les feines del camp. Aquell dèficit de braços fou el que estava sent substituït per les gents del Marroc. Gràcies a allò, la tendència a perdre població iniciada l’any 1981 va capgirar-se totalment. Els marroquins, pocs o molts, formarien part del poble per sempre més.

Tot i aquell creixement de població, un 19 % de les cases restaven buides, i les que estaven habitades ho eren per poca gent. De mitjana a Vila–rodona hi havia unes 2,68 persones per llar. Cal pensar que durant el segle XVIII la mitjana havia estat de cinc membres, és a dir, el doble d’aquell 1996. Allò era senyal d’una nova tendència, la baixa natalitat de les famílies. Dues raons justificaven allò, la despesa elevada de tenir molts fills i la davallada de la mortalitat infantil. Cal recordar que abans del segle XX les parelles contrarestaven l’elevada mortalitat infantil amb un elevat nombre de nadons, una estratègia antiga i medieval que resultava altament contraproduent per a les dones. De fet la majoria d’elles morien per causes del part. Per tant ja fa dècades que estàvem davant un canvi radical d’estratègia demogràfica. Ara es tenien menys fills però amb més expectatives.

Aquell nou context de menys gent per llar, però més famílies, va potenciar la necessitat de nous habitatges. De fet, i com si d’un salvador es tractés, una nova política nacional anava a propiciar la construcció de moltes cases per Vila–rodona.   España va bien !!!!

Altres assistien a la Nit de Premis de Valls:

PP o PENSIONS PAUPÈRRIMES

El juny passat de 2017 el PP afirmava que si Catalunya es feia independent molts catalans no cobrarien la seva jubilació. Paradoxalment això no encaixa amb els fets actuals. En primer lloc les nombroses manifestacions per Espanya que milers de pensionistes protagonitzen queixant-se d’unes pensions paupèrrimes. I en segon lloc que el Govern espanyol s’està endeutant amb financeres per tal de pagar avui dia als jubilats. És a dir, l’Estat espanyol no pot pagar ni les pensions vigents ni unes de millors als seus jubilats, siguin o no independentistes. I què se n’ha fet del Fons Acumulat de la Seguretat Social? Doncs el PP se l’ha polit en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. Potser al final tindran raó els independentistes tal que si abandonen Espanya sí podran cobrar la seva jubilació.

España sin libertad de expresión (2018 març)

El tribunal de Bruselas ha sentenciado que quemar imágenes y símbolos de la casa real debe enmarcarse dentro de la libertad de expresión. A pesar de ello, en el Congreso de los Diputados PP, PSOE y CD’s han votado en contra del tribunal europeo. Es decir PP, PSOE y CD’s, que siempre afirman acatar a los tribunales, ahora claramente lo desobedecen. La democracia avanzada española que Felipe VI afirma en los medios internacionales cojea en gran medida de algo básico, de libertad de expresión. Más ejemplos de ello son un Gobierno español que prohíbe todo lo vinculado al proceso separatista catalán acusándolo de tumultuoso aun siendo pacífico. Lo mismo hay que decir de los comicios separatistas, opiniones en los medios y libertad a los líderes catalanistas. Resulta imperioso definir qué es democracia para saber si la visión de PP, PSOE y Cd’s es la correcta. Pues la democracia, y desde su fundamento ilustrado, defiende la separación de poderes en el Estado. El Gobierno y monarquía españoles, si se creen realmente demócratas, deben mejorar su independencia de poderes.

128. Bar Miami o la Mesquita de Vila–rodona (1992, 93...)

A finals de 1992 el país quedà assolat per una crisi. La Feria de Sevilla i les Olimpíades havien enlairat multitud de negocis i inversions que ara no tenien continuïtat. Així fou que el consum intern va patir una davallada i que els preus hagueren d’afluixar. Vet aquí que el preu del vi, i davant aquella crisi econòmica incipient, va anar baixant durant els propers dos anys.

