107. Pau en guerra i esquerres desunides a Vila-rodona

Sota la por i els assassinats el Comitè va continuar adquirint més i més poder. Juntament amb el Sindicat d’Agricultors de Rabassaires de Vila–rodona, el Comitè expropiava terres i collites. El 26 d’agost, per exemple, ocupà 376 ha corresponents a 31 finques de 7 propietaris, un d’ells en Josep Maria Ferrer, el farmacèutic assassinat feia 6 dies. Però la fi del Comitè i de les seves accions va sobrevenir quan assoliren quotes de poder en el consistori. Durant el mes d’octubre es constituí un nou ajuntament amb la presència dels anarquistes del Comitè, és a dir, amb membres de la CNT. Fou aleshores que a Vila–rodona el Comitè es va dissoldre i la seva rauxa va minvar. A Catalunya, però, el Comitè va restar vigent fins al 27 de setembre. En Companys va crear nou govern amb en Tarradellas de conseller en cap més alguns membres de la FAI i la CNT. D’aquella manera el Comitè quedava dissolts i integrat al poder però sota el control de la Generalitat. Després d’allò finaren les accions revolucionàries d’aquella índole. Tot i així la vídua del farmacèutic va saber mesos més tard que el seu fill també havia mort a la guerra sota circumstàncies sospitoses. Al final de tot aquell estiu anticlerical uns 1.541 sacerdots, 896 religiosos i uns 8.600 creients van ser assassinats pels anarquistes.

A Vila–rodona, i entre tot l’anterior garbuix d’assassinats i abusos, sorgí quelcom ben estrany, un fet que denotà la sensibilitat de l’Ajuntament. A petició dels nens i nenes de l’escola, es va construir un colomar dalt de la Casa de Vila–rodona amb una despesa d’unes 284 pessetes. La quitxalla volia veure ocells volant pel poble, potser de la pau. Mentre va arribar una bona collita de raïm superant els 2.300.000 quilos amb un preu que gairebé duplicà el de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos excel·lents per al sindicat de Vila–rodona. La guerra afavoria molts negocis.

Davant l’avenç dels feixismes de Portugal, Alemanya, Àustria i Espanya, Catalunya resultava estratègica per a França. Aquesta estava sent envoltada per governs totalitaris i li calien socis republicans independents. Una Catalunya amb un estat propi resultava doncs una amenaça per als feixistes europeus. De fet informes del Ministeri d’Afers Estrangers d’Itàlia indicaven que Catalunya es precipitava cap a la independència. Mussolini no les tenia totes i temia per un Estat català sota la necessitat militar francesa. França veia en Catalunya dues coses. En primer lloc un trencament a l’encerclament de les potències adversàries, i en segon una costa estratègica per als seus vaixells. Així que la independència de Catalunya, i amb un cert suport internacional, va quedar en mans de Companys. Finalment aquest no es va decidir. Les seves conviccions federalistes dins una república espanyola el feren desdir-se d’aquella proposta. La desunió en el seu govern era manifesta, més si ara s’hi ordia un complot independentista en contra d’ell. Al final la conspiració fou destapada el 21 de novembre d’aquell 1936 (Tortajada & Vila, 2015). Tot i així les tensions entre independentistes, federalistes, anarquistes i demés faccions continuaren en aquella olla de cols de govern que no parava de canviar de membres. Justament aquell mateix novembre un de nou vindria de Vila–rodona. Així dimitia l’alcalde de Vila–rodona, en Josep Torredemer. No ho feia pas per desunió amb els seus regidors sinó per entrar a la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat. Així que en breu es va haver de votar un nou alcalde. En aquelles èpoques de gent donada a la política no en faltava. El que sí mancaven eren doctes que sabessin governar aquell caos. Un exemple d’allò es va fer evident aquell desembre de 1936. Davant la manca de docents que parlessin el català, la Generalitat va passar a les exigències. La primera, i per als mestres de nova incorporació, un coneixement correcte de la llengua catalana, i per l’altra, una actitud antifeixista (Gavaldà & Gavaldà, 2000). Mentre els nacionals anaven organitzant l’ofensiva davant uns republicans desunits i sense uns objectius clars. Potser la improvisació definia força bé el tarannà esquerrà. Podien atorgar càrrecs que en breu uns deixaven i altres prenien. L’any 1937 el responsable a qui el Comitè havia encarregat la farmàcia de Vila–rodona, Miquel Bonmatí, la deixà per anar a files. Acte seguit l’Ajuntament va haver de demanar al Col·legi de Farmacèutics un nou facultatiu. Allò mateix passava a nivell de responsabilitats socials, polítiques i militars. En fi, que les esquerres no acabaven de trobar un camí d’unitat. Tant a nivell de l’estat espanyol com en els ajuntaments, els canvis de càrrecs eren cosa freqüent. Maria Aurèlia Capmany acabaria dient que els catalans no ens moriríem units sinó reunits, tot i que, i molt més tard, Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus recordaria el mateix: ajunteu a tres catalans i d’immediat tindreu quatre opinions enfrontades. Vet aquí les pugnes a Vila–rodona entre regidors d’ERC, PSUC, CNT, UR, UGT i d’altres. Aquell consistori resultava ser un mirall de la desunió governamental catalana, tota una ceguesa alhora de trobar solucions als problemes reals i urgents. Un d’aquells, si bé el més important, era la manca de braços laborals. Cada lleva restava joves pagesos al camp, conseqüència la qual implicava una baixada en la productivitat agroalimentària. Sols en aquell 1937 uns 140 joves de Vila–rodona foren cridats a files. El desordre polític, per tant, era molt alt i els interessos, les revenges i les enveges llastraven les decisions. Podem citar en aquell sentit dos exemples. El primer l’incendi del Mas de la Magina on en Josep Porta i Canals, Pep del mas del Magina, va quedar molt perjudicat. El segon els Fets de Maig de Tarragona amb més de 500 difunts. Allí una guerra dintre una altra guerra va enfrontar els interessos de la Generalitat més els comunistes en contra dels anarquistes i el POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista. Tothom tirava cap a la seva i els militars nacionals ho tenien més fàcil per combatre a l’enemic. Com deia Miquel Farré de Vila–rodona, els d’esquerres sols estaran junts a la presó. No obstant, i en aquells moments, el govern esquerrà espanyol es va traslladar a Barcelona.