114. Postguerra dels 40's als 50's

Durant el 1946 un català, en Josep Vila Sivill (1904-1967), començava la fabricació a Espanya d’un revolucionari estri per a escriure. El nom del nou estri era Regina Continua però aquell mateix any un altre català, en Amadeu Arbolés, li va donar el nom de bolígraf. Tot i ser un invent d’un húngar resident a Argentina, el senyor Biro, aquella novetat va canviar d’allò més les aules de la península. Ara ja no caldria sucar la ploma o carregar l’estilogràfica amb la tinta que tot ho tacava.

Però les escoles d’aquell temps patien una gran xacra, la prohibició del català. Aquesta proscripció també afectava llocs públics i estaments oficials. En fi que el català va passar a la il·legalitat. A Vila–rodona, i sota gran secret, el mestre del poble, el senyor Pastells, feia classes de català clandestines als joves Llorenç Rabadà, Josep Calaf, Joan Jandet i a algú més. El risc de ser empresonat, si era descobert, era segur. Corria el 1948, i durant uns tres anys, de gener a març les sessions anaren continuant. Mentre el preu del vi a Vila–rodona va baixar per estabilitzar-se durant els dos anys següents. Amb tot, ni la forta sequera de l’estiu de 1949 ni els forts aiguats del 23 al 29 de setembre d’aquell any, alteraren l’estabilitat del preu, sols provocaren una gaianada i algunes destrosses a la sèquia.

Però un dels problemes fonamentals d’aquells anys no era ni la clandestinitat del català ni el vi, era el context econòmic general. L’autarquia que patia el país havia estancat la seva economia. Per molt que els preus dels productes romanguessin més o menys estables, la feina era cada cop més escassa als pobles. Aquella crisi del món agrari provocà que molts pagesos busquessin millor fortuna lluny dels seus orígens. Com deia Josep Santesmases a Quarts i Hores I, qui decideix la migració no són els economistes, ni els empresaris ni els polítics, sinó la misèria. Vet aquí la forta immigració a les grans ciutats de Catalunya, i fins i tot d’Europa. La majoria procedien d’Andalusia, Múrcia, Extremadura i Aragó. A aquells immigrants se’ls anomenava castellans, tot i que no eren de Castella. Però també els pobles catalans patien de manca laboral i molts d’ells iniciaren el seu camí a la solitud, a l’abandonament i finalment a l’enderroc. Salmella, l’Albà Vell i d’altres viles esdevindrien esquelets d’un passat agrícola que mai més no tornaria. A Vila–rodona tampoc hi havia massa feina, i la que hi havia era força dura. Per exemple, els ramats d’ovins s’anaven a comprar a Santa Coloma de Queralt, fet que obligava a fer a peu un llarg viatge d’anada i tornada. Aquell camí el feien els pastors o carnissers. De fet, i en aquells temps, l’ofici era gairebé el mateix. Sovint per abaratir el preu s’ajuntaven diversos pastors, Rabadà de Vila–rodona i Salvat de Vilabella per exemple, per a fer una compra conjunta per després repartir-se-la, o escandellar. En fi, que davant tot aquell context de duresa i manca laboral, postguerra i misèria, no fou gens estrany que molts vilatans pensessin de marxar a Barcelona. Allí la indústria, els serveis i les oportunitats oferien un ventall laboral infinitament més ampli. De fet alguns habitants de Vila–rodona ocuparien porteries pel barri de la Sagrada Família, sobretot del carrer Enamorats. En foren exemples els Gallardé, cal Garric i els Fàbregas. Un degué ser el primer i la resta hi seguiren. Però durant aquell 1950 el gran èxode encara no havia començat de debò. No obstant allò, aquella incipient arribada de nouvinguts a Barcelona implicà la necessitat de comprar habitatges i la necessitat de crèdits. En aquells temps les hipoteques eren molt cares. Amb rèdits que oscil·laven entre el 8 i el 20% superaven en escreix el que anys més tard s’oferiria. Tot i així el preu dels pisos era moderat i assequible. Aquella situació fou totalment la inversa als anys noranta i dos mil amb cases pels núvols i crèdits regalats. Més endavant s’entendrà el canvi.

Durant el 14 d’agost d’aquell 1950 unes fortes pluges provocaren destrosses diverses. Per aquella raó l’Ajuntament va acordar que tots els membres de la Comunitat de Regants aportessin un jornal sense sou per a reconstruir les estructures malmeses. Mica en mica, i durant tota aquella dècada, els jornals ja no es farien a Vila–rodona. Molts anirien desfilant en un degoteig continu cap a les grans ciutats.