Però una conseqüència dels últims anys de creixement econòmic havia estat l’arribada de molts treballadors des del Marroc. De fet durant el 1993 el gruix de marroquins a Vila–rodona rondava el centenar (Aguilar, 2013). No fou la sequera d’aquell any el que els va atraure. Amb uns tristos 454 litres per metre quadrat molts marroquins veien perillar les seves tasques agrícoles, més si la seva situació no era del tot legal. Per aquella raó sovint esperaven les consignes d’algú al bar Miami. Tots ells semblaven obeir a un altre marroquí més aposentat, el qui els feia d’intermediari entre els pagesos autòctons i ells forasters. Probablement aquell home fou un dels pioners en arribar a la comarca. Amb la seva situació assegurada, i els papers regularitzats, feia de Padrino entre els posteriors nouvinguts. A canvi deuria cobrar alguna comissió per les seves gestions, o si més no, així ho semblava indicar el seu nou i llampant Peugeot 405.

Però aquella gran afluència de marroquins pel poble provocava la desconfiança dels aborígens. De fet alguns en feien bromes tot dient que aviat a la vila hi hauria una reserva, tot marroquins i a la reserva els vilatans. I del cert que n’eren tants al bar Miami que aquell ja tenia una renom, la Mesquita.

Mentre, en el 1992, altres urbanitzaven alguns hortes de baix per passar pel 1993 sota els 600 anys de Fira a Vila amb un poble disfressat de medievals.

127. Vila-rodona i el Neoliberalisme, 1991...

Portàvem massa anys de pau i de creixement econòmic. Pel món s’havien generat gegantines fortunes amb els beneficis del petroli, de les multinacionals i de les inversions pel Tercer Món. El problema era que aquelles descomunals masses de diners no tenien llibertat de moviment. És a dir, des de la crisi econòmica de 1929, la majoria d’estats controlaven "massa" les especulacions en borsa i préstecs. De fet aquelles havien estat la causa del crac del 29. Invertir tot el que tens i quedar-te sense ni un duro fou el que particulars, financeres, bancs i governs havien fet. Al final "si tot el que tens és el que et deuen, res tens si no et paguen". I aquella havia estat la lliçó del 1929. Des d’aleshores que els estats capitalistes regulaven el trànsit especulatiu. Ara però, els grans capitals (els BANCS) estaven fent pressió als estats per tal de poder especular amb tant diner com tenien. El diner crida el diner, sí, però també fa pressió als governs.

Mentre allò es macerava pel món, a Vila–rodona els habitatges mostraven on anirien a parar les especulacions futures. Durant l’any 1991 el 65 % de les cases havien estat construïdes durant o abans del segle XIX. De fet sols un 16 % ho havia estat a partir de 1981. Aquella dada indicava dues coses. La primera que el creixement demogràfic i urbanístic a Vila–rodona havia estat de baix a moderat, i la segona que un bon negoci al poble podria ser la construcció. Sols calia una cosa, la nova política de moda del Regne Unit i USA, el neoliberalisme. El control que l’estat feia sobre préstecs i especulacions no deixava que els grans capitals acumulats poguessin deslliurar-se. Fou durant finals dels vuitanta i començaments dels noranta que el governs Thatcher al Regne Unit i Reagan als Estats Units varen donar plena llibertat als bancs i especuladors per moure al seu desig tots aquells capitals. Tot s’hi valia per assolir el màxim de beneficis, fins i tot la inversió en el totxo. Aznar però, i molt més tard, copiaria per a Espanya aquella estratègia l’any 1997, és a dir, seguiria la màxima que governava Espanya de feia segles, que inventen ellos. La conseqüència de tot plegat la patiríem en el 2008 maleint aquella promulga de l’Aznar: España va bien.

