DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 29 de marzo de 2017

51. Vila-rodona i les Amèriques

Tot i la bonança de Vila–rodona, el conflicte pels difunts entre Servites i rectoria no acabava de diluir-se. Ambdues entitats furgaven per oficiar i cobrar pels funerals. Per tant, qui ja havia posat pau feia uns anys va haver de tornar a intercedir. Fou durant l’octubre de 1736 que el bisbe de Barcelona, ara Felipe de Aguado Requejo, va visitar Vila–rodona davant el desacord entre la rectoria i el convent. La primera hi perdia quan els difunts deixaven testat l’enterrament al convent. L’anterior bisbe havia decretat que de tots aquells funerals la rectoria n’havia de cobrar quatre lliures per difunt adult, tot i que algunes famílies benestants, com els Gavaldà, pagaven la meitat. Molt probablement, i a dir per la decisió que prengué el bisbe, allò fou una de les principals queixes del rector de Vila–rodona. Davant la rebequeria d’aquell, el bisbe va ordenà que la família Gavaldà pagués com tothom pels enterraments, és a dir, que de dues lliures passessin a quatre. Però el bisbe, i per deixar més content al rector, va estipular el següent. En cas d’un enterro en el convent, els habitants pobres pagarien a la parròquia les quatre lliures estipulades, mentre que la resta en pagaria entre sis i deu. A més, i per continuar afavorint al rector, aquell hauria de tocar a morts tant per un funeral al convent com per un a la parròquia. Òbviament el capellà cobrava uns tres sous, unes 60 lliures barceloneses, cada cop que les feia dringar. Per tant va tornar a passar el mateix que l’anterior resolució, que el bisbe va afavorir als seus, a la rectoria, en detriment dels altres, els monàstics. De totes maneres tot aquell munt d’ordenances tampoc va resoldre aquells conflictes entre parroquia i Servites. El rector es continuà queixant de no cobrar el que li pertocava mentre els monàstics es passaven de vius. De fet, i després de la mort, poc importava com millorar el comiat i qui cobrava per fer-ho. Resultava molt més important millorar com viure la vida.

Acabat aquell 1736 va quedar clar que la natalitat havia caigut altre cop a Vila–rodona. Amb un creixement vegetatiu de sols quatre habitants de guany, més un 1737 amb un altre ascens ínfim, la cosa no era massa positiva. El bo d’aquell any, i continuant amb les millores tecnològiques d’aquell segle, fou que les idees d’Adam Smith, que ja brandaven per Gran Bretanya, arribarien a Catalunya, i en breu, a Vila–rodona. Els sistemes de producció de tots els segles anteriors s’havien fonamentat en el mateix, en la tradició i en l’artesania. Allò anava a canviar en breu i la producció en sèrie, la manufactura i el consum estaven a les beceroles. Durant aquell 1737 la primera industrialització a Catalunya va marcar tímidament l’entrada d’aquella a la Revolució Industrial britànica.

Però Vila–rodona estava massa ancorada en la tradició com per passar directament a obrir colònies i vapors manufacturers. De fet durant el 1740 tenim constància d’una de les entitats més tradicionals d’aquella vila. Foren creades per a establir vincles de reciprocitat i ajuda entre els pagesos. Aquelles associacions, les cofraries, i en concret la de Sant Isidre, tenien el seu origen durant el XVI, tot i que potser abans, manifestant una clara vocació religiosa, voluntat de caritat i acció de germandat. En cas de malaltia, defunció o orfandat d’un dels seus membres, la resta oferia accions, donacions i ajudes materials o d’hores de feina. Altres cofraries importants foren la de Sant Jordi, la del Roser, la del Sant Crist i la de Sant Sebastià.

De totes maneres aquell segle de millores tecnològiques va poder conferir a Vila–rodona alguns progressos. Probablement una major sanitat i alimentació van començar a fer tímides entrades. Si més no aquell 1740 va ostentar un creixement vegetatiu rècord amb 32 habitants de més. Però el que no canviava a Vila–rodona eren dues foteses medievals, un impost i el seu destinatari. En el 1741 hi ha constància que l’arrendatari del servei del Comú cobrava i administrava els impostos del molí, botiga i premsa. Els usuaris havien de pagar a l’arrendatari, i aquell a l’Ajuntament, les taxes pertinents en concepte de parts de la collita. En concret un 15 % dels productes agrícoles. D’aquell 15, un 5 o vintè, se l’embutxacava l’arrendatari, però el 10, o delme medieval, era per al senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. Tot canvia, res canvia.

Fos com fos, aquell segle XVIII estava aportant més millores que pegues. La tímida expansió de la vinya, la millora de la xarxa comercial i alguns incipients progressos tecnològics estaven obrint un nou horitzó econòmic. Un senyal d’allò fou la regressió de l’olivera en favor de l’expansió de la vinya. Aquell fet faria pujar el preu de l’oliva durant les properes dècades. Però el senyal més clar era el creixement de la població. Durant el 1744 la població aproximada de Vila–rodona va assolir els 1000 habitants (Comas, 2014), tot i que altres autors l’estimen en 800 (Santesmases, 2016). Auquesta dispersió de dades potser fou degut a l’estalvi que molts vilatans buscaven en els impostos. En el cadastre d’aquell 1744 quedava ben palès que la superfície declarada al cadastre borbònic (2375 jornals, unes 1443 ha) era inferior als confessats en el capbreu (3447 jornals, unes 2095 ha). És a dir, es tornava a declarar un 31 % menys per estalviar pagar impostos. En definitiva, aquells anys eren anys d’espavilar-se en els negocis i millorar en la producció agrícola. Allò va venir animat per un fet cabdal. Durant el 1745 s’inicià cert comerç amb Amèrica des de Catalunya, això sí, passant pel port de Cadis. De fet els tomàquets d’origen americà ja eren populars en l’agricultura i en la cuina catalanes, fins i al punt que el pa amb tomàquet començava les seves passes pel territori. Aquell comerç amb Amèrica també reactivà la venda del vi, dels fruits secs, dels teixits estampats però sobretot de l’aiguardent. I d’aquell últim producte n’era força productor Vila–rodona. Tot plegat, i en aquell nou món fonamentat en el comerç, en Amèrica i en la incipient indústria, es feia evident un fet. Si encara existís l’antiga noblesa catalana amb comtes, vescomtes, rics homens, magnats, i finalment cavallers, difícilment s’hagués impulsat tot allò. De fet aquells estaven a les seves acaballes i el món modern en alça. A més la pagesia n’estava sortint molt ben parada gràcies a un cultiu.