110. Vila-rodona i l'entrada franquista

 

El 24 de desembre de 1938 Franco iniciava l’ofensiva final sobre Catalunya. La manca de resistència republicana es feu evident. De fet, i durant els primers dies de gener de 1939 les tropes nacionals s’aproparen a Vila–rodona (Aguadé, 2002). Davant la por dels trets d’uns i altres, moltes famílies del poble van fer els farcells i amb el carro ple de matalassos, mantes i menjar, es dirigiren cap a alguna barraca dels afores. De fet, i durant els dies 12, 13 i 14 de gener, el volum de gent i soldats republicans que fugien cap el nord es va fer molt evident per Vila–rodona. Al seu pas volaven tots els ponts que podien per barrar el pas als franquistes. Tot i així, el viaducte de Vila–rodona els va fer la feina impossible i va resistir (Santesmases, 2003).

El dijous 19 de gener, vigília de la Festa Major d’Hivern, feia un sol esplèndid, de cel brunyit, d’aire tranquil, com si la guerra no existís. Per desgràcia anava a ser un dia de trets, bombes i morts. Molts republicans s’estaven parapetant a la serra de Monferri i els nacionals, de feia dies, que s’havien instal·lat per Vilabella (Aguadé, 2002). A les vuit del matí es donà l’ordre de passar el riu Gaià i va començar la gresca. Fou aleshores que els republicans varen intentar esfondrar, sense èxit, el pont de Vila–rodona. Mentre, el front per la serra de Montferri fou molt actiu escoltant-se des de les Espalamoses els retrunys dels trets i de les explosions. A dir per les bales trobades per Dani Egea Roca, gran afeccionat i col·leccionista de la Guerra Civil, es veié clar com a ponent entraren els nacionals mentre a llevant s’hi guarien els republicans. Les trinxeres, encara avui existents, ofereixen sovint les restes de la munició disparada d’una batalla que no va durar massa. De fet, i poc després de l’inici de la batalla, les detonacions s’aturaren per deixar pas a un altre so. Cap a les dues de la tarda les tropes franquistes van ocupar els pobles de Montferri, Salomó, Rodonyà, Vilardida i finalment Vila–rodona. Els campanars repicaven per arreu, senyal que els nacionals entraven i que l’església els rebia celebrant la fi de la guerra. Mentre les tropes republicanes, o el que en restava d’elles, es retiraven cap el nord (Aguadé, 2002). Deu caps de família de Vila–rodona els acompanyaren fugint cap a França. Mentre dos personatges republicans, en Josep Domingo Balanyà de cal Pistolet i Josep Vives i Marimon, Pep de les Pobles, foren segrestats i més tard assassinats.

L’entrada aquella tarda de les tropes nacionals a Vila–rodona ho va fer sense massa aldarulls, com una resignació per a uns, com un desig per a uns altres. Primer passaren pel carrer Major, després per la plaça Vella i finalment arribaren al carrer de Sant Llorenç. Així fou que el poble s’omplí de carros, cavalls i soldats mentre els carrers es buidaven de plaques. Els militars les arrencaven i trencaven pel fet d’estar escrites en català (Santesmases, 2003). No sembla que passés res més greu davant l’entrada dels nacionals tot i que normalment s’aplicava una repressió implacable i sistemàtica. De fet molts soldats es varen quedar a menjar i a dormir a casa de molts vilatans mentre altres encenien fogueres pel poble. Una fou prop del Portal del Parera tot ennegrint les parets de l’entrada. Aquells combatents pertanyien a la V División de Navarra comandada pel tinent Tomás Garicano Goñi. Aquell caporal, i anys més tard, fou ministre de governació franquista, un càrrec que ocupà des del 1969 al 1973 (Santesmases, 2003). A l’endemà Companys, i des de Barcelona, va haver de fugir cap al nord. Tot i així encoratjava a la resta a una lluita on pocs hi creien. Molts l’acusaven d’haver perdut la guerra i d’haver governat amb els comunistes i els anarquistes. En fi, que a Companys sols li quedava l’exili.

El 5 de febrer de 1939 Lluís Companys creuava la frontera de França en direcció fugint del franquisme. Amb ell, i en diferents tongades, sort i destins, quatre-cents mil republicans intentaven el mateix. Mentre a reraguarda queia la pluja de la repressió falangista. A Vila–rodona, per exemple, urgia la necessitat de formar un nou ajuntament sota la direcció dels franquistes. El tinent Tomás Garicano Goñi ordenà la formació d’aquell nou consistori amb regidors propers al règim, és a dir, els dretans maltractats pel republicans. Com en un pati d’escola que qui la fet la paga, a quatre vila–rrodonins se’ls feu passà per consell de guerra. Per sort, i finalment, no patirien ni pena de mort ni presó. Per altres poblacions la cosa fou molt pitjor. A Querol, Aiguamúrcia o Nulles les denúncies, venjances i execucions foren pa de cada dia tot i que la farina escassejava. No obstant allò, i a Vila–rodona, s’hi produïren algunes tornes per fets del passat. En revenja contra els joves de la junta republicana, els que havien passat feia tres anys a cobrar pel ball frustrat de la Festa Major del 36, els falangistes els imposaren un pagament de 50 duros per a elements de la Falange. I res de parlar a la gent de vostè ja que el mateix falangisme va eradicar el vos obligant al tu a tu. És a dir, parlar de tu feia falangista, cosa que avui dia fa d’esquerres.

