DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dijous, 20 de juliol del 2017

85. Vi i sang a finals del XIX a Vila-rodona

A finals de 1882 l’enginyer Josep Campderà presentà un projecte del tot ambiciós. Es tractava de comunicar l’interior de Catalunya amb una línia de ferrocarril que anava des de l’Empordà fins al Camp de Tarragona. Aquella idea es coneixeria amb el nom del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una via fèrria que havia de passar per Vila–rodona (Santesmases, 1997).

Mentre aquella idea estava en gestació, a Vila–rodona preocupaven les moltes runes de les arnades fortificacions de la guerra. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus encara tenia les finestres del cimbori i de les muralles tapiades per causa de la guerra carlina. En el cas de Vila–rodona, i amb tanta runa a peu del riu, era necessitat peremptòria restaurar l’entorn. Per aquella causa l’Ajuntament acordà fer neteja d’aquells còdols i sorres. El 19 de juliol de 1883, i davant aquells munts de rocs, es dictaminà el transport d’aquelles runes. L’acció implicà que els materials s’acumulessin al seu redós creant un gran talús inclinat que eliminà la verticalitat a ponent del poble. Allò modificà el curs del Gaià passant per Vila–rodona. On anteriorment hi havia un front de terrassa vertical a peu de muralla, ara hi hauria un glacis de runes.

Però l’obra més important d’aquell 1883 fou el Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una línia que devia enllaçar els ports de Roses amb el de Tarragona passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, és a dir, trencant el centralisme de Barcelona. El 9 d’agost d’aquell any, i amb presència de moltes autoritats, s’inaugurà l’inici de les obres en el terme de Vila–rodona (Santesmases, 1997). I així continuaren fins arribar la tardor. Fou aleshores, i en el 22 de novembre, que el rector va demanar permís per treure les parets de fortificació a les teulades de la rectoria i de l’església. Allò no fou per raons de pau, sinó per les goteres que hi havia i que calia reparar.

De totes formes una altra preocupació de Vila–rodona era la fil·loxera que s’apropava. Exemple d’allò en fou que l’Ajuntament, i a requeriment del governador civil, prohibís l’entrada de sarments, arbres i tota classe de plantes de les províncies de Barcelona, Girona, Màlaga i de l’estranger. Tot i aquelles sàvies consignes, la ineficàcia dels governs i la ignorància de les Corts espanyoles no varen saber aplicar bé aquelles mesures preventives. La fil·loxera en pocs anys arribaria a les portes de Vila–rodona.

Mentre la plaga d’aquell hemípter avançava, també ho feren les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. La llàstima fou que durant el 1884 les del tren quedaran per sempre més aturades i en canvi les de la fil·loxera continuaren. La manca de finançament va soterrar les obres d’aquell tren Transversal que tanta il·lusió havia enlairat (Santesmases, 1997). Tot i així, una de les rases excavades per al pas de la via esdevindria l’abocador de Vila–rodona. Aquell dipòsit de brossa va durar fins ben passats els anys 90 del segle XX.

Aigua i vi eren dos causes de riquesa o pobresa a Vila–rodona. Si de la primera n’hi havia massa les inundacions malmetien l’economia vilatana, si del segon n’hi havia sobreproducció el preu baixava. S’imposava doncs una política on ambdós líquids tinguessin quantitat i qualitat per damunt d’altres bajanades. En aquell aspecte es veurà que l’aigua de Vila–rodona estava infecte i que el vi aviat ho estaria.

Durant aquell 1884 la producció de vi fou d’unes 6 càrregues per jornal, uns 15 hl per ha, cap meravella. No obstant allò s’estava augmentant la producció respecte altres anys. Per desgràcia un augment de producció feia baixar el preu del vi, la qual cosa passà aquell any. Tot i així, i en aquell context, la producció d’aiguardent estava a l’alça. Les exportacions de les cinc destil·leries de Vila–rodona ho mostraven. Una d’elles acabaria sent un important celler durant els inicis del segle XX, la d’en Nicolás Muñoz. Aquell personatge era un comerciant de vins i aiguardents que posseïa un edifici situat dins la partida dels Horts de Santa Càndia. Aquella construcció és on avui dia s’hi troba part del Casal de Vila–rodona fins a l’Ajuntament (Santesmases, 2012). Però el d’en Muñoz no era l’únic. A l’edifici del monestir dels expulsats Servites també s’hi havia instal·lat un important magatzem de vi. Per desgràcia durant aquell 1884 va cremar. Els dos treballadors que reforçaven el vi amb més etanol, se’ls incendiaren els dos dipòsits d’alcohol. Aquell fet provocà la mort d’un, probablement un nen, i greus cremades en l’altre. Tanmateix part del temple i la majoria de la maquinària de la bodega desaparegueren sota les flames.

Com veiem Vila–rodona elaborava, adulterava i destil·lava el vi amb fins mercantils. El fet de comerciar amb vins i derivats obligava a estar ben comunicat amb Valls. De fet existia una línia de carruatges que era propietat de l’empresa ferroviària. Aquella feia aquell tram en una llarga hora i mitja. També la línia servia de noticiari quan fallaven altres mitjans. Amb ells Vila–rodona s’assabentava de les noves exteriors. Una d’elles fou la mort del fill d’Isabel II l’any 1885. La borbònica encara vivia exiliada a França mentre Alfonso XII expirà. D’aquella manera va finir el seu regnat a Espanya, un Reino que passaria al futur Alfonso XIII. Mentre regnaria Maria Cristina de Borbón, tot canviava, res canviava.

Però continuant amb l’assumpte del vi, i com s’ha s’està veient en les darreres dècades, aquell era el principal impulsor del creixement demogràfic de Vila–rodona. Anys feia que no paraven de venir més pagesos a cultivar més vinya i que aquells tenien més fills que difunts. Allò implicava que la població del poble havia estat creixent força durant aquell segle XIX. Per exemple, i durant aquell 1885, Vila–rodona va guanyar 35 habitants assolint els 2.400 vilatans. De fet Vila–rodona era un dels quatre pobles més habitats de les rodalies. Aquells eren La Bisbal del Penedès amb 2.225 persones, El Vendrell amb 5.558 i l’Arboç amb unes 2.000. Tots ells sota el denominador comú de la vinya com eix que aglutinava tanta població. En fi, que aquella bonança demogràfica calia buscar-la en l’etapa d’or de la vinya catalana, un bon context que feia endegar nous projectes de futur. Si la població creixia, també ho notava l’escola amb més quitxalla. Allò, més la presència de pagesos benestants amb capacitat de pagar una escola privada va permetre l’entrada de nous protagonistes a Vila–rodona. Així es produí l’establiment de les Carmelites i la construcció d’un convent i escola en un terreny d’Isidre Valentí. L’edifici en si és l’actual casa de Les Monges que restava situat davant del celler d’en Nicolás Muñoz, avui dia l’actual Casal de Vila–rodona.

Però un altre projecte, i el més peremptori, fou el presentat el 20 de febrer d’aquell 1885 per l’arquitecte Francesc Barba Masip. El gran gruix de població de Vila–rodona exprimia d’allò més les aigües del subsòl del poble. Allò feia que des de pous i cisternes es captessin filtracions de corrals, comunes i carrers amb les conseqüents infeccions. Ja s’ha detallat que aquelles sovintejaven durant les eclosions de patògens estivals. Per tant el nou projecte de Francesc Barba era una gran idea. Consistia en construir una captació d’aigua potable fora del poble, en concret de la font dels Rajolins prop d’Aiguamúrcia. La conducció seria feta amb tubs de ferro que seguirien el riu Gaià passant després per Horta Amunt, el convent dels Servites i assolint un dipòsit elevat a Vila–rodona. Total, unes 54.586 pessetes, una fortuna de l’època. Inviable de moment però molt necessari per als estius. Aquell en seria un greu avís.

Un dels projectes que sí es va poder culminar durant aquella febre de l’or vinícola, fou poder mantenir l’edifici de l’hospital. El 14 de maig d’aquell 1885, i sota l’alcaldia de Josep Rabadà i Espolet, es va acordar arrendar en subhasta l’hospital a un veí del poble. El preu era força assequible a canvi que aquell donés aixopluc a tots els pobres i transeünts que així ho demanessin a l’Ajuntament. Allò ens dona una idea de la importància de Vila–rodona en aquelles èpoques on molts captaires i temporers hi venien en busca de salari. De fet el 53 % dels immigrants provenien de pobles de l’Alt Camp, i un 18 % del Tarragonès.



dimecres, 19 de juliol del 2017

84. La fil·loxera a les portes de Vila-rodona

Durant el 1879 la fil·loxera va fer acte de presència a Catalunya i durant la fira de Vila–rodona es va vendre poc bestiar. Aquell context rural, més la pèrdua de colònies espanyoles, amenaçava l’economia catalana. Tèxtil i vinya tenien un gran mercat per l’Atlàntic, pel que si aquell minvava s’hi perdria molt. Per tant l’especulació del tèxtil i el monocultiu de la vinya havien estat apostes massa arriscades en un món divers. D’altra banda l’estat espanyol, i sense tantes colònies, necessita de nous ingressos. Potser per allò va iniciar algunes desamortitzacions i vendes d’immobles. Així fou que posà a la venda l’antic hospital de Vila–rodona, fet que no agradà als vilatans i que l’Ajuntament intentà impedir. Tot i allò, la principal preocupació de Vila–rodona continuava sent el seu endeutament i les malmeses obres de fortificació. Per aquella raó el 10 de juliol s’acordà una solució salomònica. Per una banda aterrar la muralla de ponent, i per l’altra vendre a subhasta els materials obtinguts. Amb aquells diners es sufragà l’arranjament de la muralla restant, de la Quintana de l’Església i d’una paret del castell. Més tard, i durant l’abril d’aquell 1879, s’arreglà una de les parets del cementiri per valor de 518 rals. Dins aquell context d’obres i reformes es va donar nom a la nova plaça del poble, plaça de la Llibertat. De totes maneres una cosa eren les institucions i l’altre les veus populars. Aquella plaça rebria diferents noms durant la seva futura història, tot i que la gent ja l’havia batejat. L’abundant nombre de plançons de plàtans li donà el seu nom popular, la Plaça dels Arbres.

Tot i la gaianada del setembre de 1879, la inundació de molts horts i la nova crescuda del maig de 1880, el subsòl de Vila–rodona no era aigua clara. Cada any les pluges primaverals solien recarregar l’aqüífer després de la sequera estacional de l’hivern, aquell any força aguda. Però aquelles precipitacions no milloraven la qualitat de les aigües de pous i cisternes. El problema era que aquells es nodrien de les infiltracions i els bacteris infecciosos campaven a les seves amples. A més la majoria de famílies bevien d’aquells pous i cisternes que no oferien garanties sanitàries. Cal pensar que sota el costum, encara medieval d’aleshores, no s’escombraven massa els carrers quedant plens de restes orgàniques. D’altra banda les aigües residuals, i sovint fecals, es llençaven al bellmig de la via, afavorint el brou de patògens que s’infiltraven subsòl avall. I finalment els sucs dels corrals també assolien l’aqüífer. Tard o d’hora aquell consomé arribava als esmentats pous i cisternes. Però el més infecciós no era allò, sinó la filtració de comunes i quadres amb les seves femtes i salses fecals. En fi, que l’aqüífer de Vila–rodona, i amb la població creixent d’aquell segle, cada cop estava més podrit. Per aquella raó, i gràcies al caldejat estiu, els bacteris i d’altres microorganismes, proliferaven entre glops i budells. La conseqüència més palpable era el gran nombre d’infeccions intestinals que patien els vilatans. Aquelles resultaven sovint mortals per a molts nadons, més si encara Pasteur sols estava descobrint alguns bacteris i els antibiòtics eren ciència ficció aleshores.

L’Ajuntament de Vila–rodona era conscient de tot el context anterior, i més durant aquell segle amb tanta població sobre l’aqüífer. Per aquella raó va proposar al govern la construcció d’una captació d’aigües potables. Per desgràcia, i centenars de diarrees més tard, el projecte obtingué llum verda. De fet foren deu estius d’espera, las cosas de palacio van despacio. En contrast, i gràcies a les lleis, el que no fou tant lent fou l’acció de l’Ajuntament el 7 de març per tal d’evitar la venda de l’antic i arnat hospital. Al declarar-lo d’utilitat pública, les lleis de la desamortització ja no l’afectaven.

Durant el març de 1881 l’antic edifici de la Casa de Vila–rodona fou venut a Pere Tudó i Ferrer per 2.129 pessetes. La construcció estava molt envellida i deteriorada, causa per la qual s’havia bastit un ajuntament nou davant la plaça dels Arbres. L’antic ajuntament tenia porxos a sota l’entrada, un element força comú de les edificacions medievals. Per aquella raó en Pere Tudó demanà poder comprar-los i edificar-los. El consistori no posà pegues a aquella petició i els porxos avui dia resten desapareguts i edificats. De fet el Comú considerava els porxos un racó on s’hi acumulaven brossa i immundícies.

Però la venda de l’antic ajuntament implicà una nova necessitat per al poble. En aquell mateix edifici hi havia també la carnisseria d’orígens medievals. La solució fou construir-ne una de nova en un terreny desamortitzat feia temps. A llevant de la façana de l’església feia temps que s’havia desamortitzat una parcel·la. Allí es va decidir fer la nova carnisseria, actualment peixateria. Però aquella construcció necessitava de bigues i rocs, raó per la qual s’ordenà l’enderroc de la garita del Portal del Parera i la recollida de cabirons i pedra del castell. Amb aquella acció es tractava d’aprofitar aquells materials per a la construcció de la nova carnisseria. Finalment el 13 de juny de 1881, dia de Sant Antoni, començaren les obres de la carnisseria. Un cop acabada fou arrendada a qui tenia ramats i alhora feia de carnisser. És a dir, l’ofici de carnisser era el mateix que el de pastor. Era aquell qui pagaria al Comú unes 200 pessetes anuals per l’arrendament de la carnisseria.
Però no podem oblidar la plaça vella del poble. Aquella restà per sempre més apartada del centre vilatà. Ara les activitats principals passarien a unes instal·lacions més àmplies, la plaça dels Arbres. De fet el creixement demogràfic de Vila–rodona així ho havia obligat. Per exemple aquell 1881, tot i ser l’any de menys casaments del segle, sols un, Vila–rodona continuava a l’alça amb uns 26 habitants de més. La vinya hi estava en gran mesura al darrere, més si veiem com el preu del vi pujava amb força davant les malmeses vinyes franceses. En altres paraules, cada cop més pagesia vivia d’un sol producte, el raïm. Tot plegat era un món que s’estava fent gran a canvi d’oblidar els llocs petits. Però l’escarransida plaça vella encara tenia coses a dir. El 25 de març de 1882 encara hi havia un últim porxo que Ramon Llenas i Robert va decidir comprar, probablement l’actual cantonada entre els carrers Major i el de la Mare de Déu. Per tant, aquella plaça medieval amb porxos havia finat per sempre més durant aquell hivern de 1882. Casualment aquella estació havia comportat més difunts, uns 38 difunts, que durant l’estiu, uns 24. Normalment era sempre al revés on les infeccions estivals s’emportaven a més esperits a l’altra barri. Potser un hivern extremadament fred amb alguna epidèmia de grip en foren la causa. De fet l’estiu fou molt sec, i per tant amb menys caus d’infeccions, pel que es varen dictar normes per a regular l’escassa aigua del terme. Tot plegat no se sap què hi passava del cert a Vila–rodona aquell 1882. Sols podem afirmar que es vivia el preludi d’una crisi. A Barcelona la febre de l’especulació en el tèxtil va començar a provocar la seva bancarrota. Mentre la fil·loxera feia estralls pel nord i el preu del vi continuava ben alt pel sud. Vila–rodona romania en aquell migjorn de bonança vinícola però sense el tren de la modernitat. Mentre, i durant aquell 1882, s’iniciava la construcció de la Sagrada Família de Gaudí.

