49. Negocis i corrupteles a Vila

Però tots els impostos anteriors no eren l’única pressió fiscal que patien els habitants de Vila–rodona. El mateix Ajuntament necessitava finançament que obtenia dels arrendaments que cobrava d’estructures i serveis que li eren propis per herència medieval (Santesmases, 1995). Aquells es repartien en tres grups importants: l’alimentari, l’agrícola i l’espai. En el primer hi havia la tenda de queviures, el forn de pa per coure’l, la fleca per vendre’l, la carnisseria i la venda d’aiguardent. En el segon l’aigua de regar els horts, els molins fariners per moldre els cereals, la premsa del raïm i la premsa de d’oli. I en el tercer grup hi teníem dos espais, l’hostal de Vila–rodona i els drets de parcel·la per a poder vendre durant la Fira. Els serveis que més beneficis donaven al Comú eren primer els molins i les premses (entre 400 i 500 lliures anuals), en segon lloc el forn, drets de Fira i aigua de regar (entre 100 i 250 lliures anuals), i en última situació les botigues (entre 6 i 37 lliures anuals). Potser el comerç més important era la carnisseria situada a l’edifici del Comú. Del cert que molt poca gent podia pagar freqüentment pel tall. D’aquelles carns la més barata era la de bou i la més cara, el doble, la de porc (Santesmases, 1995).

Tots els serveis anteriors s’oferien a subhasta pública. El millor postor, segons el Comú, obtenia un contracte que solia ser anual. Paradoxalment molts arrendaments anaven a parar a famílies benestants. Cal admetre que hi havia autèntics acaparadors de contractes que l’Ajuntament afavoria i protegia. El Comú, o Ajuntament, era doncs qui decidia el repartiment d’aquells negocis amb garantia de millors preus i serveis per als vilatans. S’hi afegien al contracte un munt de normes i clàusules, les tabes, que s’havien de complir per tal de continuar tenint el negoci en les mans del contractant. La majoria de clàusules anaven dirigides a una economia gremial, feudal i proteccionista que el Comú havia heretat de l’antic senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. En aquell proteccionisme medieval s’havien de complir tres imperatius que les tabes detallaven. El primer que els productes o serveis d’altres viles no fossin comprats o contractats pels habitants de Vila–rodona; el segon, que la qualitat dels mateixos fos uniforme i assegurada; i el tercer, que els preus estiguessin regulats sense competència deslleial, uns preus que anaven d’acord amb els de la plaça de la ciutat més propera, Valls. Per exemple, es prohibia la venda de vi foraster mentre hi hagués vi bo del poble. El mateix passava amb la carn ja que cap persona de Vila–rodona podia vendre tall que no fos comprat a la carnisseria del Comú, o cap persona del terme podia comprar fora carn de la mateixa espècie de la que ja es venia a la carnisseria de Vila–rodona. Tot plegat, i entre totes aquelles tabes, sempre hi havia algun dels usuaris del molí, de la premsa o del regadiu que les incomplia per no ser atabalat. En tal cas havia de pagar sancions al respecte que beneficiaven a tres, l’Ajuntament, a l’arrendatari i al bisbe, aquest encara senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona. Era obvi que els arrendaments oferien beneficis importants als seus posseïdors pel que els contractes, i com en breu veurem, varen estar rodejats de sospites, mals usos i favoritismes independentment del govern borbònic de Felipe V. Vila–rodona vivia lluny de la corona i massa prop del seu cementiri.

Durant l’any 1724 Felipe V va abdicar en favor del seu fill Luis I però durant aquell mateix any el nou rei moria. Felipe V va haver de tornar a agafar les regnes de l’estat a contracor. Però no fou aquell l’enterro més important. Durant aquella dècada, i la següent, tornaria a aparèixer un problema que ja s’havia macerat feia anys, la competència entre els Servites de Vila–rodona i la rectoria del mateix poble. Aquell segle no va restar lliure de noves epidèmies i morts, pel que els serveis funeraris sovint eren freqüents. Durant l’any 1724 a Vila–rodona aparegué una epidèmia de febres malignes, molt probablement paludisme, que va duplicar el nombre normal de difunts. De fet aquell 1724 s’assoliren els 60 respecte dels 25 a 40 dels anys circumdants (Comas, 2014). En resposta a aquella mortaldat, i mentre encara cuejava l’epidèmia, durant el 1725 s’esdevingué un salt notable de naixements. Però amb allò no n’hi va haver prou ja que el creixement vegetatiu de l’any següent, el 1726, va continuar sent negatiu amb 27 habitants de menys a Vila–rodona, fet que tornà a repetir-se durant el 1727. Durant aquell any, i tot i l’alt nombre de naixements, el creixement vegetatiu resultà altre cop negatiu amb 21 habitants de menys. Per una banda, l’elevada mortalitat infantil, i per l’altra, la crida de lleves de soldats a la força, hi van tenir a veure. En fi, que el nombre de morts i enterraments continuava sent força elevat durant aquell segle davant dos entitats encarregades de oficiar les sepultures. Ambdues, i en certa forma, competien i cobraven per a aquells ritus de traspàs. De fet, i durant aquell mateix 1727, Vila–rodona va rebre una visita per asserenar els ànims entre els dos. Fou el bisbe de Barcelona, Bernat Ximénez de Cascante, que davant els conflictes pel cobrament d’enterraments entre la rectoria i el convent dels Servites, va decretar en favor dels de casa. Així doncs, i de tots els funerals que fes el monestir, la rectoria també havia de cobrar quatre lliures per difunt adult. Allò resultava car per als vilatans, més si ho comparem amb el que pagaven alguns pagesos de classe benestant. Posem el cas de la família dels Gavaldà, avantpassat el qual havia signat la cessió del terreny per al convent dels Servites durant l’any 1599. Per a aquella família l’import de l’enterro era de la meitat, era de dues lliures. Cal tenir en compte que en aquells oficis es demanava el servei de més d’un capellà. Per a les famílies modestes amb dos n’era suficient, però per a les benestants la cosa podria començar per quatre clergues i acabar amb més de dotze. Així doncs, les dues lliures dels Gavaldà per a la rectoria de Vila–rodona estaven força amortitzades amb tants capellans i bon lloc de sepultura, fins i tot alguns d’aquells pagesos benestants deixaven en el testament ser enterrats en caixa, la qual cosa continuava sent una anècdota però tot un senyal de distinció. Per tant, i d’ara en endavant, algú més ho demanaria dins d’aquella excepció (Santesmases, 1995).