106. Bales i morts a Vila-rodona

El 19 d’agost de 1936 l’Ajuntament es donava per assabentat que el Comitè havia presentat un comunicat signat pel seu president, Josep Marlés, i el seu secretari, Josep Casabona, on es declarava que en aquell 18 d’agost s’havia confiscat la farmàcia de Josep Maria Ferrer. Aquell apotecari portava molts anys al poble. De fet havia estat nomenat farmacèutic de Vila–rodona el 25 de juliol de 1917. Amb el temps va esdevenir un home respectat, molt catòlic i casat amb una donzella amb moltes propietats. Per tot allò la seva farmàcia fou passada a Miquel Bonmatí Romaguera, personatge molt afí a la República i al Comitè. Així doncs, aquella nit del 19 d’agost, no sols es comunicava la confiscació de la farmàcia, sinó que un altre intenció s’hi amagava al darrere. Aquella nit un cotxe del Comitè amb gent forastera passà per l’Ajuntament, donà el comunicat de confiscació i es dirigí a l’adreça del doctor Ferrer. En aquell transport no s’adonaren d’un polissó a la seva nau. Un nen petit d’uns 8 anys, en Francisco Ranyé, el Siscu de Cal Rata que esdevindria el marit de Madalena Ricart, s’havia assegut al graó del cotxe, al pescant. Aquell menut es deixà portar fins el número 29 del carrer 6 d’Octubre, actualment el carrer Major, de l’actual plaça Vella. Així fou testimoni de la detenció i segrest de Josep Maria Ferrer el farmacèutic. Allí, i ocult darrere el portal de ca l’Adrogueret, una botiga de comestibles i espècies al front de la farmàcia, va poder detallar els fets. Els del Comitè entraren amb violència i s’emportaren al apotecari. La muller del senyor Ferrer, Carme Figuerola de ca l’Espinac de la Serra, o Carme Espinaga, va sortir al carrer demanant auxili. Josep Maria Rabadà Castells, va obrir al balcó de casa seu, número 14 del carrer Major, tot dient amb impotència, ara prenen al senyor Ferrer. Els crits alertaren a més gent però la por al Comitè i al desconeixement del que li farien, va fer romandre a la gent al seu cau. Tot i així, Llorenç Rabadà Castells, va sortir de casa al carrer de la Bassa, i a tocar amb el carrer Major va trobar-se la cantonada vigilada. Era en Lluís Vives de Cal Pistola.

On aneu vos? – inquirí en Lluís Vives.

O ves, algú demana ajuda.

Tireu per munt si no voleu que os fotin un tiro.

A l’endemà dia 20 d’agost trobaren a Josep Maria Ferrer assassinat al quilòmetre 27 de la carretera de la Rubiola. Les causes que van moure el Comitè a tal acte pogueren ser tres. La primera que el doctor Ferrer era home benestant i molt religiós, sent també president d’Acció Catòlica. La segona per diners, ja que molts devien pessetes al farmacèutic en medicaments fiats. Del cert que els del Comitè varen confiscar-li les terres, moltes de la seva muller, i una caixa amb 589 pessetes de la farmàcia. A l’endemà de l’assassinat en feren un pregó del tot revelador, que els deutors del doctor Ferrer paguessin el deute al Comitè. I la tercera fou que el doctor Ferrer va fer de testimoni d’un litigi de la terra de cal Planos per fer fora d’un hort als parcers que la portaven malament, és a dir, que el doctor Ferrer va tenir un problema amb uns rabassaires i aquests ara tenien el poder. Fos com fos, per catòlic, per diners o per revenja, el Comitè va fer afusellar a Josep Maria Ferrer i Ferrer. Tot i tot, alguns de l’Ajuntament ja l’havien avisat que marxés per si els del Comitè feien de les seves en contra el farmacèutic, però l’home respongué, jo no he fet mai mal a ningú. De fet l’Ajuntament mai no va secundar directament aquella acció i sempre va negar aquella confiscació com a pròpia. Josep Maria Ferrer fou una víctima absurda d’unes emocions equivocades.

  

Els anteriors fets denotaven que no seria la primera vegada que el consistori es distanciaria del Comitè. Òbviament aquell no ostentava el convenciment de tots els republicans. En una ocasió l’Ajuntament va intercedir en favor de la lògica i la justícia. Dos joves d’uns 16 anys, amb armes facilitades pel Comitè, disparaven des del castell al carrer Pompeu Fabra. L’objectiu era esverar els pocs feligresos que sortien. En aquella situació, i fetes les denúncies pertinents, el consistori els va fer retornar les armes. Si més no la paret de final del carrer va quedar força clivellada pels trets. Aquest fet amb bales no fou l’únic al poble. També alguna quitxalla va ser metrallada mentre jugaven prop de la muralla per un jove de la FAI, acte que va fer fugir cap el riu els joves amenaçats. En aquell reguitzell de bales i víctimes la sang va arribar al riu (Gili, 2007). El 17 d’agost d’aquell 1936 sis homes foren trobats assassinats per arma de foc, tots ells d’Espluga de Francolí. Pocs dies més tard, el 25 d’agost, disset homes caigueren sota igual desgràcia, tots ells procedents del vaixell presó ancorat a Tarragona Riu Segre. Els vilatans sabien que aquell barco era el visat de mort per a molts clericals, benestants i dretans engarjolats (Gili, 2007). Sota aquella persecució molts, dretans o no, s’amagaven pel bosc, pallisses, barraques i fins i tot en cups de vi i femers. L’empaitada anarquista no tenia aturador.