DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dissabte, 4 de març del 2017

39. Collites, naixements i matrimonis

Sota aquells hiverns tan gèlids els cereals resultaren el conreu a imposar-se, tot i que la vinya i les seves portadores, cubells de fusta emprats en la verema fins prop passat el 1960, tingueren també la seva importància. El fet fou que des del segle XVII la colonització i els seus viatges marítims provocaren la necessitat i demanda de vins que duressin en les travessies (Paz i Rico, 2008). Maneres que un vi no és fes malbé durant les llargues navegacions eren diverses. El vi ranci n’era una i l’encapçament una altra. Aquesta última consistia en enfortir el vi amb aiguardent que li feia de conservant. Fos com fos calia augmentar la producció de les vinyes per elaborar més vi i aiguardents. L’exportació incipient d’aquests productes marcava un bon auguri. Seria doncs en aquest segle on certa pagesia començaria a passar dels cereals a la vinya

No obstant tot l’anterior, el blat romania com el principal cultiu, i la farina, en cas d’excedents, el producte més important a exportar. Vet aquí la importància del pont de Vila–rodona. La seva existència i manteniment eren fonamentals per a l’economia d’aquella vila. Sabem que les freqüents crescudes del riu Gaià, o gaianades, malmetien sovint el pont. Per aquella raó durant el 1603, any de fortes nevades, s’encarregà la millora d’aquella construcció per resoldre el trànsit cap a Valls. De fet la millora de les collites d’aquella època havia fet pujar la població i el trànsit de cereals. De fet del 1603 al 1639 la corba de natalitat esdevingué ascendent amb uns 0,6 nats d’augment anual, senyal tot plegat de bones collites per a la base nutritiva de l’època, els cereals. Si uns segles més tard dirien que el pa fa polls, en aquells moments alimentava tant a les persones com als polls. Potser l’aparició d’hiverns nevats va tenir relació amb aquelles dècades de bones collites. Any de neu any de Déu, i es que els hiverns enfarinats mataven molts dels paràsits del camp amb la conseqüent bona collita de cereals a l’estiu.

Un fet curiós en el nombre de naixements a Vila–rodona, i segons la llista del precepte Pasqual, era que patia pujades i baixades més o menys anuals (Comas, 2014). Molt probablement això fou degut a un fenomen de regulació interna entre anys de més naixements seguits per altres de menys per manca d’embarassos ja parits l’any anterior. L’època dels parts durant l’any no presentava una estació clara, tot i que s’insinuaven algunes puntes al febrer (descans hivernal), al maig (període abans de la sega), al setembre (potser poc abans de la verema) i al desembre (de nou amb el descans hivernal), amb una disminució clara de parts durant el centre de l’estiu. Aquella última podria respondre al fet de ser tant pesat l’embaràs amb les altes temperatures i a l’elevat risc d’infeccions i diarrees de l’estiu per als nou nats. En tal cas, i si realment programaven en alguns casos els embarassos, implicava la coneixença d’algunes tècniques anticonceptives.

Molt sovint es parla que les famílies nombroses eren molt freqüents en el passat però a dir per les dades publicades resulta tot el contrari. Els casos de famílies amb més de 13 fills a Vila–rodona fou senzillament testimonial. El normal, i com ja passava durant el segle anterior, era que la família estava composada per quatre o cinc membres entre pares i fills. Per tant, i al respecte de la natalitat val a dir que durant aquell segle es parien de mitjana de quatre a cinc fills per matrimoni dels quals molts no sobrevivien (Comas, 2014). De fet la meitat morien abans dels cinc anys i sobretot durant els mesos d’estiu. Aquella estació, i com deia la dita, a l’estiu tota cuca viu, les infeccions intestinals eren molt freqüents degut a la proliferació de gèrmens amb les altes temperatures. Per aquella causa, i com avui dia passa al Tercer Món, molts nadons i nens morien per quadres de diarrea. En l’actualitat la primera causa de mort al Tercer Món en infants i nadons és la diarrea. A l’època medieval europea deuria passar el mateix. Aquella alta mortalitat infantil, i com també fan al Tercer Món, se suplia amb una elevada natalitat. De fet es tenia una mitjana d’un fill cada trenta mesos. Donat el cas que els matrimonis començaven passats prop els 20 anys i la fecunditat femenina es reduïa passats els 35, la mitjana de fills per dona rondava un màxim de sis. Del cert que la majoria de mullers tenien el seu primer fill entre els 21 i els 25 anys, mentre que a partir dels 35 baixava la seva fecunditat. L’últim fill es tenia en la majoria de casos entre els 35 i els 42 anys, quan moltes entraven en l’amenorrea. Però el principal problema per a la fecunditat femenina no era ni l’edat ni la menopausa, sinó el part. Moltes mares eren les que morien poc després del part i molt abans dels 35 anys. Allò implicava que moltes no assolissin els sis fills de mitjana quedant en quatre o menys. De fet l’important nombre de difuntes per causes de part feia que segones núpcies fossin freqüents, sobretot per als vidus que solien tenir una mitjana de 35 anys quan es tornaven a casar. Val a dir que l’edat de la majoria de donzelles al casar-se estava entre els 18 i els 21 anys, esdevenint un pèl superior entre els homes, entre els 22 i els 24. Sabem que la majoria de nuvis i núvies de Vila–rodona eren nadius del mateix poble. En el cas dels nuvis forasters la majoria vingueren d’Alió, Bràfim, Montagut, Montmell, Pontons, Puigtinyós, Rodonyà, Valls (16) i Occitània del Llenguadoc. Aquells últims dos, amb 16 i 32 fadrins respectivament, vingueren durant el 1603. En el cas de les núvies foranes moltes vingueren de Bràfim, l’Albà, Valls i Ruidoms. Com podem observar el degoteig d’homes procedents del Llenguadoc continuà a inicis d’aquell segle XVII per causes de cultura afí, llengua similar i famílies occitanes ja instal·lades a Vila–rodona. Òbviament hi arribaven molts d’ells sota projectes de casori gràcies a les seves famílies ja establertes al poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp