105. Guerra Civil: l’enlairament i els comitès de la mort

Calvo Sotelo havia estat un polític conservador, monàrquic i de l’extrema dreta, de fet havia fundat l’ultradretà Bloque Nacional. Òbviament que aquell personatge significava un enèrgic opositor a la República. Així que el 13 de juliol de 1936 va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d’Assalt fidel als republicans. La burgesia dretana i els militars espanyols varen avançar els seus plans i l’alçament nacional va fer-se cinc dies més tard, el 18 de juliol de 1936. Molts conservadors, amos benestants, creients catòlics i monàrquics li tenien moltes ganes a qualsevol facció republicana, anarquista, comunista, socialista, marxista o leninista. Al cap d’un dia, si més a no a Barcelona, els Mossos d’Esquadra, milicians anarquistes i finalment la Guàrdia Civil van avortar la revolta militar. Al final del dia semblava que l’alçament havia fracassat a nivell nacional. La República, pensant controlada la situació, va continuar governant però un greu problema havia sorgit, un mal pas que ara atiaria l’agressivitat contra catòlics, amos i conservadors. Els anarquistes s’havien fet amb les armes de la caserna de Sant Andreu a Barcelona. Més de trenta mil fusells estaven en mans de la CNT i la FAI (Tortajada & Vila, 2015). És a dir, els anarquistes s’havien fet amb el poder i Companys no els podia controlar. De fet aquell 20 de juliol rebia a caps anarquistes al Palau de la Generalitat mentre les armes corrien per tot Catalunya. Tot d’obrers i parcers armats, sense seny i amb massa rauxa, se sentiren poderosos després de dècades d’injustícia social. A Vila–rodona arribaren també les armes en mans de joves, com a cal Gassol, amb el cap verd i la ràbia a flor de pell. L’eufòria dels anarquistes i dels sindicalistes era tan gran que començaren les accions emocionals oblidant les racionals. Els treballadors, molts sense formació, varen iniciar la gestió de les fàbriques mentre molts pagesos col·lectivitzaven la terra. En tot allò va sorgir una repressió brutal en contra amos, catòlics i conservadors. Patrulles de milicians anarquistes detenien, empresonaven i fins i tot executaven a tort i a dret. Catòlics, clericals, amos i conservadors tots eren feixistes als ulls dels anarquistes. La rauxa catalana havia perdut el seny.

Aquell context de guerra contra els republicans va fer augmentar l’odi contra els suposats dretans. A Vila–rodona s’esdevingueren moltes morts per venjança, enveja o interessos que poc tenien a veure amb la Guerra Civil. La ignorància, la mediocritat i la picaresca van fer créixer l’abús d’un poder malentès. L’origen d’aquells actes d’extrema violència emanà de la fòbia engendrada durant dècades en contra dels benestants, amos i Església. Però, i com sempre passava a la història, pagarien justos per pecadors. Companys, desbordat per tant desori, va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes amb l’esperança de poder controlar aquells revolucionaris armats (Tortajada & Vila, 2015). Però durant aquell juliol de 1936 les classes populars, la majoria simpatitzants anarquistes, varen sentir com la Generalitat perdia totalment el control cedint-lo al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, més conegut a Vila–rodona com el Comitè. Així fou que per tot Catalunya, i davant la pèrdua de poder del govern català, aquell Comitè anarquista guanyà força per damunt dels propis ajuntaments. A Vila–rodona es feren freqüents joves amb gorres vermelles i negres que sovint anaven armats tot cridant consignes anarquistes. En fi, es creien els amos del poble i del país. La principal demostració de força d’aquells membres del Comitè a Vila–rodona s’esdevingué pocs dies després de la derrota dels militars franquistes a Barcelona. Davant aquella bona nova multitud de milicians armats, del poble i forasters, ompliren a vessar la plaça dels Arbres. Davant aquella reacció el consistori va restar com un poder auxiliar. Així fou que el Comitè començà a prendre decisions per si mateix i sense permís de l’Ajuntament (Gili, 2007). Aquella conquesta de poder va comportar que molts n’abusessin perpetrant robatoris i assassinats sense justificació legal alguna. La crueltat no mata, ho fa la ignorància.

A Vila–rodona, i davant aquella ofensiva anarquista, molts feligresos i amos patiren per la seva vida. Així passà que molts d’ells es tancaren a casa per protegir-se dels menjacapellans abrandats. El Comitè, davant aquella fugida, va decretar que tothom tingués les portes i les persianes pujades per tal que es veiés el que s’hi tenia, feia o amagava a les llars. Alguna família catòlica ocultava a rectors i monges per por que el Comitè els o les fes afusellar. Però no sols de persones tenien por els creients. El Comitè va fer un pregó dient que tothom que tingués objectes religiosos els portés a la plaça per ser cremats. Els anarquistes passaren casa per casa amenaçant a qui fos catòlic. El missatge era clar, si trobaven alguna icona cristiana matarien a tota la família. Aquell dia les llars de foc de molts varen cremar fins l’últim bri de catolicisme que hi hagués per l’habitatge.

