DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 20 de marzo de 2017

47. Guerra de Successió a la Vila

L’any 1700 Carles II d’Àustria expirava deixant com a successor a Felip d’Anjou, Felipe V d’Espanya. El problema era que el nou monarca pertanyia a una altra dinastia. Casualment aquell era nét del rei de França, Lluís XIV, de la dinastia dels borbònics, no pas dels Àustries. De fet Felipe V esdevindria el primer borbònic a la corona d’Espanya. Probablement allò fou un pacte entre Carles II amb el regne de França quan va haver de signar la pau de la Guerra dels Nou Anys. França, per tant, havia assolit el que s’havia proposat, que tota Espanya fos subsidiària del rei francès. Però aquella intenció va topar amb qui es creia el descendent legal de la corona espanyola, l’arxiduc Carles d’Àustria i III d’Aragó. Així que amb l’ambició del domini per la península ibèrica va petar una nova guerra per si la població en perdia el costum. En tota partida calen dos equips i aquells eren els següents. Per una banda estava Felipe V de l’equip borbònic representant a França i part d’Espanya. I per l’altra l’arxiduc Carles de l’equip dels àustries representant l’altra part d’Espanya, Àustria i recolzat inicialment pels britànics. En fi, que la Guerra de Successió ja era un conflicte europeu. Davant la nova crisi que li sobrevenia al món rural, Catalunya va haver de decidir. Amb l’esperança que li fossin respectats els seus furs, aquella es va decantar per l’arxiduc Carles. Per desgràcia Catalunya es va convertir altre cop en el camp de batalla de dos rivals llunyans. De fet el conflicte se’l podria catalogar d’internacional ja que diferents potències europees com Gran Bretanya i França hi anirien prenent part per veure que n’obtenien a canvi, ans al contrari de les poblacions locals. Del cert que Vila–rodona va anar perdent població per causa d’aquella guerra. Les males collites, la confiscació de les mateixes i les epidèmies en tingueren la culpa. Dels 873 habitants d’inicis d’aquell segle es va passar a sols 750 vilatans, uns 123 menys. Així que la guerra va condicionar la vida al poble d'allò més.

La manca de blat va sovintejar entre el 1705 i el 1708 provocant un lleuger ascens de la mortalitat local. També, i per causa de totes les crisis anteriors, l’anomenat Consell de la Universitat, o l’assemblea directiva de Vila–rodona, estava formada encara per menys membres. Del 60 % de famílies representades durant el 1568 s’havia passat ara a un 15 %. Aquells eren qui, governant els afers interns de Vila–rodona, feien d’intermediari entre els poders externs i la comunitat. De fet els noms de les famílies que formaren part de la Universitat s’anaren repetint durant tot aquell segle. També els membres del jurat de Vila–rodona requeien en cognoms coneguts d’on els més freqüents en foren Castellet, Gavaldà, Martí, Palau, Puig, Roca, Salvat, Tolra, Valentí, Vidal, Sendrós i Vives. Hem de suposar que les reunions, cobraments de taxes i actes de Vila–rodona es realitzaven a l’antiga plaça, aleshores porxada, del carrer Major. Allí hi estava l’Ajuntament, el Consell de la Universitat en aquells temps.

La disminució dràstica dels representants al Consell de la Universitat de Vila–rodona responia clarament al fet que les famílies benestants s’haurien reduït (Comas, 2014) o que la població havia patit una caiguda. Les crisis del XVII i del XVIII hi estaven al rerafons més la Guerra de Successió on Vila–rodona hi tenia força partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Membres de la família Huguet, partidària dels borbònics, feren malament de refugiar-se a Vila–rodona davant tants austracistes. Aquests els perseguiren i feren oprobis fins a la seva mort. Poc anys després els vilatans saquejaren la casa pairal dels Huguet, una hisenda de més de sis-cents ducats de renda (Cerro, 2015). En fi que la crisi i les disputes estaven polaritzant la població entre minories acomodades i majories humils. Les guerres, males collites i epidèmies havien provocat una greu crisi que es reflectia en aquella davallada de recursos, de demografia i en aquella dualitat de classes. Una mostra d’aquella crisis s’observà també en la Fira. Antany aquella durava quinze dies, ara sols es feia en tres (Santesmases, 2014). També la població de Vila–rodona s’havia vist molt reduïda durant aquella etapa de crisis. Allò també havia provocat la disminució de membres a ser representats en la Universitat. El nombre d’habitants durant l’any 1708, per exemple, s’havia reduït a uns 750 (entre 715 i 786). Però, i com sempre passava, després d’una crisi demogràfica solien venir augments en la natalitat. Així, durant l’any següent, el 1709, el creixement vegetatiu de Vila–rodona va assolí uns 20 habitants de més. Tot això mentre s’esdevenia una greu crisi agrària a Espanya amb unes collites de misèria que feien minvar la població. A Vila–rodona va haver-hi una lleu baixada de la natalitat entre el 1704 i el 1714 tot coincidint amb el gruix de la Guerra de Successió.

