DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

domingo, 12 de marzo de 2017

42. Santes Creus, guerra per l'aigua

Tot i existir clarament famílies benestants per la vila, aquelles no ostentaven prou força com per obligar al poderós veí a cedir gran part de l’aigua. L’origen d’aquelles famílies l’hem de trobar en pagesos que van anar adquirint nivell adquisitiu durant èpoques anteriors i que alhora anaven comprant més terres. Val a dir que els màxim compradors estaven sent el bisbe de Barcelona, el Convent de Sant Llorenç i la rectoria de Vila–rodona. Tanta venda de parcel·les va venir propiciada per molts petits productors que s’endeutaven per les males collites i es veien obligats a demanar préstecs per comprar llavors de sembrat i gra per a l’alimentació. Es calcula que el 41 % dels camperols patia aquella contingència optant per vendre llurs petites propietats per engreixar principalment les del domini eclesiàstic. Tot i així, pagesos més ben situats compraven també aquella oferta de terres sorgint dos classes camperoles diferenciades. La dualitat de camperols propietaris es veia amb l’extensió de les terres durant tot aquell segle. Per una banda hi havia un predomini de petites propietats amb un màxim de 5 jornals, unes 3 ha, i per l’altra terres amb més de 50 jornals. Aquell fet indicava que hi havia grans terratinents que mantingueren les seves propietats per herència durant gairebé tot el segle. Per exemple, i durant el 1625, clans importants a Vila–rodona com els de Joan Huguet i Pau Vives apareixen com a famílies benestants. Els Huguet acabarien servint com a juristes a la causa borbònica durant la Guerra de Successió del XVIII conservant la casa pairal i la seva gran hisenda a Vila–rodona (Cerro, 2015). Tot i així aquelles famílies no foren suficient poderoses com per a resoldre la necessitat principal de la població durant aquell segle XVII. Així fou que el 29 de novembre d’aquell any sorgí un nou plet amb Santes Creus sobre la captació i ús d’aigües del riu Gaià. El litigi va saldar-se amb un acord on Vila–rodona podia captar l’aigua del Gaià per sota de l’anomenat molí de Baix. A canvi però, havia de mantenir aquella instal·lació mentre que el monestir de Santes Creus havia de conservar en bon estat la resclosa on era captada l’aigua. Aquell conflicte recordava problemes anteriors durant l’edat medieval. L’aigua era un dels valors més preuats per aquelles terres.

Superada la crisi de l’aigua entre Vila–rodona i Santes Creus en sobrevingué una altra a nivell català. En el 1626 Felipe IV va abandonar les Corts catalanes restant aquelles interrompudes. Les relacions entre Catalunya i Castella ja eren clarament tenses. Per adobar l’assumpte sols feia falta una nova sequera, fet el qual va arribar l’any següent durant el juny de 1627. Així doncs més pregàries per pluja a Santa Coloma de Queralt però finalment mala collita a Vila–rodona. La manca d’oferta de blat aquell juny va fer disparar el seu preu agreujant la pobresa local, fet que es repetí durant el maig de l’any següent. Aquells dos anys de males collites provocaren l’indesitjable. Amb una collita migrada de cereals la gana i la mala nutrició provocaren la manca de salut. Així doncs durant el 1629 aparegué la pesta i la població aproximada de Vila–rodona d’uns 1150 habitants va quedar greument afectada. Més pestes sota la pobresa i les guerres entre els Àustries i França tallaren durant el 1630 la immigració d’occitans a Vila–rodona. De fet els occitans del Llenguadoc ja feia un lustre que estaven arribant a Vila–rodona buscant terres de llengua, religió i costums semblants. I potser feren bé de deixar de venir ja que a l’any següent, el 1631, la mala collita de cereals va ser decebedora i els preus es tornaren a disparar repetint-se una nova pesta. Però aquell context no tenia aturador i altre cop durant el juny de 1632 i juliol del 1633 una nova sequera per l’alt Gaià restà al peu de més pregàries a Santa Coloma de Queralt, i altre cop més del mateix, mala collita, cereals cars i pesta deixant molt reduïda la població de Vila–rodona. Sota aquelles condicions de pobresa i penúria patides també per altres regions catalanes no resultà gens estrany que molts habitants es neguessin a pagar el Quint d’Olivares. Durant el 1634 va quedar clar que l’intent de cobrar el Quint havia fracassat totalment. No obstant, la guerra era un cultiu d’oportunitats i la pagesia benestant catalana estava engrandint un cultiu davant la demanda europea. Les guerres anglofranceses (1627-1629) provocaren que els mercaders busquessin aquella matèria prima pel sud d’Europa, Catalunya inclosa. Els vins i l’aiguardent que molts europeus pagaven bé, dilataren les pupil·les d’una pagesia benestant a la recerca d’oportunitats. La vinya continuava la seva expansió en detriment dels cereals. Tot i així la guerra no tenia aturador.