DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dilluns, 30 de gener del 2017

29. VILA-RODONA I LA REVOLTA DELS REMENCES

Com s’ha vist el segle XIV va trobar-se amb uns hiverns freds que feren minvar la producció agrícola amb l’eclosió d’algunes pestes. Aquell context, sumat al creixent endeutament de la corona, dels nobles i de l’església sense prestadors jueus, va derivar en un augment dels impostos sobre els plebeus i en el conseqüent empitjorament de la pagesia sota els Usatges. Els pocs jueus que quedaven, foren espremuts fiscalment per Martí l’Humà obligant-los cada cop més marxar de la corona. Al final de segle va petar tot amb una crisi econòmica molt profunda que va afectar a tots els estaments i al propi destí de la Corona d’Aragó. Vila–rodona es trobà implicada entre diferents fronts que continuaren durant el segle XV. En aquell, i com en els dos anteriors, els hiverns continuaren sent cada cop més freds. Allò comportà pitjors collites, més necessitat de recursos i molta misèria per als pagesos i ramaders. A aquell rerafons s’hi afegí que la noblesa va tornar a començar el seu joc preferit, les batalles. Sota raons dinàstiques, les diferents faccions del moment defensaven a qui pensaven els afavoriria. En fi, que el caos i la guerra civil va fer acte de presència pel territori català.

El primer capítol d’aquells conflictes ens arribà l’any 1410 quan l’últim comte de Barcelona, Martí I l’Humà, va morir sense descendència. Acte seguit, i amb un tro i corones per ocupar, aparegueren els pretendents per encetar una guerra civil que agreujaria la crisi vigent. Per una banda el Regne de Castella feia temps que tenia posat l’ull sobre el seu màxim competidor, la Corona d’Aragó, i per l’altre els nobles locals catalans recolzaren en gran mesura un candidat nascut pel territori. Els primers, i amb el suport del Papa de Roma, defensaren el fill de Joan I de Castella de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera. Els segons es posaren al costat del comte d’Urgell, de Jaume II.

Mentre aquella guerra civil començava l’economia camperola no havia millorat massa i l’economia de subsistència predominava davant la mercantil. Al terme de Vila–rodona per exemple, es feia clar el predomini de pagesos en front artesans, comerciants i nobles amb uns Tamarit controlant encara les terres veïnes de Vilardida i Rodonyà. Cereals, vinya, lli i cànem movien els grans cultius de mercat mentre que l’horta de regadiu els petits de subsistència. Tot i així existia una dualitat entre els pagesos residents al poble i els pagesos de mas (Miquel, 2004). Els primers representaven una classe camperola més modesta mentre que els segons ostentaven una major independència, riquesa i patrimoni. Les masies es distribuïen en dos eixos principals, el riu Gaià i el camí de Barcelona, actual carretera de Canferrer. Òbviament les raons de transport dels productes i el regadiu dels conreus condicionaren aquell escampall de masies. A més Barcelona influïa molt en aquella economia. Sols cal mirar la moneda més emprada en aquells temps, la lliure barcelonina, per entendre l’hegemonia de la ciutat sobre la comarca. De fet amb aquella moneda se solien pagar les dots en els casaments. Per terme general la família de la donzella aportava entre 30 i 50 lliures com a dot en una celebració de noces que solia fer-se a casa del nuvi i en privat. El costum generalitzat de fer-ho a l’església arribaria més tard sota altres pressions, les fiscals.

Havien passat dos anys de l’inici de la guerra per la Corona d’Aragó. Al final Ferran d’Antequera en va resultar guanyador. Així fou que durant el 1412 s’imposà la seva solució, el Compromís de Casp, on Ferran de Castella esdevingué el successor de la corona d’Aragó. Els decrets castellans, més antisemites que els catalans, feren acte de presència aquell mateix 1412 amb una Església en peu de guerra en contra els pocs jueus que quedaven a la península. Per exemple el decret proclamat a Valladolid el 2 de gener de 1412 prohibia a tots els jueus comerciar amb els cristians, treballar com a artesans i realitzar préstecs (Forcano, 2014). Jaume, sense recolzament jueu, no va voler acceptar la derrota i en el 1413 va iniciar una nova revolta que simplement el va portar al fracàs i a la presó. Allí hi moriria vint anys més tard, concretament en el 1433. Però les batalles entre nobles i la nova dinastia no va resoldre la crisi que s’arrossegava des del segle passat. Així que en aquell mateix 1413 la pobresa, els abusos feudals sota els Usatges i una noblesa tocada per la guerra, va fer enlairar en armes els més desfavorits d’aquella piràmide social, els remences. Òbviament aquelles eclosions d’indignació foren neutralitzades a cop militar. La por en aquell context va fer també que multitud de rabins i alts càrrecs jueus es convertissin al catolicisme durant el 1414, l’any anomenat de l’apostasia. Molts d’aquells jueus, sabent llegir i escriure, van accedir a alts càrrecs tant de l’administració com de l’Església que els havia empaitat.

Arribats al 1416 el rei d’Aragó, Ferran d’Antequera, va expirar deixant el tron al marit de Maria de Castella, Alfons el Magnànim. El nou monarca es dedicà a les seves expansions per Nàpols deixant de banda a Catalunya. Aquella estratègia agreujà la crisi arrossegada des de finals del segle passat amb uns remences enfonsats en la misèria i el patiment. A més la necessitat de divisa per a les noves campanyes d’expansió feren que un any més tard, en el 1417, es produís un canvi radical amb l’establiment d’un pagament fix, anual i en diner per les terres i propietats explotades. Aquella renovació de contractes va diversificar i ampliar els beneficiaris dels impostos però també va obligar a millorar la producció de les terres per a poder pagar les noves taxes. Aquella nova situació va propiciar l’aparició d’uns nous intermediaris formats per membres de la baixa noblesa, camperols espavilats i artesans, que feien de gestors entre el pagès i el senyor feudal. A Vila–rodona la seu episcopal cobrava els nous impostos a través d’aquells intermediaris que també s’emportaven els seus honoraris. Una nova classe de pagès benestant s’estava macerant. Però les desgràcies no anaven soles i quatre anys més tard, en el 1421, va començar una gran plaga de llagostes pel territori que no va esvair-se fins l’any posterior. La situació camperola esdevenia doncs tant castigada que l’únic que els quedava a aquells era fer trampes. Durant l’any 1429 la Universitat de Vila–rodona va haver de realitzar un cens per al cobrament d’impostos. En aquell cens s’hi detallaven 38 focs al poble i 5 en masos del terme, fet que indicava un cens incomplet. De fet de masos gairebé n’hi havia el triple pel que simplement molts declaraven menys per pagar menys taxes. És feia obvi, però, que la majoria d’habitants que vivien al terme de Vila–rodona ho feien al poble mentre que una minoria ho feia en els masos veïnals. Aquells nuclis familiars solien estar formats en la majoria per dos fills a Vila–rodona i de tres a cinc en les masies. En ambdós el primogènit n’era l’hereu per evitar la dispersió de la propietat (Miquel, 2004). Aquella figura va tenir més incidència en els masos que al poble de Vila–rodona, tot i que era el costum més generalitzat en totes les herències. Aquell conjunt de propietats agrícoles eren diferents en funció de la banda del riu Gaià observada. La banda oest, la més sarraïna i inhòspita en el passat, restava molt menys cultivada que la banda est, la primera en ser ocupada i dominada sota el comtat de Barcelona. Per tant cal imaginar el territori amb més erms i bosc a ponent que no pas a llevant.

dissabte, 28 de gener del 2017

28. L'ENFONSAMENT: VILA-RODONA A FINALS DEL XIV

Tot el context anterior semblava vaticinar el que estava a punt de passar: l’enfonsament. L’any 1387 Pere el Ceremoniós va expirar amb tots els deutes pendents. El seu successor, Joan I, no va poder fer front a la despesa de tants exèrcits, dominis i obres públiques, i la pèrdua de molts territoris pel Mediterrani fou un fet. L’Església tampoc ho va tenir fàcil i començaren els arrendaments de propietats per tal de resoldre la seva penúria econòmica. El monestir de Santes Creus, per exemple, no en fou excepció i un any més tard, en el 1388, va iniciar les gestions pertinents. Així fou que el seu abat, Andreu Porta, i el cellerer major, Guillem Rener, determinaren arrendar a Pere Rener, suposem familiar del segon, gran part de les terres dels voltants. La necessitat de virolles feia necessari el lloguer. Mentre, pel Mediterrani oriental, aquella crisi també va comportar les seves conseqüències. Els mercenaris Almogàvers ja no podien rebre el recolzament d’antany i la caiguda de l’expansió catalana també va trobar en breu la seva desfeta. Durant el 1390 el ducat de Neopàtria creat pels Almogàvers desapareixia per sempre més.

Potser la gran marxa de jueus que feia dècades s’estava produint, més l’antisemitisme de la Corona, va matar la gallina dels ous d’or, és a dir, la manca de diners que abans molts prestadors jueus subministraven a la corona ara es feia palès significativament. La conseqüència més alarmant d’aquest antisemitisme foren els fets de l’estiu de 1391. Les males collites, la pesta i les taxes abusives feien que molta pagesia malvenia els seus béns a compradors sovint jueus. Sumant a això la pressió de l’Església que culpava als semites de totes les desgràcies, l’odi acumulat dels plebeus contra els jueus va esclatar. Durant el 1391 multitud d’atacs s’esdevingueren contra el calls jueus de la corona. Els barris jueus de gairebé totes les urbs del regne foren arrasats deixant tocat de mort el judaisme a Catalunya. De fet, i davant la pressió de molts assassinats, molts jueus, o fugiren a l’estranger, o es convertien al cristianisme per a salvar la pell. Al final de tot allò quedaren molt pocs jueus per Catalunya i els ingressos de la Corona se’n ressentiren. Els posteriors intents de reconstrucció d’alguns calls mai assoliren el seu objectiu. Tot i l’oferta, per part d’alguns nobles, de privilegis, taxes eximides i seguretat judicial als seus jueus, va ser impossible refer les anteriors comunitats semites. La decadència demogràfica, intel·lectual i professional dels jueus era irreversible i ara l’Església se n’aprofitaria al màxim.

