111. Vila-rodona i la repressió falangista

Un fet que afectà profundament a Vila–rodona fou la unificació forçada dels dos sindicats vilatans. Sota les noves directrius franquistes, el conservador, Sindicat Agrícola i Caixa Rural, més el republicà, Sindicat Agrícola de Vila–rodona, foren fusionats sota el nou Sindicato Nacional de Vilarrodona (Gavaldà, 2013). Allò comportà, i de retruc, la dels seus locals socials, El Molí i La Societat. Per desgràcia aquella unió no fou en igualtat de condicions. El Molí, ara franquista, continuà utilitzant-se com a cafè i sala de ball, però La Societat, esquerrana, li va tocar més el rebre. De fet va passar a mans administratives de la Falange. Aquella clausurà el seu cafè transformant-lo en la seva jefatura local. Mentre, la sala de ball de La Societat fou convertida en cinema de la propaganda del règim. Si algú, potser republicà, volia anar al cafè ho havia de fer al del Molí on els conservadors se sentien a casa i els vençuts forasters.

Mentre la maquinària del nacional socialisme de Hitler no fou pas la riquesa autòctona d’Alemanya. El creixement econòmic que va ostentar aquell règim durant els anys trenta es fonamentà en una estratègia que el franquisme plagiaria. Alemanya havia ascendit a un gran benestar social gràcies a uns robatoris que el seu parlament havia fet legals. Hitler, culpant als jueus de la penúria alemanya, va justificar un robatori a les grans fortunes del país. Així fou que va expropiar a empresaris jueus, comunistes i d’altres, fent creure als teutònics que el seu país tenia tot el crèdit necessari. Aquells robatoris en or, divises, empreses i obres d’art varen regalar un somni a l’Alemanya nazi. Durant el 1940, i en plena hegemonia feixista, la maquinària franquista va començar també a batre el blat dels perdedors. Igual que Hitler, Franco va buscar culpables per Espanya i França. Companys, en el punt de mira, va allunyar-se de París i s’establí a Le Baule. En breu les tropes alemanyes ocuparen el nord i l’oest de França. Al final la Gestapo va detenir a Companys per traslladar-lo a Espanya on les autoritats franquistes el torturaren, li feren un consell de guerra i l’afusellaren el 15 d’octubre de 1940 prop el Castell de Montjuïc. Mentre a Barcelona foren executades més de mil set-centes persones. Sota aquella repressió s’hi amagava una clara intenció de separar la palla republicana del gra franquista enriquint-se monetàriament els segons. I així fou que amb la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939 es processaren, expropiaren o afusellaren a molts culpables. A Vila–rodona divuit persones foren víctimes d’aquella arnada estratègia, és a dir, furtar als més rics contraris al règim (Gavaldà, 2013). De fet, i una de les principals investigacions, no fou pas sobre les seves accions passades, sinó sobre el seu patrimoni. I del cert que així fou requerit a l’Ajuntament, al cap de la Falange, al de les JONS, i fins i tot al capellà de Vila–rodona. A tots ells se’ls demanava qui podien ser aquelles futures adinerades víctimes. L’objectiu per tant era clara, la rapinya de riqueses, fossin o no jueus. El pla seguí tres vies principals (Gavaldà, 1997 & Gavaldà, 2013). La primera intervenint el comptes corrents dels acusats, la segona multant-los per les accions passades, i la tercera cobrant lloguer per les ara terres franquistes. És a dir, si ara la finca passava a l’estat franquista volia dir que l’antic propietari n’havia obtingut beneficis sense ser seu. Sota aquella lògica absurda, però legal,  l’anterior amo n’havia de pagar un lloguer per un ús de fruit no cotitzat als feixistes. En fi, una flagrant expropiació on la presó era inclosa en tot el paquet. Avui dia d'això se'n diu balanç fiscal.

Mentre els jutjats nomenats per l'Estat feien de les seves, i molts veien perillar el seu patrimoni. Per distreure el personal una fuga eren les celebracions. El 10 d’agost, Festa Major del poble, es va inaugurar el nou camp de futbol amb la benedicció del rector Francesc Roig acompanyat per altres autoritats com l’alcalde Francesc Güell, Sisquet Aranyó, i el cap de la falange Anton Oliva, Anton Genilles. Llevat del rector, i davant jugadors i públic, tots varen fer la salutació romana pròpia dels règims feixistes, tot allò pocs dies abans que la Gestapo detingués a l’exili francès el president de la Generalitat, en Lluís Companys. El 29 d’agost de 1940 la Gestapo el lliurava a les autoritats franquistes que ràpidament el traslladaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid per a torturar-lo. Fins aleshores Lluís Companys era considerat per molts com el principal culpable de les pèrdues de la guerra i de la misèria nacional catalana (Tortajada & Vila, 2015). De fet molts conservadors i amos de Vila–rodona s’alegraren de la detenció d’en Companys, entre ells els antics amos de Vila-rodona. Òbviament el futbol i les detencions polítiques anaven a ser el pa i circ de cada dia, el pa i circ del franquisme.