Mentre allò s'anava podrint, i durant l’any 1991, la bassa construïda per a recollir l’aigua nocturna del rec ja estava en funcionament resolent la manca d’aigua dels horts entre Vila–rodona i Vilardida. També la conducció de tota la sèquia amb tubs de pressió des de la Trona era un fet. Els problemes de regadiu de segles ençà semblaven resolts. Però no sols allò, les ensulsiades, les pèrdues per infiltració, la vegetació de vora la sèquia, la lentitud de l’aigua i les escurades de fangs ja no serien una feina. Des de la sèquia medieval a l’aigua a través de tubs molt s’hi havia guanyat en vuit-cents anys. Tot era senyal d’una vila en creixement constant. De fet la carta de poblament de Vila–rodona del 22 de març de 1190 anomenava a aquell poble com Vila del Castell Creixent (Castelli Crescentis). La raó d’allò fou probablement la seva expansió demogràfica i econòmica. Durant el 1991 aquella vila continuava en igual camí. De fet la demografia i l’urbanisme anaven a fer un salt molt significatiu. Òbviament la vinya hi estava en part al darrere. El preu del vi va ascendir a nivells de 1968. Potser la causa en foren les pròximes olimpíades de Barcelona, la Feria de Sevilla i una onada de calor. D’altra banda, moltes empreses proliferaven per Valls i rodalies atraient a més habitants. Tot allò explicaria el canvi de tendència que va patir Vila–rodona. Fins al 1991 l’emigració havia superat a la immigració, però aquell any es giraren les tornes. És a dir, la població de Vila–rodona va augmentar després de molts anys de pèrdua. Tot i així la població pagesa patiria en breu una forta davallada. La indústria en alça captant camperols, la tecnologia agrícola restant braços al camp i les condicions dures d’aquell sector farien migrar molta pagesia en poc menys d’una dècada. Però aquell creixement industrial tenia les seves víctimes. Aquell any aparegueren mors molts peixos pel Gaià. Probablement un abocament d’aigües no depurades o la neteja d’alguna maquinària al riu en foren les causes. Així fou que es va plantejar l’obligació de depurar les aigües residuals abans d’abocar-les al riu.

Però aquella vila creixent, tot i perdre pagesos però guanyar habitants, continuava amb la seva expansió, i a més gent més necessitat de cases. Allò va començar a despertar el negoci immobiliari que en pocs anys es convertiria en un petit monstre. De fet la construcció estava gaudint d’una gran embranzida. Amb les Olimpíades a Barcelona de 1992 molts negocis vinculats amb les obres feren el seu agost. També la demanda de productes com el vi va notar aquella economia creixent. A Vila–rodona, per exemple, es mantingué el bon preu de l’any anterior. Llàstima que un gran sector de població a l’alça no en fos consumidor oficial. Hip!

Mentre, i un, complia amb el 155 de l'època... Uf!!!

126. Festa Major a Vila i FECSA amb poques llums (estiu 1989)

Des de 1981 que s’havia aprovat una llei per fer-ho, però com ja s’ha vist les coses de palau volen pau, o potser pals constitucionals. No fou fins vuit anys més tard que el projecte va veure assolit el seu objectiu. Tot aquell periple calcava la història espanyola entre uns pocs que imposaven la seva, una minoria que se’n beneficiava i una majoria que en patia les conseqüències. Caram la història com esdevé un Dia de la Marmota.

Al final la majoria local havia de buscar, assumir i pagar la solució. El problema de tot aquell procés era que la primera part, la imposició, anava infinitament més ràpida que l’última, l’arranjament. La imposició d’una indústria química al Camp de Tarragona havia provocat la manca d’aigua a la regió. Alhora allò va propiciar la salinització dels pous litorals i la necessitat final del minitransvasament de l’Ebre (Rabadà, 2007). El 31 de juliol de 1989 s’inaugurà aquella obra, el minitrasvasament, una construcció que va eradicar la salabror de moltes aixetes tarragonines. Tanmateix allò també va acabar amb les cues de forasters que omplien garrafes a les fonts de Vila–rodona. Aquells anys vuitanta havien portat molts estius càlids i secs.

Amb el minitransvasament en marxa va arribar la Festa Major d’aquell 1989. El ball estava a punt, l’orquestra Maravellla també però el que no acompanyà fou el temps. Sent l’envelat a l’aire lliure, la meteorologia va esgarriar-ho tot. El problema fou que per la vigília de Sant Llorenç va caure un aiguat que va deixar sense llum al poble. De fet la tempesta elèctrica va deixar sense electricitat a tota Vila–rodona. Per tant aquell vespre i nit no es va poder fer ball. En fi, que el que més va sonar aquella nit no fou l’orquestra contractada sinó els cants de les òlibes. Les hores passaven mentre la mitjanit avançava. Molts vilatans, farts d’esperar un miracle de la FECSA, es decidiren i se n’anaren a xafar l’orella. El ball de la Festa Major s’havia evaporat. Tot i així, un bon grapat de joves romangueren pel poble indignats. Molts d’ells s’ho parlaven al bar Miami i al Casal. En el fons esperaven el retorn de l’electricitat però aquella no venia. I allí, sota els llums de gas del bar Miami, algú es va il·luminar. Ja se sap que qui vulgui peix que es mulli el cul, i així fou que l’alcalde, Josep Maria Comas, i un bon grapat de joves decidiren fer una visita a la FECSA de Valls. Prop l’una de la matinada, i davant d’aquelles oficines, la bonior i els clams d’aquell personal van alertar a les autoritats. No va tardar gaire a aparèixer qui més vigilava la nit, la Guàrdia Civil.

