131. La mort de la Chrysalis i la febre constructora

Durant l’any 1999, tot i la sobreproducció i els preus ajustats del raïm, l’expansió de la vinya estava clarament substituint a l’ametller. De fet el 65 % del conreus eren de ceps, un 15 % més que feia 17 anys. Aquell fet continuava generant una demanda de mà d’obra que suplien molts marroquins (Aguilar, 2013). Però l’arribada de més musulmans provocava el xoc cultural. Un contrast entre aquells i els locals era el futbol. Mentre els nou vinguts eren més partidaris del Reial Madrid, els aborígens ho eren del Barça. Aquella dualitat implicava mal humor al Casal del poble quan hi havia retransmissions dels partits. Es feia obvi que els aborígens esperaven que els immigrants mostressin una actitud d’integració. Per desgràcia molts marroquins no compartien aquell anhel. De fet no venien ni els actes del poble ni al ball de la Festa Major, un ball que encara l’organitzava el Casal.

Aquella situació amb molts marroquins sense integrar-se es va perpetuar durant molts anys. Arribat el 2000 i la seva febre mil·lennarista, un 10 de juny va portar uns forts aiguats per tota Catalunya. La gaianada pertinent no afectà la vinya i la necessitat de mà d’obra continuà alimentant les ordes de marroquins. Quedava clar que aquells venien per efecte fundador, és a dir, uns primers marroquins feien venir als seus coneguts o parents des del Marroc. En igual sentit els pagesos contractants rebien les recomanacions dels marroquins contractats fent venir a la gent del seu poble i família. Així s’entenia que la majoria de marroquins de Vila fossin de la mateixa zona, de Ksar El Kebir (Aguilar, 2013).

Aquell 2001, i sota la política neoliberal del PP, es feia palesa la febre constructora a Vila–rodona. Les finalitats especulatives del terreny varen fer creure que molts treballadors trobarien feina en un projectat polígon industrial a Vila–rodona. Del cert que la política del país havia liberalitzat totalment el preu dels terrenys fent que la bombolla immobiliària creixés i creixés amb més i més inversors. Però el polígon no acabava d’omplir-se d’empreses. De fet l’economia especulativa nacional estava esborrant l’economia productiva i real. Les altes finances preferien comprar i vendre amb grans beneficis que apostar per fàbriques i sectors primaris de guanys moderats. El posterior govern del PSOE, i davant la pressió internacional i la bonança econòmica general, no va aturar aquella bombolla especulativa. Si Aznar havia predicat el seu España va bien, el següent president, en Zapatero, ara feia el mateix dient, a por el pleno empleo. En conclusió, Espanya era un país de polítics emocionals, mediocres i curts de mires, un estat d’analfabets estructurals, de verbagàlies i d’orgull castellà.

Fora d’aquella economia especulativa a Vila–rodona es trobava la vinya. Com a sector primari anava tirant sota uns preus del vi a la baixa. En fi que l’agricultura, tot i ser el sector productiu, havia passat a un paper secundari davant del món global especulatiu. Mostra d’aquell fet n’era la migració de molts braços cap a feines industrials. Durant els últims deus anys la població pagesa havia patit una forta de davallada davant la creixent indústria. Tot allò havia fet migrar més d’un trenta per cent de la pagesia autòctona en poc menys de deu anys. Però aquella bombolla financera no era notícia, i menys quan l’11 de setembre de 2001 va caure tot el Wall Trade Center sota la yihad islàmica. Ara els interessos internacionals anirien lligats a la política de la por de George Bush. Si el preu del vi a Vila–rodona tornava a caure aquell 2002, si les pluges acumulaven uns brutals 716 mm en el 2003, si la sobreproducció feia altre cop davallar la cotització del vi, si un incendi a la sala del cinema del Casal havia corprès als vilatans o si el president del govern, José Luis Rodriguez Zapatero, va prometre que apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán provocant la creació d’un govern tripartit entre PSC, ERC i ICV, tot plegat no superava internacionalment l’amenaça dels extremistes amb aquella segona invasió d’Iraq l’any 2003. L’economia productiva no tenia lloc en aquell món especulatiu i bèl·lic. La prova estava consumada amb el desmesurat creixement urbanístic a Vila–rodona. S’havien construït molts blocs amb finalitats especulatives però sense augmentar el nombre de vilatans, és a dir, molts habitatges buits i pocs habitants al poble. Mentre la política catalana sols parlava del nou Estatut que havia de recolzar en Zapatero. Mentre una onada de calor batria aquell estiu de 2003.

