44. Genocidi a Vila-rodona

El cementiri de Vila–rodona hauria de rebre en breu un abundant contingent de cadàvers. Durant l’any 1641, i davant la Guerra dels segadors, Olivares va organitzar una línia defensiva des de El Catllar fins a Vila–rodona. Per tant l’exèrcit del duc d’Olivares més les tropes franceses amb els escamots de segadors, tingueren per camp de batalla l’actual comarca de l’Alt Camp. Per desgràcia ambdós bàndols practicaren extorsions, violència i robatoris. A final uns 70 homes de Vila–rodona hi perderen la vida batallant contra les tropes de Felipe IV. D’aquells 70 difunts alguns ho feren prop de Vila–rodona i d’altres durant el setge de Cambrils d’aquell 1641. Però a les morts per armes hi calia afegir el pitjor gruix de desgràcies. Si la guerra robava o provocava males collites, els cereals pujaven de preu amb la conseqüent disminució del benestar familiar, la mala nutrició i l’aparició de malalties i finats. Així fou que a Vila–rodona s’assoliren aquell any uns 212 difunts, cinc vegades més que la normalitat. Allò va exterminar gairebé un quart de la població de Vila–rodona. De fet la mitjana de defuncions anuals a Vila–rodona entre els anys 1609 i 1639 estava sobre els 50 òbits. La majoria d’aquelles expiracions eren albats que moriren per manca de nutrició, infeccions i diarrees (Comas, 2014). Davant aquella catàstrofe de morts no fou gens estrany que el nombre de casaments durant aquell 1641 caigués a la meitat. Finalment, i durant aquell 1641, França va derrotar a Castella. La batalla de Montjuïc, on va morir Pau Claris, fou clau en aquell assumpte. Els segadors potser van cantar victòria, que no el seu himne, però Catalunya ara restaria sota el flagel d’un altre imperialista, el Regne de França. Aquell deixà les seves tropes sobre Catalunya per defensar la seva conquesta amb flagrants conseqüències sobre la població autòctona. La guerra va continuar i l’any 1643 succeïren noves derrotes sobre les tropes de Felipe IV. La  conseqüent pobresa va fer augmentar la delinqüència. A Vila–rodona, per exemple, en Francesc Serra deixà testament escrit des de la presó on restava condemnat a mort pels seus delictes (Santesmases, 1995). Suposem que poc després fou ajusticiat al Puig de les Forques, el turó al nord-est del camí de l’Albà.

La guerra continuava i durant el 1644 Felipe IV va adonar-se que la seva hegemonia sobre Catalunya perillava totalment. Fou aleshores que va oferir quelcom inaudit. Amb la intenció de pacificar als catalans va jurar la constitució catalana, un gest que va arribar massa tard ja que les corts catalanes no se’l van creure. Així doncs van fer cas omís al jurament d’un rei que els havia portat la seva guerra a territoris on no hi calia. Tres anys més tard, en el 1647, França continuava defensant Catalunya de Felipe IV. Exemple d’allò en fou la presència de tropes franceses a Vila–rodona per tal de millorar la fortificació de les seves muralles i castell. Aquella política de reforçar el territori anava debilitant a Castella i en el 1648 Felipe IV va empassar-se més derrotes davant l’exèrcit de França. En les anomenades Guerres de la Fronda d’aquell any, França va guanyar àmpliament a Espanya altre cop. Però la presència de tantes tropes franceses sobre el territori malbaratava, espoliava i robava els recursos dels pagesos locals i ara aquells començaren a veure amb mal ull també l’imperialisme francès. Conseqüència d’allò fou que durant el 1649 els pagesos de l’Ebre es revoltaren en contra les tropes franceses. Aquelles aplicaren el jou corresponent i quedà clar que Catalunya restava sota l’imperialisme francès. A allò s’hi sumaren uns anys de pesta entre el 1650 i el 1654 en un dels anys més freds de tota la Petita Edat del Gel. La situació acabaria sent tant desesperada que en el 1651 Catalunya es va retre a Felipe IV. Per sort el rei va proclamar una amnistia general per acabar amb les hostilitats del passat. Però aquell gest de poc li va servir ja que França continua guanyant territori mentre la pesta seguia fent estralls per Catalunya.

Entre els anys 1651 i 1652, Vila–rodona va patir una de les pitjors pestes per causa del fred extrem, les males collites, la guerra i el pas de soldats infectats. Amb una misèria de blat als graners, aquell va triplicar el seu preu superant les 120 lliures per quartera. En fi, que gana, pesta i molts morts inundaren la rutina de Vila–rodona. De fet, i durant l’epidèmia, l’església de Vila–rodona va haver de tancar la seva activitat de funerals i misses. Davant tants enterraments com s’havien d’oficiar es va optar per tancar les portes del temple i que cadascú se les empesqués com pogués. Eren massa els cadàvers que s’havien de transportar al cementiri parroquial i el temple no donava a l’abast. Per tant molts vilatans sols tingueren una única opció, enterrar els seus difunts a casa. Exemple d’allò en fou el cas de la família Vives. En fi, que la pobresa del poble era desesperant i l’Ajuntament poca cosa podia fer. Aquell, i davant la manca de gra generalitzat, s’havia endeutat molt al comprar-ne per als vilatans. Per desgràcia aquella gestió l’obligà al que no desitjava, a pujar els impostos amb conseqüències funestes durant anys. El clot que aquella guerra havia provocat semblava no contenir fons. Finalment l’any 1652 s’acabaren les Guerres de la Fronda. Fou aleshores que França s’annexionà Catalunya definitivament. Tocava ara reconstruir el país sent francesos i sota uns hiverns de fred extrem.