DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 27 de marzo de 2017

50. Una vinya en expansió


Durant els anys 1728 i 1729, el nombre de naixements es mantingué alt per equilibrar els elevats índex de mortalitat. Però la competència funerària entre els pares Servites i la parroquia seguia sense resoldre’s. Tot canvia i res canvia. El que sí va començar a millorar a Vila–rodona fou la maquinària agrícola. Alguna cosa iniciava el seu nou pas cap a nous cultius i més producció. Això explicaria que el Comú de Vila–rodona comprés durant aquell 1729 una premsa de lliura, premsa amb una gran biga de fusta molt més eficaç que les premses portàtils. També aquell mateix any el Comú ordenà construir dues premses portàtils més. Tot plegat implicava, i sota les tabes proteccionistes, que tothom qui no tingués premsa pròpia havia d’utilitzar aquelles pagant al seu arrendatari. Però no era una raó econòmica la que va fer comprar aquelles premses al Comú, sinó la creixent collita. Això es va fer evident quan durant molts dies de verema o d’oliva, les premses no donaven a l’abast. La vinya i l’olivera estaven començant la seva futura expansió.

Tornant a l’assumpte dels morts, i durant el 1730, es va iniciar un nou tracte cap a aquells, cap als difunts. En els testaments es va començar a fer servir força la paraula funeral per a referir-se als actes litúrgics associats a l’enterrament. Cal indicar que abans aquella paraula no s’utilitzava. No obstant allò, el 1730 fou un any de més naixements que de funerals, iniciant-se un període d’una elevada natalitat, uns 45 nats anuals, que es mantingué força constant fins ben arribat l’any 1755. L’incipient expansió de la vinya i el comerç del vi, i sobretot de l’aiguardent, semblava escombrar les ombres de les guerres passades. De fet calia afegir-hi una bona notícia que afavoria el comerç dels destil·lats pel Mediterrani. Durant els segles anteriors la pirateria havia estat un greu perill per a les mercaderies marítimes, però a partir d’aquells anys aquella rapinya restava pràcticament aturada. El comerç pel litoral impulsaria doncs l’economia agrícola d’aquella comarca, i més ara que molts comerciants catalans estaven presents al ports de Cadis per exportar productes cap a Amèrica. Però no sols de mercaderies es podia viure, calia tenir l’estómac ple. També fou durant aquella època que la patata, tot i que encara no estava reconeguda oficialment pel govern borbònic, es cultivava i consumia entre les classes humils. Galícia en fou inicialment el màxim exponent. Hem de suposar, per tant, que tard o d’hora va arribar a Catalunya ajudant a l’ascens econòmic de la pagesia vinícola. Potser tot plegat va fer que durant el 1735 el creixement vegetatiu de Vila–rodona fos significativament positiu amb uns 22 habitants de més.

Veient tot l’anterior, quedava clar que durant aquella dècada l’expansió de la vinya era una realitat palpable. Així doncs molts camperols volien cultivar més terres i els pagesos benestants crearen nous contractes per a obtenir més beneficis. Allò implicà la implantació d’un nou contracte de lloguer de la terra per als pagesos no propietaris. Aquells havien de passar gran part de la collita a l’amo sota l’anomenat contracte de rabassa morta, un tipus d’emfiteusi medieval duració el qual depenia de la vida dels ceps. Quan morien els dos terços de la vinya el contracte es donava per acabat. En definitiva, que la vinya anava a ser el cultiu hegemònic de la comarca i l’aiguardent un producte molt exportat.