dissabte, 15 de juliol del 2017

83. Guerra i postguera carlina a Vila - rodona.

La guerra és com un forat negre a l’espai, tot ho xucla, tot ho destrueix. Durant l’any 1875, i per a més descontent de Vila–rodona, s’ordenaren noves lleves de joves. Les de l’any anterior els de vint anys ja havien estat sacrificades. Per tant l’estat espanyol necessitava ampliar el sedàs permetent el fitxatge de més soldats. Així fou que passà dels vint anys als dinou per engrandir el seu exèrcit, edat que resultà insuficient a dir per la següent lleva. Aquella s’ordenà el 19 d’agost per passar dels dinou als divuit per a ser mercenari. Resultava dramàtica la necessitat de més llonzes barates per a una guerra dinàstica entre vells contrincants que es coneixien amb carnassa jove anònima. No fou gens estrany que amb tants joves destinats a la trinxera el creixement de població se’n ressentís. Per exemple, Vila–rodona, amb molts morts a l’esquena, va minvar en uns 16 habitants. Amb aquella baixada demogràfica, la manca de diners, la ràbia contra un ajuntament endeutat i un castell flamant, no fou estrany que es repetís el mateix fet que l’any anterior. En fi, que els vila–rrodonins li van fer impossible al consistori cobrar l’impost de consums.

Però l’Ajuntament de Vila–rodona estava venut als militars, als conservadors i a la monarquia. La prova fou que l’1 de gener d’aquell 1875 el consistori va manifestar la seva satisfacció per l’adveniment d’Alfonso XII, fill Isabel II, com a rei d’Espanya. De fet no feia massa, el 28 de desembre de 1874, que aquella corona havia estat pronunciada pel general Martínez Campos sota un altre cop d’estat. En fi, que els borbònics tornaven a estar entre nosaltres. Però en aquella ocasió, i a diferència de l’anunciament de la I República, Vila–rodona no va sortir a celebrar-ho. Les ganes de la fi d’una guerra, més aquell ajuntament controlat pels militars, infonien la desídia dels vilatans. Lluny quedava per tant, l’eufòria republicana d’aquell poble davant de la Casa de la Vila.

Per sort, i a base de molts assassinats per les batalles, la Tercera Guerra Carlina va finar. A finals d’aquell 1875 arribà un nou capítol de la història espanyola, la Restauración. Amb la consolidació del regnat d’Alfonso XII es va aconseguir foragitar definitivament als carlistes. El nou règim de n’Alfonso es caracteritzarà pel seu tarannà centralista i borbònic, conceptes que venien a ser el mateix. Sols una cosa bona va implicar, que tanta fortificació en contra els carlins era innecessària davant el pas de carros i persones. Per aquella raó molts pobles, Vila–rodona inclosa, demanaria l’enderroc d’alguns murs per obrir pas als camins. Llàstima que tanta feina en castells i muralles s’hagués ara d’enrunar amb tot l’endeutament provocat.

Amb la fi de la guerra la família Sanahuja recuperà la propietat del castell de Vila–rodona. L’esforç d’un poble sota l’endeutament del consistori per millorar aquella fortificació de poc varen servir. Però el temps passava i les noves necessitats urbanes urgien a Vila–rodona. Així fou que durant el 20 gener de 1876 s’acordà obrir el portal del Castell, entrada tancada per les obres de fortificació anteriors. La necessitat del trànsit agrícola pel poble era fonamental, sobretot per a comercialitzar el vi i l’aiguardent del terme. De fet la vinya continuava tot i que sols s’assoliren unes 4 càrregues per jornal, uns misèrrims 9,5 hl de vi per ha. L’explicació a aquella migrada collita fou la glaçada que va patir la vinya les nits del 15 al 16 d’abril d’aquell 1876, una fresca que els va fer perdre tres parts de tot el raïm. Allò va enfonsar la indústria de l’aiguardent empobrint a la majoria de vilatans. Per aquella raó redactaren una instància per tal que se’ls rebaixés la contribució d’aquell any. S’hi exposaren en la mateixa la greu pèrdua de la recol·lecció, la manca de braços perduts durant la guerra i els esforços del poble en la fortificació de Vila–rodona.

Però no sols la pagesia d’aquell poble lluitava per a adaptar-se a les inclemències, també una de les seves indústries principals, la Farga, feia front a la postguerra. Diferent raons forçaren a aquella empresa a adaptar-se als nous temps. Aquelles causes foren l’exhauriment de les mines de ferro durant la guerra (Queralt i Figuerola), la falta de via fèrria a les rodalies, i finalment la impossibilitat de competir amb els alts forns moderns. Tot plegat va obligar a un canvi d’estratègia en la Farga de Vila–rodona. Aquella, i sota la família Vilaró, va haver de passar de produir ferro a treballar l’aram. Un cas semblant es produí amb l’antic molí paperer que va reciclar-se en una fàbrica de filats. En fi, que la revolució industrial afectava de ple a Vila–rodona. Tot i aquella, el poble vivia poruc després de la guerra. De fet ni piularen quan l’alferes de Valls ordenà edificar un quarter per a la Guardia Civil. La gent preferia viure tranquil·la a enfrontar-se als dominadors.

Tot i la postguerra, Catalunya vivia un època de bonança durant aquell 1876. Per una banda l’excursionisme es va transformar en un símbol de la Renaixença catalana, i per l’altra es produí una autèntica febre de l’or en la indústria tèxtil. Exemple d’allò fou que les vendes al mercat colonial no paraven de créixer. La vinya també se’n veié beneficiada amb l’exportació d’aiguardent, i més quan la fil·loxera estava fent estralls per França. A Vila–rodona hi havien unes cinc destil·leries, senyal que la cosa petava rodona. A més la població es mantenia encara ben alta amb uns 2.095 vilatans. Tot i així, la manca de diversificació econòmica estava abocant a Catalunya a una bombolla. Fonamentar les exportacions bàsicament en teixits i beuratges faria que en pocs anys tot allò explotés. Però la culpa d’allò no foren ni les esmentades glaçades de 1876 ni les inundacions del 25 d’abril de 1877, ho fou l’avarícia humana.

Mentre la tranquil·litat continuava surant pel territori, el 12 de juliol de 1877 s’acordà aprofitar cabirons i fustes del castell per a una construcció. La instal·lació de la nova escola a l’Ajuntament requeria d’habitacions per als mestres allí destinats. De fet aquell 8 de novembre ja estava acabat un pis per a la mestra Maria Antònia Roset. Abans però, i durant el mes de setembre, s’havia desplomat una paret de l’antiga escola. Aquella encara estava ubicada a l’hospital. La causa del desastre havia estat una excavació que el veí, Josep Montserrat Dalmau, havia realitzat per encabir un foc i una caldera. Finalment aquell mateix novembre ja estava arreglada la paret. És de suposar per tant, que les classes començarien ja a l’escola de la nova Casa de la Vila. Però no sols nova escola estrenaria Vila–rodona. Durant l’abril de 1878 es traslladà l’oficina del jutjat de Vila–rodona des de l’antic ajuntament de la plaça Vella al nou de la plaça dels Arbres. Tot plegat era una època de noves instal·lacions.

