DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 18 de enero de 2017

22. VILA-RODONA, UN NOM SOTA L'ESGLÉSIA

Un fet que ara es pot analitzar és l’origen del nom de Vila–rodona. Ja hem argumentat que el contorn de la muralla no va poder donar nom al poble ja que el recinte dibuixava un contorn quadrangular i no pas, com alguns expliquen, arrodonit. D’altra banda el topònim d’aquell poble en els documents del bisbe és el de Vila Creixent, pel que tampoc sembla que d’aquell en sortís el de Vila–rodona. L’opció més assenyada vindria d’unes ruïnes que tocaven al torrent de Rubió, aigües les quals s’abocaven prop del Molí de Santes Creus. Amb la denominació de Villa Rotunda es coneixia el que fou una antiga vila romana que deuria donar el nom als voltants de Vila–rodona. Segurament, i durant aquell segle XII, els vilatans deurien anomenar al seu poble com Vilarrotunda o Vilarrodona, però des de la seu episcopal se l’esmentava amb el topònim de Vila del Castell Creixent o Villa Creixent. Fos quin fos l’origen del topònim, la vila era molt preuada per la seu episcopal. De fet durant el 1210, el bisbe Pere va cedir en feu el govern del Castell de Montmell a Garau de Palamós amb excepció de Vila–rodona. És a dir, aquell poble s’ho valia i no es podia infeudar a qualsevol preu. L’església solia quedar-se amb les millors terres i Vila–rodona n’era una petita mostra.

Des de 1210 la Inquisició vigilava que l’heretgia càtara, amb idees similars als jueus racionalistes, no rebrotés. La negació dels miracles, la inexistència de l’infern i la proclamació sols de la resurrecció de l’ànima i no pas la corporal, feren que també els jueus seguidors de Maimònides, caiguessin en desgràcia com la facció càtara. L’any 1232 el nunci papal, el cardenal Romanus, va decretar la crema pública de totes les obres de Maimònides. Es feia obvi que el poder de l’Església era totalment d’aquest món i contrari al semita. De fet, i durant tota l’Edat Medieval, l’hegemonia eclesiàstica va anar guanyant terreny a jueus, nobles i plebeus. Conseqüència d’allò en sorgí el IV Concili de Letran durant el 1213. Durant el conclave es redactaren noves normes per augmentar el control de l’Església sobre els seus feligresos. Ara aquells haurien de confessar els seus pecats almenys un cop l’any. En cas de no fer-ho patirien dues condemnes, la primera, serien apartats de l’església amb el conseqüent rebuig social, i la segona, serien privats de sepultura cristiana, és a dir, esdevindrien mentecatos o excomunicats.

Però no sols de misses, terres i concilis augmentava en poder l’església. Sota la seva doctrina es crearen cossos de guerrers que tindrien una gran funció en la història de Catalunya. Moltes d’aquelles ordres foren endegades per expandir la puixança de l’església. Així, i amb aquells soldats fidels al Papa, les guerres en nom de Déu feren estralls pel Mediterrani. De fet cinc anys enrere, en el 1208, el Papa Innocencia III havia proclamat la guerra contra els càtars del sud de França. El Papa acusava d’heretgia a aquells però el que realment buscava era l’expansió dels regnes del nord cap al sud. Davant d’aquell atac, els càtars no tardaren a demanar ajuda al sud, és a dir, a la Corona d’Aragó i al seu comte, Pere I. Aquell acceptà la proposta però morí en el mateix any, el 1213, en una de les batalles. La corona passà al seu fill Jaume I el Conqueridor amb sols deu anys d’edat. El problema era que tots els nobles conspiraven al seu voltant. I allí va entrar en acció una de les ordres militars més vinculades amb l’església. Jaume restaria sota la custòdia dels Templers mentre l’Església estava obsessionada en restringir el poder als jueus, uns semites molt valorats per la corona gràcies als seus préstecs. Jaume, com altres comtes, hi acabaria simpatitzant i l’Església, furgant.