El novembre de 2004 els partits del Parlament signaren les bases per  al nou Estatut a Miravet, marc legal que aprovaren el 30 de setembre de 2005. Poc després, i durant el novembre de 2005 i maig de 2006 es va discutir en el Congrés dels Diputats a Madrid. El govern tripartit, que s’havia compromès a impulsar aquell Estatut d’Autonomia sota la promesa d’en Zapatero, veuria frustrades aquelles prometences. Tot plegat va semblar una cortina de fum que no deixava veure la fi del cicle que venia. De fet, i com si es tractés d’una metàfora del futur, diferents desastres s’anaren encadenant per l’Alt Camp. Durant el 2005 tanta nova construcció començava a tocar sostre. Les vendes, tot i encara créixer, estaven perdent acceleració. Tot i així moltes eren les promotores que compraven nous terrenys per edificar nous blocs creient en el maó dels ous d’or. Per la comarca es veia com el negoci de les grans discoteques restava curt davant les immobiliàries. Durant l’any 2006 s’esdevingué la fi de la discoteca Chrysalis de Valls. Allò marcava el final definitiu de les grans macrodiscoteques dels anys 80 i de les sales fosques d’aquella dècada, uns indrets on l’efervescència alliberada del franquisme feia sentir més d’algun esglai en els seus reservats. Allí s’hi avenien molts concubinatges sota el dimoni i la carn de la nostra joia. Val a dir que això ocurria pels vuitanta ja que posteriorment els reservats passaren de moda i a finals dels noranta restaven reciclats en barres espirituoses. Potser l’inici d’una dècada cálida des dels noranta hi tenia relació amb aquell infern.

Però els temps canvien i les necessitats immobiliàries també. L’enderroc d’aquella macrodiscoteca per a construir-hi pisos impersonals denotava l’economia especulativa del moment. Tot i així, aquell primer avís de catàstrofe no fou l’únic per a aquell 2006. El segon fou l’extrema sequera d’aquell any amb tant sols 396 litres per metre quadrat a Vila–rodona, l’equivalent a un terç menys del que normalment hi plovia. La tercera, i com també els estatuts de Núria de 1932, o el de Sau de 1979, fou un estatut català impugnat pel PP i retallat per Madrid el març de 2006, és a dir, l’home és l’únic animal que ensopega dos cops en la mateixa pedra, el català, tres. En fi, que el govern central sempre havia fet el mateix, retallar els anhels autonomistes. Com va dir de l’Estatut el socialista Alfonso Guerra, se lo habían cepillado. Davant l’estafa, ERC es va distanciar dels seus socis socialistes, el govern tripartit es dissolgué i s’hagueren de convocar noves eleccions autonòmiques. El socialista José Montilla, junt amb el president del govern espanyol, en Zapatero, li estaven fent el llit al president de la Generalitat, a Pasqual Maragall. Aquest havia estat massa catalanista i ara saltaria del govern, del PSOE i finalment del PSC. Tot plegat, i entre un estatut retallant-se i una política centralista, l’independentisme va comneçar a augmentar. Allò seria la llavor que culminaria en el referèndum de 2017 i la crisi entre Espanya i Catalunya.

Mentre un últim presagi de mal auguri va arribar el 2007 quan els nivells de contaminació del riu Gaià continuaven alts per manca d’una depuració de les aigües residuals. Tot allò, i amb tantes desgràcies juntes, sols podia ser senyal d’una de molt gran a arribar. Allò feia temps que es veia a venir però com sempre passa a la història les emocions enganyen a les raons. Tothom sabia de l’exagerada bombolla de preus en finques, cases i productes financers. El problema era que emocionalment es desitjava i es creia que a un no li passaria res dolent. Uns parlaven de sentit comú, però aquell sempre havia estat el menys comú dels sentits. El que calia era analitzar la situació amb lògica, amb raons i amb fets, i no pas amb el sentit comú heretat dels anys viscuts. Durant aquell 2008 mig món estava endeutat amb l’altre mig. Tothom es devia diners entre si i els bancs estaven desesperats per captar nous clients. Li van oferir a vostè crèdits per a pagar les vacances, canviar-se el cotxe o comprar-se un segon habitatge? O millor encara, li varen oferir posar els seus estalvis en preferents, valors de borsa o inversions d’alt risc? Era la moda d’aquell moment, quants més clients tenia el banc més beneficis obtenia i quant més beneficis obtenia més els invertia en noves especulacions. Mentre molts particulars, creient-se al seu banc, s’arriscaven amb terrenys, cases i productes financers. Els mateixos bancs per continuar fent negoci amb nous clients havien demanat préstecs a altres bancs més grans, l’anomenat apalancament bancari. Però les empreses, que veien a la competència avançar-se amb noves inversions, també s’havien apuntat a demanar més i més préstecs. I finalment els governs, veient l’oferta de crèdits barats, també els havien contractat a la gran banca endeutant al país amb l’esperança que ja ho pagarien els que vindrien més tard. Tot plegat tothom havia contractat préstecs per a fer inversions en finques o en valors de borsa. A més demanda de pisos i accions aquelles havien pujat i pujat creant una gran bombolla, és a dir, les coses valien no el seu cost real, sinó el que el següent incaut pensava que havia de pagar per elles. En definitiva una venda piramidal on el de baix pagava car el que potser no podria vendre, i és clar, quan tot el món va estar endeutat la recerca de nous clients es va fer difícil. És a dir, ja no quedava ningú a qui enredar i la roda dels crèdits va començar a frenar-se. En fi que particulars, empreses, bancs o estats ja no tenien garantia de poder pagar nous préstecs. Qui estava al mig especulant per poder pagar als deutors quan cobrés, li va caure la grossa a sobre. Tot estava a punt de petar i sols calia una espurna per encendre tota la pólvora.