41. La muralla nova de la Vila

Analitzat tot l’anterior es feia evident que durant aquell incipient segle XVII el nombre de vilatans estava creixent clarament. Bones collites, força casaments amb fadrins i donzelles d’altres pobles i fins i tot gent del Llenguadoc emigraven cap a una vila que era nexe comercial entre la Catalunya Vella i la Nova. Aquell augment de població va provocar la necessitat de noves rompudes de terres i de noves cases a la vila. Per aquella raó es va ampliar l’antiga muralla de Vila–rodona per obrir nous carrers cap a ponent i migjorn. A l’oest la muralla va avançar fins quedar frenada per la pròpia geografia del riu Gaià però al sud s’hi construí la Muralla Nova que incloïa l’antiga església romànica. Un carrer d’avui dia, el carrer de la Muralla, conserva la posició d’aquell antic mur en aquell poble. Mentre, i amb el temple i cementiri protegits per la nova Muralla, es va construí la Casa Gran, la Casa Mansiona. Aquell habitatge edificat davant de l’antiga església restava destinat per al bisbe de Barcelona, o per als seus delegats, quan aquells fessin acte de presència a Vila–rodona. Davant d’aquella Casa Gran s’hi obria una plaça que s’anomenà Plaça de les Torres, les de la muralla antiga. Cal recordar que una restava a ponent tocant a l’actual bar anomenat Miami, i l’altre s’encarava a migjorn encapçalant l’entrada de l’actual carrer Major. Altres entrades degudes a la nova muralla foren: el portal d’en Boada sobre l’encreuament del vigent carrer de la Muralla Nova amb el de les Hortes; el portal de El Portalet al final de l’actual carrer del Pou; i el portal de les Torres, posteriorment anomenat de l’Adrogués, a inici del vigent carrer de la Font. Aquell últim portava a l’antiga font de Baix, les actuals Fonts Fresques, tot passant pels regadius dels Horts de Santa Càndia.

Però aquella etapa d’expansió topava sovint amb anys del que també sovintejava pel clima mediterrani litoral, la sequera. L’any 1606 en sobrevingué una amb abundants pregàries per pluja per Santa Coloma de Queralt. Allò deixava sovint el territori empobrit i endeutat per a nova llavor. Moltes universitats, comuns i pagesos compraven sement a crèdit restant endeutats amb els burgesos i artesans prestadors. Els nobles també adquirien forts deutes amb els creditors urbans. Potser per aquella raó, i durant el 1609 i 1610, Felipe III va ordenar l’expulsió de 300.000 moriscs d’Espanya. Els nobles catalans, molt endeutats amb la burgesia local, feren pressió al rei per tal d’apropiar-se de les propietats abandonades. Un cop assolit allò, la burgesia creditora de les ciutats va perdre gran part del seu negoci. Ara els nobles tornaven a tenir riqueses i no els calia viure tant de préstecs.

De totes formes l’expulsió dels moriscs va fer marxar a molts bons professionals especialitzats que deixaren empobrida la vida artesana del país sense resoldre les temudes sequeres per als cereals (Palau, 2010). Però si la por estava en la manca d’aigua, també ho estava en l’excés. El 30 de setembre de 1617 sobrevingueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià que comportaren intenses inundacions riu avall, és a dir una gaianada.

Però entre sequeres i gaianades calia afegir-hi novetats polítiques que en breu farien acte de presència. Durant el 1621 Felipe III va expirar passant a succeir-lo Felipe IV, un rei que no s’hi va veure amb cor i que va delegar el seu poder al comte duc d’Olivares. Aquell pas de poder va comportar la fi d’aquell florit inici de segle XVII. El fet era que Olivares volia projectar Castella cap el nord, fet el qual obligava a una guerra amb França que va rebre el nom de la Guerra dels Trenta Anys. Així, i potser fugint novament dels camps de batalla, s’inicià de nou una forta immigració d’occitans a Vila–rodona (Comas, 2014).

Òbviament els conflictes bèl·lics no resultaven gratuïts i la lluita va deixar en breu sense divisa a la corona castellana. Olivares va decidir aleshores augmentà la pressió fiscal i allò fou l’inici d’una nova crisi per al poble, sobretot el català proper al camp de batalla francès. S’hi afegí però una nova sequera pel maig de l’any següent que afectà sobretot la vall del riu Gaià.

Sota aquell context Catalunya va oposar resistència al duc d’Olivares, fet el qual va irritar al governant. Allò significà l’inici de la fi dels furs catalans acordats entre Castella i Catalunya durant l’època dels Reis Catòlics. Feia més d’un segle que ambdós regnes s’havien respectat mútuament però allò no encaixava amb les ambicions d’Olivares. Durant el 1624 el duc va enviar una carta al rei Felipe IV recomanant un centralisme fort sobre Catalunya. Conseqüentment els furs i el federalisme catalans havien de ser abolits. Així s’imposà un nou impost, el Quint, que implicava que un cinquè de totes les rendes municipals s’havien de donar al rei per als seus jocs de guerra. Però no sols de diners es feia una guerra, també calien cossos joves obligats, uniformats i armats amb un fusell a les mans.

Mentre es coïa tot aquell volcà entre Castella i Catalunya, vingué una nova sequera durant el juny de 1624 per l’alt Gaià. Pregàries per pluja es feren per Santa Coloma de Queralt però les eixutes feia anys que rondaven aquelles terres i no mostraven cap senyal de marxar-ne. Al desembre es congelaren els rius de la província de Tarragona, Ebre i tot. Així que la manca d’aigua líquida per la vall del Gaià sovintejava. Allò continuava alimentant un vell conflicte entre Vila–rodona i un poble veí.