108. Guerra Civil a Vila-rodona 1937 al 38

Però aquell juny de 1937 calia sumar-hi les males collites de blat i la manca de carn donada la guerra. Fou així que l’Ajuntament de Vila–rodona començà a vendre els coloms del seu colomar, un fet que li reportà un benefici de 700 pessetes. Els nens es quedaren sense coloms volant pel poble mentre les famílies obtenien unes targes de racionament. Aquell abril, i per gestionar els migrats aliments, es constituí la Secció Cooperativa de Consum (Santesmases, 1996). Aquella institució vetllaria per a la correcta administració dels queviures entre els vilatans. Tot i així, aquelles targes solien ser per als laics, i no pas per als clergues i  benestants. De fet, i durant el juny d’aquell 1937, el repartiment resultà molt gelós. Aquells productes alimentaris havien de passar sols pel sindicat sense poder sortir de Vila–rodona, o si més no, sense la signatura del delegat corresponent. Malauradament, i davant l’escassetat d’aliments, aquella normativa no s’ajustaria a la realitat. En pocs mesos molts es veurien obligats a practicar l’estraperlo. Exemple en foren els molts favors que es demanaven als responsables de la Secció Cooperativa de Consum. Un d’ells fou la petició d’una família que volia obtenir la tarja de racionament per a la germana monja Robert. La resposta que obtingueren del cap de la cooperativa, en Ramon Camps, fou una negativa amb l’afegit que, encara teniu sort que no us l’hagin fet matar. En fi, que les hostilitats entre republicans anticlericals i conservadors catòlics estaven a flor de pell. De fet la UGT, la CNT, i la Unió de Rabassaires, varen continuar expropiant terres i collites als propietaris benestants fins ben entrat el mes de març. Molts d’aquells amos havien fugit o restaven amagats dels esquerrans. A Dolors Ventosa li foren expropiades 160 hectàrees, a Francesc Valentí unes 76, i al difunt Josep Maria Ferrer unes 13. L’escassetat de recursos era un fet i la guerra la causa.

Però el pitjor mal ja no venia de les trifulgues entre els vilatans sinó del cel. En aquelles èpoques, i des de dalt el castell, en Pau Dilla tenia l’encàrrec de guaitar per si veia bombarders. A tal efecte tenia un àlbum amb ressenyes i fotos per identificar els diferents avions. Cas de veure’n algun, tenia un equip telefònic per a donar-ne novetat ràpidament. Més d’un cop va veure passar els avions que des de Mallorca anaven a bombardejar Barcelona. Vila–rodona, propera al camp d’aviació de Valls, tampoc n’era aliena a les accions aèries. De fet, i davant de l’actual Casal, on actualment hi ha la farmàcia, hi havia un taller d’avions republicans.

Donat l’avenç de la guerra i les lleves de guerrers, molts mestres van haver de marxar al front. Fou així que les escoles quedaren orfes de doctes convertits en combatents. La Generalitat, per suplir aquella mancança, va reclutar nous mestres però sense títol. Per fer àgil la contractació sols se’ls exigia una prova de cultura general i un Certificat d’Aptitud Pedagògica, el CAP (Gavaldà & Gavaldà, 2000). L’educació catalana, indubtablement, se’n ressentí. Vila–rodona també. Però no sols de mestres ranquejava aquella societat. La marxa de tants joves va deixar carestiós els diumenges per la tarda. Amb la pèrdua de tants mossos durant la guerra la part masculina començà a escassejar. I així, i a poc a poc, el ball de La Societat va anar morint mentre més joves eren cridats a files. En contrapartida, i a falta de braços baronívols, el camp va omplir-se de dones que suplien la seva manca. Per sort, i aquell 1937, va arribar una gran collita de raïm superant els 2.500.000 quilos en el sindicat republicà. El preu va acompanyar la sobreproducció i se superà el doble de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos brutals, els més alts de tot aquell inici de segle.