Durant la dècada dels cinquanta Vila–rodona tenia uns 1.500 habitants. Aquest poble es movia entre els temps industrials i una Espanya que respirava gràcies a l’enlairament de les sancions de l’ONU (Badia, 2008). Ja en el 1951 el preu del vi a Vila–rodona va enlairar-se un xic mentre el gènere de punt es trobava en ple rendiment a la fàbrica de Ramon Saumell, Cal Moniqueta. Tot i així, allò no fou suficient per a retenir tota la massa de joves que marxarien cap a les grans urbs. Feia segles que els grans propietaris de la Vila no volien que cap fàbrica els prengués els seus jornalers i vet aquí que el poble restés sense indústria. L’única solució per a molts joves de l’època fou marxar a les grans ciutats industrials a buscar feina.

Però no tot era abandonament rural. Les millores científiques d’aquell segle feren que l’Ajuntament prengués bones decisions. Sabent que els microorganismes de la brossa putrefacte eren brou per a les infeccions, el consistori va acordar cobrir la sèquia al seu pas per Vila–rodona. La sèquia era tot un món de mosquits, fermentacions i ferums, sobretot durant la calor estival. Per tant, l’objectiu era evitar que els vilatans hi llencessin la vilorda. Tot i així les plagues víriques continuaren per la comarca, tot i que una no afectava als humans. Durant el 1952 la mixomatosis, malaltia vírica que infectava als conills, va començar a estendre’s pels camps d’Europa. Ràpidament va fer estralls entre els lagomorfs deixant les cassoles buides d’aquella vianda.

Però la principal clau econòmica de Vila–rodona no era el conill. Ja s’ha vist que la vinya esdevenia la peça fonamental d’aquell poble (Badia, 2008). Per desgràcia, i durant aquell 1952, el preu del vi va iniciar una nova davallada que duraria quatre anys. Allò empobrí una mica més les llars i la necessitat de cercar feina fora del poble esdevingué peremptòria. De fet el país patia una crisis profunda donat l’aïllament econòmic on es trobava. Òbviament Espanya ja no podia suportar més aquella autarquia i el franquisme havia de fer un nou cop de timó. Una manera fou infondre orgull i patrotisme als seus. Aprofitant el vintè aniversari de la fundació de La Falange, el franquisme va organitzar una concentració nacional a Madrid. El 29 d’octubre de 1953 vingueren de totes les províncies d’Espanya més de 150.000 persones per a manifestar-se en favor del règim i de La Falange, tot i que els supervivents que hem entrevistat al 2016 no es consideraven falangistes: era el que es feia en aquelles èpoques. Seria el que algunes esqueres del moment ho qualifiquen com a franquisme social. Molts es feien de La Falange per sentiment, per costum de la resta o per tal que els deixessin en pau. Aquell 29 d’octubre de 1953, i des de Tarragona, uns dotze vila-rodonins sortiren a dos quarts d’onze amb centenars d’altres falangistes (Gavaldà, 2016). Aquell tren, configurat per onze vagons, arribaria de matinada a Madrid al cap de catorze hores i mitja. Pels voltants de 2016, i amb l’AVE, s’havia quintuplicat la rapidesa d’aquell trajecte.

Però el que va facilitar al franquisme surar per damunt de l’ofec internacional no fou aquella manifestació falangista per Madrid sinó un nou conflicte. El marc que li va permetre allò fou la Guerra Freda entre el bloc soviètic i l’americà. La por mútua entre ambdós va deixar un espai per al franquisme. Durant el 1953 Franco va demostrar el seu tarannà anticomunista en busca d’aliats capitalistes. En aquest sentit, i buscant el favor de grans poders econòmics semites, el franquisme va desplegar tota una propaganda filosefardita dient que Franco va salvar jueus durant l’època nazi quan la història demostrava tot el contrari (Forcano, 2014). De tot plegat, l’anticomunisme i el prosefardita, en resultà que el Vaticà va assolir un concordat amb l’estat espanyol per tal que els Estats Units facilitessin l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955. Aquell nou marc de relacions internacionals va començar a diluir l’aïllament econòmic imposat per l’anterior autarquia. L’entrada de productes, inversions i turistes de fora es faria imminent. Fou durant aquell 1953 que es fabricarien els primers Biscuter i SEAT 1400. Conseqüentment la indústria a Catalunya va créixer d’allò més, i amb ella l’onada d’immigració espanyola. Es diu que amb tal estratagema el que es pretenia era diluir la nacionalitat catalana. Independentment d’allò, aquell creixement urbà i industrial va canviar de sobte el camp agrícola. La demanda de mà d’obra, ara sí, va arrossegar a un munt de vilatans cap a les grans ciutats com Barcelona, Hospitalet i Sabadell. Davant aquell nou context sobrava gent als pobles i en faltava a les ciutats. Si a allò hi afegim que durant el 1954 el preu del vi va tocar fons a Vila–rodona, la situació no podia empènyer més a la gent cap a les ciutats (Badia, 2008). De fet els preus d’aquell any retrocediren fins a cotitzacions de 1936. Aquella davallada de la vinya explicava l’expansió d’un cultiu substitutiu, l’ametller. 