Però com sempre la natura no sabia acompanyar les voluntats humanes i durant aquell maig de 1878 la primavera va venir amb una forta sequera que va comportar males carns per al bestiar de la fira d’aquell any (Santesmases, 2014). Allò va fer que el 23 de maig es prenguessin uns acords per a la correcta distribució de l’aigua. A aquella manca de pluges s’hi afegí la necessitat d’enderrocar part de l’antic ajuntament de la plaça Vella. Es veu que un dels seus envans estava a punt de caure a sobre el carrer de la Mare de Déu. Així fou que el 6 de juny es derruí aquella paret per evitar mals majors. El poble, com es podia observar, estava ple d’antigues edificacions que s’havien de reformar. Una d’aquelles eren les recents obres de fortificació que la guerra havia malmès. De fet feien més nosa que servei per dues raons. La primera al impedir el pas de carruatges, i la segona a l’esdevenir un perill donat el seu mal estat. Aquelles foren les raons que el 4 de juliol de 1878 portaren a demanar al Governador militar l’enderroc de dues garites o tambors. Aquelles estaven situades al costat de l’església. També es demanà enrunar el portal del Valentí per millorar el pas dels carruatges. L’1 d’agost s’iniciaven les reformes i el 24 d’octubre es donava permís per a destapiar la paret que tancava la Quintana de l’Església per la banda del castell. En fi, que s’estava desfent tanta feina per a la fortificació feta durant la guerra.

Una dada positiva per a Vila–rodona durant aquell 1878 fou la significativa disminució en el nombre de morts. La fi de la guerra i les millores tecnològiques del segle hi estaven al darrere. Així fou que el número de difunts sols assolí els 31 respecte als 60 d’anys anteriors. Aquell any per tant, el poble va créixer en uns 37 habitants assolint els 2054 vilatans. Llàstima que una plaga que ho canviaria tot.


dissabte, 8 de juliol del 2017

Referèndum català - Podemos no pot

És històric que les lleis no reflecteixen la justícia social. És també un fet que sovint la pressió social va per davant de les decisions polítiques. I és encara més evident que els interessos mouen els fils dels partits que diuen representar-nos. Doncs ara Podemos ens en mostra un exemple innegable. Aquest partit sempre s’ha caracteritzat pel 15M, per les mobilitzacions socials i per la lògica moral en contra de les lleis injustes. Desgraciadament davant el referèndum català s’ha postulat a favor de la Constitución del 31 d’octubre de 1978, tot i que aquesta llei no la van votar ni la majoria de demòcrates actuals, ni els membres de Podemos. Per a Podemos no és vinculant el referèndum perquè no s’ajusta a la Constitución. Per tant cal esperar un canvi de llei abans que el poble expressi què vol a través de les urnes. En fi, què fou abans, o la Constitución o el dret a votar? Convindrem que poder votar va primer que la Constitución de 1978. En altre cas no van poder existir ni la República francesa, ni la revolució bolivariana. Queda clar doncs que Podemos es fa afí al discurs a favor de la Constitución que defensen PP, Cd’s, PSOE, PSC i ara també Podemos. Tots plegats semblen diferents gossos amb el mateix bordar. Bup !

82. Vila–rodona durant la I República

L’assassinat del general Prim sota circumstàncies obscures va deixar al rei sense el recolzament de qui l’havia proposat. Amadeo I va haver de fer front a la guerra carlista, a la guerra de Cuba i a les divisions polítiques del país. El febrer de 1873 va abdicar provocant la instauració de la I República. A l’endemà d’aquella proclama l’Ajuntament de Vila–rodona es va reunir. Aquella trobada ja fou en el nou edifici i actual casa consistorial. La intenció de l’assemblea era saber de la certesa de la República, notícia la qual fou rebuda amb gran entusiasme. Acte seguit se’n va fer un pregó pel poble convocant als vilatans a la plaça del poble, la nova també. Aquella plaça de terra batuda estava nua d’arbres. De fet fou durant aquell 1873 que es plantaren 30 plàtans entre la plaça i les Fonts Fresques, antiga font de Baix. Molts d’aquells arbres encara contornegen l’entrada del poble i la plaça.

Un cop aplegats els vila–rrodonins a la plaça, l’alcalde, i des de dalt del balcó del nou ajuntament, va llegir les novetats. Al saber de la proclama de la república la majoria van esclatar amb entusiasme. Però sempre hi havia contraris que podien esgarriar la festa. Per aquella raó el Comú va demanar que els mobilitzats com a guàrdia del poble s’adherissin a la República, cosa que així feren, no sense alguns reticents. Finalment el pas d’una monarquia a una república fou un simple tràmit d’ordres i esglais.

Però un canvi de govern no és mai senyal d’una millora. Canviar és fàcil, millorar és el complicat. Si fem infinites obres en una llar l’haurem canviat però si per allò ens hem endeutat en escreix dubto molt que haguem millorat. I allò mateix passava durant aquell 1873. L’Ajuntament, tot i la alegria davant l’arribada de la República, havia de fer front a moltes despeses. La majoria d’aquelles, i com passava a la majoria de pobles de Catalunya, corresponien a les obres de fortificació de la vila. Aquell mateix febrer, i degut al seu mal estat, es va haver d’enrunar la muralla del Valentí en vistes de fortificar millor el poble. Per si allò no fos prou, i durant el mes de març, s’hagueren de fer batudes contra els carlins agreujant els problemes financers del consistori. Per aquella raó, i a falta de braços pagats, el Comú va ordenar el 20 d’abril que tots els qui haguessin fet els 20 anys, es presentessin a l’ajuntament per a formar part de la reserva militar. Aquells joves esdevindrien les forces per anar contra els carlins. Sota aquell context el Comú no podia fer front a altres prioritats de Vila–rodona. Una d’elles era l’arnat i esquerdat hospital del carrer Major. Constància hi havia durant aquell abril de 1873 que l’hospital, encara en actiu, es trobava vergonyosament malmès. Allò contrastava amb les flamants obres de fortificació acabades aquell maig. Tot plegat deixava a l’Ajuntament en flagrants números vermells. La situació era tan crítica que ni festes es volien celebrar. Amb els carlins per allí a prop, la marxa de joves cap a la guerra i la caixa dels cabdals públics buida, es parlava de no fer ni Fira ni Festa Major aquell any. El context havia de ser molt magre com per decidir quelcom així. Ambdues festes esdevenien un motor bàsic per a l’economia dels vilatans. Gràcies a les multituds que hi venien molts hi feien negoci gran durant Fira i Festa Major. Sols cal pensar que durant la Fira les cases podien arrendar els baixos per tal que els firaires hi fessin botiga, tot i que no podien emprar la cera. Tanmateix els carrers havien de restar netejats de brossa per al pas de les multituds de visitants. D’altra banda la resta de firataires havien de situar llurs tendes a la plaça dels arbres sota el permís de l’Ajuntament i en el lloc indicat. El Comú també cobrava per aquella cessió d’espai. I finalment la compra i venda de bestiar, que ja s’ha indicat que es feia dalt al castell, implicava una altra bona font d’ingressos per al poble. En fi, que la fira implicava una gran entrada de diners molt apreciada pels vilatans i ajuntament. Però aquell any el consistori no estava per celebracions i Fira i Festa Major perillaven. Per adobar aquell pessimisme s’hi afegí una sequera al riu. A finals de juliol d’aquell any el Gaià baixava curt d’aigua amb el conseqüent problema per als regadius, sobretot els últims horts del Torell. De fet aquells estigueren sense poder regar durant molts dies. Per aquella raó es va decretar que la resta no regués durant uns jornals.

Però tot i les calamitats, i arribats al mes d’agost, l’Ajuntament va decidir tirar endavant la Festa Major, això sí, amb retens pel poble en vistes als carlins. D’aquella manera s’organitzaren alguns actes i la ballada tingué força assistents mentre masurques, polques, valsos, xotis i pasdobles feien saltironar a les parelles. La sardana, el ball pla, el contrapàs i la contradanza anaven de baixa en aquell segle XIX. Avui dia una d’aquelles, la contradanza, encara es balla a un poble de l’Aragó, a Cetina, prop de Calatayud.

