109. Vila-rodona i la desfeta republicana del 38

Durant el gener de 1938 va arribar una nova facultativa a la farmàcia de Vila–rodona, Marina Sabaté Ludeña, tot i que no sabem si cobraria en moneda ordinària. La manca de pessetes de plata provocava tota mena de dificultats comercials entre pagaments, cobraments i canvis. Aquell argent havia passat de la República als soviètics a canvi d’armament. Així fou que el 10 de febrer, i a falta de monedes d’una pesseta, l’Ajuntament de Vila–rodona es a veure obligat a emetre virolles de cartró amb tal valor. Poc després, i per acabar d’evidenciar aquella ruïna governamental, es va cridar la lleva del biberó. Aquell maig de 1938 joves de 17 anys foren cridats a files deixant places buides, camps orfes i mares plorant. Era un fet, la República estava sota mínims d’homes i de divises. Allò propicià que novament s’emetés més moneda de cartró aquell mateix juny i que durant el juliol s’ordenés una ofensiva militar travessant l’Ebre. Calia donar moral i divisa a la causa. De fet la moneda cartró s’esdevingué un fet generalitzat en molts ajuntaments catalans. Al final, però, la Generalitat va ordenar la retirada de tot aquell paper moneda durant l’agost de 1938. A Vila–rodona no obstant, l’ús de tal divisa va durar fins pràcticament el final de la guerra.

Un altre metall que escassejava per culpa d’aquella Guerra Incivil era el ferro. De fet era molt buscat per a la fabricació d’armes i estructures. Allò va provocar que a Vila–rodona es desmantellés tota la maquinària de l’antiga Farga. Bombes, canons i avions s’havien de construir per a bombardejar l’enemic. I del cel vindria la principal paüra.

L’ofensiva militar d’aquell juliol travessant l’Ebre s’havia pensat com una intervenció llampec, però en breu va transfigurar-se en una guerra llarga de trinxeres. La Batalla de l’Ebre era un fet i els morts s’anaven amuntegant davant la immobilitat de les línies. Òbviament el franquisme sabia com desarmar aquell front i una manera era trillar la reraguarda i enfonsar la moral civil. I així augmentà la por des del cel. Avions procedents de Mallorca, Itàlia i d’altres indrets batien poblacions i fàbriques per tal d’afeblir el front republicà. El perill dels bombardeigs dels nacionals sobre Vila–rodona era imminent. Per aquella raó l’Ajuntament de Vila–rodona va ordenà embolicar els llums del carrer amb paper de color vermell. L’estratègia buscava passar desapercebuts entre la foscor de la nit. Tot i així molts vilatans van preferir refugiar-se a les pallisses i masies circumdants. Al final, però, i durant tota la guerra, mai no va caure cap bomba sobre aquella vila. Sols un avió de combat va ser abatut aquell novembre de 1938. El pilot va llençar-se amb paracaigudes mentre un fragment de l’ala queia per la Serra i la resta de l’aparell s’estavellava per les Planes. Aquell mateix novembre el general Franco guanyava la Batalla de l’Ebre i creuava el riu empaitant als republicans.

Però el més greu d’aquell 1938 no foren doncs els bombardeigs, ho fou la migrada collita de blat. Igual que el juny passat, els sembrats foren curts de recol·lecció. La manca d’adobs de qualitat que no arribaven, més l’escassetat de braços al camp, estaven darrere d’aquella baixa productivitat. Per tant, i sota tot aquell context, el pa va començar a fer-se molt escàs per la comarca. Es deia que una quarta part de les cases de Vila–rodona no tenien pa per menjar. Allò obligava als pocs homes que quedaven a fer un llarg camí pel coll de Cabra. L’objectiu era trobar pa a la Conca de Barberà, Sarral, Forès, l’Espluga, Vimbodí o Montblanc. Amb sort, i si cap guarnició militar els interceptava, tornaven al vespre amb quatre pans al sac. Entre tanta necessitat els robatoris agrícoles freqüentaven, fins i tot de la fruita verda. Per sort aquell any el vi va continuà sota bons preus, tot i sent la meitat de l’any anterior.

Però no seria just dir que als pobles es passava gana ja que sempre hi havia alguna cosa per menjar. Altra cosa era la qualitat ja que guixes i llenties corcades eren comuns. El problema greu de fam el passaven més les ciutats. Aquelles eren les que patien els problemes d’abastament des del món rural. Davant d’aquelles mancances alimentàries el govern va fer ús del que sovint es fa en aquestes ocasions, el discurs patriòtic i les arengues per elevar la moral. Tot i així l’estómac seguia buit, el racionament a l’alça i el divertiment un consol. De fet a Vila–rodona se’n trobaven molts rastres d’aquell últim. En el record de la quitxalla d’aleshores, els vells d’ara, ha romàs el fet de trobar unes gomes molt estranyes, un cautxú que desprenia una olor, si més no, curiosa. Aquelles gomes sovintejaven pel terra de davant l’antic aparcament de taxis. El lloc estava a la Plaça Catalunya, el carrer que surt de la Plaça dels Arbres cap a la muralla. De fet aquell edifici fou poc després taller de cotxes i finalment unes caves de Joan Rabadà Riera. Doncs bé, per allí hi vivien molts soldats en una casa col·lectivitzada que rondaven les mosses del poble. Aquelles estranyes gomes no eren res més que preservatius que donzelles i combatents havien compartit. Com abans s’ha dit, per contendir la grisor d’aquella guerra hi havia dues estratègies, els discursos patriòtics o la diversió humana. L’alimentació no tenia massa solució.

Però aquell 1938 tenia més gris a venir. Durant l’octubre va morir a Benissanet el fill de la senyora Carmen Figuerola, fill també del difunt apotecari Josep Maria Ferrer. Aquell jove havia estat cridat a files republicanes. Tot i així, en Josep Maria Ferrer i Figuerola, se’l tenia per catòlic i simpatitzant nacional. Per aquella raó la seva mort restaria darrere causes fosques. Es digué que sabent que el seu pare havia estat president d’Acció Catòlica, el van enviar cap al bàndol contrari per acusar-lo de desertor i així disparar-li. Altres versions expliquen que al presentar-se voluntari per a una missió en pro d’obtenir el perdó pel seu passat familiar, el van fer afusellar dient que era un traïdor. Fos quina fos la realitat, en Josep Maria Ferrer i Figuerola fou una víctima més d’aquella guerra incivil. La mare i viuda, Carme Figuerola, ja no va enlairà mai més el cap. No se la va veure més per celebracions ni fires per Vila–rodona. Aquell poble li havia matat home i primogènit. Per a ella, i com deia en privat, a mi se m’han acabat les festes. Finalment, i anys més tard, va deixar en herència les terres i masia de la Serra al fill de la senyora que l’havia assistit, la Montserrat. Així fou que l’hereu d’aquella, en Lluís Dilla, va passar a portar la finca d’orígens medievals de la Serra. En Lluís encara el trobareu fent un cafè pel Casal amb gran seny i pau al cor.