De totes maneres molts d’aquells joves havien mor al front i sols quatre hagueren de pagar penyora. Un altre fet de torna fou el convent de les Carmelites, ara Filipenses. Allí, i al reobrir-se l’escola, tot es feia en castellà i sota la nova moral franquista. Qui parlava en català, fins i tot al pati, era castigat. Però la guerra lingüística no fou la pitjor. Aquell febrer de 1939 s’aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas, és a dir, tothom qui va ser membre, va simpatitzar o va relacionar-se amb les administracions esquerranes havia de passar per l’adreçador de la multa, l’expropiació o la presó franquistes (Gavaldà, 1997). En fi, i com l'actual, 155, els perdedors van haver de pagar tres coses, la guerra perduda, el Arriba España i la deshonra. En certa forma aquells impostos foren un robatori legal que afectà a més d’onze vilatans. Cal tenir en compte que després de l’entrada dels nacionals es va fer un pregó per qui no volgués perdre la casa. Era obligatori posar un cartell dient, Esta casa está habitada por su dueño. III año triunfal ¡Viva Franco! ¡Arriba España! En cas contrari s’entenia que la casa estava lliura i que podia ser ocupada (Santesmases, 2003).

Però un dels problemes més greus de la postguerra no foren ni les expropiacions, ni els processats, ni els detinguts, ho foren els més tendres i els més ignorants. Molta quitxalla i pagesia va trobar la mort en una altra xacra de la guerra, les bombes abandonades. Per ignorància del que eren, joves i grans, agafaven granades o morters pensant-se que eren llums, bateries o ves a saber què. El record hi ha del matrimoni Llorenç Vives Camps i Enriqueta Robert Sabaté que trobant uns estranys llums se’ls emportaren a casa per desmuntar-los davant la llar de foc. Arribat son fill Federico s’adonaren que els suposats llums eren granades de mà. De sobte aturaren aquella manipulació. Ells van tenir sort, d’altres hi van perdre la vida. El fet fou que el seu fill, en Federico Vives Robert, va participar en la concentració de La Falange el 29 d’octubre a Madrid. Potser no els esclatà la granada por la gracia de Dios. O potser Déu no sap riure. En tot cas pregunteu-li a en Federico quan encara avui dia fa el cafè al Casal.

Mentre les ferralles de la guerra feien mal, la postguerra començava i la dictadura de Francisco Franco iniciava la seva peculiar repressió (Gavaldà, 2013). Comunistes, anarquistes, anticlericals, socialistes i republicans, entre d’altres, estarien sota la mira de la Falange. L’Església, que havia estat molt castigada pels republicans, quedà sota l’aixopluc del franquisme. La concomitància de l’Església amb el règim franquista esdevingué pràcticament total i aquella s’apuntà al carro de la repressió en tots els sentits, la sexual inclosa. La por que inculcaven als feligresos sobre pecats mortals i venials en assumptes genitals feren que molts en patissin les conseqüències. D’altres, no tan missaires, s’ho miraren des d’un altre punt de vista. De fet molts homes de Vila–rodona, i quan podien, anaven de clica entre les professionals. Mostra d’allò fou que alguns agafaren la sífilis. En tot aquell context però, les celebracions religioses esdevingueren la propaganda del nou ordre que regnava a l’estat espanyol. Sacerdots i predicadors d’una oratòria contundent predicaven la moral d’un nou règim. Tot i així, el nombre de feligresos a Vila–rodona no era massa alt. Entre els homes, per exemple, no superaven el 10 % dels caps de família dretanes. Cal recordar l’herència anticlerical que havia deixat mossèn Morer durant l’inici del segle XIX. El que sí va augmentar clarament sota la pressió franquista i catòlica foren el nombre de bateigs i casoris. Òbviament, i durant el domini republicà, pocs se’n celebraren, pel que ara tocava recuperar la feina pendent. També el nombre de quadres del Caudillo va fer furor per les fusteries del poble. Molts foren qui encarregaren marcs per a una foto d’en Franco a la seva llar (Santesmases, 2013). Aquell creixement del Franco por la gracia de Dios, no va tenir paral·lel en la principal economia de la vila, la vinya. Aquell 1939 el preu del vi va desinflar-se després dels bons anys anteriors. La disminució en el seu consum durant la postguerra, el nou control pel franquisme i la manca d’exportacions, van aturar aquella creixent demanada externa. Tot i així la dictadura no va poder evitar l’especulació i l’estraperlo. La dreta sempre ha estat molt neoliberal. Avui el PP n'és el continuador.