139. 2015 eleccions brutes a Vila-rodona

Mentre l’Estat Islàmic feia estralls per Síria, els Estats Units pactaven una reconciliació amb Cuba i el vaticà tenia un Papa jesuïta, a Espanya fou un gran any d’eleccions i per cert, les de Vila–rodona les més emocionants de totes. Durant el 2015 es convocaren les eleccions europees, les autonòmiques andaluses, les municipals, les autonòmiques catalanes i les generals a les Corts. Potser per aquella raó, i per no perdre les properes eleccions, el PP insistia que la crisi econòmica s’estava superant, que tot estava en vies de millora i que gràcies a ells s’havia salvat el país. Cert que els bancs i els poders financers s’estaven recuperant de la crisi. De fet Santander, BBVA i La Caixa publicaven uns beneficis monstruosos. No obstant allò, el deute espanyol havia superat el bilió d’euros, és a dir, Espanya estava el doble d’endeutada que a principis de la crisi. Per tant, quan el PP deia que s’estava sortint de la crisi volia dir que bancs i financeres ja no els hi anava malament. La realitat era que la majoria de ciutadans continuaven ancorats en una flagrant falta de nivell adquisitiu. I aquella, i altres mentides del PP, van engreixar els dos sectors crítics d’aquella Espanya, els indignats i els independentistes catalans. Els primers s’havien organitzat en alternatives polítiques que creixien com l’escuma. Els segons s’estaven adormint per culpa de la falta d’unitat dels seus polítics.

Els indignats, inspirats en la revolta islandesa, s’havien configurat en partits polítics que anaven a desbancar al bipartidisme espanyol. Podemos de Pablo Iglesias, la PAH d’Ada Colau o el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, estaven rebent el suport popular dels qui, per una banda havien estat castigats per la crisi financera però que per l’altra no n’havien estat els responsables. En fi, que Islàndia, sense molts saber-ho, havia canviat la política espanyola i catalana. La de Vila no encara. Mentre un ministre Wert volia espanyolitzar els nens catalans, reconeixement implícit que els catalans no són espanyols.

Sota aquell rerafons, el PP i el PSOE se les veien a venir, i com van fer amb l’independentisme català, intentaren desacreditar els grups emergents i al final pactaren la investidura de Rajoy després d’unes segones eleccions nacionals. El resultat fou que atiaven el foc de l’antibipartidisme. Prova de la por que tenien PP i PSOE fou que els seus líders nacionals no pararen de visitar les principals ciutats espanyoles durant les municipals d’aquell maig. Fou del tot estrany un espaordit Rajoy i un indecís Sánchez anant a Barcelona per a les consistorials del 24 de maig. Però igual passaria amb les autonòmiques per por a l’independentisme i en les dues generals per al Congreso. En totes elles el mateix denominador comú, la pèrdua de PP i PSOE i l’ascens dels nous partits. De fet PP i PSOE havien estat els culpables de la crisi econòmica i ara els tocava expiar la seva culpa. El PP per haver desregularitzat els bancs i alliberat el preu dels terrenys, tot plegat per provocar el boom immobiliari. Però el PSOE per no haver parat aquella bombolla del totxo que li estava omplint les butxaques. L’un i l’altre foren simplement diferents rates de distinta claveguera. Vetaquí la raó final del seu pacte per investir Rajoy. Ambdós no estaven tan lluny políticament, tot i que el PP practicava la guerra bruta amb els independentistes. Vetaquí la xiulada de l'himne d'Espanya durant la final de Copa del Rei.

Però els comicis municipals a Vila–rodona foren més emocionants que la política nacional. De fet revestiren tot l’ordit d’un complot. Mentre l’alcalde socialista pactava cedir la seva candidatura al de CiU de Valls, els de CiU del poble no en saberen res. Així fou que un dels regidors de l’antic Ajuntament es va inscriure com alcaldable per CiU despertant la sorpresa i l’ofensa dels de CiU vilatans. Fou aleshores que Ramon Bricollé, afiliat a CiU, decidí presentar-se com independent amb un equip de cultes del poble. L’anterior alcalde, Josep Maria Comas i Pié, després de vint-i-quatre anys a l’Ajuntament, deixaria definitivament el càrrec i la política. Al final, i com passava per tota Espanya, no va guanyar tampoc el bipartidisme. El 24 de maig de 2015 el partit independent de Ramon Bricollé va obtenir cinc dels nous regidors. Vila–rodona també partia peres amb el bipartidisme, tot i que per altres raons que les nacionals.

Mentre passaria l'estiu de 2015 amb cal Santes fent bateig i algunes lectures pel Montagut abans que el Gaià la fes forta aquella tardor, una gaianada d'aquelles de cada cent anys.

En resum, aquell 2015 fou força mogut. Sobretot unes eleccions municipals, autonòmiques i generals que mostraren que el bipartidisme de feia segles s'havia enfonsat. El PP va perdre les majories i el PSOE no va recuperar l’esquerra. L’antiga idea d’esquerres i dretes creada a París durant la Revolució Francesa de 1789, es dissolgué temporalment en aquell 2015. Per desgràcia indignats i independentistes no estaven prou units per fer front als poders de sempre ni a la seva guerra bruta. Fins i tot la tonada  que cridaven durant algunes manifestcaions, ni un pas enrera, no s’avenia amb els seus idearis. Aquella oració havia estat colpida per un dictador l’any 1942 quan Estalingrat estava sent atacat per Alemània. Aquest fou Iósif Stalin. Per tant entre frases comunistes i manca d’entesa entre tots, la feblesa fou el punt en comú davant els poders clàssics de PP i PSOE. Com deia Maria Aurèlia Capmany pels anys setanta, els catalans no ens moriríem units sinó reunits.

Però, i gràcies al PP, els catalans farien pinya en breu.