En aquell context popular i republicà, moltes de les famílies benestants, més properes als carlins, varen denotar ganes de canviar de vila. Davant els preparatius de marxa d’algunes d’elles, l’Ajuntament respongué amb la prohibició. Així doncs, i al final, el poble va mantenir la seva població, i fins i tot va créixer amb 33 habitants durant aquell 1873.

Passat l’estiu, i ja entrats en la tardor, la verema d’aquell any vindria beneïda per la sort, la bona sort. En part per la guerra i sobretot per la fil·loxera per França, el preu del vi va pujar com feia deu anys que no ho feia. Per tant, tot i la guerra les coses anaven bé per a l’economia vinícola. En part allò era un reflex de tota la societat catalana amb una Revolució Industrial en marxa i una burgesia poderosa i activa. Per aquella raó durant aquell any es va consolidar el catalanisme polític amb el rerafons de la Renaixença i de dos presidents catalans en el govern espanyol. De fet la indústria tèxtil catalana havia promogut l’establiment d’aquella burgesia que estava influint en la política espanyola. Aquell context de millora però, i com abans detallàvem, no es va fer sentir massa a Vila–rodona. De fet molts burgesos de ciutat tenien instal·lacions i terres a Vila–rodona que arrendaven als seus habitants. Però un punt en comú si que existia entre aquella Catalunya industrial i la rural, i era que en ambdues s’hi havien polaritzat dos extrems. Per una banda un sector polític conservador recolzat per la burgesia i els pagesos benestants, i per l’altre un sector reformista, republicà i d’esquerres que proliferava entre jornalers, rabassaires i alguns sectors cultes. I justament el 24 de setembre d’aquell 1873 va començar a governar un ajuntament esquerrà a Vila–rodona. Però la malastruga es projectava sobre aquell consistori republicà. En breu es veuria abocat a les pressions estatals.

El 3 de gener de 1874 va morir la I República. Aquell dia un cop d’estat perpetrat pel general Pavía va instaurar la dictadura de Serrano dissolent la democràcia. Davant d’aquell canvi de govern espanyol, l’Ajuntament republicà de Vila–rodona va plantejar-se dimitir però calia solucionar el desastrós estat de comptes del Comú anterior. Tot i així, i sota les pressions polítiques i militars imminents, finalment va claudicar el 30 d’abril d’aquell 1874. D’aquella manera deixà pas a un nou ajuntament conservador i afí a les consignes del comandant general de la província. Aquell consistori entrant no s’ho pensà dues vegades i inicià la seva revenja. Així fou que exigí els comptes deficitaris a l’ajuntament sortint, endeutament que aquell no havia creat. De fet aquells balanços foren herència de l’anterior consistori i no pas de l’ajuntament republicà. Tot i així foren acusats de fraudulents i d’aquella manera començà una guerra entre republicans i conservadors, una situació que esdevindria el preludi del bipartidisme dels segles XX i XXI.

La fi de la República sota la nova visió militar del poder espanyol no tardà gens a arribar a Vila–rodona. El nou ajuntament, i sota les ordres del Comandant General de Tarragona, ordenà aquell juliol noves obres en el castell de Vila–rodona, reformes que s’iniciaren el 10 de setembre d’aquell 1874. Si la millora de les muralles del poble havien endeutat l’ajuntament feia uns anys, ara la cosa es tornaria a repetir. Tot plegat semblava un joc de doble moral amb un ajuntament conservador que acusava al republicà d’endeutar-se quan era ell el qui realment ho estava fent. De fet les obres del castell foren molt extenses modificant totalment el seu aspecte medieval i conferint-li el perfil que presenta avui dia. Així s’hi construí l’actual torre central de base quadrada, la instal·lació d’un telègraf òptic en aquella talaia, un aixopluc per a 40 soldats, una habitació per a un oficial i d’altres millores en la fortificació. S’hi afegiren a aquelles obres les tàpies a finestres i obertures de l’església. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus també va fer el mateix amb les finestres del cimbori i de les muralles. En tot aquell procés de manobres i paletes hi hagueren molts jornals obligats per als vilatans. Als anteriors s’hi afegiren més impostos per a les obres, més una pèrdua flagrant de les llibertats. Tot plegat va fer que els habitants s’ho miressin amb molta recança, sobretot pel nou endeutament que estava adquirint el consistori per un edifici que no pertanyia ni al vilatge, el castell. Davant d’allò, i durant l’abril, l’Ajuntament pensà com minimitzar aquella mala imatge d’haver fet treballar a un poble per una fortalesa que no era seva. Al final l’expropià sota l’excusa que aquella fortificació era d’ús comunal. Però, i al final, totes aquelles millores sols beneficiaren al propietari del castell, Anton Sanahuja, a qui passada la guerra carlina, li retornà la propietat del mateix. Val a dir que Anton Sanahuja havia estat alcalde de Vila–rodona entre els anys 1844 i 1845, influències les quals li serviren per a la recuperació. En definitiva, que finalment Vila–rodona i l’Ajuntament s’endeutaren per unes reformes que sols beneficiaren a la família Sanahuja. De fet, i a mitjans de segle XX, aquell castell es convertí en casa particular d’aquells fins avui dia, un edifici que provocà uns dels endeutaments més greus de la història de Vila–rodona. Durant l’any 1874 la Casa de Vila–rodona va fer un arqueig de les últimes quatre dècades per descobrir un dèficit de 2.353 pessetes. Però, i per adobar l’anterior, calia afegir les noves lleves de joves cridats a la guerra carlina aquell febrer. Davant aquella situació d’impotència i de falta de recursos, no fou gens estrany que aquell setembre, vilatans i un escamot militar, es dirigissin a Santes Creus per proveir-se de fustes i teules. La situació benestant de l’Església i el tarannà anticlerical de molts vila–rrodonins, va animar també aquella acció. En aquell atac s’enrunà part del monestir, sobretot el claustre vell, i algunes cases benestants. Calia més material per a la fortificació de Vila–rodona i el poble poc tenia per aconseguir-les. La destrossa hagués estat major de no arribar un caporal militar que va aturar l’enderroc. Dies més tard el Gobernador Civil va alertar a l’alcalde de Vila–rodona que de repetir-se actes com aquell el mateix batlle se’n faria responsable. Potser per tot allò Vila–rodona rebria un nou càstig aquell desembre. La fi de la República havia enlairat un gran pes sobre les llibertats.

Però aquell setembre havia de venir remullat i amb més greuges encara. Grans sequeres i grans riuades havien estat els dos dimonis en la història de Vila–rodona. Però aquell 1874 tocava xopar-se. Entre els dies 22 i 23 de setembre caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. En conseqüència les inundacions i les grans destrosses afectaren pobles com Pontils, el Pont d’Armentera, Santes Creus, Bràfim i el Catllar, pel que hem de suposar que va passar el mateix a Vila–rodona. De fet la crescuda fou tan important que va deixar nom en el record històric, l’anomenada gaianada de Santa Tecla. Ja s’ha detallat que aquelles crescudes eren intenses i freqüents durant aquell segle XIX, però la manca d’interès periodístic sobre la zona va deixar molt poca informació d’aquelles. Fou a partir de 1872 que un important desplegament de premsa va atendre la regió. La causa era informar de la carlinada. Per allò, i partir d’aleshores, el registre de riuades esdevingué precís i abundant. És per tant assumible que durant tota la història de la vall del Gaià varen existir desenes i desenes de crescudes fortes, sobretot concentrades a partir de la desforestació del segle XIX. La prova més contundent en aquell sentit era que existís una paraula local i pròpia per a esmentar-les, gaianades. Sabem també que a partir de pluges superiors als 100 litres per metre quadrat en el curs alt i mig de la vall del Gaià es produïen aquelles fortes crescudes. Aquella intensitat de pluges es repetia una mitjana d’una cada vint anys, la qual cosa ens donaria un mínim de cinc gaianades catastròfiques per segle. Veient que tenim registre des de finals dels XIX fins avui dia de més de tretze, vol dir que ens quedem curts amb aquelles cinc.
Independentment de la gaianada anterior, el Gobernador Civil en tenia una altra de preparada per a Vila–rodona. Ell encara tenia viu el record de les destrosses perpetrades en el Monestir de Santes Creus. Cal afegir que el règim militar era molt simpatitzant amb l’Església i ja tenim la sentència en contra dels actes de Vila–rodona. El 14 de desembre d’aquell any, s’exigí a aquell poble el pagament de 3.441 pessetes en concepte de protecció per part del Batalló de Caçadors d’Arapiles. De fet calia foragitar les tropes carlines que estaven conquerint municipis propers, però aquell pagament sonava a reprimenda. De fet algunes trifulgues hi ha haver ja que per aquelles èpoques la Farga de Vila–rodona va servir de refugi de liberals davant l’atac dels carlins. La prova restà impresa a la Porta Gran, la del cantó oest, on hi quedaren incrustades, i segons comunicació oral del senyor Puntí, un dels últims propietaris, diferents bales de plom.