Però entre tant descontent, crisis i usura, una cosa bona va arribar aquell mateix 1391 a Vila–rodona, i és que mancant jueus s'havia d'activar l'economia amb noves idees. De fet moltes viles ja havien rebut aquell honor que potenciava la seva riquesa i poblament. En foren exemples durant aquell segle XIV Verdú, Vielha, Albiol i Cervera (Torra, 2014). Ara corria l’any 1391 quan el rei Joan I va ratificar la seva protecció en la celebració de la fira de Vila–rodona, celebració la qual començaria després de Tots Sants per durar un total de quinze dies. Aquell nou permís implicaria quatre coses per al poble: la primera l’alegria dels vilatans que ho rebrien com un gran esdeveniment, la segona una atracció per a nous pobladors, la tercera un gran nombre d’accions comtals per tal de protegir camins i serveis per als assistents, i la quarta una bona entrada de divises al terme. Una de les activitats més lucratives, i raó fonamental d’una fira, era la compra i venda d’animals. De totes aquelles transaccions la universitat també en cobraria tributs. Mentre els vilatans també n’obtindrien riquesa amb la venda de productes, o amb l’oferiment de serveis als visitants. No fou fins els 1393 que consten les primeres ordenacions reials per tal d’atraure assistents a aquella fira tot regulant-ne accessos, logística i serveis. I era la universitat i el seu batlle, Ramon Domenge, qui sota el vist i plau del senyor feudal, el bisbe Ramon d’Escala, havia de fer complir aquelles ordres per tal que hi hagués els camins nets, pinso per als animals firals, queviures per als visitants, jocs i daus regulats, estafadors multats, exhibits i assotats, i finalment espai ben repartit per als venedors (Saumell, 2014). En el cas dels comerciants del producte estrella, el bestiar, i per raons de superfície, no podien concentrar-se a la petita plaça del poble, l’actual plaça Vella, sinó que se’ls derivava a un espai molt més ampli, ventilat i ben comunicat amb Barcelona, la banda de llevant del castell. Aquell camí és avui dia part de l’actual carretera de Can Ferrer. El costum de fer la fira en aquell indret va durar fins que les bèsties van ser substituïdes pels tractors. Fou a mitjans del segle XX que amb l’entrada de maquinària agrícola desaparegué la fira a dalt del castell per passar a l’actual plaça dels Arbres.

La proliferació de fires durant aquell segle XIV era l'altra banda del mirall de la migració dels jueus. Del cert que amb menys jueus injectant capital a la Corona calia buscar noves formes que aportessin comerç i impostos al comtat (Forcano, 2015). El recolzament a les fires locals va poder ser una de les maneres. Aquell context antisemita creixia cada dia més i ara anava a augmentar altre cop en breu. Tres anys més tard, en el 1396, el rei Joan expiraria passant la seva corona al seu germà, Martí I l’Humà, l’últim dels comtes catalans. Poc després la Corona d’Aragó passaria a Castella i amb allò a un major antisemitisme per a Catalunya. Castella esdevindria més terra d'emocions que no pas de raons.

divendres, 27 de gener del 2017

27.VILA-RODONA SOTA EL CÍSTER

Però l’anterior desconfiança de molts vilatans en la noblesa va tenir altres conseqüències. L’endeutament de la corona i els impostos excessius minaven les condicions de vida dels plebeus pel que millor ser cap de ratolí que cua de lleó. La pugna per l’aigua i els molins a Vila–rodona, assumpte molt sensible, sembla que en fou un exemple. Ambdues infrastructures pertanyien al bisbe i aquell en rebia pagaments pel seu ús. La Universitat de Vila–rodona, o consell de caps de família, deuria fer temps que demanava al bisbe de Barcelona poder gestionar per si mateix la sèquia que els proveïa d’aigua, és a dir, poder ser cap de ratolí. Així que durant el 1367 la seu episcopal de Barcelona va cedir finalment la gestió de la sèquia i els molins de Vila–rodona a la seva Universitat. A canvi però, el poble havia de pagar un cens monetari anual. En conseqüència de tot allò, el regadiu d’hortes passà també a gestió vilatana i l’expansió d’aquelles va florir en gran mesura. Fou durant aquell segle que es produí el progressiu creixement de dues grans àrees d’hortes per Vila–rodona. Una, l’Horta Sobirana al nord, i l’altra l’Horta Jussana al sud (Comas, 2014). La primera aniria seguint l’actual camí de Santes Creus i la segona el de Vilardida. Aquells horts reberen un altre nom durant el segle XV que avui encara mantenen, Horta Amunt per als primers i Horta Avall per als segons.

Aquella autogestió del poble, més una llarga absència de pestes, va permetre que la població es recuperés força. Així fou que durant el 1370 Vila–rodona estava poblada per uns 900 habitants, uns 250 més que feia dotze anys. Però aquella bonança a Vila–rodona duraria ben poc. La seva veïna, i rival, tenia més bons contactes que la seva Universitat. L’èxit del traspàs de la gestió de sèquia i molins per part del bisbe al consell del poble va quedar engolit per la nova fita que assoliria Santes Creus. El 20 de juliol de 1375 el rei Pere el Ceremoniós va concedir un privilegi definitiu al Monestir de Santes Creus. Ara aquell podia disposar dels homes del voltant per a la defensa del convent. El radi d’abast de tal decret era d’unes tres llegües, és a dir, d’uns 14 quilòmetres, fet que incloïa a Vila–rodona. Per tant allò equivalia a un vassallatge encobert a l’ordre del Císter, més si aquells vilatans havien de col·laborar en sous i diners en la muralla del monestir. Tot plegat fou una època de freqüents fortificacions per tot el principat que empobriren més a la pagesia i als remences locals.

L’abús anterior fou senyal que la corona no tenia altres mitjans per a fortificar els seus feus que no fos amb la suor i els recursos dels plebeus. De fet tot el sistema estava a punt de fer fallida i vet aquí el decret del rei Pere. Ell no tenia prou exèrcit per protegir Santes Creus i ho derivà al poble del costat. De fet, fou pels voltants del 1380 que, per manca de capital o de cobraments, els bancs catalans feren fallida. L’apalancament bancari fou un fet davant l’endeutament de molts nobles i eclesiàstics que no podien pagar ni el rèdit ni el capital prestat. Un dels que així es trobava era el mateix monestir de Santes Creus que ni seguretat ni obrers es podia costejar. Per això Pere el Ceremoniós va ordenar aquell paper als vilatans del voltant. És a dir, el convent ja no podia pagar-se ni la fortificació ni la defensa, pel que aquella obligació va recaure sobre els habitants de Vila–rodona.

dimecres, 25 de gener del 2017

26. VILA-RODONA AIGUA I PESTES

Però no sols de sants es vivia per la vall del Gaià. Un dels recursos que durant tota aquella història esdevingué el més important fou l’aigua. Aquesta era primordial per als horts, molins i cisternes d’aquella comarca, però la pluja mediterrània resultava massa escassa i migrada amb les conseqüents disputes per aquell líquid transparent. Cal recordar que el clima mediterrani era, i és, escàs en precipitacions, pel que les trifulgues i esforços en la gestió de l’aigua sorgiren un i altre cop durant la història de Vila–rodona. L’any 1339, per exemple, el monestir de Santes Creus va apropiar-se indegudament de la sèquia que portava l’aigua a Vila–rodona i a d’altres pobles. L’objectiu era omplir la bassa que hi havia a un poble proper anomenat Aiguamúrcia per a estovar el cànem del qual se’n feien teixits. Aquella acció provocà enfrontaments violents entre els homes de Vila–rodona, Bràfim i Montmell amb els de Santes Creus i Pont d’Armentera. Els primers pertanyien a la seu episcopal de Barcelona sota el senyoriu del bisbe Abellà Ferran, i els segons al monestir de Santes Creus sota l’ordre del Císter. Ja s’ha esmentat que a inicis d’aquell segle Vila–rodona i Santes Creus rivalitzaven entre si, però durant aquell 1339 ambdós arribaren a les mans. Allò va accelerar que aquell mateix any el comtat resolgués el conflicte amb una sentència judicial. Santes Creus podria omplir la bassa de cànem d’Aiguamúrcia amb l’aigua de la sèquia però a canvi Vila–rodona podria construir una resclosa com li plagués amb la fusta de l’albareda de Santes Creus. D’aquella manera els del Císter podien estovar la fibra del cànem i els del bisbe podien millorar la seva captació d’aigua. Tot plegat una solució salomònica que posava un nou pedaç en aquella lluita centenària per l’aigua.

Però la millora de les gestions hídriques no va impedir aquell segle fred i les funestes condicions de vida. Així que durant els anys 1347 i 1348 una altra epidèmia de pesta negra va assolar la vall del Gaià passant per Vila–rodona, i en el 1358 una tongada de plagues de llagostes va engolir a tota Catalunya. Davant tot allò la població de Vila–rodona es va veure fortament reduïda, de fet l’europea va minvar en un terç. Es calcula que arribat l’any 1358 la població aproximada de Vila–rodona era d’uns 750 vilatans. L’Església, gens cristiana, continuava acusant als jueus d’aquelles hecatombes sense rebaixar els impostos als seus plebeus. Se sap que durant el 1360 del 61 al 42 % dels impostos recaptats al comtat de Barcelona, Vila–rodona inclosa, era per a pagar interessos als prestadors, la majoria d’ells jueus. L’Església li tenia ganes a aquells diners i per aquesta raó volia eliminar la competència semita de l’equació medieval. Les seves acusacions feren enfurismar la púrria i aquesta va atacar els calls jueus de moltes urbs com Montblanc, Tarragona i Barcelona (Forcano, 2014). Aquella desfeta dels calls jueus de la Corona va propiciar que aquests s’associessin l’any 1354 plantant cara i exigint protecció, drets i privilegis a la Corona catòlica, demandes massa exigents i poc realistes davant aquell món cristià imperant. En fi, que es feia obvi que l’endeutament brutal de la Corona per les seves expansions mediterrànies sols provocava conflictes interns sense resoldre els externs, i tot en detriment de la majoria de plebeus que pagaven allò. Molts habitants desconfiaven dels nobles veient els seus drets trepitjats i la pobresa que els matava. Durant els anys 1362, 1363 i 1371 les pestes tornaren a provocar una mortaldat. Potser, i sota tot aquell context negre, la unió havia de fer la força i alguns feus s’associaren en contra les adversitats. En aquell mateix 1362 Elionor de Vilardida reconeixia ser l’única hereva de Brunissendis, filla de la seva germana Arsendis. Acte seguit, i durant l’any proper, Elionor es casava amb un altre noble fusionant més terres. El 7 de març de 1363 Elionor de Vilardida, filla de Pere de Vilardida, s’esposava amb Gilabert de Tamarit. El seu primer fill, Romeu de Tamarit, seria declarat l’any 1372 hereu universal de tots els drets i béns, tot i que seria el seu germà, Ramon de Tamarit, qui ho heretés tot en el 1396. Però el més important d’aquell casori fou el fet que Gilabert jurava fidelitat al bisbe de Barcelona, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, passant així Vilardida als Tamarit. És a dir, Vila–rodona i Vilardida estaven ara sota el mateix senyoriu feudal. La unió feia la força mentre molts pagesos arruïnats emigraven cap a les ciutats. Molts masos restaren abandonats durant aquells anys. Amb menys població sota les pestes la renda pública disminuí. Tot i allò les classes dirigents no s’adonaven d’aquella realitat. Tant el comte de Barcelona com les ciutats més importants no frenaren les seves despeses. La conseqüència fou una major demanda de crèdits per a continuar amb la política imperialista de la corona. Els endeutaments municipals i comtals continuaren esdevenint insostenibles mentre els creditors jueus continuaven invertint en deute públic i no pas en empreses. És a dir, els inversors continuaven sent rendistes i l’economia productiva no trobava crèdit enlloc. Els resulta actual això?