La gent de Vila–rodona no va semblar formar part de les tropes en la Guerra de Successió. Dues raons semblen indicar l’anterior. La primera que no s’observà cap ascens de mortalitat significatiu durant aquella època. I la segona que de l’any 1711 al 1719 s’observà una corba de creixement en el nombre d’habitants d’aquella vila. De fet el fronts de batalla es situaren lluny de la regió amb uns austríacs com a favorits. Però aquella guerra, on semblava guanyar l’arxiduc Carles d’Àustria, va patir un gir inesperat amb unes conseqüències nefastes per a Catalunya. Fou durant l’any 1711 que Josep I, emperador d’Àustria, va expirar proclamant a l’arxiduc Carles com a successor seu. Allò decantava la balança cap a la creació d’un imperi gegantí, l’austríac més l’espanyol, un poder que faria ombra als anglesos. Els britànics per tant, s’ho repensaren mentre l’arxiduc s’aniria convencent de deixar a un segon terme la lluita per la corona espanyola. És a dir, l’arxiduc Carles deixaria a la seva sort a Catalunya i Gran Bretanya faria el mateix. Dos anys més tard, en el 1713, les tropes de Carles d’Àustria abandonaren Barcelona pactant prèviament amb el seu enemic Felipe V. L’acord permetia poder evacuar a tots els seus acòlits austríacs de manera gradual, muller inclosa. En aparença semblava que el nou emperador d’Àustria, i els seus, s’absentaven per resoldre els nous assumptes de palau, però en realitat fou un retirada en tota regla. El mateix pactaren els britànics amb els borbònics i començaren el seu èxode de terres catalanes. De fet, i com ja s’ha indicat, no els interessava que l’imperi austríac s’apoderés del regne d’Espanya i de totes les seves colònies. Això convertiria a l’emperador Carles en cap del major imperi del moment i cal recordar que Gran Bretanya i Espanya eren gelosos competidors per l’Atlàntic. Per tant, i en pocs mesos, Barcelona va quedar-se sense tropes austríaques per la capital i sense flota britànica davant del seu port. Aquella guerra de titans imperialistes va passar a un combat entre un David i un Goliat. El primer era la Catalunya burgesa i oligarca que buscava el comerç exterior. El segon era l’Espanya feudal, monàrquica i borbònica que juntament amb la França feudal, monàrquica i també borbònica continuaven en l’Edat Medieval. A més el rei de França, Lluís XIV, era l’avi del pretendent rei espanyol, Felipe V, fet que ampliava el conflicte a favors entre família.

Descrit tot l’anterior, i partir d’aquell 1713, podríem dir que la Guerra de Successió va passar a ser més una pugna entre dos formes de producció que una lluita per una dinastia concreta. De fet aquella lluita va esdevenir una guerra entre uns senyors feudals conservadors en contra uns visionaris comerciants innovadors. Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus ho descriu, encertat o no, de la següent manera: per a un castellà de pro treballar era una deshonra, per a un català la deshonra era no treballar [...]. Per als castellans Espanya era el galliner i Castella el seu gall, per als catalans Espanya sols designava el pal del galliner [...]. En realitat Espanya no existia, era un desacord.

Finalment, tot i els intents diplomàtics catalans, la cort britànica es negava a complir els acords subscrits, és a dir, que la reina en feia cas omís. Un d’ells era que Gran Bretanya havia signat protegir el territori català en contra dels seus agressors. Sols quan la reina britànica expirà durant l’any 1714, i el rei George va entrar a govern, foren escoltats els diplomàtics catalans. I sí, s’ordenà enviar la flota britànica a Barcelona però aleshores el problema fou un altre. Després d’un setge de més d’un any per part de les tropes borbòniques, franceses o espanyoles, Barcelona havia patit el seu pitjor 11 de setembre i ja no calia l’enviament de més tropes. La ciutat comtal havia caigut. Poc després ho faria també l’urbs de Cardona i tot restà dat i beneït pels borbònics com a vencedors. La Pau d’Utrecht de 1713 ja havia signat feia mesos la fi d’aquella guerra. El borbó Felip d’Anjou seria rei de Castella a canvi de renunciar a l’Imperi austríac, a Gibraltar i Menorca, és a dir, a no ser més poderós que els britànics. Això fou que Catalunya ja havia passat sota domini de Felipe V molt abans de 1714.