DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 6 de marzo de 2017

40. Casar-se a Vila al XVII

En assumptes de matrimoni durant aquella època s’observava un oscil·lació curiosa dins l’abundància de noces. Cada dos anys la cosa fluctuava, és a dir, hi havia una periodicitat bianual de més a menys casaments. Probablement molts casoris buscaven un any adient, o de bona collita, deixant amb poques noces la següent anyada, un fet que es repetiria també durant el proper segle XVIII. La dot més freqüent dels casoris que acompanyava a les donzelles era d’unes 88 lliures barcelonines. De fet, el 74 % de les dots era inferior a 150 lliures. D’altra banda, i sota aquella economia de subsistència, les dates de casaments es concentraven en els moments de major descans agrícola. Així es descrivien cicles de tres mesos amb màxims de casaments durant les èpoques amb menys feina agrícola, el febrer, el maig, l’agost i els inicis de novembre, sent-ne els més importants els d’hivern i estiu, es a dir, febrer i agost. Cal remarcar que el febrer era una etapa de poca feina de camp i de pas ràpid de temps: el febrer corre com un gos llebrer; al febrer els alls al femer; o amb 28 dies al febrer es quan menys xerra la muller. Així doncs els mesos de major nombre de casaments eren durant el febrer, entre l’oliva de novembre a desembre i la Quaresma del març. Un segon període de moltes noces era durant el descans del maig, és a dir, entre la Quaresma i la sega del juny a juliol. Un tercer era a l’agost entre la sega i el batre del juny a juliol respecte a la verema de setembre a octubre. I un quart era durant el novembre entre la verema i els fesols de l’octubre respecte a la poda de ceps de finals de novembre cap al desembre. Poc després venia la collita de les olives madures caigudes al terra: qui no cull olives al gener deixa l’oli a l’oliver. Cal aclarir que avui dia l’oliva es cull verda a l’arbre poc després de la verema. Normalment unes dues setmanes després de la Fira de Vila–rodona, és a dir, a partir de la tercera setmana de novembre. Collir-la tant madura antigament regalava una forta olor per tot el poble durant aquells dies, un fet que encara passava en el record de molts vila–rodonins de principis de segle XX.

Descrita l’elevada freqüència de casaments anterior, i si febrer, maig i agost esdevenien els mesos de més casoris, els de menys casoris es repartien en dos grups. Un primer eren les setmanes dedicades a les feines més intenses de camp com eren la sega de juny i el batre al juliol. De fet algunes dites així ho han recollit, qui no bat pel juliol no bat quan vol, i al juliol ni dona ni cargol. I un segon moment es concentrava durant les obligacions feligreses, la Quaresma de març i l’Advent i Epifania del desembre. De fet, i des del Concili de Trento, s’aconsellava que els casaments no coincidissin amb les èpoques de preparació religiosa com ho eren Quaresma, Advent i Epifania. Per tant, i per Nadal, cada ovella al seu corral. A tal efecte es convocava a les famílies a recollir-se a casa sota obligacions feligreses i casolanes, i així es deia que per Nadal posarem el porc en sal. Cal recordar que el concili de Trento va endegar una major religiositat entre les classes populars obligant a evitar el contacte carnal durant Quaresma, Epifania i Advent. Ara la cosa, per sort i per Déu, segueix una altra corda.