dilluns, 23 de gener del 2017

25. UNA CATALUNYA ENDEUTADA AL SEGLE XIV

Vila–rodona gaudia d’una gran importància estratègica i econòmica. El seu senyor feudal, i bisbe de Barcelona, prou se’n cuidava de visitar-la una mitjana de un cop cada sis anys per fer-ne inventaris o revisar la moral dels seus habitants. El celibat dels seus clergues i el concubinatge dels fidels era un tema sovint preguntat, averiguat i sancionat. Més d’un cop el bisbe rebia testimonis acusant a algun dels seus clergues per concubinatge, alcoholisme o usura. Cal afegir que la parròquia de Vila–rodona ostentava un gran nombre d’aquests homes de Déu entre diaques, sotsdiaques, hebdomedàries, escolars, monjos, beguines, begards i beates (Martí, 2016). Tot plegat denotava la importància d’aquesta vila en aquell segle XIV.

Tot i tenir Vila–rodona una economia creixent, Santes Creus va obtenir el privilegi del mercat. El 7 de juliol de 1312 el comte Jaume II concedia al monestir de Santes Creus el permís de fer mercat tots els dissabtes. Aquell fet promouria l’afluència de molts visitants a aquella població cada dissabte, inclosos els habitants de Vila–rodona. Mentre la política expansiva de la Corona d’Aragó no s’aturava i en el 1318 els Almogàvers ja havien creat el ducat de Neopàtria a Atenes, un ducat que duraria fins al 1390. Però passats nou anys d’aquella ocupació per les armes almogàvers, l’any 1327 en Jaume II moria i era enterrat a Santes Creus. Aquell mateix any el tron passaria a Alfons III el Benigne qui va engreixar la crisi del moment amb més despeses per la guerra i en un error de maniobra amb els seus financers.

Inicialment Alfons III va protegir els seus prestadors, els seus jueus. De fet els atorgà més drets i privilegis però arribat l’any 1329 va contraure matrimoni amb Elionor de Castella, una antisemita dèspota i ambiciosa. Sota la influència d’Elionor l’any 1330 n’Alfons III decretà que tots els jueus paguessin un gruix important d’impostos per a les guerres que la corona mantenia amb Granada i Sardenya. En aquest paquet exigia que els semites fessin una declaració de tots els seus béns amb la clara intenció de fiscalitzar-los més i millor. En conseqüència molts jueus començaren una hègira de la Corona, fugida la qual provocà la marxa de molt capital i la manca de moneda i préstecs. En fi, que l’economia s’enfonsà, els preus augmentaren i les revoltes feren acte de presència. Finalment l’any 1334 Alfons III va anul·lar l’ordre que els jueus fessin aquella declaració de renda. Dos anys més tard, el 1336, el comte expirava deixant la corona a Pere el Ceremoniós.

En tota aquella etapa els Almogàvers continuaren recolzant la política expansiva dels comtes de Barcelona i de la Corona d’Aragó. Tot plegat fou un segle dedicat a la creació d’un gran exèrcit per ocupar molts territoris mediterranis i que implicà moltes obres públiques i monstruoses despeses amb uns jueus fonamentals com a financers. En resum, fou un segle de molts dispendis, molts impostos i poques condicions de vida per a la pagesia. No fou gens estrany que plagues i males collites agreugessin aquell context fent endeutar d’allò més als comtats catalans, un cercle viciós que va fer altre cop pujar els impostos i empitjorar les condicions de vida de la pagesia. De fet els Usatges, o mals usos, ja resultaven prou pesats per a la pagesia. Aquell conjunt de lleis permetien que els nobles s’apropiessin de les terres a la mínima infracció. Exemples on els béns podien ser requisats en favor del senyor feudal eren si una muller cometia adulteri o si un home sense fills no havia deixat testament per escrit. La noblesa s’havia transformat en un poder molt ben estructurat i jerarquitzat amb comtes, vescomtes, nobles, o rics homens, barons, o magnats, i finalment els cavallers, o milites. Tots ells, i també molts plebeus, transferien el seu cognom de pares a fills. Aquella estructura feudal romangué així fins ben passat el començament del segle XVIII.

Vist tot l’anterior, i amb un endeutament exagerat de l’estat, la solució fou emetre deute públic on la burgesia, banquers i comerciants jueus prestaven diners a la corona i aquella els hi havia de tornar amb importats interessos, privilegis i protecció dels seus calls (Forcano, 2014). Allò va enfonsar encara més l’economia productiva catalana ja que els qui podien invertir en noves indústries com fargues, artesanat o molins, ara preferien deixar diners al rei i viure de renda, un fet semblant que es repetiria entre banca i estat durant el segle XXI. Amb tots aquells possibles empresaris transformats en rendistes, el món rural va restar deixat a la mà de Déu. L’Església, delerosa de poder davant els competidors jueus, acusaria a aquests de la malastruga i de les epidèmies. Tot i les manipulacions eclesiàstiques, l’economia productiva i comercial que la pagesia representava va continuar molt afectada. A aquella sols li quedava encomanar-se a algun sant. De fet cada població en tenia un. En el poble de Vila–rodona era Sant Llorenç i de fet l’any 1337 en tenim cita de la capella de Sant Llorenç dins de la parròquia del castell episcopal de Vila–rodona. És a dir que l’església romànica d’aquell poble estava encomanada ja a aquell sant.

dissabte, 21 de gener del 2017

24. BURGESIA I CONQUESTES

Corria el 1276 quan Jaume I va expirar als 73 anys d’edat i 63 de regnat. Dissortadament el territori quedaria dividit entre els seus fills dels quals Pere el Gran tindria forta influència sobre Santes Creus i voltants. De fet en el 1279 quedaren ben documentades les bones relacions entre el noble Berenguer de Montoliu amb el fill de Jaume I, el comte de Barcelona Pere el Gran. De fet Berenguer era vicealmirall de Pere el Gran. Vet aquí per quina raó aquella família, la Montoliu, tindria tantes terres i dominis pel Camp de Tarragona. Cal afegir que Berenguer de Montoliu gaudiria també de bones relacions amb el fill de Pere el Gran, Alfons el Liberal o Alfons III d’Aragó.

El nou comte de Barcelona va continuar amb la política militar expansiva del seu pare Jaume I i en el 1282 Pere el Gran conqueria Sicília. La idea seguia sent la mateixa: amb la burgesia recolzant les campanyes militars pel Mediterrani se seguia amb l’expansió comercial per aquell mar. Però aquella política de guerres contra altres feus va fer que el Papa Martí IV excomuniqués a Pere el Gran aquell mateix any. Aquest, i per a acontentar a l’Església i als seus nobles, l’any 1283 va derogar de forma generalitzada els privilegis dels seus financers, els jueus. Era obvi que aquests esdevenien un gran competidor dels poders eclesiàstics i aristocràtics de la Corona. Tot i així, i amb una burgesia encara poderosa, Pere el Gran va continuar governant usurpant més poder als nobles. Però l’èxit no li va durar massa ja que tres anys més tard expirava. Durant aquell 1285, Pere el Gran, tot i estar excomunicat pel Papa Martí IV, seria enterrat al monestir de Santes Creus. El seu càrrec fou heretat pel seu fill Alfons III d’Aragó també anomenat Alfons el Liberal, o Alfons el Franc, regnat el qual sols va durar sis anys sota molts atacs al calls jueus, sobretot durant la Setmana Santa quan els sacerdots atiaven el foc antisemita. En el 1291 Alfons va morir deixant el tron a Jaume II. Aquell, i continuant amb la inèrcia heretada sota els interessos burgesos, va continuar amb l’expansió comercial pel Mediterrani. Els jueus, tot i la pugna eclesiàstica, continuarien ajudant al rei sota la seva protecció. De fet als semites se’ls prohibia portar armes ja que estaven a sopluig del comte. Aquest fet tindria greus conseqüències en el futur jueu: poble desarmat, poble escaldat. A partir de finals d’aquell segle XIII els semites serien molt fàcils d’atacar. 

Mentre tot això passava, pels voltants de Vila–rodona es notava la forta influència de la família Tamarit que sent originaris de la part baixa del Gaià, ara dominaven el castell de Rodonyà succeint a un altre llinatge, el dels Lotger (Pastor, 1997). No obstant això, la burgesia estava guanyant la partida a tota aquella noblesa. L’expansió de l’ús de la moneda, la política d’expansió militar del comte i els conseqüents beneficis mercantils pel Mediterrani estaven engreixant el poder burgès en detriment del nobiliari. El món agrari fonamentat en la terra com a font de riquesa, i que havia viscut un segle de glòria, ara no li vindrien les coses tan fàcils. Vila–rodona estava en aquell punt de mira.

El segle XIV va marcar clarament l’establiment de l’anomenada Petita Edat del Gel, uns segles amb hiverns molt glaçats que no desapareixerien fins ben passat el segle XIX. Potser per aquella raó s’estengueren per Vila–rodona els cultius de lli i de cànem per a teles, sacs i espardenyes. També, i molt probablement, aquells hiverns més freds provocaren una productivitat agrícola més baixa deixant el sistema feudal més vulnerable davant altres eventualitats.

