112. Vila-rodona i l'inici de la postguerra.

Durant l’abril de 1942 les pluges foren mil. De fet les crescudes i transport de sediments ensulsiaren la mina del Roldonar. En conseqüència s’hagueren de fer les reparacions pertinents. Per desgràcia uns despreniments provocaren dos ferits i un mort. Les terres toves i carregades d’aigua solen donar això. Un sòl humit pateix de dos perills, pesa més i llisca més fàcilment. En resum, més risc de despreniments.

A Vila-rodona, però, aquella no fou la màxima preocupació del novament senyor del terme, el bisbe. Sota el règim franquista la seu episcopal va recuperar els poders perduts per les desamortitzacions, la República i la guerra. Davant d'allò una de les primeres prioritats fou repoblar de monges el convent de les Carmelites. Però aquella ordre havia quedat molt migrada de personal després de la guerra. En conseqüència les Carmelites ja no es podien fer càrrec d’aquell convent. Una de les poques supervivents, la mare superiora de les Carmelites, Montserrat Robert Sabaté, va prendre una decisió. Així fou que es va vendre l’edifici a un patronat per unes 18.000 pessetes. Els compradors foren les famílies Benet, Ferrer i Veciana. Un membre dels Benet, Enric Benet, faria de mecenes del poble en un futur proper. D’altra banda, la família Veciana havia estat la fundadora dels Mossos d’Esquadra. En fi, que famílies influents, catòliques i recolzades pel règim crearen aquell patronat. D’aquella manera es constituí, i com a pòstuma voluntat d’un dels Benet, en Josep Benet i Galofrè, el patronat amb el seu cognom, el Patronat Benet. Aquella institució va quedar formada per diferents membres de la família Benet de Cal Moliner, els Ferrer i els Veciana juntament amb el rector de Vila–rodona i el bicari de la seu episcopal de Barcelona. A més, aquell patronat no podia vendre l’edifici ja que sols en tenia la gestió, i així hi constava en els documents redactats per l’advocat d’una de les famílies, en Ramon Maria Veciana. L’objectiu fonamental d’aquell patronat era tornar a fundar una escola religiosa en aquell convent. Sota aquella intenció propicià la vinguda de les germanes Felipenses a falta de Carmelites. Elles serien les noves docents en el centre. Òbviament aquell patronat volia recuperar el terreny perdut per la guerra i reinstaurar l’ensenyament catòlic a Vila–rodona. El franquisme, l’OPUS i el castellà hi estaven al darrere.

Tot i que el règim feia cantar El Cara al Sol, en assumptes d’horaris s’hi va posar d’esquena. Corria el 1942 quan Franco va imposar una nova ordre sota una realitat boirosa blavissa. Fugint del fus del meridià de Greenwich, el que marcava que a l’agost a les set ja és fosc, i imbuït el dictador per la simpatia que sentia per l’Alemanya de Hitler, el règim va abraçar l’horari teutònic justificant que allò era per a estalviar energia. Aquell horari feixista, i sense estalviar energia al país, va continuar vigent fins avui dia. En fi, que aquell engany va fer oblidar l’hora del sol tot i que molts pagesos continuarien utilitzant-la. Deia Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund a Suècia, que tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits i afegiria Josep Pla que la llei de la història és la tendència a l’oblit. Vila–rodona estava a punt de tastar-ne una altra dosis.

L’1 de maig de 1943 la Comandància de la Guàrdia Civil del Pont d’Armentera ordenà al consistori de Vila–rodona omplir un qüestionari sobre els fets de 1936. L’assassinat del farmacèutic, de monges i capellans constava en la investigació però l’Ajuntament no va trobar cap sospitós real. Finalment sols anomenarien els membres dels ajuntaments republicans però poca cosa més. Poc després, i sota més recerques franquistes, l’11 de juny el Fiscal Instructor demanava el perquè Josep Domingo Balañà i Josep Vives Marimon, assassinats pels republicans durant la retirada de 1939, no apareixien en l’informe anterior. A l’endemà el batlle, Francesc Güell Ferrer, Sisquet Aranyó, va fer els aclariments oportuns sense més conseqüències. Eren temps de perills però també de suborns encoberts i de favors mutus entre els vilatans i els poders franquistes. La Guàrdia Civil era el màxim representant d’aquells pels vols rurals. Explicava per exemple Joan Oliveras, Joan de Sabadell, que un dia sabent la Guàrdia Civil que ell es disposava a pescar amb tremany, art de pesca prohibit, el fuster Pau Ollé, qui per amistat el tenia hostatjat a casa seu, va rebre la visita de dos guàrdies civils. Durant la conversa un dels agents li va demanar si li podia fer una maleta de fusta, que li pagaria al moment. En Pau li va contestar que cap problema, que un present seria, i quedaren entesos. La Guàrdia Civil no va insistir més en l’assumpte del tremany però a l’endemà en Joan Oliveras, pescador ara frustrat, ja estava fent la maleta a la fusteria (Oliveras, 2001). En aquells temps ningú no s’atrevia a contrariar a la Guàrdia Civil. Més d’un cop, per no dir tots, no se’ls hi cobrava el peix, la carn i d’altres queviures a les mullers dels agents. Fer-ho hagués implicat, a la llarga o a la curta, no ser atès ràpidament per aquella policia. D’ells depenien permisos, lleis i burocràcies que de ben segur mil pegues s’hi trobarien qui no enceraven el terra amb favors. En fi que cal posar oli a les rodes si li vols voltes.

Pel setembre de 1943 el preu del vi baixaria. Abans però una novetat va omplir Vila–rodona. Durant el juliol les germanes Felipenses ocuparien el convent de les antigues Carmelites. Sota el Patronat Benet s’havia fet tornar a aquelles monges per crear una escola catòlica. Però poca cultura objectiva s’hi ensenyà en aquelles aules. Sota el règim franquista l’església catòlica, castigada abans per molts republicans, va passar de perseguida a protegida. Com ja havia passat a la història, els castigats en el passat passaren a ser els botxins d’aquell moment. Sols cal pensar en el esclaus negres americans que fundaren Libèria a l’Àfrica, o en els jueus fugits dels nazis i arribats a Israel. A partir d’aleshores ho serien les Filipenses. Elles, i amb un català prohibit des de 1939, sols ensenyaren en castellà. A tal efecte castigaven a les alumnes que parlessin en català, fins i tot si ho feien fora de l’aula. La primera era una llengua culta a ser cultivada, la segona una parla menor a extingir. Cal afegir que durant aquell 1943 el primer NODO va irrompre als cinemes nacionals.