48. La repressió borbònica

Desaparegut el pes de la guerra, el blat va romandre en els graners i la natalitat va començar a recuperar-se. De fet, i passat aquell 1714, a Vila–rodona sobrevingué una tendència demogràfica a l’alça. La natalitat, creixent, va anar descrivint les serres més o menys anuals descrites en anteriors ocasions. A més àmplia escala aquella línia creixent de natalitat anà descrivint graons de creixement deguts a millores en sanitat i alimentació. Per exemple, del 1714 al 1725 s’estava sobre els 40 nats per any, nombre que va augmentar clarament passat el 1725 (Comas, 2014). Però aquella creixença era sols la reacció natural de les parelles per suplir la manca de nadons de l’etapa anterior. Per tant no cal atribuir-ho tot a millores econòmiques. Cal pensar que la població aproximada de Vila–rodona durant el 1715 havia quedat força reduïda i el que ara estava venint era la premsadora borbònica amb totes les seves conseqüències. L’any 1716 es decretà el Decret de Nova Planta abolint definitivament la Generalitat de Cataluya, el Consell de Cent, els poders feudals catalans i totes les institucions regionals per ser substituïdes per equivalents borbònics. A nivell de Vila–rodona allò implicà que els mostassafs del Consell de la Universitat van ser substituïts per regidors borbònics. Aquells regidors esdevenien els caps visibles del nou estat central. La intenció de tot aquell dalt de baix de substitucions era aplicar un nou sistema fiscal per tal que els catalans sufraguessin tres despeses: la passada guerra, l’exèrcit allí present i la maquinària política de la corona. Molts catalans van optar per la picaresca davant aquell afany de moneda. De fet allò explicaria una paradoxa d’aquell 1716. Felipe V va ordenar un nou cens amb un nou sistema fiscal sobre Catalunya. A tal efecte va aplicar el model francès del cadastre, és a dir, un registre de les propietats per les quals s’havia de pagar. Molts habitants de Vila–rodona van ocultar gran part de les propietats al cadastre i el frau va augmentar d’allò més. La pràctica normalment era declarar menys terreny que el realment es cultivava o es posseïa. Però també molts no arribaven ni a declarar. Segons aquell cens de 1716 a Vila–rodona hi havia uns 411 habitants, fet que no encaixava amb els creixements demogràfics enregistrats respecte a la població de 1708. Segons això hi hauria d’haver més gent en el cens d’aquell poble. Cal sospitar que molts es volien escapar de la nova situació fiscal i varen fer trampes davant el nou estat borbònic. Es calcula, a dir pel capbreu posterior de 1744, que fou declarat de menys un 31 % del cadastre real. Recordi’s que el capbreu era la llista de propietaris del domini útil de cases o terres, és a dir, una eina amb finalitat recaptatòria.

Tot i la picaresca catalana, Felipe V anava a construir un estat absolutista fent súbdits del rei als nobles catalans. Dos galls en un galliner no hi poden ser, i els galls catalans ja no tenien esperons. Així fou que aquella aristocràcia regional, i davant l’absolutisme borbònic i el creixement de la burgesia, inicià la seva davallada. Comtes, vescomtes i demés s’anirien diluint sense remei. Allò va afavorir en part a la pagesia catalana. Ara els impostos serien pagats directament a la corona deixant als nobles catalans al marge. Allò va acabar de definir una nova classe social que ja s’havia estat coent durant el segle passat, el pagès benestant. Aquell era el que durant el feudalisme havia comprat terres forjant una elit en el poble. A més molts d’ells formaven part de la Universitat. Un exemple d’allò semblava ser-ne la família Rabadà. El primer Rabadà en arribar a aquest poble fou un tal Esteve Rabadà de Bràfim. Aquest, pagès, es casà a inicis de segle XVIII amb Maria Munyós tenint un fill l’any 1725, en Joan Baptista (arxiu Rabadà – Santesmases, Vila–rodona, Alt Camp). Aquest s’esposaria també a Vila–rodona formant part del Consell de la Universitat, senyal de la creixent hegemonia familiar. D’aquell matrimoni en derivaren tots els Rabadà de Vila–rodona i d’una prolífica economia fonamentada en un cultiu enriquidor a l’alça, la vinya i els seus derivats, el vi i l’aiguardent (Rabadà, 2016). Cal recordar que la demanda d’aquests productes per arreu d’Europa feia créixer les exportacions des de Catalunya. De fet és durant el segle XVIII quan es dona una forta eclosió de les destil·laries pel territori (Paz i Rico, 2008) sense ser-ne Vila–rodona cap excepció. Per aquesta raó molta pagesia benestant aprofitaria l’ocasió, sobretot davant de les polítiques de Felipe V. Aquest havia eradicat els nobles catalans del poder i ara, aquells pagesos benestants, van poder continuar creixent econòmicament tendint al paper que havien tingut els aristòcrates, el de rendista. La família Rabadà en representaria un dels exemples (Rabadà, 2016) mentre els freds climàtics s’estaven diluint des de 1715. Potser clima i pau estaven afavorint aquell creixement agrícola i econòmic d’una minoria pagesa benestant. Finalment el feudalisme hauria canviat de senyors però no de conceptes. Aquell fet es consolidà plenament, com ja es veurà, durant la revolució liberal del segle XIX on amos benestants varen acotar els interessos dels seus jornalers, els rabassaires.

Tot i així la repressió borbònica sobre Catalunya no va beneficiar a cap majoria. Primer, i com ja s’ha dit, es produí un augment generalitzat dels impostos. Però, i per ordre reial durant el 1717, el català fou substituït pel castellà en tots aquells afers d’importància. Degut a allò, la dualitat de documents en castellà o català s’anà diluint durant aquell segle per acabar imposant-se el castellà, fet que tindria conseqüències durant el segle següent, el XIX. Per tant el català va acabar sent considerat per les classes riques com una llengua pobra, baixa i inculta. En canvi el francès i el castellà, llengües dels imperis borbònics, foren enlairades com idiomes cultes, elevats i rics.

Durant aquell mateix 1717 a Vila–rodona tornava a passar el mateix que en el 1716. En el cens de Felipe V la població aproximada era d’uns 448 habitants, molt baixa respecte al 1708, fet que indicava que molt probablement declaraven menys dels qui hi eren. De fet els vilatans denotaven clares senyals de no poder pagar tots els impostos. Posem el cas d’una taxa que s’havia de pagar directament a la corona, el lluïsme. Aquell impost consistia en el pagament d’una tercera part del valor d’una venda. No obstant a Vila–rodona era del 10%, molt inferior a la resta del territori. De fet era el bisbe qui regulava aquest impost, senyal que protegia als seus vasalls de les taxes de la corona. Tot i així era un percentatge que molts pagesos no podien satisfer. El fet era que els retards en el pagament eren massa freqüents. Per tant era evident que la pagesia anava curta de virolles i que no sortir en el cens de Felipe V era més una necessitat que no pas una rebel·lia.