Amb independència d’aquelles raons climàtiques una nova peça s’afegí al trencaclosques medieval. Donat que la burgesia anava posseint més diners i que el comte afavoria la formació d’exèrcits, la conseqüència fou previsible. Qualsevol poder actual fonamentat en la guerra els contracta i utilitza en pro dels seus interessos. Així fou que la política expansiva pel Mediterrani va contractar els seus propis mercenaris. Una de les seves primeres mostres d’efectivitat va demostrar-se durant el 1303 quan els almogàvers, mercenaris de la Corona d’Aragó, estaven conquerint territoris pel Mediterrani oriental. Però aquella política expansiva de feia anys estava resultant molt cara a nivell d’impostos amb un poble que se’n ressentia. Per exemple el rector Vila–rodona no donava sepultura als infants si la família no li pagava 12 diners, un fet que acabaren denunciant al bisbe (Martí, 2016).

Si afegim a la crisi anterior que els hiverns s’estaven tornant més freds la conseqüència global fou desastrosa i al final les condicions de vida de la pagesia minvaren en gran mesura. Vet aquí que a Vila–rodona hi feu acte de presència una epidèmia de pesta negra durant aquell 1303 que ni la multitud d’hospitals de Valls ni molts dels seus metges jueus hi feren front (Forcano, 2014). En aquella etapa Vila–rodona estava ben emmurallada sent l’actual carrer Major la muralla occidental, la plaça dels Arbres i Quintana de l’Església la muralla de migjorn i la resta donant la volta al castell. L’església romànica i el cementiri, com ja es va dir, romanien fora del perímetre cobrint l’actual plaça dels Arbres i església. Aquell poble tenia l’aspecte d’un grapat de cases baixes envoltades per una muralla i arraulides a peu d’un castell. Però, i com hem vist, la mida d’aquell poble no s’avenia amb la importància que durant el segle passat havia adquirit com a nucli de poblament. Allò el feia competir amb un veí molt més poderós que restava a sols una hora de camí, Santes Creus.

dijous, 19 de gener del 2017

23. GUERRA I POBRESA A VILA-RODONA

L’ordre dels Templers va esperar que el jove comte assolís la plena adolescència. En aquelles èpoques l’esperança de vida era tan curta que la majoria d’edat es donava poc abans dels setze en tots els estaments socials. Cal pensar que als 40 ja eres força gran, als 50 molt vell, i als 60, si hi arribaves, eres un revell. Així doncs no fou gens estrany que Jaume I fos coronat als quinze anys. Aquell 1218, Jaume I, un rei molt jove, s’hagué d’enfrontar a un rerafons d’intrigues i corrupcions per palau. Com havia passat en el segle XI, els nobles volien altre cop més poder i menys dependència del comtat de Barcelona. Tot i la feina dels Templers, el jove Jaume I no va poder contenir les ànsies i les ambicions dels nobles. Vet aquí que entre el 1226 i el 1227 aparegueren multitud de conflictes entre Aragó i Catalunya. La sortida a aquella situació era l’acció militar amb la promesa de més terres per als nobles. Allò tornaria a unir-los sota el comtat de Barcelona. De fet molts sarraïns esdevenien encara una amenaça per a la costa catalana. La pirateria musulmana, i des de les Balears, assetjava molt sovint el litoral. Així fou que en el 1228 Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca sota el recolzament de la burgesia, de molts financers jueus i de la noblesa catalanes. La burgesia i els jueus desitjaven un mar segur per a les mercaderies i la noblesa noves terres. Òbviament Jaume I va concedir privilegis a tots els anteriors en contra dels esbufecs de l’Església, sobretot quan es tractava dels jueus (Forcano, 2014). Aquests, per exemple, no havien de pagar el delme al clergat, la qual cosa sí que havien de fer els cristians. Al final però, la pressió eclesiàstica fou prou poderosa per tal que Jaume I dictés prescripcions antijueves. Fou durant aquell 1228 que va prohibir als jueus exercir càrrecs d’autoritat sobre cristians. Tot i així, Jaume I va continuar tenint cura dels seus jueus que li generaven importants ingressos. Aquell proteccionisme del comte envers als seus financers semites, va atiar molts atacs contra els calls jueus, fet que era contestat amb fortes represàlies comtals contra els agressors.

Mentre Jaume I assolia una nova estabilitat per a la corona, la vall del Gaià donava suport a les seves conquestes i a l’església. El 25 de març de 1229 Ramon Alamany de Cervelló, i la seva esposa Gueraua de Cervera, donaven les terres de Romaní al monestir de Santes Creus. També durant el mes de juny el mateix noble va fer redactar testament on cedia a la seva mort els termes i gent de Pont d’Armentera i el dels Gaians al citat monestir. Es feia obvi que aquella potent dinastia dels Cervelló ajudava al poder eclesiàstic del moment. Però també les relacions amb el comte de Barcelona eren de favor mutu ja que aquell setembre Ramon Alamany de Cervelló va participar en la batalla de Portopí i en la presa de la ciutat de Mallorca. Per tant la vall del Gaià participava d’aquella etapa d’expansió i conquestes amb el cognom Alamany entre ells. Cal indicar que durant aquest segle els cognoms, tradició iniciada en el XII, comencen a ser cosa més comuna.

Però no tot foren flors i violes ja que les guerres portaven pobresa i la pobresa manca d’aliments. Sols un any més tard de les gestes de Ramon Alamany de Cervelló, aquell moria després de la Pasqua. La causa? Una epidèmia de pesta per la vall del Gaià durant aquell 1230. Tot i així, i dos anys més tard, la maquinària de guerra no es va aturar. Corria el 1232, any en què va néixer Ramon Llull, quan les tropes de Jaume I assoliren la conquesta de València. Ambdues conquestes, Mallorca i València, denotaven clarament que la corona catalana volia expandir-se comercialment pel Mediterrani. La burgesia hi albirava béns mercantils mentre que els nobles sols ensumaven riquesa de l’antiga, més finques. Aquella dualitat d’interessos implicà en part la futura crisi del sistema medieval on uns augmentaren els seus guanys i els altres s’estancaren. Però l’ocupació de territoris sarraïns no sols implicà riqueses per als alliberats de la terra, sinó que comportà que molts musulmans i jueus es barregessin amb els cristians invasors. Potser per aquesta raó Jaume I, i reunides les Corts a Tarragona l’any 1234, va prohibir totalment, i sota pena greu, que jueus, musulmans o cristians es convertissin a qualsevol fe de la competència. En cas que un cristià es passés al judaisme, seria cremat viu. En fi, que el proselitisme semita, musulmà o jueu, s’havia acabat per sempre, i els calls de Santa Coloma de Queralt, Reus, Valls, Montblanc, Alcover, Sarral, Esplugues i la resta de pobles de la comarca continuarien aïllats dins els seus carrers, negocis i religió. No obstant això, les activitats comercials romandrien ben vives. Evidència d’allò en fou que el comte de Barcelona, Jaume I, potenciava el comerç de molts pobles atorgant protecció i custòdia a tots els assistents al seu mercat. Això mateix va passar a la vila del Castro Creixent, a la Vila–rodona actual, quan en el 1256 el rei va donar aquell privilegi a aquell poble (Porta, 2014).

Passaren els anys i ara la gran amenaça per al territori català serien els regnes septentrionals de l’actual França. De fet durant el 1244 aquells havien sotmès Occitània, regió que tindria en el futur un fort nexe amb el poble de Vila–rodona. Mentre Jaume I ordenava la redacció de El Llibre dels Fets, la pau amb els regnes de França no semblava produir-se. No va ser fins catorze anys més tard que un Jaume I amb cinquanta-cinc anys signava el tractat de Corbeil renunciant a Occitània mentre el rei francès feia el mateix amb els comtats catalans. Aquell 1258 va significar una nova estabilitat per a tota la Corona d’Aragó. Però divuit anys més tard aquell equilibri es va trencar amb conseqüències nefastes sobre aquella vall del Gaià.

dimecres, 18 de gener del 2017

22. VILA-RODONA, UN NOM SOTA L'ESGLÉSIA

Un fet que ara es pot analitzar és l’origen del nom de Vila–rodona. Ja hem argumentat que el contorn de la muralla no va poder donar nom al poble ja que el recinte dibuixava un contorn quadrangular i no pas, com alguns expliquen, arrodonit. D’altra banda el topònim d’aquell poble en els documents del bisbe és el de Vila Creixent, pel que tampoc sembla que d’aquell en sortís el de Vila–rodona. L’opció més assenyada vindria d’unes ruïnes que tocaven al torrent de Rubió, aigües les quals s’abocaven prop del Molí de Santes Creus. Amb la denominació de Villa Rotunda es coneixia el que fou una antiga vila romana que deuria donar el nom als voltants de Vila–rodona. Segurament, i durant aquell segle XII, els vilatans deurien anomenar al seu poble com Vilarrotunda o Vilarrodona, però des de la seu episcopal se l’esmentava amb el topònim de Vila del Castell Creixent o Villa Creixent. Fos quin fos l’origen del topònim, la vila era molt preuada per la seu episcopal. De fet durant el 1210, el bisbe Pere va cedir en feu el govern del Castell de Montmell a Garau de Palamós amb excepció de Vila–rodona. És a dir, aquell poble s’ho valia i no es podia infeudar a qualsevol preu. L’església solia quedar-se amb les millors terres i Vila–rodona n’era una petita mostra.

Des de 1210 la Inquisició vigilava que l’heretgia càtara, amb idees similars als jueus racionalistes, no rebrotés. La negació dels miracles, la inexistència de l’infern i la proclamació sols de la resurrecció de l’ànima i no pas la corporal, feren que també els jueus seguidors de Maimònides, caiguessin en desgràcia com la facció càtara. L’any 1232 el nunci papal, el cardenal Romanus, va decretar la crema pública de totes les obres de Maimònides. Es feia obvi que el poder de l’Església era totalment d’aquest món i contrari al semita. De fet, i durant tota l’Edat Medieval, l’hegemonia eclesiàstica va anar guanyant terreny a jueus, nobles i plebeus. Conseqüència d’allò en sorgí el IV Concili de Letran durant el 1213. Durant el conclave es redactaren noves normes per augmentar el control de l’Església sobre els seus feligresos. Ara aquells haurien de confessar els seus pecats almenys un cop l’any. En cas de no fer-ho patirien dues condemnes, la primera, serien apartats de l’església amb el conseqüent rebuig social, i la segona, serien privats de sepultura cristiana, és a dir, esdevindrien mentecatos o excomunicats.