Però continuant amb la repressió, no fou gens estranya la intervenció a Vila–rodona del Fiscal General de l’Estat. Aquell donà ordres que s’investiguessin els delictes i assassinats per part dels rojos durant la Guerra Civil (Gavaldà, 2013). L’ordre de redactar els fets i denunciar-ne els responsables arribà a Vila–rodona el 8 d’octubre de 1940. El nou alcalde, Ramon Rañé Padró, Ramon Rata, va liquidar l’assumpte en 9 dies però sense poder, i voler, donar dades dels sospitosos o responsables. Fou obvi que sense ni un nom inculpatori, l’Ajuntament no volia fer mal als seus vilatans (Gavaldà, 1997). En total, i durant la guerra, havien estat 5 morts locals i uns trenta de forans. Tot i la subtil negativa del consistori de Vila–rodona, van haver-hi alguns detinguts que van morir o desaparèixer. En concret foren tres, Anton Vives Massagué, Anton de la Sió, mort a la presó de Vila–rodona, Valentí Pie i Pie, Valentinet, desaparegut, i Joan Iranzo Galofré, l’Aurelló, mort a Barcelona (Gavaldà, 2013). En aquell mateix context d’execucions fou quan Companys se’l detingué a França, se’l donà als franquistes i se’l jutjà sota un tribunal militar, quelcom il·legal ja que ell era un civil. Però el règim no estava per romanços i el va fer afusellar a Montjuïc (Tortajada & Vila, 2015). En fi, que aquella caça de bruixes estava fen estralls. Per sort aquell 1940 va marcar la fi de centenars de dècades fredes per encetar un nou període càlid que molts han batejat com a canvi climàtic.

La repressió seguia a bon ritme però, i per sort, no tot eren injustícies. De fet la concòrdia al poble esdevingué relativament estable. Un home hi ajudà bastant, en mossèn Josep Galofré i Saperas. Aquell capellà era un home tolerant i de gran solidaritat amb els vilatans. Molts el visitaven quan passava per Vila–rodona. El motiu d’aquelles entrevistes solien ser demanda de consells, gestions administratius o favors personals. Pel que es recorda intercedia per tothom (Galofré, 1997). Però no sols de bondat divina viuria Vila–rodona. Com sempre les comunicacions, la vinya i els jornals eren primordials. La primera venia donada per la companyia d’autobusos Monasterio. De fet els vilatans no anomenaven a aquella companyia pel nom comercial, sinó pel renom del propietari, la Ponterrina. La segona, la vinya, va tenir premi durant l’any 1941. El preu del vi va pujar quedant per sobre del de 1919. Aquella alta cotització es continuà mantenint durant el 1942. Suposem que la disminució de producció per manca de jornalers a Catalunya i la II Guerra Mundial a França va fer encarir el vi. I la tercera, els jornals, anaven sobre les 25 pessetes, uns 15 cèntims d’euro.

Però durant aquell 1942 podem explicar dues anècdotes que denotaven els canvis socials i culturals del moment. La primera tenia a veure amb el bany. Avui dia tots utilitzem la tassa francesa amb el seu lavabo i vàter però abans ambdues coses anaven per separat. Les ablucions es feien dins de casa amb gerres i gibrells, mentre que les expulsions eren a la comuna fora de casa. Les comunes eren simples forats per asseure-s’hi i dipositar les femtes personals. La manca d’un sifó amb aigua, com avui dia, feia que les olors arribessin directament al visitant. Quan el volum i les ferums dels excrements ho requerien, es buidava a pala el dipòsit i s’escampaven pel camp. Doncs fou durant aquell 1942 que per primer cop aparegueren les paraules vàter i lavabo en unes obres de Cal Montragull. La comuna va durar molts anys a Vila–rodona però la modernitat ja havia fet acte de presència.

La segona anècdota fou durant la Festa Major del poble. En aquella ocasió es va fer venir l’orquestra sabadellenca Els Fatxendes. El tràmit per a contractar-los el va facilitar un personatge de qui ja en vam parlar de nen, en Joan Oliveras, Joan de Sabadell. Ell fou qui acompanyà als músics dins l’autobús que els portà a Vila–rodona (Oliveras, 2001). El nexe entre en Joan i el poble era la seva amistat amb el fuster Pau Ollé i família. Doncs bé, pel matí després de la missa solemne per Sant Llorenç, l’orquestra es disposà a tocar unes sardanes al carrer Major. Un grup d’homes s’hi oposaren argumentant que estaven prohibides pel règim. Acte seguit en Joan Oliveras els respongué que cada diumenge se’n tocaven a la plaça central de Sabadell, i si això es feia a ciutat com no es faria al poble. Així que, i tot ballant les sardanes, algú no se’n va poder estar i va cridar, ahora sí que veo lo oí en Valladolid, que los catalanes hasta para bailar cuentan los duros (Oliveras, 2001). En fi, tòpics d’un temps que de vegades encara dura.