- A ver, ¿qué quieren ustedes?

- Queremos lus – va contestar en Pere Badia.

Mentre allò passava, alguns feien fotos per al primer número de la revista El Caliu, una publicació local que ostentà una gran continuïtat posterior i fins avui dia. Al final, i gràcies a la diplomàcia del batlle amb els directius de FECSA, aquella va connectar la llum de nou. Cal afegir que a Valls tenien llum, pel que no s’entenia el que havia passat a Vila–rodona. No obstant allò, i tornat aquell escamot de joves al poble, el ball va poder iniciar-se tard i amb poca gent. Havia estat una nit d’una FECSA amb molt pocs llums.

Per sort, i passada la foscor de FECSA aquell agost, va venir la llum de la verema del setembre. Aquella collita de 1989 va comportar certs beneficis donat el preu millorat del vi. En fi, que la modernització del celler durant els anys vuitanta començava a donar fruits. Un altra aspecte positiu fou l’arribada de nous inversors en la vinya. Allò impulsà millores agrícoles a nivell de la mecanització del camp i de rompudes per a noves finques. Tot aquell context a l’alça quedaria plasmat en la recent estrenada publicació de El Caliu, una revista vilatana que iniciava el seu camí amb articles sobre el terme.

Però aquell creixement també es va notar a altres nivells. Per exemple, i durant el 1990, el bar Miami va patir una forta reforma sota un inversor amic de la parella que el portava, la Dolors i el Vicente. Les portes noucentistes i l’aire d’inicis de finals del XIX van desaparèixer per convertir-se en un bar més comercial i pràctic. L’interior passà a ser un bar modern, que no modernista, tot i que la decoració de la barra l’imitava. Això sí, la barra va tornar on antigament havia estat, a la dreta de l’entrada.

Una altra reforma molt important a Vila–rodona fou l’aprovació d’una obra que milloraria totalment aquell poble. La conducció de tota la sèquia amb tubs de pressió acabaria amb les pèrdues per infiltració, amb els problemes d’higiene i la necessitat d’escurar la sèquia cada un o dos anys, però sobretot acabaria amb els eixams de mosques i mosquits durant l’estiu. És a dir, aquella obra va resoldre un problema que des d’èpoques medievals arrossegava aquella vila.

Però l’èxit més important d’aquell 1990 fou una altra fita, el pla de residus. Feia temps que una plataforma s’oposava a empassar-se la porqueria del Barcelonès. El projecte volia construir a l’Alt Camp una planta per incinerar brossa. El poble, més una Coordinadora, es negaren a suportar les males olors i la contaminació pertinent. Durant aquell 1990 la Generalitat va prometre retirar aquell pla i així fou que el maig de 1991 la Coordinadora contra el Pla de Residus va cantar victòria al veure la total defunció d’aquell projecte. Però aquell triomf d’esquerrans, ecosocialistes i filocomunistes fou un gra de sorra al desert. El que els venia a sobre no s’ho podia imaginar ningú. Sabeu què fou? Doncs encara n'estem pagant les poques llums dels nostres polítics. FECSA continua a les fosques en inversions competents.