Però no sols de misses, terres i concilis augmentava en poder l’església. Sota la seva doctrina es crearen cossos de guerrers que tindrien una gran funció en la història de Catalunya. Moltes d’aquelles ordres foren endegades per expandir la puixança de l’església. Així, i amb aquells soldats fidels al Papa, les guerres en nom de Déu feren estralls pel Mediterrani. De fet cinc anys enrere, en el 1208, el Papa Innocencia III havia proclamat la guerra contra els càtars del sud de França. El Papa acusava d’heretgia a aquells però el que realment buscava era l’expansió dels regnes del nord cap al sud. Davant d’aquell atac, els càtars no tardaren a demanar ajuda al sud, és a dir, a la Corona d’Aragó i al seu comte, Pere I. Aquell acceptà la proposta però morí en el mateix any, el 1213, en una de les batalles. La corona passà al seu fill Jaume I el Conqueridor amb sols deu anys d’edat. El problema era que tots els nobles conspiraven al seu voltant. I allí va entrar en acció una de les ordres militars més vinculades amb l’església. Jaume restaria sota la custòdia dels Templers mentre l’Església estava obsessionada en restringir el poder als jueus, uns semites molt valorats per la corona gràcies als seus préstecs. Jaume, com altres comtes, hi acabaria simpatitzant i l’Església, furgant.

dimarts, 17 de gener del 2017

21. VILA I COMENÇA LA GUERRA DE L'AIGUA

A inicis del segle XIII s’inicia a nivell europeu la introducció de la moneda per als tràmits mercantils. Allò indicava que una nova classe social, la burgesia, estava creixent en activitats comercials. En el sistema feudal la terra significava la base de la riquesa i el poder, però amb la futura expansió de la burgesia ho seria la divisa i els béns mercantils. Si en els segles anteriors entre els plebeus havia predominat el bescanvi de productes o barata, ara la moneda aniria prenent cada cop més importància. De fet la majoria de nobles empraven força la moneda per a les seves compres i pagaments. Així doncs, i mentre la moneda començava la seva tímida dilatació per Europa, a Vila–rodona es feia necessària una altre tipus d’expansió. El creixement de poblament durant el segle anterior va provocar tres coses. La primera la rompuda de més terres agrícoles, la segona nous carrers com el de la Mare de Déu, el de Sant Llorenç i el de Sant Antoni, i la tercera la intervenció dels nobles en aquella vila creixent. Així en el 1202 el bisbe Guillem establia a set moliners en un mateix protocol notarial per tal de construir un molí draper i sis casals fariners amb dues moles cadascun. En aquell mateix any el bisbe va establir novament el dret de regar dels pagesos amb l’aigua sobrant de la sèquia. A canvi els pagesos havien de fer el de sempre, escurar i mantenir la instal·lació en bones condicions. La resta de l’aigua de la sèquia era la utilitzada pels molins que el bisbe en cobrava pel seu ús, tot d’una un negoci massa llépol davant d’altres nobles. De fet el 22 de juny d’aquell mateix 1202, en Bernat d’Albà va iniciar un plet en contra el bisbe de Barcelona reclamant la seva part d’aquell regadiu. Al final, i com era d’esperar, el bisbe va guanyar el litigi.

Tot i els litigis entre nobles, el creixement del poble de Vila–rodona no es va aturar i en el 1210 aquella població ja restava clarament diferenciada i deslligada del castell de Montmell (Comas, 2014). Evidència d’allò en fou que el comte de Barcelona, Pere I, volia potenciar el comerç a la vila del Castro Creixent, a la Vila–rodona actual. Així fou que durant aquell mateix 1210 el rei atorgà protecció i custòdia a tots els assistents al mercat d’aquell poble (Porta, 2014). La causa d’aquella intenció era afavorir el creixement agrícola vigent gràcies a la sèquia, els horts i els molins existents. Les inversions en serveis anaven encaminades a augmentar i assegurar el poblament per a obtenir-ne millor rendiment d’aquelles terres. Però per a aquella vila creixent el nom encara no quedava clar.

dissabte, 14 de gener del 2017

20. VILA-RODONA, NOM NO OFICIAL AL XII

Davant tot aquell context de pau, regadius, molins i farga no fou estrany que molts volguessin poblar Vila–rodona. De fet el 22 de març de 1190 la Seu Episcopal de Barcelona, i sota el bisbe Ramon, atorgà la carta de població d’aquell poble sota el nom de Vila del Castell Creixent (Castelli Crescentis), nom el qual indicava quina era la percepció del bisbe d’aquella localitat. Davant la disponibilitat d’aigua, molins, muralla i farga, el bisbe no regalava el poblament. De fet aquella nova carta implicava fortes pressions fiscals i jurídiques sobre els pagesos de Vila–rodona. Tot plegat era senyal que les millores productives endegades havien de comportar importants beneficis als nobles. Així fou que sota aquell nou contracte sorgiren per Vila–rodona els pagesos afocats i els pagesos de remença. L’afocat podia marxar del predi o possessió sense redimir-se, el remença no ja que restava lligat a la terra. L’afany dels nobles per a obtenir més i més beneficis dels plebeus també s’observava en els contractes de les fargues. La de Vila–rodona pertanyia al bisbe de Barcelona, Ramon, qui la tenia en donació a Pere Fabra a canvi de la meitat de tot allò que es treballés en la ferreria.

En conjunt aquella fi del segle XII esdevenia un context de fortes pressions fiscals, jurídiques i laborals que també patiren els pagesos de Vila–rodona. De fet el poder feudal, noble o eclesiàstic, s’estava imposant amb fermesa a dos nivells, restant-los llibertat i obligant-los a noves tasques, i tot allò en benefici del senyor feudal. Tot plegat era entès com un feina a complir davant la classe superior dels nobles. És a dir, els plebeus se sentien inferiors i obligats moralment a obeir les condicions pactades. O dit d’una altra manera, l’aristocràcia havia aconseguit ser vista com un model ètic i social superior. Allò els regalava la total capacitat d’impartir el poder mentre que els plebeus es creien mancats de l’aptitud per a governar. Aquell context va propiciar que els nobles s’ensenyorissin oblidant els codis morals que els havien de fer mereixedors de llur estament. Si abans, per exemple, l’ordre de cavalleria havia de complir el celibat, ara s’ho saltaven. O si abans calia cultivar la lectura i el coneixement, ara preferien més batallar que simplement saber llegir i escriure. Per tant els coneixements, els textos i la religió restaren en mans eclesiàstiques durant uns quants segles, una església que esdevingué la gran educadora de nobles i plebeus, és a dir, els imposà la seva convicció del món ampliant alhora el seu poder en contra competidors com jueus, musulmans o altres nobles. Tot i així, i donat l’alt nivell cultural, tècnic i lingüístic de molts jueus, aquests accedien fàcilment a alts càrrecs de la cort o com a funcionaris de molts nobles. A més, i a diferència dels cristians, els jueus practicaven una major higiene corporal, una altre senyal dels seus majors coneixements sobre la salut. De fet els metges jueus eren ben reconeguts davant el desastre dels cristians (Forcano, 2014). No obstant això, l’Església no parava de prohibir la consulta a aquests facultatius tot i que molts papes, bisbes i prelats tenien privadament metges semites.

Independentment dels afers mèdics anteriors, de les condicions de les cartes de poblament abans indicades, i de la prepotència dels nobles, Vila–rodona continuà sent un destí desitjat per molts plebeus. Arribat el 1192, any durant el qual s’incorporà el Pallars Jussà a la corona d’Aragó, el bisbe de Barcelona va emetre una nova carta de poblament per a Vila–rodona, senyal que la vila del castell creixent seguia en bona línia i que moltes terres restaven disponibles, potser les malvengudes per molts jueus en la seva hègira cap als seus calls a les ciutats.

Dos anys més tard, en el 1196, va morir el comte Alfons I passant la corona a Pere I el Catòlic. Sols un any més tard s’escriuria un dels primers documents en català avui dia conservats, les Homilies d’Organyà. Cal indicar que la majoria de documents oficials als quals s’ha fet referència, es redactaven en llatí quedant el català com a llengua popular del territori, com a sermo vulgaris. Les misses es feien en llatí però ja pocs plebeus i nobles guerrers l’entenien. Aquelles misses a Vila–rodona es feien en una modesta església romànica situada entre l’actual Plaça dels Arbres i sota l’actual temple. Hem de suposar que aquella antiga església era d’una sola ala amb un porta lateral orientada al sud i amb un absis encarat a llevant. Així ho semblaren indicar els fonaments apareguts i fotografiats durant les obres de pavimentació de la Plaça dels Arbres l’any 1985 (Arxiu Santesmases-Rabadà). En concret es va catalogar una paret d’orientació nord sud que en seria l’oposada a l’absis. Les parets laterals s’endinsaven sota la capella actual. Al voltant d’aquella esglesiola s’hi situava el cementiri medieval. De fet, multitud de restes humanes foren exhumades durant les mateixes obres de 1985. Aquella necròpolis s’estenia fins davant mateix de l’actual Ajuntament. Tanta extensió sols responia a un causa, el gran gruix de difunts que en breu hauria de soterrar. El període de fort creixement demogràfic iniciat prop el 1175 s’aturà a finals d’aquell segle (Comas, 2014). Potser el pas d’aquella segona meitat de segle càlid a uns hiverns força més freds hi tingué relació. L’anomenada Petita Edat del Gel enlairava el seu primer teló.

divendres, 13 de gener del 2017

19. LA SÈQUIA DE Vila–rodona. ELS ORÍGENS

Calien molts diners per a portar l’aigua fins Vila–rodona. Per desgràcia aquestes divises ja no podien ser prestades entre cristians. L’any 1179 el Papa Alexandre III dictaminà penes d’excomunió a tot cristià que fes usura, és a dir, que prestés diners amb interessos. Allò es fonamentava amb l’Evangeli de Lluc (6, 35) on diu que feu bé i presteu sense esperar res. Si els cristians no podien finançar obres, qui ho faria? Doncs allò deixà la porta oberta a una ètnia que cada cop quedaria més separada del món medieval cristià, els jueus. Aquests no dubtarien en tot el futur que els quedava a esdevenir financers enriquint-se amb elevats interessos a cobrar. A partir d’ara molts jueus es convertirien en grans fortunes, i molts en addictes al joc. Potser per a protegir-los, o potser per aïllar-los més, aquell mateix any, el 1179, el III Concili del Laterà obligà als jueus a viure en barris propis, els calls jueus, separant-los dels seus conciutadans cristians (Forcano, 2014). Allò provocà que els jueus que continuaren vivint isolats en masies i medi rural patissin una forta amenaça. La conseqüència fou evident, malvendre les propietats rurals per dirigir-se als calls de pobles i ciutats com els de Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Valls, Vallmoll, Sarral, Tarragona, Barcelona i d’altres. Així doncs la Corona va promoure que els jueus es fessin prestadors a canvi però de fortes taxes que cristianament pagaven a la Cort. Això provocà que cada cop els jueus tinguessin més i més privilegis emparats pel comte de Barcelona i els seus nobles. El problema era que l’Església no en veia ni cinc dels semites i feia temps que els hi tenia ganes. De fet aquests es farien força poderosos econòmicament esdevenint una clara competència en contra de l’estament eclesiàstic. Tot allò desembocà en una sèrie d’hostilitats en contra dels jueus que desembocarien en freqüents atacs al calls jueus. Molt sovint aquests serien simplement per esborrar i cremar les llistes de deutes i deutors. L’Església, d’aquella asalts, n’instigà uns quants.

