113. Vila-rodona i el feixisme dels 40's

La mitjana de morts a Vila–rodona des de l’acabament de la guerra havia minvat a uns 19 per any, molt per dessota dels 60 del segle passat. Les millores en sanitat i alimentació hi estarien al darrere. En canvi però la mitjana de feligresos a les misses havia augmentat. Dels 25 en temps de mossèn Morer a inicis del XIX es passà als 432 de mitjana durant el franquisme. Òbviament el règim va despertar la fe de pocs sota la por de molts. Però un dels màxims exponents d’aquell feixisme anava a sucumbir. La paüra escampada per les seves tropes i administracions havia fet tremolar a tota Europa. En fi, que un dels principals aliats de Franco, en Hitler, tenia els dies contats sota el final de la II Guerra Mundial. De fet es notava que aquella s’acabava en el preu de vi. Durant el 1944 la producció havia pujat tant a Catalunya com a França i a més oferta menys especulació. La caiguda esdevingué espectacular i continuà durant l’any següent.

Fou durant el 7 de maig de 1945 que l’exèrcit alemany es rendí definitivament. L’ofensiva soviètica arribà a Berlín i Hitler es suïcidà en el seu búnker. En fi, que la Segona Guerra Mundial finà per sempre més i allò obligà a un canvi d’estratègia entre els franquistes. De fet els exèrcits aliats estaven massa propers com per provocar-los. Ja en el 1944 en Franco va fer que no es parlés de La Falange com a partit feixista del règim passant tot a un terme més ambigu, El Movimiento (Gavaldà, 2016). Allò, més la imatge d’anticomunista de Franco juntament amb la rebaixa de condemnes, va aplacar les ordes europees fartes de tanta guerra. Al poder principal de l’època, els Estats Units, ja li anava bé un anticomunista a Europa. En pocs anys arribaria a canvi el Plan Marshall. En fi, que el franquisme restaria intocable.

Tot i que mols republicans clandestins anhelaven l’entrada dels aliats a Espanya, la cosa no va passar. No obstant allò, la situació beneficià a alguns processats de Vila–rodona per la Ley de Responsabilidades Políticas. A partir d’aquell moment se’ls retornaren part de les finques i lloguers cobrats, però sols part. Amb prou pena fou recuperat menys dels cinquanta per cent del rapinyat (Gavaldà, 2013). Òbviament el franquisme no volia semblar gens comunista en els mitjans estrangers, ans al contrari, la imatge que vendria era la de la propietat privada retornada a tothom. Al final, les tropes aliades no combatrien el franquisme i aquest continuà aïllant l’economia del país. Allò, en part, provocà que les fires de molts pobles, com la de Vila–rodona, minvés durant aquella postguerra.

El 20 de juny de 1945 va fer acte de presència per Vila–rodona el bisbe Gregorio Modrego Casaus. L’objectiu, entre d’altres, era confirmar a 62 nens i 69 nenes del poble. En aquells temps Déu encara parlava en llatí i costava molt d’entendre. És a dir, les misses i celebracions es feien en llengua romana, la qual cosa dificultava força la comprensió de les homilies. Però a més el clergue ho feia d’esquenes al públic i de cara a l’altar, amb la qual cosa la veu encara es perdia més. Tot d’una el llatí estava més ben considerat que el català. Si parlaves en llatí ningú no t’entenia però si ho feies en català s’entenia la garrotada. Paradoxes de parlar un dialecte !!!! de l’espanyol. Però no sols de garrotades vivia el català. Durant aquella postguerra franquista els llocs oficials restaven reservats per a uns i prohibits per a uns altres. Cobradors d’autobús, administratius de correus o enginyers d’obra pública eren feines on es parlava el castellà. La raó era molt simple, es contractava abans a un espanyol espanyolitzat que a un català dubtós. De fet, i durant aquell 1945, Fèlix Arriols, constructor, va endegar la carretera entre Vila–rodona i Can Ferrer. Aquella obra fou força en castellà. Sols veure un dels seus fills ja es veia el tarannà polític de l’entorn laboral. Aquell, falangista fins a la medul·la, va propiciar una concentració a la plaça de Vila–rodona amb tal signe. Un altre fill, Enric Arriols Grau, es va casar amb una vilatana, amb Maria Rabadà Riera de Cal Baltà. Prop el 1948 se n’anaren a Madrid i allí s’hi quedaren.

Durant el 1946, i amb la Segona Guerra Mundial un pèl allunyada, l’ONU va condemnar al règim franquista aixecant tota una sèrie de sancions a la dictadura franquista. Acte seguit molts països democràtics varen retirar als seus ambaixadors d’Espanya mentre França li tancava les fronteres. Per sort, i durant aquell 1946, la vinya va començar novament a donar els seus fruits. Del cert que la demanda de fermentats va pujar i el preu del vi es duplicà a Vila–rodona. Aquella bona cotització continuà durant el 1947 i els fermentats seguiren donant uns beneficis correctes als productors. Però per molt que la vinya innovés, que la sanitat millorés o que el comerç s’expandís, la bona medicina resultava cara, molt cara. Un clar exemple el tenim en la penicil·lina. Tot i haver estat descoberta l’any 1931, el seu ús no es va generalitzar fins pels anys quaranta, i menys per zones rurals. De fet a Vila–rodona no n’hi havia. Si algú li calia, i si s’ho podia pagar, havia d’anar a Valls a buscar els injectables. Del cert que la penicil·lina va fer endeutar a moltes famílies davant la necessitat de salvar la vida a algú dels seus. L’aïllament comercial al qual es trobava condemnat el franquisme n’era la principal causa. No fou gens estrany que Franco intentés obrir ponts diplomàtics amb l’estranger. De fet l’any 1948 va intentar establir relacions diplomàtiques amb el recent estat d’Israel. Aquest sabent del passat nazi i antisemita de Franco, no va voler reconèixer el règim del general i aquest endegar una dura campanya antisemita. Anys més tard Israel votaria en contra de l’aixecament de les sancions imposades per les Nacions Unides a la dictadura espanyola. En breu en veuríem les conseqüències.