Spain without freedom

Spain seems to live under a pentagon of contradictions. First of all a Prime Minister sprinkled with corruption who wants to apply a gag rule to those who complain too much about it. Secondly, a media controlled, clearly or subtly, by different powers that claim to defend democracy and freedom of expression. Third, a government that seems to influence some courts to imprison pacifists accusing them of being tumultuous. In fourth place someone close to spanish goverment have leaked false documents to discredit other leaders in the opposition. And the fifth face of this pentagon is an untouchable monarchy that defends the constitutional powers before peaceful demonstrations. Considering all these facts, we can doubt what King Felipe VI has stated on several occasions in international media, that Spain has an advanced democracy. Well, according to this pentagon of facts, the freedom of expression of this democracy is limping too much. In fact there are great parallels between the Spain of 2018 and the United States of 1971. Watch Steven Spielberg's latest film, The Pentagon Papers, and you will realize that freedom of expression has always stung the powers that live under contradictions, corruption or lies. The difference was that in the US the media dared to spread the truth and the Nixon government had to resign shortly afterwards. Therefore the media were at the service of the governed and not of the rulers. In any case, and in Spain, many media does not break the silence and becomes an accomplice of this void in freedom of expression.

España sin libertad de expresión

España parece vivir bajo un pentágono de contradicciones. En primer lugar un PP salpicado de corrupción que quiere aplicar una ley mordaza a quienes se quejen demasiado de ello. En segundo lugar unos medios de comunicación controlados, clara o sutilmente, por distintos poderes que dicen defender la democracia y la libertad de expresión. En tercer lugar un Gobierno que parece influir en algunos tribunales para encarcelar a pacifistas acusándoles de tumultuosos. En cuarto lugar allegados al PP que han filtrado documentos falsos para desacreditar a otros líderes en la oposición. Y la quinta cara de este pentágono lo es una monarquía intocable que defiende los palos constitucionales ante manifestaciones pacíficas. Visto todo lo anterior cabe dudar de lo que el Rey Felipe VI ha declarado en varias ocasiones en medios internacionales, que España posee una democracia avanzada. Pues a tenor de este pentágono de hechos hay un puntal de esta democracia, la libertad de expresión, que cojea en demasía. De hecho hay quienes ven grandes paralelismos entre la España del 2018 y los Estados Unidos de 1971. Vean la última película de Steven Spielberg, Los Documentos del Pentágono, y se darán cuenta que la libertad de expresión siempre ha escocido a los poderes que viven bajo contradicciones, corruptelas o mentiras. La diferencia fue que en USA los medios se atrevieron a difundir la verdad y el Gobierno de Nixon tuvo que dimitir al poco tiempo. Es decir, los medios estuvieron al servicio de los gobernados y no de los gobernantes. Si alguien en España rodara un largometraje valiente y equivalente al de Spielberg quizás se titularía Los Documentos del Penta NODO, aunque dudo que éste rompiera el silencio de muchos medios. Quien calla otorga, es decir, se convierte en cómplice de este vacío en libertad de expresión.

Los documentos del Pentágono

España parece vivir bajo un pentágono de contradicciones. En primer lugar un PP salpicado de corrupción que quiere aplicar una ley mordaza a quienes se quejen demasiado de ello. En segundo lugar unos medios de comunicación controlados, clara o sutilmente, por distintos poderes que dicen defender la democracia y la libertad de expresión. En tercer lugar un Gobierno que parece influir en algunos tribunales para encarcelar a pacifistas acusándoles de tumultuosos. En cuarto lugar allegados al PP que han filtrado documentos falsos para desacreditar a otros líderes en la oposición. Y la quinta cara de este pentágono lo es una monarquía intocable que defiende los palos constitucionales ante manifestaciones pacíficas. Visto todo lo anterior cabe dudar de lo que el Rey Felipe VI ha declarado en varias ocasiones en medios internacionales, que España posee una democracia avanzada. Pues a tenor de este pentágono de hechos hay un puntal de esta democracia, la libertad de expresión, que cojea en demasía. De hecho hay quienes ven grandes paralelismos entre la España del 2018 y los Estados Unidos de 1971. Vean la última película de Steven Spielberg, Los Documentos del Pentágono, y se darán cuenta que la libertad de expresión siempre ha escocido a los poderes que viven bajo contradicciones, corruptelas o mentiras. La diferencia fue que en USA los medios se atrevieron a difundir la verdad y el Gobierno de Nixon tuvo que dimitir al poco tiempo. Es decir, los medios estuvieron al servicio de los gobernados y no de los gobernantes. Si alguien en España rodara un largometraje valiente y equivalente al de Spielberg quizás se titularía Los Documentos del Penta NODO, aunque dudo que éste rompiera el silencio de muchos medios. Quien calla otorga, es decir, se convierte en cómplice de este vacío en libertad de expresión.