Lluny de la vall del Gaià, i arribat també l’any 1179, fou signat el tractat de Cazola renovant el de Tudellén. En aquell nou pacte el rei de Castella renunciava a València i Dènia mentre el d’Aragó a Múrcia. Com a conseqüència d’allò Castella s’expandiria pel Guadiana i pel Guadalquivir mentre Aragó ho faria pel Llenguadoc occità, pel Rosselló, pel sud dels comtats i per l’oest de la Mediterrània. És a dir, que la vall del Gaià restaria allunyada de conquestes militars i d’amenaces infidels. Allò va possibilitar un important quadre de millores per a Vila–rodona. L’any 1188, i amb la finalitat de fer desaparèixer els impostos que el monestir de Santes Creus pagava al bisbe de Barcelona per la Vinya dels Tallers, es va buscar un acord entre ambdues parts. D’allò en sortí la carta de concessió de pas de rec de l’aigua de Santes Creus cap als molins i hortes de Vila–rodona (Comas, 2014). A canvi d’allò però, s’havia d’extingir l’impost anterior. Fou durant l’octubre de 1188 que el bisbe de Barcelona, Bernat de Berga, i l’abat de Santes Creus, Hug, signaren aquell acord. Allò en breu permetria la construcció de la sèquia que portaria l’aigua des de Santes Creus fins a Vilardida passant per Vila–rodona, uns 8.849 metres de canalització. Per tant, i durant aquell final de segle, la pau i les millores fruïren pels voltants de Vila–rodona. Hem de suposar que qui va finançar el projecte fou capital jueu ja que els cristians tenien prohibit el préstec de diners. Fos com fos, aquella obra aportà aigua a tres estructures fonamentals del terme: els molins, la farga i les hortes. El primer esdevindria la forma més important de renda del senyoriu ja que tota la pagesia hauria de pagar per utilitzar-los. El segon, la farga, resultava fonamental per a la fabricació d’eines de camp i d’armes de guerra. El tercer es basava en el dret de regar les terres circumdants a la sèquia si es complien dues condicions. La primera que el molí restés ben proveït d’aigua, i la segona, que el canal romangués en bones condicions. De tot allò n’eren responsables la pagesia usuària del regadiu. Gràcies a aquella possibilitat de poder regar, l’expansió de molts horts pel terme de Vila–rodona s’esdevingué un fet molt positiu. Però la sèquia tenia un greu problema, una murga que tindria conseqüències durant tot aquell mil·lenni i el següent. La dificultat era el seu substrat geològic. Això es faria especialment ben palès al nord en un lloc anomenat la Trona. Allí sorres i argiles eren soscavades pel riu Gaià. De tant en tant, aquells materials eren arrossegats per pluges, torrents i pendents taponant la sèquia (Rubió, 2007). I vet aquí per què el bisbe, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, havia acordat que els pagesos havien d’escurar i mantenir la canalització en òptimes condicions. En fi, que el molí i tota la maquinària hidràulica bisbal rendirien sota l’interès de l’aigua per a regar. Però el pitjor problema vindria uns segles més tard al meandre de l’esmentada Trona, un exemple que ja detallarem conseqüència de tot l’anterior.

dimarts, 10 de gener del 2017

18. MONJOS A SANTES - PAGESOS A VILA

Dos galls en un galliner no hi poden ser. La competència entre Vila–rodona i Santes Creus va tenir un guanyador i un perdedor. Durant el 1162 el Císter va iniciar un altre gran projecte gràcies a noves donacions i a la seva elevada capacitat de gestionar béns i terres. Cal insistir que entre els monjos hi havia excel·lents mestres de construcció i d’altres tècnics que eren capaços de millorar la finca que gestionessin. D’aquella manera va començar la construcció d’un segon monestir, el de Poblet. Aquell mateix any però, va morí el comte Ramon Berenguer IV passant la corona d’Aragó a Alfons I. El canvi de comtat no va alterar els plans del Císter a Santes Creus i arribats l’any 1169 s’establiren a les primeres estances del monestir procedents de la seva anterior localització, Valldaura, l’actual Cerdanyola del Vallès. L’arribada d’aquella primera comunitat del Císter deuria animar encara més el poblament de la vall del Gaià. De fet, i durant el 1170, Gulia de Banyeres, vicària de Castellvell de la Marca, i Mir de Castellvell, van fer donació de Rodonyà a Pere de Lotger en vassallatge (Pastor, 1997). La intenció era que hi hagués el màxim nombre de rompudes per a nous conreus sota un territori repoblat, productiu i creixent. Però el Císter no parava i un any més tard inicià el seu tercer projecte a Catalunya, la construcció del monestir de Vallbona de les Monges consolidant-se, en aquell 1171, l’expansió total de l’ordre. Quatre anys més tard, i com a conseqüència de tot aquell context amb noves rompudes de terra, un Císter a l’alça i una bonança climàtica, va començar una etapa d’un fort creixement demogràfic a la vall del Gaià (Comas, 2014). Vila–rodona no en fou excepció i a partir d’aquell 1175 també l’acompanyà una forta expansió del teixit industrial medieval protagonitzat per la farga, els recs i els molins sota la protecció del seu castell com a recinte vilatà. Però per acabar d’arrodonir aquell període calia explotar millor un recurs molt necessari per a aquelles tres indústries, l’aigua. Vet aquí que durant el 1176 el monestir de Santes Creus va adquirir la Vinya dels Tallers, un tros de terra propietat de la seu episcopal de Barcelona del qual en continuaria cobrant impostos. Aquella adquisició va sembrar el preludi d’una gran obra que afectaria molt en positiu a Vila–rodona, el regadiu. Però en tot allò el Císter havia entrat fort i Vila–rodona en quedaria a segon terme. S'estava preparant una guerra per l'aigua.

17. VILA-RODONA CONTRA SANTES CREUS

Però durant aquella primera meitat del segle XII passaren més coses pel territori català amb conseqüències importants per a Vila–rodona. La comunitat cistercenca que construiria anys més tard el futur monestir de Santes Creus, es va instal·lar a Valldaura del Vallès, a l’actual Cerdanyola. Allò fou gràcies a una donació de Guillem Ramon de Montcada a aquella comunitat. En breu aquella col·lectivitat es traslladaria a Santes Creus per iniciar la fundació del monestir medieval que avui dia coneixem. Mentre, i durant l’any 1151, Pere Pons de Banyeres concedia en feu a Ramon Llorenç Vila–rodona de Vilardida amb totes les seves pertinences, terres i aigües. En aquell acord hi estava implícit la construcció d’un molí en el torrent de les Pinatelles. Poc més tard s’edificà el castell de Vilardida esdevenint aquell llogaret un important nucli medieval. Entre l’hegemonia creixent de Vilardida i les concessions dels Banyeres, aquells anaren perdent mica en mica la seva influència sobre el territori i n’acabaren marxant més tard. Però el fet més notable d’aquell any 1151 fou el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó amb 14 anys d’edat. A partir d’aquell moment es consolidà la unió entre el regne d’Aragó i els comtats catalans, fet que delimità aquell mateix any les fronteres entre els regnes de Castella i els d’Aragó sota el tractat de Tudellén. L’estabilitat del territori deixà més tranquils a molts nobles amb els seus afers de terres, govern o pactes. El 18 de febrer de 1152, per exemple, se signà una convinença entre Ponç Pere de Banyeres i Ramon Llorens per tal que aquell últim, i els seus descendents, tinguessin la potestat de Vilardida.

Però no tot estava assegurat en aquella vall del Gaià. De fet encara hi quedava un últim reducte de sarraïns que amenaçava la regió. Durant el 1153, i des de Prades i Siurana, alguns musulmans feien incursions pel Camp de Tarragona. Amb la Corona d’Aragó establerta i les fronteres amb Castella pactades, el comte Ramon Berenguer IV ho va tenir clar i va impulsar una acció militar conquerint definitivament aquelles terres. Durant els anys 1152 i 1153 Ramon Berenguer IV va liquidar els últims reductes sarraïns a Prades, Siurana, Miravet i d’altres. Finalment la vall del Gaià i del Francolí esdevingueren segures, i durant el 1157 Arnau de Guardià i la seva esposa Guília, senyora de Banyeres, s’instal·laren al ben fortificat castell de Vila–rodona. L’estabilitat creixent del territori no sols es va veure amb els nous habitants d’aquella fortalesa sinó amb l’inici de la construcció del monestir de Santes Creus. Fou durant l’any 1160, i coincidint amb una nova bonança climàtica, que l’ordre del Císter va migrar cap altres indrets començant la seva expansió per Catalunya i fundant el futur monestir de Santes Creus. Aquell fet va comportar també l’inici del gòtic per la vall del Gaià i el que fou més important, el control de tota una sèrie d’instal·lacions hidràuliques i molins que s’anaren millorant i construint pel Gaià. El Císter treballava per acaparar totes aquelles infrastructures sota el seu domini per així esdevenir hegemònic pel territori. Però aquelles instal·lacions feia temps que estaven organitzades en terres, conreus i poblacions, és a dir, eren tot un caramel en boca dels amos feudals, i sobretot per a l’església en alça. Vet aquí que aquell 2 de juny del 1160 el Císter assolís una altra donació corresponent a un ampli terreny prop del torrent de Rubió. Aquell era l’antiga Vilarredon, probablement la vila romana de Vila Rotundum al nord de Vila–rodona. Aquella donació fou atorgada per diferents nobles, senyal que el Císter gaudia d’un bon reconeixement. Aquells nobles foren en Gerard Alemany, en Guillem de Montagut i en Gerard de Jorba. Ells havien donat les terres al monestir de Valldaura, base principal del Císter d’aleshores. De fet les donacions a l’església eren molt freqüents per una raó molt profunda. La por a l’infern predicada per la pròpia Església va infondre que molts nobles deixessin en testament les seves propietats a aquella. Amb aquell gest s’esperava la salvació eterna. La por de Déu enriquia dia a dia a l’Església medieval. Però també allò anava en sentit contrari ja que els nobles volien que les terres es repoblessin i una manera de fer-ho era que hi hagués monjos per a atreure nous colons. La gent se sentia més segura sabent que hi havia clergues resant per als vius i difunts sota la protecció de Déu. Vet aquí per quina raó s’establí el monestir de Santes Creus, per a fer venir nous pagerols i artesans a aquelles terres.

