46. Monarquia "gilipolles" a finals del XVII

Durant tot aquell període de guerra, males collites i pestes qui va continuar guanyant terres i possessions no foren els camperols endeutats sinó les hereus del feudalisme monàstic. Un nou exemple d’allò va passar durant l’any que Felipe IV va expirar i el succeí Carles II, el 1665. Unes terres veïnes de Vila–rodona, les ja esmentades de Vilardida, es trobaven sota un litigi per la seva propietat. La família noble dels Tamarit s’hagué d’enfrontar amb l’ordre dels Agustins. Al final, i com sovint sempre passava, la querella va donar dret de béns i terres als clericals. Els Agustins en breu feren cessió d’aquells dominis a Joan Fans del Mas Fans de Bràfim. L’església, per tant, continuava concentrant cases i extensions sota el seu arbitri.

Mentre Catalunya intentava refer-se de la Guerra dels Trenta Anys, l’altra Catalunya, la Nord, se sentia molt incòmoda sota el domini francès i els hiverns glaçats. De fet el canvi d’un imperialisme, l’espanyol, per un altre, el francès, no els va fer millorar les coses, ans al contrari. Així, i durant l’any 1667, un Rosselló arruïnat va iniciar una sèrie de revoltes contra França sense èxit. Tot i allò no tenien res a envejar als seus compatriotes del sud. Aquell mateix any Vila–rodona va patir altre cop un augment brutal de la mortalitat infantil. Després de tantes epidèmies, hiverns extrems i mala nutrició, la població de Vila–rodona havia estat ben esquitllada. Segons els capbreus de 1667, el nombre aproximat d’habitants d’aquell poble era d’uns 850 habitants, un 26 % menys que feia trenta-vuit anys. De regal aquell juny sobrevingué una altra forta sequera pel Gaià amb les ja clàssiques pregàries per pluja a Santa Coloma de Queralt. El clima d’aquella dècada s’havia extremat afegint-se al mal auguri de tot plegat.

L’entrada a la dècada dels setanta d’aquell segle va canviar per bé les coses. Durant l’any 1670 la pau i la marxa de les tropes comportaren un primer inici de millores. A Vila–rodona es notà clarament amb un creixement vegetatiu positiu de 24 habitants més aquell any. Allò continuà amb una tendència a l’alça de la població vilatana amb una mitjana de creixement d’un habitant per any fins a finals de segle. Tot i així hi hauria algun any de creixement negatiu com el 1674 amb 11 habitants de menys.

Mentre Vila–rodona recuperava el nombre d’habitants, el Rosselló encara estava en peu de revolta contra França. Al final aquelles insurreccions foren sufocades l’any 1677. Òbviament França ja n’estava un pèl cansada d’aquells catalans. De fet a l’any següent, durant el 1678, França oferí el Rosselló a Carles II a canvi de Flandes. Espanya, sense declarada simpatia pel Rosselló, va preferir les futures terres belgues a les ja conegudes catalanes. Desgraciadament Espanya es va quedar sense les dues regions, ni el Rosselló ni Flandes. Vint-i-cinc anys més tard, i sota una altra derrota militar, Espanya perdia per sempre més Flandes.

Durant el 1678 el preu del blat assolí les cents lliures la quartera a Vila–rodona. Allò era senyal que l’oferta i la demanda anaven desequilibrades per causa d’una mala collita. Per aquells temps les calories del blat estaven sent substituïdes per una altra font de glúcids fàcils de cultivar. La patata, tot i les acusacions de tòxica, causa d’infeccions o afrodisíaca, començava a fer-se popular entre les classes humils sota la gana regnant. Cal pensar que des de 1645 el clima s’havia fet força fred, les collites de cereals migrades, i durant algunes etapes minvat d’allò més. Entre guerres i clima les fonts de calories per a la població local restaven sota mínims.

Passaren els anys, i França, que veia les tropes de Carles II tocades de mort, continuà atacant amb el setge de Girona de 1684. La resta de Catalunya continuà lluitant en contra un altre enemic, la natura. Fou durant aquell mateix any que un seguit de males collites per una plaga de llagostes assolaren la regió. Vila–rodona, a dir pel preu del blat, no va semblar massa afectada tot i que el seu creixement vegetatiu va caure amb uns 22 habitants de menys. Segurament les males collites hi tingueren a veure. Potser, i amb l’exèrcit de Carles II robant el gra, la pròpia i migrada recol·lecció no es deuria vendre massa restant reservada per als locals, sobretot si durant el 1687 una nova plaga de llagostes va arribar novament a Catalunya. I si no fos prou, durant l’any següent començà la Guerra dels Nou Anys. França, que continuava rondant per Catalunya, va penetrar fins Barcelona empenyent les tropes de Carles II cap a la vall del Llobregat. Òbviament aquelles sotmetien al seu pes a la pobre pagesia. Tot i tot, el front de guerra no arribà a Vila–rodona aquell 1688, si més no el creixement vegetatiu de la població a l’any següent fou de 28 habitants de més. Així, i amb la guerra tan a prop, la demanda de cereals es disparà i el preu del blat va fer un salt gegantí. Durant l’any 1690 la cotització d’aquell cereal assolí prop les 225 lliures la quartera. Cal recordar que el preu normal era d’unes 45 lliures. Aquell context d’hiverns glaçats i de gana estava promovent un dels productes arribats d’Amèrica, i que no eren l’or que Espanya malbaratava. La patata, que encara no s’havia fet popular entre les classes benestants, i el tomàquet, que començava tímidament a veure’s, no ostentaven un consum generalitzat encara.

Passaren set anys de francesos i espanyols batallant per terres catalanes. Finalment, i durant el 1697, les tropes franceses assetjaren Barcelona i la Guerra dels Nou Anys va acabar. En resum, a finals d’aquell XVII l’estancament i la crisi a Espanya per guerres i pèrdua de territoris fou devastadora. L’ambició d’una monarquia allunyada de la realitat va provocar el mal de tota una població. Des del duc d’Olivares fins a Carles II s’havia comès el mateix error, conquerir per les armes més territoris sense tenir en compte als adversaris. Al final Carles II va haver de cedir als desigs del rei francès i aquell fet condicionà un nou conflicte en breu. Vells coneguts de sempre lluitarien amb joves que mai no havien estat presentats.