132. Vila-rodona i la Crisi Econòmica del 2008

Una gran financera dels USA, Lehman Brothers, s’adonà que tenia més coses cares a cobrar que diners en el calaix. Si de cop comencessin a baixar les especulacions ella s’arruïnaria. La decisió fou presa i a l’endemà pel matí van començar a vendre tots els valors per omplir la caixa buida. Quan tot el món s’adonà que els valors que tothom tenia no valien res, el pànic va sobrevenir i la cadena de deutes es va fer eterna. Un banc devia a un altre, una empresa li devia a aquell banc, un país li devia al banc prestador, Grècia devia a Espanya, aquella devia a França, i aquella a Alemanya, i etcètera. La crisi de 2008 acabava d’iniciar-se. Vostè a qui li devia? O qui li devia a vostè?

Davant de tot allò la reacció del govern de Madrid fou d’una incompetència flagrant. Enlloc d’agafar el brau per les banyes i aturar aquell endeutament creixent, va fer tot el contrari. ZP i el seu govern varen negar la crisi i continuaren demanant més i més crèdits per canviar paviments i fer obres públiques, és a dir, augmentant el deute espanyol. Calia preguntar-se si ZP fou un ingenu o un incompetent. Tant se val, després el van fer membre del Consell Assessor del Govern espanyol. Mentre a Vila–rodona, i senyal de la crisi negada pel govern, molts pisos buits no trobaven comprador i el polígon industrial restava desert. De fet el PIB i el consum comarcal van caure en picat, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social va desplomar-se, l’atur va explotar pels núvols, la construcció i la indústria van enfonsar-se mentre la pressió fiscal augmentava per tal que el govern pogués pagar tots els seus deutes. Paradoxalment la despesa per a habitant a Vila–rodona assolia les cotes més altes de la seva història. Si durant del 2010 en endavant rondava els 1.300 euros, durant el fatídic any de la crisi de 2008 assolia els 6.758 euros (Gavaldà, 2015). Tot era senyal que s’estava estirat més el braç que la mànega.

Però la gran pregunta era, ¿per què havia passat aquell desastre a tots nivells? Plató deia que els savis i experts haurien d’estar obligats a governar mentre que els ambiciosos i sense formació els hauria d’estar prohibit. Doncs la política d’inicis del XXI estava plena d’individus que no tenien ni massa coneixements, ni massa formació, i ni massa experiència. El mateix president Montilla, que ni català sabia ni títol universitari tenia, havia de consultar el doble d’assessors que el següent president de la Generalitat. Per no dir tampoc d’altres consellers i ministres, que lluny de la seva experiència, decidien en assumptes que no coneixien. Sols cal recordar la ministre de defensa sense coneixements militars, el president Montilla sense coneixences de cultura general, i el conseller d’ensenyament que no ostentava ni la llicenciatura en econòmiques que deia posseir. En fi, que durant aquella crisi, es va fer evident que la formació universitària i l’experiència professional mancaven força entre els governants del moment. La crisi econòmica arrelà clarament en la seva mediocritat i en les seves males decisions. Així s’explicava l’endeutament extrem que aquells adquiriren amb l’aval dels ciutadans, és a dir, els seus errors els pagaria el poble. Finalment la classe política va sortir indemne de les seves arriscades empreses. En una companyia privada si un alt càrrec provocava una fallida fraudulenta se’l portava a tribunals. En canvi a aquells polítics se’ls regalaren sous vitalicis i càrrecs de senador entre d’altres privilegis. De res va servir el moviment del 15M ni la jurisprudència d’Islàndia, país on sí es processaren alts càrrec del govern. Al final res va castigar als polítics responsables de la fallida de tot l’estat. En fi, que injust que va resultar aquell món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi pagava el sou, els errors i els regals quan deixaven el seu càrrec. Durant aquell 2009 es devien més de 500.000 milions d’euros i el govern continuava demanant més préstecs. Allò ho feia per dues raons, per a dissimular que la caixa s’estava buidant i per a poder continuar pagant aturats, subvencions i obres públiques. Mentre, i per amagar la veritat, continuava negant la crisi equiparant-la a una suau pèrdua d’acceleració en el creixement econòmic. Però aquella crisi era simplement certa. El brutal endeutament, que l’estat no volia reconèixer, n’era el fet més flagrant. Per sort, i de lluny, ens arribaren bones idees.

Islàndia, com Espanya, també va retallar en serveis i va apujar molt els impostos. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Resultava obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. Però el que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada de taxes sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer dels bancs. A finals de 2009, i davant també d’un dèficit nacional descomunal, el govern islandès va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. I així fou que s’organitzaren tota una sèrie d’assemblees que impulsaren un moviment social en contra dels mals polítics. Davant la crisi econòmica, i la manca d’eficàcia dels seus polítics, aquelles associacions varen prendre la iniciativa per reformar les lleis i reduir els privilegis de la classe governant, i el més curiós, ho van aconseguir. Banquers i polítics que l’havien espifiat passaren per tribunals. Però, i a més a més, els islandesos, varen poder votar si havien de pagar o no el deute contret pels seus polítics. La resposta, tot i quedar fora de la Unió Europea, fou aclaparadora, i en dos comicis va sortir que no. No fou gens estrany que ideòlegs espanyols pensessin igual que els islandesos. El problema, i com ja s’ha dit, fou que varen reaccionar massa tard. Per desgràcia, i a més a més, els nostres dirigents van continuar endeutant-se com si la crisi no anés amb ells. A Vila–rodona, per exemple, tot i la crisi i l’endeutament del país, va continuar construint un CAP de dues plantes, un camp de futbol tenint-ne un altre i un poliesportiu nou deixant unes escoles en barracons. Això sí, el M.H. president Montilla en breu vindria a inaugurar el pavelló d’esports.