Mentre el Císter construïa el seu monestir, la veïna Vila–rodona encara pertanyia al bisbe de Barcelona, en Guillem de Via, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona. Aquell, i un any més tard, el 1161, va donar permís a Guillem de Terraçola i Guillem Lavit els drets per a construir un molí a Vila–rodona, molt probablement la Molina que ens arribà encara al segle XX. Durant aquell 1161 els nobles responsables de Vila–rodona no volien quedar-se enrere davant un Císter amb recursos, terres i molt bons tècnics. Per això imposaren també, i durant aquell mateix any, noves pressions fiscals sobre els pagesos de Vila–rodona. Així aquells vasalls passaren a pagar l’ús del molí, l’emfiteusi i el delme. L’emfiteusi consistia en un contracte d’explotació concedit al pagès amb la condició que aquell fes millores en les infrastructures dels béns atorgats. En cas contrari el pagès i vasall podia perdre un terç de la collita, o fins i tot l’ús de la terra concedida. El delme equivalia a la desena part de tota la producció agrícola i ramadera de Vila–rodona, una taxa que s’havia de pagar al senyor feudal del poble, el bisbe. Tot i així un cultiu n’estava exempt, les oliveres, fet el qual va promoure l’expansió d’aquelles durant aquell segle. Mentre la pugna entre Vila-rodona i Santes Creus creixeria fins assolir un curiós desenllaç.

dilluns, 9 de gener del 2017

16. VILA-RODONA: ORIGEN I MURALLES

Mentre el casament amb Peronella no es podia consumar, l’expansió dels poders comtals continuà i durant l’hivern de 1148 Tortosa va caure sota Ramon Berenguer IV. Acte seguit aquest ordenà l’expulsió dels seus musulmans deixant als jueus locals romandre-hi amb excel·lents condicions i privilegis, probablement un regal a canvi de les seves aportacions financeres. La maquinària de guerra resultava molt cara i Ramon Berenguer degué rebre ajuda monetària dels jueus que temien ser perseguits pels almohades. Al final tota aquella conquesta de territoris a ponent va deixar la vall del Gaià sota una zona segura i allunyada de trifulgues militars. Tanmateix aquella primera meitat de segle el clima havia tendit a la fredor. Ambdues raons, la seguretat i els hiverns freds, van poder propiciar l’inici d’un nucli rural a Vila–rodona. Fou prop del 1150 que quedava clara la repoblació de la comarca amb la recent construcció del castell de Vila–rodona, una fortificació ordenada per la casa de Queralt posseïdora dels castells de Montblanch, d’Esplugues i Alió entre d’altres. L’amenaça sarraïna encara rondava la regió des de la serra de Prades, Siurana, Miravet i altres punts. Vet aquí la fortificació de la vila per a assegurar la demarcació. És a dir, que els nobles tenien la ferma intenció d’estabilitzar l’ocupació de tot aquell territori. De fet Pere Pons de Banyeres, membre d’un llinatge de la baixa noblesa del Bages, infeudà el Castell de Montmell i altres a Berenguer de Santa Eulàlia.

Per tant, fou a partir de meitat d’aquell segle que el poble de Vila–rodona va començar a existir sota l’aixopluc d’una torre de base ovalada, molt diferent de l’actual de base quadrada. De fet, la primera i original, fou destruïda en edat medieval, mentre que la segona, i molt posterior, fou construïda sis segles més tard. Per tant caldrà establir quan i per qui fou enderrocada la primera talaia del castell. Avui en dia aquella no existeix mentre que moltes altres sí que les hi veiem. La majoria de torres d’homenatge medievals formen part encara del nostre paisatge. La de Vila–rodona fou enrunada per causes que no han deixat registre local però sí comtal. Fos com fos, aquella fortificació primitiva fou herència d’un castlà medieval, homes que construïen castells o torres per a controlar les seves terres. A tal efecte establien tres nivells de terrasses on es construïen les cases dels seus habitants (encastellament). Així doncs Vila–rodona encaixa amb aquell esquema inicial de tres nivells on el carrer Major en seria la terrassa inferior, la Quintana la intermèdia i el castell la superior. Cal aclarir que una quintana era un terreny no edificat proper a un camp proper o a una construcció com ho era aquell castell.

Tot i la formació d’un nucli rural a Vila–rodona, també es fundaren moltes masies durant aquella etapa. Tot era senyal que la pau encetada durant aquella primera meitat de segle va possibilitar el boom constructiu i de poblament de la regió, sobretot de la futura vila de Vila–rodona. Així doncs fou a partir d’aleshores que la majoria de la població va començar a concentrar-se en aquell nucli fortificat mentre es mantenien encara un bon gruix d’explotacions agràries disperses. Això implicà que calia un estament organitzador o governador de les viles creant-se la Universitat o assemblea de tots els caps de família. Aquells organitzaven trobades que es feien davant de la porta de l’església, modest temple que suposem ja construït (Comas, 2014). Suposem que la sagrera els donava protecció i que aquella fou un nucli inicial del poble un temps ençà. Per a aquelles assemblees calia el permís del bisbe de Barcelona, senyor jurisdiccional de Vila-rodona. Aquell era qui designava la presidència d’un batlle com a baró de Vila–rodona en representació seva. Aquell organisme, la Universitat, s’anà reduint a mesura que passaren les dècades. La raó fou que mica en mica les famílies més benestants en controlarien les assemblees per passar a ser sols elles l’intermediari entre el senyor feudal, el bisbe, i la resta del poble. En fi que en pocs anys la Universitat va esdevenir el màxim orgue de govern de Vila–rodona. Amb el temps aquella Universitat es convertí en l’actual Ajuntament.

Producte de les assemblees de la Universitat, del bisbe i dels líders locals, es milloraren i construïren noves infrastructures del poble. En foren exemple el molí fariner, el trull de l’oli, la muralla, un hostal i un forn. Tots aquells serveis eren comunals on els membres del poble en pagaven lloguer al bisbe per al seu ús. Posem pel cas el forn de pa. Eren les llars les qui pastaven a casa la farina amb el llevat. Un cop fermentada la pasta, duien aquella al forn comunal. Cas que en tinguessin un de propi la cosa quedava a la llar, però la majoria de vilatans havien de fer servir el comunal. Aquell podia coure pa durant gairebé tres dies, pel que no es pastava cada dia pa fresc com avui dia. Normalment cada família pastava un cop per setmana i el pa durava els set dies. Òbviament les farines i llevats d’aleshores no eren com els actuals. Aquell costum formà part de Vila–rodona fins inicis del segle XX.

Un altre fet indicatiu de l’establiment del primer nucli rural de Vila–rodona fou el contorn d’una primera muralla. Probablement el noble Pere Pons de Banyeres, qui infeudà el veí castell de Montmell, ordenà la construcció d’un primer recinte emmurallat a Vila–rodona. Al llarg d’aquella muralla s’hi edificaren també diferents torres de base quadrada. De fet els seus fonaments deixaren petjada en l’actual contorn dels carrers de Vila–rodona. Hi són encara observables els sortints i els entrants de les façanes al davant de l’església. Els sortints eren les torres de la muralla i els entrants els murs de defensa. Entre aquella i les torres de la muralla s’hi obria un espai que segles més tard s’anomenaria la Plaça de les Torres. Una d’elles estava a ponent tocant l’actual bar Miami, i l’altre a llevant on avui fa entrada el carrer Major.

Davant la fortificació de Vila–rodona, la intenció no va poder ser més clara, els Banyeres hi volien anar a viure amb seguretat. De fet un cop assegurat aquell poble, la família Banyeres s’hi instal·laria en breu. Aquella muralla pionera deuria envoltar el poble passant pel castell, baixant per l’actual Quintana de l’Església, girant pel carrer Major i pujant per l’avinguda Pau Casals per tornar altre cop al castell. Durant el recorregut deuria tenir diferents portals: a llevant el portal de Barcelona a boca de l’actual Quintana del Castell; al nord el portal de Sant Llorenç, actual portal del Parera; a migjorn un possible portal a l’entrada de l’actual carrer Major; i a ponent molt probablement dos portals més pels actuals carrers de l’Hospital i de la Claveguera, si és que no van ser construccions posteriors sobre carrers per guanyar espai de llar. Independentment d’allò, alguns han dit que aquell contorn emmurallat va donar nom al poble. De totes maneres aquella defensa que no va poder donar nom a Vila–rodona. El fet era que aquell recinte dibuixava un contorn quadrangular i no pas arrodonit.