Durant aquell 1954 la fruita seca ja era majoritària pel terme de Vila–rodona. La vinya no remuntaria fins dècades més tard. Els temps caducaven i el raïm havia deixat de ser la base agrícola de Vila–rodona. Fins i tot un dels portals més emblemàtics de la muralla sud del castell, el portal de Barcelona, estava en estat ruïnós. Aquella entrada medieval amb una arcada de mitja volta no va suportar l’embat dels anys i va haver de ser enderrocada. Avui dia el carrer de la Quintana del Castell en desdibuixa el contorn.

La dècada dels cinquanta va continuar, i tot i un tímida pujada del preu del vi a l’any 1955, més una punta forta en el 1958, allò no va aturar la marxa de joves de Vila–rodona. Tot i la tímida entrada dels primers tractors el món agrícola no assolia incrementar la demanda d’obra que les ciutats absorbien. Aquell poble havia perdut l’hegemonia d’antany, fins i tot va deixar de pertànyer al bisbat de Barcelona durant el 1957, situació que havia romàs així des de l’Edat Medieval. Cal sumar-hi un hivern amb unes glaçades terribles. Un bon nombre d’oliveres, junt amb altres cultius, varen morir empobrint encara més l’economia local. En conjunt aquella vila no podia mantenir a tots els seus habitants i aquests emigraven a grapats. Així moltes parelles al casar-se ja tenien emparaulada una feina i una casa a una gran urbs. Els que havien marxat abans ajudaven als qui hi arribaven més tard. Però també passava a l’inrevés amb alguns benestants de Barcelona. Aquells, llargs de divises, es feien construir segones residències a Vila–rodona. Posem pel cas el membre de la junta directiva del Barça, Antoni Tamborini. Aquell home es va fer construir un xalet per a la seva amistançada d’Aiguamúrcia, la Dolors.

L’any 1959 va marcar un altre cop de timó per part del franquisme. La revolució cubana havia guanyat i el dictador anticomunista Batista va haver de marxar per potes. Potser Franco es va veure les orelles i va témer una revolta similar en el seu país. Castro i Guevara havien fet saltar un govern començant amb sols uns pocs guerrillers. És a dir, la pobresa és un brou perfecte per a les revolucions. Potser per allò entregava premis per la natalitat. En el mateix 1959 va donar 50.000 pessetes del moment a un matrimoni per haver engendrat vint-i-sis fills, i 25.000 a un altre per vint-i-un.

Fos per la raó que fos, el règim va actuar per activar l’economia espanyola. El preu a pagar davant la necessitat d’inversions estrangeres i l’obertura comercial espanyola fou la devaluació de la pesseta. Amb aquella mesura es facilitava la inversió estrangera, es creaven llocs de treball i s’afavorien les exportacions nacionals. I allò es va notar a Vila–rodona. Amb una pesseta més baixa el vi es pagaria més barat. La davallada del preu del vi durant els propers tres anys fou evident.

Però el franquisme tenia un altre problema, el deute. Per tal que el govern s’endeutés el mínim, el règim limità el dèficit d’empreses públiques i afavorí les inversions estrangeres a fi de superar la crisi de postguerra. Finalment el turisme, l’increment de mà d’obra i les inversions foranes feren millorar la situació nacional. La costa es va omplir d’hotels, apartaments i caravanes per les carreteres.

Per acabar amb la dècada dels cinquanta no es pot obviar un fet cabdal per a Vila–rodona. Durant el 1959 es creà el preàmbul del que acabaria significant la dissolució entre esquerrans i dretans, entre Societat i Molí. Aquell any el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, en aquells moments Cooperativa Agrícola, va aconseguir recuperar la propietat i l’administració del cinema de l’antiga Societat. Finalment el governador civil atorgà el permís, no sense enlairar polseguera per part dels falangistes vilatans. Aquells havien gestionat La Societat fins aleshores i ara en demanaven una compensació. Al final, i gràcies a l’esperit cooperativista, i a alguns diners per a agrair la feina d’algun falangista, la Cooperativa Agrícola va recuperar l’antiga Societat. Durant la dècada dels seixanta allò significaria un benefici per a tota Vila–rodona, sobretot gràcies al mecenatge d’Enric Benet (Santesmases, 2012).