Independentment dels atacs carlins, el pagament exigit de 3.441 pessetes no fou pagat en la seva totalitat. D’aquella quantitat sols se’n pogueren pagar unes 2.000 pessetes. En conseqüència els vilatans varen quedar escurats i enutjats amb el seu ajuntament conservador. No fou gens estrany que aquells li fessin impossible al Comú poder cobrar l’impost de consums. Aquella taxa afectava el preu de venda de gairebé tots els productes comerciats en el poble. Entre aquells hi havia el vi, els alcohols, l’oli, el sabó i tots els productes de primera necessitat. Definitivament el final de la república havia ensorrat la vida vilatana. A partir de la dictadura de Serrano tot havien estat obres militars i endeutaments per causa d’aquelles. Potser sols la fi de la guerra carlina podia regalar un nou alè d’aire. El 9 de gener de 1875 arribaria un monarca al port de Barcelona per arreglar-ho tot, si més no allò van pensar els milers de barcelonins que van sortir a rebre a Alfons XII. La Restauración borbònica estava a les portes.


dijous, 6 de juliol del 2017

81. Política mediocre, guerra segura

Sembla ser que la revolta liberal anterior no va perjudicar pas massa a l’agricultura. La vinya, hegemònica encara, encetava la Febre de l’Or de la viticultura catalana. Segons el cadastre d’aquell 1868 la vinya ocupava un 72 % dels cultius a Vila–rodona, un percentatge de ceps molt elevat gràcies a plagues que malmetien la vinya francesa (Badia, 2005). De fet durant aquells anys el mildeu i la fil·loxera començaven a afectar els ceps de França. Mentre la vinya catalana s’expandia influint en el tipus de bestiar. De fet les mules havien pujat i els rucs minvat. Potser la necessitat d’animals de major tiratge en llaurat i transport de la vinya feien necessaris més èquids híbrids. Però no sols de vi es vivia, també els cereals tenien encara la seva importància. De fet l’extensió dels sembrats havia crescut suaument fins a un 20 % a canvi d’una baixada de l’olivera fins a un 4 %. Aquella disminució en la producció d’olives des de 1860 va poder estar relacionat amb l’ascens del preu de l’oli. Per últim l’hort es mantenia prop el 4 % al ser un conreu de consum propi allunyat de les necessitats de mercat del moment. Les terres no cultivades entre bosc i garriga havien baixat dràsticament per causes de més rompudes davant les noves vinyes i sembrats. Ara sí que el paisatge de la comarca estava plenament desforestat afectant d’allò més als cabals fluvials. Les gaianades esdevindrien més ràpides durant les precipitacions, i els cabals del riu més inconstants entre sequeres i estacions plujoses. De fet les crescudes serien tan freqüents i fortes que el llit fluvial, a diferència d’avui en dia, restaria nua de plantes i vegetació de ribera. La ramaderia extensiva hi tindria el seu paper al menjar-se els brots tendres de moltes llavors germinades. En fi, que durant aquell segle es deuria veure un Gaià net i pedregós en les seves rambles. La gegantina gaianada del 2 de novembre de 2015 així va deixar novament el riu.

La revolta liberal de 1868 encara no s’havia estabilitzat del tot i li calien alguns retocs polítics, sobretot en quan a una nova llei. Així passà que durant el 1869 el govern espanyol redactà un nova Constitució molt democràtica però molt monàrquica i centralista. De fet aquella estava a favor del proper regent, Amadeo I de Savoia. Sota aquella monarquia parlamentària, Joan Prim i Prats en seria president del consell de ministres. Però la presència d’un català no apaivagà les ganes de brega dels jornalers catalans. De fet, i sota la pressió de més impostos, les quintes reclutant homes per a la guerra de Cuba i amb una constitució poc revolucionària, molts van enlairar-se. Exemples en foren la revolta republicana a Barcelona que les tropes reprimiren amb duresa, i l’amotinament a la capital de l’Alt Camp, Valls. Aquella última va cremar l’oficina de registre de la propietat de Valls. La intenció no podia ser més clara, no restar controlat per l’Estat central. De fet aquella incineració fou producte de la indignació dels impostos que es cobraven i de les quintes per a Cuba. Per desgràcia aquell fet va crear confusió sobre l’origen de les obres del nou Ajuntament a Vila–rodona, una construcció que deuria començar-se aquell mateix 1869. La raó per la qual s’ha pensat això fou el canvi de corona a pessetes durant el 1868. En els pressuposts, que sí es conserven, queda palès aquell traspàs de moneda durant uns anys. De fet el pressupost per a aquell any era de 2.894 corones, mentre que per a 1870 estava indicat en corones (1.970) però també en pessetes (3.164). Molt probablement durant aquell 1870 es va acabar la construcció del nou ajuntament tancant el teulat. Restaria encara tota l’obra interior i demés per fer (Santesmases, 1984).

Però aquell govern espanyol parlamentari no acabava de funcionar. Per exemple el mateix president del consell de ministres, el general Prim, va decidir plegar aquell 1870. Probablement la raó fou, entre d’altres, les trifulgues a Catalunya i les fortes represàlies aplicades. La causa de tot allò havia estat el reclutament de soldats per a la guerra de Cuba, les famoses quintes. El problema era que els rics podien pagar i se’n salvaven, mentre que els pobres havien d’anar a morir al Carib.

Davant de tanta incertesa política, i des de l’exili francès, la destronada reina Isabel II abdicava en favor del seu fill Alfonso XII el 25 de juny de 1870. El problema era que el govern d’Espanya, i sota la proposta del general Prim, ja tenia un altre candidat, un rei hereu dels Àustries i ara de casa italiana. Durant l’any 1871 fou investit Amadeo I de Savoia com a regent espanyol sota una monarquia parlamentària. Però tant el liberalisme des de la Revolució del Setembre fins a la coronació d’Amadeo I, no va fer altre cosa que despertar el monstre dels carlistes i el misteriós assassinat del general Prim ja en el 1870.

No sabem si pel imminent conflicte carlista, o pel reclutament de soldats, Vila–rodona va patir un nombre important de morts. Durant aquell 1871 el número d’homes difunts fou gairebé el doble, 27, que el de dones, 16. Tot i allò, potser fou producte de la casualitat ja que la població va augmentar en 35 habitants, cosa inversa en cas de conflictes bèl·lics. De fet l’entrada a la Tercera Guerra Carlina no fou fins el 1872, un conflagració on Carles VII buscava als catalans en la seva causa. Amb aquella intenció va prometre restaurar els furs catalans si ell guanyava la guerra, fet el qual no va despertar massa entusiastes, sobretot a Vila–rodona. Aquella població, de tradició liberal, va fer el que ja havia fet en anteriors guerres carlines, fortificar-se millor. Els atacs carlistes no tardarien a arribar i millor estar preparats. Per tant, i durant els anys 1872 i 1873, es realitzaren diferents obres de defensa. Tot i així, la guerra no aturava les ganes de progrés de Vila–rodona i diferents projectes ja estaven en marxa en aquell 1872. El primer era el traçat d’una carretera per anar a Tarragona del qual se’n guarda expedient de les expropiacions forçoses a practicar. El segon era la nova escola que s’estava construint en una planta del nou ajuntament en substitució de l’atrotinada en l’antic hospital. I la tercera la demografia a l’alça de Vila–rodona amb un creixement d’uns 42 habitants (Santesmases, 1984). Un punt negre d’aquell any però, fou l’atropellament i mort d’un nen pel descuit d’un carreter. Es veu que el conductor va deixar el carro i l’animal brandant sols pel poble amb les funestes conseqüències. Per aquella raó l’Ajuntament va prohibir des d’aleshores que cap carro o vehicle anés sol pels carrers sense la conducció del seu carreter.