La valentia del Comitè creixia jornal a jornal. Així fou que un dia les dones simpatitzants del mateix varen passar amb garrots a fer tancar totes les botigues del poble. La consigna que cridaven era que tots els botiguers havien d’anar a defensar als seus homes a la guerra. Algun càrrec del poble va intercedir fent que les garrotaires, nom que se’ls quedà, tornessin a casa seu. Tot i així el Comitè tenia més força que el mateix Ajuntament ja que el 21 de juliol d’aquell 1936 va expropiar la parròquia i el convent de les Carmelites. Acte seguit va fer fora d’allí al rector Josep Maria Escoda Cedó, al recent vicari, Àngel Camp Thos, a la mare carmelita Teresa Subirà Sant Jaume, a la germana carmelita Maria Roqueta Serra, a la mare superiora i a una altra carmelita més (Mañé, 1998). Tots ells es refugiaren a cases de catòlics, les dues últimes a casa del senyor Robert, Cal Robertó, i els restants al carrer de les Hortes a casa de Josep Gavaldà i Torredemer, Cal Mas. Les dues monges que s’hostatjaren a cal Mas foren despullades en el mateix convent per dones del Comitè. Aquella acció tenia una intenció clarament vexatòria. Teresa Gondolbeu en fou una de les capitanes. Un cop avergonyides se les va obligar a vestir de normal.

L’expropiació del convent de les Carmelites no fou un simple acte en contra les propietats eclesiàstiques, sinó una adquisició per a usos del Comitè. L’església va convertir-se, com també va passar a Vilabella, en un magatzem de menjar gestionat per la Col·lectivitat. El Convent de les Carmelites va transformar-se en una escola laica. Òbviament les misses i les celebracions varen deixar de fer-se durant tota la guerra. La prova fou que els bancs de l’església servien de seient a la plaça dels Arbres (Santesmases, 1998).

Però mica en mica el Comitè va anar abusant del seu poder i va passar als actes bandàlics. Els dies 22 i 23 de juliol arrencaren altars, imatges i retaules de l’església per a transportar-los a una pira sota el nou pont (Mañé, 1998; Santesmases, 1998 & Gili, 2007). Aquella crema no fou l’única. De fet, i davant de la porta de l’església, també s’hi cremaren altres articles menors. La mirada ingènua d’alguna quitxalla que no entenia res, n’ha donat testimoni, la d’en Llorenç Rabadà i Sanromà. Potser allí s’hi van cremar les banderes brodades en seda dels antics gremis del segle XVII. Però l’incendi més cafre fou el del 23 de juliol quan l’església de Vilardida va il·luminar el cel rememorant el seu topònim romà.

La matança de clericals i catòlics no semblava tenir aturador. El govern de la Generalitat no ostentava ni prou autoritat ni prou poder per a controlar aquella rauxa anticlerical del Comitè que havia legalitzat. Companys tenia certa por de combatre la violència amb més violència. De fet, i davant les pressions d’alguns membres del seu govern, en Companys va confessar que no volia anar en contra del poble. Al final sols se’ls acudí una idea. El 23 de juliol de 1936, Lluís Companys i Ventura Gassol varen signar un decret acordant que la Generalitat es feia càrrec de tots els centres confessionals de Catalunya. Allò propicià el tancament de molts centres religiosos que passaven a control autonòmic i no anarquista. D’aquella manera Companys va salvar força catòlics i càrrecs eclesiàstics. Es calcula que així més 9.000 persones no foren executades pel Comitè (Tortajada & Vila, 2015).

Sota aquella llei de Companys i Gassol, a Vila–rodona l’escola catòlica, i el seu convent de les Carmelites, foren clausurats, fet el qual implicà que tots els nens i nenes de Vila–rodona hagueren de passar junts a l’escola municipal. Allí un total de 122 xicots i de 121 noies d’entre 6 i 14 anys començaren les classes sense romandre separats per sexes. D’aquelles 121 alumnes, 56 procedien de les monges.

Tot i així el Comitè va passar a accions més fortes per Vila–rodona. Un dia més tard, el 24 de juliol, detingueren a les monges i clergues que dies abans havien expulsat dels seus edificis. Així fou que arribà una comitiva davant d’on s’hostatjaven. Foren un total de tres cotxes plens de forasters armats pel Comitè. Els sis detinguts, les quatre monges i els dos capellans, se’ls introduí en el cotxe del mig entre crits i insults d’alguns badocs allí presents. Acte seguit els portaren a Vilafranca per ser traslladats després a Barcelona. Les germanes assistides per Cal Robertó sobrevisqueren però els clergues foren afusellats al poble de Múnia el 26 de juliol. Les altres dues Carmelites foren mortes amb brutalitat el 31 de juliol a la carretera de l’Arrabassada direcció al Cementiri Nou de Barcelona (Mañé, 1998). Es diu que un cop allí un va preguntar.

- I què en fem d’aquestes?

- Feu-ne el que en vulgueu.

L’abús d’aquelles esquerres en contra del que elles consideraven dretes, fou un fet que durà tota la guerra. El propi govern, per exemple, va voler afavorir el sindicalisme republicà d’esquerres. El 27 d’agost el govern dictaminà el Decret de sindicació obligatòria on els sindicats de cada poble s’havien d’unificar mentre tots els pagesos, i sense excepció, s’havien de sindicar. El 16 de setembre s’unificaren els dos sindicats de Vila–rodona sota l’arbitri de l’alcalde Josep Torredemer Parés. Tot i així els membres de cada sindicat continuaren anant al seu cafè, El Molí o La Societat.

Però un nou fet on es denotava aquell odi de les esquerres cap a les dretes succeí el 29 d’agost. Malgrat la supressió de Festa Major davant la Guerra Civil, l’orquestra va voler cobrar les 800 pessetes del contracte. Així fou que la Junta de Joventut Republicana, sense recursos per pagar, va enviar una ordre de pagament a totes les famílies que ells consideraven de dretes, és a dir, les que freqüentaven El Molí. Així fou que aquell 29 d’agost els joves de la Junta, i més dos homes armats, van passar per les aproximades 100 cases a cobrar el ball. Tots pagaren la seva part. L’assassinat del president d’Acció Catòlica uns dies abans així ho aconsellava.