138. Vila-rodona, el 9N i el dret a decidir.

Mentre Islàndia abandonava la crisi durant el 2013, Espanya continuava enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la seva història. Aquella pèrdua de llibertats, de nivell adquisitiu i de benestar social va alimentar, a l’igual que els indignats, les files independentistes catalanes. A més el PP va acusar a les autonomies de ser les principals responsables del deute nacional, però del cert que en nombres absoluts qui més deute acumulat generava era el propi govern central. Aquell no parava de parlar de solidaritat entre autonomies criticant els intents autonomistes catalans, però callava discretament el concert econòmic de Navarra i Euskadi, regions que feia anys que passaven pocs duros a la resta del país. En fi, tot era un ball d’interessos que anaven més enllà de la justícia i la veritat. Resultava obvi que no es podia diluir l’independentisme a Catalunya si el govern espanyol continuava dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja havien pagat molts cops. El català de les pedres en treia pa, sí, però la gallineta ja en tenia prou, i no pas d’ous d’or. En fi, que una gran massa de catalans volien la independència i el PP no aconseguia fer-los enrera. Davant aquella dificultat de convèncer als catalans, el govern espanyol va passar a un segon pla, la Constitución. Una llei aprovada per comicis l’any 1978, i ja difunts la majoria dels qui la votaren, havia de prohibir qualsevol intent de secessió. I d’aquí no es mogueren fins que el dret a decidir va portar al 20 de novembre de 2014. Els catalans es mobilitzaren per organitzar uns comicis sobre la seva independència. Davant aquella afronta PP i oposició, el PSOE, s’agermanaren interpretant la Constitución de 1978 com un impediment a aquells anhels. Ells sabien que si Catalunya marxava d’Espanya el deute monstruós que aquell estat estava generant no el pagarien mai i que serien intervinguts per Europa. Quedava clar que les lleis, tot i que havien de crear justícia, existien per defensar els interessos d’una part i justificar els abusos dels més poderosos. De fet totes les constitucions espanyoles havien estat igual amb el territori català. És a dir, si la llei que busca justícia és injusta, és inmoralitat. Per tant la carta magna espanyola esdevingué un paper ridícul davant els partidaris del dret a decidir. Vist el fracàs d’aquell intent, el PP va passar a una nova estratègia, la política de la por. Quan l’emoció de la paüra entra dins d’un, aquell ja no pensa. És a dir, sota la por un esdevé voluble. I així fou que el PP va començar la guerra bruta dient que si els catalans marxaven d’Espanya no cobrarien les pensions, que si es feien independents Espanya els faria fora de la Unió Europea, que si continuaven amb la secessió no podrien utilitzar l’euro, o fins i tot algun militar va declarar que si Catalunya marxava d’Espanya ell aniria a sotmetre-la amb els tancs. Però ja se sap que millor ser cap de ratolí que cua de “rata”. Al final la festa del 9 N no tingué aturador.

Durant l’any 2014 Joan Carles I per causes d’edat, de salut, de fortunes acumulades, d’escàndols amorosos i de filla i cunyat sota judici, va abdicar. Felipe VI el va succeir sota una imatge de marit fidel, persona justa i amb equilibri de les espanyes, virtuts inventades per a contrarestar les del pare. Aquell any però ni les intervencions del nou rei per Catalunya varen deturar el moviment del dret a decidir. El 9 de novembre de 2014, i amb tota normalitat, s’obriren escoles i instituts públics com a col·legis electorals. Milers de voluntaris coordinaren tot allò i al final, i tot i les amenaces d’intervenció del PP, el 9N es va celebrar. Aquell procés participatiu per a la independència de Catalunya esdevingué una gegantina festa pacífica i amb una gran taxa de participació. El sí a la independència fou un clam a tot Catalunya inclosa Vila–rodona. Amb aquell 9N els ciutadans de Catalunya havien perdut la por a les amenaces i a la política de la por del PP. Com deia el premi Sant Jordi 2006, Joaquim Pijoan, més pit i collons. Potser d’una manera més contundent s’expressava Lluís Llach en la seva novel·la Memòria d’uns Ulls Pintats dient que els fatxes espanyolistes estaven tan avesats a corre’s darrere el nostre cul, que el que menys s’esperaven era veure’ns els collons.