Però el conflicte carlista sembla que no arribava a aquella vila. De fet aquella continuava com si res i millorant els camins i carrers. Durant el gener de 1873 la cruïlla anomenada de les quatre carreteres es trobava molt malmesa per les roderes de tants carros. Per aquella raó l’Ajuntament va demanar a la Diputació un peó per tal de conservar el camí. Els carrers del poble tampoc estaven lliures de desperfectes i durant aquell mateix gener s’encarregaren unes tapes de pedra per al carrer de les Hortes. Molt probablement un gener ben plujós hi estava darrera d’aquells camins i carrers enclotats.

dimarts, 4 de juliol del 2017

80. Còlera a Vila: infecció i domini

Durant l’any 1865, i a l’altra banda de l’Atlàntic, va acabar-se la guerra de secessió als Estats Units. La creació de les seves pròpies manufactures i la disminució en la demanda de teixits a Europa, va provocar en part la recessió del tèxtil a Catalunya. Allò va implicar quelcom semblant en la venda d’aiguardents i vet aquí que Vila–rodona n’era fabricant. Per tant la gran expansió de la vinya dels últims anys va posar fre i s’estabilitzà definitivament. Però el fre real no va venir pel sector mercantil sinó de l’infecciós. Durant aquell 1865 es va estendre una greu epidèmia de còlera i verola per tot Catalunya. Les conseqüències sobre la població foren greus. Per exemple, i a finals d’aquell estiu, aquelles infeccions feren grans estralls per Vila–rodona. Era tal el nombre de morts que es tocava a morts gairebé cada dia. De fet l’Ajuntament va prohibir aquella crida amb campanes de tantes que se’n feien. Però la solució a aquella epidèmia no va venir del consistori. Fou el farmacèutic de Vila–rodona, Bernat Soler, qui es va convertir en l’heroi del poble. Ell fou qui va dictar mesures higièniques a aplicar, qui va repartir medicaments per a tots els vilatans i qui va atendre’ls dins de les seves cases. El risc de contagi al qual es va exposar fou màxim però per sort la infecció no li va entrar. Així fou que gràcies a les seves ordres de netejar els carrers, de no abocar-hi aigües residuals i de buidar comunes i quadres per evitar infiltracions, l’epidèmia va restar sota control el 27 de novembre d’aquell 1865. Però, i com sovint passava en l’administració, aquella arribava tard i malament. Fou durant l’any següent que el govern provincial va intercedir. Aquell 1 d’agost de 1866 va decretar que no es fessin funerals de cos present per tal de no patir contagis. Cal tenir en compte que el còlera es transmet fonamentalment al beure aigua en mal estat.

Per agreujar tota la situació anterior, i en conseqüència del fre del tèxtil i del conflicte entre Espanya i Xile, s’esdevingué una forta crisi en les borses del país. L’economia especulativa havia fet créixer massa uns valors d’empreses que ara no exportaven tant com abans i que per tant, valien menys. En altres paraules, el que valia deu es pensava vendre per mil però ningú en pagava ni cinc.

El fre industrial, el còlera i la crisi en la borsa semblaven acompanyar les obres de Vila–rodona. Així el seu projecte d’un nou consistori i d’una nova plaça no acceleraven. Un dels problemes principals era la falta d’entesa entre rector i regidors. El primer no veia clar cedir el seu hort per a la nova plaça i el segon n’estava segur de les desamortitzacions. Al final, i durant el 1867, el rector i l’Ajuntament es posaren d’acord en la cessió d’aquell hort per a la construcció de la nova plaça.

Els llops, molt pocs, encara udolaven durant les nits de Vila–rodona, fins i tot baixaven a escurar el terra després de matar el porc a la plaça de l’Hospital. Però aquelles bèsties no esdevenien el perill real d’aquell poble. Durant tots els segles anteriors la foscor i la tranquil·litat nocturnes havien regnat pels carrers de Vila–rodona. Ara però, i amb l’expansió de la vinya, els beneficis econòmics i les tavernes amb aiguardent, els problemes creixien de nit. De fet allò propiciava tota mena d’activitats malvistes com joc, alcoholisme i trifulgues. Per aquella raó l’Ajuntament acordà dues coses. La primera el 15 de febrer de 1867 fent públics una sèrie d’articles de compliment obligat. En foren que no es vengués alcohol de nit, que les tavernes tanquessin a les nou, que els cafès a les deu i que els jocs il·legals restessin prohibits. De fet una cosa similar ja havia ordenat l’Ajuntament exactament feia cent anys enrere. En fi que sense record històric canviem el present per acabar repetint els errors dels nostres besavis.

Però una segona decisió consistorial fou donar llum a les nits de Vila–rodona. A tal efecte s’instal·laren 30 faroles de petroli. L’enllumenat elèctric tardaria encara unes quantes dècades a arribar. De fet, i en aquells temps, la immensa majoria de vilatans anaven a l’hora de les gallines aprofitant totes les hores de sol. Així doncs un es llevava a l’alba i xafava l’orella a la posta. Cal recordar la dita, a l’agost a les set ja és fosc, per adonar-se del canvi d’horari actual.

El dia 1 de juliol de 1868 caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. Com sovint passava les inundacions s’estengueren riu avall. Però la pitjor tempesta no seria meteorològica aquell any, sinó política. La causa fou la mort del general Narvàez, el regent sota la corona d’Isabel II. A falta d’aquell pilar polític, la corona borbònica esdevingué inestable i tothom es posà en contra del seu absolutisme. Per una banda els cubans aprofitaren l’ocasió per iniciar una revolució. Per l’altra la premsa s’hi posà de cul i el poble aparegué amb ganes de brega. Aquella situació l’aprofitaren els qui podien enlairar-se en armes per asserenar els ànims, els militars. Així fou que el 17 de setembre de 1868 esclatà un pronunciament militar anomenat la Revolució del Setembre, o la Gloriosa. La tendència, de caire liberal, començà per Cadis i s’escampà fins a Catalunya derrotant a les tropes del govern. Isabel II, tement per la seva vida, va fugir a França finalitzant per sempre més el seu regnat. Mentre Cuba, i com hem dit,  se n’aprofità i iniciar la seva guerra per la seva independència. Les quintes per anar al Carib, que semblava que la futura constitució liberal aboliria, continuaren obligatòries amb greus conseqüències.

Tot el context anterior tingué les seves conseqüències sobre l’Alt Camp. De fet, i durant aquell mateix octubre, es constituí la Junta Revolucionària de Vila–rodona en recolzament dels liberals contraris a Isabel II. En fou president en Josep Soler i Carbó, i vocal qui feia uns anys havia estat capità de la Milícia Liberal, en Pere Rabadà i Llorens. Aquella junta liberal va actuar durant un mes organitzant patrulles per a mantenir l’ordre pels carrers de Vila–rodona. La intenció aquí tornava a ser evitar els enlairaments dels jornalers en contra els amos, uns cacics que havien simpatitzat amb la monarquia. De fet la majoria dels vilatans vivien sota la pobresa davant una minoria de famílies benestants. Mostra d’allò era que el 61 % dels propietaris posseïen menys de 5 jornals de terra, unes 3 ha, mentre que els grans amos superaven en escreix els 50 jornals, o les 30 ha. El problema era que tanta terra sols pertanyia a uns pocs, al 5 % de la població. No era pas gens estranya la por dels amos i l’organització d’una junta que evités amb efectivitat enlairaments jornalers. De fet aquella Junta Revolucionària liberal va substituir a l’anterior Ajuntament fent-lo plegar de cop. La por es palpava per la vila. L’alcalde sortint, en Bernat Soler, no es va presentar a lliurar els documents i pertinences seves a la nova junta. Sí ho faria un temps més tard amb la garantia que no li farien res. No obstant allò, i potser per protegir l’Ajuntament expulsat, falten els documents anteriors al 1868. No se sap si l’antic alcalde no els va donar o si foren destruïts.

