115. Canvis de clima i canvis demogràfics a Vila-rodona

La dècada dels seixanta va marcar la fi d’un gran període que s’havia iniciat durant els segles XII i XIII. A partir dels seixanta, i gradualment, els hiverns deixarien de ser tant freds iniciant-se la fi definitiva de la Petita Edat del Gel. Avui en dia això es confon amb el canvi climàtic global. Aquest últim ha estat un increment generalitzat de les temperatures de la Terra abans que nosaltres, els humans, contaminéssim la seva atmosfera. Aquest fet va iniciar-se, i per causes astronòmiques i naturals, ara fa uns 14.000 anys. Des d’aleshores, i amb alts i baixos, la temperatura global terrestre ha anat fent-se més benigne abandonant definitivament l’època glacial precedent. De fet el nostra planeta porta oscil·lant entre períodes glacials i temperats molts milions d’anys. És a dir, sempre han succeït canvis climàtics a la Terra i el que avui realment es discuteix és si la pol·lució humana pot accelerar, o no, aquesta tendència a l’escalfament encetada ara fa uns 14.000 anys (Rabadà, 2000). De fet una minoria de científics veuen l’escalfament global com un cicle natural i no pas com una conseqüència de la contaminació. Del cert que el canvi climàtic global resulta de la combinació de diferents cicles astronòmics, els coneguts cicles de Milankovitch, que abasten milers d’anys. L’escalfament recent pertany a poques dècades i queda fora dels grans cicles astronòmics. Canvis en l’activitat solar, en l’eix de rotació terrestre, en les corrents termohalines dels oceans o en altres fenòmens regulen els recents períodes càlids o freds. Les dades geològiques antigues i les històriques recents ja ens diuen que s’han produït en altres ocasions petits rescalfaments del planeta com l’actual. Durant els segles X i XI va existir el període càlid que ja hem indicat, un època que va permetre als Víkings assolir Islàndia, Grenlàndia i Canadà. Un altre exemple n’ha estat la Petita Edat del Gel, una sèrie de segles de grans glaçades, icebergs baixant per l’Ebre i estius molt frescs entre el XIV i el XX (Rabadà, 2000). D’altra banda, i a finals del XIX es donà un augment de les temperatures relacionada amb un increment de les taques solars (Nombre de Wolf). Tot plegat va iniciar l'escalfament global d’avui en dia, fet que va provocar el tancament dels pous de glaç del litoral. L’arribada posterior de la nevera elèctrica va fer la resta.

La conclusió de tot l’anterior és òbvia, cal deixar que els fets i la ciència, i no les opinions, facin el seu camí per assolir la veritat sota tres preceptes essencials: ser humils, objectius i sobretot pacients. Mentrestant, i com deia Soren Kierkegaard, les paradoxes són idees grandioses en embrió. Ara mateix el canvi climàtic n’està ple.

Durant la dècada dels seixanta les millores econòmiques començaren a notar-se. De fet el preu del vi a Vila–rodona va romandre més o menys igual durant tota aquella dècada. També Catalunya en notà els efectes amb una creixent i moderna industrialització. A conseqüència d’aquella expansió fabril es produí una abrupta arribada d’immigrants espanyols per terres catalanes. Allò va crear grans barriades sense un pla urbanístic previ ni ben dissenyat. Les grans ciutats varen empescar-se-les per a fer-hi front. Des de l’Estat però, no va semblar que els importés massa l’assumpte i la solució va restar definitivament per als ajuntaments.

Mentre, i donat el creixement econòmic, molts assoliren més temps per informar-se, pensar i organitzar-se. Des de la cultura, i des de l’exili, començaren a sorgir moviments com els Fets de Palau a favor de la llibertat d’expressió i en contra del règim. Pau Casals esdevingué simple i contundent, la llibertat no és negociable; en Joan Fuster més emprenyat, estem farts d'haver de demanar perdó per existir; i el foteta de n’Ovidi Montllor, juganer i irònic amb les paraules, hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent que no li agrada que es pense, es parle i s’escriga. Res canvia, tot repeteix. Tu ja m'entens.

Vila–rodona, un pèl més apartada d’aquell bullir d’idees, es dedicava a renovar la xarxa de captació d’aigua construïda l’any 1893. Ara un dipòsit a dalt el castell repartiria per gravetat l’aigua a totes les cases. Estàvem en l’any 1960 i la fira d’animals que es feia dalt del castell estava minvant. Tractors i maquinària agrícola els estaven substituint mentre ametllers i avellaners gaudien d’una gran expansió (Badia, 2008). Però aquelles millores en serveis i cultius tampoc aturaren la pèrdua d’habitants a Vila–rodona. Durant aquell 1960 la població romania sobre els 1466 habitants, 281 menys que feia 30 anys. En fi, que un setze per cent de la població havia marxat. Eren temps de migració rural i embotiment urbà.