dijous, 5 de gener del 2017

15. ELS SARRAÏNS CONTRAATAQUEN

Però els sarraïns no es van quedar de braços creuats davant les armadures. Durant l’any 1107 van sovintejar les incursions dels almoràvits pel futur Alt Camp sembrant el pillatge, la mort i la destrucció. El comtat de Barcelona va reaccionar de la mateixa manera d’antany, atorgant poblaments per tal que els nous senyors de la terra tinguessin el màxim interès en la defensa del patrimoni. Així l’11 de maig de 1112 el comte Ramon Berenguer III el Gran, i la seva esposa Dolça, van cedir al noble Guerau Alamany III de Cervelló els castells de Querol i Pinyana. Els Cervelló s’estaven fent forts al nord de l’Alt camp. Sis anys més tard, en el 1118, el comte va fer altre cop concessió de l’altra banda del Gaià al bisbe Oleguer. Aquelles donacions buscaven clarament la defensa del territori, la consolidació de les fronteres i la invasió de noves terres. Així fou que durant l’any 1129, i amb els nobles units sota el comte de Barcelona, Tarragona fou definitivament guanyada als musulmans. Aquell havia estat un objectiu que el comtat de Barcelona feia dècades empaitava. Però aquella expansió dels comtats catalans cap a ponent es topà amb un altre enemic molt poderós, Castella, qui també estava en fase de conquesta. Davant la seva amenaça calia pensar en el fet que la unió faria la força. Així doncs, i quatre anys més tard de la conquesta de Tarragona, es va acordar la fusió dels comtats catalans amb el regne d’Aragó. Durant l’any 1137, i amb el compromís de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, es signava el naixement de la Corona d’Aragó, un nou regne amb més capacitat militar. Però per a tal s’havia de celebrar el casament i en aquell moment Peronella no tenia ni un any. Òbviament el naixement de la Corona d’Aragó havia d’esperar uns quants anys mentre els almohades del nord d’Àfrica conquerien l’Àndalus expulsant a la població jueva d’allí. El resultat fou l’arribada de molts jueus que provocarien un esclat cultural en els regnes cristians del nord, i sobretot en l’àmbit occitanocatalà que també poblaria Vila–rodona anys més tard (Forcano, 2014).

dimecres, 4 de gener del 2017

14. VILA-RODONA FÀBRICA d'ARMES

Durant la primera meitat d’aquell segle XI va anar finalitzant la bonança climàtica que havia caracteritzat els dos segles anteriors. Els hiverns suaus i els estius lluminosos anirien passant a febrers glaçats i agosts més humits. A meitat d’aquell segle es produí una etapa més freda per passar en poques dècades a un petit moment càlid que tornaria altre cop a una etapa freda a finals del XI. En definitiva tota una muntanya russa de variacions tèrmiques.

Amb independència d’aquelles variacions climàtiques, el comtat de Barcelona havia consolidat la seva hegemonia sobre la majoria de nobles. Aquella nova unitat militar afectaria d’allò més al terme de Vila–rodona. De fet provocaria el pas d’un poblament dispers al naixement definitiu d’un poble. Gràcies a la unitat entre els nobles, la Marca de Barcelona va creuar el Gaià mostrant una clara expansió dels comtats cristians sobre els musulmans. Aquella indústria de guerra requeria armes i allò explicaria que a Vila–rodona sorgís una empresa que es perpetuaria durant gairebé mil anys (Villanueva, 2011). El mineral provindria inicialment de les serres de Queralt i posteriorment de Figuerola. El substrat del Paleozoic més les discontinuïtats estratigràfiques del Mezosoic eren propenses a mineralitzacions explotables durant l’Edat Medieval. Fins i tot la serra de Montferri, o Puigtinyós, topònims que indiquen ocre en el seu subsòl, foren potser fonts de ferro per a la primera farga de Vila–rodona. Però observacions sobre el camp han fet sospitar que potser la petita mineria del ferro era més propera del que s’ha dit. Prop de l’actual farga de Vila–rodona, i  a peu de riu, apareix localment una filtració ferruginosa. Aquesta emanació es dona entre unes argiles impermeables i una antic canal fluvial ple de conglomerats. Tot plegat és senyal d’una bossa mineral en l’interior dels sediments on s’encaixa el riu, molt probablement del Miocè continental, època de caire subtropical i amb gran acumulació de ferro en els seus subsòls. Les aigües que allí surten venen carregades d’òxids i d’hidròxids de ferro, molt probablement limonita. La seva coloració ocre així ho delata. Aquest era la barreja mineral que solien emprar a les fargues per la propietat de contenir aigua dins les xarxes dels seus minerals. Quan era escalfat l’aigua marxava i deixava un gran nombre de cavitats que augmentaven la superfície de reacció química. Allò accelerava el procés d’obtenció de ferro. Independentment d’on obtinguessin aquell metall, aquella primera instal·lació donaria lloc a La Farga que va mantenir la seva activitat industrial fins que la modernitat, l’any 1925, la condemnaria a mort.

Durant aquella llarga pau medieval, la vall del Gaià va originar els seus primers assentaments estables. De fet a començaments de segle XII ja existia un ermita al nord del futur poble de Vila–rodona. Aquella esglesiola estava dedicada a Sant Llorenç, personatge que acabaria sent el patró d’aquella vila i de la seva Festa Major d’estiu. L’ermita restava a la partida dels Horts del Racó prop d’on avui dia s’hi enlaira el monestir, en runes, de l’ordre dels Servites o Servents de Maria. Aquella ermita consolidà el territori i probablement el naixement de Vila–rodona. Cal recordar la inviolabilitat dels béns de l’Església decretada durant el segle anterior i de la seva sagrera, o trenta passes al voltant del temple. En aquell context els pagesos empraven aquell espai com a protecció dels abusos feudals.

Independenment d’aquella ermita, no es va tardar massa a construir un petit Temple romànic on avui dia hi ha l’església actual. Aquell modest recinte tindria també la seva sagrera que donaria protecció als vilatans i que faria de nucli inicial del poble. Per aquella raó les primeres assemblees del poble es donarien allí en poques dècades. No obstant això, l’ermita de Sant Llorenç fou lloc de devoció i processons des d’aquell segle fins ben entrat el XIX quan ja hi hauria l’actual monestir Servita. Per tant l’ermita era lloc de congregació de la població veïna, i molt probablement, dels primers habitants que gestionaven les indústries medievals més importants del terme, la Farga i els molins de la futura Vila–rodona (Villanueva, 2011). Els molins esdevenien fonamentals per a l’elaboració de la farina i de l’oli mentre que les fargues proveïen d’eines de camp als pagesos. Però no sols de destrals i aixades vivia aquella indústria, també de la guerra. Amb les fargues catalanes a màxim rendiment, armadures, piques i espases atorgaren a la cavalleria un èxit brutal sobre els contrincants sarraïns. Cal afegir que la cavalleria assolí tanta importància militar durant aquell segle que esdevingueren com déus d’aventures èpiques. Sense fargues no s’haguessin fabricat les armadures d’aquell exèrcit. De fet la cavalleria propicià l’aparició d’una consciència genealògica i dinàstica entre els nobles. Com si fossin d’una raça superior, els seus símbols, escuts i banderes s’erigiren altius davant els plebeus. Això mateix, i per mimetisme, passà entre la classe pagesa. Tothom volia ser superior als altres i així es buscaven senyals distintius. Una societat heràldica de castes medievals s’havia consolidat. Les fargues i el ferro manaven en el territori.

dimarts, 3 de gener del 2017

13.VILA-RODONA EN VENDA PIRAMIDAL

Tot i la recuperació del poder comtal, l’amenaça sarraïna continuava per la vall del Gaià. De fet, i durant l’any 1072, la torre del Codony del castell de Montmell, que ja havia estat atacada i abandonada pels supervivents, estava sota el punt de mira sarraí. Així ho redactà el seu senyor feudal, el bisbe de Barcelona, mostrant por de nous atacs infidels. Allò era senyal que la situació de la comarca no estava del tot controlada. De totes maneres aquell tipus de queixa acabava sent molt estereotipada per part de l’església. La intenció de tot allò era una excusa per a l’aprisió de nous territoris. És a dir, encara hi havia fam de més terres i la Marca en seria diana de noves conquestes. De fet, i en aquells temps, el concepte Marca s’entenia com la regió que s’havia de defensar dels infidels, com la terra dels afores, com l’outback australià. Els sarraïns hi tenien novament les de perdre. Amb aquella intenció foren cedides moltes terres per tal que nous amos les defensessin. La realitat era que aquells dominis ja tenien amos i pagesos que les gestionaven (Miquel, 1997 & Comas, 2014). De totes maneres, i durant l’any 1078, moltes fortaleses de l’Alt Camp foren infeudades a magnats o barons. Aquells alhora les confiaven a un castlà que en rebia la diligència i la custòdia. En fi, i tot plegat, una gran venda piramidal. Si fem cas dels guanyadors fou una reconquesta però si pensem en els perdedors fou un robatori. Un exemple que afectà part del terme de Vila–rodona fou el del senyor feudal, el bisbe Humbert. Ell, fill d’Hug I de Montagut i vassall del comte de Barcelona, va atorgar el feu del Montmell al llinatge dels Banyeres com a castlans (Dalmau Pons Guerau, Guillem Ponç, Pere Mir de Banyeres i la seva muller Guila). Anys més tard, i durant l’any 1093, una nova donació reforçaria el domini comtal sobre la vall del Gaià. Així Berenguer Ramon II va fer donació de la torre de Valldosera (Montagut) a Bernat Otó per tal que defensés el territori dels sarraïns. Totes aquelles transaccions ho eren amb terres ja habitades. En tot allò el pagès sarraí, cristià, jueu o visigot no fou preguntat ni respectat. La militarització dels senyors feudals havia usurpat les terres als aloers, de fet a finals de segle XI gairebé no quedava cap camperol lliure. Molts d’ells, i davant el clima d’inseguretat, havien decidit buscar la protecció d’un senyor feudal cedint-li les seves terres o aloers. Defensar els drets d’un enfrontant-se a cavalleria, armadures i llances no era aconsellable des de la pagesia. Ara els camperols estarien obligats a pagar imposicions, donar hospitalitat als seus nobles, construir castells, o fins i tot treballar de gratis per al senyor. Els abusos dels senyorius foren freqüents i als pagerols sols els quedava un espai de protecció, l’església. D’ença l’impuls de l’abat Oliba i d’altres que s’havia proclamat la inviolabilitat dels béns de l’Església (Assemblea de Pau i Treva a Toluges, 1027). A més es prohibirien els actes violents en les esglésies en un radi de trenta passes al voltant d’aquestes. Aquest espai era anomenat sagrera. L’incompliment d’aquelles normes implicava fortes penes fins a la màxima que era la excomunicació de l’inculpat, o expulsió de la comunitat de creients. En aquell context el pagesos ho tingueren clar, i per a protegir els seus béns i collites construïen magatzems prop el temple per a guardar les seves provisions. Allò explica que molts pobles creixessin al voltant d’una església. Els militars manaven però Déu proveïa.