Però aquella nova junta tenia pressa i va començar d’immediat a prendre decisions per a controlar la situació. Una de les més importants fou la rebaixa dels preus de carn i queviures per tal que no faltés de res als vilatans. Poc després es constituí un nou ajuntament amb Francesc d’Assís Figuerola i Guàrdia com alcalde, més Pere Rabadà i Llorens com a tinent alcalde. La resta de vocals pertanyien a la Junta Revolucionària liberal. Les primeres accions d’aquell nou ajuntament foren destituir al jutge de pau vigent i canviar el nom de la plaça vella de Vila–rodona, abans plaça d’Isabel II, pel de plaça Nacional. En fi, que les famílies benestants havien perpetrat tot un cop d’estat a Vila–rodona. Quan ja finalment l’estat espanyol s’estabilitzà sota aquells liberals, els ajuntaments alçats reberen noves ordres. Així fou que a finals d’octubre, i sota disposició del Govern espanyol, va cessar la Junta Revolucionària de Vila–rodona. Aquell mateix 1868 el govern espanyol adoptà la pesseta com a moneda nacional.



dissabte, 1 de juliol del 2017

79. Vila-rodona: Boom immobiliari al XIX

Entre tot aquell creixement demogràfic, agrícola i mercantil hi havia dos elements que s’havien quedat curts, les carreteres i els carrers. El 4 de juny de 1861 l’Ajuntament de Vila–rodona va començar a discutir el projecte d’una carretera entre Valls i el Vendrell. Allò implicava algunes expropiacions forçoses que calia acordar. Tanmateix, i davant el creixement demogràfic, calien noves cases i nous carrers on ubicar-les. Per aquella raó el Comú va decidir obrir el raval de les hortes, el futur carrer de les Hortes, o actual de Jacint Verdaguer. De fet aquella ampliació urbanística correria paral·lela a una altra de molt important i necessària. El 31 de juliol d’aquell 1861 es va concedir a l’Ajuntament quelcom fonamental per tal que el poble adquirís l’estructura d’avui dia. S’ha comentat que l’antic edifici del Comú no estava per tirar coets i que el mateix Ajuntament ja havia demanat els permisos pertinents per tal de fer-ne un de nou. I així va passar, la casa de premses esdevindria l’espai per a construir-hi la nova casa de vila, i l’antic cementiri per a la plaça principal del poble. Per aquella raó, i en breu, es posaren a subhasta les premses, i és que les obres requerien de salaris a pagar.

Però aquell any no començaren les obres encara. De fet Vila–rodona havia de patir el que solia.

L’estiu de 1861 el Gaià baixava curt d’aigua. Davant aquell eixarreït cabal, el regadiu esdevingué migrat i els horts més afectats foren els últims del Torell, i de fet quinze dies d’agost estigueren sense poder regar. Fou per aquella raó que es va decretar que la resta d’hortes no reguessin durant uns dies i així fer arribar l’aigua al Torell.

Un cop superada aquella sequera i passada la verema, el projecte de la nova casa consistorial, més una escola en ell, ja estava en mans d’arquitectes. El 9 de febrer de 1862 l’Ajuntament ja disposava dels plànols i dels pressupostos. Serien uns 1800 rals que l’Ajuntament esperava obtenir de la Llei Madoz. Cal recordar que aquella havia obligat als ajuntaments a vendre les seves propietats amb el compromís d’utilitzar el 80 % dels ingressos en obres de millora dels municipis. L’Ajuntament de Vila–rodona ja havia reclamat aquell 80 % per al nou consistori, però aquell febrer res se’n sabia encara. Fou el 20 de novembre d’aquell any que l’estat concediria el 80 % de les vendes del Comú. Però el consistori ja s’havia avançat a la jugada ordenant els primers moviments. Així fou que ja s’havien marcat els límits de la plaça, del nou ajuntament i dels carrers circumdants. Les obres importants vingueren més tard. Cal entendre que a diferència d’altres pobles, Vila–rodona no havia entrat de manera agressiva en una economia fabril. Per aquell motiu la quantitat d’inversions eren poques i modestes. Vet aquí que qualsevol obra pública depengués de permisos, subvencions i temps. En canvi altres poblacions gràcies al ram del paper o del tèxtil com La Riba, Alcover, el Pont d’Armentera o el Catllar, estaven rebent força diners durant aquella Revolució Industrial. Vila–rodona, però, sols tenia destil·leries locals i alguna petita indústria donat que els amos de la vinya no volien que els seus temporers i rabassaires marxessin cap a possibles fàbriques. Per tant la vila sols va poder ostentar petites i modestes indústries sota el caciquisme regnant. Un d’aquelles fou La Farga que durant el 1863 va ser novament inaugurada amb una gran festa fins a les quatre de la matinada. Aquella nova inversió fou per tal que un nou enginyer francès, Gabriel Karr, la dirigís amb l’objectiu de produir ferro, metall molt necessari durant aquella Revolució Industrial. Casualment aquell mateix any a França, i degut a la importació de peus de vinya infectats, va començar una plaga deguda a un insecte. Aquella epidèmia escabetxaria en breu els ceps i els raïms francesos però també, i més tard, els catalans. En fi, que mentre Vila–rodona inaugurava una nova Farga, creixia en vinya i assolia els 2056 habitants, la fil·loxera trucava a les portes.

Però les obres del nou ajuntament i el nou pla urbanístic topaven amb una impediment d’inicis del segle XVII. Les necessitats defensives de Vila–rodona contra reials i carlins havien enquistat el poble darrere una última muralla. Era aquella la que envoltava l’església fins al carrer de la Font. Allí s’hi obria el portal de l’Adrogueret. Tot plegat comprimia l’espai necessari per a la nova plaça, l’ajuntament i el pas de mercaderies. Així fou que el 15 de febrer d’aquell 1863 es va ordenar l’aterrament del portal Ca l’Adrogués per deixar pas ample a carros i bestiar. Allò donava millor pas a tot transport entre Barcelona i Valls al passar per Vila–rodona. Però també calia enderrocar aquell portal de la muralla de ponent per a edificar el nou consistori i la plaça nova. Tanmateix hi havia un element que donava molt mala imatge a la futura nova plaça. Del cert que la façana del campanar no s’havia arrebossat mai amb el seu conseqüent deteriorament. Fou també durant aquell febrer que es demanà un repartiment veïnal per a poder sufragar aquella obra, repartiment que el 31 de març fou desautoritzat pel governador. Poc abans, el 22 de març, s’havien posat a subhasta les premses de la casa d’aquelles, senyal que l’Ajuntament necessitava els diners amb urgència. Una d’aquelles despeses foren els 30 plançons de xiprer que aquell març foren plantats al cementiri.

Les necessitats de transport a Vila–rodona no sols implicaren l’eixamplament de portals, l’enderroc de muralles i la construcció de noves carreteres, també calia apostar per un sistema de carreteig més modern, el ferrocarril. Durant el 1865 es construí la línia de tren entre Barcelona i Tarragona, la qual cosa donaria en pocs anys la idea de fer passar les vies per Vila–rodona. Tot d’una, grans idees i grans millores per tot el territori.